El PP en ‘Alicante de José Antonio’

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 18 d efebrer de 2017.

Membres de l'equip de Govern municipal d'Alacant, en el moment del primer canvi de nomenclàtor franquista a la ciutat. Foto/Ajuntament d'Alacant.

Membres de l’equip de Govern municipal d’Alacant, en el moment del primer canvi de nomenclàtor franquista a la ciutat. Foto/Ajuntament d’Alacant.

En la presó d’Alacant va ser afusellat el 20 de novembre de 1936, José Antonio Primo de Rivera, conspirador civil necessari del cop d’estat que va provocar la Guerra Civil espanyola. Acabada la contesa bèl·lica, la ciutat, considerada un bastió roig i republicà, va haver de carregar amb el pecat d’aquella mort fins al punt que l’ideòleg feixista, Ernesto Giménez Caballero, va dir que “estava maleïda per la sang del fundador” i que, en conseqüència, deuria de ser rebatejada amb el nom de “Alicante de José Antonio“.

Com sigui, el 25 de maig de 1938, els feixistes ja havien venjat el seu màrtir bombardejant brutalment el Mercat Central. El resultat van ser més de 300 morts, molts d’ells nens i dones. La matança va tenir una enorme repercussió internacional amb comissió d’investigació britànica inclosa. Una comissió que va poder constatar la crueltat i sense sentit d’aquell atac. Val a dir, que Alacant va ser una de les ciutats de l’Estat més castigades per l’aviació feixista durant els tres anys que va durar el conflicte.

Va ser també el lloc on es va escenificar el darrer i més dantesc episodi de la guerra. Durant uns pocs dies, uns quinze mil refugiats, es van concentrar en el port amb l’esperança de poder fugir per mar. Només uns pocs ho aconseguiren, però. A la última, l’indret es va convertir en un parany mortal. Entre escenes de desesperació, de por, amb el teló de fons d’un bon grapat de suïcidis, el 31 de març de 1939, a les sis de la tarda, aquella multitud queia presonera de les tropes italianes comandades pel general Gambara.

La capital es va convertir d’immediat en un immens camp de concentració. Milers de presoners van conèixer la fam extrema en el Camp dels Ametllers, als vessants de la Serra Grossa. Molts altres viurien una mena de prolegomen del que serien els camps nazis d’extermini en passar per el d’Albatera, a la vora de la població de Catral. La plaça de Bous i el castell de Santa Bàrbara, alguns cinemes, van fer també el paper de presons inhumanes.
A Alacant, en el Reformatori d’Adults, va morir, també, la matinada del 28 de març de 1942, el poeta oriolà Miguel Hernández Gilabert a causa d’una tuberculosi que no li van voler tractar per negar-se a abjurar dels seu ateisme. Hernàndez va estar durant anys i panys marginat per els institucions valencianes en mans del PP. Va pesar més que fos un roig que un dels grans de la cultura castellana contemporània.

Molts anys després, el 16 d’octubre de 1977, Miquel Grau, un jove militant del Moviment Comunista del País Valencià, moria per l’impacte d’una rajola llançada des d’un balcó pel militant de Fuerza Nueva Miguel Panadero. L’assassí va ser condemnat a dotze anys de presó i, a la última, al cap de poc del seu ingrés, indultat pel govern d’Adolfo Suárez. Va refer la seva vida i fa uns anys se sabia que treballava com a procurador de tribunals a València.

Durant els darrers anys una Comissió Cívica constituïda per diferents partits, entitats i sindicats, ha lluitat per a aplicar en Alacant la Llei de Memòria Històrica de 2007 i esborrar del nomenclàtor tot allò que recordava el feixisme. L’alcalde del PP, Luís Díaz Alperi, mai no va consentir en aplicar la llei i va ser la seva predecessora en el càrrec, Sonia Castedo, la que va cedir, ma non troppo, a algunes de les peticions de la comissió.
El darrer canvi polític en l’ajuntament ha obert, però, per fi, una possibilitat de desfer-se’n de la pesant herència del franquisme. Així les coses, el passat novembre, la coalició d’esquerres que governa ara Alacant, va posar fil a l’agulla i va decidir canviar 46 noms de carrers i places relacionades amb la dictadura.  El desembre mateix es van començar a posar les noves plaques. La decisió ha permès, per exemple, que es pugui recordar per primera vegada des que va ser assassinat, Miquel Grau.

L’aplicació de la llei de la memòria històrica en una ciutat tan significada com Alacant, hauria de ser motiu d’alegria per a qualsevol partit democràtic, però, vet aquí que el PP mai no se n’alegra de quan s’intenta esborrar el franquisme. Ben pel contrari, el recupera allà on pot.

El cas és que Alacant, els populars, emprant arguments del tot miserables, a més, de mentides com ara que el canvi de plaques dels carrers costaria als veïns entre 5 i 6 milions d’euros (el cost final es va elevar a 12 mil euros), van recórrer en els tribunals la mesura del govern municipal. El PP va titllar de revengista el canvi i al govern d’haver fet el seu propi “ajuste de cuentas con la historia”.

El més increïble de tot és que una jutgessa els ha fet cas i ha ordenat de forma cautelar la reposició de les plaques franquistes. I en aquestes es troben. La justícia marejant la perdiu i el PP embogit de nostàlgia. En realitat, els de Rajoy, els d’aquí i els d’allà, continuen vivint en el seu particular “Alicante de José Antonio” o en El Valle de los Caídos, en les entranyes més profundes d’un passat que sembla que voldrien ben present. Eternament franquistes…

Publicat dins de Política | 1 comentari

Una nit a Clärschen Ballhaus…

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 13 de febrer de 2017.

bona

A penes fa unes setmanes que un tipus d’Illinois anomenat Clyde ha descobert el planeta nan Plutó des d’un observatori a Flagstaff, un lloc perdut d’Arizona. Per un moment, ha estat com si la humanitat sencera hagués mirat fixament als ulls del déu dels inferns, desafiant i alhora impotent, just ara que el món sembla desfer-se lentament com una pastilla de sabó en el fons d’una pica.

Aquesta serà una primavera d’ombres. Allà on mires només hi ha misèria, desesperació i por. Les ciutats, sense excepció alguna, s’han omplert d’espectres, de bèsties afamegades que han perdut l’orgull i que s’arrosseguen llangoroses per les grans avingudes, que es planten somnolentes, amb la mirada de l’opi, davant dels aparadors de les botigues, de les pastisseries i dels forns, de les carnisseries amb els seus caps rosacis de porc degudament exposats. Definitivament, ha desaparegut tot rastre de pietat. Bartek N. va veure l’altre dia amb els seus propis ulls com un guàrdia feia baixar de la vorera, de males maneres, sense cap motiu, un jove prim com un secall, mal vestit, que s’havia quedat embadocat mirant unes sabates en l’aparador d’uns grans magatzems de la Friedichstrasse. L’homenet va perdre l’equilibri i va rebotar contra el terra com una pilota. Després, plorós, cap cot, va continuar el seu camí. Aquell policia boterut, amb uns ulls d’un blau penetrant i gèlid, li hauria pogut aixafar el cap i ningú no hauria mogut un dit. Tot això passava una deliciosa vesprada de diumenge.

Aquesta primavera serà també la primavera dels mals presagis, l’última primavera potser d’alegria. Ho sap tothom. Ho saben i ho callen les parelles de joves enamorats que es passegen despreocupadament sota les arbredes del Tiergaten, ho saben els carters, els metges, les venedores de cigarretes, els conductors de tramvia, les criades de les cases bones. Ho saben fins i tot els innocents xiquets que cada vesprada, des que ha arribat aquell simulacre de bon oratge, juguen als patis dels edificis comunals de Moabit o Kreuzberg o de no importa quin barri de la ciutat.

Tant se val. Per a Bartek i Csilla R. aquest dissabte 29 de març de 1930 només compta el temps que encara poden estar junts. Al migdia han dinat en un local del Lido Wannsee un rostit d’oca amb col verda acompanyat de Klösse de creïlla i un excel·lent Riesling. Milers de punts de llum titil·laven sobre les aigües quietes del llac. El cel era límpid. Després de dinar, han agafat una habitació en un discret hotel en Bayerische Strasse, a tocar de la Ku’damm. La xicota que els ha donat la clau, una dona menudeta amb les galtes colrades, quasi s’ha mort de vergonya en adonar-se’n de com es miraven. Després, al llit, entre facècies, ella s’ha fet una miqueta de pregar. A la última, però, s’ha deixat nuar i posseir. Bartek mai no havia vist fins aquell migdia un rostre tan bellament il·luminat pel plaer, uns llavis, una llengua tan roja, uns ulls tan grossos  color de mel com aquells. Csilla fa olor de raïm madur i de blat. Ell li ha posat els dits dins la boca. Ha fet ballar els dits dins de la seua boca plena de saliva, se’ls ha deixat xuclar àvidament. Li ha recorregut amb la punta de la llengua el coll, els lòbuls de les orelles, els mugrons dels pits, les natges, aquelles adorables, teses, fruitals natges. S’han mossegat lleument, s’han acaronat, s’han abraçat, han plorat, han rigut, han callat, s’han esgotat l’un a l’altre i, finalment, s’han endormiscat dolçament com si foren uns xiquets. Un raig de llum vaporosa s’ha escolat en l’habitació traspassant una cortina blanca gairebé translúcida. La llum ha llepat suament el cos prim de Csilla, la seua pell blanca. Amb aquella glopada de claredat també ha arribat el silenci. I de colp, s’han sentit desvalguts. També ells saben que aquella primavera serà de mals averanys. Fa mesos que la mort es passeja disfressada de lluna d’acer o de serp o de cavall pels carrers de la ciutat i que s’amaga entre les bardisses, guaita per les cantonades. Fa mesos també que, al parc, ven gelats a les criatures mentre deixa anar un sinistre somriure d’orella a orella. Una nit, sobtadament, totes les estrelles del firmament han de caure sobre Berlin, esmolades com ganivetes de fuster, cadascuna d’elles buscant una ànima a la qual esbudellar d’un sol tall.

S’han conegut avui mateix i ja no tenen gaire temps per a res. Csilla, quan abans millor, ha de tornar a Budapest. Ja no es pot guanyar la vida en aquell indret. Les orquestres fa mesos que només contracten cantants alemanyes i encara gràcies. Bartek presenteix que una gran desgràcia s’abatrà ben prompte sobre els seus i ha decidit tancar la llibreria de Neukölln i tornar a Varsòvia. En uns grans baguls de mim, amb molta cura, com si foren joies, guardarà tots els llibres que tant ha estimat. Les obres de Döblin, Brecht, Roth, Mann, Musil, RilkeRolland, Bloch, Hesse, Zweig, fins i tot les Gottfried Benn… En una nit que ningú no coneix, substància de boira, humitat i pluja… Possiblement, quan el món es partesca en dos trossos, cadascú d’ells quedarà en una banda, l’un lluny de l’altre. Potser, mai més es tornaran a veure. Entotsolats, nus en aquella habitació, pensen en tot allò. També en com podrien evitar la catàstrofe que està a punt d’abatre’s sobre les seues vides.

La nit els ha sorprès en aquell hotel. Ixen corrents. Volen aprofitar cada minut. Ara, ballen, molt agafats. Encara se senten tan excitats com al migdia. La sala de ball de la Clärschen Ballhaus d’Auguststrasse està plena com un ou. Aquesta nit els músics sembla que estiguen en estat de gràcia. Toquen a ritme lent, ‘Hallo, was machst du heut’, Daisy?’. Canta una xicota amb els cabells d’or i un cos menudet embotit en un bell vestit de seda atzur que remarca els seus malucs infinits… Coneguí, Daisy, el meu cor va començar a cremar, el meu cor va començar a córrer, encara pense en això, avui!… Csilla es repenja en els muscles del seu amant. L’agafa del clatell, penetra amb els seus dits llargs el boscam dels seus cabells. L’olora. S’oloren. Hola, què fas avui? Tens temps avui? Fes-m’ho saber! Hola, hola, on ens veurem Daysi? ¡Cap distància no es prou gran per a mi!. Sota els seus peus el món està a punt d’obrir-se, d’esquerdar-se com un glaçó de gel dins d’un got de whisky. S’estrenyen, fort, amb sentiment. Hola, hola, què fas avui Daisy? Tens temps per mi avui?… La gent balla com si el món estigués a punt d’acabar-se i, en realitat, és així. El món s’acaba per a Gerda que avui ha vingut sola i beu al taulell, per a desempallegar-se la tristor, una copa de conyac ran a gavadals. Només pot pensar en com li agradaria que li fes l’amor el jove que seu a la seua vora i que la mira amb uns ulls menuts i de foc. S’acaba també per a l’Aldous que avui s’ha quedat sense faena i que pensa gastar els seus darrers marcs en cervesa i dones. S’acaba per a Amara i per a Bergen i per a Egbert i per a Redmon. S’acaba per a tots i cadascuna d’aquelles persones o titelles impotents davant el decurs del temps, ovelles en un món de llops, grans de sorra en meitat d’una tempesta, gotes d’aigua en el mar. S’acaba potser per a Csilla i per a Bartek que no saben encara com escapar del present i que només poden i saben abraçar-se en les penombres d’aquella sala de ball mentre sona l’orquestra i tot fa olor de cossos suats i tabac. S’abracen tant i tan fort fins que acaben per fondre’s l’un en l’altre, fins que desapareixen, fins que s’esvaeixen enmig de la fumera de les cigarretes, del vapor dels alcohols, igual que si foren voluntaris desprevinguts d’un famós mag de cabaret. Hola, hola, què fas avui Daisy? Tens temps per mi avui?, canta la rosseta amb un fil de veu, al límit de les seues forces. Li fan mal els peus i té gana.

La nit d’aquell 29 de març de 1930, la mort molt enfurismada busca inútilment, per tot Berlin, Csilla i Bartek. Fa molta estona que ningú no els ha vist. La mort cerca i recerca sense atur mentre Plutó gira allà baix, en el punt més allunyat del sistema solar. Plutó té el color de la sang i l’escorça com una pell de serp. La mort pregunta ací i allà, vanament, si algú ha vist aquell parell. ‘Estaven allà, enmig de la pista de ball, i de colp ja no estaven… sap que vull dir-li? Ale-hop!, I fora… ja no estaven, li ho jure’, contesta un tipus borratxo d’schnaps, enriolant-se. La mort cerca i recerca, i no els troba. Es desespera, udola com un llop a la nit estelada de Berlin. Hola, hola, on ens veurem Daysi? ¡Cap distància no es prou gran per a mi!.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Pablo Casado i dels negres i «polacos»

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 4 de febrer de 2107.

GRA146. MADRID, 11/07/2015.- El viceseretario de Comunicación del PP, Pablo Casado, interviene en la clausura de la Conferencia Política del PP, en la que se pretenden sentar las bases del programa electoral con el que el partido concurrirá a los comicios generales. EFE/Zipi

El vicesecretari de Comunicació del PP, Pablo Casado. EFE/Zipi

El vicesecretari de Comunicació del PP, Pablo Casado, l’altre dia es va posar les botes a compte de l’escalfament de boca de Santi Vidal. L’elitista líder del PP va oblidar per un moment les seves maneres suaus d’ara i va reviure el seu temps de tipus dur. Aquells dies de fúria en què acusava les esquerres d’idolatrar assassins com el Che Guevara o en què les titllava de carrinclones per estar pensant tot el dia en les fosses comunes. Ja veus tu quina dèria aquesta de la memòria històrica!.

El cas és que Casado va qualificar al Govern de Catalunya d’autoritari i de xenòfob agafant-se al peu de la lletra les estúpides paraules de Vidal. Només li va faltar comparar Puigdemont o Junqueras amb uns alts jerarques nazis, tot un clàssic de la demagògia espanyolista. I vés per on, ho va fer des de les files d’un partit que tira arrels en les profunditats tèrboles del franquisme i que, a més, des de sempre s’ha inspirat en un nacionalisme que ha fet de la catalanofòbia tot un signe d’identitat. Poca broma.

La impressió és que Casado va molt perdut o bé que és tot un artista a l’hora de fer-se el fava. O qui sap si totes dues coses alhora. Per a saber que és la xenofòbia potser li aniria bé aprendre el català i, fent-se passar per un de nosaltres, provar de viure plenament, sense por a ser insultat o menystingut, la seva catalanitat. No és una cosa fàcil, especialment, quan un surt de casa i s’aventura en territoris abonats durant anys pel discurs anticatalà que tan profusament ha emprat el PP.

Valga com a exemple alguna vivència personal. L’any 1996 vaig instal·lar-me amb la meva dona, barcelonina, a la meva estimada València on vaig nàixer fa 48 anys. Una agència immobiliària ens va trobar un pis magnífic al mateix centre, a dos passes del carrer Colom. El cas és que a les poques hores ja havíem tancat un preacord i pagat un senyal. L’endemà, però, la propietària de l’agència ens va trucar nerviosa per a dir-nos que, finalment, no podria ser. Ens va sorprendre i emprenyar molt aquella decisió sobtada. Després de molt pressionar, l’agent immobiliària, només ens va poder dir, amb un cert to de desdeny, que no ens havien volgut llogar perquè érem catalans. Val a dir, que no em va sorprendre gens perquè tan sols uns anys abans, una altra propietària d’un pis del carrer Alboraia, a València també, em va advertir que ella no es posava a casa ni a negres ni a polacos. En una altra ocasió, una vespra de Cap d’Any, em van agredir en un bar del casc antic d’Alacant per parlar en valencià –el meu català- uns energúmens de Múrcia al crit d’”estamos en España pijo”. D’aquesta catalanofòbia –la paraula, per cert, no l’ha recull cap diccionari espanyol- n’ha estat responsable en bona part el PP. Tristament, al País Valencià, especialment a la ciutat de València, les principals víctimes han estat els valencians mateixos que n’han exercit sense complexos com a tals.

Casado tampoc no deu desconèixer les desenes de denúncies per discriminació lingüística comeses contra catalanoparlants per agents de les forces de seguretat espanyoles o per funcionaris espanyols de tot pelatge. És un tema greu que s’ignora a Madrid però del qual sense sap molt a Europa. Molts dirigents del PP no tan sols han practicat el discurs de l’odi contra els catalans a tort i a dret. En el seu punt de mira també han estat els gitanos, els musulmans o els immigrants. A Catalunya, Xavier Garcia Albiol, s’ha convertit durant els darrers anys en un autèntic campió del racisme més cínic i descarnat. A Casado i el seu partit els hi deuria caure la cara de vergonya només de tenir-lo de company de files, però no sembla que sigui el cas.

En la mateixa sufocada intervenció contra Vidal i per si encara no fora poc, el dirigent del PP, va descriure també una societat catalana hostatge d’un ejecutivo autonómico capaç d’agredir les llibertats individuals a compte de la “quimera” del procés independentista. Quina gran estupidesa pensada per a una ciutadania, la de fora de Catalunya, desinformada i predisposada a la méfiance. Els catalans, hostatges? Sí, és clar, però no del seu propi Govern al qual han votat majoritàriament sinó d’un Estat que, com l’espanyol, encara no ha entès de què va tot això de la pluralitat, de la democràcia. D’un Estat que quan li parlen de catalanofòbia sembla que només pot pensar en negres i en polacos.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Del ‘diàleg’ al garrot

*Article de Francesc Viadel publicat el 3 de febrer de 2017.

sin-titulo-123Des de Madrid es va vendre això del diàleg amb Catalunya com un autèntic bàlsam del gegant Fierabràs, el mateix que es va fer servir per a embalsamar el cos de Jesucrist i que, segons la llegenda, guareix les ferides de tot aquell que el pren.

La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, al capdavant de l’operatiu, es va passejar per Barcelona per a aconseguir unes quantes fotos i tot seguit es va esvair deixant d’encarregat de la martingala a un obedient i cofoi, Enric Millo. Lògicament, ningú no s’ho va creure tot això, almenys aquí en Catalunya. No calia ser cap analista per a entendre que l’Operació Diàleg només era una cortina de fum, un concert de perols per amagar el brunzit dels garrots que des de fa temps branda, agita en l’aire, l’Estat espanyol.

A la última, òbviament, el ballo in maschera ha durat una eixida de coet, i des de les més altes instàncies ja s’ha avisat que s’esclafarà el referèndum per terra, mar i aire. L’amenaça, per cert, ha comptat amb el silenci còmplice del PSOE la qual cosa confirma que les mesures repressives que ens tenen reservades, a més d’estar molt estudiades, deuen comptar també amb alguna mena de consens que ara i aquí se’ns escapa.

Bé, d’acord, suposem que al final precinten els col·legis, la Sagrada Família i l’estàtua de Colom. Que inhabiliten mig Parlament, els conserges de totes les conselleries i un parell de capellans de la més recòndita de les comarques del Pirineu. Que despleguen uns quants guàrdies civils pel territori i sotmeten els Mossos d’Esquadra a l’autoritat d’un qualsevol Arsenio Fernández de Mesa… Suposem que tot això passa i que, finalment, doncs, els garrots vencen. De veritat es creuen a Madrid que amb això ja s’haurà acabat el problema de Catalunya i que despús-demà milions de catalans se n’aniran a casa a entotsolar-se?.  És clar que no. No són tan idiotes encara que, de vegades, hagin comès errors de diagnosi política que no faria un nen poc espavilat de dotze anys. Saben perfectament que la societat catalana respondrà amb contundència i que el procés continuarà. Tot i així, han decidit tirar pel dret. Potser confien en amansir els sectors del nacionalisme conservador i, alhora, en encabritar els de l’independentisme més radical per situar a Catalunya en un impass, en un bloqueig que faci possible continuar sotmetent-la. Potser esperen també que la comunitat internacional tingui més en compte la tan sacralitzada legalitat que no pas la legitimitat i així, mentre, continuar estrenyent la corda. Com sigui, no hi ha marxa enrere i això també ho saben. Al capdavall, només és una qüestió de temps.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Coses que es veuen en el cel

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 6 de febrer de 2017.

cel-2

En el cel, cendrós i tèrbol com un aigua de rentar pinzells, just a primeres hores del matí quan els campanars de la ciutat, erts i afamegats d’altura esquincen les primeres llums, no es veuen els àngels de la mort batent les seues poderoses ales amb la ràbia de l’àliga assassina, ni tampoc una bandada de fredelugues penetrant alegrement el secret de l’hivern, ni encara la figura gasosa, efímera d’un gall, d’un cavall excitat, el perfil enigmàtic d’un nan, d’una panderola blavosa. En el cel, en aquella hora de color taronja, es poden veure passar les vides diminutes, estranyes, lleugeres i fràgils com voliaines, ostatges del temps i de les casualitats. Ara mateix, allà dalt, dins d’aquell punt de llum metàl·lica que ha entrat per l’horitzó i que està creuant l’espai, confortablement assegut al seient 25L, al costat de la finestra que dóna sobre una de les ales de l’aparell de Swiss International Airlines, Panos K. pensa entristit en els marjals del seu país. Pot sentir en aquest precís instant, el vent traspassar els joncs suaument com els dits d’un amant una cabellera de seda. Pot notar l’escalfor del sol de la mitja vesprada sobre la seua espatlla nua, el batec dels cors dels tamarells, els salzes i els oms.

L’avió va ple però Panos s’ha arribat a convèncer que viatja tot sol a Lisboa i, de tant en tant, despreocupat, diu alguna cosa sense massa sentit a mitja veu o bé somriu o cantusseja una trista cançó de Babis Stokas o esbufega cansadament i pensa què farà a Lisboa tot el dia enfeinat, tan lluny de casa, de les seues tres filles menudes i de la dona. Si entre reunió i reunió li dóna temps, li abelliria molt visitar la casa de Pessoa al número 16 de la Rua Coelho da Rocha. Mentalment, repassa uns versos… Viu, em diuen en el present; viu solament en el present. Jo no vull, però, el present, vull la realitat; vull les coses que existeixen, no pas el temps que les mesura… Quin desconhort, déu meu!, pensa, ell que té una vida tranquil·la. Diríem que una vida dins d’una closca. Una vida que pensa com un relat previsible o no, tant se val, d’aquells que tant li agrada llegir els diumenges a la nit quan la casa es queda en silenci. La vida com una simple corrua de lletres atrapades en el paper, capaces d’hipnotitzar a qui les llegeix, però, alhora, inofensives, incapaces de canviar res de tot allò que pot passar en un qualsevol dels seus previsibles dies, incapaces de remoure els seus fantasmes que s’amaguen tots junts, justament, en aquell racó del seu món, a la desembocadura del riu Evros, dins d’una selva de joncs.

Capcineja, mig s’adorm amb el soroll dels motors. Pensa les coses que li agradaria fer abans no siga massa tard i es faça massa gran i ja no puga o ja no vulga perquè ha perdut tota capacitat de sorprendre’s de res. Somia, posem per cas, en veure món. Entotsolat, enfonsat en el seu seient, li ha semblat escoltar ara el repic de la pluja sobre els camforers gegants, els banians, les miricàcies, els Yaku-sugis i els Buddha-sugis en aquell bosc dels cedres de l’illa de Yakushima que tant li agradaria un dia visitar. La pluja persistent, alegre. L’olor de la terra humida, la queixa d’un violí enmig de l’espessor del bosc. De colp, també, li entra una set terrible com si hagués menjat saladures. Té la boca seca com un fregall. Si fos el cas, no podria besar la seua dona, entaforar la seua llengua en la boca fresca de la seua dona. Potser tot són nervis del viatge, la faena. També l’assalta una por a no se sap ben bé què i, alhora, se sent també feliç com mai no s’havia sentit i això que encara no sap que està a punt de perdre-ho tot, tenint-ho tot. Així són les coses sempre. Perdre sense perdre, guanyar sense guanyar. L’hostessa de l’avió passa i li ofereix una copa de cava i unes ametlles. Panos declina amablement la invitació, mira per la finestra i en la llunyania veu passar un avió, un puntet de llum a penes enmig d’un oceà de núvols. Llavors, tanca els ulls i somia pluja, la pluja sobre aquell bosc japonès ple de misteris.

A l’altre avió, un flamant Airbus de Lufthansa, viatgen Lucia S. i la seua filla adolescent, Carina L. ocupen els seients 61A i 61B, just al costat d’una de les portes de l’aparell. Venen de passar uns dies a Londres i tornen a casa, a Roma, on ja els espera impacient, el cap de família. És molt probable que Carlo L, haurà omplert de flors l’apartament de la Via Magenta, on viuen des que es van casar. Segurament, haurà reservat també una taula per a sopar tots tres plegats al Rossini de l’Hotel Quirinale, a tocar de la plaça de la República, a quatre passes només de casa. Lucia té ganes de tornar, però la seua filla potser s’hauria quedat més dies, sola, naturalment. Interessos enfrontats. El cas és que Lucia farà d’ací un parell de dies 50 anys i voldria celebrar-ho amb el seu marit. Carina en té dèsset. No li interessen gens els rituals associats al temps, car ella és immortal. Durant el viatge mare i filla a penes es diuen res. La xicota escolta música al seu telèfon mòbil mentre la mare no pot deixar de pensar en certes coses que no mai no deuria dir. Li fa por fins i tot que algú li puga llegir els pensaments. Aquest viatge a Londres l’ha sotragat tota per dins. Feia potser vint anys o més que no havia estat. Ha fet algunes fotos absurdes, incomprensibles per a tothom menys per a ella. Han visitat alguns llocs anodins, sense cap interès, llevat de per a ella, és clar. I entre unes coses i altres, Carina s’ha enfadat un parell de vegades. Ho sent molt per la seua filla però no li podia explicar el motiu d’aquell comportament tan estrany. Mai no li explicarà. Fet i fet, hi ha massa coses que no li pot dir, que mai no li dirà. Ja està. Ja ha passat. En unes poques hores tornaran a estar a casa de nou. Tot serà llavors com sempre. Bé, no tot. Lucia no sap encara que està molt malalta. Probablement, aquesta malaltia canviarà l’ordre de les coses, les seues prioritats, els seus punts de vista adoptats des d’un present que de colp deixarà de ser tangible i es tornarà tot d’aigua, s’escolarà a boquera per les escletxes dels dies. Ningú no entendrà mai més a Lucia. Esdevindrà una estranya fins i tot per a si mateixa. Tornaran els dies i hi viurà sempre per sempre més en el revolt de la memòria. Escriurà en un mur ocult en un qualsevol jardí de la ciutat el seu nom i altres coses. L’apartament de Via Magenta on tan feliços han estat durant tants anys ja no serà mai més de llum. Lucia es tancarà dins de les notes d’una cançó a l’eternitat o a l’impossible i es convertirà en música, en simples notes de música.

Sense saber el perquè, de sobte, un neguit li corre per tot el cos. Aleshores, per distreure’l, guaita per la finestra, i observa un puntet de llum que avança en direcció contrària. És l’avió que va d’Atenes a Lisboa. Ni ho sap ni li importa. Només és una ditada en el cel, una taca enmig del no-res.

Darrere del seient de Carina, el reverend Jack O. ronca com una balena. Està fet pols després de dues setmanes intenses de feina i de visites familiars. Demà, per fi, s’incorporarà a les seues classes de teologia i continuarà intentant convèncer tothom de l’existència del bon Déu. Això serà, si la seua companya de seient, Marian J., una jove alemanya amb uns pits grossos i punxeguts, no l’escanya abans. S’ha passat la nit fent l’amor i bevent cervesa amb un nuvi francès que té en un hotel de Candem i només té ganes que de dormir o d’arribar a la residència d’estudiants i tancar-se per un mes. El francès no s’aixecarà en tot el dia del llit fins que la seua mare, molt nerviosa perquè l’ha deixat el seu marit, li truque des d’Angers per dir-li que ha de tornar a casa. El xicot li farà cas i potser mai més tornarà a Londres ni veurà la Marian.

Els roncs de Jack s’escolten fins al fons de l’avió i hi ha el passatger que, incòmode, remuga. Com ara, l’Antonio R., que s’ha posat tant nerviós que ha decidit perdre’s mirant per la finestra. El dia és clar, lluminós. Passen per dalt d’una ciutat menuda. S’aprecien els campanars, alguns edificis moderns, un oceà de teulades com de cases de poble, les traces d’alguna avinguda que per força ha de ser gran, un riu…

En el cel cendrós i tèrbol, estrany, ara porpra, ara taronja, ara blau, ara roig de sang, ara transparent, si mai miràveu des d’un terrat o des de la finestra màgica d’un edifici secret, just quan es fa de dia i la ciutat somnolenta encara no sembla que siga real, sinó un simple escenari muntat per a la vida dels espectres, si mai miràveu, potser veuríeu, sense entendre’l, l’enigma de la vida, també les vides fràgils, passant totes com si no res d’una banda a l’altra del món a lloms d’un punt de llum, dins d’un punt de llum.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

El secret

*Article de Francesc Viadel publicat el 31 de gener de 2017 a La Veu del PV.

noguera

La mort dels altres és una convicció greument malmesa pel dubte, també és un miratge angoixant i una mentida cruel no sempre necessària. Però, sobretot, la mort dels altres, és una sofisticada  enganyifa els secrets de la qual en molt comptades ocasions són revelats a algú per motius que tothom pot imaginar i, inclús, malgrat tot, trobar maleïdament raonables.  Aquest va ser el cas de l’István P. i la mort del seu pare, Asztric P., un jornaler que feia poc que havia complit els 55 anys, curull encara d’esperances de millorar alguns dels aspectes més elementals de la seua també elemental existència.

Ara fa quasi trenta anys, una matinada botornosa de finals de l’estiu, la seua dona se’l va trobar mort a l’habitació de la primera planta de la casa on solia dormir sol les nits que la calor recruava.

(Cal imaginar, ara, el cos corpulent i encara bell d’Asztric, completament nu, estès sobre un mar de llençols rebregats. Té els braços i les cames obertes en creu i els palmells de les seues mans, enormes i aspres, miren cap amunt. El rostre d’Asztric transmet serenitat. Fins i tot, diríem que sembla que somriu, un punt sorneguer, que té aquella mateixa expressió de criatura entremaliada que sol fer després d’una de les seues habituals facècies. La finestra que dóna al pati és oberta. Des d’allà, a penes es pot veure un retall minúscul de cel inalterable que, de vegades, es veu sobtat pel vol d’un ocell o pel pas d’un núvol. També s’albira la parra dels veïns carregada de gotims i els seus cossiols de geranis i roses ordenadament col·locats als ampits de les finestres. A l’habitació, entra un aire fresc, matiner, carregat amb la fragància de la terra batuda que va eixamorant mica en mica el cos d’Asztric, els llençols humits i pegallosos damunt dels quals jau com un Crist morè despenjat de la creu. La seua dona plora desconsoladament potser més per la impressió que per la pena, tot i que aquest és un extrem que mai no arribarà a saber ningú llevat d’ella. El fill, destrossat, es nega a creure-s’ho. Fa uns dies li va dir que es trobava malament, que tal volta no arribaria a vell i tot seguit li va donar algunes indicacions precises sobre allò què calia fer amb l’únic hort que tenen).

Després de la sinistra troballa, István i la seua mare es van quedar a l’habitació immòbils, submergits en un profund silenci, somicant, fins que va arribar el metge carregat d’una mà d’impresos i en uns pocs minuts va aixecar un eixut certificat de defunció. Després, ho va fer el soterrador que va aparèixer posant cara de funcionari ensopit. Tot seguit, es va fer càrrec del cos amb la mateixa delicadesa i meticulositat d’un escultor davant d’una extraordinària peça de marbre. Una vegada ben agençat, el funerari, ajudat per un jove, va posar el cos dins d’un llençol a fi de poder traslladar-lo fins al taüt col·locat al menjador de la casa, a la planta baixa, entremig de dos enormes canelobres elèctrics cobejats pels mosquits de l’agost.

A mitjan matí, la casa es va omplir de gent que fumava o parlava o callava. Es va omplir de plors, de comentaris ociosos, maliciosos, intranscendents, vulgars, solemnes, jocosos, rutinaris, desficaciats, inútils, filosòficament inacceptables, ridículs, poètics. També, de por. Una por que es podia respirar, untar, tocar, llepar, tastar, esqueixar i repartir-la en bocinets per totes les butxaques, clavar-la ben endins de tots els forats dels nassos, de les orelles i els culs de tota la espaordida concurrència.

El cas és que tocades les dotze de la nit, quan tothom dormia, Asztric va obrir la tapa de la caixa i sense fer soroll, caminant de puntetes, se’n va anar de la casa i va mamprendre  xino-xano el camí cap al terme sota un cel estelat on l’esperaven les espessors dels boscos de ribera, els marges dels camins escortats pels magraners, els conreus perfectes, la selva dels tarongerars, el cant de l’aigua, la llum.

Així les coses, i com que ningú no va parar esment en la falta del mort, tot va continuar segons marca el ritual. El soterrar celebrat a mitjan vesprada, amb quatre amenaçadors núvols mal comptats solcant el cel, fou tot un èxit de gent. Les campanes tocaren a mort amb la mateixa solemnitat d’una qualsevol orquestra de primera executant el més cerimoniós dels rèquiems. El volteig va ser tan harmoniós que  tot el poble es va quedar bocabadat. El capellà, un tipus baixet i ossut, va dir amb un fil de veu les paraules justes que a tothom van agradar molt. Al cementeri, esperaven el fèretre el bo i millor dels jornalers de la comarca, pulcrament vestits, afaitats, xops d’aigua de colònia i massatge, com si fos dia de paga. Tots van seguir atentament les maniobres dels operaris per a pujar el taüt fins al nínxol set de la tramada cinc i, encara, la posterior col·locació amb quatre grapats d’algeps d’una làpida provisional. La calor era intensa i els assistents van agrair la celeritat en què es van dur a terme tots aquells inevitables i civilitzats tràmits de comiat i es va dispersar en ordre.

A boqueta nit, ningú ja no se’n recordava de res a excepció de la vídua i d’István que es va posar a plorar desconsoladament al llit i no va deixar de fer-ho durant dies i setmanes. La melangia li havia mossegat l’ànima com un gos rabiós i no pensava deixar-lo anar fins que el deixés ben eixut per dins. Molts mesos després, una nit, el seu pare es va esmunyir en les grutes més secretes i inaccessibles del seu son i li va fer saber que la seua mort era una mentida, un teatre barat per a continuar, en certa manera, vivint. Continuarien veient-se si era capaç de guardar aquell secret. Aleshores, pare i fill van petar a riure com dos bojos i tot seguit, cofois, van fer el camí cap al terme. Allà passaren hores xerrant sota l’ombra d’un nouer, recorrent els camps del veïnat, espigolant ací uns gínjols, allà unes bresquilles espicossades de merla, diagnosticant el cel com els bruixots d’una tribu, comptant en el cel els núvols. Asztric li va parlar a István de la seua infantesa assilvestrada, allà pels sinistres anys quaranta. Infantesa de xiquets que nedaven nus al riu, que fullaven nius amagats en l’espessor dels tarongers, que furtaven melons d’Alger i els partien contra la vora d’una séquia d’obra per menjar-se’ls igual que si foren afamegades bestioles. I de la seua joventut de la qual recordava molt el ballar agafat en els envelats de l’estiu, aquella excitació desbocada en notar ben a la vora de la seua entrecama l’entrecuix d’una dona mentre imaginava la dolçor del seu fascinant tall. Enyor d’uns mugrons de pit o de l’alè inconfusible del desig en el seu coll. I li va parlar també de la infantesa mateixa d’István, dels seus primers anys, de la il·lusió que li havia fet veure’l créixer, imaginar si de major seria metge o capità de vaixell mercant o pilot d’avió. I, també, de tot allò que hauria volgut ser i no va poder ser. Sobretot, en moltes de les llargues converses que van tenir al llarg del temps, el pare es va estendre en aquell somni de voler anar a Austràlia per a convertir-se en un pròsper i solitari ranxer. Li parlava sense atur, amb llàgrimes als ulls, d’aquella granja que hauria volgut tenir enmig d’una vall de terra roja vora d’un torrent, sota un cel infinit.

Durant molts anys, en moltes ocasions, Asztric, prenent totes les precaucions necessàries, va visitar el seu fill mentre el seu fill anava fent-se gran, perdent lentament la vista i l’oïda, els cabells, la impaciència, l’esperança, els records, fins i tot aquells que servava del seu propi i estimat pare. Records tots que se li van anar a poc a poc fent fonedissos com volves de neu.

Un matí en mirar-se a l’espill mentre s’afaitava la seua barba blanquinosa, li va resultar difícil saber si en realitat aquell era el seu rostre o si pel contrari era el del seu pare. Saber on començava un i on acabava l’altre. Aquell va ser el darrer dia en què Asztric, creuant els carrers del poble a altes hores de la nit, amagant-se de les mirades indiscretes, ocultant-s’hi entre les ombres, passant tota mena de perills, esquerdant finalment les portes gruixudes del somni, va visitar el seu fill. I amb els anys, István, va acabar per oblidar-ho tot, aquell secret.

 

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Dels murals de Sixena a la Dama d’Elx

*Article de Francesc Viadel publicat la penúltima setmana de gener a Directe!.

Sala dels murals de Sixena al MNAC.

Sala dels murals de Sixena al MNAC.

Tant a la jutgessa d’Osca com al Govern d’Aragó, sembla que els importi un rave que el trasllat de les pintures murals de la Sala Capitular del Monestir de Sixena des del MNAC al cenobi aragonès, pugui acabar en un sinistre total. Des del Museu s’han cansat de donar raons tècniques de pes avalades per experts com Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina i un bon coneixedor dels murals medievals. L’especialista, com tots els altres que s’han consultat, no té cap dubte: moure les pintures del seu emplaçament actual pot danyar-les de manera irreversible. Tan se val, però. Fins i tot, el Tribunal Suprem ha insistit en el trasllat passant-se les raons tècniques de la Generalitat per les aixelles.

En realitat, sembla que el què menys importa en aquest assumpte és la preservació d’unes pintures tan valuoses, arribades a Catalunya durant la Guerra Civil per mediació de l’historiador Josep Gudiol després de l’incendi del monestir per part d’uns anarquistes. Tot plegat, el plet té un tuf polític que tira d’esquenes. En aquest cas, com en altres, s’ha presentat als catalans com una mena de banda de pirates sense ànima. Fins i tot,  s’han tergiversat els fets històrics per atiar encara més l’animadversió dels aragonesos contra els catalans. És el mateix que feia el PP valencià durant l’era nefasta de Francisco Camps. Mentre els seus robaven a mans plenes des d’una gallina a una cartera, tenien el desvergonyiment d’acusar als catalans, falsament, de retenir documents històrics valencians als fons de l’arxiu de la Corona d’Aragó. Uns documents que, com l’aigua de l’Ebre la qual volien per a continuar construint blocs d’edificis fins a Mart, exigien fent uns grans escarafalls.

Ara mateix, el govern d’Aragó i la jutgessa del cas, simplement volen que demà mateix les pintures tornen a Sixena encara que les hagen d’arrancar una colla de paletes amb cisells i martells escortats per uns molt artístics agents de la Guàrdia Civil. Ha de ser ja i com sigui. El despropòsit és enorme atès que tot indica que els murals quedaran greument danyats. No passa res, però, perquè arribat aquest extrem, la culpa, serà dels catalans i si poden miraran de trincar-ne un de qualsevol.

1940, Himmler contempla la Dama d'Elx entregada pel seu govern a Franco després de ser sustreta del Louvre.

1940, Himmler contempla la Dama d’Elx entregada pel seu govern a Franco després de ser sustreta del Louvre.

A tot això, en el Ministeri de Cultura, no sembla que estiguin molt esverats amb el cas de Sixena, si més no públicament. Ells, protectors de mena del patrimoni espanyol, tenen altres maldecaps. Per exemple, retenir per saecula saeculorum  la Dama d’Elx al Museu Nacional d’Arqueologia del carrer Serrano. Des que a Franco li la van regalar els nazis durant l’ocupació de París, si vols veure la Dama, no en tens cap altra que anar-te’n a la capital de les espanyes. El mateix Heinrich Himmler se la va haver de mirar allà.
Els valencians, molt especialment els elxans, l’han reclamat diverses vegades, però, a Madrid no n’han fet ni cas i només s’han preocupat per mantenir retinguda la peça. Si als catalans els humilien amb cops de bastó, amenaces i insults, als valencians ho fan amb la indiferència. No sé que és pitjor.

L’últim intent de retornar la peça ibera a la capital del baix Vinalopó, l’ha protagonitzat el senador de Compromís, Carles Mulet. El govern li ha respost eixutament que, de moment, “no contempla en la actualidad la posibilidad de ceder de forma temporal o permanentemente la Dama de Elche apoyándose en razones de índole histórica y función cultural”.   Podrien tenir una còpia, argumenta Mulet, però, és clar, ells volen l’original. Es veu que tenen molta por que se’ls trenqui de camí.

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política | Deixa un comentari

Carousel Babou

*Article de Francesc Viadel publicat el 23 de gener de 2017 a La Veu del País Valencià.

0104a_mcarrousel

La fira es planta a meitat de juny, entre el marge dret del riu i l’antic sequer de taronges, on comencen les primeres cases del poble. Cases de pobre, de façanes estretes, amb un balcó menut i una sola finestra. És una fira més de pols que de llum, d’atraccions atrotinades plantades entremig de dues rengleres de plataners gegants amb l’aspecte d’ancians mil·lenaris. No importa que siga una fira d’enganyifes, de firaires miserables. La fira sempre s’omple de gom a gom. El veïnat, posseït per l’entusiasme tafaner dels infants, sol fer cap a les set de la vesprada, quan el sol inicia el seu desgel de foc sobre els cims blavosos de la serra que s’interposa entre la vall i la mar. Puja aleshores del riu una olor de fang infecte, de canyes podrides i bestiar malalt que es barreja en l’atmosfera amb l’olor del cotó fluix de sucre, el de l’aigua de coco, el del canyamel i la regalèssia de vara, el de les borles i el de les pomes de caramel. I de seguida, amb la fira plena com un ou, cau del cel un eixam de mosquits i rantelles que es queden enganxades com gomets sobre les camises i els vestits clars d’estiu. Sonen els clàxons dels cotxes de xoc, la veu tronadora del firaire castellà que regenta la tómbola de las muñecas chochona, el Fort-Apache de Comansi, el barracot de les disfresses barates d’indi i cow-boy… Intermitentment, sona també Mamy Blue, Un beso y una flor, Lolita Twist, Mi carro o Las Palomitas de Maíz dels endimoniats Pekeniques que algun borratxo àvid de sexe, pixat des dels camals fins al coll de la camisa, sol ballar atordit per l’estrèpit de les sirenes. Les joves putes del barri de San Roc que encara no saben que ho són, busquen en els futbolins del coix algú a qui masturbar a canvi d’unes poques monedes mentre els més tendres i joves amants pugen al trenet de la ‘güela’ bruixa ben agafats de la mà.

Ningú com Laura G. odia tant la fira. Si s’ha avingut a vindre és pel tossut del seu marit i pels seus tres fills que duen dies martiritzant-la perquè volen pujar a la roda a fi de veure de més a prop el cel o per provar de tocar un estel amb la punta dels dits. Quan era menuda el pare sempre l’advertia amb un punt de crueltat: “A la fira no vages si no tens diners…” i com que ells mai no tenien ni un clau, doncs, pràcticament que no anaven. Si de cas ho feien, passejaven i passejaven i passejaven i mai no compraven res. Si el pare estava de bon humor, provava en la barraca de tir. De vegades, hi havia sort, i tots dos se n’anaven cofois cap a casa amb una ampolla de sidra barata i un eixarrait tros de coco.

Els xiquets i el marit per fi se n’han anat cap a la roda. Ella no ha volgut acompanyar-los i s’ha quedat asseguda davant dels cavallets. Durant uns breus segons ha observat com els seus s’allunyaven entre la multitud i, en perdre’ls de vista, s’ha abandonat dolçament a la solitud. No ho sap, però de totes les atraccions d’aquella fireta de mala mort, la única que paga la pena és aquella, la del Carousel de Babou. Aquells cavallets mai no havien visitat fins ara el poble. Monsieur Babou és un senyor gras i bigotut amb l’aspecte d’un domador de feres que habita un casa solitària de maons rojos i sostre de palla al bosc, entre Le Chalard i Jumilhac-le-Grand, en el més impenetrable del Perigord. Babou va heretar els cavallets del seu pare que al seu torn els havia heretat dels seus ancestres. El Carousel el van fabricar abans de la Gran Guerra a un taller de París sota les ordres d’un enginyer torinès mig boig i el va decorar profusament amb escenes d’exploradors i de la selva africana, un pintor bohemi de Montmartre. Pel que fa als cavallets, es diu que van ser esculpits per una colla de fusters bretons procedents de les profunditats de  l’Armorica. El Carousel un dia està ací i un altre està allà. Un dia, però, desapareix i  no se’l veu en molts anys. Sovint només es pot escoltar la seua música enmig del brogit del món, feblement, com el miol d’un gat perdut enmig d’una tempesta. El Carousel de Babou només és per als eterns.

Ara mateix, només hi ha dos cavallets ocupats. Un xiquet pigallós amb el cul gros se n’ha enfilat a un de negre que té unes crineres d’or i una xiqueta, prima com un secall, n’ha escollit un de color rosa amb sella i estreps de plata. Babou prem el botó i els cavallets es posen a girar mentre sona la música d’un orgue melangiós. Laura es queda hipnotitzada amb el moviment sinuós dels cavallets. Ara passa davant seu, trotant amb elegància, un de color blau amb una testera d’ivori i un plomall de colors al cap. El vent que remou al seu pas s’endú els pensaments de Laura molt temps endarrere. Pensa en una criatura que creix sola. El pare tot el dia treballa. La mare tot el dia calla i plora. Hi ha les velles nines de drap en una caixa de sabates, un mico que toca els platerets, un quadern ple de gargots (la casa amb el caminoi voretat de flors amb un cel que té un ocell i un sol i un núvol i un fil de fum negre sobre la teulada; una escola amb un pal sense ensenya; el seu nom a mig escriure; un grapat de mots corrent pels marges com ara: pare, mare, gosset, finestra, pilota…) i una cuineta. Hi ha també la nostàlgia per les llargues nits d’estiu al carrer perfumades de meló d’Alger i bresquilla, nits amb les parets tatuades de dracs que es bateguen sota la llum dels fanals. Hi ha sobretot el transcórrer silenciós dels dies, solemne i aterridor com el dels passos de Setmana Santa, una por terrible a l’avenir. Passa ara el cavallet de foc guarnit amb un collar de pedres verdes i roges que renilla salvatgement a la lluna i aleshores, Laura, sent entre les cames un desfici que no la deixa viure i la boca se li omple tota de gust a taronja i maduixa i és quan li ve al cap aquell xicot que la va tocar en la foscor d’una escala una nit freda de Nadal o en aquell altre que hauria volgut que la besés al coll amb aquells llavis carnosos, que la toqués amb aquells dits llargs de músic de banda. No pot ni vol evitar pensar la vida com una festa amb convidats que estrenen vestits, la vida com un manoll d’urgències inajornables a les quals cal donar compliment d’immediat en les penombres del desig. Recorda encara, per damunt de tot, el seu clarinetista de banda que abans de desaparèixer per sempre més li va prometre, mentre li mossegava com un ratolí el mugró ert del seu pit esquerre, que la duria a Roma, a Londres i després a Nova York. Aquell xicot d’ulls blaus que la va entabanar dient-li que la passejaria per l’univers sencer, que la duria lluny, molt lluny d’aquell poble polsos de la vall, ofegat entre tarongers i sembrats de creïlles. Però, a la última, ni Roma, ni res de res… Simplement, després d’aquella promesa, vingueren els dies de no dir res i de donar sempre les gràcies per tot. La llar, els xiquets, el dinar a taula i després el sopar, els llençols ruixats d’esperma, el mascle esgotat, mig mort al llit, allà al seu costat com una balena varada en la platja o com un tronc. Els dies de plorar pel que no ha sigut, pel que ja no serà, pels que s’han anat… dies, dies, dies i més dies, tots uns darrere dels altres com una corrua de formigues.

Els cavallets mentre van passant, com passa la seua vida. Fan voltes infinitament sota la mirada atenta de Babou mentre es grata la panxa o s’esmola les puntes del seu bigoti engominat d’estil italià. Passa ara el cavall negre, el del cap cot i els ulls embenats amb un mocador de seda taronja, testera morada, retrangues i faixes de color violeta. El cavall negre que és un cavall que no vol girar més, que només vol volar. De sobte, Laura munta aquella bèstia preciosa i Babou llavors es treu el barret i saluda i fa un gran badall i creua les seues mans de gegant darrere del bescoll. I els cavallets, a excepció del negre que fa el camí dels estels, continuen girant i girant sense atur, removent l’aire infecte de la fira, dispersant les nuvolades d’insectes, escampant per tot arreu la fragància del sucre cremat.

Al cap d’una estona arriben els de Laura. Els xiquets estan morts de son i ell té molta gana. Esperen allà mitja hora llarga, però, res de res. Ni rastre d’ella. A saber, pensa contrariat el marit, qui li farà aquella nit el sopar. Babou, poc a poc, fent grans passes d’ós, comença a tancar el Carousel. Cobreix els cavallets amb unes lones de tela fosca que duen pintats uns estels. Apaga les llums.

A la mitja nit, el marit, desesperat, dóna compte de la desaparició de la seua dona.  Dos municipals molt experimentats en aquesta classe de desaparicions anoten en un quadern amb tapadures vermelles, en lletra molt menuda, totes i cadascuna de les rutines de la desapareguda. Finalment, omplen dues fulles senceres. Un dels policies li diu que es pose tranquil, que els deixe treballar. Faran tot el que està a les seues mans. Secretament, el mateix agent pensa que potser aquella doneta guapa i que encara no ha fet els quaranta cinc, se n’haurà anat amb un firaire a veure món, des de València a Albacete passant per Jaén i Granada. Qui sap si un dia arribaran a Portugal. Potser s’ha embolicat amb el que té l’estany dels ànecs de plàstic o amb el del barracot dels rifles, qui sap si amb el que fa girar la roda.

A les notes, revisades pel jutge de la comarca, no hi consta cap ni un somni ni tampoc cap ni un desig de la desapareguda. Només rutines. Si en tenia un, dos, tres o mig somni, un alè de desig, ningú no ho sap. Detalls sense importància que tothom desconeix.

 

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Franco en el bar Lorito

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 22 de gener de 2017.

cr3-2La primera vegada que vaig veure a Franco va ser al local de la Camara Agrària que s’ubicava en el pis superior d’un bar conegut com la Guàrdia de Franco, de fet, el darrer refugi dels falangistes locals durant les acaballes del règim. Devia tenir uns sis anys i acompanyava al pare a pagar la seva quota de la Seguretat Social com a jornaler del camp. Al local de la Camara –compartit amb el sindicat vertical- s’accedia per una estreta i inquietant escaleta de fusta que cruixia endimoniadament. Val a dir, que l’ expressió “te portaré a l’escaleta”, solia emprar-s’hi com a sinònim d’amenaça en el context d’un qualsevol contenciós laboral d’aquella època.

La part pública de l’edifici de la Camara era un lloc petit i fosc, amb el soler de fusta, on no cabien més d’una dotzena de persones. Els funcionaris, de tracte sec i expeditiu com correspon a un règim dictatorial, accedien al taulell des de darrere d’una pesant cortina de vellut vermell molt desgastada. El que més cridava l’atenció, però, d’aquell sinistre indret era un enorme retrat de Franco vestit d’uniforme militar, esgrogueït a causa del fum del tabac, que deuria estar penjat allà des de la fi de la guerra. Em va impressionar molt aquell soldat amb el cap rodó i pelat, la seva mirada entre altiva i melangiosa, distant. No era cap nimiesa estar davant d’aquell senyor. Al capdavall, tenia entès que ell era l’amo d’Espanya que traduït al meu llenguatge era com dir l’amo del món o l’amo de res ja que ben bé tampoc no tenia molt clar que collons era Espanya. Vull dir, si més enllà del terme del meu poble això d’Espanya també incloïa el terme dels pobles veïns o fins i tot el de països molt llunyans on es parlava el castellà, una llengua que a casa no havia escoltat mai i que tot just començava aprendre a l’escola.

Al cap d’un temps, no gaire, un matí fred de novembre, el meu veí em va dir molt excitat a la porta de casa que me’n tornés per on havia vingut perquè Franco havia mort i aquell dia no hi hauria escola. Recordo el pare molt nerviós, espantat pel que podria passar d’ara endavant. A la televisió passaven imatges dels darrers dies del dictador. Francament, vaig trobar-lo molt desmillorat, molt vell, en comparació al que havia retratat a la Camara. Uns dies després, a classe, em vam fer llegir en veu alta el testament del general. A les parets de les aules havien penjat uns cartells amb el seu testament i amb el primer discurs del rei Juan Carlos. Així que em vaig posar dempeus i vaig llegir solemne tot allò de “al llegar para mí la hora de rendir la vida ante el Altísimo y comparecer ante su inapelable juicio pido a Dios” i bla… bla… bla…

Després d’allò, els dies de la meva infància, van continuar plàcidament entre les obligacions d’una escola força estricta i el temps infinit de jocs als carrers plens de vida del centre. Els grans, mentre, feien la política o, almenys, ho intentaven. La majoria, però, els desgraciats, continuaven treballant silenciosament per un sou miserable, sempre mirant que els canvis bruscos que es produïen al seu voltant no acabaren per trepitjar-los en la seua insignificança civil.

Uns mesos després del traspàs del dictador el pare em va fer baixar fins al bar Lorito per a comprar una ampolla de cervesa de litre. El bar es deia així perquè tenia sobre el taulell un lloro engabiat, xerraire i pobletà, que hauria pogut triomfar en qualsevol cantina pirata. Com haurien pogut triomfar també en qualsevol tuguri del Carib, els membres d’aquella clientela formada per tipus durs afeccionats a la cassalla i a l’absenta, al futbol i al trinquet. El cas és que a punt d’entrar al bar em vaig de trobar de cara amb el mateix Franco. Molt més abrinat i jove que el del retrat, molt més alt, molt elegantment abillat amb un vestit gris digne d’un director de banc. Em vaig posar a tremolar de cap a peus. Vaig fer tan ràpid com vaig poder l’encàrrec i me’n vaig tornar cames ajudeu-me cap a casa. Quan vaig dir que havia ensopegat amb un Franco com un gegant i tan jove com el de les monedes de duro, el pare em va fotre un clatellot afectuós i em va prohibir que tornés a dir bestieses d’aquella mena. El pobre home volia preservar-me de la bogeria o de la nostàlgia malaltissa o del passat nefast. Segurament havia confós aquell malparit amb algú del poble que se li assemblava molt però tal vegada havia vist un espectre segur de si mateix, vanitós, invicte. Com sigui, el dubte va arrelar en mi durant molt temps i encara ara.

Aquests dies, aquests anys, veient com hi ha jutges que demanen presó a ciutadans per haver fet acudits sobre un tipus com Carrero Blanco mentre els torturadors del franquisme corren solts pels carrers, fiscals que interroguen sobre l’etiologia violenta de l’art de cuinar truites, quan percep l’ombra amenaçadora dels sabres sobre la voluntat de les urnes, tinc la sensació que aquell Franco que vaig veure amb els meus propis ulls al Lorito mentre mitja Espanya plorava la seva mort, no deu d’anar massa lluny. Compte, doncs, amb els fantasmes, perquè poden ser ben reals.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Barcelona, lloguers per a rics i salaris de merda

Veïns de la baixa Sant Pere protesten ples pisos turístics. Foto/El País.

Veïns de la baixa Sant Pere protesten ples pisos turístics. Foto/El País.

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la segona setmana de febrer de 2017.

Quan pocs mesos abans de les Olimpíades del 92 vaig caure al bell mig de Barcelona com un meteorit el primer que vaig adonar-me’n és que trobar un lloc on viure a la ciutat no era gens fàcil sobretot sent un estudiant sense un clau a la butxaca. De fet, el primer curs de carrera va ser impossible trobar un pis i em vaig veure obligat a fugir a Cerdanyola on compartia amb altres sis companys un àtic de dimensions discretes i amb totes les incomoditats. La població del Vallès, tot i que ideal per raons de proximitat per a estudiants de l’Autonòma com nosaltres, tenia poc per a oferir.

Passats els jocs, gairebé la mateixa colla vam moure’ns per a trobar alguna cosa en Barcelona. Vam fer milions de trucades infructuoses i de visites en fals. En una de tantes gestions ens va estafar una d’aquella empreses que a canvi d’uns 100 euros dels d’ara, es comprometia a trobar-nos un pis. En realitat, aquells pispes es limitaven a facilitar-te les adreces de pisos teòricament disponibles per a lloguer que un mateix podia trobar a les pàgines d’anuncis dels diaris.

Vam trescar la ciutat de dalt a baix i la majoria de pisos, o no estaven en condicions, o tenien uns preus desorbitats. Un de tots dels que vam veure el van localitzar en un panell d’anuncis a la seu de la Universitat de Barcelona. Era, segons resava l’anunci, un pis cèntric, barat i amb totes les gràcies. La ganga estava ubicada a El Raval, en un edifici mig enderrocat. Vam trobar l’escala plena de xeringues deixades pels toxicòmans que colonitzaven la finca i la porta d’accés a la vivenda esbotzada. Uns suposats inquilins fantasmes ja feia temps que omplien aquell niu de misèria de fem i excrements. Lògicament, vam marxar d’allà fent fú com el gat.

Un dia vam trobar-ne un al carrer Trafalgar per uns 600 euros dels d’ara. Era fosc i estava mal distribuït. Quin remei!. L’administrador, un tipus amb tota la fila d’un  gàngster de Chicago, amb despatx a la part alta, ens la va clavar fins al mànec. Després de demanar-nos avals, l’avançament de dues mensualitats i un dipòsit per a cobrir possibles desperfectes al venciment del contracte, ens va deixar penjats. Tot plegat, considerava que no oferíem prou garanties. A la última, vam trobar un pis diminut al carrer Casp per uns 450 euros als que calia afegir les despeses d’escala.
Així, doncs, ens vam anxovar cinc estudiants en aquell pis d’uns seixanta metres quadrats encara no, amb un únic bany, cuina i menjador diminuts, i tres habitacions com el puny. La única sortida del pis donava a un celobert amb vistes a l’ascensor. Així vam viure quatre anys, sense cap intimitat i fent front cada any a les corresponents actualitzacions de lloguer sense rebre cap contraprestació. Val a dir, que quatre anys en què ens vam afartar de llegir coses sobre les dificultats de trobar una vivenda digna així com de la necessitat de canvis legislatius que en garantiren l’accés a tothom.

Amb el temps, hem viscut el miratge del boom de la construcció, el malson del crack immobiliari, la tragèdia amarga dels desnonaments. Ara mateix, a més a més, patim fenòmens com el de la gentrificació o el de la colonització de la ciutat pels anomenats pisos turístics els quals estan tenint un impacte brutal en la població. La majoria de la gent no pot comprar una vivenda però tampoc no pot llogar-la. El preu mig del lloguer a la ciutat es situa en 735 euros en un país on desenes de milers de persones no arriben a guanyar ni mil euros, on la majoria dels contractes de feina són d’una precarietat escandalosa. Amb aquest panorama, la joventut ho té quasi impossible per a emancipar-se en Barcelona però tampoc en les ciutats de la corona metropolitana on els lloguers també arriben a xifres astronòmiques.

Fa uns mesos l’alcaldessa Ada Colau demanava a l’Estat que limités l’augment del preu del lloguer. L’ajuntament vol posar en marxa, a més, un Pla pel Dret a la Vivenda amb un cost total de quasi 3.000 milions d’euros, dels quals més de la meitat seran aportats per les arques municipals. Sobre el paper tot sembla molt bonic, però, la realitat és que a hores d’ara ni tan sols els activistes de la PAH semblen massa contents amb les iniciatives adoptades fins ara en matèria de vivenda pel govern Colau. La culpa, lògicament, no és de l’alcaldessa o del tot. La impressió de tot plegat és que l’administració, no importa si és local, estatal o autonòmica, poc fer ben poca cosa contra les lleis d’un mercat, el de la vivenda, tradicionalment en mans d’uns pocs molt poc disposats a fer cap ni una concessió. Sense una voluntat política clara, decisiva, de defensa dels interessos públics, dels del conjunt de la societat, no hi ha res a fer contra els que s’organitzen en les zones fosques de la legalitat o, encara, al marge de lleis que ningú no fa complir.

Segons com, des del meu punt de vista, pagar per tenir un sostre ja pot semblar un abús –i que em perdonen els liberals i la gent d’ordre-. Ara bé, pagar abusivament per un sostre de merda en un país de salaris de merda i cobertures socials precàries, té tot l’aire d’una incitació a la revolta. Per si encara no havíem patit prou, darrerament especialistes el sector i diaris parlen d’un augment del 18% dels preus de lloguer dels pisos a Barcelona. La gent acabarà vivint baix dels ponts i aleshores ja veurem qui paga els serveis d’una ciutat meravellosa com la nostra. Per a arrancar a córrer i no parar.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari