Zaplana sí que en sap

*Article de Francesc Viadel publicat l’1 de maig a La Veu.

ZAPLANA-MATASEduardo Zaplana sí que en sap. És un tipus llest, astut com una guineu i ràpid i letal com una cobra de Filipines. L’acaben de trincar en unes converses amb el xoriç de moda, Ignacio González, on se’ls sent enraonar animadament dels jutges, dels ‘seus’ jutges, com si foren uns autèntics ninots de falla, titelles amb els braços dislocats. I és que si els jutges no són ninots, menjamerdes, llepaculs i afins al PP i de las JONS, no hi ha manera que un puga fer la seua tranquil·lament. El problema de González és, segons Zaplana, que en el seu cas, al jutge no el mana ningú, dels ‘seus’, vol dir. El molt cabronàs va per lliure i fa la seua faena. Res a veure amb aquell fiscal, el Moix, un paio seriós, de qui te’n pots refiar. Quina putada!

Zaplana és un expert en el joc del poder i sap bé de què parla. El 1990, el van pillar en una altra conversa molt més compromesa encara en el context del Cas Naseiro, un altre escàndol relacionat amb la corrupció i el finançament il·legal del PP. El murcià parlava de comissions amb Salvador Palop, regidor del PP a l’Ajuntament de Rita Barberà. A l’última, li confessava que necessitava guanyar molta pasta per a viure, que volia comprar-se un Vectra 16 vàlvules. L’any següent es convertia en alcalde de Benidorm gràcies al vot d’una trànsfuga del PSOE a la qual degueren d’untar fins a les celles. El 1992 el Tribunal Suprem va anul·lar les converses amb Palop i, uns quants anys més tard, Zaplana es convertia en president de la Generalitat sense ni una multa de trànsit en l’expedient. En uns pocs anys, es va petar les caixes valencianes, el teixit empresarial de les comarques centrals, la feble estabilitat financera del país. També els enzes d’Unió Valenciana; Maria Consuelo Reyna, que volia manar més que ell; el PSPV, i un grapat d’enemics interns dels quals no n’ha quedat ni la pols.

Des de l’aleshores, ha guanyat diners per a comprar-se una flota de tràilers carregats de Vectres 16 vàlvules mentre el País Valencià s’ha convertit en un erm. Pocs solen recordar-ho, però, amb ell, va començar tot. Zaplana es va xuclar el país com una sangonera i, com que no en tenia prou, va saltar a Madrid i en la capital de l’Estat central, centralista i centrífug, en el niu de les rates més grosses, es veu que ha continuat fent la seua com si no res. La conversa amb González dóna moltes pistes de com ha triomfat malgrat les sospites i els escàndols. Qui té un jutge té un tresor. Qui té molts jutges… Qui té l’Estat fa allò que li passa pels collons.

El 2007, el periodista Alfredo Grimaldos va publicar Zaplana: el brazo incorrupto del PP, un repàs a la seua sucosa biografia, matèria per a un relat d’Andrea Camilleri. El llibre va desaparèixer així que va tocar els primers aparadors i Grimaldos no va poder parlar-ne ni en l’Aleluya. I és que de premsa i de mitjans de comunicació, també en sap molt Zaplana. Qui controla la informació també té un tresor.

Zaplana sí que en sap… Vull dir, del poder, de guanyar pasta gansa, de moure els fils. Més que ningú, de bon tros i ratlla. Al seu costat, Fabra, Camps, Rus, el mateix Ignacio González, Granados, tots els Nobel d’Economia i els experts mundials en lleis són una colla d’analfabets. Quin talent si l’haguera dedicat a investigar una cura per al càncer o a l’aeronàutica espacial o a la filantropia o a la filosofia.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Tindrà Marco Miranda un carrer a València?

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 22 de maig de 2017.

001

Marco Miranda, assegut, el dia que es nomenat alcalde provisional de València el 14 d’abril de 1931.

Quan el juny de 2015 Joan Ribó es va convertir en alcalde de València després de patir durant anys i panys l’autoritarisme putrefacte de Rita Barberà, vaig escriure en aquest mateix diari una columna titulada València, de Vicent Marco Miranda a Joan Ribó. Entenia que el paral·lelisme estava més que justificat.

El periodista borrianenc Vicent Marco Miranda fou un dels protagonistes destacats de la històrica jornada del 14 d’abril de 1931. Regidor blasquista durant anys havia estat un dels responsables de la modernització de la València del segle XX. També, un incansable lluitador contra la dictadura de Primo de Rivera i, sobretot, un polític honest, valent i admirat pels seus conciutadans.

Aquell dia d’abril va veure, per fi, com s’acomplia el somni de l’arribada d’un nou règim que havia de foragitar del sistema les forces reaccionàries emparades per la monarquia i impulsar les transformacions necessàries per avançar cap a una societat més justa. A la nit fou proclamat alcalde provisional de València i l’encarregat de redactar el primer ban oficial en la llengua del país dirigit Al poble valencià! en què demanava als valencians que qualsevol manifestació pública d’alegria es fes en pau, ordre i respecte per les persones. Marco acumulava -i havia d’acumular encara- molt mèrits com a dirigent, especialment durant la Guerra Civil en jugar-se la vida per salvar la de molta gent de dretes injustament perseguida. Fundador d’Esquerra Valenciana acabaria la seua trajectòria política com a diputat integrat en la Minoria Catalana del Congrés atès els seus vincles amb Esquerra Republicana de Catalunya.

Derrotat el ban republicà, i incapaç d’abandonar els seus a la seua sort, va evitar exiliar-se i va viure amagat durant anys fins al seu trist decés el desembre de 1946 en un xalet de la Malva-rosa. El seu soterrar ha estat considerat com la primera manifestació civil de protesta contra el règim franquista.

Com Marco, Ribó va arribar a l’Alcaldia després que els valencians patiren dècades de governs municipals al servei exclusiu dels interessos de les classes dirigents. Primer, durant el franquisme amb els seus alcaldes aristocràtics i falangistes. Després, i des de 1991, amb governs dominats per un PP que va arribar de la mà de l’anticatalanisme més salvatge. Amb Barberà, la ciutat va ser depredada tant pels constructors com per un PP enfonsat en la misèria moral i la cobdícia. A l’última, València es va convertir en un retrat absurd d’opulència i grisor provinciana.

Vaig escriure que Ribó seria estigmatitzat ràpidament per la caverna per ser català i d’esquerres i també que ho faria bé com alcalde. Ribó és un tipus honrat i coherent i un indiscutit demócrata al qual li ha tocat governar la ciutat en un moment molt complicat.

Mesos endarrere Esquerra Republicana del País València, va demanar un carrer o una avinguda dedicada a la figura de Marco. Ara més que mai, just quan es retiren dels carrers els noms dels franquistes, era el moment de fer-ho. La premsa ha donat aquests dies alguns dels noms que substituiran, entre d’altres, els dels colpistes del 36 i els col·laboradors intel·lectuals. De moment, però, ni rastre del de Marco. Tot plegat, no reconèixer-lo ni que fos d’aquesta manera tan simple seria un error. Si en el suposat oblit hi ha alguna instrucció política, partidista atès l’origen de la petició o bé una por cerval a la reacció furibunda de la caverna mediàtica, l’error passaria a ser una injustícia, un acte de covardia imperdonable com tants que se n’han comès al nostre país des de 1978.

En un moment com aquest, encalçats per l’autoritarisme reaccionari de sempre, els valencians no ens podem permetre negar-nos la nostra pròpia memoria democràtica, privar-nos del record dels nostres dirigents més valuosos. L’alcalde Ribó, menys. Tot plegat, Ribó mai no ha estat un polític de renúncies, ni tampoc un pusil·lànime.

| Deixa un comentari

Misèria

*Article de Francesc Viadel publicat el 15 de maig de 2017 a La Veu.

27101

Des de finals de l’hivern i fins que comença la tardor, treballen de sol a sol al camp, set dies a la setmana. Són jornalers gairebé clandestins. Nàufrags, fracassats, gent sense esperances, instal·lats eternament en una vida de malviure. Tenen assumit que és el que hi ha i que, potser, demà moriran rebentats per un infart fulminant, en una baralla de borratxos o de pur fàstic… Tot els està bé, perquè per a ells no hi ha futur des de fa ja molt de temps. El capatàs ho sap i se n’aprofita. No signifiquen res per a ell. Són com panderoles, despulles de carn i ossos, desgraciats que potser algun dia el mataran d’una pallissa o d’una coltellada. Mentrestant, està convençut que encara els fa un bé ocupant-los. Ben mirat, de cas són capaços de fer cap altra cosa que no siga aquella merda de faena? No s’ho valen. Sens dubte, el món és dels forts i, per això, que tan se li’n fot si només declara a la seguretat social unes poques jornades de totes les que fan al mes i que els pague a penes cinc euros per hora, gairebé sempre en negre. No en fotran res de bo mai. Val a dir que, d’aquest salari merdós, als treballadors els han d’eixir els costos del transport, la manutenció i qualsevol despesa imprevista. Cullen caquis o prunes o cebes, poden, birben, cremen llenya o preparen la terra a colp d’aixada. És irrellevant quines siguen les condicions climatològiques. De vegades, fa fred o un vent que et fa venir mal de cap o el sol brusent aixeca butllofes en la pell. D’altres dies, una pluja com neu de farina va embrutant tota la jornada sense arribar, però, mai, a trencar-la. Cal aguantar sense queixar-se aquella humitat penetrant que podreix els ossos i no pensar en res, visitar de tant en tant l’ampolla d’aiguardent o petar-se un canut i pensar en la puta barata que tindran la nit de dissabte. El patró, alguns divendres, els avança uns bitllets a compte, per tal que es puguen desfogar al bordell. Sap que és millor donar de tant en tant alguna alegria al personal.

Sovint se’n vanta davant de la colla que, sense ell, moririen de gana. Que qualsevol dia l’agafaran i el duran a la presó per les putades que els fa, per com els té. Alguns li riuen el comentari deixant veure les seues boques esdentegades, d’altres callen o remuguen. Fet i fet, en més d’alguna ocasió els agents de la Guàrdia Civil l’han aturat en un camí del terme i ell s’ha pensat que, finalment, li havia arribat l’hora. Però, a l’última, mai no li pregunten res comprometedor. Fa anys que el coneixen. Saben que és un fill de puta però n’hi ha tants de fills de puta que millor deixar-ho córrer… Així que intercanvien unes salutacions, fan unes xumades i s’acomiaden cordialment fins a una l’altra.

El tipus s’ha fet ric des que va petar la crisi, ho diu sovint. Fins i tot, ha aconseguit un estatus. Molts pensen que sap fer les coses. Altrament, les colles de ‘panchitos’ o de moros no són cap competència per a ell. Estan una mica més controlades per l’administració i, per tant, en millors condicions laborals. No poden competir amb la seua colla de galeots.

Hi ha d’altres que fan de camioners per a empreses de transport que treballen per a tercers. Paguen una misèria. Exploten els seus transportistes, que solen ser gent amb un peu i mig fora del mercat laboral, sense recursos suficients per a poder tenir un camió propi o per a fer front als autònoms. De vegades, es passen dos mesos sense cobrar, setmanes en la carretera sense rebre un cèntim d’euro per a despeses del viatge. Si protesten van al carrer. Al carrer hi ha el mateix des de fa molts anys. Xicots que reparteixen pizzes durant set o vuit hores per uns vint euros, eterns becaris en empreses que només fan que augmentar els seus guanys, dones grans que netegen habitacions als hotels per sous de misèria, derrotats, despulles humanes que ha deixat el tsunami de la crisi arrambades en la perifèria d’una societat estupiditzada i caníbal. Hi ha els que han guanyat i compren habitatges per augmentar els seus beneficis, els polítics bocamolls que es refugien en el llenguatge de l’economia per a nuls, en la retòrica buida, els empresaris corruptes i una administració corcada que és del tot incapaç de posar fre als abusos. Tot això, passa ací mateix. Amargament. Cada dia enmig del silenci dels coltells.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Poblenou, tarda d’un diumenge qualsevol

*Article de Francesc Viadel article publicat el 15 de maig a Nació Digital. 

Rambla-del-Poblenou

Voltants del carrer Espronceda del Poblenou la mitja tarda d’un diumenge qualsevol de primavera amb un cel lleganyós i un aire tendrusc i enèrgic que bat amb força les branques dels arbres. En un bar atrotinat, ubicat als baixos d’un edifici grogós, perjudicat com una fruita a punt de podrir-se, la gent mira el Barça amb aquella cara de fatiga que fan els que només tenen que les mans i vells pardals en el cap.

A la terrassa dues parelles enraonen sobre banalitats diverses al voltant d’unes birres mentre un nen de poc més de nou anys fa emprenyar un gos diminut i desesperat. El tipus quarantí que duu tatuat al braç esquerre una lluna negra i un cor trencat, potser fa de repartidor de begudes pels bars de la ciutat o, tal volta, va perdre la feina l’any passat o l’altre i des d’una quants mesos enrere només pot que rapinyar el que resta de la pensió de la seva mare.

Potser la seva companya, una dona corpulenta, amb els cabells tenyits de ros, es guanya uns euros per baix mà rentant caps de dilluns a dissabte en una perruqueria de les de tota la vida o netejant escales o tenint cura d’un parell de senyores velles com tortugues, més mortes que vives.

L’altre home de la taula ben bé pot ser un d’aquells tipus agrejats que fa el taxi els caps de setmana per la nit i que cada agost somia, ja sense quasi esperança, amb una escapada a Benidorm, piscina, hotel amb tot pagat. La seva muller mira el mòbil i de tant en tant badalla somnolenta i en cada badall s’engul, com una granota un insecte, un minut d’una vida no massa llarga, no massa alegre, no massa trista tampoc, tota plena de coses petites, lletges, inesperades, coses de la seva vida única, preciosa i intransferible.

Dins del bar un tipus prim com un secall capcineja davant d’una escapada màgica de Messi. Després pujarà a casa i descansarà, l’endemà es dia de pantaló vell i cal rendir, no badar tal i com estan les coses.

Una parella de joves s’agafa tendrament de les mans sense saber encara que el futur devorarà tots els seus somnis d’una sola queixalada el dia que menys s’ho pensen, a traïció, en l’hora més inesperada, una mitja nit posem per cas amb tots els monstres corrents per tots els racons de la casa com rates agressives. Ella té uns ulls verds preciosos i una llarga cabellera rinxolada. Ell fa pinta de tenir molta empenta i unes ganes terribles de menjar-se el món. Gent de carn i ossos. Fràgils i alhora indestructibles que només aspiren a viure. Gent qualsevol de carn i ossos respirant una mitja tarda de diumenge en un carrer qualsevol de Poblenou no massa lluny d’una mar arrissada, sota un cel que no acaba de caure. Gent de carn i ossos que veuen com el seu món cada dia es fa més petit, irrespirable, incomprensible, impossible.

Fet i fet, el seu món ja no és un món, només és un decorat on ells es mouen maldestrament entremig d’un allau de visitants atònits que fan olor de loció bronzejadora i perfums sofisticats. Visitants que riuen i enraonen distrets a les terrasses del barri, que passegen amunt i avall, que venen i van de la platja al carrer del carrer als apartaments i els hotels. Gent de carn i ossos que saben que aviat caurà un teló de foscor sobre les seves vides. Ho saben i esperen un punt fastiguejats, resignats. Saben que tard o d’hora seran devorats definitivament per l’avarícia insadollable, sepultats sota un allau de somnis paradisíacs que caben dins d’una maleta. Tard d’hora expulsats, esborrats, allunyats, oblidats.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | 2 comentaris

I sí passa, què passa amb els balears?

*Article de Francesc Viadel publicat la darrera setmana d’abril de 2017 a Directe!.

194449

Manifestació sobiranista pels carrers de Palma.

Aquest any la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) dedica uns dies a conèixer la situació del català a les Illes. De la federació en formen part algunes de les entitats més actives en defensa de la llengua com són El Tempir d’Elx, Els amics de la Bressola, L’STEPV-Intersindical Valenciana, Obra Cultural Balear, Escola Valenciana o l’STEI Intersindical, entre moltes d’altres. Són entitats civils del tot necessàries en uns territoris on la política no sempre ha jugat a favor del català per vacil·lacions, pragmatisme o simple hostilitat.

Divendres passat vaig assistir a l’Espai Mallorca de Barcelona a la xerrada de Bernat Joan Marí presentada per l’actual presidenta de la FOLC, la mallorquina Maria Antònia Font.

Bernat Joan Marí és un magnífic poeta i dramaturg eivissenc, professor i exeurodiputat republicà. Col·laborador en diferents diaris i prolífic assagista, ha estat durant tots aquests anys un autèntic dinamitzador de la vida cultural a Eivissa. L’actual presidenta de la FOLC és molt coneguda pel seu paper al front de l’STEI Intersindical de les Balears. Fet i fet, es va convertir en un dels principals rostres de la marea verda que va posar al caire de l’abisme polític a José Ramón Bauzá, un dels líders del PP més catalanòfobs.

Escoltant Bernat Joan, podem arribar a la conclusió que la situació del català a les Balears és, com a mínim, difícil. La lluita per l’existència pública de la llengua es complica per la pressió demogràfica, especialment a Eivissa, per les dificultats de vertebració territorial o pels constants canvis polítics que hi hagut amb tots els seus ets i uts. Els governs progressistes han fet tirant a poc i els de dreta, sobretot durant la darrera etapa, han intentat l’arraconament definitiu del català. Com sigui, a hores d’ara, segons explicava el conferenciant, el món educatiu i, en general, el món civil, viu un cert alleujament, una mena de compàs d’espera després de patir la major ofensiva contra la llengua des del restabliment de la democràcia.  Amb una altra política que les coses podrien canviar molt, és clar.

Després de fer un repàs exhaustiu de dades, Bernat Joan va acabar preguntant-se: “I si passa el què ha de passar, què passarà amb els Illes?”. El mateix conferenciant es dolia que aquest fos un debat segrestat en la política balear. Si fa no fa, com al País Valencià on els únics que parlen de la independència de Catalunya, són, com a les Illes, els polítics del PP per a reafirmar el seu espanyolisme i sempre en un intent d’agafar amb el peu canviat els partits de l’esquerra.

Però si passa allò que ha de passar, com aventura Bernat Joan, les coses per força hauran de canviar. A les Illes, però, també al País Valencià, a la Catalunya Nord o a la Franja. El professor eivissenc està convençut que amb un Estat català al darrere, a Madrid li costarà molt més justificar el seu menysteniment, hostilitat contra la llengua catalana en aquells llocs on la seva posició és més feble, a Alacant o a Eivissa, posem per cas. És una possibilitat, sense dubte. I una esperança, és clar, per a uns territoris que durant els darrers anys han patit una escalada intolerable d’actes de discriminació lingüística. Per si encara no fora poc, al País Valencià ja fa temps que no compta amb mitjans de comunicació públics en valencià, sense poder rebre TV3 després de l’acarnissada persecució de l’inefable president popular, Francisco Camps. A la Franja, sense cap reconeixement oficial i exclòs del sistema educatiu, la supervivència del català es veu seriosament amenaçada tal i com advertia en 2015 un informe de la Plataforma per la Llengua.

Tot plegat, la situació fora de Catalunya, en general, ha tendit a empitjorar.

Certament, l’existència d’un Estat català pot pal·liar aquesta situació, però, no hem de perdre de vista tampoc que una derrota política dels catalans pot animar Madrid a considerar l’enfortiment de la posició del castellà. L’escola, especialment a Catalunya, en seria la gran perjudicada. No en va, l’espanyolisme ha percebut el sistema educatiu com el més gran dels perills per a l’hegemonia d’un castellà que utilitzat políticament dóna sentit a la idea d’una Espanya inequívoca i uniforme.

Tot està per veure. A la última, el català ha sobreviscut en condicions molt més penoses que no les d’ara, sense Internet, sense televisions ni ràdios, sense diaris, sota el jou d’un Estat autoritari que no s’ha estalviat mitjans per aniquilar-lo. Al capdavall, tot depèn dels qui el parlem.

Publicat dins de Política, Valencianisme | Deixa un comentari

El valencià pel forro dels collons

*Article de Francesc Viadel publicat el 29 d’abril de 2017 a Nació Digital.

nacional-concentracion-Compromis-Corts-Valencianes_EDIIMA20170425_0503_5

La policia en el moment d’identificar la vicepresidenta de la Diputació, la diputada de Compromís, Maria Josep Amigó, el passat 25 d’abril. Foto/Eldiario.es

Ha tornat a passar. De fet, passa molt sovint. Fet i fet, humiliar el catalanoparlant forma part de la rutina de la policia colonial a Alzira, Maó, Inca, Blanes o Mutxamel. El passat 25 d’abril, dia en què els valencians commemoren la derrota en la batalla d’Almansa, el Harry el Brut de guàrdia va obligar a identificar-se  la vicepresidenta de la diputació de València, Maria Josep Amigó, per insistir a parlar-li en valencià. La dirigent de Compromís participava en una concentració contra l’infrafinançament a la porta de les Corts valencianes, organitzada per la pròpia institució, juntament amb una nodrida representació de càrrecs electes i ciutadans. Vet ací que l’agent, víctima d’un  atac de zel –o d’estupidesa operativa- va voler saber si la concentració tenia la deguda autorització. Ben mirat, és com si un dia el mateix tipus es trobés amb Mariano Rajoy inaugurant una placa a la porta del Gremi de Fallers i li demanés pel permís de l’ajuntament.

Vés per on que va anar a preguntar-li a Amigó. “A mi me habla en castellano…”, es veu que li va ventar més o menys a la diputada que es va quedar de pasta de moniato. El cas és que en posar-se aquesta tossuda i continuar expressant-se en el seu quítxua de l’Horta de València, a Harry li va sortir de l’ànima el colonitzador lingüístic que duu dins i li va demanar que s’identifiqués.
No tinc el més mínim dubte que el policia sabia molt bé de què anava aquella concentració, com sabia a qui li estava demanant el DNI. Estic segur també que d’haver-se tractat un qualsevol posterol del PP, d’aquells que aquests dies passen pels jutjats, no s’hauria atrevit ni a mirar-lo als ulls ni encara que aquest li hagués parlat en arameu antic. Per a segons quins servidors de l’Estat hi ha uns polítics que mereixen més respecte que d’altres. En aquesta primera categoria, sempre estan aquells que teòricament representen l’ordre, un cert ordre, és clar. Se’n podien agafar un munt d’exemples i utilitzar-los per a escriure un tractat sobre el llepaculisme ancestral de les forces d’ordre.

Els superiors del diligent policia ja han dit que va fer el que tocava. Hem d’entendre que passar-se el dret dels valencians a parlar en la llengua del país pel forro dels collons entra en allò que es considera complir amb la llei.

No fa massa temps van ser dos agents de la Guàrdia Civil de Gata de Gorgos els que van amargar per la puta mania de parlar en valencià, el tinent d’alcalde de la població, Jaume Monfort. Aleshores, el delegat del Govern, Juan Carlos Moragues, es va desfer en elogis sobre la importància de “el uso del valenciano” entre els seus subordinats i fins i tot va demanar al conseller Vicent Marzà que organitzés uns cursets per posar al dia  la plantilla. Ara Marzà li ha recordat a Moragues que de professors hi ha els que vulgui i que quan vulgui. El diputat Joan Baldoví ja ha demanat al Ministre d’Interior una explicació. Vés a saber amb quina història li sortirà.

Al ministre Zoido, que és de Sevilla, tots aquests incidents li deuen sonar a xinés mandarí o a purulència separatista o a revolta bolivariana. Al delegat Moragues que és de Gandia i del PP, segur que no.

Ni l’un ni l’altre faran res. Si de cas continuar permetent la persecució i a veure si a força d’acollonar el personal no s’atreveixen a parlar en públic ni les peixateres del Mercat Central de València.

Marzà i els seus professors es poden quedar esperant asseguts. Si només fora un problema de gramàtica, del saber escoltar, llegir i escriure… però, no. La cosa és molt més greu. És un problema de collons, dels de l’espanyolisme, és clar.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

El País Valencià sense Joan Fuster

*Article de Francesc Viadel publicat a Diari La Veu el 24 d’abril de 2017.

fuster-assagista

No fa molt, vaig intentar rastrejar l’existència de l’occità en una petita població de Gascunya després que em cridaren l’atenció uns adhesius amb la creu dels comtes de Tolosa reivindicant el seu ús als aparadors d’un parell de comerços. Com que no era la primera vegada que havia passat uns dies en aquell indret i mai no havia escoltat parlar gascó a ningú, vaig decidir preguntar sobre la qüestió a l’únic llibreter del poble. L’home em va mirar un punt molest i em va dir que demanara a l’ajuntament on potser em dirien alguna cosa o em podrien oferir fins i tot la possibilitat d’apuntar-me en algun curs. Després, eixutament, em va assenyalar un prestatge on criaven pols uns quants llibres escrits en occità. La majoria eren vocabularis de gascó-francés i reculls de contes i tradicions editats artesanalment. En aquell mateix viatge vaig descobrir també la tesi doctoral de Jean Laffite. Per a Laffite, el gascó és una llengua independent que no té res a veure amb aquell occità artificiós que, segons ells, s’ha inventat com a coartada per a crear un nou país i trencar la França republicana. No cal remarcar ací la simetria entre les teories de Laffite i les dels nostres secessionistes més assenyalats, d’un espanyolisme furibund.

L’experiència l’he repetit un parell de vegades en un altre poble de l’àrea on es parla la varietat llemosina amb resultats molt similars. Sovint se m’ha dit que l’occità és una llengua “des personnes plus âgées”, residual, sense cap interès. Tot plegat, la identitat occitana és gairebé invisible, una ombra que es projecta dèbilment a través del folklore en el context d’un Estat nació que, a la pràctica, ha aconseguit liquidar quasi per complert la seua diversitat interna.

Estic convençut que sense l’obra de Joan Fuster el País Valencià seria això mateix, l’espectre d’una identitat cultural i lingüística sotmesa mentalment al regionalisme, sense més aspiració que la de continuar exhibint-se mentre li quedés un alè de vida. D’ací que culpar Fuster dels mals crònics de la nostra societat o, encara, voler convertir-lo en una relíquia en nom del pragmatisme polític o de l’acceptació resignada, suposa una estupidesa. Fuster encara incomoda i és per això que se’l blasma o se’l silencia. Incomoda l’espanyolisme, incomoda la immobilista classe dirigent que ens ha tocat en sort, els sucursalistes, espanta també als qui es conformen en administrar una autonomia ferida de mort per la sangonera del centralisme.

El sociòleg Toni Mollà acaba de publicar Escrits contra el silenci (A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster), justament amb la intenció d’evitar el greuge, de contestar un revisionisme fusterià que, a la última, s’ha acabat refugiant en una mena de neoregionalisme institucional defensat des de sempre per la dreta indígena precisament per tal d’evitar una via valenciana d’emancipació política, cultural i lingüística.

L’aplec d’articles de Mollà, tots al voltant de la reflexió sobre el paper de Fuster, molts d’ells publicats en aquest mateix digital, s’acompanya d’un pròleg on no s’estalvien les crítiques a la renuncia d’alguns sectors de l’actual valencianisme a seguir el model il·lustrat de país que va somiar l’intel·lectual de Sueca. Un valencianisme, diu Mollà, en què “l’exaltació de l’orgull de ser valencians (…) arriba sovint al narcisisme patològic, a molta distància dels activistes nord-americans dels drets civils, el moviment negre i feminista representat per Angela Davis, que sempre van posar l’èmfasi en l’elevació de l’orgull comunitari ‘per allò que fem i no per allò que som’”.

En un moment en què el país sembla atrapat en la teranyina de l’autonomisme neoregionalista faríem bé de tornar-nos a capbussar en les reflexions de Fuster. Tenir present, allò que diu Mollà: “el missatge fusterià continua plenament vigent com un paradigma: com una categoria a partir de la qual (re)interpretar el país”.

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

La venjança espanyola

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! primera setmana d’abril de 2017.

5289

L’altre dia el president Puigdemont va advertir que si Catalunya no assolia la independència, Espanya es venjaria i que les primeres víctimes de la vendetta en serien el model educatiu i lingüístic. Lluny d’exagerar, el president, simplement es va limitar a subratllar un temor que existeix a la societat catalana i que han alimentat les polítiques i el discurs dels partits obertament espanyolistes. Només cal recordar com el PP aquí –però també al País Valencià o les Balears- ha fustigat a consciència l’escola en català o el fet que Ciutadans sigui un partit nascut a l’aixopluc del moviment antiimmersió.

Fet i fet, la història de la relació entre Espanya i Catalunya ha estat la d’una venjança. Durant segles, l’Estat no ha paït que els catalans es resistiren a ser assimilats. A molts racons d’Espanya es pot entendre la nostra obstinació per tenir unes institucions polítiques pròpies de les quals, per cert,  n’han recelat sempre com a instruments d’una suposada burgesia voraç. La voluntat de fer del català una llengua pública amb tot el que això implica, simplement, els treu de polleguera. Ho troben intolerable, el pitjor dissolvent d’una nació que només poden entendre en un sentit inequívocament cultural i lingüístic. L’unitarisme els encega per igual als uns i als altres, això és, a un Aznar neofranquista però, també, a una Susana Díaz suposadament progressista.

Tot plegat, l’animadversió a l’ús públic i normal del català ha estat un dels elements constitutius del nacionalisme espanyol, el senyal visible d’una catalonofòbia practicada amb contundència dia sí i dia també per funcionaris i policies amb total impunitat, per piuladors ignorants i per prohoms de la política. També, l’evidència d’un supremacisme lingüístic resolt a mantenir la preeminència del castellà al preu que sigui. El català és el nostre signe d’identitat més visible i, per tant, l’espanyolisme només el pot percebre com el catalitzador poderós d’un sentiment nacional que els resulta insuportable. D’aquí que el ministre José Ignacio Wert relacionés la incipient puixança de l’independentisme al demonitzat sistema d’immersió lingüística i que, per tant, proclamés la necessitat d’espanyolitzar els nens catalans com si Catalunya fos una mena de territori colonial per civilitzar.

No és tampoc gens estrany que el sistema educatiu català s’hagi comparat amb un autèntic camp de concentració i adoctrinament amb la connivència de mitjans de comunicació amb audiències gens menyspreables. Potser ningú no se’n recorda ja però el 2012 l’exalcalde d’A Coruña, el socialista Francisco Vázquez, va dir que no hi havia cap diferència entre un jueu amb una estrella groga perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar català en el pati del col·legi. Molts abans, Aleix Vidal-Quadras, en el seu llibre Amarás a tu tribu (1998) ja havia definit l’escola catalana com “un gigantesco campo de reeducación, con sus celadores, guardianes, comisarios lingüísticos y hasta torturadores, porque no parece que negarle a un párvulo castellano-hablante un vaso de agua cuando tiene sed hasta que se lo pida en catalán sea un método pedagógico aconsejable (…)”.

Avui mateix, al País Valencià, amb un PP i uns Ciutadans fent el maquis, la histèria contra l’escola en català torna a ocupar portades a la premsa de la dreta. Els defensors del constitucionalisme no dubten a afirmar que el castellà està encalçat en un territori on no hi ha ni un sol mitjà públic en llengua pròpia i on aquesta ha estat reduïda en l’escola a una pura anècdota. En el fons, com ja passava amb Bauzà a les Balears, no tan sols menyspreen el català sinó que, a més, temen que amb aquest es propagui el ‘contagi’ sobiranista. La batalla per la supervivència del català no es lliurà només –ni s’ha lliurat mai- a Catalunya.

La bibliografia sobre els atacs a l’escola en català és molt extensa i no és aquest el lloc per repassar-la. Uns llibres, val a dir, doctíssims que palesen com des de l’Estat s’ha intentat tot a fi de destruir qualsevol possibilitat d’existència pública de la nostra llengua.

Durant els moments més durs de la Transició, quan la violència feia estralls a Euskadi, una influent directora de diari al País Valencià va assegurar en referir-se a l’escola en català, que les llengües de vegades podien ser més perilloses que les metralletes. Amb això està tot dit.

Òbviament que si el procés fracassa, allò primer que intentaran els vencedors serà reduir l’escola en català a cendres i ho faran, que ningú no ho dubti, en nom de la llibertat i de la igualtat dels ciutadans. Ho faran aquí i allà.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Marine Le Pen, una idea d’Espanya

*Article de Francesc Viadel publicat a Diari La Veu el 17 d’abril de 2017.

TOPSHOT-FRANCE-POLITICS-CONGRESS-PARTY-FN

Acabe la lectura de l’assaig d’Anne-Marie Thiesse (Afers, 2017), França. Quina identitat nacional?, a la vora d’un llogaret medieval perdut enmig del parc natural del Perigord-Llemosí. En aquell racó del país, els vilatans no semblen concernits per les turbulències que sacsegen el seu país, Europa, el món. Però, no és veritat. Avui en dia ningú no pot abstreure’s de la realitat. Encara que no ho semble estan pendents, i molt, del que passarà en uns dies quan tindrà lloc la primera volta de les presidencials. Fet i fet, les televisions no parlen de cap altra cosa. Els candidats cada dia es baten en duel i, tot seguit, una colla d’analistes entenimentats disseccionen a consciència els seus discursos.

Avui, la candidata del Front Nacional (FN) Marine Le Pen ha somogut, una vegada més, l’opinió pública. Ho ha fet a compte del passat. L’expeditiva dirigent ha afirmat amb la seua habitual vehemència que França no va tenir res a veure amb la batuda del Velòdrom d’Hivern, un dels episodis més vergonyosos de la història dels francesos. Els fets són ben coneguts. La matinada del 16 de juliol de 1942, la policia de París a les ordres del Govern de Vichy i responent a les exigències dels nazis, va detenir 13.000 jueus dels quals més de 4.000 eren xiquets. Els arrestats van ser internats durant cinc dies en condicions infrahumanes al conegut com Velòdrom d’Hivern a l’espera de ser traslladats a diferents camps des d’on, finalment, van ser enviats al seu extermini.

El 1995 el president Jacques Chirac va assumir la responsabilitat del país, de l’Estat, en aquell terrible afer amb la voluntat de no ocultar les ombres del passat i de defensar una idea de l’home, de la seua llibertat i de la seua dignitat. Aquell fet encara fa mal. Només cal recordar la polèmica que va aixecar el film La Rafle (2010) de Roselyne-Rose Bosch, basat en testimonis d’alguns dels supervivents.

Així les coses, tots els candidats s’han afanyat a censurar Le Pen, la majoria assenyalant la seua veritable naturalesa ideològica i ella, finalment, no n’ha tingut cap altra que matisar les seues paraules. Tot plegat, s’ha enfurismat amb els seus detractors als qui ha acusat de manipular indecentment, de jugar brut, d’intentar embrutar la seua imatge. En realitat, el que havia volgut dir és que Vichy no va ser França, que la veritable França fou la de De Gaulle o la de Mitterand, la que va lluitar contra l’ocupant, la que ella defensa. Pot cantar missa, però. A Le Pen, com als del Front Nacional, no els agrada aquest passat i menys que s’explique a les escoles. Tampoc s’estan de dir-ho quan convé. Prefereixen el mite i els seus efectes euforitzants, narcotitzants. Les glòries de l’imperi, Joana d’Arc, les grans victòries militars…

Avui més que mai, aquesta extrema dreta transvestida de democràcia, s’erigeix en la defensora d’una França moralment superior a qualsevol altre país del continent, del món. Le Pen simbolitza la nostàlgia per un passat gloriós, cert, però, també la por per un futur marcat per problemes brutals com el de la immigració o la falta de control sobre la pròpia economia. Ho explica molt bé Thiesse, qui adverteix que la crisi actual, l’angoixa per l’avenir i la il·lusió d’un retorn a un passat mitificat amb l’eliminació d’una part de la població, “pot provocar flamarades xenòfobes i el retorn a situacions de violència i d’inseguretat que semblaven oblidades des de feia dècades”.

El drama és que Le Pen cada vegada té més seguidors convençuts que cal un retorn a la seguretat de la vella nació. La dreta tradicional s’espanta amb el seu ascens i agita també, tan fort com pot, la bandera tricolor.

El problema de Le Pen, de França, és, però, també el problema d’Europa, de l’Espanya carpetovetònica, encara. En aquest punt de voler ocultar les vergonyes de la història en nom d’un amor a la pàtria insubornable, per damunt de totes les coses, del sentit comú mateix, el de discurs de Le Pen s’assembla molt al vell discurs del PP sobre el franquisme. Ho vèiem despús-ahir quan el portaveu del PP al Congrés, Rafael Hernando, s’hi negava a moure Franco de l’infamant Valle de los Caídos amb una excusa peregrina i segons com cínica amb tants morts com hi ha encara a les rases dels camins. Hernando preferia veure descansar els morts en pau. Ho veiem cada any quan la Fundación Francisco Franco rep diners de l’Estat a fi de poder mantenir viu el culte a un general que va ser responsable d’un autèntic genocidi historiogràficament provat des de fa dècades. Totes les vegades també que el PP s’ha mofat de les demandes per part dels partits de l’esquerra i de la societat civil de restablir la dignitat de les víctimes de la dictadura.

A la dreta espanyola, com a la francesa, tampoc li agrada aquest passat d’horrors que la deixa al descobert, que posa en relleu uns vincles ideològics tan profunds amb la dictadura com inconvenients, una nostàlgia verinosa. Ben mirat, el franquisme és el Vichy de Rajoy encara que ell i els seus ho dissimulen. El PP, com el Front Nacional, prefereixen escoltar una altra música, fet i fet, la mateixa música.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Mónica Oltra o del soroll i la música

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! 6 d’abril de 2016.

oltra_pge-710x360

La vicepresidenta de la Generalitat valenciana Mónica Oltra l’altre dia se li va tirar al coll de Rajoy quan aquest va prometre per a Catalunya inversions per uns 4.200 milions d’euros. L’Estat, va dir a les Corts valencianes, només atén a aquells que fan més soroll. Després, als micròfons de Ràdio Nacional d’España, va reblar el clau: “No és possible que al que munti el ciri més gran li tapin la boca amb inversions, i en canvi, als governs que estem des de la responsabilitat, el rigor i els números defensant els territoris i les persones que hi viuen, se’ns ignori directament”. Així les coses, va assegurar que ella també s’estava plantejant muntar el ciri valencià de la mà dels empresaris del terreny –els mateixos que van estar donar suport durant dues dècades al PP- i de la societat civil –aquella que no sabem on estava quan el PP robava a mans plenes o se’n fotia de les víctimes de l’accident de metro de València-.

Tot plegat, Oltra va reaccionar a la manera clàssica del regionalisme més ranci o, si es vol, de l’espanyolisme de casta. Va fer com qualsevol Susana Díaz o Guillermo Fernández Vara, insinuar els miraculosos efectes d’un suposat victimisme català a l’hora del reparto, amb la idea, naturalment, d’excitar la tribu pròpia. I, a més, va manifestar la possibilitat inquietant que els catalans se’n dugueren el tall del pastís que pertocava a l’infrafinançat País Valencià. Tot ho va dir a consciència, amb el cabàs d’arreplegar vots agafat ben fort per les dues nanses, perquè d’idiota no en té res. A València, l’anticatalanisme, el salvatge però també el subtil, per desgràcia encara es confon amb la defensa dels interessos “rechionals”. En determinats sectors de la població quan més anticatalà més valencià s’és. Una temptació molt gran per a un qualsevol dirigent de l’esquerra el qual sembla que tingui que demostrar cada segon que respira la seva “valenciania” davant de la dreta casposa del terreny, la que atorga passaports i escapularis. Contents deuen d’estar els nacionalistes que li donen suport polític des del Bloc o els milers de valencians que la voten pensant-se que el seu valencianisme té més d’Estellés que de Don Teodoro Llorente.

Fet i fotut, resulta trist que per a Oltra, com per a l’immensa classe dirigent espanyola, encegada pel prejudici anticatalà, tot això del procés es redueixi a soroll. És a dir, allò que fan els nens per tocar els collons als seus pares o les traques quan exploten o els perols quan els piquem amb una cullera. Però cal aclarir a Oltra que allò que sona a Catalunya no és soroll, és música, la d’una societat amb una forta consciència nacional que des de fa generacions intenta fer valdre els seus drets contra un Estat unitarista i parasitari. D’un país que des de 2010 protagonitza una revolta de caràcter pacífic, civil i democràtic, insòlita en Europa, per tal d’aconseguir la seva independència. Les coses són així de no ser que Oltra vulgui veure darrere del soroll que diu que escolta, la pèrfida burgesia catalana manipulant uns quants milions de ciutadans desinformats que és, justament, la única cosa que saben i volen veure a Madrid.

A la última, resulta que les inversions que va prometre Rajoy eren totes de mentida i que, vés per on, els pressupostos de l’Estat han deixat en una mà davant i una mà darrere als valencians i als catalans.

La cosa és tan greu que les mateixes Corts valencianes han protestat formalment i amb tota la raó i fins i tot en l’aire plana la voluntat d’una sublevació valenciana, ma non troppo, contra Madrid després de diversos intents de protesta i reivindicació d’una politesse enervant.

És una llàstima que catalans i valencians, amb interessos tan compartits, no puguin ajuntar forces per lluitar contra el mateixos mals crònics que els afecten. En aquest cas, com en molts altres, la reacció calculada d’Oltra és conseqüència dels molts els efectes col·laterals i a llarg termini del sucursalisme polític que ha tenallat els valencians des de sempre. Quanta raó que tenia Joan Fuster ara que alguns el voldrien una nobilíssima relíquia com el braç incorrupte de Sant Vicent de la Roda.  No és soroll, és música, prou que ho sabem.

Publicat dins de Política, Valencianisme | 1 comentari