Flavour King

*Relat de Francesc Viadel publicat el 28 de gener de 2023 a Nació Digital (De la sèrieEl grafiti del brivall).

Si ara mateix li preguntaren on ha passat la nit no sabria dir si en un indret secret en el cor del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera -que els hi ha- o en el banc on ara mateix seu, cul a l’hospital per no veure entrar a la mort, enfront de la platja de Somorrostro, des d’on fa hores que veu passar corrents com gaseles grups de xiques atlètiques, vells que passegen tristos gossinius, solitaris sense hora ni rumb.

Si li demanaren en quina ciutat respira en aquest moment l’aire tebi dels darrers dies de l’any potser tampoc no sabria dir-ho. Tal vegada respondria que hi és en el bell mig del sol que just en aquest instant emergeix tímidament per damunt de la línia que divideix el mar del cel esgarrant penosament un espès banc de boira violàcia.

Amb tota seguretat no contestaria a res ni a ningú ell que quasi mai no parla. Fet i fet, només uns pocs eremites del carrer saben que el seu nom és Shawn que vol dir ‘Déu és misericordiós’ tot i que Shawn mateix no en té ni idea. Si aquests ‘pocs’ ho saben és perquè de vegades en somnis repeteix el seu nom moltes vegades posant ara veu de criatura, ara de mare dolceta, ara de moribund. I quan ho fa sempre desperta tothom de les seues profundes sons etíliques.

Cal saber que Shawn també és un eremita de la ciutat que viatja només amb el seu patinet de xiquet tatuat de gomets divertits que va trobar en un solar vora del Passeig Maragall un dia que buscava a la deessa Fortuna. Amb el seu patinet atrotinat i amb una bossa de Desigual on sempre guarda, entre d’altres objectes màgics: algun cartó de vi; una paquet de tabac de la marca Pueblo reomplert de puntes de cigarreta; culs d’ampolla de whisky, rom, ginebra; una tovallola blava prima com un full de paper; un parell de calçotets i un de mitjons; una pistola de joguina; una ronyosa gorra negra de visera corba souvenir de Paris; mitja dotzena d’encenedors; una postal turística de Berlin; un barra de ferro acabada en forma de ganxo amb què remena els contenidors quan té ganes de treballar i una foto a blanc i negre, rebregada, del reverend William Marrion Braham sanador per la gràcia del profeta Elies.

Ningú no sap d’on va eixir aquest americà amb la pell de la cara tallada, nas de creïlla, ulls clars, cames i braços prims, mans deformades per l’artritis. Hi ha qui creu que va nàixer a la menuda ciutat d’Ely, al comtat de White Pine a l’Estat de Nevada, ara fa més de seixanta anys. Hi ha els qui asseguren que va passar per l’exèrcit i els qui diuen que va fer la volta al món fins que un dia es va cansar i va buscar un carreró a Ciutat Vella on viure en què no hi hagués corrent d’aire ni passés massa gent.

Només ell sap d’ell les coses que de veritat cal saber com la darrera vegada que va jaure amb una dona. Això va ser a finals dels noranta, tots dos morts de fred, enforfoguits dins de les bardisses d’un parc vora de l’estació de Brixton a Londres quan encara Shawn es sentia la pell, sabia dels colors, era capaç de riure amb qualsevol facècia, menjava fort, trempava com un bou… Com li deien? Helen, Cindy, Sarah, Sally? Tant se val. A l’albada la policia els va ben estomacar i a ella, menudeta i amb el cabell tenyit de tots els colors de la cadernera, se l’endugueren d’una revolada no sap on.

O d’altres coses com que només ell sap parlar la llengua melòdica dels coloms, que els gats són ànimes vagabundes, que en cada racó de la ciutat trobaríeu un assassí terrible si sabíeu llegir les mirades de la gent, que la pietat no existeix.       

Tot i que avui no fa gens de fred, Shawn, s’ha cobert el seu caparrot mig pelat amb la caputxa de la seua dessuadora pudent i fa estona que s’ha quedat arropit com un pardalet.

Un punt malhumorat rondina amb la seua veu rogallosa que podria ser la de Tom Waits quan canta Little drop of poison enyorant el seu poble després d’haver-ho perdut tot.

Ara acaba de dur-se l’ampolla de Ginger Ale Schweppes mig plena encara a la vora dels seus llavis esquerdats i fent-la servir de micròfon ha començat a locutar un partit de impossible de beisbol en un anglès que ni és anglès ni és res. El cas és que tampoc ningú no sap que allò que de veritat li hauria agradat ser abans que eremita és locutor esportiu com ho va ser el seu admirat Lee Pete, exjugador dels Rockets i estrela del programa The Stardust Line en la KDWN de Las Vegas.

Tan admirat que la darrera vegada que Shawn recorda haver plorat va ser quan es va assabentar que Pete havia mort feia un parell d’anys d’ELA a l’edat de vuitanta cinc anys a la seua ciutat de Toledo després, això sí, d’haver tingut una gran vida on no van faltar els diners, la fama, ni les amants.

El sol per fi, amb molta faena, ha pogut esqueixar la boira i llavors s’ha quedat suspès a mig camí del mar i del cel, allà dalt, roig com una bresquilla madura a punt de caure de l’arbre empès per un inesperat vent de tronada d’estiu o com un globus ple de llum.

En això, l’home que volia resar als jugadors de beisbol i de futbol des d’una emissora a L.A. s’ha posat dempeus sobre el banc, ha adoptat la postura d’un flamenc i amb l’ampolla de Ginger Ale i mirant fixament el sol s’ha posat a cantar: Flavour King! Flavour King! This week’s number. Flavour King! Flavour King! Cooking’s so much fun. Flavour King! Flavour King! You know you want it. Flavour King! Flavour King! This week’s number. Flavour King! Flavour King! It doesn’t cost a lot. Flavour King! Flavour King! Better than the lot. Flavour King! Flavour King! This week’s number one. Flavour King! Flavour King! Cooking’s so much fun… It’s not an armory freak already?. To the flavor king and his long empire however he named it. Long live the king. (El rei! del sabor! El rei del sabor!. El número d’aquesta setmana. El rei del sabor!. El rei del sabor!. Cuinar és molt divertit. El rei del sabor!. El rei del sabor!. Saps que ho vols. El rei del sabor!. El rei del sabor!. El número ú d’aquesta setmana. El rei del sabor!. El rei del sabor!. No val gaire. El rei del sabor!. El rei del sabor!. Millor que tots. El rei del sabor!. El rei del sabor!. El número 1 d’aquesta setmana. El rei del sabor!. El rei del sabor!. Cuinar és molt divertit… Ja no és un monstre de l’armeria?. Al rei del sabor i al seu llarg imperi, o com vulga que es diga. Llarga vida al rei).

Tot seguit, ha tornat a asseure’s. S’ha begut d’un glop llarg la seua ampolla de combinat, a rotat i li ha explicat als coloms la vertadera i trista història de Shawn.

Només Shawn sap de Shawn, el rei del sabor.

Només ens faltava el ChatGPT

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 6 de febrer de 2023.

Primer van ser les pantalles dels ordinadors portàtils amb connexió a Internet. Fou el primer tret a les cames dels ensenyants que de sobte van veure com els estudiants es capbussaven en els seus aparells al cap de cinc minuts d’haver començat les classes. Era només el principi perquè al cap de no res les aules es van omplir de telèfons mòbils amb una capacitat de distraure -i de distorsionar- espaordidora. Si fent una guglejada ja tenies a l’abast tot el que el professor intentava explicar, quina necessitat hi havia d’escoltar-lo al llarg de la sessió? En els mòbils o els ordinadors portàtils, a més, es podia xatejar amb la núvia o el nuvi, assabentar-se dels resultats de la Lliga, tafanejar en les botigues on line dedicades a la moda o buscar bitllets d’avió low cost per a passar el cap de setmana en una qualsevol ciutat d’Europa.

Com siga, els més optimistes van lloar l’arribada de la revolució tecnològica, van carregar contra els més escèptics acusant-los d’inadaptats i van profetitzar que les maquinetes i la xarxa impulsarien el coneixement en les escoles, instituts i universitats, que el que calia simplement era canviar les estratègies pedagògiques.

Davant del tsunami tothom es va armar amb poals i rasclets de platja. Uns optaven per capar el Wifi a les aules, prohibir els aparells, d’altres perquè els estudiants ocuparen el temps de les sessions en «fer coses». Calia soterrar la classe magistral. Ser divertit. Ocurrent. Capaç de transmetre experiències.

Impossible la primera de les solucions. Impossible la segona. Pel que fa a la tercera, complicat. Van començar «a fer coses» en drive, concretament treballs en grup en què la majoria dels seus membres es dedicaven -i es dediquen- a fer exclusivament la seua part amb retalls de continguts trobats a la xarxa, sense cap cooperació, posada en comú, discussió. El resultat solia ser -sol ser- uns treballs fets a pedaços com un Frankenstein, sense solta ni volta, incoherents des de tots els punts de vista.

D’altra banda, moltes aplicacions han invalidat la creativitat atès que t’ho donen tot fet. Proporcionen gratuïtament milers de plantilles, de solucions a un click. El disseny ha mort i sembla del tot increïble que encara hi haja gent que s’hi dedica i que fins i tot es guanya bé la vida. Ha mort el disseny però també ha mort la lectura, la redacció, la documentació pacient, el treball elaborat.

Quan pensàvem que no podíem anar a pitjor va arribar la pandèmia que va incorporar al desgavell, sexe virtual a banda, les classes no presencials, les reunions no presencials, les tutories no presencials, la normalització de l’espiritisme.

Molts aspirants a llicenciar-se en el que siga després d’haver-se bufat consultant els milers d’opcions per a formar-se -o deformar-se- que el mercat ofereix, s’han quedat penjats en l’espai sideral on suren plàcidament com fetus en un mar de líquid amniòtic. Les aules s’han convertit per molts d’aquests embrions en desenvolupament en una mena de cel·les de càstig on han d’aguantar la pallissa del docent. I sort encara dels mòbils i dels ordinadors que ningú no s’atreveix a prohibir i que permeten desconnectar de la realitat i reconnectar amb el núvol. 

Em sembla que els optimistes no han encertat gaire. Pocs són els que s’atreveixen a dir de manera clara que el nivell amb què arriben els estudiants a la universitat és més pobre que mai. I tinc la impressió que els que han aprofitat talentosament els avantatges de la tecnologia són una minoria.

Per si encara no en teníem prou, acaba d’irrompre el ChatGPT un model de llenguatge computacional que permet generar un text de forma automàtica a partir d’un context donat. Li dius a la maquineta escriu-me un relat on el protagonista siga de dretes que visca en Benimuslem i no siga un xoriço ni un classista, que es dedique al conreu de cebes i que li agrade fumar caliquenyos i la maquineta t’ho escriu. Qui diu un relat, diu una crònica o un assaig sobre aromateràpia o sobre geometria amb la contrapartida que és molt difícil saber si ho ha escrit ChatGPT o el veí del tercer. El plagi ha mort, visca el plagi.

Ben mirat, la intel·ligència artificial és com una Thermomix capaç de cuinar d’una sola vegada i en un segon tots els plats de la carta del restaurant Moments de Barcelona, els de Casa Salvador de Cullera i els de tots els Ginos de la ciutat de València alhora.

Les universitats australianes ja han decidit tornar als exàmens escrits amb paper i llapis però no crec que la mesura li faça ni cosquerelles al monstre.

Els optimistes ja han dit que calma, que el que cal és adaptar-se i mirar-se la cosa pel costat positiu. Soc escèptic i tossut. Potser massa vell per a tants canvis i no per incapacitat d’adaptació sinó per pur cansament i angúnia de veure en què s’està mutant la nostra societat.

(PD: Aquesta columna l’he escrit jo. M’ha costat prou de fer entre documentar-me, escriure-la, repassar-la alhora que estava fent una rentadora, pendent dels missatges de telèfon i contestant mails.)

Zaplana i Camps, víctimes innocents d’un complot

*Article de Francesc Viadel publicat el 30 de gener de 2023 a La Veu del País Valencià.

Fira de València, 7/11/2003. Noche de la Economia Valenciana i Premis Cambra Comerç 2003./El Temps

Zaplana és innocent de totes les maldats que la justícia i la Guàrdia Civil li atribueixen. Ens ho hem de creure perquè ho ha dit ell fa poc, posant cara de xiquet espantadís i educat, en una amable entrevista a La Sexta. Tot és mentida, tot són malentesos, falòrnies. No és veritat, doncs, que s’embutxaqués milions en comissions per arreglar contractes d’adjudicació de plantes d’inspecció tècnica de vehicles i parc eòlics a empresaris corruptes. Són magarrufes que, assegura, s’han inventat la UCO i la Fiscalia que vol tancar-lo 19 anys a la presó i que pague una multa de 40 milions.

No és veritat tampoc que mentís a les Corts valencianes sobre els milions que va pagar al seu amic Julio Iglesias per a promocionar el País Valencià. No és veritat que cobrés comissions també per Terra Mítica. No és veritat que sent ministre i, encara després, intentés culpar al Govern de Zapatero dels atemptats de l’11-S tot i que aquests van ocórrer -i es van començar a investigar- quan governava el seu propi partit.

Tot és una bola, un miratge, el resultat d’una conspiració ordida des de les clavegueres de l’Estat amb l’únic objectiu, suposem, de destruir-lo. S’han inventat fins i tot les gravacions on se l’escolta queixar-se al seu testaferro, Fernando Belhot, que necessita pasta i que no li la done en bitllets de 500, que siguen de 50.  

Tot plegat, ell no ha fet res, només va ser un gran president a qui els valencians li hauríem de besar els peus per la seua gestió encara que aquesta, en realitat, es traduís en la ruïna del sistema financer públic dels valencians i en conseqüència en l’enfonsament de l’escassa economia productiva del país. Un gran president malgrat el deute que va deixar i que va engrossir encara més un altre innocent, el seu acòlit Francisco Camps a qui l’Audiència Nacional jutjarà ara per la seua implicació en el cas Gürtel.

Camps també ha dit que tot és mentida, producte d’una persecució política iniciada per la Fiscalia fa 14 anys amb la idea de destruir la seua obra al front de la Generalitat. Obra amb episodis tant brillants com l’accident de metro de València amb 43 morts i 46 ferits a causa, entre d’altres, d’un deficient manteniment de la infraestructura pública; com la del saqueig de la televisió pública perpetrat darrere de la cortina de fum en què es va convertir la visita del papa Benet XVI o com la del balafiament de milions d’euros en la construcció d’un circuit de Fórmula 1 que havia de convertir la capital del país en una versió amb saragüells del Principat de Mònaco.

Tan convençut està Camps de ser un autèntic estadista que assegura que si no es torna a presentar és per no perjudicar electoralment el seu partit. Potser s’imagina invicte entrant de nou al Palau de la Generalitat com Cleopatra a Roma, a llom d’una colla de camàlics esclaus mentre la plebs li llança una pluja de pètals de flors.

Pobres sàtrapes víctimes d’un complot imaginari, rocambolesc, tragicòmic, grotesc, digne d’una sit com amb guàrdies civils bigotuts, espies fartons i malparlats, cabarets infectes, capellanets tafaners i crooners pobletans.

Pobre Zaplana, brivall bronzejat que fou, mentider desimbolt, enemic implacable dels seus adversaris que ara botinflat i plorós pidola en els mitjans de comunicació per la seua innocència confiat tal volta en la idiotesa de la massa que un dia el va encimbellar al poder posant-li a l’abast la caixa dels cabdals.

Pobre Camps, bon xicot, creient, que volia ser president del València i que va acabar,  envoltat d’aduladors provincians i de lladregots sense estil, completament mamat de poder, convençut que era un Kennedy, un Napoleó, un Bismarck, un Fouché…

Serà cosa del poder? Escriu Stefan Zweig en la seua biografia de l’ambiciós polític francès, Fouché: «(…) ¡Mirada de medusa la del poder! Qui l’haja mirat ja no pot apartar la vista d’ell, resta embruixat i captiu. Qui ha exercit l’embriaguesa de governar i manar, ja no pot privar-se d’ella (…)». Serà això o serà que ens hauran pres per d’idiotes?

Pobres sàtrapes però, sobretot, pobre País Valencià sempre patint una dreta desvergonyida, reaccionària, podrida fins al moll dels ossos.

El viatge

*Relat de Francesc Viadel publicat el 14 de gener a Nació Digital (Serie, El grafiti del brivall).

Jardí de les papallones, Barcelona. Foto/Francesc Viadel

Fa a pocs mesos que M. va fer els catorze. Des d’aleshores s’ha estirat i ja no és aquell xiquet redó i maldestre incapaç de perseguir una pilota sense ensopegar amb les seues pròpies cames. Un xiquet que nadava com un peix pesant i cec mentre la resta dels seus companys, prims, menuts, veloços i esmunyedissos com anguiles, se’l deixaven darrere. Ara és un quasi home alt i corpulent que és capaç fins i tot de traure el geni i parar els peus als dos o tres malparits de l’escola que des de sempre solen tocar-li els collons.

Fa molt poc de temps que els pares li deixen eixir una estona les vesprades del dissabte i, al carrer, ha fet amics nous que li expliquen històries increïbles sobre els mons en què han crescut. Res a veure amb els mons dels seus companys de curs als qui coneix des de que té quatre anys, fills tots d’advocats, professors, agents comercials o pròspers botiguers del barri. Un dia, per exemple, va conèixer un xic de la seua edat que va estar durant mesos vivint al carrer amb tota la seua família perquè van ser desnonats per pobres. Un altre dia a un que va estar tancat al centre de Can Llupià, a Horta, i que, a més, té un germà que va passar uns anys al talego. En coneix alguns que sempre porten navalla a les seues bandoleres, d’altres que passen blanca per a poder menjar, uns pocs que alguna vegada donen un pal per obtenir pasta amb què pagar-se els vicis.

Quasi sempre que ix fa cap a Arco i s’hi troba amb aquella tribu tan distinta a la que li pertoca per classe social. Li agrada barrejar-se, però, entre aquells pinxos pels quals sent admiració i respecte. Escolten Zaskop Máster, Denom, El Jincho, Morad, els germans Ayax y Prok… Un dia M. va flipar quan va veure a aquests darrers en persona a la plaça dels skaters, on hi ha el gran museu de parets blanques i cristall que mai ha sabut què és. En Arco fan també binge drinking i cremen canuts de maria i de costo un darrere de l’altre.

Aquesta vesprada de dissabte ha vingut també S. que ara viu a Cornellà perquè sa mare no pot pagar un lloguer a Barcelona. És dos anys major que ell, tan menudiua que el seu cos es perd dins dels pantalons i de les samarretes amplíssimes amb què sempre es vist. Té uns ulls blaus enormes i uns cabells llisos negres i llargs que li arriben fins al cul. Fa res es va tatuar una lluna i un sol a l’avantbraç i du un piercing de platad’estil Nostril amb una diminuta pedra de color roig incrustada. Amb la seua veueta dolça sempre diu que el sol és ell i que ella és la lluna i M., aleshores, es posa content i li passa molt suaument la mà pels seus malucs nus.

Quan M. i S. es troben sempre es fonen en una abraçada fraternal i tot seguit es fan un innocent pico com si foren dos ocellets. El primer que li ha dit avui S. a M. en veure’l ha estat que tenia moltes ganes de desconnectar, que l’ansietat se l’estava menjant viva. De seguida, tots dos s’han separat del grup i han creuat Marina en direcció al banc de les vies on a aquelles hores de la vesprada sol tenir oberta la paradeta el dealer dominicà, el de la cara ratada, l’’home gros de les pirules’, malnom que s’han inventat els col·legues per referir-s’hi.

Quan arriben se’l troben palplantat a la vora del banc. Un banc ubicat de cul a les vies del tren tot tatuat de gargots que hauria pogut fer un Bansky qualsevol de barri. El gros ja sap què volen les criatures. De fet, S. és una bona clienta. Els somriu i discretament treu de la butxaca del seu polo blau de seda brodat amb la figura d’un drac entre gesmils dos ‘secants’ amb el dibuix de Krusty el pallasso. Seran vint euros. Avui convida ella.

La parella llavors s’endinsa en les entranyes del barri dessolat, clapat de fàbriques abandonades, grues, solars i s’atansa fins a un jardí ubicat entre uns edificis mig abandonats que els veïns han omplert de papallones: papallones tatuades sobre els bancs blanquíssims; en els cossiols dins dels quals creixen les estrelitzies i les oliveres; papallones de cartó, de plàstic, de paper pintat penjant d’un cobert on els xiquets berenen, es refugien de la pluja, juguen a pintar; papallones de color verd, carabassa, roig, blau, groc…

Quan M. i S. arriben no n’hi ha ningú. El cel s’ha tornat tot de color taronja. Seuen sota el cobert, s’abracen un moment, es miren als ulls i tot seguit, amb la mateixa devoció d’uns primers combregants, es posen a la llengua el seu Krusty.

Aquesta serà la primera vegada d’ell. Encara no ha passat mitja hora i M. sent com aquella angoixa que des de tota la vida l’ha torturat va desapareixent alhora que puja la temperatura del seu cos i les ninetes dels ulls se li dilaten com les d’un gat excitat. Les papallones en això aixequen el vol, es dissolen en una atmosfera carregada de pols fluorescent, el sol allà dalt es balanceja, rebota com un globus sobre uns núvols que semblen de llepolia. De colp, M. escup sobre el terra el gripau de la seua ansietat que dia rere dia des de que té memòria rauca dins del seu estomac, dels seus budells, dins del seu cap on només hi ha desordre. I en això sent que la seua ànima abandona el seu cos i sura ingràvida dins de la pols, entremig de les juganeres papallones el voleteig de les quals sona com un milió de campanetes.

Cau la nit i cal tornar a casa. Tots dos passen encara pel banc de l’”home de les pirules” que ja se n’ha anat cap al Born per no aixecar sospites i aprofiten per seure sobre el respatller un moment perquè volen esperar a veure si passa un tren que S. diu que podria ser de vagons de gel amb els seients de vellut i conduït per un maquinista vestit de malabarista de circ. Ell llavors riu a mandíbula batent i l’abraça molt una vegada més i ella es deixa abraçar i plora.

Una estona més tard, a l’eixida de metro d’Arc de Triomf, tots dos s’acomiaden  prometent-se que s’estimaran sempre i que cuidaran l’un de l’altre. En això, S. es perd escales avall entre un riu de gent. Una entre tants. Poca cosa. Indefensa. Sola.

Quan M. entra a casa el pare llig enfonsat en la seua butaca esventrada i bruta de color beix un llibre gruixut que fa temps que pega bacs pel menjador. La mare fa el sopar. S’ha fet fosc. M. pensarà tota la nit en la pols de colors, en la música de les papallones, en el tren de gel dins del qual s’ha colat sense saber encara ni com i que el durà més enllà de totes les seues pors, més enllà de l’horitzó on continua caient el sol. Fins fer-se de dia no tornarà a saber del gripau.

‘La mina de la mort’, de Maria Favà: esclavitud i corrupció en el franquisme

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu dels llibres el 7 de gener de 2023.

La periodista, Maria Favà. Foto Nació Digital/Adrià Costa

Sense la perspicàcia i l’olfacte periodístic de la periodista Maria Favà Compta (Barcelona, 1949), potser mai no s’hauria destapat el saqueig perpetrat durant dècades del Palau de la Música Catalana per part del desvergonyit patrici Lluís Millet i Tusell i els seus còmplices Jordi Montull, Gemma Montull, Laia Millet Vallès i Marta Vallès Guarro.

Un article seu publicat el juny de 2008 al diari Avui sobre les intencions d’obrir un hotel al costat de l’emblemàtic edifici va ser el que va obrir la caixa dels trons i va fer tremolar l’estructura política de Catalunya.

Favà, filla del Poblenou, va començar a escriure en mitjans com ara Garbo, Tele/eXpres i Diari de Barcelona. El 1976 fou una de les periodistes fundadores de l’Avui, on va treballar fins a la seua jubilació anticipada el 2010. Els seus articles van girar majoritàriament a l’entorn del moviment veïnal, la política local i els intricats laberints del món immobiliari darrere del qual s’amaguen no poques magarrufes del poder. Va ser també corresponsal de la cadena SER entre 1990 i 1993 al Marroc i va col·laborar amb l’emissora Catalunya Cultura, sent també entre 1996 i 1999 responsable d’un espai de consum dins del programa Bon dia de TV3. La seua vocació i compromís social com a periodista ha anat sempre parell al seu activisme civil. El 2018 va formar part de la trentena de persones que van presentar un recurs d’empara impulsat per l’Assemblea Nacional al Tribunal Constitucional contra la suspensió dels diputats del Parlament que havien estat suspesos pel jutge Llarena de les seues funcions.

És autora entre d’altres del llibre Diari Avui, 1976-2009, entre el somni i l’agonia (Meteora, 2017) i més recentment de L’Aliança del Poblenou: 150 anys fent història de Barcelona (Ajuntament de Barcelona, 2022). Editora de la revista Icària, ha estat dues vegades membre de la Junta del Col·legi de Periodistes i en una ocasió degana.

El seu darrer llibre La mina de la mort (EG, 2022) és un reportatge d’investigació en la millor tradició del periodisme narratiu sobre l’accident de la galeria de carbó de la mina Clara de l’Espà el 1944, a Saldes, en la comarca del Berguedà, que va produir la mort de 34 miners. Causat per una explosió de grisú, és l’accident amb més víctimes en la història de la mineria a l’Estat espanyol però, també, un testimoni històric de l’esclavitud laboral, la impunitat i la corrupció durant el franquisme.

La periodista va regirar durant anys arxius –alguns d’ells gairebé impenetrables com ara el de l’Audiència de Barcelona–, va entrevistar historiadors, experts, testimonis de l’època a fi de reconstruir aquest sinistre episodi.

El 2018 va consultar el sumari del cas, no sense dificultats, atès que un lletrat de l’Audiència de Barcelona li’l va arrabassar i no va poder tornar a estudiar-lo fins dos anys i nou mesos després d’interposar un recurs i, així, aconseguir una nova autorització.

Mai no es sabran les causes reals de l’accident però del que no hi ha dubte és de les pèssimes condicions de seguretat en què es trobaven les galeries de la mina. Poques hores després de l’explosió, el 10 d’abril de 1944, els enginyers Simón Martín i Santiago Echevarria concloïen en un informe pericial que la mina Clara havia incomplert totes les seues recomanacions i suggerien que l’incompliment podia estar darrere de les causes del sinistre.

L’octubre de 1944, el governador civil Correa Veglison, enviava el seu secretari Zurita Chacón a la mina per supervisar les tasques de desenrunament, les mesures de seguretat i condicions dels treballadors. L’informe de Zurita, mà dreta de Correa i responsable dels serveis informatius de Falange, enviat al seu superior era del tot alarmant. Foren empresonats durant uns pocs mesos el propietari Domingo Martí i Campmany i l’enginyer Daniel Esteller. L’alcalde de Sabadell, Josep Maria Marcet, fou qui va pagar la fiança.

El judici es va anar endarrerint i fins i tot es va suspendre en dues ocasions. A l’últim la sentència va condemnar el propietari i l’enginyer per un delicte d’imprudència temerària a un any de presó, que no van complir, i a pagar una indemnització de 6.000 pessetes a cadascun dels hereus de les víctimes quan el fiscal en sol·licitava un total de 896.000. Les valoracions de la Caja General de Seguros de Accidentes de Trabajo al seu torn van ser molt irregulars per a cada cas i no s’ha pogut saber si es van acabar de pagar aquestes indemnitzacions per la mútua ni tampoc pel propietari de la mina.

Val a dir que molts dels miners eren clandestins, treballadors vinguts de fora de Catalunya amb noms falsos per esquivar la repressió franquista. D’altres, joves que treballaven a la mina per evitar el servei militar. Només una de les víctimes era català. Moltes altres provenien de la població de Serón, en Almeria, on Favà es va desplaçar sense poder trobar cap testimoni ni pista més. Molts dels miners soterrats al cementeri abandonat en l’església de l’Espà ho estan amb noms falsos.

Escriu Favà en un epíleg del tot punyent: «Els murs exteriors del cementeri, que es troben mig caiguts, deixen a la vista els ossos. Són els ossos dels miners de la Clara que són els últims difunts que es van enterrar allà. Dues creus de ferro fan companyia als rams de crisantems de plàstic que va renovant una mà anònima. Descansen en pau trenta-quatre morts de la mina Clara?».

Maria Favà una vegada més ha demostrat amb aquest llibre que és una de les més importants periodistes d’investigació. Favà ha escrit un gran reportatge, corprenedor, rigorós, imprescindible per entendre d’on venim i on som.

Per Espanya, per la Constitució i, sobretot, pel poder

*Article de Francesc Viadel publicat el 13 de gener de 2023 a la Veu del País Valencià.

L’extrema dreta tota, des del PP passant per les més estrafolàries associacions en defensa de l’«español nuestro de cada dia», estan molt excitades. Com al febrer del 36 han decidit per tots, pels qui els voten i pels qui no, que Espanya està amenaçada i apel·len amb urgència a la idea de la unitat dels espanyols per a salvar-la.

És una idea simple per a ximples, una autèntica enganyifa, però que sol funcionar-los a força d’esbombar-la en moments d’incertesa social com els que estem vivint.

El cas és que dues entitats de tarannà reaccionari, d’un nacionalisme furibund, com són Foro España Cívica (FEC) i la Fundación Foro Libertad y Alternativa (FFLA) han convocat per al pròxim 21 una manifestació en la plaça de la Cibeles de Madrid amb l’eslògan, Por España, la democracia i la Constitución a la qual s’han adherit de seguida PP, Vox i Cs a més de gossets i gatets, d’associacions gairebé unipersonals com les que dirigeixen la tuitaire i exsocialista Rosa Díez i la marquise Cayetana Álvarez de Toledo.

La primera de les entitats convocants la dirigeix l’arquitecte català Mariano Gomà, un exdirigent de Societat Civil Catalana fundada en 2014 al caliu de les mobilitzacions per la independència de Catalunya i trufada de persones pròximes o pertanyents als grans partits ultres espanyols.

FEC es reivindica apartidista, humanista, il·lustrada i europeista, tot i que emocionalment vinculada a l’Amèrica hispana. Com siga, bàsicament és una organització en defensa de la unitat d’Espanya i de les idees del neoliberalisme més ferotge. En el seu manifest fundacional, com no podia ser d’una altra manera, juguen amb la imatge d’un país desfet i amenaçat que cal salvar mitjançant la unitat de les forces polítiques. Una unitat abstracta al voltant d’uns pactes d’Estat inconcrets. Unes forces polítiques indefinides tot i que cal ser un idiota per a no endevinar-les.

Pel que fa a la FFLA formada per «unos centenares de empresarios, autònomos, servidores públicos y ciudadanos en general», el seu objectiu és el «fortalecimiento de España, del orden legal, de la concordia entre los ciudadanos» a través de la defensa de reformes estructurals del sistema i de la mobilització en el carrer.

Monàrquics fins al moll dels ossos també invoquen l’espantall de l’Espanya en perill a causa de «la embestida conjunta del separatismo y del comunismo populista» que també amenaça, segons recorden, Iberoamèrica.

Al capdavant de la FFLA hi ha un veterà de la dreta ultra com Alejo Vidal Quadras, a qui acompanyen personatges com Jaime Mayor Oreja, el socialista catalanòfob Paco Vázquez, el mateix president de la FEC, Mariano Gomà, l’anticatalanista excèntric Francisco Caja o el filòsof Fernando Savater.

Els uns i els altres només són l’avançada més freaky d’un ample front reaccionari amb què combreguen l’alta judicatura i bona part dels membres de les forces de seguretat de l’Estat que pretén desallotjar del poder l’actual govern per situar el PP amb o sense VOX.

A l’extrema dreta espanyola no li ha d’ensenyar res Trump ni el covard de Bolsonaro ni la quadrilla infecta de l’extrema dreta boliviana. Són reaccionaris amb una llarga tradició que es remunta, si gratem, als carlins.

Durant els darrers anys han anat soscavant l’estabilitat del Gobierno sense miraments fins i tot quan la pandèmia de la COVID feia estralls i era justament en els territoris governats pel PP com Madrid on més víctimes feia per causa d’una gestió pèssima, fosca.

Com aleshores, també ara empren la mentida, la propaganda, la tergiversació dels fets per generar un clima de tensió col·lectiva, per remoure les passions nacionalistes més primàries amb l’únic objectiu d’assaltar l’Estat.

Si finalment guanyen és molt probable que s’acarnissen amb Catalunya alhora que impulsen la involució d’Espanya a nivells que faran riure els polonesos o els hongaresos.

Però… i si perden a les urnes? És fa difícil de preveure com reaccionaran, però els antecedents de les revoltes reaccionàries a Estats Units i Brasil fan témer el pitjor.

Les democràcies són febles ja que perquè ho siguen de veritat han d’integrar també les formacions polítiques que li són hostils, sempre que aquestes respecten unes mínimes regles de joc. Que són febles ens ho van ensenyar els nazis en l’Alemanya dels trenta.

I el nacionalisme espanyol és perillós i letal, sobretot i paradoxalment, per a la pròpia idea de Nació que diu defensar.

Durant la Transició els més optimistes consideraven que en unes poques generacions l’allargada ombra del franquisme tendiria a esvair-se. Espanya seria gairebé com l’admirada França. Però, no. Ja han passat algunes generacions i moltes coses continuen igual o pitjor. Potser tot canviarà quan les cabres tinguen llana… o no.

Què fa un delegat del ‘Gobierno’ en la democràcia de Franco?

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 9 de gener de 2023.

Avui 4 fatxes ens han amenaçat a càrrecs públics amb total impunitat,.Però nosaltres avui dormirem molt contents per retirar símbols franquista, ells rabiant😘 pic.twitter.com/J0e7O6TNDn

— Carles Mulet Garcia (@carlesmulet) January 4, 2023

Acabada de proclamar la II República el periodista borrianenc Vicent Marco Miranda va ser nomenat Governador Civil de Còrdova. La província era un coto privat de l’hisendat Niceto Alcalà-Zamora nascut a Priego, responsable de diversos ministeris sota el regnat d’Alfons XIII i declarat enemic del règim republicà.

Al poc d’arribar a la ciutat andalusa, Marco va rebre un telefonema de Priego signat per una dona que assegurava que el seu marit estava detingut des de feia temps per ordres de l’alcalde, un «tal Serrano», amic d’Alcalà-Zamora. Segons refereix a les seues memòries de seguida va telefonar a l’alcalde per saber què havia passat i aquest li va respondre que es tractava d’un obrer que per Carnaval havia fet befa de Niceto. El de Borriana va demanar que el detingut fos immediatament alliberat, però al cap de dos dies l’obrer continuava a la garjola. Aleshores va reiterar l’ordre per escrit. L’endemà un advocat es va presentar en la delegació del Govern comentant-li que suposava que aquella era una ordre per a «donar llargues sense complir-la», ja que l’obrer era un enemic del «nicetisme». Marco es va mantenir ferm en la seua decisió i va cridar al capità de la Guàrdia Civil perquè li portés detingut a l’alcalde de Priego. Després de la sorpresa inicial de l’agent i davant l’actitud decidida del governador, van soltar l’obrer.

No va ser l’única ocasió en què el dirigent valencià va comprovar de primera mà com la Guàrdia Civil protegia senyorets i propietaris alhora que reprimia les justes protestes d’un camperolat explotat i miseriós.

Durant la crema de convents i esglésies el maig del 1931 com a resposta a les crides agressives del diari ABC a favor de la configuració d’un front monàrquic, Marco, va recomanar a l’oficial de Seguretat que no s’usés la violència contra els avalotadors si no era en cas d’extrema necessitat. L’oficial li va contestar que el que calia fer era «repartir molta llenya», a la qual cosa ell va replicar: «Sí, començant per vostè». Marco va fer que aquell policia rebel fos destituït i d’immediat va fer cridar al coronel de la Guàrdia Civil que «com de costum no va venir» i es va limitar a telefonar per a rebre instruccions.

Una vegada més el Governador va demanar actuar amb prudència i posar vigilància en les armeries. El coronel, però, va deixar una de les armeries sense protegir. Una vegada més va caldre que l’ordre fos reiterada per escrit, sense resultat, però. Aquell mateix dia es van presentar en el despatx de Marco el president de l’Audiència, el governador militar i l’alcalde de Còrdova. Els dos primers tenien la pretensió que deixés de dirigir la seguretat, a la qual cosa Marco, lògicament, es va oposar.

El cas és com a conseqüència de no estar vigilada l’armeria un grup de revolucionaris van assaltar-la. Posteriorment, van ser tirotejats per la Guàrdia Civil, que en va matar un d’ells d’adscripció comunista, agreujant la situació. Marco va fer cridar el coronel que es va presentar de paisà en una clara mostra de menyspreu.

Finalment, des de Madrid, amb pretextos administratius, van obligar Marco a dimitir. El dirigent republicà va descobrir a Còrdova el drama del camp andalús i les invencions del «señoritismo» per justificar la represàlia. També, és clar, la deslleialtat d’unes forces de seguretat que tradicionalment a Espanya han servit els interessos de les elits. Marco no va ser però un Governador civil tebi sinó que va ser conseqüent amb la seua responsabilitat de mantenir l’ordre republicà vencent totes les resistències.

L’Espanya del 2023 no és la dels anys trenta encara que les forces reaccionàries que nien en les entranyes més profundes de l’Estat es pensen que aquest els pertany i malden en nom de la unitat de la pàtria i dels interessos dels de sempre: combatre l’anti-Espanya.

I, ¿què fan doncs els delegats del Gobierno de la democràcia llegada per Franco davant les argúcies dels funcionaris patriotes per mantenir l’ordre segons els seus propis criteris ideològics ben sovint contraris al propi dret, la sagrada Constitució i el sentit comú? Doncs, simplement, mirar cap a un altre costat que és, a més d’una demostració de feblesa i l’assumpció d’una certa mentalitat política, la manera d’estalviar-se maldecaps i continuar pujant esglaons.

Hi ha manta exemples. El 2018 la policia va ser incapaç d’identificar l’únic dirigent d’extrema dreta, Vicente Rodríguez Gallent, que no anava emmascarat durant l’atac nocturn a la casa de l’aleshores vicepresidenta de la Generalitat, Mónica Oltra.

Fa res la Policia Nacional va condecorar el líder ultradretà José Luis Roberto. Per a la delegada del Gobierno, la socialista Pilar Bernabé, es va tractar d’un fet aïllat que no representa el cos policial.

Al País Valencià des de fa anys i panys hem vist com simples agents han obligat diputats a identificar-se  -sempre d’esquerres- mentre participaven en una concentració pacífica o fins i tot en una roda de premsa.

L’altre dia van poder veure un grapat d’energúmens de l’extrema dreta vociferant i insultant greument representants polítics legítims, mentre es retirava la Cruz de los Caídos del Parc Ribalta de Castelló en compliment de la Llei de Memòria històrica del 2017, sense que els agents de la Policia Nacional mogueren un dit ni sense que sabem tampoc si des de la subdelegació del Gobierno s’han interessat per saber com va anar tot.

La impunitat és total. Els sindicats policials atiats per CS, PP i Vox, juguen a la desestabilització permanent mentre els qui haurien de tenir la paella pel mànec miren cap a una altra banda. Fins a la data, després de tants anys de democràcia, encara no coneguem cap delegat del Gobierno com Vicent Marco Miranda ni crec que l’arribem a conèixer.

Com és possible que tants anys després de democràcia continue reproduint-se en el sistema la mentalitat feixista? La pregunta és, evidentment, retòrica ,perquè a aquestes alçades del ball un ja no pot ignorar com és el país on viu i com és la classe política que el governa.

Un país socialment enverinat per la mentalitat reaccionària, amb una democràcia de fireta i una tendència salvatge a la canibalització.

A propòsit de la por, poc després de l’intent de colp d’Estat del 23-F de 1981, Joan Fuster escrivia: «(…)  Aquelles bromes de ‘con Franco vivíamos mejor’ i ‘contra Franco vivíamos mejor’, hem de descartar-les. Desaparegut Franco, la premissa ‘con Franco’, esdevé idiota, inclús per al xiste. Ara podria intercalar en aquesta nota un altre sarcasme: ‘Però ¿és que Franco s’ha mort realment?’. El drama no era Franco: era el franquisme i, contra el que diguen, pot haver-hi un franquisme sense Franco (…)». Queda clar?

L’oració de l’Okipa

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 31 de desembre de 2022 (serie El Grafiti del brivall).

Diuen que el primer indi mandan que va aparèixer dibuixat en un mur de la ciutat va ser al Passeig Pujades entre un vell taller mecànic amb les partes tatuades amb esgrogueïts cartells publicitaris dels anys vuitanta i una pizzeria que aleshores es queia a trossos on servien un Montepulciano prou decent i unes foccacies primes com paper de fumar sobre les que escampaven quatre olives negres eixarreïdes, dos talls de xoriç coent i unes poques fulles d’orenga.

El traç d’aquell primer dibuix, com el de tots els altres, era infantil, gruixut, fet d’una sola vegada. El genet mandan, llança en mà, galopava sobre un cavall amb una crinera de quatre pèls erts com a punyals que apuntaven contra el seu rostre sense ulls, sense boca, sense nas, sense orelles.

Els antropòlegs saberuts de distintes universitats han convingut que només un membre d’aquella tribu que un dia va habitar en les verdes praderies entre els rius Heart i Little Missouri, a Dakota del Nord, podia fer un dibuix com aquest o, si més no, algú que estigués posseït per l’esperit en pena d’un dels seus guerrers.

Anem a imaginar que a aquest algú li diuen F.J. i que una vesprada de dissabte, sent encara un xiquet, va veure a la televisió del diminut menjador d’un piset de mala mort, l’Errol Flyn fent de general Custer, lluitant fins a la mort contra el temible i astut Tasunka Witko, Cavall Boig.

Suposem que F. J. (el xiquet que encara no sabia que Marylin Monroe li havia confessat a Truman Capote que Flyn tocava en les festes a la seua mansió el piano amb el seu enorme piu, ni que la pel·lícula de Raoul Walsh es va estrenar unes poques setmanes abans de l’atac de Pearl Harbour) va sospitar -mentre veia esgarrifat els cadàvers estesos dels soldats al turó de Little Bighorn- que el bàndol bo no era el dels del 7é Regiment de Cavalleria.

Suposem encara que F.J. va continuar veient desenes de westerns de Fritz Lang, John Ford, Howard Hughes, William A. Wellman, Zinnemann, King Vidor i que es va convèncer mentre es feia un home que, sens dubte, els bons eren els de Tatanka Iyotanka –Bou Assegut-, Mhapiya Lúta –Núvol Roig-, els pawnee, els sioux, els cheiens, els lakotes, els apatxes, els crow, els chippew, els mandan… els desheretats de la pròpia terra, condemnats tots a una lenta i atroç extinció.

Des d’aquell primer dibuix a Pujades d’un mandan a les parets de la ciutat n’han anat apareixent d’altres. Sempre són genets sense rostre, en actitud d’entrar en combat, que sorgeixen de tant en tant, sobtadament, en un qualsevol racó: al costat d’una muntanya de mobles trinxats, a la porta d’una perfumeria de luxe, en una cantonada tacada d’orina, mig ocult en una paret assetjada per contenidors ran a gavadals de merda.

Suposem que F.J. s’ha convertit en un mandan, en un home del riu, dels que creu que l’Esperit del Mal hi és al cel per temptar els bons i que l’Esperit del Bé hi és a l’infern per a castigar els dolents. Suposem que ha dansat l’Okipa esgarrant-se durant quatre dies seguits l’ànima amb esmolats ossos de solitud per cridar l’abundància del bisó, les criatures ocultes en els parcs i els porxos de la ciutat, les que dormen a les boques fosques dels garatges, per commemorar la vida malgrat tot.

Poc sabem dels de la seua tribu. Que vivien en cabanes circulars de terra, argila o de fusta. Que conreaven la dacsa, les carabasses i la planta del quenopodi efectiva contra els cucs parasitaris.

Que en el 1837 la pigota encomanada pels treballadors de l’American Fur Co dedicada al comerç de pells quasi va acabar amb tots ells. Que des de 1845 habiten en la reserva de Fort Bethold junt amb els seus germans els hidatsa i els hadikara a ambdues ribes del riu Missouri. Que viuen gairebé amb els mateixos costums dels seus dominadors i que fins i tot alguns d’ells administren el 4 Bears Casino and Lodge a New Town, a prop del llac Sakakawee, on es pot jugar a les màquines escurabutxaques, als daus, al pòquer o gaudir d’un gran àpat per un preu raonable en el rostidor Bison Room.  

Hi ha els qui creuen que els mandan van emparentar-se amb exploradors vikings supervivents que procedien de Groenlàndia i els qui pensen que són els descendents del rei gal·lès Madoc que l’any 1.100 va salpar en direcció a l’oest i mai més es va tornar a saber d’ell. Tant se val.

Poc sabem també de F.J. i dels seus guerrers que ben bé podrien ser tots el mateix en peu de guerra contra un món que lentament es va fonent com mantega en la gran fregidora digital.

Potser un dia escriurà en una qualsevol paret del Born, en una plaça d’El Carmel, en la superfície bruta d’un quiosc abandonat de la ciutat l’oració de l’Okipa o de la dansa del sol: “Gran Pare, una veu t’enviaré. Escolta’m. Per tot l’univers una veu que t’enviaré. Escolta’m, Gran Pare, vaig a viure, ho he dit”.   

Presumpcions estúpides d’Any Nou

*Article de Francesc Viadel publicat el 2 de gener de 2023 a La Veu del País Valencià.

Cada any la mateixa història i cada any més prompte. Encara no hem passat Tots Sants i ja ha començat el toc a somatén de les grans marques comercials perquè consumim fins a rebentar mentre païm el món que ens ha tocat viure, la càrrega de les pròpies circumstàncies personals que sovint solen ser penoses per mil motius distints.

Amb tanta simbomba, regals, farteres, felicitacions digitals i estrenes de pel·lícules sentimentaloides infectades de Sant Nicolaus obesos i de famílies felices l’autoengany el tenim assegurat. Ben mirat, potser sense aquesta treva marcada pels excessos molts no serien capaços de sobreviure uns pocs mesos més.

Dia de Reis a banda, la Nit de Cap d’Any és de les de tots els dies de festa la de l’autoengany major, sobretot per als que van més escanyats econòmicament, sentimentalment, pels que estan més tocats de salut. Tothom somia que potser li tocarà el puto dècim del Niño o l’Euromilió; que l’ascendiran a la faena; que no caurà malalt o bé que el guariran del tumor nefand que li ha eixit fa poc en un pulmó; que l’estimaran eternament; que veurà els extraterrestres; que rejovenirà vint o trenta anys i en això li despareixerà el dolor dels genolls i tornarà a sentir la vida fent-li pessigolles entre les cames.

Hi ha certament com una idiotització general del personal accentuada per l’ambient. Tot plegat, en tocar les dotze, començarà a produir-se la màgia. Cal ser molt escèptic, tenir molta vida o ser molt viu com per a no caure en el parany.

El meu pare era un d’aquests tipus incrèduls i sorneguer que any rere any se’n fotia dels bons auguris sense renunciar, però, sempre en la mesura de les possibilitats, a xalar aquella nit. I les possibilitats, val a dir, no n’eren moltes. La mare parava la taula amb unes estovalles de festa i comprava algunes sípies i algunes dotzenes de gambetes roges. No podia faltar el xampany de mentida, és a dir, la sidra i les ampolles de dos litres de refresc que només eixien en els dies assenyalats. Ara mateix, no recorde ni si tan sols seguíem la tradició del xanglots de raïm. El que és segur és que els pares s’engolien el programa especial de la 1 de TVE davant de l’estufa de butà fins que es quedaven dormits com un soc. Feliç Any Nou? Bé, sí. El pare mai no va desitjar que el nou any fos roín ni per ell ni per ningú, però tampoc se’n feia gaires il·lusions. Sempre deia que tots els dies eren iguals, especialment per als pobres, i que tard o d’hora tots acabaríem davall d’un ginjoler.

Quan escric aquestes línies m’imagine la Nit de Cap d’Any com un enorme espectacle musical que té lloc dins d’un altre espectacle, el de la realitat, molt menys amable. Pense en la guerra d’Ucraïna i en totes les guerres, en els pares que patim amargament pels fills, en l’exèrcit d’indigents que campen aquests dies per la ciutat com fantasmes invisibles, en la incapacitat d’una classe política per canviar aquesta merda de societat, en l’esclavatge al capitalisme a què estem sotmesos, en els ramats de fills de puta amb què convivim a diari, pense en el gran esvoranc que pot arribar a ser la vida quan van mal dades per més bons desitjos que tinguem, per més que ens enganyem.

Encara ni sé si faré res.

De com la democràcia va nàixer morta i les tornes catalanes

*Article de Francesc Viadel publicat el 26 de desembre de 2022 a La Veu del País Valencià.

La democràcia va nàixer morta. Ho hem sabut sempre encara que el relat oficial haja estat el d’una Transició exemplar en un dels millors països del món. A l’statu quo no li han interessat mai les veritats com a punys publicades per periodistes com Mariano Sánchez Soler sobre la violència durant la Transició o la continuació de les elits franquistes amb els seus negocis sota el paraigües de l’Estat. Franco, ho explica el periodista d’Alacant en La família Franco S.A. (Roca, 2019), va robar a mans plenes i va morir ric deixant en herència als seus -no només als seus familiars- el patrimoni de tota una nació. Espanya és i serà d’ells, com ells la volen, com ells l’entenen.

La rebel·lia del Tribunal Constitucional, en definitiva de tota l’elit judicial, contra un Gobierno que es miren amb els ulls sangonosos de Vox és una prova irrefutable per més matisos que afegim que ells mai no toleraran un país diferent. Són els mateixos ulls amb què es miraven els reaccionaris dinàstics i els feixistes el republicanisme moderat en aquella Espanya de la fam, l’endarreriment, les desigualtats, els eterns problemes territorials.

No eixim de la terra de Bernat. La situació em recorda les amargues reflexions sobre la caiguda de la II República escrites pel dirigent valencianista Vicent Marco Miranda mentre s’amagava per evitar una mort segura a mans dels vencedors. En les seues memòries In illo tempore, Marco afirma que a la República la van matar «els de sempre», això es, «(…) els que en tot temps ofegaren en Espanya afanys de progrés, ànsies de llibertat, anhels de justícia social. La mataren la plutocràcia, la salvatge intransigència clerical, el caciquisme destructor, totes les forces tradicionals al servei de les quals estigué sempre immediatament l’instrument adequat, l’exèrcit. L’exèrcit que mai no ha estat un servidor de la pàtria, sinó d’una part d’ella, la més funesta, la més antipatriòtica (…)».

I, encara, assegura el borrianenc Marco: «(…) La República nasqué amb un defecte fonamental, la falta d’una revolució que imposés avenços audaços al vencedor, aclarirà l’atmosfera enrarida per vicis atàvics i desarmara per a molts anys al vençut. Passarem sense lluita de la monarquia a la República (…) Acollirem amb benvolença a homes que durant set anys de Dictadura havien comès el tremend i imperdonable delicte de sotmetre al poble, arravatant-li els seus drets (…)». Tots van caure, diu, en el ingenu error de considerar que el respecte a les creences i interessos de l’«enemic» atrauria una certa adhesió o almenys les simpaties pel nou règim. «(…) Les lleis que semblaven més atrevides i aixecaven entre aquelles forces fingides tempestes de protesta, tenien un fons essencialment conservador, que no canviava ni en l’esperit ni l’arrel (…)».

Marco mai no va justificar els excessos de les classes populars però si va criticar la «falta d’energia en l’acció, en l’aplicació de les lleis» i assegura que més d’un segle d’història confirma que «contra les forces reaccionàries per a res no valen la parsimònia ni la transigència».

Pedro Sánchez no és Largo Caballero encara que una bona colla de dirigents de la dreta que estan de psiquiàtric ho proclamen amb vehemència. El Gobierno tampoc no és ni de lluny el soviet d’Espanya que ha vingut per a acabar amb els problemes crònics d’un país endarrerit.

La qüestió és que ells continuen manant perquè la democràcia va nàixer morta com la II República sense una veritable lluita que depurés les responsabilitats dels capitostos del règim com si va passar a Portugal sense anar més lluny.

I ells han decidit que en Espanya com en Catalunya poden fer i desfer com han fet sempre emprant les tècniques amagats del més pur filibusterisme polític, la retòrica pàtria i el confusionisme mediàtic.

A Catalunya la passaren per les togues i a bona part dels seus dirigents els empresonaren després d’un judici entortolligat, d’una estratègia concebuda des del minut zero per a venjar-se. Prou que es va dir a Catalunya des de sectors no independentistes que les ingerències de la judicatura podrien tenir conseqüències imprevisibles en un futur. Però el PSOE en aquell moment no va fer cas i per fer-se perdonar per la dreta o bé per evitar una rebel·lió interna de bona part dels seus dirigents falangistes va consentir.

Acabava les seues memòries Marco que detestava el nacionalisme espanyol dient que calia proclamar lleis severes, agres, sempre respectant la vida però mai els interessos il·legítims. «Lleis dures, acció enèrgica i ràpida», afegia. «(…) Llibertat per a qui sàpiga respectar-la; intransigència implacable contra qui intente arravatar-li els drets al proïsme. Entre ells, els que imposen una justícia social, una revolució econòmica. Sols així podrà viure una República, sols així progressarà Espanya».

Sortosament no estem a la dècada dels 30 del segle XX encara que constantment ens arribe el seu alè i ells continuen sent els mateixos però la situació pot acabar embolicant-se endimoniadament. Potser a l’última la solució vindrà d’Europa quan aquesta reduisca Espanya a la categoria de Polònia o Hongria el que representa, entre d’altres, que no arriben els diners amb que ells engreixen la seua maquinària extractiva. O potser no perquè Europa també boqueja per culpa de la corrupció, la ineptitud i la incapacitat de constituir-se en un veritable Estat que garantisca els drets dels més desfavorits com dels pobles. I en això estem…