Gibraltar, encara…

*Article de Francesc Viadel publicat el 4 d’abril de 2017 a Directe!

 

POSTAL-FALANGISTA

La primera vegada que, allà pels anys vuitanta, un bon amic meu va dur un anglès a menjar a casa, al seu pare, de poc no li agafa un cobriment de cor. El xicot havia aterrat pel poble fugint de vés a saber quins problemes i amb la sola idea de guanyar-se uns duros mentre durés la collita de la taronja. No era l’únic cas. Per aquella època molts nois d’aquí i d’allà, marroquins, portuguesos, espanyols d’arreu, feien el mateix camí. Val a dir que la majoria no se’n sortien. Només uns pocs superaven l’hivern o aconseguien establir-se en el poble.

L’anglès formava part del grup dels sense sort. A penes sabia alguna paraula en castellà i no coneixia ningú, ni sabia tampoc per on començar. Malvivia en un pis mig enderrocat sense mobles ni electrodomèstics i la majoria dels dies passava més fam que un lladre. El meu amic se’l va endur a dinar un dia que el va veure molt apurat. Assegut a taula amb la família, aquell jove alt com un Sant Pau, ros, d’ulls blaus, es va fotre un bon plat d’arròs caldós amb una barra de pa sense quasi ni respirar. En acabar, va fer totes les reverències que va saber i se’n va tornar pacíficament i agraït al seu cau.

Quan es van quedar sols, el pare, un jornaler nascut en plena postguerra i criat en un ambient catòlic, li va recriminar que li hagués dut aquell insòlit convidat. Tot plegat, els anglesos eren tots, sense excepció, uns pirates, uns malfactors manats per un gallimarsot i una colla de marquesos efeminats. Per si encara no fora poc, eren protestants i, per tant, enemics acèrrims dels bons espanyols. D’altra banda, les angleses eren totes uns putots que es passejaven a l’estiu ensenyant el cul i posant-se al llit amb el primer que es posava a tir. De tots els mals, el pitjor, el que més sentia aquell patriòtic jornaler, era que hagueren robat Gibraltar malgrat els ‘collons’ demostrats pel difunt general Franco en tot aquell assumpte del penyal. Tot seguit, va referir encara una anècdota sobre el destí sinistre durant els temps de la dictadura d’uns turistes britànics que en un hotel de la costa Andalusa, beguts com un bocoi, van gosar ultratjar greument la bandera espanyola. Amb Espanya, quedi clar, no s’hi jugava.

Certament, aquell pobre desgraciat s’havia empassat bé l’ham de l’enemic exterior abastament difós per la propaganda del règim. Ningú no li havia explicat, però, que els gibraltarenys per res del món volien ser espanyols. Com tampoc ningú no li havia explicat que els fills dels capitostos de la dictadura, posats a rebre una educació, preferien els col·legis britànics als espanyols, la majoria d’ells en mans de religiosos retardataris amb una preparació pedagògica sovint pobra. Com Espanya no hi havia res i Anglaterra era el mateix infern.

Han passat els anys però el nacionalisme espanyol, notablement el que representa el PP, en molts sentits continua alimentant aquell mite del pirata anglès. Ho fa sobretot quan les coses els hi van mal dades i convé mantenir al personal entretingut.

Igual que ahir, també, ells continuen enviant els seus fills a les bones escoles angleses mentre els dels jornalers han de conformar-se a viatjar a Londres per a posar cafès i  netejar de pixums els vàters públics.

Aquests dies torna al debat públic l’assumpte de Gibraltar, ara a compte del Brexit, una broma de mal gust del populisme anglès de conseqüències imprevistes. Alguns anglesos, tant o més conservadors que la senyora Cospedal, ja han dit davant de les pretensions espanyoles sobre el penyal que el defensaran fins les darreres conseqüències. Això és, amb vaixells i avions de guerra, amb coets i trets de canó. A Madrid, que es feien il·lusions a aconseguir una sobirania compartida jugant amb la por dels gibraltarenys a quedar fora d’Europa, s’han quedat amb tres pams de nassos i ara si no volen tensar més la corda potser s’hauran de mossegar la llengua.

Això no obstant, continuaran reclamant Gibraltar al·legant que es tracta d’un cas no resolt de colonialisme, el mateix, per cert, que practiquen ells amb tots els Països Catalans cada vegada que passen la safata dels impostos o que envien la Guàrdia Civil o la Policia Nacional a patrullar al carrer sense cap ganes d’entendre la llengua dels indígenes.

En fi, poden reclamar-la tant com vulguin perquè, de moment, al penyal no hi ha ni Déu, ni el més fava, que vulgui ser espanyol. Per quins set sous ho haurien de voler? Potser a la última Gibraltar serà espanyol, quan les cabres tindran llana…

| Deixa un comentari

Processons de quatre gats contra el decret Marzà

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 3 d’abril de 2017.

Captura-de-pantalla-2017-03-22-a-las-3.38.26

Aquests darrers dies hem assistit a un parell de processons, una a Alacant i l’altra a València, contra el Decret de Plurilingüisme del conseller Marzà. No n’eren centenars, ni milers, ni menys encara una multitud tal com proclamava amb entusiasme la premsa de la caverna. Eren més aviat quatre gats valencianòfobs convocats per mitja dotzena d’entitats espectrals darrere de les quals hi ha una part del sector negoci de l’educació a més dels defensors del “valenciano” del PP i de Ciudadanos, tots més monolingües en castellà que el Cid Campeador. Llegint els rètols exhibits en algunes de les pancartes, un ja se’n fa una idea del pelatge reaccionari d’aquests cosmopolites de pesseta, autoproclamats defensors de la llibertat: “Somos valencianos y hablamos castellano”; “Marzà, el mundo ya es global y tu eres regional”; “No a la vulneración de los derechos constitucionales de nuestros hijos”; “No a la imposición de una lengua de minoría”; “Ese decreto solo vale para limpiarse el culo”.

La presidenta d’una de les associacions convocants, Marisol Legaz, fins i tot ha anat una miqueta més enllà del cul i, en un to encès, ha assegurat que la intenció darrera de la Generalitat amb això del decret és, no s’ho perden, la de dividir la societat entre ciutadans de primera i de segona i, a l’última, la de sembrar l’odi entre els valencians. Caldria que ens preguntàrem, però, amb quin objectiu hauria de voler Ximo Puig i companyia, sembrar l’odi entre els seus escurats administrats. Buscar el martiri, potser? Provocar una guerra cagué i enriquir-se amb la compravenda d’armes de contraban? Guanyar un concurs internacional a la idiotesa política? Ells sabran.

Res de nou. Són les mateixes reaccions dels mateixos personatges sinistres que als vuitanta van enrabiar-se amb la implantació a mitges de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Entre les moltes bestieses que es van dir aleshores paga la pena recordar les del president de la Federación de Asociaciones de Padres de Alumnos, Àngel Aguado, que va assegurar que la LUEV posava en perill la identitat alacantina i que el valencià “(…) una lengua que se ha perdido desde hace trescientos años”, sols podia “considerarse como algo histórico, un monumento”. I mentre Aguado predicava contra l’obsolescència del valencià, els d’Unió Valenciana cremaven llibres en les places i Las Provincias culpava els mestres d’una conspiració catalanista i clamava, com avui, contra la llengua del país. El castellà, assegurava fa quatre dies una editorial del diari degà, està encalçat a ca nostra des del minut zero en què es va publicar el dimonitzat decret de Marzà. I ho diu la mateixa capçalera que en temps de Font de Mora instigava per amor al país a la desaparició del valencià a les aules en favor de l’anglès. Tot molt modern, internacional i antivilatà.

La veritat és, però, que tot el que s’ha fet pel valencià durant les darreres dècades ha estat poc, per no dir gens. S’ha fet infinitament més a la contra. No hi ha hagut una política lingüística seriosa en cap àmbit. Per no tenir no hem tingut ni tan sols una televisió pública que complís amb la seua pròpia llei de creació segons la qual aquesta havia de convertir-se en un instrument de normalització lingüística. TVV no tan sols va parlar poc en valencià sinó que, a més, va servir per a legitimar el marc ideològic d’un regionalisme estèril del qual s’ha servit el PP.

Dit això, no perdem de vista que tant la LUEV com el Decret de Plurilingüisme d’avui, a penes representen una minúscula passa, políticament molt tèbia, en favor de la recuperació del valencià en un àmbit com l’escolar sense la capacitat de socialització que tenia mig segle endarrere. El valencià es mor i el maten i ho podem pintar del color que vulguem per no patir. El valencià, el nostre català d’ahir i d’avui, percebut per amplis sectors de la societat valenciana, profundament castellanitzats i fidels a l’ideari del nacionalisme espanyol, com el vector de contagi de tots els perills que pensen que poden venir de Catalunya.

L’actual mobilització a la contra de Marzá és més vella que l’anar a peu, i com sempre, al darrere té la dreta. El dirigent del PP, Vicente Betoret, fa dies va anunciar a bombo i plateret la promoció d’una caravana contra el decret de plurilingüisme la qual hem d’imaginar com una mena de fira zíngara amb aire decimonònic, carraques pintades, bruixes que llegeixen la mà, musica d’acordió i ossos que ballen sota la llum de la lluna. Volen també legitimar administrativament i posar al nivell de la filologia, els títols de valencià xim pam pum de Lo Rat Penat i la RACV. Igual igualet que als anys de Maria Castanya. A l’esquerra li fa pànic entrar en el debat i la dreta, és clar, se n’aprofita. L’esquerra, de vegades, però, hi entra. Quan ho fa, però, equivoca l’estratègia parlant de normatives, grafies i exquisideses filològiques. La dreta, com sempre, se’n fot.

És evident que tant a Betoret com als seus, posats a parlar d’educació, els resulta molt més productiu excitar els valencianòfobs habituals i els fanàtics de la modernitat monolingüe en espanyol, que no parlar de la màfia que el seu partit va emparar en CIEGSA, deixant els valencians més nets que una patena.

La polèmica és vella i cansosa. El sociolingüista Lluís Vicent Aracil fa molts anys va fer llum sobre el tema amb un article titulat Qui té por al País Valencià. Afirmava que la dreta sempre havia jugat la carta del castellà per tal com això del valencià –del català- els semblava vulgar i rústec. Qualsevol promoció de la llengua del país els posava –i els posa- en evidència i en perill perquè en realitat no podien presidir la causa d’un idioma en què ni tan sols sabien de lletra i molts, encara, ni parlar-lo. “Els avantpassats i antecessors d’aquesta gent”, va escriure, “van cremar les naus quan van decidir que el català no servia per a res, i van optar per l’uni-lingüisme en l’idioma que els unia al Poder tutelar. Qualsevol promoció del català –del valencià- havia de venir de ‘baix’ i seria descontrol, subversió i insubordinació. Seria una crisi d’autoritat, una situació anormal, mala de dominar si fallaven els recursos més contundents per imposar la disciplina. És quan falla això que cal improvisar arguments i excitar sentiments, com a últim recurs”. I en això estan encara. Improvisant arguments, excitant sentiments, embolicant la troca.

Publicat dins de Cultura, l'aportació positiva, No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme., Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Periodistes contra el bunker-barraqueta

*Article de Francesc Viadel publicat l’1 d’abril de 2017 a Nació Digital.

En memòria de l’amic Paco Carrasco Escoda.

portada-vs-070

Al País Valencià, la Transició es va saldar amb la desfeta d’un incipient i dispers valencianisme d’esquerres i amb la imposició manu militari de l’univers simbòlic i ideològic de la dreta regional, sucursalista i franquista fins al moll dels ossos. En aquest fatal resultat hi va contribuir decisivament la força de xoc del blaverisme, això és, de l’anticatalanisme indígena que sempre va estar ben proveït per les clavegueres de l’Estat i recolzat pels mitjans de comunicació del país, notablement pel diari Las Provincias. La dreta valenciana era violenta i corrosiva. L’estimulava en l’acció el pànic a un canvi social i polític que percebien apocalíptic i, també, naturalment, els poderosos interessos econòmics que administraven des de la llarga nit del franquisme.

L’esquerra, amb més entusiasme i ideologia que cap, sabia això no obstant que sense premsa pròpia difícilment es podria combatre l’hegemònic discurs reaccionari, picar allò que el periodista Amadeu Fabregat va batejar com el bunker-barraqueta, un indret metafòric on s’aixoplugaven “els caps-grossos de la pinteta enverinada i assassina”.  El bunker-barraqueta o tota aquella colla de falangistes rabiosos, carlins, fallers fanàtics, exfactòtums del règim, botiguers espantats, capellans de Cristo Rey i altres espècies.

El cas és que després de les eleccions de 1977 amb el consegüent fracàs del nacionalisme a les urnes, Ernest Sena, dirigent de l’Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), el socialista Paco Carrasco i el controvertit periodista Fabregat –el qual, vés per on, havia d’acabar seduït pels poc glamurosos caps-grossos ja consabuts- van posar en marxa el setmanari Valencia Semanal, un mitjà valencianista de centre-esquerra. La revista va assajar un periodisme combatiu –especialment contra l’extrema dreta-  com mai no s’ha vist al País Valencià en unes condicions ambientals gairebé insuportables. L’entusiasta producció cultural en català es va fer visible en un país que no públicament a penes reconeixia Sorolla i Blasco Ibáñez, mites de quasi un segle expropiats pel franquisme.

València Semanal era el contrari de l’estampa de la barraca i els llauradors disfressats per a l’ocasió entomant un pomell de taronges. Era la protesta contra el model econòmic de l’especulació salvatge i la preservació del patrimoni mediambiental i cultural, la caixa de ressonància de la memòria històrica del país. Era el càustic Joan Fuster, el president rebel Josep Lluís Albinyana, el poeta Vicent Andrés Estellés, era l’escultor Josep Renau, Els Joglars i el Virgo de Visanteta, Ovidi Montllor, Al Tall o Miguel Hernández, Joan Monleon transvestit de Fallera, els bars hippies del barri del Carme i el ritual del porro, Tarradellas i el valencià a l’escola, el sexe lliure, les quatre barres i l’aplec… Valencia Semanal era una bomba contra la secular, plàcida i gris anomia valenciana exemplificada en el mite del Levante Feliz.

Dos anys després de la seva aparició, la publicació, asfixiada pels deutes, va acabar en mans del PSPV-PSOE que la va soterrar com va fer amb no poques de les seves pròpies iniciatives i conviccions, especialment totes aquelles que li venien de la banda del valencianisme més coherent. Amb uns quants Valencia Semanal, una televisió i una ràdio pública mínimament civilitzada, el país possiblement hauria estat tota una altra cosa.

de-la-ilusio-al-desencisLes peripècies d’aquesta mítica publicació ara les explica amb pèls i senyals el doctor en Història i periodista, Carles Senso en el seu llibre De la il·lusió al desencís. La transició valenciana a través del Valencia Semanal (PUV). Paga la pena endinsar-se en les seves pàgines per veure fins a quin punt -i per desgràcia- les coses no han canviat tant ni gens.
Avui, com a finals dels vuitanta, la premsa cavernícola continua matxucant els modestos intents de l’actual govern de la Generalitat de rehabilitar públicament la llengua del país després de dues dècades d’anorreament. Ixen quatre gats al carrer insultant el valencià i el conseller Marzà i els diaris de torn els converteixen en una multitud de ciutadans clamant per la llibertat.

El País Valencià no té ni ràdio ni televisió pública des que el PP la tanqués després de saquejar-la. Un cas insòlit. És veritat que s’estan posant-se les bases per a una reobertura, però també ho és que aquest procés ha esgotat la paciència de molts i que a hores d’ara hi ha més dubtes que il·lusions davant d’un projecte que vindrà a ser realitat, amb sort, a finals de mandat quan la dreta ja haurà desplegat per tot arreu els seus tancs metafòrics i minat de mentides l’opinió pública. L’estructura comunicativa valenciana és avui un autèntic desert on no planten tenda ja ni les sucursals dels principals diaris de la capital d’Espanya i on trobar premsa de Barcelona és, simplement, impossible.

Així les coses, el discurs dominant de la dreta hegemònica, tant cafre avui com ho era la de la Transició, no té contestació mediàtica per bé que el món d’Internet ha possibilitat l’existència d’algunes iniciatives molt potents com la del digital La Veu del País Valencià.

Com sigui, avui l’esquerra política s’ha de conformar en treure el cap per les finestres que, de tant en tant, s’obrin a les televisions de Madrid i encara gràcies. No estem com en 1978. No, estem pitjor.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Infants d’hivern

*Article de Francesc Viadel publicat  a La Veu del País Valencià el 27 de març de 2017.

Paris 1920 Else Thalemann xiquets hivern

París, 1920. Interpretació d’una foto d’Elsa Theleman.

Hi ha infants que creixen invisiblement i contra tot igual que si foren arrels d’ensopegueres solitàries sobrevivint durament entre el cel i la sal. Salvatges i esquívols, just en els inicis del lent camí cap a la mort, sempre es perden en el laberint de la memòria, s’oculten en la claror tèbia d’un instant estimat amb l’esperança secreta que l’eternitat els devore. Ningú no els va ensenyar mai a cordar-se les sabates, ni va saber jugar amb ells, ni va entendre què o qui ploraven o reien en aquell racó ombrívol de la casa quan el silenci s’estenia per tot, lentament, tancant al seu pas funest portes i finestres, passant el forrellat de cada porta, esgarrinxant amb les seues ungles llargues tots els murs de colp convertits en inconsistents fulls de paper.

Són infants d’hivern criats en el fred de la indiferència, alletats sense ganes i, amb tot i això, capaços d’estimar infinitament. Infants d’hivern com aquell que un Nadal llangorós de misèria va fer un amic de l’altra banda de les vies del tren, aquell país desconegut d’edificis lletjos aixecats al voltant d’una plaça amb quatre albers moribunds i un gos apedregat. Un amic a qui mai més va tornar a veure. Com aquell altre que una vesprada d’agost va perseguir una xiqueta de pell bruna entre les muntanyes d’enderrocs d’un paratge desolat assedegat de la saliva del seus llavis. Una xiqueta a qui tampoc mai més va trobar. Com el qui va somiar la conquesta de països fabulosos perdut en l’espessor d’un canyar vora el riu assassí. Infants d’hivern que somien una nit d’abril en la coberta d’un vaixell que fa via en la foscor bressolat pel cant de les banderes agitades pel vent o que somia el tacte excitant d’un malucs o la visió hipnòtica de l’esperança tatuada en el bell mig d’unes pupil·les.

Somnis de grans avingudes i aparadors de llum càlids com matrius, d’orquestres de jazz que gemeguen en el fons d’un local il·luminat per una constel·lació de bombetes roges, somnis de rellotges esventrats, de calaixeres plenes de secrets, de fanals a l’albada il·luminant un camí de til·lers, de mans que s’uneixen, de mans que volen trencar una presó d’aigua, somnis de trossos de cel enganxats en un vell àlbum de fotografies, somnis de marjals, de terra madura, de ràdios antigues emetent belles melodies que només els eterns poden escoltar.

Infants d’hivern que creixen sense créixer. Infants que, en realitat, malgrat el pas del temps, mai no han eixit d’aquell carrer estret i fosc on cada any la primavera quedava atrapada com un rossinyol en el vesc. Un carrer que feia olor de rent i d’ametlles torrades i de gessamins marcits. On cada casa tenia un pati amb una llimera i una figuera i una pica de pedra rosegada per l’aigua i un mur antic on, de vegades, alguns amants escrivien amb un carbó els seus noms en una cal·ligrafia maldestra, juraments impossibles de desfer. Infants que creixen sense créixer, aparentment només, entre tots aquells mateixos amb els qui van jugar, anar a l’escola, amb els qui van amar i odiar.

Hi hagué un infant d’hivern que sovint dormia entre els cossos calents dels seus avis. Damunt del capçal del llit un Jesuset vetllava la son. Sota el llit, damunt d’una estora maduraven els melons i la pols. L’habitació tenia una finestra que donava al carrer. La persiana deixava passar un milió de punts de llum que s’estavellaven com bales contra l’espill de l’armari gran on habitaven tots els vells fantasmes de la casa entre vestits de núvia i de mort, bates d’estiu, jaquetes i pantalons de pana negra, boines i barrets.

A l’hivern, a trenc d’alba, sempre els despertava l’alegre xerrameca de les dones camí de la fàbrica. Unes parlaven d’allò que havia passat a la nit. Les altres callaven i escoltaven, de vegades reien. El carrer feia olor de llenya de forn i rosada.

De vegades, els avis, en fer-se de dia, pujaven el seu infant d’hivern al tren i se l’emportaven a la ciutat. Al mercat, compraven pomes, xocolata de desfer, anís i caramels de violeta. Un dia, aquell infant d’hivern es va deixar anar i es va perdre entre les parades, el va esborrar una glopada de llum filtrada per una vidriera de cristalls blaus i taronja. Molts anys després els seus avis i aquell infant, en el somni, encara es cerquen en aquell mercat. Infants d’hivern que creixen sense créixer, invisibles, atrapats en el laberint de la memòria, en la claror d’un instant.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Likael i el temps

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 19 de març de 2017.

primera.jpgA prop de Maen-hir, una vesprada fosca i plujosa de març, sobtadament, el temps deixa el seu amagatall en la foscor d’un corral de bestiar abandonat i salta al camí sorprenent Likael K. en la borratxera serena de la seua melangia de cristall. Durant una dècima de segon, atònit, se’l mira de fit a fit, sense saber que li cal fer. El temps, prim i alt, secallós, a penes pot ocultar la seua estranya i decrèpita nuesa darrera d’una espessa barba blanca i dels seus cabells d’argent, llargs i sedosos com els d’una fada. I, en això, llança un esgarrifós crit com d’animal furiós i amb els seus braços oberts del tot, flexibles i infinits com potes d’aranya, fa el gest d’escometre la seua víctima. Si Likael fos un falcó alçaria el vol per sobre l’extensió immensa dels camps de terra sangonosa i els boscos i fugiria ben protegit per l’espessor impenetrable d’aquells núvols de plom. Només pot, però, allunyar-se’n corrent i això és el que fa.

El temps és molt veloç. El temps és ferotge… An amzer a dro, An Ankou a sko… el temps volta, la mort colpeix… El temps com una triskell d’acer tallant camí en la plana infinita de l’univers. I, ara, el temps, com una rabosa astuta, àgil i ell, una trista llebre tremolosa, espantada. El temps tot ho devora amb l’ànsia d’un home llop embogit per la seua solitud o la d’un drac o la d’un gegant cruel o la d’una serp de mar. Ara obre molt la seua boca i amenaça de cruspir-se d’una sola mossegada tota la memòria de Likael… Això és, una llum tèbia de somnolenta vesprada de primavera escolant-se en l’aula de la vella escola esbucada, l’esmús de la pols del guix entre els tous dels dits, el gust de la melada de tomaca als llavis, la coïssor dels genolls pelats, la joia de l’infant dins de la ferrada al pati de l’estiu, un far abandonat sota un cel de foc, un fil roig de seda irrompible, les vores regalimoses d’un tall sedós i el secret que guarden i la seua penetrant humitat, una melodia de Waits bressolant un gemec de plaer en la nit de la ciutat gris de les fàbriques silents, la tibantor del sexe com la corda d’un arc màgic apuntant als estels, la impaciència de l’arquer, un bosc encès pel roig, les flames de l’auró crepitant intensament en la tardor de la vida, un vent suau vinclant amorosidament els joncs d’uns aiguamolls llunyans, aquella pell bullint, aquell cos nu engolit al remolí de l’etern, la calentor de les mans entre unes tremoloses cuixes de setí, uns solcs plens de sal en l’almosta de la mà del pare, el batec de les campanes dins del cor d’un capvespre somnolent de diumenge, el plor i l’alegria en la desesperació i en el somni acomplert, l’olor de la terra treballada, la dels llençols acabats de rentar, l’olor del rent, la visió excitant de les sirenes del desig grimpant enmig de les aigües gèlides, grises i agitades del port de Rosko, unes petjades de dona en la sorra d’una platja batuda pel temporal, les notes d’un orgue de carrousel i uns cavallets de fira i una poma de caramel i una mesureta de borles de sucre, una nostàlgia de taverna de joventut, una nostàlgia d’alcohols i cos derrotat per la febre del plaer, un regalim d’esperma sobre uns llençols rebregats, l’enyor, tots els enyors junts…

estany

El temps corre i acaça però Likael encara s’afanya més que aquell vell malparit, tant que els seus peus quasi no toquen terra. I aleshores, de colp i volta, astutament trenca la seua trajectòria i, camp a través, ja quasi sense esma, panteixant, agafa la direcció de l’estany de Coronc. El vell li respira a l’alè, quasi el té, però, finalment, Likael aconsegueix arribar a l’aigua i, tot d’una, s’hi llança i se submergeix i cau al fons com una pesant pedra. El temps resta desconcertat, llisca amunt i avall com un sabateret sobre la làmina d’aigua verdosa. Enfonsa el cap dins l’estany i amb uns ulls enormes intenta vanament descobrir la seua peça entre les algues, entre les bremes daurades, les tenques, les robustes carpes, les sandres, les anguiles. No el troba. S’enfurisma. Udola. Es desespera i, a la última, amb la boira de la boqueta nit, se’n va i es perd en la profunditat del bosc. Likael, mentrestant, bressolat pel cant de les fades de l’aigua, s’adorm profundament, somia en la vastitud del futur.

 

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

Joan Fuster per a joves i desorientats

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 21 de març de 2017.

JoanFuster_mufintime2

En molt poc de temps de diferència he llegit com dos dels autors en català més importants de les darreres dècades se’n planyien d’allò que en podríem dir el seu destronament del mercat editorial. Em refereixo a Josep Piera i Isabel-Clara Simó, un de Gandia i l’altra d’Alcoi. El primer va marcar una generació de poetes i va ser durant molts anys un dels pocs escriptors del sud amb una clientela lectora important a Catalunya quan saltar l’Ebre era molt més complicat que no pas ara. D’altra banda, algunes de les obres de Simó han sigut autèntics best-sellers tot i que el reconeixement públic més important li hagi arribat ara, en un moment de poca alegria pel que fa a les vendes. En aquest destronament han pogut influir moltes coses com ara els nous gustos literaris, la presència pública en xarxes i mitjans de comunicació dels nous autors, els problemes de tota mena del peculiar mercat en català. No ho sé. Però en qualsevol cas no m’agrada perquè els aprecio personalment a tots dos i, sobretot, perquè crec que cap obra sòlida com la d’ells n’és prescindible en un context com l’actual d’empobriment cultural.

Fa quasi quatre anys Josep Maria Castellet em va assegurar, sense fer escarafalls, que de cada generació d’autors només l’obra d’un parell sobrevivia els embats dels gustos, del temps. Que això era ben normal i que passava a totes les literatures. Injust i cert. El cas és que com que parlàvem de Joan Fuster no vaig poder evitar sentir-me neguitós. Durant molt temps vaig estar convençut que l’obra de Fuster era eterna fins que al llarg del temps he anat comprovant que també ell era un destronat. Per a la immensa majoria dels joves d’aquí i d’allà, l’assagista és un desconegut, un traspassat més sense connexió amb les sèries de Netflix, ni amb el manga, ni amb Internet. Un tipus que creuen que va escriure sobre coses que, com ell mateix, ja no existeixen.

Hi ha hagut alguns esforços de gent molt responsable per mantenir present la seva obra. Parlo de Gustau Múñoz, Pau Viciano, Toni Mollà, Antoni Furió, Nel·lo Pellisser, Enric Balaguer, Josep Iborra o Francesc Pérez Moragón, entre molts d’altres. Fins i tot les noves autoritats valencianes han recuperat la seva casa de Sueca a fi d’enaltir la seva memòria. Com sigui, a un escriptor que no se’l llegeix ja li poden construir oratoris, encendre-li espelmes. El drama és que a l’autor de Nosaltres els valencians, Causar-se d’esperar, Sagitari o Indagacions i propostes, no tan sols no se l’ha llegit poc darrerament si no que, a més, hi ha hagut uns quants que ho han fet molt malament, especialment al País Valencià on se l’ha volgut fer passar per una mena d’enrabenat inquisidor de les essències, com el culpable de totes les plagues bíbliques que assolen la societat valenciana com ara l’anticatalanisme o l’hegemonia del PP o de tot allò que representa, si vous voulez. Alguns dels nous manaires es refereixen a Fuster i a un suposat fusterianisme de caire etnicista, en termes de lletraferit i vella doctrina a eradicar. No han entès res. Sense saber-ho, blasmant-lo, s’abracen a les efusivitats del vell regionalisme castís que tan va irritar i combatre per raons de supervivència civil, l’escriptor.

Els que pensen això són uns autèntics indocumentats. Fuster tenia poc d’essencialista i  menys encara d’inquisidor. Els seus anàlisis eren un pur desafiament al sistema i la seva erudició d’una exquisidesa impossible d’apreciar pels humanoides de torn. Si visqués avui, els polítics valencians –però també els de Catalunya- no tindrien on amagar-se, vull dir, aquells polítics que en teoria representen l’anhel d’una emancipació nacional i cultural plena. Sens dubte, entre els seus lectors abundaria la fauna rebel atès que, en el fons, molts dels problemes polítics i dels mals col·lectius que ens afecten continuen sent els mateixos que aleshores.

Per a entendre-ho només cal llegir l’antologia de textos que l’editorial Onada ha publicat amb el títol Joan Fuster per a joves amb pròleg de l’escriptor Salvador Vendrell. Fuster, recorda el seu antologista per si algú no ho sap encara, va escriure de tot i sempre sense cap voluntat de pontificar, “sense cap engruna de dogmatisme”. La seva iconoclàstia, el seu humor agre, les seves intel·ligents i alhora crues apreciacions sobre la realitat, el converteixen en un autor d’una frescor envejable. Els seus textos poden nodrir l’ànima rebel dels joves però també estabornir als desorientats de qualsevol edat.  Cap d’ells, especialment aquells que tenen alguna responsabilitat ni encara que sigui de president d’escala, deurien de parlar de Fuster sense abans haver-lo llegit bé.  Per greu que els sembli a alguns, vint-i-cinc anys després de la seva mort, el suecà, amb l’impagable ajut dels ases, continua fent bo un dels seus aforismes: “La primera obligació d’un escriptor és de fer-se llegir”.

Publicat dins de Cultura, Literatura, Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

El silenci

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 13 de març de 2017.

aa26b7304a2e9c822d02d5d5ad2a20d4

Mai no havia conegut la por fins aquella mitja nit d’agost de 1946, entotsolat en aquella minúscula habitació d’hotel de la Rue Quincampoix de París. Mai. Potser perquè Jonas M. havia nascut del ventre tèrbol d’una dona boja i és evident que aquest fet alguna conseqüència havia de tenir en la formació complexa de la seua ànima solitària. Potser també per un simple caprici de la filla de puta de la natura a qui tant li agrada el joc de les distincions i de les rareses abominables. Mai. Ni encara aquella matinada tenebrosa de març, trenta anys endarrere, quan el vapor belga on viatjava com a mariner va estavellar-se contra els esculls a prop del port de Santos. Tot va passar en a penes cinc minuts. El vaixell, perdut enmig de la foscor, sota una pluja brutal, sacsejat per l’onatge furiós, va topar de proa amb tanta violència que va saltar prodigiosament en l’aigua com un peix de més de setze mil tones. En caure de nou a la superfície, els esculls van obrir la seua panxa de costat a costat i l’aigua va entrar sense atur per cada racó de la nau. Les enormes calderes cilíndriques de la sala de màquines van explotar matant en l’acte tots els operaris i tot seguit els cossos es van bullir en l’aigua igual que si foren quarts de gallina en un brou. La majoria dels centenars d’emigrants que dormien als entreponts de proa van morir ofegats de seguida mentre somiaven una vida millor. La proa aleshores va quedar submergida i durant uns segons, abans d’enfonsar-se del tot, la popa es va aixecar dreta cap al cel deixant a la vista unes atemoridores hèlixs de bronze talment com queixals postissos d’un gegant caníbal. Entre els crits de terror dels passatgers, entre tanta desesperació, només hi va haver uns pocs que van tenir l’aplom o la sort necessària per a poder salvar la pell.

Agafat a una fusta, Jonas va esperar més de dues hores que el rescataren. En aquella llarga espera va veure passar ben a la seua vora, silenciosament, surant com taps de suro, els cossos unflats d’homes, dones, xiquets… tots blancs com la neu, irreals com ninots. En cap moment se li va passar pel cap, però, que ell també podia morir. Simplement, es va limitar a admirar amb els ulls d’un infant la bellesa d’aquell cel fosc i misteriós de tant en tant esquerdat pels llamps, veloços i fugissers com espectres de serps màgiques. Va pensar en el cos nu d’una dona dibuixat en la penombra, en el tacte narcotitzant d’una vellutada pell de dona, en els seus mugrons menuts, erts i saborosos com cireretes cruixents, en el gust dels albercocs acabats de collir, en la sensació d’un dit dins la carn d’una refrescant i humida figa, en l’espessor apegalosa del suc dolç d’una taronja, en la tebior del sol de mitjans de juny escampant-se sobre els camps d’espígol de Grinhan, en un extasiant capvespre d’abril amb el vent suau pentinant la làmina d’aigua quieta d’un mar menut perfumat de sal, en un papallona violeta tatuada sobre una natja perfecta que hauria volgut mossegar, llepar fins l’extenuació, fins ofegar-se, en uns ulls de lluna, en una boca o un ocell oronejant sobre el cim sangonós del seu desig. Ni un bri de por en aquella nit de mort. Només el soroll de les ones colpejant les restes del vaixell, algun dèbil gemec de dolor, el so llunyà d’un tro, la música de la seua esperança intacta en meitat del desastre.

Com tampoc va tenir por uns anys després, abans de la guerra, quan aquell capità bretó de vaixell mercant que havia conegut en un bordell de Marsella el va dur a La Grand Brasserie Cyrano del Boulevard de Clichy a escoltar la preciosa Damia… (Comme le tam-tam qui résone, Dans la jungle sombre, au lion, Comme le tic-tac monotone, Qui le temps marque le point, Comme cette pluie obsédante, Qui s’acharne surt toit, Sans arrêt ce rêve fou, Me hante-toi, toi, toi…) Després van fumar opi en un amagatall del mateix local amb una colla de poetes bojos, mariners arruïnats i putes somiadores. Un opi que el va enfonsar en les profunditats de la terra on va veure els dracs devoradors de la humanitat dormint sobre muntanyes de cranis oblidats i on va poder entrar també al laberint infinit del destí i, encara, a la sala dels espills que és també la de la bogeria o la dels errors irreparables o la de l’enyor incurable o la dels somnis com arnes atrapades en antigues capses de titelles trencades, aquella sala on una vella esdentegada li va mostrar el seu cor bombollejant dins d’una ampolla de xampany Perrier Jouët, el seu cor sobre una caixa de música i al costat d’un rellotge de cadena aturat a la una de la nit, el seu cor bategant amb força dins d’una peixera junt amb un bellíssim exemplar morat de peix laberíntid, el seu cor dins d’una campana de cristall, els seus ulls plorosos, la seua tristesa infinita clavada sobre un tapís de vellut amb una agulla d’or com l’insecte rar d’un entomòleg boig.

Ni tan sols en l’infern de la guerra i la derrota, quan sol feia els camins que menaven a Burdeus, perseguit per la mort, va sentir Jonas la por, ni encara la fam o el neguit pel futur. Viuria feliç malgrat tot mentre pogués nodrir-s’hi amb la visió dels estels d’aquelles nits de maig de 1940. Ni després amb els alemanys a París, en aquell ambient de delació, traïció i terror va saber què era.

Del cert que la por la va conèixer per primera vegada en tota la seua vida aquella mitja nit d’agost de 1946, després de quedar-se sol a l’habitació d’aquell hotel apurant el que quedava d’una ampolla d’absenta, just quan els llençols començaven a refredar-se. En el mateix moment en què a l’habitació del costat va deixar d’escoltar-se en el vell giradisc C’est pas non seul amour de Guetary, quan va sonar també la darrera de les dotze campanades de la Paroisse de Saint Merry i els llamps es van quedar congelats en el cel i ja no es va sentir bufar el vent, ni repicar la pluja sobre l’ampit de la finestra, sobre la teulada de pissarra. Llavors sí que va sentir la por que un silenci poderós com mai no havia sentit li va injectar per l’esguard, per cada porus de la seua pell, entre les ungles i els tous dels dits… Un silenci pesant, un silenci de distància insalvable, un silenci desconhortador, capaç de corrompre tota esperança, un silenci pitjor que la mort car tothom sap que fins i tot la mort fa soroll de ratolins robant el rebost en els reialmes de la memòria. Un silenci esmolat com una guillotina, pudent, capaç d’escanyar qualsevol record, negre com un corb sobrevolant en la nit els sostres inhòspits de la ciutat. Aquell silenci i aquella por podríem dir que el van matar en vida. Mai més ja no va ser el mateix.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Les ‘mòmies’ es queden a El Valle de los Caídos

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! l’1 de març de 2017.

Estava cantat. El Tribunal Suprem ha sentenciat que les ‘mòmies’ de Franco i José Antonio Primo de Rivera es queden on estan, com si foren faraons. L’exjutge Baltasar Garzón i els advocats Manuel Ollé i Eduardo Ranz, havien demanat al tribunal que desestimés la decisió del govern del PP de treure d’allà tan egrègies restes a fi de poder convertir El Valle de los Caídos en un espai de memòria, al capdavall que aquest deixi de ser d’una vegada per totes un mausoleu del feixisme.

El setembre de l’any passat el senador de Compromís, Carles Mulet, va preguntar també a l’executiu si aquest tenia cap intenció de ‘desfranquitzar’ l’indret. Al gener el govern va contestar que El Valle de los Caídos ja no tenia cap significació franquista tal i com pretenia Mulet. I no tan sols això, sinó que en consonància amb el cinisme amb què el franquisme va legitimar la seva existència, el govern va recordar que l’objectiu de la fundació que se’n fa càrrec del monument era la d’honrar la memòria de totes les víctimes de la guerra civil.

El Valle de los Caídos va ser construït en part per presos republicans en un brutal règim d’esclavitud. A ells els va tocar la part més difícil com va ser l’excavació de la basílica-cripta en la roca granítica de la muntanya. L’indret es va pensar per a soterrar els vencedors però el 1958 quan estava tot a punt, molts familiars de los ‘caídos’ no van voler traslladar als seus. Al final, el règim es va mobilitzar i per tal d’omplir l’ossera va ordenar a alcaldes, governadors civils, capellans i autoritats en general que els enviessin ossos d’allò on fos. La dictadura va acabar justificant aquella jugada airejant el conte de la reconciliació entre els espanyols.

Ahir mateix, el diputat popular Rafael Hernando, ratificava la voluntat del govern de no moure a Franco ni a José Antonio alhora que assegurava que a ell no li agradava pensar en els morts, que preferia pensar en els vius. Hernando vol que els morts descansin en pau, els seus, s’entén. El PP porta en la massa de la sang l’herència del franquisme. El perpetuen en el gest i en la vocació política. Ho fan sense gaires complexos. Ben mirat, gràcies al seu capteniment i a la covardia de bona part de l’esquerra espanyola, han aconseguit emblanquir la dictadura franquista, desvincular-la del seu context històric europeu.

Tot plegat, mantenir El Valle de los Caídos en les seves actuals condicions tal i com pretén el PP, és mantenir viva la flama del feixisme espanyol, evocar el seu record, legitimar en definitiva la seva existència.

Així les coses, la pregunta és obligada: podria algú concebre un monument en Alemanya aixecat a la memòria d’Hitler sostingut per l’Estat?. És clar que no. Això només és possible en Espanya.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Davor K., Davor K.

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 6 de març de 2017.

Interpretació d’una imatge d’Anne-Amrie Plumier-Baccus, bloc Sombrecitrouille

En el rovellat carret de la compra de Davor K. hi cap un món sencer amb totes les seues infinituds inabastables, els seus laberints aterridors, els seus desesperats udols nocturns, les seues ombres afamegades d’ànimes, els seus cels i els seus oceans de somni, els seus impenetrables boscos humits, els seus deserts solitaris, els seus depredadors i les restes podrides de les seues víctimes, les seues serralades de gel, les seues llunes de llautó, les seues muntanyes d’ossos corcats, els seus records en el fons penombrós de les seues grutes de sal.

En la vida de Davor no passen coses gaire especials. Els dies són una successió de segons, minuts i hores que s’arrosseguen lentament per la geografia de la seua solitud com una bèstia enorme malferida. Normalment, deixa que passe el dia sense fer res, respira i prou amb l’única esperança que caiga la nit i quan això passa, es limita a repetir amb el rigor d’un summe sacerdot el seu cerimonial del tot imprescindible per a tenir la certitud que encara existeix. El primer que fa és estendre contra la paret de vidre de la biblioteca el seu atrotinat matalàs. Se’l va trobar l’estiu passat en un contenidor del carrer al costat d’una vella col·lecció de discos de vinil de cantants francesos, uns quants parells de sabates velles i una bossa de roba neta i perfectament planxada. Possiblement, el matalàs, com tota la resta de coses, serien d’un mateix mort. A la gent no li agrada viure al costat de les coses dels morts i, de seguida, se’n desfà. Des del seu matalàs pot veure els prestatges dels cedés de música i dels diaris. Els sofàs rojos on van a dormir els jubilats.

Tot seguit, còmodament instal·lat, devora unes quantes galetes toves o un rosegó de pa o xarrupa d’un cartró de brou o de llet o de vi i després s’encén una punta de cigarreta. En acabar de xumar s’atansa al seu carret i comença a fer l’inventari precís del seu univers: una bombeta elèctrica, un cap de nina, una bossa de plàstic plena de bosses de plàstic, un llibre de poemes de Neruda amb la coberta una mica malmesa per la humitat, un telèfon mòbil mut, una modesta col·lecció de velles postals turístiques de Barcelona, un gos negre de guix amb restes encara de policromia, una capsa de cartró plena de botons de nacre, una ampolla de perfum buida i sense etiqueta, una camisa blanca amerada de suor de femella, unes bambes estripades, mitja dotzena d’entrades de concerts, un gerro de vidre folrat amb segells d’arreu del món, un record d’abril fet de sorra i aigua amb un ocell cercant el sol just en la ratlla de l’horitzó marí, un retall de núvol gris, un single de ‘L’éte indien’ de Joe Dassin, un cendrer fet amb una llauna de Coca-Cola, un mocador japonès de seda i la nostàlgia d’un gemec, una brúixola trencada de joguet, una carta de menú, un àlbum de cromos d’exploradors, uns bitllets del metro, un barret foradat, una perruca de pallasso, un gust de pell fresca o de poma o de fruita carnosa o de cony, un llumí, unes ulleres negres sense vidres, un quadern ple d’anotacions secretes, una targeta de la botiga Cartier del Passeig de Gràcia, un tap de suro, un somriure menut, quatre tecles d’un acordió com una dentadura postissa, una tassa mutilada de cafè, un bitllet d’avió estranger, un avió de joguina amb una sola ala, el record d’un avió en un cel de plom i foc sobrevolant una catedral de pors, unes pedres blanques i llises de riu, una bresquilla i un albercoc, una llauna de cervesa holandesa buida, la presència eterna del cos nu d’un àngel retallat contra una claror tènue de matinada, un didal de cosir, un cartró amb la inscripció ‘tengo hambre, gracias’, un necesser amb un raspall de dents molt usat i unes quantes capses estripades de medecines, un llençol blanc perfumat pel vent, una pinta de fusta, un xumet, uns pinyols de cirera amb el record tatuat d’una saliva enyorada, un cul d’ampolla de Bushmills, un tiquet d’un cafè de Saint-Germain-des-Prés, una ombra o l’enyor…

Fet el recompte, Davor treu de la butxaca de la seua atrotinada jaqueta una llibreta i anota amb un llapis invisible les coses que encara li podrien faltar al seu carret com l’astrònom que completa el seu plànol del cel amb estrelles que imagina: una postal de Koper amb el seu campanar de sang dibuixat damunt d’un fons de turons esmaragda i unes barquetes blanques ben a la vora del port, la imatge d’una cruïlla de carrer de ciutat on hi podria cabre una dona bellíssima arrossegant una maleta minúscula o una absència, un taxi solitari, uns xiquets vestits de vesprada trista de diumenge, el reflex pàl·lid del sol en el vidre de l’aparador d’uns grans magatzems. I encara, la fotografia d’una casa de parets de cristall amb vistes a un paisatge d’oliveres i una escala de cargol per a poder pujar a l’habitació cobejada o al firmament, una capseta de colors on guardar uns imants de nevera record d’un viatge a la mort, una promesa en forma de papallona macaó sobrevolant un tapís de flors grogues i blaves, un rellotge connectat al somni inventat per a atrapar el temps. Ho anota pacientment, amb el cor en un puny. ‘Tot açò’, pensa furiós, i en això s’adorm profundament en el seu racó infecte amb el posat d’un gos apallissat, pensant només en ‘tot açò’, de vegades en la mar, en un bosc secret d’oliveres.

No hi ha nit que en aquesta part del seu ritual no el sorprenga un veí de l’edifici que hi ha al damunt de la gelateria. És un tipus corrent, ni massa jove ni massa vell. Potser treballa en unes oficines o potser és mestre d’escola o potser fa d’electricista o potser no és res més que un nàufrag com tants que es passegen de la faena a casa i de casa a la faena amb cara de “em deuen i no em paguen”, acovardits per ves a saber quina amenaça inconfessable o perseguits per no se sap ben bé quin desig embogidor. Sempre es mira Davor pietosament com qui es mira un sant leprós. De vegades, però, ho fa amb un punt de repugnància o amb llàstima que encara és pitjor. Fa molt temps també que té molta curiositat per saber què conté aquell carret, per poder consultar el quadern d’aquell rodamons esdentegat, barbut i prim com un secall que fa olor d’animal engabiat, que mira tristament com un animal engabiat. Avui, no sap per què, no ha pogut evitar detenir-se davant seu. Li ha oferit unes poques monedes i un paquet de cigarrets que estava quasi per encetar. Davor l’ha mirat amb un punt de desconfiança, tot i saber perfectament qui era, i tot seguit ha agafat els diners i el tabac sense donar-li més importància. Aleshores, li ha preguntat a aquell tipus si sabia qui era ell. El veí qualsevol, sorprès, s’ha arronsat de muscles i no ha sabut que contestar-li.

-Doncs, jo sóc tu, odiat veí qualsevol…- li ha soltat Davor mentre deixava anar un somrís d’orella a orella. Tot seguit, s’ha girat de costat i ha tancat els ulls. Una gavina ha baixat del cel i a la vora del carret s’ha menjat un tros de món. Els coloms han fugit, han desaparegut com per art d’encanteri. Després, la nit s’ho ha engolit tot.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Eclipsi

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 7 de març de 2017.

L'escriptor austríac, Stefan Zweig.

L’escriptor austríac, Stefan Zweig.

L’11 d’agost de 1999 vaig poder contemplar el darrer eclipsi solar del segle XX en una carretera als afores de Salzsburg. A la gent se la veia entusiasmada com a criatures,  corrent amunt i avall amb les seves ulleres especials, buscant la millor posició per no perdre’s ni un instant d’aquell moment tan insòlit anunciat a bombo i plateret durant setmanes pels mitjans de comunicació d’arreu del món.

Per uns breus instants tot es va paralitzar. Vaig quedar absolutament fascinat i un punt atemorit per aquella foscor aclaparadora. Potser sí, vaig pensar, alguna criatura o ésser sobrenatural es menjava en aquell moment el sol que era com dir que es menjava la vida en el sentit més absolut. Possiblement, aquell fenomen extraordinari era una advertència dels déus a la humanitat de que una terrible catàstrofe estava a punt d’ocórrer a causa, com sempre, de la nostra estupidesa.

Vet aquí, però, que en els segons, minuts, mesos immediatament posteriors a aquell eclipsi, malgrat els temors terribles de molts davant del canvi de mil·lenni, no hi van passar gaires coses. Vull dir que la humanitat, com d’habitud, va empitjorar raonablement bé mentre que, d’altra banda, en alguns indrets del planeta tot just vam començar a viure una època de bonança econòmica com mai no havíem conegut.

Cert que a la majoria dels països del món la vida continuava sense valdre res, però en aquesta banda, en la nostra banda, en canvi, tot funcionava com un rellotge. Els joves trobàvem feina, el preu de les coses s’abaratia i ens tornàvem en consumidors embogits i cofois, milloraven la nostra esperança de vida i el nostre sistema polític, amb tots els ets i els uts, ens semblava sòlid i capaç de garantir eternament aquella situació.

Decididament la catàstrofe no vindria del cel. Les catàstrofes, és clar, sempre ens han vingut de terra estant, independentment dels moviments dels astres o de les prediccions dels mags i dels bruixots per més que els supersticiosos i els fanàtics d’allò ocult s’entesten a dir el contrari. No ens calen aquests firaires atemoridors o atemorits perquè per saber que passarà només ens cal veure com respiren les nostres societats civils davant de les amenaces, com traslladen el seu estat d’ànim a les urnes.

Tot d’un plegat, el món viu el seu darrer eclipsi aterridor des del dia que va esclatar virulentament la crisi econòmica que va alimentar la misèria i la por de milers de ciutadans i alhora va nodrir, aquí i allà, personatges com Trump, Le Pen, Farage, Wilders, Orban i tutti quanti. Uns tipus que ara mateix semblen indeturables, espadatxins del sentit comú en un escenari mundial de problemes aparentment irresolubles. Cap mobilització ni denuncia no frena el suport de què gaudeixen.

El pitjor és que a un sovint l’assalta la sensació de no poder fer res. Una sensació d’impotència però també de por que evoca allò que va sentir l’escriptor Stefan Zweig l’agost de 1939 en el seu exili provisional a Bath, Anglaterra, desposseït de tot, perseguit, ja sense esperança alguna. “En tota la meva vida -escriu en Memòries d’un europeu– no havia sentit amb més espant la impotència de l’home davant dels esdeveniments mundials. Heus aquí un home despert, pensant, que treballava al marge de la política, consagrat a la seva feina i dedicat, tranquil i tenaç, a transformar els seus anys en obres. I heus aquí en algun lloc, invisibles, una dotzena d’altres homes, que no coneixia ni havia vist mai, uns quants a la Wilhelmstrasse de Berlín, uns altres al Quai d’Orsay de París i uns quants més al Palazzo Venezia de Roma i al Downing Street de Londres, i aquests deu o vint homes, dels quals molts pocs havien demostrat fins ara un seny i una habilitat especials, parlaven, escrivien, telefonaven i pactaven coses que la resta no sabíem. Prenien decisions en les quals no teníem part i dels quals no arribàvem a saber els detalls i, tanmateix, disposaven així irrevocablement de la meva vida i de la de tothom d’Europa. El meu destí estava a les seves mans i no a les meves”.

Zweig es lamenta com aquells tipus, com els d’ara avui, decidien la pau i la guerra per tots, destrossaven o esclavitzaven milions de persones. “I heus-me a mi assegut a la meva cambra -prossegueix l’austríac- indefens com una mosca, impotent com un caragol, mentre m’hi anava la mort o la vida, el meu Jo més íntim i el meu futur, els pensaments que se’m formaven al cervell, els projectes nascuts o encara per néixer, el meu son i la meva vetlla, la meva voluntat, els meus béns, tot el meu ésser. Heus-me a mi assegut, esperant amb ànsia i fitant el buit…”.

Heus-nos aquí, doncs, a milions de persones esperant que el drac de la reacció, dels populismes, es mengi un dia qualsevol, definitivament, el sol de les nostres falses seguretats.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari