El referèndum espanta el Govern valencià

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! 1 setembre de 2017.

5773b6296baa5

La vicepresidenta, Mónica Oltra i el president, Ximo Puig. Foto/El Periódico.

El president valencià, Ximo Puig, ha acabat per admetre que no sap quina serà la data per a la gran manifestació dels valencians exigint a Madrid un finançament més just.  Una manifestació que oficiosament es va anunciar per a aquesta tardor després d’ensopegar durant mesos amb tots els menyspreus de Madrid. Cal no perdre de vista que la situació financera dels valencians, després de dècades d’espoli fiscal i de vint anys de saqueig sistemàtic per part del PP, és dramàtica.

En aquesta guerra, el Govern del Botànic fins ara només ha fet que exposar-se políticament en actes de baix perfil sense treure’n res a carregador, exhibir una feblesa política que el PP ha ensumat amb la rapidesa amb què un tauró detecta un tros de carn sangonosa a la deriva.

Tot plegat, la negativa d’aquest partit a assistir a la suposada manifestació i les reticències de l’empresariat a fer-ho si no van els populars, li han fet ballar el cap a Puig. És el mateix empresariat que l’endemà de la victòria dels partits progressistes va desfer-se en afalacs al nou executiu mentre gallejava de combregar amb un autonomisme bel·ligerant. Tot focs d’encenall.

Però, el boicot del PP i el cinisme de l’empresariat no és l’únic problema del govern valencià per a fer-se endavant. Fet i fet, el president també ha admès que el referèndum català “contamina” la reivindicació valenciana. Això traduït vol dir que la Generalitat té por que la dreta vinculi la seva protesta a la dels catalans i, en conseqüència, com sempre, atiï l’anticatalanisme en el seu propi profit, igualant socialistes i  valencianistes de Compromís al ferotge independentisme imperialista i bolivarià. Només cal recordar que fa uns dies Rajoy va amenaçar des de València a Puigdemont mentre prometia amb la solemnitat del profeta que faria tot el possible per a evitar que el secessionisme s’estengués cap al sud.

Aquesta perspectiva, la d’una revifalla de l’anticatalanisme indígena, terroritza Puig tant com a Mónica Oltra de Compromís. Alguns dirigents de l’esquerra valenciana i dels seus intel·lectuals orgànics neguen ara i adés que l’anticatalanisme tingui ja cap pes social entre els valencians però a la pràctica, es comporten com si una horda de catalanofòbics histèrics estigués a punt de tombar els murs del Palau del carrer Cavallers. Després, hi ha també, és clar, la fe en els beneficis d’un regionalisme que, a la última, mira de reüll qualsevol tipus de rebel·lió contra la única pàtria vertadera. Això explica molts prejudicis i complexes. A benefici d’inventari, caldrà recordar que Mónica Oltra és el principal escull perquè Esquerra Republicana del País Valencià formi part de la coalició valencianista de Compromís?. Al capdavall, per a una bona part de l’esquerra valenciana, el valencianisme que defensa les aliances amb la resta de territoris de parla catalana no és més que el producte d’una perversió intel·lectual sobre la que recauen totes les culpes dels mals del país. És la mateixa esquerra que està convençuda que el sobiranisme català és un ball de màscares organitzat per la burgesia de Barcelona per a manipular –ai, pobrets- els catalans i ocultar així la seva naturalesa corrupta.

En olorar catalans s’amaguen o arrufen el nas. El març passat Puig va fer campana a l’acte pel corredor mediterrani que va organitzar l’activista Eliseu Climent a la ciutat de València per evitar la foto amb Oriol Junqueras.

Al mes de juny, la videpresidenta va preferir anar-se’n a ballar el swing a Elx en un curs organitzat per Compromís que assistir a la manifestació de València organitzada des de la Plataforma de la Crida pel Finançament, una entitat que va impulsar la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. Per tal que quedés ben clar que ni ella ni els seus tenien res a veure amb aquella gent, Oltra va piular un vídeo en què se la veia movent alegrement els malucs i on afirmava que la revolució que havien de fer la farien ballant…

L’impresentable ministre Montoro també n’ha fet befa recentment del malestar valencià. Els polítics valencians, ha afirmat, no fan cap altra cosa que plorar. El setembre de 2015, quan tots els diputats valencians van anar al Congrés per a reclamar un nou finançament, Montoro va tenir la insolència d’amenaçar-los amb més retallades si la Generalitat no pagava la multa de 19 milions imposada per la UE a compte del maquillatge del dèficit perpetrat pel PP durant els exercicis que van del 2011 al 2014.

Cada dia que passa s’intueix que el futur de l’actual govern valencià passa per la política de l’estruç i per un alineament de facto amb la política de Madrid. No hi haurà manifestació ni gran ni petita, potser algun lament com vol Montoro i alguna encesa de traques.

Altrament, caldrà veure que faran els líders de Compromís quan la repressió sobre els catalans recruï. Continuar de perfil pot mantenir relativament encalmat l’electorat socialista o el podemita. Però, que passarà amb els votants valencianistes de Compromís?.

 

Anuncis
Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Auschwitz, entre la memòria i la banalització

*Article de Francesc Viadel Publicat a La Veu el 4 de setembre de 2017.

5353_250

Entrada principal al camp d’Auschwitz I on es pot llegir el sinistre lema Arbeit Macht Frei (El treball us farà lliures). Foto Yad Vashem.

La majoria de les persones que visiten Cracòvia no ho fan per a admirar els seus temples cristians o jueus. Em referesc a joies com la basílica de Santa María, l’església de Sant Andreu, el corprenedor interior barroc del Corpus Christi o la sinagoga Remuh. Per a molts, l’incentiu d’atansar-se fins a la capital històrica de Polònia és el de seguir les traces de la Xoà en aquell país. Conèixer, posem per cas, el barri de Podgórze, enfront de Kazimierz, passat el riu Vístula, on el 31 de març del 1941 els nazis van recloure els jueus abans d’exterminar-los i on es pot visitar, entre altres vestigis d’un passat dramàtic, la fàbrica d’Oskar Schindler, al carrer Lipowa.

Però, sobretot, els que van a Cracòvia volen conèixer de primera mà el camp d’extermini d’Auschwitz, situat a poc més d’una hora en cotxe. Les agències turístiques locals i tota mena de guies ofereixen la possibilitat d’apropar-se’n per poc més de trenta euros. Fet i fet, la major factoria de la mort que ha conegut mai la humanitat és un excel·lent reclam turístic, atreu la curiositat de milions de persones cada any.

Des de la plaça Szczepański, a pocs metres del Palau de les Arts Sztuki, ixen cap al camp microbusos amb grups de turistes pertanyents a totes les nacionalitats. Els viatgers entretenen el trajecte veient el reportatge que va realitzar el capità de l’Exèrcit Roig i cameràman Alexander Vorontsov, tot just després de l’alliberament del camp el 27 de gener del 1945. Es tracta d’un document directe, amb un enfocament propagandístic, ple de llacunes però suficient per a corprendre amb les seues imatges crues l’espectador inadvertit.

Les expedicions sempre passen per terrenys perfectament llaurats, boscos que s’estenen sobre petits turons, nuclis urbans disseminats, fabriquetes i empreses de transport a peu de carretera. Abans d’arribar a Auschwitz cal encara travessar Oświęcim, d’uns 40.000 habitants. Una ciutat on ningú no vol anar i que sembla evitar la feixuga ombra de la història maquillant-se amb enormes tanques publicitàries on s’anuncia, vanament, un racó del món feliç i meravellós on potser perdre’s unes poques hores.

I, finalment, Auschwitz I o l’Stammlager, amb el seu immens aparcament ple de gom a gom, la seua cafeteria, la llibreria on fer-se amb d’uns souvenirs, els concorreguts lavabos públics als quals s’accedeix després de passar per davant d’un quiosc ben proveït i d’unes quantes màquines expenedores de cafè, té i begudes de tota mena. Per al visitant mínimament informat però que mai no ha estat en Auschwitz, ensopegar a l’arribada amb aquest escenari quasi festiu pot resultar un punt desconcertant.

Al camp s’accedeix després de passar un estricte control de seguretat. Més enllà dels guardes i dels detectors de metalls, abans de passar la famosa tanca amb el lema Arbeit Macht Frei (el treball us farà lliures), els grups s’amunteguen excitats al voltant dels seus guies. Al grup espanyol li toca una jove guia polonesa, menudeta, de tracte aspre com cal esperar del caràcter eslau del país. La xicota des d’un bon principi s’esforça per crear, diguem-ne, un determinat estat psicològic, per destruir potser aquella sensació incòmoda que pot tenir més d’un de trobar-se en una mena de parc d’atraccions històric. Així, doncs, la jove polonesa insisteix a recordar que aquell és un lloc de memòria i, solemnement, demana una actitud respectuosa. Tot seguit s’inicia una visita llampec que durarà poc més d’un parell d’hores pels barracons musealitzats. Barracons on es poden veure les màrfegues dels presoners, vitrines plenes de sabates, culleres i pots de metall, maletes, ulleres, muntanyes de cabells, pots rovellats de Ziklon B, objectes quotidians tots convertits ara en testimonis muts d’un assassinat en massa de proporcions gegantesques… Barracons a rebentar de turistes, on no cap ni una agulla, sense a penes espai per a moure’s, ni tan sols per a fer una fotografia. La gent s’agombola a les escales, a les entrades dels barracons… Es confonen les llengües. La gent es despista. Hi ha corredisses de xiquets.

Les explicacions de la guia, de vegades massa apressades, sinòptiques, resulten confuses per a alguns que gairebé tot el que saben de la Xoà és gràcies a les pel·lícules. Molts, per exemple, esperaven entrar en barracons de fusta –com els que hi ha en Auschwitz II– i, en canvi, s’han trobat amb barracons de totxo, els mateixos que inicialment van fer de caserna a l’exèrcit polonès abans de la invasió alemanya, aparentment molt menys impactants, molt menys cinematogràfics. Fins i tot, un membre del grup espanyol no pot resistir-se a preguntar si allà on estan havien viscut presos o si només es tracta d’un simple edifici que fa la funció de museu. La guia li contesta afirmativament, sense immutar-se, i li assenyala que aviat veurà com vivien els presos i fins i tot podrà contemplar les seues fotografies penjades de les parets dels passadissos. Al capdavall, centenars de rostres estranys, de mirades perdudes, de gent de la qual no en saben res.

2Explicacions museu

Una guia polonesa explica als turistes en un dels barracons com es duia a terme el procés de selecció que decidia la vida o la mort dels deportats. Foto/ Francesc Viadel

El pas pel Bloc 11, conegut com el barracó de la mort, es fa igualment a tota velocitat. Gairebé ningú no s’adona que és allà on entre el 3 i el 5 de setembre es va assajar per primera vegada la utilització del gas per a matar 600 presoners de guerra soviètics i 250 presoners polítics polonesos. És també en una de les cel·les d’aquell indret on va ser condemnat a morir de fam el 14 d’agost del 1941 el sacerdot polonès santificat Maksymilian Maria Kolbe, juntament amb 9 presoners més.

A l’eixida d’aquest espai de terror es pot veure el mur d’execucions i la cambra de gas del camp, l’antiga morgue, elements reconstruïts després de la guerra, tot i que la guia no ho ha advertit en cap moment.

La visita en aquesta part del camp finalitza davant la forca on va morir executat el comandant d’Auschwitz, Rudolf Höss, a escassos metres de la seua residència. El grup té temps encara de fer una breu pausa abans de continuar fins a Auschwitz II-Bikernau, a uns tres quilòmetres, construït la tardor del 1941 i on a partir del 1942 es va iniciar l’extermini a escala industrial de la majoria dels jueus d’Europa que encara quedaven amb vida.

3porta de la mort

Porta de la mort vista des de dins del camp d’Auschwitz II-Bikernau. Foto/Francesc Viadel.

 

En arribar, tots els grups es dirigeixen a peu des de l’aparcament fins a la coneguda com a “Porta de la mort” des d’on continuaran caminant fins a arribar a la rampa, el lloc exacte on s’aturaven els trens provinents de tot el continent i on els deportats eren seleccionats, bé per a treballar, bé per a morir gasejats. A la rampa resta immòbil sobre les vies, com un estrany animal fossilitzat, un d’aquells vagons. En aquell punt, tots els guies suggereixen que se’ls seguesca a fi de repetir el mateix trajecte que van fer centenars de milers de deportats fins a les cambres de gas. “Vostès”, adverteix la guia del grup d’espanyols, “estan fent ara el mateix camí que van fer milers de persones per a trobar-se amb la mort”. La jove ha adoptat, de colp, un to solemne, amb l’automatisme de qui segueix un guió que, sens dubte, cerca capbussar l’auditori en un clima dramàtic amb l’objecte de combatre la banalització a què pot conduir l’amnèsia, també la relaxació moral enfront d’uns fets que no s’han viscut directament. Al cap d’uns metres, tothom s’atura uns minuts en el monument a les víctimes del feixisme aixecat el 1967 i, tot seguit, es passa per davant de les runes de la cambra de gas número 2 i del crematori, on la guia, de nou amb un to greu, explica breument quin procés seguien les execucions en massa.

A l’última encara hi ha temps per a visitar el barracó de quarantena de les dones que s’aixeca a un extrem del camp. La gent s’hi fa fotos, ho inspecciona tot minuciosament, toca les parets, les lliteres de fusta, ho toca tot com en un intent d’atrapar els fantasmes que suposa deuen viure atrapats en aquell indret.

En una visita d’unes tres hores en total, en un sol dia, milers de ciutadans vinguts d’arreu del món, de totes les edats, nivell cultural i classe social, representa que s’han fet una idea del que va ser un dels majors drames de la humanitat. És cert que hi ha l’opció de fer una visita el doble de llarga però no és, sens dubte, la que tria la majoria.

268_35

Imatge de la selecció d’un comboi de jueus hongaresos en la rampa de Bikernau el maig del 1944. En uns moments la majoria dels seleccionats moriraran en una les quatre cambres de gas del camp / Foto Yad Vashem

L’experiència ben bé val una reflexió. Com la que va fer, per exemple, en el documental ‘Austerlitz’, Sergei Loznista. El cineasta bielorús va enregistrar amb la seua càmera els turistes d’Auschwitz en un intent de descobrir que és allò que cercaven en un lloc com aquell. A propòsit del film, el periodista Jonathan Romney va escriure que el que inquietava d’’Austerlitz’ és que en el nostre temps, la història, sense importar com n’ha pogut ser de tràgica, tendeix a repetir-se com a turisme. El mateix Loznista, en una entrevista, es mostrava escèptic sobre la capacitat que teníem de retenir i compartir un record i advertia de com el temps devorava la memòria. En una de les seues respostes, Loznista acabava assegurant que en el futur la Xoà seria com una mena de conte i no li deu faltar raó.

El professor d’història Jean-Françoise Forges s’ha fet el mateix tipus de reflexió en un llibre de lectura imprescindible, Educar contra Auschwitz. Historia y memoria (Anthropos, 2006). Recorda que, al llarg dels anys, Auschwitz ha estat modificat de manera irreversible amb diverses reconstruccions i adequacions la majoria de les quals són ignorades pels visitants. De la mateixa manera, lamenta que s’hagi exagerat la xifra dels assassinats. L’autor assegura que la reducció del nombre de víctimes no canvia el problema de fons però que no és menys cert que si un vol conservar la memòria i respectar l’emoció, cal dir la veritat sobre els fets. Qualsevol precaució és poca si no es vol alimentar el negacionisme, desvirtuar la realitat. “Les representacions simbòliques sense advertències poden provocar que sorgeixen dubtes respecte dels fets més demostrats, en persones mal informades”, escriu.

Com vullga que siga, la cultura de museu dels nostres temps, el fet que hàgem convertit la història en oci banal –tal com recorda Loznista–, entranya molts perills. Un d’ells, el de l’aparició d’un sentimentalisme que ens allunyaria, segons la supervivent del camp d’extermini polonès i professora emèrita de la Universitat de Califòrnia, Ruth Klüger, de la realitat de l’objecte que aparentment ha cridat la nostra atenció.

I, així doncs, que ens cal fer per a mantenir viva la memòria d’un fet tant transcendent de la història de la humanitat sense deformar-la? Cal deixar envellir tranquil·lament Auschwitz? Cal, pel contrari, reconstruir-lo?, es demana Forges. La resposta no és fàcil i el pitjor és que urgeix en un moment en què revifa l’antisemitisme en tantes altres formes de totalitarisme, mentre arreu del món continuen produint-se encara genocidis com el dels iazidís en Iraq, els musulmans rohingya i els kachins de Birmània o els cristians en Nigèria entre molts altres. Alguna cosa caldrà fer.

Conclou l’autor francès que Primo Levi ens va ensenyar que el camí cap al Lager es recorria molt ràpidament, que la humanitat ja va estar allà, que tornarà de nou allà algun dia i que caldrà encara estar “de nou, amb l’estat d’ànim per a no parlar del feixisme, sinó per a lluitar contra ell”. El deure de memòria, afirma Forges, sols té sentit si condueix a la mobilització, a la vigilància i a la resistència davant del present i el futur”.

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

El Raval a punt d’esclatar

*Article de Francesc Viadel publicat el 3 de setembre a Nació Digital.

576_1503474629IMG-20170705-WA0017

Veïns del Raval es manifesten contra els narcopisos. Foto Veïnat El Raval/Nació Digital.

Aquest ha estat un estiu calent al Raval de Barcelona. Les batudes policials contra els traficants, les caserolades de cada nit, en definitiva, l’agitació i el malestar dels veïns han cridat l’atenció dels mitjans de comunicació no sempre del tot atents a aquests tipus de conflictes urbans que ben sovint són tractats com a problemes puntuals, sense cap transcendència per al gran relat mediàtic de la ciutat. Però la guerra d’aquest barri per la seva supervivència no és ni de lluny un problema aïllat i, a més, ja fa anys que dura tot i que els darrers sis mesos aquesta guerra s’hagi recruat amb la problemàtica dels narcopisos. En aquests moments, els veïns admeten tenir por, es senten desprotegits i temen que qualsevol dia passi alguna cosa greu atès el nivell de tensió a què s’ha arribat en els carrers.

L’esvoranc del Raval s’afegeix ara als que s’han obert per tot Ciutat Vella, també a Poblenou, Sant Martí o l’Eixample… Una fractura en bona part provocada per una especulació immobiliària potentíssima que s’ha reforçat encara més amb el fenomen de la massificació turística. Podríem dir que El Raval –com la Barceloneta- concentra els dos grans problemes de la ciutat: el d’un habitatge inaccessible per a la majoria de les butxaques i el d’una seguretat de proximitat que es percep deficient. Una autèntica bomba de rellotgeria.
Tot plegat, Barcelona està deixant de ser una ciutat habitable per a les classes populars justament en l’únic moment de la seva història des de la Transició en què és governada per un conglomerat d’esquerres impulsades des d’aquests mateixos sectors socials, cansats del model que durant els darrers anys representava el PSC.

El cas és que ni l’acció dels Mossos i la Guàrdia Urbana, ni el desmantellament d’alguns pisos on es venia droga com el del carrer d’En Roig, han encalmat els ànims. La percepció de molts veïns és que la degradació del barri, a resultes dels efectes devastadors de la darrera crisi econòmica, s’ha accelerat amb l’agudització de problemes com el de l’habitatge, la prostitució i el tràfic i consum de droga sense que des de l’ajuntament s’hagi fet gran cosa.

El conflicte ve de lluny. Cal recordar que les relacions del teixit associatiu veïnal amb l’executiu de Xavier Trias, el qual va situar al capdavant de Ciutat Vella a la regidora Mercè Homs, van ser pèssimes. El març de 2015, poc abans de l’arribada de Colau, els veïns del districte abandonaren la sala del CCCB on Homs feia el seu balanç de quatre anys govern. Les bel·ligerants entitats veïnals van demanar que no presidís el Consell del districte acusant-la d’afavorir els interessos dels lobbies turístics, especialment en la Barceloneta. Amb tot, a hores d’ara, molts veïns també asseguren que amb Trias es va reforçar la presència policial i que aquesta va tenir, si més no, un efecte dissuasori.

Com sigui, l’arribada d’Ada Colau a l’alcaldia va ser rebuda de bon grat. Per fi hi havia al front de la ciutat una dirigent política aparentment propera a la realitat de la gent d’a peu. A la última, però, el canvi polític no sembla haver-s’hi traduït en res.

Acció Raval, una entitat sorgida fa poc, pròxima als plantejaments ideològics de l’actual govern municipal, ha fet de catalitzador del descontent. Ha mobilitzat els veïns i ha mamprès iniciatives com la publicació en la xarxa d’un mapa amb els punts negres del Raval situats en un grapat de carrers: Joaquin Costa, Ferlandina, Guifré, de la Lluna, Reina Amàlia… Altrament, aquesta associació ha posat en circulació el concepte de narcogentifricació, vinculant el problema del tràfic de drogues als interessos urbanístics de grups inversors i de bancs. La relació que estableixen sembla prou lògica. Fet i fet, El Raval, Ciutat Vella, és una part del pastís immobiliari de la ciutat massa apetitós com per fer-hi res.

Mentrestant, els problemes amb la prostitució persisteixen en Robadors on fins i tot s’ha denunciat l’existència de pisos ocupats que pertanyen al mateix ajuntament. Alguns dirigents veïnals critiquen també que des del govern municipal es protegeixi tant l’activitat de la prostitució com de l’ocupació dels habitatges a causa d’un bonisme social que, paradoxalment, protegeix uns ciutadans però se n’oblida de la resta.

Com sigui, el veïnat n’està ben tip de perdre el temps en meses de participació, de col·laborar en l’elaboració d’informes i documents que, a la última, queden en no res. Meses de participació que sovint no serveixen de res atès que l’ajuntament, com en el cas de l’urinari públic de la plaça Salvador Seguí, actua quan convé sense consultar.
El Raval està a punt d’esclatar i la seva ona expansiva despertarà molts altres barris de la ciutat que es senten desatesos. Potser aleshores, una alcaldessa absent com Colau, reapareixerà per agafar el bou de les banyes.

Certament, no hi ha solucions màgiques per a problemes socials d’una complexitat tan gran. Això és, justament, el que molts advertien a la candidata Colau quan disparava als quatre vents la seva artilleria retòrica, quan picava a la cresta de les forces policials i amenaçava a la banca amb un cataclisme roig. S’ha acabat el temps de les sobreactuacions i de la política de l’emoció, de la borratxera ideològica.

Ja va sent hora de passar dels informes i de les reunions esgotadores a l’acció. De fer, simplement, una cosa tan senzilla com que s’acompleixen les normatives municipals. Sí que es pot.

 

Publicat dins de Periodisme, Societat | Deixa un comentari

Fra Vicent o els oblits de la tradició

*Article de Francesc Viadel publicat el dilluns 28 d’agost de 2017 a La Veu.

ArticlePrincipal_BLOC_1

Retaule de la primera meitat del segle XVI que mostra Fra Vicent predicant, Museu de Belles Arts de València.

Sens dubte, Sant Vicent Ferrer és el protagonista de la catedral de Sant Pere de Gwened i, també, de bona part d’aquesta històrica ciutat bretona, amb un grapat de llocs que en recorden el seu pas. El cas és que el dominic va morir el 5 d’abril de 1419 en aquell indret tan remot del continent que, de seguida, es va convertir en un punt d’obligat peregrinatge. Quan el frare es va apagar, havia fet els setanta anys. Setanta anys plens de fets extraordinaris. Tot plegat, fou decisiu en la resolució del Cisma d’Occident mentre que la seua actuació durant les deliberacions del Compromís de Casp, va decidir la nova deriva castellana d’una Corona d’Aragó que s’esllanguia.

Els darrers anys de la seua vida no va ser conegut, però, per la seua influència sobre reis, nobles i papes, sinó per ser un predicador de masses com mai no havia conegut la cristiandat. Cal dir que un efectiu predicador de l’apocalipsi, executor de sermons perfectament planificats, expressats en un llenguatge planer i reforçats amb els recursos del millor dels actors dramàtics. Les seues prèdiques colpien la pobra gent d’aquell fosc món medieval de misèries, pestes i guerres i eren capaces de convertir a la vertadera fe heretges de tota mena. Escoltar predicar Fra Vicent devia ser un espectacle encara avui inigualable. Al dominic i al seu seguici l’esperava en cada ciutat una multitud excitada en què es barrejaven totes les classes socials. Una vegada acabat el sermó, o bé a la nit, la gent s’hi podia afegir a la processó que l’acompanyava, on es podien escoltar els càntics i les oracions, contemplar la corprenedora imatge dels penitents flagel·lant-se, tots xorrant sang.

Abans d’entrar a l’edifici de la catedral de Sant Pere, un ja s’hi troba de front amb una figura seua d’estil neogòtic que fa de mainell de la porta principal. Una vegada dins es pot visitar la capella renaixentista que té dedicada i on els seus devots poden recollir-se davant del seu bust reliquiari en el qual es guarden bona part dels seus ossos, inclòs el seu crani. En aquell mateix lloc, els qui no el coneixen de res se’n poden fer una idea a través de la lectura d’uns pamfletets escrits en diverses llengües, inclosa la llengua valenciana. No en referesc, però, a la llengua valenciana dels gramàtics ni a la dels filòlegs comme il faut, sinó a la del destarotat secessionisme. No és cap casualitat. No en va, la custòdia simbòlica de la memòria del patró del regne, especialment pel que fa a la ciutat de València, com no podia ser d’una altra manera, ha caigut de la banda dels sectors més conservadors. Els Miracles de Sant Vicent, per exemple, representats al Cap i Casal des del segle XVIII i una de les parts més visibles d’aquesta memòria, han estat sempre sota l’òrbita de Lo Rat Penat. Així mateix, el 2015, el PP va intentar a través de l’anacrònica Llei de senyes, el reconeixement del sant com un dels elements de la configuració de la identitat dels valencians. Ni tan sols el valencianisme progressista de nou encuny afamegat de vots ha pogut resistir-se a la veneració civil del personatge, un fet que segur que provocaria la sornegueria, posem per cas, dels desapareguts Enric Valor, Joan Fuster o Vicent Ventura, a hores d’ara més herètics que mai i no precisament als ulls de l’església.

En fi, que el sant, com la bandera o com el valencià de corpore insepulto que defensen els d’aquest costat de la valencianitat, és de propietat i no es toca.

Només cal recordar l’esclat d’ira furibunda amb què el blaverisme va rebre l’estrena el 1978 de la pel·lícula de Carles Mira, La portentosa vida del pare Vicent, interpretada per Albert Boadella, en el paper del dominic, Ovidi Montllor i Ángela Molina. La resta del repartiment va anar a càrrec d’actors afeccionats d’Alcoi. El cas és que la dreta reaccionària no va resistir aquella irreverent i desmitificadora paròdia i va actuar en conseqüència. Abans que “el pare Vicent” arribés a les sales, i a compte d’uns comentaris de la revista ‘Fotogramas’, el butlletí de l’arquebisbat de València ja es va afanyar a titllar-la de “nauseabunda baba anticlerical”, de “parodia insultante, procaz y sarcástica de algo que todo el pueblo valenciano ha conservado y amado como el legado espiritual más importante de su religiosidad y su historia en la Edad Media”.

La_portentosa_vida_del_pare_Vicent_(cartell)

Cartell del film de Carles Mira, interpretat per Albert Boadella i Ovidi Montllor que va encendre les ires del blaverisme local vinculat a l’extremadreta i ultractolicisme.

Amb aquell ambient un punt inquisitorial, tan vicentí d’altra banda, i amb els carrers en mans dels fervorosos patriotes locals, cap empresari es va atrevir a estrenar-la a València. A l’última, l’1 de setembre de 1978, la pel·lícula es va poder veure a Madrid malgrat els intents inútils d’Ignacio Carrau, president de la Diputació, per tal que fos segrestada pel ministre de Cultura, Pío Cabanillas. Amb tot i això, els agreujats van concentrar-se a les portes del cinema madrileny i, en tornar a València, van ser rebuts a les portes de la catedral amb tot el cerimonial anticatalanista a l’ús… crits irats contra els catalans i els catalanistes, oracions i ofrenes religioses a la Mare de Déu dels Desamparats i al sant desacreditat. Encara no s’havia vist tot, però. L’estrena el 28 de setembre al cinema Goya d’Alcoi de poc no acaba en una desgràcia quan poc abans d’acabar-se la projecció va esclatar un artefacte en els lavabos de la sala. L’atemptat fou reivindicat per tres grups diferents, el Grupo Antimarxista Valenciano, la Brigada Antipornográfica de Castellón i el Movimiento de Izquierda Nacionalista Valenciano. El terrorisme blaver no va evitar però que la pel·lícula de Mira fos un èxit de taquilla.

En una succinta biografia del frare escrita per Joan Francesc Mira, Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador (Bromera, 2002) l’autor s’hi refereix a aquest com el “possible” sant nacional dels valencians. L’antropòleg comenta amb un deix de falsa ingenuïtat sobre com els valencians han conservat una imatge amable del personatge, la d’un predicador divertit i miraculós, alhora que han ignorat els aspectes més “aspres i rigorosos” de la seua vida i activitats. Certament però, les tradicions estan fetes també, o sobretot, d’oblits i de silencis, tenen de zones fosques que el poder, ni encara quan es promet vagament transformador, s’atreveix a tocar. Les tradicions no deixen de ser un instrument de legitimació i dipositàries de creences que no atenen a raons. Per a què doncs, complicar-se la vida encara que aquestes mateixes tradicions contravinguen els signes del temps?.

burningofjews-744x566

Jueus cremats vius, una escena típica dels progroms medievals com els que va patir Girona i València el 1391 a causa en part de l’excitació que provocaven els sermons de Fra Vicent.

El cas és que els aspectes més “aspres i rigorosos” de què parla Mira no eren poca cosa. Fet i fet, Ferrer fou un ortodox implacable amb els heretges, amb els moros i amb els jueus permanentment obligats a viure sota l’amenaça de la seua exterminació. El predicador fou un antisemita en el sentit religiós no ètnic, segons el criteri de Mira, que tot i condemnar les massacres –València no se’n va lliurar- defensava la segregació dels jueus. És una evidència que alguns dels seus sermons van provocar violències o bé van inspirar la promulgació d’ordres destinades a accentuar-ne l’estranyament social.

Els valencians de peu han pogut oblidar aquesta incòmoda qüestió però no així els historiadors. El britànic Paul Jhonson, en La historia de los judíos (Javier Vergara Editor, 1991), assegura sense titubejos que el frare va contribuir al desenvolupament d’un esquema d’antisemitisme que “hauria de retrunyir com un tro durant el segle XX”. Jhonson, com Mira, matisa que Ferrer desautoritzava els disturbis antisemites, però, en canvi, considerava que era un deure de l’Estat actuar i fer-ho legalment. Els jueus representaven un “problema” i calia, doncs, trobar una “solució”. L’autor conclou que “la guerra contra els jueus” fou retirada de les mans de la xurma i convertida en una activitat oficial de l’església i del govern. Per a l’historiador Ferrer fou el Joseph Goebbels de l’època medieval, una acusació duríssima que no es pot deixar passar per alt.

Devocions i fervors a banda, patriòtiques o celestials, aquesta és la veritat. Una veritat incòmoda, certament. Veritats que, de tant en tant, convé recordar.

 

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política, Societat, Valencianisme | Deixa un comentari

“Hem fet coses terribles”

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 27 d’agost de 2017.

Lluisa-Mallol-Ramon-Fontsere-Joana_1834626650_45589025_1024x514

Joana Porta (Lluïsa Mallol) i Martí Miró (Ramon Fontserè), els dolents de la segona temporada de l’aclamada sèrie de ficció de TV3, Nit i dia.

Feia molt de temps que no reconeixia en una sèrie de ficció uns malvats tant nostrats, propers, com els de la segona temporada de Nit i dia, el polític Martí Miró i la seva dona, la sofisticada galerista, Joana Porta. Immorals, ambiciosos sense límits, implacables, corruptes fins al moll dels ossos, res no pot detenir-los en la consecució dels seus objectius.

Miró, un personatge important en la rebotiga d’un poderós partit polític, és també un pederasta perillós i un tipus sense escrúpols que no dubtarà a encarregar l’assassinat de qualsevol que gosi interposar-se en el seu camí. Porta i el seu negoci de marxant d’art li proporcionaran la cobertura perfecta per a poder blanquejar les muntanyes de diners que acapara mitjançant la corrupció política.
Viuen en un món d’aparences, en el més alt de l’escala social, envoltats de luxe, protegits per la compra de favors, les complicitats i els interessos compartits amb els de la seva pròpia espècie depredadora. I són, també, gairebé invisibles per a uns mitjans de comunicació que semblen enlluernats amb el seu poder i amb les seves activitats altruistes.

Una nit, però, Miró, encalçat pels investigadors i pels seus propis records, no pot conciliar el son. Es remou al llit, s’incorpora per a buscar un somnífer que li esmorteixi els remordiments ni encara que sigui per unes poques hores. La seva dona li demana afectuosament per què és allò que el neguiteja. Ell contesta que el passat. Un passat que creus que has deixat endarrere mentre tiraves cap endavant, que penses que mai no et pot atrapar fins que un dia algú ve a recordar-te qui ets i què has fet.

“Què vols que et recorden? Sempre hem fet allò que havíem de fer”, li assegura ella mirant de tranquil·litzar-lo. Miró, aleshores, tanca els ulls, respira a fons, calla durant uns segons i, finalment, respon amb la mirada perduda: “Hem fet coses terribles, Joana”.

Tot plegat, l’exercici del poder sense cap limitació, impunement, la pràctica d’una amoralitat despietada i egoista, és allò que els ha permès viure plàcidament com a llops entre ovelles.

Prou que ens sabem el tòpic: la realitat sempre supera la ficció. Fet i fet, respirem envoltats de personatges capaços de tot per a mantenir el seu poder, els seus privilegis, per a satisfer lliurement les seves fosques passions. La premsa cada dia ens informa de tipus influents, socialment reconeguts que per alguna raó han acabat caient dels seus pedestals.

widget_g

L’empresari mallorquí Tolo Cursach, molt relacionat amb el PP de l’illa, baixa emmanillat d’un furgó policial. Foto/Diari de Mallorca.

Tipus, posem per cas, com el multimilionari Bartolomé Cursach Mas. De fill del conserge del club de tenis de Palma, a senyor de la nit de la capital de les Balears i un dels principals accionistes del Mallorca.

Abans d’anar a parar a la presó imputat pels delictes d’homicidi, corrupció de menors i narcotràfic i així fins a 16 delictes que sumen penes de presó de 80 anys, Tolo, com se’n coneix popularment, fou l’amo durant tres dècades. Es feia amb el president Gabriel Cañellas, amb Jaume Matas, amb el nucli més íntim del ministre Eduardo Zaplana, es fotografiava amb el rei Joan Carles i, a la seva taula, seien els personatges més poderosos i influents de l’illa. Un guanyador astut i cruel, amb do de gents segons el descriuen les cròniques.

En els 25.000 fulls del sumari judicial del seu cas es pot seguir la seva trajectòria com a cap d’una “organització criminal” que va corrompre policies i funcionaris per a matxucar la competència, per a evitar les inspeccions als seus locals o ser sancionat per les seves activitats. En el sumari també apareixen noms com el de José María Rodríguez, la persona que durant anys va controlar el PP de Palma arribant a ser delegat del Govern amb Rajoy a Madrid. En els papers, Rodríguez, apareix com una figura a l’ombra de la trama de la policia local i com un dels beneficiaris junt amb el diputat també del PP i regidor a Palma, Álvaro Gijón, d’orgies pagades per Cursach on s’assegura que es servia la cocaïna en paelles per a dotze persones.

La investigació és preveu molt complicada. Alguns dels testimonis fins i tot han estat amenaçats i a cada passa que s’hi dóna hi ha nous imputats. El de Cursach és ara i aquí només un entre molts casos.

Llops entre ovelles: polítics, empresaris, metges, policies, jutges… Vivim, viurem sempre fràgilment, inadvertits entre gent que fa coses terribles.

Publicat dins de Periodisme, Societat, Televisió | Deixa un comentari

Manel Alonso o l’obstinació per viure

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 21 d’agost de 2017.

IMG_20170814_180423

Un jove Manel Alonso conversa amb l’escriptor Enric Valor.

Vaig conèixer Manel Alonso la vesprada lleganyosa i humida del dissabte 31 d’octubre de 1987, unes hores abans de la gala literària dels Premis d’Octubre. Seia en una terrassa de la plaça de la Verge de València amb un grup de gent que assistíem al ‘IV Encontre Galeusca d’escriptors gallecs, bascos i catalans’ quan Manel –acompanyat de la seua inseparable Pilar– ens va demanar si no ens sabria greu que canviàrem a la seua taula on, de moment, encara no rondaven els coloms. Segons ens va confessar de manera molt expressiva, aquelles aus el fastiguejaven tant com l’horroritzaven. No l’havíem vist mai però, ben aviat, almenys a mi, em va semblar que el coneixia de tota la vida. Després, vés per on, resulta que fins i tot teníem lligams llunyans de parentesc. El meu besavi i avi paterns eren, com Manel, de Puçol, un poble que havia visitat de menut quan encara hi vivia la germana de l’avi Vicent.

El cas és que acceptàrem de bon grat i continuàrem xerrant de literatura en el mateix cor de la capital d’un país on el personal a penes llegeix els prospectes de les medecines. Com sigui, vist en perspectiva, l’any 87, els nefastos índexs de lectura que ens persegueixen com una ombra tenebrosa tenien una importància relativa. Amb un règim autonòmic acabat d’estrenar i en mans d’una esquerra difusament valencianista, venint d’on venien, qualsevol avanç per insignificant que fos ja era una victòria i un esperó per a intentar seguir creant un món literari en català. Tot estava per fer i, malgrat l’avançat procés de castellanització o de les pressions del blaverisme salvatge, hi havia una certa confiança que les coses canviaren a millor. Somiàvem amb una societat culturalment i lingüísticament recuperada, políticament disposada a desempallegar-se de l’asfixiant sucursalisme. Somiàvem eixir del pou… Amb ell i altres joves com Mara Alberola, Pep CortellFerran Grau, Josep Manel Esteve, Josep Moreno, Vicent Nàcher, Manel Baixauli i Vicent Penya vam intentar vertebrar amb l’ajut del poeta Marc Granell una mínima societat literària per tal de trencar l’aïllament i estimular la nostra creativitat. Vam fer allò que bonament vam poder.

Manel era, com encara ho és ara, un entusiasta d’aquesta causa que, a més, ja aleshores aspirava a la professionalització, a fer de la literatura el seu modus vivendi. Puc assegurar que no he conegut cap escriptor en català que com ell haja invertit tants esforços en aquesta direcció. He reverenciat des de sempre la seua obstinació. Ben mirat, viure d’escriure –i ja no diguem en català– és una bogeria en un país sense lectors i desconnectat del seu mercat de llengua, sense mitjans de comunicació ni públics ni privats disposats a configurar un univers literari amb cara i ulls, sense unes institucions radicalment decantades per la cultura, amb unes editorials que normalment no mouen un dit pels autors i que ben sovint es limiten a l’edició de consum escolar. Ningú com Alonso coneix les trampes del gremi, les seues misèries i dificultats. Res, però, no l’ha aturat.

Alonso ha anat creixent com a escriptor mentre s’anava defensant econòmicament, malvivint, com ell mateix més d’una vegada t’explica. Val a dir que ha fet tot el camí ben sol, sense padrins. Per no donar-li, no li han donat ni una set d’aigua. Ben pel contrari, de vegades ha ensopegat amb tipus sense escrúpols que l’han amargat tant com han pogut. Com un dia em va dir, aquest món es divideix entre lleons i gaseles. Si ets una gasela, em va assegurar amb un punt sorneguer, no tens cap altra opció que córrer perquè no et devoren. Aquesta és la sinceritat amb la qual s’expressa, una sinceritat que constitueix l’ànima de la seua literatura, especialment quan aborda el gènere del dietari. Dietaris que defugen la reflexió encarcarada, la pirotècnia cultista, les llistes copioses de lectures recomanades, les fites solemnes. Dietaris escrits des de l’experiència de l’individu corrent enfrontat a una existència sovint amarga com el que acaba de publicar: Les petjades de l’home invisible (Quorum Llibres, 2017).

Fet i fet, Alonso s’hi sent un home invisible i no per això és menys efectiu en la seua rebel·lió contra una existència tan sovint implacable com absurda. Un ciutadà també atrapat en una societat dominada pels mediocres, pels més cruels. Un home que pateix i que, de vegades, es refugia en la contemplació d’un paisatge i el seu moment, en els escenaris d’una infància, que es recrea en el record d’una bona obra d’art, d’una música. Potser no hi ha prou, però, per a suportar els embats del destí, el malastruc, per combatre la impaciència, els maleïts nervis, les putades una darrera de l’altra d’un sistema que pot arribar a destruir-te, banalment, esclafar-te com si fores una panerola. A l’última, és l’amor pels seus, per l’ofici, una mena d’esperança vacil·lant en un futur millor, allò que definitivament el salva.

D’invisible, Alonso, no en té res. És un tipus excepcional, un supervivent, un exemple de tenacitat i superació. Un fulano, com vostè i com jo, que cada dia ha de guanyar-se el pa mentre pateix els estralls del temps, que cada dia s’ha d’aixecar amb l’esperança de no empitjorar en vida i, finalment, de tenir una bona mort.

M’ha colpit la lectura de molts dels passatges d’aquest darrer dietari d’Alonso, sovint trist, melangiós, sempre d’una sinceritat corprenedora. M’agrada conèixer-lo des de fa tant de temps i poder trobar-nos de tant en tant per a tirar-li quatre pedrades a la lluna i maleir els ossos dels quatre malparits –inclosos els nostres malparits–, que s’ho manegen tot i sempre cauen de quatre potes, com els gats. Vull reivindicar de nou la seua obstinació per viure, la seua incurable mania d’escriure, la seua immensa, envejada llibertat.

 

 

Publicat dins de Cultura, Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

P.A.H.

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 20 d’agost de 2017.

caixa-dacio-pagament-pah

Activistes de la P.A.H en una acció davant d’una sucursal de Caja Madrid.

El febrer de 2013 vaig assistir amb un dels meus grups d’alumnes de periodisme a una assemblea de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (P.A.H.) a la seva seu del carrer Enamorats de Barcelona. Fins aquell moment a Espanya s’havien produït mig milió de desnonaments. Després de sis anys de crisi brutal la majoria vam aprendre a viure amb la por a quedar-se sense feina, a perdre-ho tot, a convertir-nos en una qualsevol d’aquelles persones a qui els bancs havien escapçat sense contemplacions. Em sentia concernit per aquell drama com a periodista, com a ciutadà, com a educador. Jo mateix l’havia viscut de molt a prop i en coneixia sobradament els seus efectes devastadors.

Val a dir que en l’entremig també ens vam acostumar a viure amb l’obscenitat que en moments de fractura col·lectiva sempre representa l’exhibició d’un darwinisme social agressiu. Em refereixo als comentaris despectius i ofensivament condescendents amb  els que havien perdut la casa, a la relativització salvatge que se’n va fer de l’onada de suïcidis que va acompanyar l’epidèmia dels desnonaments.
Recordo entre els assistents a aquella assemblea de febrer, Gala Pin, Ada Colau i, sobretot, Carlos Macías que va conduir eficaçment la reunió. Vam poder escoltar testimonis corprenedors. Poguérem comprovar com la navalla hipotecaria afectava per igual immigrants, joves acabats de llicenciar o gent de mitjana edat amb una professió que havia vist convertir-se en pols el seu estatus social. Indistintament tots estaven tocats, amenaçats per la misèria. Hi hagueren també abraçades, plors, consignes, orientacions pràctiques, decisions estratègiques, la fixació d’uns quants objectius concrets… En aquell assemblea vam sentir parlar també per primera vegada dels escraches contra aquells polítics que s’oposaven a l’aprovació d’un Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per la dació en pagament retroactiva, la moratòria de desnonaments i el lloguer social de vivendes buides en mans d’entitats financeres. L’11 de març activistes de la PAH van fer el primer escarni al president Rajoy i la secretaria general del PP i presidenta de Castella-La Manxa, Dolores de Cospedal a l’Hotel Ritz de Madrid. Després d’unes quantes concentracions el PP va intentar guanyar la guerra, una vegada més, amb l’arma de la manipulació del llenguatge i els de la PAH es van convertir de cop en nazis i proetarres. El PP, com en 2003 quan les manifestacions contra la guerra d’Iraq, va tornar a témer la gent del carrer i es va defensar atacant-la en vegada d’escoltar-la. El PSOE, dòcil amb els qui maneguen els fils del sistema va optar per callar.

Dos anys després, just quan començàvem a sentir els cants de sirena de la fi de la crisi, Ada Colau es convertia en alcaldessa de Barcelona. La seva victòria es va voler interpretar com la victòria de la gent més desfavorida i es va percebre en els sectors més conservadors com el principi d’una era de transformacions apocalíptiques que espantarien els inversors, els turistes. La realitat ha estat, però, una altra. Les transformacions, la majoria epidèrmiques, simbòliques, no han aturat la màquina de triturar en què es pot convertir un mercat sense una intervenció eficaç a favor de l’interès públic com en qualsevol país civilitzat que tingui cura dels seus ciutadans. Tenim més inversors que mai, massa turistes. Patim, aquí i tantes ciutats, els efectes d’una depredació econòmica sense aturador, aclamada ben sovint per periodistes i notables.

S’ha intentat legislar, s’ha intentat construir, certament, però res no ha estat suficient per posar fre a la sagnia.

L’augment desorbitat dels preus dels lloguers com a conseqüència en part de la bombolla turística, ha fet esclatar el fenomen dels desnonaments per impagament de lloguer, el 83%  del total en la ciutat de Barcelona.

El mateix Carlos Macías, portaveu de la PAH, afirmava que durant 2017 cada dia en Espanya s’hi donaven fins a 166 desnonaments als quals calia encara afegir els talls d’aigua i de llum dels que no podien pagar. Unes xifres dramàtiques en un país amb sous de misèria que cavalca desbocadament cap a un model social on la desigualtat entre ciutadans només fa que créixer. La incògnita és saber quan de temps podran suportar les classes populars una situació límit com aquesta. Qui podrà pagar lloguers astronòmics amb sous per dessota dels mil euros? Que quedarà per a poder menjar?.

Com sigui, l’activisme de la PAH, en aquests moments mediàticament esmorteït a favor dels vítols a una recuperació econòmica tramposa, continua sent més vigent que mai perquè ara més que mai calen vivendes socials, lloguers assequibles i estables, garanties perquè tothom tingui garantit el subministrament de serveis bàsics com la llum i l’aigua.

 

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

Sobre el foc i el finançament valencià

*Article de Francesc Viadel publicat el 14 d’agost de 2017 a La Veu.

mani1

Imatge de la manifestació el passat 10 de juny pels carrers de València contra l’espoli dels recursos valencians per part de l’Estat espanyol.

El setembre de 2015 les Corts en ple van anar al Congrés de Madrid per assistir a la presa de consideració de la reforma de l’Estatut valencià quatre anys després de la seua aprovació. En l’aire planava la reclamació d’un nou finançament per als valencians atès el lamentable de l’estat de la caixa. Altrament, una reclamació justa i lògica, ja que sense aquest l’autonomia no deixa de ser una farsa. Cal recordar que a l’acte només van assistir 48 dels 350 diputats. Vaja, que només van assistir els interessats. La immensa majoria de ‘sus señorías’, inclòs Pedro Sánchez i Mariano Rajoy, es van distreure pels bars de l’entorn o vés a saber per on. El ministre Montoro sí que va estar i va aprofitar per a amenaçar amb sornegueria els valencians amb més retallades si de cas la Generalitat no pagava la multa de 19 milions imposada per la UE pel maquillatge del dèficit perpetrat per la banda del PP durant els exercicis que van del 2011 al 2014. D’aquella gris jornada ha quedat la foto de la nodrida comitiva davant de la porta del Congrés, ‘prietas las filas’ entre els ferotges lleons Daoíz i Velarde.

L’octubre de l’any passat, el president Ximo Puig, escortat per tot el seu govern; pel president de les Corts, Enric Morera; pels cinc rectors de les universitats públiques del país, els alcaldes de València i d’Alacant, Joan Ribó i Gabriel Echávarri; i una nodrida representació d’empresaris i membres de la societat civil, va anar al Círculo de Bellas Artes de Madrid a exposar el ‘problema valencià’.

Puig es va doldre que el “tòpic autoimposat del Levante Feliz” haguera fet invisible la situació del finançament. Va recordar amargament que el país rebia 11 punts menys de fons per habitant que la resta de les comunitats autònomes, sense comptar les que tenen un règim foral. També va dir que no volia donar una imatge victimista i que, simplement, allò que reclamava era un tracte just.

El president va treure les dents, però poc. Al capdavall, com va destacar alleujat algun mitjà valencià, el seu discurs no se’n va eixir d’un autonomisme de llibre. Tampoc ho va fer la vicepresidenta, Mónica Oltra, que en la seua intervenció, bàsicament, va recordar els anys de la grande bouffe del PP a més d’afirmar –igual que va fer Puig– que amb el lamentable finançament que teníem l’Estat incomplia la Constitució. Ja veus quina troballa. A l’escenari, sobre una enorme pantalla, es podia llegir l’inconfusible crit de l’himne valencià, el regionalista ‘tots a una veu’. Un crit de guerra, cal no oblidar-ho, amb el qual la dreta indígena ha guanyat des de la Transició totes les batalles contra qualsevol canvi.

El cas és que en aquesta ocasió el PP es va quedar en casa, com la major part de la classe dirigent amb plaça a la Meseta. D’altra banda, la premsa de Madrid va fer menys cas que a un gos a la destacada concentració. El darrer acte a favor d’un finançament més just va tenir lloc aquest passat mes de juny a la ciutat de València.Va ser una manifestació organitzada des de la Plataforma de la Crida pel Finançament que va impulsar la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i la qual va comptar també amb el suport de diferents partits i entitats civils com ara l’STEPV o Escola Valenciana. Els principals partits del Botànic oficialment no van donar suport a la manifestació, cosa que va fer que aquesta fos deslluïda. A la mateixa hora que discorria aquesta, la vicepresidenta Oltra participava en un acte a Elx organitzat pel Bloc. Per si algú no se n’havia assabentat, la dirigent va fer-ho saber a tothom piulant un vídeo seu on se la podia veure ballant alegrement… “La revolució que hem de fer la farem ballant!”, afirmava cofoia.

Sembla que la Generalitat vol tornar a treure a passejar aquest octubre la bandera del finançament. Organitzen, es veu, una gran manifestació que vol ser igual d’unitària, diuen, que la de 1977. En la intenció sembla que als qui la volen organitzar se’ls ha col·lat la mitologia. La del 1977, si hem de ser objectius, d’unitària només va tenir-ne l’aparença, com la que veure’m, si es fa, aquest octubre. Tant és així, que el PP ja ha fet saber que no assistirà, la qual cosa ja és tot un símptoma.

Com siga, la manifestació hauria de ser molt més que exitosa. Hauria de ser miraculosa. De veritat hi ha algú que a aquestes alçades del ball es pense que amb una manifestació hi haurà prou perquè l’Estat s’escolte els valencians? Potser si tindrà un efecte euforitzant entre els dirigents dels partits convocants, un efecte alliberador d’endorfines entre els valencians més acomboiats, però més enllà d’aquests efectes placebo no crec que Madrid es moga ni un centímetre de les seues posicions centralistes.

Ja m’agradaria. Tant de bo tinguem més sort que els catalans amb les seues multitudinàries, transversals i reivindicatives diades, amb la seua rebel·lia manifesta, amb la seua voluntat irrenunciable de continuar sent. El conseller d’Hisenda, Vicent Soler, ha dit recentment a la revista Saó que les elits madrilenyes estan jugant amb foc amb els valencians i es poden cremar. L’amic Soler sempre ha estat un excel·lent gestor, un valencianista honest i, sobretot, un optimista de mena. Sense optimistes com ell potser ja no quedaria ni un sol valencià en exercici. Lamente no compartir el seu entusiasme. El mal bé, justament, des d’aquella manifestació unitària de 1977, des d’aquell 9 d’octubre, en paraules de Joan Fuster, “confús i contradictori” en què se’ns va imposar una ficció d’autonomia lluny de les “necessitats viscerals d’un autèntic nacionalisme”. Què quines són aquestes necessitats viscerals? Doncs totes, començant per la primera que és la de decidir sobre els nostres propis recursos.

Així les coses, la sospita és que la revolta valenciana, enmig d’una tardor clarament catalana, anticonstitucional, antimonàrquica i antiautonomista, quedarà en no res. Tal com va tot, a casa nostra, l’única cosa que cremaran seran les Falles, al mes de març, segons el previst, ploga o neve, amb la música de fons de l’ofrenar noves glòries a Espanya.

 

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Viure amb por

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 14 d’agost de 2017.

torres-gemelas

Imatge de l’atemptat de Nova York de l’11 de setembre de 2001 que va canviar el món.

L’atemptat gihadista en la discoteca Bataclan de París em va impactar profundament. Com centenars de milers de persones el vaig veure gairebé en directe, assegut davant de la televisió. Impossible d’oblidar aquelles esfereïdores imatges captades pel periodista de Le Monde Daniel Psenny de gent acaçada com a conills, els seus crits desesperats d’auxili, de pànic…

Durant molts dies no vaig poder deixar de pensar en les víctimes, en la seva mort violenta i absurda. El dilluns següent els meus alumnes de segon de periodisme m’interrogaren sobre les raons darreres d’aquell fet brutal. Molts d’ells coneixien la sala i no podien llevar-se del cap que haurien pogut ser ells els assassinats d’aquella nit de novembre. El cas és que per primera vegada se sentien concernits per l’acció del terrorisme, colpits pel fanatisme mateix. Acabaven de descobrir que s’havien convertit en víctimes potencials d’una guerra de la qual encara no en sabien gaire cosa i tenien por.

També jo vaig tenir por. Vaig passar setmanes pensant que aquell mateix infern l’hauríem pogut tenir en el Born, un barri com el del Marais parisenc, amb desenes de locals i d’espais habitualment ocupats per gent jove. Acostumo a passejar pel Born, ben sovint amb els meus. Haig d’admetre que durant algunes setmanes vaig sovintejar-lo menys. Soc un de tants dels que per un breu període de temps vaig canviar rutines, dels que vaig evitar els indrets massa concorreguts en un intent d’evitar el risc.

Tot plegat, el meu neguit, el de tantíssims altres ciutadans, no era gens gratuït. A Barcelona, a Catalunya, ens hem acostumat a escoltar noticies relacionades amb la detenció de gihadistes dels quals sempre s’assegura que estaven a punt d’actuar. La ciutat ha esdevingut un centre d’interès turístic internacional. Les mateixes autoritats admeten sense titubejos que, com en quasi totes les grans capitals europees, la possibilitat d’un atemptat és real. Barcelona n’és plena d’indrets com el Born, com el del Marais: el Passeig de Gràcia, el Gòtic, la Sagrada Família i els seus entorns, les Rambles… Hi ha també el metro, els autobusos, el port i l’aeroport, les estacions de tren, desenes de llocs on cada dia es concentren milers de persones. Altrament, sabem del cert que ningú no ens pot garantir una protecció absoluta. Les lliçons de País, Niça, Manchester, Londres o Brussel·les són prou eloqüents. Com sigui, potser molts prefereixen la presència invasiva dels agents armats en els nostres plàcids espais quotidians que la sensació descoratjadora de que ningú no està per la nostra seguretat.

Després de l’atemptat de Nova York de l’11 de setembre de 2001, la societat nord-americana va exigir una major protecció encara que aquesta anés a compte d’una pèrdua de llibertats. Aleshores, sabíem que aquell atemptat canviaria el món, moltes de les nostres percepcions sobre la seguretat i, també, la guerra tal com l’havíem conegut però ningú no podia imaginar a quins extrems de brutalitat i sadisme arribaria aquesta guerra. Com ens sentiríem d’amenaçats en les nostres llars a milers de quilòmetres dels fronts de batalla oberts a causa de la ineptitud política dels nostres governants.

El desembre de 2002 la revista The American Conservative va publicar una entrevista de Dotson Rader al sempre excessiu, Normal Mailer. L’escriptor s’hi va referir cruament al dilema d’optar entre la seguretat i la llibertat. Mailer va afirmar sense embuts que la seguretat era enemiga de la democràcia. “Els nord-americans”, va dir, “hem d’estar disposats a dir en algun moment que anem a patir alguns atemptats terroristes sense sucumbir al pànic, que la llibertat és per a nosaltres més important que la seguretat”. Al capdavall, segons Mailer, existeix un nivell de terror tolerable. Un terror, altrament, que és impossible d’eliminar del tot. A hores d’ara, la seva reflexió és d’una enorme vigència arreu d’occident just en un moment d’auge del populisme ultraconservador, enmig de l’ofensiva del terror gihadista i en el context d’unes societats occidentals que senten amenaçades les seves identitats. La por, certament, és la millor arma de l’autoritarisme. Avui és la por a un gihadisme que sabem que no pot durar eternament com sabem que despús-demà ens enfrontarem a uns nous monstres sense que puguem fer gaire cosa. Hem de viure per això tancats a les nostres llars? Convertir les nostres ciutats en fortaleses?. Renunciar a la nostra privacitat? Exposar les nostres vides intimes a l’escrutini voraç d’una qualsevol policia amb poders il·limitats? No sembla que sigui una bona opció per a una societat amant dels valors democràtics.
Així, doncs, si volem continuar vivint en llibertat, no sembla que en tinguem cap altra que, com assegurava Norman Mailer, aprendre a viure amb la inquietud, aquesta inquietud de vegades gairebé insuportable.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

Els valencians i Ripoll, el darrer executat per la Inquisició

*Article de Francesc Viadel publicat el 7 d’agost de 2017 a La Veu.

b69b576c9e58728a80942cb5154a93bf--valencia-spain

La Llotja en una imatge de la segona meitat del segle XIX. Just enfront d’aquest edifici l’Inquisició va executar el seu darrer reu, el solsoní Gaetà Ripoll, el 31 de juliol de 1826.

El 31 de juliol de 1826 una multitud es va agombolar davant de la Llotja de València per a presenciar l’execució en la forca de Gaietà Ripoll Pla. En un recull francès de noticies de l’època es va titllar aquell comboi sanguinari de “reunió de caníbals”. La comparació no podia ser més apropiada. Fet i fet, als ulls d’un qualsevol europeu aquella execució dictada per un tribunal de la Inquisició devia resultar d’un salvatgisme irritant. Incomprensible, també, en un continent que despertava als avenços de la ciència i de la tècnica, al ferrocarril, al motor de combustió, a la fotografia, com ha fet notar en alguna ocasió Alfred Bosch, autor de la novel·la que recrea els fets, Inquisitio (2007).

El reu havia nascut a Solsona, era fill d’un daurador i havia estudiat teologia a Barcelona. Quan se’l va penjar acusat de ser un “hereje formal y contumaz” tenia només 48 anys. El cas és que durant la Guerra del Francès va caure presoner de les tropes napoleòniques i va ser conduït a França, on va entrar en contacte amb els corrents filosòfics de tall rousseaunià que van canviar-li la manera d’entendre les creences religioses. Amb aquest bagatge i una vegada alliberat, es va retirar com a mestre a la partida de Perú, llavors una pedania de l’actual Russafa.

L’home es va dedicar a instruir els xiquets de l’horta en un escola coneguda com l’Escaleta que es trobava al camí de Pinedo. Segons algunes descripcions que ens han arribat, Ripoll es negava a menjar carn per no fer mal als animals, practicava la caritat i tenia en Jesús un model d’imitació. Una imatge molt allunyada de l’heretge infernal i pervers que van veure en ell els jerarques locals de l’església.

Els temps, però, es van girar a la seva contra. Des de 1823, l’església es queixava que la religió estava abandonada en Espanya i pressionava el monarca Ferran VII per tal que restablís el Tribunal de la Santa Inquisició. El rei es va veure incapaç d’actuar i, a l’última, cada bisbe va decidir pel seu compte la rehabilitació o no del tribunal, que finalment va renàixer amb el sinistre nom de Junta de Fe. A València, l’encarregat del restabliment de la Inquisició va ser el bisbe Simó López, provinent del bisbat d’Oriola, on des de 1815 i fins a 1824, va imposar la línia més tradicionalista.

Cayetano_Ripoll1

Imatge idealitzada de Gaetà Ripoll, segle XIX.

Un dia, Ripoll fou denunciat a la Junta per una dona de l’horta. Segons el cronista Salustiano Olózaga, el denunciat “en vez de exigir a sus díscipulos que, al entrar en ella (en l’escola) dijesen Ave-María Purísima, les enseñaba a decir Alabado sea Dios, y que no los llevaba a misa, ni les hacía salir a la puerta cuando las campanillas anunciaban que pasaba el viático por la calle”. Assabentat dels fets, el president de la Junta de Fe, Miguel Toranzo y Ceballos, es tirà de seguida sobre Ripoll i després d’un procediment del tot irregular, el 29 de setembre de 1824, va decretar la detenció i l’embargament dels béns del mestre solsoní. El 8 d’octubre, el Polserut (com se’l coneixia popularment a causa del seu aspecte: alt, amb barba negra i grans tirabuixons) va anar a parar a la presó de Sant Narcís de València, on va passar per un autèntic calvari. Atesa la seua negativa a abjurar de les seues idees, el 30 de març de 1826, el tribunal el va condemnar a mort tot permetent-se-li la gràcia de morir penjat i no cremat viu.

El dia de la seua execució el condemnat fou conduït vestit d’hopa negra, amb les mans emmanillades i muntat sobre un ase pels carrers de Serrans, Sant Bartomeu, Cavallers i Borseria del Mercat (tots guarnits amb creus i imatges coberts amb draps negres) fins a la forca aixecada al mercat, just al costat de la desembocadura del carrer dels Conills.

El jove eclesiàstic Gaspar Bono Serrano va descriure el martiri de Ripoll en el seu llibre Suplicio de un deista, publicat el 1870. Segons Bono, l’executat va tardar molt a morir, tant per la seua corpulència física com pel poc ofici del botxí. Una vegada mort, el seu cos va ser introduït dins d’una bóta que van pintar amb flames i serps i, tot seguit, llançat al llit del riu Túria, enfront del que avui és el passeig de l’Albereda. L’execució d’aquell desgraciat va impressionar els valencians i encara els europeus que a través de diverses cancelleries van protestar al govern de Madrid. Govern que a la pràctica es va rentar les mans davant d’un crim horrible com aquell. Temps a venir, Ripoll es convertiria en un dels personatges cabdals del republicanisme valencià gràcies, en part, a l’exaltació de Blasco Ibàñez. El 1893 el regidor republicà de l’Ajuntament de València va proposar que la plaça de la Constitució de Russafa dugués el seu nom. La idea, però, va ser durament criticada per Las Provincias i per La Correspondencia de Valencia i els republicans no se’n van eixir amb la seua fins al 1906.

Amb el temps, l’existència i el significat de l’execució del deista solsoní acabaria passant a l’oblit. Un oblit de tant en tant trencat per l’homenatge d’algunes associacions com Europa Laica, que el desembre de 2016 el va recordar instal·lant una placa en la Llotgeta de la plaça del Mercat. L’oblit de Ripoll diu molt de l’hegemonia mental de la dreta en la societat valenciana. No deixa de ser significatiu que les esquerres, el valencianisme progressista en general, hagen tendit a santificar –en un sentit laic– figures com la del rei Jaume I o la de Sant Vicent Ferrer –una autèntica bête noire de la historiografia jueva– i a ignorar o menystenir personatges com Ripoll. Vist amb una certa distància, el fet resulta tan paradoxal com coherent amb una trajectòria històrica com la nostra. Sembla evident que el domini del pensament conservador en aquest camp, el de la simbologia col·lectiva, ha estat indiscutible i invasiu. Tant és així que, fins i tot, qualsevol objecció més o menys erudita, desficiosa, a la sacralització de determinades figures –la del rei conqueridor, per exemple– o a la de determinats rituals –el de l’Ofrena, sense anar més lluny- pot treure de les seues caselles al més racional dels valencianistes o al més laic i republicà dels marxistes locals. La cosa té gràcia i és com per a donar-li un parell de voltes, o més, amb permís, per descomptat, de la Junta Central Vicentina, els Cavallers del Centenar de la Ploma i la Junta Central Fallera.

 

 

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari