La pòlissa

*Article de Francesc Viadel publicat a la Veu del País Valencià el 26 de setembre de 2022.

Grafitti urbà. Foto/Francesc Viadel.

Imaginem-nos que la mort no és un vell desdentegat i llardós que d’una hora lluny put a merda. Un vell que de bon matí sentim amb gran espant passar per sota de casa arrossegant el seu carretó atibacat de ferralla, diaris vells, nines horriblement mutilades, llibres esgrogueïts sobre temes perfectament prescindibles per al dia de cada dia, mobles trencats, espills fets miquetes que un dia varen ser el parany de cossos bells. 

Imaginem-nos que tampoc no és un àngel sense rostre del cos del qual es desprèn una fredor glacial. Un àngel vestit amb un frac estripat i polsós que té uns braços musculosos i unes mans enormes, els dits llargs com els d’un pianista, les ungles farcides de floridura. Un àngel sense nom i sense ni un puto i maleït racó al costat de Déu on deixar-se caure. 

Pensem més aviat amb la mort com en una bella xicota somrient d’uns vint anys, no massa alta, no massa prima ni massa grossa, sabates altes de tacó, faldilla llarga i ben ajustada, brusa blanca descordada fins al tercer botó, la pell de nata, cabells d’or tallats a l’estil garçon, rostre inequívocament nòrdic. Li agrada vestir llenceria cara i perfumar-se amb les millors marques franceses, amb perfums que et transporten a un camp de llimeres, a un paradís somiat, a una mar de lavanda…

Podríem fins i tot assegurar  que el seu nom és Linnea que vol dir til·ler, l’arbre majestuós amb les flors del qual es preparaven les corones per a la deessa Afrodita, la insadollable amant a qui es consagraven els servents i les serventes del plaer a Babilònia, Síria, Citera, Corint, Sicília en els temps en què no existia el pecat. 

D’ella sabem, a més, que la seua única funció és la de fer-nos signar una pòlissa de força o de grat per a enllestir de manera ordenada la nostra inevitable fi com animalons que riuen, ploren, follen, pateixen, s’irriten, odien, maten, estimen, mengen, veuen, es compadeixen, ignoren el dolor d’altri, sobretot com bestioles que s’hi reconeixen conscientment com a part d’un tot que mai no arribaran a entendre per més voltes que li donen, per més capellans i psiquiatres amb qui perden el temps en llargues converses, per més que resen a ves a saber qui amb l’esperança d’obtenir una resposta que alleuge el seu desconcert. 

Imagineu-vos que Linnea aquest matí s’ha atansat fins la meua taula al bar de Liu que sempre és la del costat de la taula dels mestres de l’escola d’enfront i la de les mares dels xiquets que hi van mentre m’acabave el meu mig entrepà de truita francesa sense tomaca i la meua canya. 

L’he vist entrar pel cap del carrer des del de Wellington. Venia directa cap a mi fent un somrís de trapella, contornejant-se graciosament. Donava ganes d’anar al seu encontre i aixecar-la pels malucs i omplir-li la seua boca amb la meua llengua i estrènyer-la fort amb tot l’amor del món. De no haver-la conegut hagués pensat que era una qualsevol estudiant camí del campus de la Pompeu que es divertia entotsolada pensant en la nit que ha passat amb el seu amant en l’habitació d’un pis de Poblenou. O que, simplement, era una alegre agent comercial d’assegurances d’automòbils o l’empleada feliç i inconscient d’una immobiliària camí de l’oficina. Però jo sabia que era Linnea. I dit això haig d’admetre que, sincerament, avui, primer dia de tardor amb un cel tan enteranyinat, no me l’esperava. Tot i que ella sempre ha estat imprevisible i fins ara m’havia deixat esmorzar tranquil com m’havia deixat acabar de llegir els meus llibres o de fer les becaines de l’agost o gaudir en solitari del cafè en una qualsevol de les terrasses de Pujades o del Born. 

En arribar fins a mi s’ha assegut enfront meu sense deixar de somriure. En això, s’ha demanat un tallat amb la llet descremada i m’ha amollat els papers de la pòlissa sobre la taula. Com de costum me’ls he mirat de reüll, amb un punt de sornegueria, i, ella, com de costum, també, ha capcinejat i m’ha picat l’ullet. Després m’ha dit que era un tossut i un mandrós i per a què endarrerir tant la signatura si a la última tothom signava com qui signa un txec a favor per una quantitat milionària, com qui no es pot negar a la tendresa d’algú que t’estima quan la tristor et corca… Tothom sense excepció. «Signes i faena feta», m’ha repetit en diverses ocasions sempre fent aquell somrís innocent que et fan venir ganes de besar-la mentre li pessigues lleument el mugró d’un pit per damunt de la seua brusa. I jo tossut que «no signe» i, de vegades, no és per manca de ganes veient tot com va, com de complicat s’ha tornat ser una bestiola feliç en aquest món de bojos. 

Linnea, però, sempre s’agafa de bon humor la meua rebequeria. Està ben acostumada. Més greu li sap tanta gent com signa sense que ni tan sols li discuteixen una clàusula, li posen una condició, li pregunten quan s’executarà aquell document. Aquesta mateixa vesprada m’ha dit que farà la ruta que va des de les portes de la Ciutadella fins a l’Arc del Triomf si no fa tempesta, que després passarà per l’Auditori i per Marina i que me’n faria creus de la de joves que li signaran sense llegir-se ni una línia de tots els papers, faceciosos i estúpids, crescuts en la seua supèrbia. M’ho ha dit un punt entristida, m’ha besat com a un pare o com a un xiquet o com a un amant a qui s’ha acabat de deixar i m’ha dit que tornarà un altre dia. Tot seguit se n’ha anat movent el seu cos bell en direcció cap a la mar on els estrangers apuren encara els darrers dies d’aquest estiu estrany. 

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Xavier Aliaga: ‘Ja estem morts, amor’ o sobre la indagació del dolor

*Article de Francesc Viadel publicat el 3 de setembre de 2022 a La Veu dels llibres.

Ha costat molt tenir una narrativa en català al País Valencià en condicions. Ho deia no fa massa temps a Barcelona el periodista Vicent Sanchis a propòsit de la presentació del llibre de Vicent FlorEl carrer de baix (Ed. 62, 2022). I dient-ho evocava Joan Fuster quan, des de finals dels cinquanta, es dolia de no comptar amb novel·listes valencians capaços d’atreure un públic lector, incitava a un debat públic sobre la necessitat d’articular una novel·lística des del país.

Del cert, que han hagut de passar molts anys perquè obres com la de Josep Lozano, Isabel Clara Simó, Ferran Torrent o Joan Francesc Mira tingueren una continuïtat sostinguda en el temps i que, a més, estigués reforçada per la qualitat. Noms com el de Manuel Baixauli, Martí Domínguez, Rafa Lahuerta, Joan Benesiu, Francesc Bodí, Victor Labrado, Toni Cucarella o Xavier Aliaga, entre molts d’altres, han estat capaços de construir durant el darrer decenni obres d’una gran entitat en un context en què s’ha consolidat, també, la literatura d’idees amb noms com el de Toni Mollà, Emili Piera, Lourdes Toledo, Enric Sòria, Vicent Alonso, Tobies Grimaldos o Gustau Muñoz. Deixe de banda la proliferació de joves autors molt comercials –se’ls pot classificar així?– o altres fenòmens com ara el de l’excel·lent salut de la narrativa juvenil i infantil.

Els acadèmics haurien de mamprendre quan més aviat millor la tasca d’ordenar i explicar aquesta peripècia de la nostra història literària recent que ha tingut lloc enmig del silenci. Tot ha passat, certament, amb una estructura editorial deficient, davant la indiferència institucional i la dels mitjans de comunicació tan provincians com sempre i amb una llengua en retrocés, o caldria dir en retirada?.

Vaja per endavant que la qüestió no va de generacions ni de corrents estilístics sinó, segurament, d’una circumstància molt més greu i engrescadora com és la de la voluntat d’unes desenes d’autors de prevaldre contra tot. Per a donar-li voltes…

El xativí Xavier Aliaga (Madrid, 1970) és un d’aquets autors que els acadèmics s’haurien de mirar. Aliaga, d’entrada un periodista perspicaç i metòdic, ha aconseguit durant els darrers anys situar-se entre els autors més llegits i, també, reconeguts. Ja ha publicat set novel·les i totes d’èxit: Si no ho dic rebente (Moll, 2005); Els neons de Sodoma (Tres i quatre, 2009); Vides desafinades (Ed. 62, 2011); El meu nom no és Irina (Andana, 2013); Dos metres quadrats de sang jove (Alrevès, 2014); Les quatre vides de l’oncle Antoine (Angle, 2917). La seua darrera obra, Ja estem morts, amor (Angle, 2021), va ja per la cinquena edició i ha aconseguit fer-se un lloc entre l’exigent i dispers públic lector catalunyés.

La darrera novel·la d’Aliaga és la d’un escriptor amb molt d’ofici que domina el llenguatge, que atrapa el lector, capaç de bastir un text sobre una trama complexa que, això no obstant, no suposa un llast per a la història, que transcorre de manera àgil. No és poca cosa. Ho ha dit millor que ningú el crític Borja Bagunyà a la revista Serra d’OrJa estem morts, amor és, diu Bagunyà, «un exercici intel·ligentíssim de reconstrucció amb les eines de la crònica, l’autobiografia i la ficció per confegir un artefacte brillant».

En aquest exercici fantàstic, al meu parer, destaca l’habilitat de l’autor per a indagar de manera subtil, però sovint també molt crua, en el dolor. Deia Albert Camus que la gent mai no està convençuda de les teues raons, de la teua sinceritat, de la teua seriositat o dels teus patiments, llevat de si et mors. És justament el que descobreix l’escriptor de Xàtiva en el relat d’Anaïs, una xiqueta de setze anys morta en un accident de trànsit que explica la història en comú dels seus pares, Tristany i Minerva. La història, diríem, de la destrucció mútua dels seus pares en el decurs d’unes vides compartides que estan condemnades a agafar camins diferents. Però no és aquesta la història de tots nosaltres? La de la vivència de la nostra decrepitud, desil·lusió, desesperança patida en la més absoluta solitud? La de la bogeria que ens provoca el dolor i ens empeny irremeiablement a mentir, a trair, només per sobreviure’ns a nosaltres mateixos? Després està la propina de les desgràcies, coses de l’atzar. La vida ben mirat és la pèrdua, bàsicament, el perdre encara que sempre es puga salvar alguna cosa.

En un moment del relat, Aliaga, escriu: «En el taxi, de tornada, el pare pensa que hi ha moltes maneres diferents de morir. Que pots començar a morir poc a poc, morir-te per dins sense necessitat d’un tumor que vaja rosegant les vísceres. Que pots estar mort i no adonar-te’n. Com en aquella pel·lícula de Bruce Willis». I té raó el personatge d’aquesta novel·la corprenedora i dura. En realitat, tots estem ben morts encara que no vulguem adonar-nos-en.

Etiquetat com a | Deixa un comentari

Fuster i l’apocalipsi nuclear

*Article de Francesc Viadel publicat el 25 de setembre de 2022 a Nació Digital (de la sèrie aforismes de Joan Fuster comentats)

Aprofitant la mobilització parcial del país per a evitar la seua suposada destrucció per part d’Occident, Putin, ha tornar ha brandar l’espantall de l’ús d’armament nuclear advertint solemnement que no faroneja.

Ja fa temps que les veus més radicals de l’ultranacionalisme rus davant del desastre militar en la invasió d’Ucraïna invoquen amb vehemència l’ús de les bombes nuclears. Dies enrere, Yuri Kot, el líder del moviment prorús Parus, va afirmar que si la central nuclear de Zaporiya resultava danyada o bé ocorria un desastre per culpa dels ucraïnesos caldria que impactaren dos míssils nuclears en Londres i en Washington.

La presentadora de televisió russa Olga Skabeyeba, l’ariet propagandístic de Putin, no es va quedar més curta que Kot en dir que Putin deuria d’haver bombardejat Londres en el soterrar d’Isabel II on es concentrava el millor de cada casa. En el mateix programa en què ho va dir, un dels seus convidats, el general retirat i actual diputat, Andrey Gurulev, va assegurar també que amb uns pocs atacs Rússia podria convertir Gran Bretanya en un “erm marcià” i que l’OTAN no mouria un dit.

En aparença, i així ho afirmen gairebé tots els experts, semblen tot amenaces de perdularis de taverna embogits però a ulls veients, tal i com els hi van les coses als russos en el front, sempre queda el dubte raonable que els capitostos russos amb Putin al capdavant tinguen una inflamació nacionalista i facen saltar el planeta pels aires.

El president nord-americà Biden li ha contestat al seu homòleg que una guerra nuclear la perdríem tots. Sempre hi poden haver els optimistes que pensen que la guerra nuclear es resoldria amb una Hiroshima o un Nagasaki localitzat seguit d’un llarg període de tensions inimaginables. El més normal és pensar, però, que una vegada de ple en una escalada bèl·lica d’aquestes característiques no es salvarien ni les panderoles.

Personalment no crec que em meresca morir volatilitzat en un qualsevol moment mentre em faig la cervesa, posem per cas, al bar del Liu de baix de casa. Ni que moren així com jo milions i milions de persones, des de sants barons a grandíssims fills de gossa com els que ara mateix invoquen l’apocalipsi nuclear per posseir uns milers de quilòmetres de terra, per fer valdre el seu dret de dominació. La vida és massa important, la humanitat… o potser no.

L’assagista de Sueca va viure de ple la Guerra Freda. Supose que va pensar en la fi del món amb un punt de resignació i de sornegueria, també. Potser va pensar que si la mort li havia d’arribar sobtadament en forma de bola de foc millor l’agafés assegut còmodament al seu sofà amb un llibre de Montaigne i el segon glop llarg de whisky. No ho sé. Potser va passar més por, angoixa o tristor de la que no ens pensem. Va viure la Guerra Freda però també la dels anys de final del franquisme amb les seues llums i ombres, anys de foscor però també de prosperitat econòmica i d’una certa esperança.

I com vulga que siga, potser va ser en un arravatament de malestar, veient-se venir els míssils en direcció a Sueca, que va escriure:

“Calia realment que s’inventessin aquestes bombes nuclears. Feia massa temps que la humanitat havia perdut un dels hàbits mes antics de la civilització cristiana, la creença en una fi del món immediata, i ara ja podem reprendre’l”. Doncs, sí. Així les coses, i per poder suportar-ho, potser ens caldrà recuperar un determinat sentit de la cultura cristiana. Resar fins i tot encara que ens considerem uns rabiosos volterians o, si voleu, uns optimistes incorregibles. Per si de cas, que el que haja de ser ens agafe confessats.

1 comentari

Alcarràs, País Valencià, la darrera collita

*Article de Francesc Viadel publicat el 19 de setembre de 2022 a La Veu del País Valencià.

Camp de caquis al camí de Xara, terme d’Algemesí. Desembre de 2021. Foto/Francesc Viadel.

Vaig veure Alcarràs de Carla Simón pocs dies després de la seua estrena. Va ser en un cinema mig buit del cor de la ciutat a tocar de les botigues de les grans marques internacionals de luxe i dels majestuosos hotels on s’allotgen els turistes multimilionaris asiàtics i russos. Aquesta és una de les moltes barcelones que he ignorat, que m’he mirat sempre de reüll, com si fora una posada en escena d’espectres. La meua Barcelona és la de Sant Pere, l’Eixample més popular, el Raval, El Carmel i Horta. La de la gent real.

Animal de ciutat solitari com he convertit després de tants anys vivint ací pensava que la història dels Solé no em tocaria com ha passat amb tantes persones de la Catalunya dels sembrats i de les hortes, dels pobles que s’escampen per terres ermes i valls inaccessibles. D’una Catalunya de vegades tant llunyana com irreal si de cas se l’observa des d’una Barcelona cada vegada més allunyada del seu propi país, esdevinguda en un aparador en constant mutació en què s’emmirallen cada dia desenes de milers d’ociosos visitants. Visitants que es passegen mig nus pels nostres carrers com si estigueren en una illa dels tròpics o que arrufen el nas quan se’ls parla en català o que han fet milers de quilòmetres per a cruspir-se unes tapes horribles i treure’s uns pocs selfies amb la Sagrada Família de fons.

Però la història dels Solé, la de la seua darrera, digníssima i desesperada batalla per culminar la seua darrera collita de bresquilles quan estan a punt de ser expulsats per interessos econòmics com a llogaters d’una terra que han conreat durant quasi un segle, em va colpir profundament.

Alcarràs, els Solé o un món en descomposició. Alcarràs o el meu propi món. Aquell món que vaig ser i que bàsicament el constituïa una munió de petits propietaris que, alhora, ben sovint eren també jornalers i cooperativistes. D’un món pròsper que obtenia la seua riquesa en els mercats europeus a força d’enviar vagons de trens, vaixells, camions tots curulls de taronges. D’un món que a la tardor despertava a una abundància capaç de convertir els fills dels llauradors en metges, advocats, mestres d’escola, infermers, assalariats… D’un món, també, per desgràcia, profundament conservador, incapaç de predir la seua pròpia desaparició enmig del tsunami de la globalització. Ni les ingènues i rabioses proclames dels Maulets dels noranta cridant al foc als productes del Marroc, ni les advertències dels més joves de mamprendre una urgent transformació cultural i tecnològica en el camp els va esperonar a abandonar les confortables posicions del paradís que habitaven i que percebien com a inviolable, etern.  

Quim, el cap de família dels Solé de la pel·lícula, podria haver estat el meu propi pare i Roger, el seu fill, jo mateix, entossudit en convèncer-lo de la inutilitat de la seua lluita i tanmateix del tot fidel en aquella batalla de la darrera collita. Però podrien haver estat també l’avi Ramón, Vicent el Vidu, Paco Sista, els germans Briz i els germans Coto, el meu estimat Josep Joan Blasco… tota la meua gent, les desenes de companys jornalers, familiars, amics amb el quals m’he batut en el camp per guanyar-me el pa.

El món dels Solé narrat per la cineasta Simón, és un món que boqueja. La terra ja fa molt de temps que no és rendible. Al Segrià les plaques solars ocupen centenars d’hectàrees i esborren del paisatge els conreus de fruitals o els camps de dacsa. El mateix passa a l’Aragó. No és la primera vegada que aquesta història de pèrdua s’havia explicat m’advertia no fa massa la meua amiga Neus Castellano en recordar-me la novel·la de Mercè Ibarz, La terra retirada (Quaderns Crema, 1994). Jo mateix vaig escriure sobre aquest món en desaparició Terra (Bromera, 2001). Però si és la primera vegada que gràcies al cinema milers de persones al món en sabran de la mateixa i potser commoguts i tot continuaran com si no res abastint-se a les grans superfícies comercials sense preguntar-se res, mirant-se el camp com qui es mira una postal.

De la terra ja no es pot viure i els llauradors més vells, tossuts i incrèduls, rabiosos s’embadaleixen amb les promeses dels reaccionaris que els han assenyalat els culpables i venut el retorn a un passat esplendorós però sense desvetllar-los que, en realitat, potser projecten l’acumulació de grans extensions de terra, el disseny d’una producció agrícola des dels càlculs del capitalisme més salvatge. En definitiva, la desaparició de tota una classe de petits propietaris que s’enyoren dels temps passats.

Passejar per un qualsevol terme dels pobles de La Ribera produeix un sentiment encontrat. Un resta absort amb la bellesa dels camins voretats d’altíssimes palmeres, de les hortes fendides per les sèquies, dels masos superbs i, alhora, desolat per la misèria dels camps perduts, devorats per la planta cruel o miraguano que ens ha dut el canvi climàtic, per la visió tristíssima de les collites de caquis o de taronges penjant d’arbres mig sepultats per la malesa.    

El desastre ve de lluny però és ara més que mai que es pot constatar. Les xifres parlen d’un País Valencià on el camp encara juga un paper important en els indicadors econòmics. Costa de creure.

A la magnífica història de Carla Simón només l’acompanya una sola música a part de la de la pluja, de la de l’enrenou dels caixons plens fruita, els crits de l’alegria i l’esforç dels treballadors de la terra, el rugir dels motors de les màquines. És una cançó dolçament cantada per una xiqueta que diu així: Si el sol fos jornaler, no matinaria tant, si el marqués hagués de batre ja ens hauríem mort de fam. Jo no canto per la veu, ni a l’alba ni al nou dia, canto per un amic meu que per mi ha perdut la vida, que per mi ha perdut la vida…

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Ayuso i el seu dol per Chabe la Quin

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 12 de setembre de 2022.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Foto/ACN

Com tothom sap la reina Isabel II era una gran aficionada al bocata de calamars de El Brillante de la Plaza Mayor. Solia anar a fotre-se’l els divendres a boqueta nit i se’l sampava cerimoniosament amb una bona xorritada de quètxup i un doble de whiskey irlandès. Sempre anava acompanyada de mitja dotzena de gossos i d’un dels seus estiradíssims majordoms que per a dissimular la presència de la monarca assistia a la deglució de la fritanga en silenci i vestit amb una capa madrilenya obsequi de Casa Seseña. Tothom sap també que Chabe la Quin -com era coneguda popularment en barris com Chueca o Malsaña- es pirava pels ous caiguts de Casa Lucio i pels caragols de Los Caracoles de Latina.

A sa real majestat britànica era molt habitual també veure-la amb la seua carmanyola de llautó fent el pícnic en El Retiro o els diumenges al matí cascant-se un vermut darrere de l’altre en un qualsevol bar de la Plaza de Cascorro. Gaudia a Las Vistillas de les festes de San Isidro disfressada de cap a peus de Chulapa i, també, ben sovint fent cua davant de Doña Manolita per a comprar el seu dècim de Nadal.

A la Chabe de natural li agradava la gent del poble, senzilla, la que es dissol cada dia al centre de la ciutat provinent de Puente de Vallecas, Hortaleza o Carabanchel per guanyar-se el pa. D’ací que no fora de relacionar-se amb els de Zarzuela. Fet i fet, li feia un no sé què saber que li devien la corona a Franco que tant bones molles va fer amb el fill de puta aquell austríac del bigotet que li va deixar Londres feta una estora. Els fugia tant com podia, sobretot a l’emèrit que a la que es despistava li tirava mà al seu cul flàccid.

El que molta gent no sap és l’amistat que l’unia a la presidenta Ayuso i a l’alcalde de Madrid que sempre el va veure com un beneit graciós que hauria pogut passar per qualsevol llauradorot faceciós dels molts que campen per Gales. Amistat de la bona. De fet, a Chabe mai no li va importar que aquests dos madrilenys com ella foren uns nacionalistes fanàtics que tot el dia tenien en el cap el puto penyal de Gibraltar i que a la que t’encantaves et soltaven un acudit d’aquells sobre anglesos com aquell: Això era una vegada un anglès i un espanyol que van en una barqueta i, en això, l’anglès que no sap nadar cau a l’aigua i comença a cridar help! Help i l’espanyol li diu, gel no tengo champú sí…

Quin fart de riure amb aquell parell. Tot plegat, a la reina el que més li fascinava dels espanyols, dels madrilenys, no eren les seues torrijas, ni aquella manera tan salvatge de tractar els bous, ni el seu capteniment imperialista que riu-te’n tu dels britànics, ni la incapacitat manifesta d’aprendre cap idioma que no fos el castellà. El que més l’admirava és que moniatos com Ayuso o Martínez-Almeida (dumbass, halfwitt, prune, shilly…) manaren tant, hagueren arribat tan lluny, quasi com el xafaxarcos de Johnson. Pot ser un país més democràtic que Espanya on tothom pot manar?

Bé, tot això cal saber-ho, consideracions saberudes i intel·lectuals a banda, per a entendre perquè Ayuso ha decretat tres dies de dol oficial en la comunitat de Madrid per la mort de la Chabe. Per la Chabe i per ningú més…

L’avantatge de patir d’idiotesa política profunda és que no pateixes gens perquè sols estar envoltat de gent com tu.

Per cert, que el nostre president també ha donat el seu condol als 100 mil britànics que viuen al País Valencià entre els quals supose que hi deuen d’haver republicans, independentistes, descreguts, jubilats despistats i una immensa majoria que tant els faria viure en Altea que en Almeria mentre paguen poc de lloguer i faça sol tot l’any. Fet i fet, no crec que arriben al deu per cent els que sàpiguen qui és Ximo Puig, què és la Generalitat, i quina és la llengua del país.

Ja fa temps que estic gairebé convençut que l’estol de polítics que ens manen -alguns sense més titulació acadèmica que uns cursos de fer ganxet- actuen al dictat de comissions d’experts en hermenèutica, vull dir en experimentats desxifradors dels missatges ocults que contenen publicacions de nivell com Semana, Lecturas, Hola o Telva.

No anem bé. Anem a pitjor.

Publicat dins de Política | 1 comentari

La República i Bonaparte

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 10 de setembre de 2022. (Serie aforisme de Joan Fuster comentats)

Napoleó pintat per David.

L’assagista de Sueca sentia una certa al·lèrgia pel nacionalisme i diria que més que pel nacionalisme per tota la faramalla folklòrica, ritual que el sol acompanyar. Em referisc a  les efusions de caràcter patriòtic de tota mena. “Sense banderes, sense himnes, sense visques”, va arribar a escriure amb absoluta rotunditat.

Sent un il·lustrat, un escèptic de pedra picada, una persona relativament solitària, no és estrany que es sentís incòmode enmig o al capdavant de qualsevol concentració de caràcter gregari on sol haver poca predisposició a la discussió serena i això per més solidari que en el fons s’hi sentís. I tanmateix, en bona part, ell en va ser responsable del despertar d’una consciència nacionalitària que al sud estava dormida, moribunda, i que passat l’Ebre patia d’una vocació provinciana i eminentment conservadora, centrada exclusivament en la salvació de les quatre províncies. Contradictori? Sí i no.

Al capdavall, si era nacionalista ho era perquè d’altres l’obligaven a ser-ho, va sentenciar. A l’entrada Nacionalisme del seu Diccionari per a ociosos a propòsit del nostre nacionalisme, sentencia: “(…) La idea de la nostra normalitat com a poble podia haver-se convertit en un incentiu tant o més vigorós com més àrdua és la perspectiva d’un recobrament integral. Però el nacionalisme català, contra el que podrien fer sospitar els escarafalls dels seus antagonistes carpetovetònics, mai no fou virulent i resolut. La vocació nacionalista, prou que la tenim: l’adversitat ens hi empeny i obliga. Ara bé: és una vocació que no arribem a satisfer. (…)”.

I encara: “ (…) Ser nacionista era una conducta explicable, lògica en el XVII o el XVIII. No ho era gens, ja , en el XIX. Ser nacionalista, avui, també és un anacronisme. Només que en el fons, hi ha ‘pobles’ que encara no poden ser res més que això. És absurd. Tristament absurd.”

I per això, precisament, per aquesta fatal necessitat de reivindicar-se, d’articular-se davant del perill d’un altre nacionalisme assimilacionista i agressiu, l’espanyol, que Fuster empès i obligat va optar per contradir-se a força d’escriure sobre himnes, banderes, assistint a actes multitudinaris en què es proclamava la nació estricta sense matisos, del tot despullada, simplificada i supeditada a un acte de pura reivindicació col·lectiva.

Cal tenir en compte que estàvem en plena Batalla de València que també va ser una Batalla dels Països Catalans o una guerra per salvar la unitat d’Espanya. Fuster va pagar la seua gosadia molt cara. Se’l va insultar, calumniar, condemnar a l’ostracisme i fins i tot se’l va intentar assassinar en dues ocasions. Una d’elles l’11 de setembre de 1981 amb una bomba. El periodista Francesc Bayarri va intentar treure’n l’entrellat d’aquell atemptat en un magnífic reportatge d’investigació. Tot sembla indicar que la bomba va ser una venjança dels  militars per un atemptat recent de Terra Lliure. Fuster, doncs, assenyalat per l’espanyolisme com autor intel·lectual d’una violència que el repugnava. Tant se val. Com siga, poc a poc el de Sueca va anar abandonant el seu protagonisme en la primera línia de la baralla política per a centrar-se en els seus assajos sobre història cultural i literatura sense que per això renunciés al somni de l’articulació d’un nació catalana ben allunyada dels clixés mentals espanyols. Es sentia decebut. Fou el cansament davant de tanta baralla estèril entre els nacionalistes? Davant les inseguretats i renúncies dels seus dirigents? Del entotsolament catalunyés? Segurament. Si més no és el que es desprèn de l’entrevista que li fa el sociòleg Toni Mollà publicada en forma de llibre amb el títol Joan Fuster. Converses inacabades (Tàndem, 1992). Per cert, que va ser Mollà en una altre llibre de referència, La utopia necessària (1994), qui va definir Fuster de manera molt esclaridora com un ‘contranacionalista’.

Arribats ací no és massa difícil d’endevinar quina hauria estat la posició del pensador davant de l’espectacle de les batusses virtuals o no entre independentistes, de l’assetjament permanent i deslleial al Govern des de comptes anònims a les xarxes socials, de les acusacions gratuïtes de botiflerisme o dels exabruptes amb tuf xenòfob dels caçadors de ñordos.

Potser fins i tot ell mateix n’hauria estat víctima d’alguna pedrada de part a causa de  qualsevol reticència o puntualització seua a les vicissituds d’un procés històric i polític d’una extraordinària complexitat com n’és la independència de Catalunya, la reunificació dels Països Catalans.

Fuster, ja ho hem dit, tenia al·lèrgia a les inflamacions nacionalistes però, sobretot, el que tenia era una autèntica prevenció davant dels Estats, de qualsevol Estat com a  forma excelsa del poder organitzat, tot i que no tinc cap dubte que s’hauria deixat la pell perquè els catalans, tots, en poguérem tenir un de modern, eficient, democràtic, socialment avançat, amb una ciutadania vacunada contra el pensament reaccionari, el propi i l’aliè.

Del ben cert, que s’hauria escamat davant de les temptatives cesaristes d’alguns líders, del maximalisme com a estratègia política contra l’adversari, de les teories màgiques com a alternativa a la política, de l’ortodòxia i el purisme nacional, de les calúmnies i de les teories conspiranoides contra la màtria.

Per tot això mateix va resultar sempre tan incòmode, sobretot, per als propis seguidors dels seus raonaments. El seu escepticisme i, alhora, la seua capacitat d’imaginar políticament un país sense perdre els estreps, amb coneixement de causa i de les ‘causes’, el van convertir en un autèntic far però també en un problema de difícil digestió.

Un dels seus judicis finals resa en laic: “Quina República no cedirà a la temptació que un Bonaparte la defensi?”. Crec que l’aforisme descriu en part quins són els ressorts profunds que han generat l’actual clima de crispació permanent en què viu el moviment nacional català. Centrem-nos, doncs, en la República què volem, pensem-la en europeu i, alhora, adoptem totes les prevencions possibles davant l’adveniment d’un qualsevol Bonaparte que vulga redimir-nos dels nostres pecats, defensar-nos de nosaltres mateix, ordenar-nos què és allò que hem de fer per reexir.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Sobre els estúpids

*Article de Francesc Viadel publicat el 28 d’agost de 2022 a Nació Digital (de la sèrie dels aforisme de Joan Fuster comentats)

Alegoria de l’estupidesa, pintura de Quentin Massys, 1511.

Supose que a hores d’ara hi deu d’haver la mateixa proporció d’estúpids per habitant que abans que existiren les xarxes socials. La diferència rau en què a les xarxes, gràcies a l’anonimat o ben pel contrari gràcies a les enormes possibilitats de comptar amb un públic, els estúpids tenen l’oportunitat d’exhibir-se amb tot el seu esplendor.

Cal no oblidar que l’estúpid, si ens atenem al diccionari, és algú que molesta, irrita per la seua manca d’oportunitat, per la seua presumpció, vanitat. Per la seua manifesta ruqueria, podríem afegir encara. Així, doncs, les xarxes, especialment, la de l’ocellet blau li van al fava com anell al dit.

Pel que he escrit fins ara algú podria pensar que en soc un ferotge enemic d’aquest invent digital que ens ha trastornat una mica més encara com a persones. Res més lluny de la realitat. M’encanta penjar fotos a Instagram. Em diverteixen alguns comptes del Tik Tok. Facebook em permet mantenir el contacte amb amics que estime i fer-ne de nous. I a Twitter, a més de seguir l’actualitat, aprenc un munt de coses.

El problema és que, com deia, totes aquestes xarxes, especialment la darrera, fa temps que estan colonitzades per un nombre excessiu de moniatos, esgarramantes, xafaxarcos, carabassots, botafoguerades, trompellots, borinots, bufats, milhòmens, animals de sèquia i de canyar, taperots… Si ho preferiu colonitzats per haters o trolls que han trobat en la piulada la seua via d’escapament psicològic.

Els estúpids s’han convertit en Twitter en una autèntica plaga de molestes gavines que ho embruten tot. Ara mateix gairebé es fa impossible piular sobre un qualsevol aspecte de la política catalana, posem per cas, sense risc de rebre un autèntic allau d’insults. L’altre dia, sense anar més lluny, van ser linxats verbalment la majoria dels que van manifestar el seu desacord amb l’actitud dels seguidors de Laura Borràs amb les víctimes de l’atemptat durant el minut de silenci que es va fer a La Rambla.

A fi de comptes, aquestes reaccions no són més que l’expressió estúpida i espontània d’un sector de la ciutadania al qual li és impossible fer una anàlisi ponderada de la realitat, dissentir sense alterar-se, analitzar els fets agafant una certa distància. Ancorats en el maximalisme més furiós veuen traïdors a tot arreu i ho expressen de manera balbucejant o bavejant, si vostès volen. Catalunya sencera per ells s’ha convertit en un nació de botiflers abominables.  

A alguns tampoc els agraden les vacunes contra la Covid-19 o els efectes del canvi climàtic o el gaspatxo andalús i ho fan saber de manera grollera i ostensible a través de les seues irades piulades. Els responsables de la xarxa fan el que poden per pal·liar-ne els efectes sense incórrer en el pecat de retallar la llibertat d’expressió però el problema sembla irresoluble. Paga la pena entrar a enraonar?  Què en diria o què faria Joan Fuster? Els estúpids que van piular contra ell en plena era analògica ho van fer en pintades anònimes del tot ignominioses: Fuster nazi traïdor. Ja veus: Fuster nazi. O encara en forma de piulets-bomba amb la idea d’assassinar-lo. Hauria entrat l’assagista a discutir en Twitter contra un qualsevol essencialista estúpid d’una qualsevol qüestió com ara el turisme de masses, la pornografia o la guerra d’Ucraïna?. No ho crec. Ni per disponibilitat de temps, ni per pragmatisme. Heus-ne ací la prova: “És perillós de guanyar-se l’enemistat d’un estúpid, perquè els estúpids solen ser més nocius que no pas els malvats. Però, de més a més, resulta moralment molt incòmode: amb un estúpid per enemic sempre tenim la sensació d’estar fent el ridícul”. I qui diu un estúpid diu un fanàtic.

Publicat dins de Cultura, Periodisme | Deixa un comentari

Animals al carrer

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 29 d’agost de 2022.

Bous al carrer Puçol. Foto/La Veu del PV/Europa Press

Quan era menut a la majoria de cases el veïnat emprava retalls de tela, de diari o de revistes per a eixugar-se la merda del cul. El paper higiènic i el bidet eren rareses pròpies d’europeus civilitzats o bé de famílies de les del puntet. Era normal també escopir al mig del carrer gargalls grossos com gripaus o tirar qualsevol porqueria al terra amb total impunitat. Fins i tot, era normal pixar en una qualsevol cantonada o cagar entre les bardisses del parc si un es veia molt apurat. El personal no es rentava les dents i solia llavar-se, amb sort, una sola vegada a la setmana. Els draps humits i untats amb una mica de sabó casolà ben refregats per l’engonal, el cul i per les aixelles substituïen als gels perfumats i al purificador i plaent doll d’aigua de la dutxa.

Recorde també que a un carrer d’on jo vivia un pare posava fi a les baralles entre els seus joves i abrivats fills a colps de verga. No era l’únic cap de família que resolia els inevitables problemes sorgits a la llar usant un mètode tan expeditiu com aquell. Si a l’escola et podien ploure els capons o picar-te els dits amb una regla de fusta per a disciplinar-te, per què no usar els mateixos mètodes a casa amb les criatures de la teua propietat? Una vegada vaig presenciar com un masclot enfurismat apallissava la seua dona al mig del carrer, a plena llum del dia, sense que ningú no intervingués per aturar-lo. Ves a saber quin havia estat el motiu de tan brutal acció.

A les portes de les tavernes eren habituals, també, veure rogles d’homes alcoholitzats i l’assetjament a les dones, no importa l’edat que tingueren, era un comportament totalment normalitzat. D’altra banda, bitlles i boletes a banda, tot tipus de jocs de carrer, els xiquets es divertien acaçant gats o gossos amb la idea d’atrapar-los i de després torturar-los. Ben mirat, només eren animals sense amo.

El meu avi, em portava de tant en tant a veure els bous al Cadafal de la Música quan per festes plantaven la plaça. Unes festes on no podia faltar la vaqueta del migdia perseguida per un estol de borratxos maldestres armats amb vares que es desfogaven a pler colpejant o clavant els seus criminals estris en el llom o en el cap de la indefensa bèstia. Tampoc podien faltar les matances de jònecs a mans d’adolescent bufats com un bocoi que solien tardar una eternitat en acabar amb l’animalet.

Aquest és el món on molts vam créixer. Un món brut, despietat, on els analfabets funcionals eren la majoria, de jornalers desgraciats i propietaris acomodats, manat amb puny de ferro per una minoria social que s’emparava en un règim tan criminal com corrupte. Un món aturat en el temps que els turistes estrangers es miraven de reüll com qui mira una tribu perduda en meitat de l’Amazones i del qual els immigrants de molts anys retornats de Suïssa, França o Alemanya possiblement sentiren en silenci una insuportable repugnància.

Un món que pel que sembla no ha acabat de desaparèixer del tot entre les invocacions irades de molts conciutadans a la tradició o, encara, al patriotisme més tronat.

L’alcalde de Compromís de Tavernes de la Valldigna (La Safor), Sergi Gonzàlez, ha suspès amb el suport dels socialistes locals una part d’aqueix món: els bous al carrer. Un tipus de celebració que aquest estiu ja s’ha saldat amb la mort de set persones. Com no podia ser d’una altra manera, l’extrema dreta local, PP i CS, se li ha posat de cul i li ha recordat a l’alcalde que la normativa per a aquest tipus de festa és suficient per a garantir la seguretat tot obviant les causes profundes de la suspensió. Alguns veïns s’han tirat al carrer fets un bou. Necessiten l’animal per a passar-s’ho bé i del ben segur que remouran cel i terra per a fer-li pagar a l’alcalde el seu atreviment.

La decisió de Gonzàlez i dels seus socis és valenta. Altres alcaldes de la seua mateixa formació miren cap a una altra banda mentre que des de la Conselleria d’Interior controlada per la socialista Bravo fan la puta i la Ramoneta: que sí revisar la normativa, que si estan preocupats, etc…

Mala peça al teler. És obvi -llevat que un tsunami reaccionari ens ofegue sobtadament com a societat en vies de desenvolupament democràtic- que la bàrbara tradició taurina com d’altres igual de brutals s’acabarà per extingir. Però mentrestant què?.

El diputat de Vox en l’Asamblea de Madrid, Gutiérrez de Cabiedes va dir un dia que els bous eren la festa “más culta del mundo”. El PP considera que matar bous forma part d’una sagrada tradició cultural i nacional, representa un motor de l’economia i una expressió de llibertat. El PSOE fa de PSOE.

No sé si els uns i els altres encara s’eixuguen el cul amb paper de diari o si caguen pels parterres dels parcs o es renten molt o poc. Com siga, tot té aquell aire familiar a aquell món del qual no hi ha manera de desfer-se’n. ‘El poble vol bous!’, bramen avui alguns en Tavernes de la Valldigna. El poble… Quin poble?.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

L’oblit

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 d’agost de 2022 a La Veu del País Valencià.

Carrer de llogaret gallec. Foto/Francesc Viadel

L’oblit, rabiós i ensopit fins al fàstic, no tan sols viu en el silenci i les distàncies del tot impossibles de vèncer, les que no es poden cartografiar, les que són impracticables durant l’escurçada franja de temps que dura una puta i insignificant vida.

L’oblit s’oculta fet un bolic en les profunditats dels boscos de pins, roures, castanyers, verns, freixes, dins de l’aigua cristal·lina de les basses del riu que fa de frontera entre la vall viva i les muntanyes impenetrables. L’oblit pesa com un sac de pedres i es clava en l’ànima com un punxó ben esmolat d’acer, enterboleix l’esguard com un núvol d’aiguardent una miqueta d’aigua.

Ací on ara hi soc crec que les gents pensen que l’oblit és simplement la mort i, també, que els morts habiten a la riba del Támega entre els llops, les guineus, els cérvols, els senglars, els milans, les moixetes, les formigues gegants invisibles, les bèsties voraces de l’infern que dormiten acotxades en el cor de la boira.

Quan ix la lluna roja els morts recorren sens cap objecte, solitàriament, atordits, en silenci i el cap cot, enormes distàncies per dins de l’espessor arbòria, fent camins empinats de pedres i de pols.

Una vegada a l’any, però, els morts, enfurismats, amb les seues carasses màgiques ixen dels seus amagatalls selvàtics i assalten els llogarets i envaeixen els seus carrers al trot armats amb una fusta amb què colpegen els il·lusos com jo mateix mentre fan sonar uns enormes esquellots el soroll dels quals espanta tots els àngels protectors i excita les bruixes que, de seguida, van corrents a amagar-se darrere dels arbusts per a donar-se plaer.

Tots estem fets de mort i d’oblit encara que fem com si no res, com si no ho sabérem, encara que ens pensem que la mort és allò que només passa als demés i que ens agrade pensar que en un qualsevol indret hi ha també aquell algú que voldríem que ens pensés tothora.

Aquesta nit passege pels carrers d’aquesta vila perduda i tan sols puc pensar en oblidar tot allò que em pesa per a poder continuar lleuger i ben despert els darrers trams del meu viatge. Ha estat una decisió llargament meditada, difícil de prendre. Els records massa sovint esdevenen un confortable refugi on evitar la veritat. Quan de temps he estat amagat?. Passege enmig de la penombra per carrers costeruts, laberíntics, on s’ensuma l’olor de ramat i de terra mullada. De tant en tant, s’escolten els lladrucs amenaçadors dels gossos vigies darrere de les tanques de les cases molt sovint encerclades per sembrats de dacsa, blat, amb els seus patis poblats de pereres, cirerers, nouers…

Ara pense que fa poc més de dos anys que el meu món, a estones maldestrament construït a base de renúncies i dissimulacions, es va ensorrar en un tres i no-res. Un món que era molt més fràgil del que no em pensava. Pense també que fa més de vint-i-cinc que em vaig quedar orfe. Des d’aleshores el pare m’espera somrient al cap del camí de Xara enmig d’un camp de caquiers. Que fa poc més de cinc que vaig fer un tast a penes de la felicitat quan encara no feia massa mesos que havia burlat la mort. Ara pense també que ja fa un segle que vaig ser infant i salvatge en els carrers del meu poble de jornalers i de senyorets.

Ha passat molt de temps i n’ha de passar més encara. Inevitablement cal completar el cicle de la vida però per a fer-ho cal també oblidar, acomiadar per a poder seguir.

Quasi sense adonar-me’n arribe a la porta del refugi de L., un heroi derrotat que malgrat tot va ser capaç d’oblidar. El seu cau té tota la façana espicossada de petxines. A la porta, col·locat sobre un tronc, somriu una mena de “cap compost” de fusta com els del pintor italià manierista Arcimboldo amb el cap cobert per un bolet. En la finestra que dona al carrer, darrere d’una tela mosquitera, penja una meiga de drap escabellonada, mira al buit una mustela dissecada, vigilen el temps les figures acolorides d’uns quants mussols de mides molt diferents.

Vaig conèixer L. pràcticament acabat d’arribar al poble i, de seguida, em va fer passar al seu cau que és com una mena de falsa taverna de caçador amb el seu taulell mig derringlat i el seu tirador de cervesa inservible, un parell de sofàs d’escai esventrats, unes quantes cadires trencades disposades com per a una vetla. Taverna o potser museu o cova d’encanteris ofegada en un núvol de pols on regna el més absolut dels desordres: un parell de telèfons trencats amb disc color beis, un antic equip de música, les parets folrades de trofeus de caça, una col·lecció de bales de tots els calibres, un rifle amb mira telescòpica, una màscara de peliqueiro amb la seua mitra decorada amb un superb cavall blanc sobre un fons blau cel lluminós, uns esquellots lluents, un rostre de fang d’un dimoni entre unes banyes de cèrvid, un rebost ple de trossos de carn de vedella i de bou assecant-se, ampolles buides, pots de cervesa, rifles, cues de llop i de gat… Sobre un aparador fotografies d’un món que fou on L., encara jove, es guanyava la vida fent de pilot de carreres de motocicletes. Un món en què era estimat per totes les dones i pels diners, per l’alcohol, pels diables de la nit. Ara ja ben poca cosa queda. El genoll trencat, les il·lusions esvaïdes. L. té el seu gosset rater que el segueix a tot arreu. Amb una ordre seua l’animalet saltironeja al seu voltant tot embogit, li mossega les punteres de les seues espardenyes velles i, ell, aleshores, esclata en una rialla i deixa entreveure els fallos de la seua bancada engroguida pel tabac. “Tot això ja va passar”, es lamenta assenyalant un grapat de velles fotografies exposades anàrquicament on se’l pot veure pletòric entre amics, amb antigues parelles. L. fa un somrís agredolç mentre es mira de reüll aquelles fotografies i juga amb el gosset. Des que estic ací i el vaig conèixer no n’hi ha dia que no me’l trobe pel carrer, a l’únic bar amb cuiner. Tothom se l’estima.

Aquesta nit, O Chilote, que és com L. ha batejat la seua gruta secreta, està tancat a pany i clau. M’ature un moment davant de la porta. Sé del cert que dins hi ha l’oblit. Repasse en silenci tot els meus oblits, vull dir els que vindran a partir d’ara mateix. La lluna enmig de la immensa nit tancada llueix roja com una gota de sang.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Àngels que curen

*Article de Francesc Viadel publicat el 15 d’agost de 2022 a La Veu del País Valencià.

Àngels d’una pila baptismal de l’església de Sant Ignasi de Loyola, Roma/Foto: Francesc Viadel.

La primavera passada vaig passar per una malaltia que em va deixar K.O. Mentre la patia em vaig convèncer que el SARS-CoV-2 m’havia entrat per les ungles, per cada porus de la pell i que no se n’aniria del meu cos fins que algun amic meu retor em cantés les absoltes. Però resulta que no. Els dos tests d’antígens que em van fer i la PCR van donar negatiu. El meu metge de capçalera em va dir que havia passat una simple grip. I com siga, al cap d’un parell de setmanes de desaparèixer la calentura, el meu cos encara es refeia a causa d’un fetge tan tocat com el d’un alcohòlic pels antitèrmics que vaig haver de prendre així com pels efectes d’una anèmia que, afortunadament, va ser lleu. 

Per mi, que n’he passat algunes i que em vacune cada any, aquella fou una grip del tot atípica que va cursar sense pus a la gola ni pràcticament símptomes de refredat. Incomprensible. Em vaig encontrar tan fotut que em vaig espantar i no poc. Ara puc fer befa de mi mateix, de les meues cavil·lacions al voltant de com enllestir el meu comiat sense donar faena a ningú, però la veritat és que en el seu moment vaig passar les de Sant Amaro.  

Soc dels que tenen una fe cega amb la ciència, dels que confia i creu als metges sense fer un renec, però haig de confessar que, en aquesta ocasió, em van assaltar tots els dubtes. Segur que allò que em va tombar no era la COVID? Com en poden estar tan segurs de segons quin diagnòstic davant d’un virus que muta a la mateixa velocitat que puja la inflació? I si els tres tests que em varen fer estaven defectuosos? I si la infermera es va equivocar a l’hora de posar les etiquetes i em van donar els resultats d’un altre pacient? I si resulta que jo era l’infectat zero d’una nova soca del virus dels collons?

Tant se val. Quan s’està malalt, sobretot quan el diagnòstic és fatal, un el que vol és guarir i faria el que calgués, es deixaria tallar un dit o el peçó d’una orella, seria capaç de deixar-ho tot i a tots per recobrar la seua salut.

Allà pels vuitanta un xicot de la meua edat assegurava ser capaç de curar totes les malalties. Feia el miracle diàriament en un xaletàs als afores de València davant del qual  es formaven cada dia unes cues impressionants de malalts. Venia gent de tot arreu. En busos, en taxis, a peu. L’avantsala del sanador era si fa no fa com la de les consultes de la sanitat privada. La seua mare donava tanda vestida amb una pulcríssima bata blanca com la dels metges dels hospitals. Per a organitzar les visites feia servir uns paperets com els que donen a la carnisseria alhora que en una cistelleta de vímet arreplegava la «voluntat»: mil, dues mil pessetes, cinc mil… fins que la cistelleta s’omplia i discretament la buidava en el caixonet de la taula. Ni rebuts, ni factures, ni res de res…

Els desesperats malalts entraven de cinc en cinc o deu en deu a una ampla estança on el sanador els feia posar a tots de cara la paret com si anés a afusellar-los. Tot seguit teclejava en les esquenes dels seus esperançats pacients els seus dits o els hi passava la mà pel front com si anés a eixugar-los la suor. L’operació no durava més d’uns pocs minuts. Hauria pogut ser el somni humit d’un inspector d’hisenda. 

El xicot assegurava que el poder de sanar li l’havien atorgat els extraterrestres -no recorde de quin planeta- que de tant el visitaven per renovar-li les seues facultats, malgrat que ell havia estat fins aleshores incapaç de guarir la seua coixesa. Tot això passava en plena època de Jiménez del Oso, d’VLa cosaAlien quan qui més qui menys havia vist un OVNI sobrevolant la marjal a baixa altura o l’ombra d’un ésser estrany a boqueta nit entre una filera de tarongers. Crec que la cosa va acabar malament, amb la policia pel mig, advocats, etc… sense que es poguera provar cap curació.  

A Lorda, de jove, vaig veure també les piscines del santuari atibacades de gent. En aquest cas no és qüestió d’extraterrestres, encara que aquest ritual en concret puga semblar-li a l’escèptic de mena o al descregut una autèntica marcianada.

El cas és que els pelegrins confien que la Verge els guarisca mitjançant una senzilla immersió en aquelles aigües. Molts segurament ho esperen barata res, vull dir, sense ni tan sols prendre’s la molèstia de practicar rigorosament els principis del cristianisme. Cap problema. També hi ha milions de votants del PP i de Vox que no volen pagar impostos, però que incendiarien La Fe o l’Hospital d’Alzira si no els atengueren d’un càncer per haver evadit impostos. 

Seria molt més fàcil confiar en els científics que no pas en els extraterrestres o en sonats que asseguren que poden fer desaparèixer la Covid o l’autisme amb uns glops de diòxid de clor, però el personal és rematadament idiota.

Fa poc m’he assabentat de diverses teràpies a les quals recorren milers de persones com la de l’angeloteràpia. El seu impulsor, l’americà Doreen Virtue, assegura que és possible comunicar-se amb els àngels a través d’una baralla de naips. Els terapeutes instruïts en aquesta tècnica curen per designació divina. 

O la psicomàgia inventada per un tal Alejandro Jodorowski, artista i director de cinema, que pràctica una mena de teràpia basada en la psicoanàlisi que faria emmalaltir Freud mateix. 

Tècniques per a tots els gustos i totes les butxaques i malgrat tot encara no ha nascut el sanador que et puga garantir l’eterna joventut, la immortalitat. La gent és rematadament imbècil, però no fins a caure en el parany de creure que algú pot deslliurar-nos de la velledat i de la mort. Pols som i en pols ens convertirem. 

De moment, pel que a mi fa, continuaré creient en el meu metge de capçalera, en els informes de l’OMS o les opinions dels científics reputats. Si allò de la primavera que em va arrabassar no va ser Covid, doncs, no va ser i punt. 

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari