Pedro Sánchez i els exiliats catalans

 

*Article de Francesc Viadel publicat el 24 de febrer de 2019 en La República.cat

Pedro-Sanchez-ofrenda-Antonio-Machado_EDIIMA20190224_0335_19

Pedro Sánchez davant la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure, el 24 de febrer de 2019. Foto/EFE.

La primera vegada que vaig estar davant de la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure va ser l’any 1996. La tomba es trobava en un estat de semi abandonament lamentable. Sobre la mateixa, els estudiants d’un escola d’Elx havien deixat uns pocs poemes, alguns dibuixos de traç ingenu homenatjant el poeta. En realitat, de Machado, a les espanyes, llevat dels estudiosos de la literatura i d’algun cantautor, no se’n recordava ningú. El poeta formava part del naufragi sentimental de la república vençuda, era un nàufrag més d’aquella derrota, incòmode, intranscendent en un context d’oblits intencionats i de complicitats insultants amb els vencedors del 1939. Si Machado hagués estat soterrat en la Unió Soviètica o en Mèxic, o en Algèria, en un qualsevol país llunyà, ves a saber si mai no l’hauria anat a veure ningú.

Avui, vuitanta anys després, mentre Arrimadas i els seus mariachis es plantaven davant de la casa la República a Waterloo, Pedro Sánchez ha visitat la tomba d’Azaña a Montalban, i la de Machado i, encara, la platja d’infame record d’Argelers. Aquell rerefons li ha servit al dirigent socialista, una vegada més, per a reescriure matusserament la història del país que ha governat els darrers mesos. Allà, solemnement ha dit -sense que se li colraren les galtes- que la Constitució de 1978 va restaurar els valors de la República de 1931. La pregunta és, com?. Legitimant potser un rei imposat pel mateix dictador que es va aixecar en armes justament contra aquella república?. Tant se val. Els dirigents de l’extrema dreta, els del PP com els de Cs, també han reivindicat Machado. El PP, sí, el mateix que va perseguir acarnissadament la memòria de l’oriolà Miguel Hernández o que compta entre els seus amb personatges com el diputat Juan Val-Halen Acedo capaços de titllar frívolament l’assassinat de Federico García Lorca d’”error” del règim.

La Constitució del 78 va ser el va ser, un pacte amb la dictadura i no pas una victòria contra l’absolutisme com ho fou la de 1812 o la de 1931 contra la monarquia reaccionària i corrupta.

El cas és que Espanya i els seus dirigents, polítics, jutges, policies, banquers o militars, es caracteritzen pel cinisme. Hi pot haver major cinisme que reivindicar en Cotlliure, als exiliats republicans en el context de l’actual situació política?. Que atacar l’Espanya que no dialoga? Que intentar, subtilment, posar en el mateix sac les hosts de Casado i l’independentisme?. Del cert, que no. Ben mirat, Sánchez no ha anat fins a Catalunya Nord a reivindicar cap memòria republicana. Sánchez ha anat a legitimar el règim de recanvi sorgit de la dictadura,  a enaltir de bell nou la Constitució en el nom de la qual -i contra les urnes- avui hi ha presos polítics, exiliats, centenars de càrrecs institucionals perseguits. Una Constitució, cal recordar, defensada amb ungles i dents pels escamots del ‘A por ellos’, togats o armats fins a les dents.

Uns centenars de ciutadans han escridassat l’estranya comitiva. Amb la seva legitima protesta han volgut destapar les vergonyes de la democràcia espanyola, la duríssima repressió de l’Estat contra Catalunya. La premsa espanyola, una vegada més, els ha denigrat, els ha situat a l’altra banda, tractat gairebé com a uns delinqüents, com a sospitosos de formar part de les abominables files de la reacció. El lector més suspicaç ja en traçarà el paral·lelisme entre la representació teatral de Sánchez i el gest dels independentistes. És la mateixa premsa que evita parlar d’exiliats polítics catalans alhora que intenta oblidar els mastegots de la justícia europea contra l’instructor Llarena o que fa tot el possible per amagar la potineria d’uns fiscals incapaços de sostenir l’acusació de rebel·lió contra els presos polítics catalans. Se’n diu cinisme mediàtic.

A Sánchez no se li ha passat ni un segon pel cap en el que diran a Europa després del seu passeig per les entranyes de la memòria espanyola. Tant se li’n fot. Ell sap que en pensen a les cancelleries i a les cancelleries saben perfectament el pa que s’hi dona en l’Espanya de després de Franco. La qüestió és quan de temps durarà encara aquest joc de simulacions. En qualsevol cas, la partida continua.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

À Punt s’apunta al cordó sanitari

 

*Article de Francesc Viadel publicat el 23 de febrer de 2019 a Nació Digital.

presos-acusats-primera-sessio-Proces_2178992426_60413820_1500x1000

Imatge del judici als presos polítics catalans. Foto/Pool/Reuters.

Els mitjans de comunicació catalans, especialment els públics, s’han bolcat amb el seguiment pel judici contra els presos polítics. No cal dir que siguin quines siguin les sentències aquestes marcaran la política catalana i l’espanyola durant les properes generacions, sacsejaran també l’àmbit de l’europea.

Això no obstant, els diaris, les televisions i les ràdios espanyoles han optat per fer un seguiment del que passa aquests dies al Tribunal Suprem d’una discreció espatarrant. Les informacions que donen són d’una asèpsia que contrasta notablement amb la manera agressiva i esbiaixada amb què s’han tractat fins ara, i des de fa anys, la majoria dels episodis de la crisi catalana.

Aquests mateixos mitjans ara, però, han decidit guardar silenci, conformar-se amb la freda senyal televisiva del Suprem, explicar el judici quasi amb la mateixa distància amb què s’explicaria un fet ocorregut en un racó de l’antic imperi soviètic.

I ho fan justament en el moment en què veiem desfilar els processats i les seves defenses armats de raons i arguments per davant d’unes acusacions patèticament preparades que intenten provar una rebel·lió armada aportant com a proves, piulades, retalls de diari i ‘mails’ que ni tan sols reconeixen els propis acusats. Estic convençut que aquests mateixos mitjans esperen les declaracions dels testimonis policials, el relat de ‘violència’ dels quals excitarà els ànims dels patriotes més furibunds. Fins aleshores, però, al costat de les campanyes de l’equip d’emergència propagandística de Borrell, s’imposarà el més letal dels cordons sanitaris.

Malauradament, la televisió pública valenciana À punt s’ha afegit al bloc mediàtic del ‘A por ellos’ amb una naturalitat espaordidora tot tenint en compte que es tracta d’un mitjà nou  nascut de la combustió de l’antiga televisió valenciana, la més tòxica que ha conegut Europa durant els darrers anys, i, sobretot, de la voluntat democràtica de fundar un mitjà de comunicació de qualitat que esmenés els greus errors del passat.

La informació del judici dels presos polítics al canal valencià està tractada gairebé amb la cura i les precaucions amb que es manipula un mostra de l’ebola en un laboratori a l’aire lliure. Més prevencions impossibles. Parlar-ne del monstre català sí, però, procurant no despertar la ira de peperos i altres salvadors de la pàtria.

El dia que va declarar el vicepresident Oriol Junqueras, l’informatiu de la nit no va incloure la notícia entre les sis que figuraven al sumari que, en canvi, si es va ocupar, entre d’altres, de les mobilitzacions dels estudiants belgues a Brussel·les en contra del canvi climàtic. La peça, més curta que les mànigues d’una armilla, semblava interessar-se més pel que deien a fora de la sala del Suprem alguns dirigents independentistes que pel que va dir Junqueras a qui li demanen 25 anys de presó. No van tenir més sort ni els consellers Turull ni Romeva als qui els telespectadors vam veure fugaçment a les pantalles. Al periodista li va semblar molt més rellevant l’anunci de que al cap de set dies passarien a declarar Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría.

Al president de l’ANC, Jordi Sánchez, se li ha fet menys cas que a un gos. Els seus arguments sobre l’absència de violència el 20 de setembre de 2017, tan rellevants en un judici com aquest, simplement no han interessat massa. La notícia rivalitza amb la presentació del llibre de Pedro Sánchez, Manuel de resistencia, i amb el fet luctuós del restaurant Riff. Per cert, que la sessió del judici tampoc no va ser anunciada en el bloc del sumari. Per a què? A qui li pot importar el que passa a l’altra banda de l’Ebre? Allò que diguin uns maleïts enemics d’Espanya? Per què deixar en evidència l’alta judicatura que ens protegeix de tots els mals? Què en diria la ferotge Bonig? I Cantó?.

Paga la pena recordar que À punt, com la resta de cadenes espanyoles, tampoc no ha programat mai 20-S o La gent de l’escala, dos documentals importants per fer-se una idea del que es va viure a Catalunya la convulsa tardor de 2017.

Així les coses, no cal ser molt llest per a entendre que, llevat d’algun matís puntual, el marc mental des del qual informa la nova -envellida prematurament- televisió valenciana és el mateix des del qual ho fa Tele 5 o Antena 3. La mateixa distància, la mateixa intenció, el mateix punt de vista capciós i parcial d’una realitat tan pròxima i alhora tan demonitzada. La diferència entre unes emissores i les altres només rau, pràcticament, en les seves audiències. Mentre unes són vistes massivament, l’altra, la televisió valenciana no la veu ningú. Ja n’hi ha alguna televisió local que la supera en audiència.

Amb tot i això, estic segur que quan comencen a declarar els policies i els guàrdies civils, tots els dirigents de l’antiga nomenclatura popular, À punt es despertarà sobtadament, com una Blancaneus envoltada de nans.

Publicat dins de Societat, Televisió | Deixa un comentari

De la xarlotada d’Amer a la muralla de la Gran Via

 

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 17 de febrer de 2019.

DzhfZifXQAAs4mA

Arrimadas i al seva comitiva, en una plaça major d’Amer, buida. Foto/Twitter.

La diputada Arrimadas i un exigu grapat dels seus correligionaris ho han tornat a fer. Ahir dissabte es van presentar amb l’aire marcial d’uns Camiscie Nere a Amer, el poble del president Puigdemont, amb l’única intenció d’aconseguir unes quantes imatges amb alguns amerencs indignats escridassant-los el nom del porc.

La visita de cortesia va durar uns 20 minuts. L’escamot, format per una trentena d’abrivats voluntaris, va ocupar un racó de la plaça porticada de la població. Allà mateix, encerclada pels seus, amb la imatge de fons d’un enorme retrat de Puigdemont retolat amb un enèrgic No surrender, Arrimadas va llançar la ja consabuda homilia contra el separatisme, Pedro Sánchez, Melisandre, Stannis Baratheon, Ramsay Bolton i tots els servidors de Melkor, l’Enemic Fosc… La dirigent taronja només es va deixar de la llarga llista d’enemics d’Espanya, La Pasionaria i Nicolás Maduro.

Després, amb l’entusiasme d’un grup escolar format pels fills de les millors famílies, els visitants van corejar fent palmes uns insòlits “¡libertad!, ¡libertad!, ¡libertad!” enfront d’un quants veïns enfurismats. Tot seguit, van arrencar amb ràbia uns quants llaços grocs i van girar cua enmig de la indiferència d’un poble que massivament es va quedar en casa i va tancar totes les botigues en senyal de rebuig.

Per si havia cap dubte, Arrimadas va voler palesar en una piulada quin havia estat l’objecte de la seua estada: “No solo sacamos con orgullo la bandera de España en Madrid, sinó que también la sacamos aquí (en Amer) porque el último rincón de Cataluña es tan español como la Plaza de Colón de Madrid”.

Doncs, això. A Amer, un poble on els vots a Cs caben en un basquet dels petits, van anar només, a passejar un nacionalisme de Flechas y Pelayos, a pixar el rotgle, a posar en pràctica una estratègia que cerca presentar davant de l’opinió pública espanyola aquesta formació, Arrimadas mateix, com a víctimes d’un independentisme que abstractament es pretén violent. Un independentisme que necessita com més aviat millor un altre ‘A por ellos’.

Tant se val. Arrimadas va fer el ridícul, va posar en evidència amb la seva xarlotada que més enllà de la política de la bronca, de la provocació tavernària, de les seves Marcia su Catalogna, de la promesa d’una democràcia de tall autoritari, no té res a oferir.

Unes hores més tard a Barcelona es concentraven més de 200.000 ciutadans per denunciar una altra farsa com la d’Arrimadas, la del judici contra els líders independentistes catalans. L’èxit de la convocatòria, posa en relleu que la política repressiva de l’Estat lluny de restar-li força al moviment contribueix a cohesionar-lo, a enardir-lo. Sens dubte, que l’espectacle donat aquests primeres dies de judici per una fiscalia i unes acusacions maldestres i malintencionades contra un Oriol Junqueras i un Joaquim Forn que s’han mostrat diàfans, ferms, dignes, molt sencers, ha servit d’esperó per al conjunt del sobiranisme.

El bloc independentista va superar ahir un aparent abaltiment. Des d’ara en endavant i amb la perspectiva d’un judici dur i d’un més que probable gir d’Espanya a la dreta més reaccionària i agressiva, haurà d’articular també estratègies polítiques que li permeten resistir, superar una certa paràlisi i reeixir.

En aquests moments i amb la vista posada en els propers mesos tot és possible. Unes sentències draconianes contra els presos polítics i un empitjorament de la seva situació. L’aplicació d’un 155 permanent. Més repressió policial. També una major cohesió de la societat catalana al voltant de la defensa de la democràcia. Una altra política europea molt més favorable envers la crisis catalana. Res no està perdut.

 

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Les alegries d’Arrimadas

 

L’article de Francesc Viadel publicat a La Republica.cat el 10 de febrer de 2019.

arr

La diputada de Cs Inés Arrimadas entrevistada per la periodista Mònica Terribas de Catalunya Ràdio. Foto/Catalunya Ràdio.

L’altre dia vaig escoltar atentament l’entrevista que Mònica Terribas li va fer a Inés Arrimadas al seu programa de ràdio. Feia temps que no percebia a la cap de l’oposició tan ufana, decididament a l’ofensiva, per un moment sense el llast insuportable de l’argumentari ja consabut, tot i que sense massa sorpreses tampoc. Fet i fotut, en tota l’entrevista no es va referir ni una sola vegada a la trilogia de les germanes Wachowski encara que va mantenir intacta la seva vocació de salvar la terra, és a dir, Catalunya, això és Espanya, de les màquines del separatisme infame.

Estava contenta, hem de suposar, perquè a la vella Celtiberia li ha sortit un nou enemic i un tros del vell imperi que salvar. Això sempre anima. El cas és que com no podia ser d’un altra manera, Arrimadas, s’ha sumat als entusiastes d’incendiar Veneçuela en nom de la democràcia i suposo que del negoci del petroli i ves a saber de quants xiringuitos més. Atien Guaidó -un patriota disposat a deixar-se envair pels Marines de Trump– a que convoqui unes eleccions. Així, com si no res. Amb l’exèrcit, el poder institucional en mans d’un Maduro recolzat per una part importantíssima de la població, ja sabem tots com acabarà qualsevol temptativa de Guaidó que no passi per una negociació amb el líder chavista. Potser després del bany de sang, vindran -o no- els de Trump a esclafar el nou enemic de la humanitat amb la mateixa diligència segurament amb què van esclafar Saddam Husein. Ja veus tu quin motiu d’alegria. Em va arribar al cor una Arrimadas delectant-se en titllar de tirà i dictador a Maduro amb l’emoció gairebé de qui recita la Muerte de Antoñito el Camborio tot vestit de dol.

Quan Terribas li va passar l’àudio de Maduro recordant com n’havia estat de pusil·lànime Pedro Sánchez amb la qüestió veneçolana i que C’S havia pactat amb l’extrema dreta a Andalusia, Arrimadas va tirar mà de la teoria política recreativa per a gamarussos, enzes i capfluixos. Vox, assegura, la líder taronja, no és extrema dreta, sinó un partit populista,  la ideologia del qual és la mateixa que la del president Quim Torra a qui, per cert, va tornar acusar de racista citant un fragment fora de context d’un dels seus articles. Per a Arrimadas hi ha els temibles partits populistes i nacionalistes i després tota la resta… els liberals, els conservadors…

Com sigui, la cap de l’oposició va intentar sense èxit obviar el suport del seu partit en Andalusia a Vox i fins i tot va deixar la porta oberta a que potser comptaria amb aquesta formació si es donava el cas a fi de posar al capdavant de l’alcaldia de Barcelona Monsieur Manuel Valls, el socialista més de dretes que ha conegut Europa després d’Alfonso Guerra.

No cal dir que negar que Vox és el que és i comparar l’ideari del partit d’Abascal amb allò que pensa Torra és d’una indecència política absoluta. Potser es pensa Arrimadas que amb aquest joc d’interpretacions podrà amagar que també el seu partit, amb els matisos que convingui, és d’extrema dreta i nacionalista espanyol fins el moll dels ossos.

Avui a Madrid, C’S es concentrarà amb Vox, el PP, la Falange, alguns dirigents del PSOE més negre i la mòmia de Franco, en nom de la unitat d’Espanya. En alguns mitjans s’ha reproduït la imatge de Primo de Rivera encapçalant una manifestació en Sol el 7 d’octubre de 1934. El dia abans l’exèrcit havia entrat al Palau de la Generalitat i detingut Companys i el seu govern per haver declarat la República Catalana. Dos anys després esclatava la Guerra Civil. El 15 d’octubre de 1940 Franco afusellava Companys en Montjuïc.

La qüestió del relator de la bilateral entre governs, en definitiva l’intent de reconduir la crisis catalana mitjançant el diàleg i la política ha estat el detonant de la manifestació espanyolista. És la sempiterna resposta d’Espanya als seus problemes endèmics, el territorial i el de les desigualtats socials. Garrot i més garrot. Els catalans no tardaran gens, doncs, en tornar a sentir el pes de la repressió, la mateixa sobre la qual habitualment frivolitza Arrimadas. Una repressió que tindrà tornes a totes bandes, que allunyarà cada vegada més una solució política a la situació catalana i que acabarà per rebentar el poc que queda de democràcia en Espanya.

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Futur

 

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 9 de febrer de 2019.

f800x450-144337_195783_0

Tenia un company d’escola que a casa guardava una enciclopèdia infantil amb unes meravelloses il·lustracions. Era una d’aquelles enciclopèdies que venien porta a porta tipus de la capital abillats amb vestits barats i amb llengües com espases que no en soltaven una en valencià ni sota tortura. Només les famílies amb algun duro sobrer es podien permetre aquell objecte de luxe que segons el venedor obriria als infants les portes a la saviesa i la prosperitat. A la meva casa la prosperitat era pura il·lusió i la saviesa la traducció d’un relat amarg sobre el passat. M’agradava anar a casa el meu company i tafanejar àvidament aquells volums de lloms acolorits i luxós paper ‘couché’. Recordo especialment una làmina en què es representava com seria el món a l’any 2.000. Segons aquella imatge, el futur seria de cristall i d’acer… ciutats sota un cel moradenc espicossat per una munió d’automòbils voladors com un esbart d’estranys ocells.

Va arribar el 2.000 i el cel continuava sent blau i els carrers bruts o nets segons la condició social del seu veïnat. Hi havia quasi els mateixos pobres de sempre i la mateixa exagerada proporció de malparits per metre quadrat. I el març d’aquell any va guanyar Aznar les legislatives per majoria absoluta i uns quants peixos grossos del PSOE van anar a la presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i ETA va matar Ernest Lluch i, en general, Espanya va continuar sent una pintura negra de Goya, un mal record, una promesa.

Fa pocs dies vaig escoltar una magnífica conferència de Tomàs Molina sobre el futur. Sense deixar de somriure, Molina, va avançar que d’aquí a unes dècades no n’hi hauria potser prou menjar per a tothom, que el rescalfament global seria el nostre pitjor malson i alguns altres desastres més que només podrien evitar-se amb talent i voluntat de pervivència. No va donar massa més pistes. Ni tornant a la vida del segle XIX sembla que es pot arreglar el desastre climàtic que potser, diuen, ens posarà al límit de l’extinció com a espècie.

Molina no és l’únic pessimista ni de bon tros. El físic Michio Kaku assegura que en qualsevol moment pot repetir-se una tempesta solar com la de 1859. Aquell any el conegut com a esdeveniment Carrington va afectar el sistema de telègraf en tota Europa i Amèrica. Els curtcircuits en els cables van causar molts incendis. La humanitat es va lliurar d’unes conseqüències pitjors degut a que estava encara en les beceroles del seu desenvolupament tecnològic.

Aquesta tempesta d’ara, diu Kaku, colpejarà però la terra destruint satèl·lits i paralitzant centrals nuclears. L’infern es desfermarà, assegura. És inevitable, rebla. Els Marines de Trump fa temps que es preparen tant per a la tempesta com per a combatre els enemics de l’imperi en Caracas o Palafrugell. El Foro Econòmic Mundial considera la tempesta solar que s’espera com una de les tres principals amenaces per al món en 2019. Fins i tot els extremenys duen preparant-se des de 2012 per a la catàstrofe com si d’una invasió de catalans es tractés.

El futur es veu que és això, una tragèdia sense fi, res a veure amb aquella estampa idíl·lica de cotxes voladors, robots que et grataven l’esquena i abundor. Imaginava el futur, aquest meu present, sota un cel moradenc tan bonic que donés ganes de tocar-lo, arrencar-ne un bocí amb el tou del dit i dur-se’l a la boca. Un futur d’estabilitat econòmica, de certitud, de pau, dominat per la intel·ligència. Quina llàstima.

Ara sabem de què anava, que això del futur era, posem per cas, Rivera, Casado i Abascal udolant com llops en la llarga nit d’Espanya, l’amenaça permanent d’una involució infinita, un revoltim de sangoneres atrapades en el fons de la galleda de la història. Espanya va plena ple de gent que es creu que el futur era ahir amb els seus garrots vils, els seus mascles agressors, les seves desfilades de guerrers, la seva olor a sang i sorra, les seves banderes imperials onejant al vent putrefacte del pensament reaccionari.

Tant de bo esclati la tempesta solar quan abans, si potser que ho faci en el bell mig de totes les concentracions d’odi. Que la seva llengua de foc sigui virulenta i purificadora com un bon llibre, com un record europeu de Zweig. No puc imaginar un futur millor.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

Del Ministerio de Propaganda i de la veritat

 

*Article de Francesc Viadel publicat el 3 de febrer de 2019 a La República.cat.

495X300-IRENE-LOZANO

Irene Lozano, responsable d’España Global, durant la jura del seu càrrec com a Secretaria d’Estat. Foto/Ministerior de Exteriores.

Cap dels països desenvolupats del nostre entorn, Alemanya, França, Anglaterra, Holanda… necessita explicar al món amb una campanya que és l’Estat que en realitat sembla, és a dir, un Estat democràtic on el sistema judicial es regeix per la separació de poders, que respecta els drets humans, la proporcionalitat, l’objectivitat jurídica. A Espanya sí li cal fins al punt que el seu Ministeri d’Exteriors s’ha convertit en un autèntic Ministerio de Propaganda obsessionat a ocultar la política de repressió contra Catalunya. Una política de repressió orquestrada des d’una alta judicatura heretada del franquisme i enverinada pel nacionalisme més ranci, legitimada per la Corona i aplaudida per un sistema de comunicació ostatge de l’stablishment econòmic. És un fet que no desconeixen les cancelleries europees ni els editorialistes dels més prestigiosos diaris del planeta.

L’Estat ja va intentar, inútilment, negar les càrregues de l’1-0 passejant Dastís per les televisions europees. Després, Borrell ha persistit en la mentida, la mateixa ministra Calvo… Finalment, el Gobierno del PSOE, gairebé coincidint amb l’arrencada del judici contra els presos polítics, han transformat el xiringuito de Marca España en un canó d’inspiració orwelliana, España Global. L’artefacte es centrarà, diuen, en defensar la qualitat democràtica d’Espanya i en difondre el relat de l’Espanya ‘real’ amb l’objectiu de combatre la versió de l’independentisme.

Al capdavant, han situat Irene Lozano, editorialista d’El Mundo, una professional de la política procedent de les files de la ultra Rosa Díaz i, posteriorment, repudiada per Albert Rivera.

No cal dir, que l’espanyolisme de Lozano compleix amb tots els requisits. Dono alguna pista. Fa uns anys va escriure l’assaig Lenguas en Guerra, un text on bàsicament titllava de poc útils per a la comunicació les llengües de l’Estat diferents del castellà. On considerava -contra tota la tradició sociolingüística- el bilingüisme com un fet ‘natural’ i on afirmava que la sintonia entre ser d’esquerres i lluitar contra la marginació del català, el basc o el gallec era ‘no natural’ com a conseqüència, diríem, d’un malentès ideològic per culpa de l’apropiació franquista del castellà.

El relat d’una suposada imposició de la llengua espanyola és, segons Lozano, una mentida del nacionalisme, del dels altres, és clar.

Lozano, que ja ha condemnat en unes declaracions en la BBC als líders independentistes,  ha negat que Espanya Global sigui una oficina de propaganda encara que des de la seva existència només hagi difós, insistentment, missatges celebrant el paradís espanyol. La maniobra és tan grollera que dubto molt que qualsevol estudiant de primer de publicitat sigui incapaç de descobrir-la.

De moment, en els dos vídeos que han sortit només s’enalteixen les gràcies d’Espanya. Espanya primera en investigadors, primera en tolerància cap a la immigració, Espanya plural, diversa… etc… La mateixa Lozano reconeix en una entrevista la necessitat d’una campanya d’aquesta mena atès que la percepció en el món és massa desigual, injusta. Als Estats Units, diu, es coneix Espanya per la paella, la platja i el sol. A Llatinoamèrica sembla que el fet que això sigui un niu de corruptes no és un fet pel que calgui preocupar-se’n massa. Certament, n’hi ha molts investigadors que han de fugir cames ajudeu-me per  a no morir-se de gana però ara, pensa ella, amb aquests vídeos, s’atraurà la inversió estrangera i tota la matèria gris tornarà d’una dia per l’altre. Plural i diversa, sí. Una altra cosa és que aquesta pluralitat es respecti. Massa gent pensa, com Lozano, en termes de llengües naturals i antinaturals, en apel·lacions a un bilingüisme màgic que, en definitiva, el que fa és -com diria Aracil– voler ocultar l’existència d’un conflicte.

Segur que aquests vídeos, pensats per a emocionar, reforçaran l’autoestima de l’espanyol convençut de viure en el millor racó de l’univers, perplex per l’odiosa desafecció catalana. Potser a l’estranger incitarà algunes desenes de jubilats a viatjar fins a Benidorm a passar uns dies. N’hi hauran molts vídeos com aquests i molts d’altres com el del guàrdia civil que va traslladar l’altre dia els presos polítics fins les presons de Madrid. Tots són vídeos de propaganda. Uns de propaganda blanca, els altres de propaganda negra destinada a humiliar, a desorientar, a desmoralitzar.

Espanya és el que és. Un Estat corrupte, llastat tant pel pes d’una mentalitat nacionalista retrògrada com per l’herència de 40 anys de dictadura feixista. Un país incapaç de resoldre democràticament dos dels seus problemes més greus: la desigualtat social i el conflicte territorial.

Escrivia Lozano fa uns quants anys en El Mundo que els bojos havien treballat molt com a enemics de la veritat. Que calia, d’acord amb Orwell, restaurar allò obvi. Acabava recordant que, a la última, la realitat va acabar venjant Galileu, tot i que pagant un alt preu. Totalment d’acord. I així passarà també amb la veritat d’Espanya, amb la dels catalans. En definitiva, el judici i la sentència, afirma Oriol Junqueras, pesaran com una llosa en la història de Espanya.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Només depén de nosaltres

 

Peça escrita per Francesc Viadel —a petició de la Plataforma per la Llengua País Valencià— amb l’objectiu de reflexionar sobre la situació sociolingüística de la realitat valenciana actual, especialment pel que fa a l’escola valenciana. Francesc Viadel és periodista, doctor en Sociologia, professor de Periodisme a la Universitat de Blanquerna (URL) i autor del llibre No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme.

escola

L’any 1972 vaig anar per primera vegada a l’escola, una de religiosos, de les de ‘pago’, tal i com solia referir-se’n la gent més humil amb un deix de solemnitat. Voldria assenyalar que la meua escola era la de més prestigi de totes les del poble. Un poble mitjà, eminentment agrícola, conservador des d’abans de la guerra i tot, on entre les classes populars el coneixement, és a dir  allò que en deien saber de lletra i números, es valorava en gran manera atès que representava una oportunitat d’or, potser l’única, per a deslliurar-se’n de les servituds del jornaler del camp on s’ocupava una gran part de la població.

A principis dels anys setanta, amb l’escola pública condemnada a la inanició, els col·legis religiosos no tenien competència a l’hora de captar als fills de la majoria de les famílies. Així ho havia disposat el règim franquista en el context d’una Espanya on l’església tenia un poder enorme i on, per altra banda, ser analfabet no era cap raresa.

En el meu primer dia d’escola em faltaven encara vuit mesos per a complir els 5 anys. Recorde vaporosament el rebombori excitat de la canalla, els plors, els crits excitats de les mares, el disciplinador dring de la campana del pati, el misteriós tabernacle de Jesús davant de Pilatos embolcallat amb un enorme plàstic, mig ocult al buit aterridor de l’escala, la llum d’un sol tardorenc…

La primera conseqüència d’aquella entrada en el món dels adults fou l’anorreament de la meua llengua. A casa ens relacionàvem exclusivament en valencià, sense cap excepció ni alternativa possible. El pare era jornaler i la mare mestressa de casa. No teníem televisió i la ràdio a penes l’escoltava l’àvia durant algunes hores al dia, especialment a la vesprada moment en què sintonitzava el Consultorio de Elena Francis o la Ràdio Novel·la, Lucecita. Diríem, doncs, que el castellà va entrar de colp a la meua vida, sense prolegòmens.

Els religiosos que donaven classe procedien de Múrcia, de Burgos, de Conca… i no sabien ni un borrall de valencià. Els mestres que eren fills del poble o de la comarca tampoc no l’usaven mai a l’aula i se’l reservaven per a relacionar-se amb nosaltres, ocasionalment, al pati o al carrer. I així va ser com sobtadament, en unes poques hores, l’única llengua que molts coneixíem, va resultar inútil per a anomenar les coses importants, per a descriure el món, per a fer-lo comprensible… Per la influència de la televisió fins i tot vam acabar jugant en castellà en imitar els principals personatges de les nostres sèries preferides o bé els de les pel·lícules que en sessió doble passaven els diumenges a la vesprada al desballestat cinema de la parròquia. Tothom acceptava sense titubejos ni renecs, aquell ordre com una cosa natural. Encara tinc amics de la meua edat als que resulta impossible veure una pel·lícula en valencià, llegir un llibre o parlar la llengua del país en segons quins contextos, per exemple en la consulta d’un metge o en la finestreta d’una administració no local.

A principis dels vuitanta, la recent estrenada Generalitat va intentar introduir l’aprenentatge del valencià a l’escola. Allò va ser un Cafarnaüm. Des de la Conselleria d’Educació, Amparo Cabanes s’esforçava per imposar el valencià dels àgrafs impulsat per l’anticatalanisme que aleshores dominava el carrer a colps de bastó animat per Las Provincias i pels partits de la dreta. Des de Cultura, en canvi, Ciprià Císcar, intentava neutralitzar el desgavell creat per Cabanes sense poder, però, evitar la confusió i l’enfrontament al sí de la totalitat de la comunitat educativa. Tot plegat, aquest i no cap altre era l’objectiu del secessionisme, crispar l’ambient a fi de paralitzar qualsevol temptativa de recuperació social de la llengua mantenint la preeminència del castellà. A la meua escola, per cert, enmig d’aquell clima, van optar per substituir l’hora de valencià per una hora d’aprenentatge de flauta.

En el temps del batxillerat les coses no van anar millor per als que parlàvem valencià. El bloc reaccionari insistia en generar polèmiques estèrils al voltant de la llengua del país i l’administració poc interessada en el seu restabliment públic no feia gaires esforços. Ni l’aparició dels primers mitjans de comunicació públics van millorar massa la situació. La televisió valenciana va nàixer vergonyantment bilingüe i inspirada per un regionalisme xaró que pràcticament reservava el valencià a la representació de l’astracanada indígena. Només la ràdio amb molt de mèrit va aconseguir uns nivells de qualitat respectables. Una ràdio, cal dir, que la Generalitat amagava.

L’arribada del PP al poder el 1995 va representar un duríssim colp per a la fràgil pervivència pública del valencià, condemnat durant la Transició a la irrellevància o bé convertit en moneda de canvi polític. La dreta autòctona no tan sols va intentar fer-lo fora de la vida pública sinó que va assajar també el seu empobriment o galleguització en una maniobra ideològica consistent a anar separant-lo paulatinament de l’àmbit lingüístic del català.

Durant molt temps trobar llibres en valencià de qualitat, aconseguir ser atès en valencià en un qualsevol establiment públic… no ha estat una tasca fàcil. Viure en valencià té un cost, certament, que fa desistir a molts de practicar allò que els sociòlegs anomenen lleialtat lingüística.

Jo mateix al llarg de tots aquest anys m’he vist en no poques situacions incòmodes atesa la meua obstinació a parlar en valencià en qualsevol lloc i circumstància fent ús de la meua llibertat com a ciutadà lliure que soc. M’han agredit verbalment i físicament, se m’han rigut a la cara, han intentat humiliar-me funcionaris públics. Com siga, i com tantíssims altres valencians, no m’he arronsat. Renunciar a la meua llengua hauria estat com renunciar a mi mateix, cedir davant dels que defensen un model de convivència basat en l’autoritarisme i en l’assimilació cultural forçosa, rendir-se al disbarat de la ignorància, a la intolerància.

El cas és que en ple segle XXI, en el context d’una Europa democràtica, les amenaces, contra la pervivència de la nostra llengua lluny de desaparèixer han recobrat una insòlita força ja que molts consideren, avui més que mai, el català com el vehicle maligne a través del qual es transmeten unes idees amenaçadores per a un determinat ordre que es vol immutable. L’Estat espanyol, la majoria de la societat espanyola, malauradament està molt lluny de tenir la capacitat d’assimilar sense traumes la diversitat interna de la qual es compon. La diferència es percep sovint com un anomalia inquietant i odiosa que no es compren. Altrament, les lleis i les normatives a penes han representat una fràgil despenalització dels usos de la nostra llengua que no ha ajudat en absolut a la seua plena recuperació en les condicions exigibles en una democràcia. L’espanyolisme lingüístic, tal i com la definit Juan Carlos Moreno Cabrera catedràtic de Lingüística, és una ideologia radical excloent i impositiva d’aquells que pensen que el castellà és una llengua superior en tots el termes al català, el gallec, l’eusquera, l’asturià o l’aragonès. Recorda Moreno que la imposició de la llengua pretesament superior sobre les suposadament inferiors és per als defensors d’aquesta ideologia un deure ja que es fa pel bé dels que no són castellanoparlants nadius.

Admetem-ho, la salut social de la nostra llengua no és bona. Tampoc no ho és a la resta del domini lingüístic del català. Com recordava Sanchis Guarner en l’epíleg del seu llibre La llengua dels valencians, el narcisisme patriòtic a més d’inelegant és funest. Així i tot, pensem en estat estaria ara el valencià d’haver renunciat definitivament uns milers de ciutadans de diverses generacions a qualsevol temptativa de recuperació?. Altres llengües han tingut pitjor sort, com el bretó, pràcticament extingit en uns pocs anys després de la Gran Guerra. O el gaèlic, a pesar del fet que Irlanda compta amb un estat propi des de fa quasi un segle. Per contra, fixem-nos-hi en el cas de l’hebreu, en la ferma voluntat col·lectiva de salvar una llengua que pràcticament havia estat esborrada junt a la vida de milions de persones en les cambres de gas de l’Europa sotmesa pels nazis.

Les llengües, totes, atresoren cultura, bocins del gran patrimoni de la humanitat. El valencià, el meu català de la Ribera del Xúquer, és la llengua amb la qual em relacione amb el món, amb la qual l’expresse, amb la qual estime, m’emocione, invente i recree universos.  Tan respectable com totes les altres llengües, el valencià és la llengua que he triat per a viure plenament. No vull renunciar-ne perquè fer-ho seria com negar-me i alhora com negar també l’entorn social i humà en què crescut, après. Tinc tot el dret com a ciutadà lliure d’usar-la sense restriccions en peu d’igualtat a qualsevol altra llengua.

Malgrat tot, després de moltes dificultats, malgrat els retrocessos, a hores d’ara gaudim d’una bona nòmina d’escriptors i d’escriptores en valencià, hem recuperat els nostres mitjans públics de comunicació, hem guanyat respecte i prestigi en molts àmbits de la vida pública. En definitiva, no hem deixat que la nostra llengua cedís a la violència simbòlica del supremacisme lingüístic, als seus prejudicis o el seu capteniment  assimilacionista. Com recordava a Frankfurt l’any 2007 l’escriptor Quim Monzó, “les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort”.

No deixaré de parlar, d’escriure, de viure en valencià, de defensar el meu dret i dels meus conciutadans a usar-la en plenitud i llibertat, sense restriccions. Tal i com reivindica el sociòleg Josep Conill, es definitiva, es tracta d’oposar-nos amb totes les nostres forces als que pretenen convertir-nos en ciutadans de segona, definitivament en estrangers a casa nostra, en possessió d’una lengua regional, amb un estatus sui generis i un ús social ple de forats.

No em negaré tampoc el plaer d’aprendre tantes llengües com em sigui possible i, a través d’elles, conèixer una mica millor la humanitat en tota la seua expressivitat i vitalitat.

Només depèn de mi, de nosaltres. Com constatava el 1986 el sociolingüista Lluís Vicent Aracil en un lúcid article titulat Projecte per a una institució per a l’ús del català, “(…) Més que no pas un monument o un espectacle natural a contemplar, el català és efectivament un interès i una responsabilitat que ens afecten i incumbeixen directament i específicament a nosaltres mateixos. La seva promoció a través de l’ús, és una empresa històrica conscient i activa: una cosa que existirà en la mesura en què la farem”.

Publicat dins de Periodisme, Valencianisme | Deixa un comentari

Del taxi de Torra i dels periodistes endimoniats de TV3

 

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 27 de gener de 2019.

vaga-taxistes-ronda-litoral-sergialcazar-02

Taxistes tallant la Ronda Litoral de Barcelona durant la darrera vaga. Foto/El Nacional.

Els mals del sector del taxi en Madrid no provenen de l’irrupció de les noves tecnologies en l’economia, de l’impacte brutal de la globalització, tampoc de l’embogida i fosca mercantilització de les llicències, ni de la resistència als canvis d’un col·lectiu que defensa el seus legítims drets amb la mateixa vocació d’un gremi medieval. La culpa de tots els mals del taxi de Madrid la té el president Quim Torra per haver cedit, segons El Español, a les pressions d’un suposat Comité de Defensa del Taxi, “hermanos pequeños de los Comité de Defensa de la República”. El mateix líder sindical Alberto ‘Tito’ Álvarez hauria fet seu el demonitzat  ‘apreteu’ de Torra per a enardir els ànims d’uns taxistes que han emprat el “modelo de guerra de guerrillas” i que ara mateix imiten els seus col·legues de la capital d’Espanya en els entorns de Fitur.

Creuen els del digital de Pedro J. Ramírez que si el Govern de la Generalitat no hagués arribat a cap acord amb els de ‘Tito’ Madrid ara seria una bassa d’oli. Un acord, d’altra banda, que “encierra lo peor del provincianismo de tenderos” . “Que la Generalitat” , diuen, “ceda a la coacción y al corporativismo prueba la incapacidad de las autoridades separatistas para hacer valer la autoridad. Igual que se plegaron -cuando no alentaron- a las imposiciones de los CDR, ahora lo hacen ante los taxistas”·. Així les coses, “no es ocioso afirmar que, hoy por hoy, Cataluña es una tierra sin ley”.  Una terra sense llei i l’origen dels mals de la humanitat.

Aquestes invectives no només són un insult a la intel·ligència i un exemple de propaganda gore que només pot influir persones de cor senzill i malalts de catalanofòbia sinó que, a més, són més antigues que la picor per més que el diari es vengui a si mateix com una de les meravelles de la comunicació del segle XXI. Fet i fotut, podríem omplir desenes de volums d’insults i mentides contra els catalans publicades per la premsa espanyola des de que aquesta existeix. Insults com els que recollia Pierre Vilar llançats allà pel segle XIX contra els industrials, en plena guerra entre lliurecanvistes i proteccionistes. Als fabricants de tèxtil un diari molt espanyol els qualificava de “(…) Aves de rapiña de desenfrenada voracidad, lobos hambrientos que devoran la substancia de todos los españoles, monopolistas, bárbaros de la civilización, beduinos, tiranos aborrecibles, verdugos del obrero, señores de horca y cuchillo, cuya cabeza hay que exponer en una picota en medio de la plaza pública”.

Desconec si cap més diari ha aprofitat l’avinentesa dels avalots del taxi per a carregar contra els catalans. Com sigui, als propagadors de l’odi no els cal cap colla de taxistes enfurismats mamprenent-la contra un conductor VTC per a disparar.

A la molt moderna actriu Carmen Maura, per exemple. Ves per on que a la xicota Almodóvarla pone negra” que es donin diners als catalans bàsicament perquè considera que no “necesitamos” els nostres euros. És com si a Catalunya ningú no pagués un maleït impost, com si Catalunya no fos capaç de produir ni taps de suro. No els necessitem els diners, suposadament els dels espanyols, perquè a ella li ho sembla i prou. No tindria ovaris de dir el mateix dels andalusos, ni dels gallecs, ni dels canaris…

A Extremadura, pocs dies després que el seu parlament demanés el 155 per Catalunya, el president del PP, José Antonio Monago, ha assegurat sense que se li hagin colrat les galtes que la Tierra de Barros no tindrà regadius perquè les inversions de l’Estat se’n venen cap a Catalunya. Pedro Sánchez amb el silenci de Fernández Vara, ha dit Monago el que festejava a compte dels diners dels seus generosos ciutadans extremenys, ha de complir amb els seus compromisos amb els independentistes i d’aquí que s’hagin augmentat fins un 66% les inversions a casa nostra. Monago, que menteix sobre la xifra d’inversions, amaga, és clar, que ni amb l’augment acompleix Madrid amb el que es va comprometre per tal de respectar la disposició addicional tercera de l’Estatut que obliga l’Estat a destinar a Catalunya el mateix percentatge que el que l’economia catalana aporta al PIB espanyol, més d’un 18%.

També fa molt poc que Alfonso Guerra ha dit la seva dels catalans. L’exmandatari socialista ha assegurat per enèsima vegada que TV3 és l’autèntic càncer de Catalunya i que els seus periodistes han entregat la seva ànima al dimoni secessionista. Dit això, només cal que Guerra es vesteixi de Gran Inquisidor i que paren uns quants cadafals en la Plaza Mayor de Madrid per cremar vius unes dotzenes periodistes. Guerra vol fogueres i més 155, a dojo. Res no faria més feliços a Arrimadas, Rivera, Abascal, Casado i la resta de la colla de salvapàtries. Als catalans més ens valdria posar TVE i mirar les pel·lícules de Paco Martínez Sòria o de Gracita Morales fins caure atordits com estornells en el ple de l’agost.

Tot això, no és res en comparació amb el que es dirà i es farà durant els propers dies. L’espanyolisme ferotge està absolutament convençut que es troba al final d’un llarguíssim procés de destrucció de Catalunya que toca a la seva fi i redoblaran els seus esforços. Recordeu que va dir Felipe González a Toledo el maig de 1984: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, però el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”. Doncs, això.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Taronges amargues

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 26 de gener de 2019.

sdr

L’arribada de la collita de la taronja a trenc de tardor sempre revolucionava el poble després del llarg parèntesis de l’estiu. Els mesos de calor, especialment l’agost, es podien arribar a fer insuportables per als jornalers pobres que a mitjan tarda, ociosos, mataven el temps a la porta del local recreatiu de la cooperativa veient passar algun ocasional vianant, fumant, parlant de futbol, de vegades de política, gairebé sempre de manera apassionada dels assumptes de la terra.

La taronja significava treball i abundor, vida, moviment, futur. Els homes anaven a collir i les dones al magatzem. Faltaven mans per a tanta feina. Amb les primeres clarors les colles omplien de gom a gom els bars i els quatre cantons del centre. Pràcticament no n’hi havia carrer per on no passés, encara de nit, una processó de dones cap als magatzems. Els transportistes, no més tard de les nou del matí, ocupaven la població amb els seus vehicles amb l’aire marcial d’una columna blindada dirigint-se cap a la batalla.

Els forns veien més pa que mai i els botiguers de tota mena confiaven en la campanya per a saldar vells deutes i fer de bell nou calaix. Feia dècades que Europa pagava molt bé les Navelines, les Satsumes, les Salustianes, les Whasingthon Navel, les Newhall, les Okitsu, les Mandarines, les Nave Late, les Clementines fines, les Blanques… totes les varietats i classes primerenques i, encara millor, totes les que arribaven a març, si de cas arribaven, després de sobreviure les circumstàncies de l’oratge o de les plagues.

Els salaris permetien a la majoria viure dignament i a uns quants, els comerciants més espavilats i amb sort, fer fabuloses fortunes. Els salaris permetien enviar els fills a València a estudiar carreres que després els convertirien en mestres, metges, infermers, arquitectes, advocats, dentistes… Tots se sumarien en la llengua del país -però també amb la mentalitat pregonament meninfot- a unes classes mitjanes estrangeritzades per costum i vocació que es miraven l’univers camperol amb un deix de sentimentalisme sorneguer, rabiüdament urbanita.

Els salaris arrelaven a la gent a la terra i al poble i, alhora, l’adormien en una mena de dolç miratge d’estabilitat econòmica sense fi que la vacunava contra qualsevulla aventura social, contra qualsevol vel·leïtat de progrés que estigués més enllà dels límits d’aquella rutinària i estacional forma de viure. Els salaris atreien nous vinguts, estudiants forasters, jovenalla provinent de Portugal i Marroc, castellans i andalusos… Sense aquells salaris el poble, els pobles de moltes comarques del País Valencià sense a penes indústria i amb un comerç precari, haurien sigut foscor, misèria, incertesa.

Fa trenta, quaranta anys ningú no es podia imaginar que la taronja esdevindria una miserable mercaderia i la terra un bé devaluat. Pocs es paraven a pensa ni un sol minut en la volubilitat de l’economia o bé en les possibilitats del màrqueting i la publicitat, en la modernització de les estructures productives i comercials, en la necessitat d’avançar-se als canvis per a sobreviure.

Com en tants altres sectors, el vèrtex de la piràmide l’ocupava gent de mentalitat conservadora amb una visió de l’economia especuladora i de regateig curt. No és que aleshores no es parlés ja dels perills de la producció de països tercers, de la globalització econòmica, del llast del minifundisme però la realitat és que pocs s’ho van voler escoltar i menys encara creure.

El boom immobiliari de principis de segle afavorit pel PP va ser la primera coltellada al camp. La terra va convertir-se en un actiu al servei de la rajola. La liberalització dels mercats va fer la resta. En poc temps al camp només es van quedar els vells i els que no tenien més remei que llogar-se per sous de misèria i en condicions abusives, sense que cap administració o sindicat hagi estat capaç de plantar cara a la situació.

Aquest any les taronges s’han quedat als arbres o a terra. El paisatge dels termes de tots els pobles valencians citricultors és desolador. Els llauradors valencians no poden competir amb les taronges sud-africanes que entren al mercat europeu en virtut d’un acord de lliure comerç reeixit amb el vot favorable de quasi tots els partits espanyols. Els productes fitosanitaris utilitzats en Sud-àfrica i prohibits en Europa permeten produir en aquell país a un cost menor.

El senador per Compromís Carles Mulet s’ha quedat pràcticament sol quan en diverses ocasions ha demanat l’aplicació d’una clàusula de salvaguarda que limiti l’entrada de fruita sud-africana evitant així una competència clarament deslleial. El diputat Joan Baldoví també ha defensat la mesura al Congrés. Els d’Esquerra Republicana s’han posicionat en el mateix sentit. El Gobierno, mentrestant, passa en raons i assegura que tot està en ordre.

Al ministre d’Agricultura Luis Planas quan se li pregunta en la premsa sobre la seva capacitat d’influir en favor dels valencians contesta amb la sinceritat de l’arrogant que el que ell fa a Brussel·les és exercir d’espanyol entenent aquest exercici com una activitat totalment oposada al del poder valencià. Heus ací un sucursalista sense complexos, un valencià de tro i saragüell.

Els productors es pregunten per què ningú no fa res, protesten, es manifesten, se sorprenen de la seva escassa influència en els assumptes del món. Plana en l’ambient la sospita que han estat víctimes d’una traïció, la dels polítics, però, qui sap també si la dels grans inversors del país mateix que potser estan darrere de moltes plantacions sud-africanes.

A hores d’ara, es dolia l’altre dia Pere Montagud, un dels portaveus de les protestes que s’han produït per tot arreu, els llauradors són desterrats del mateix país. La ruïna i la desesperació anuncien temps difícils. La frustració no pot dur mai res de bo. Mai les coses tornaran a ser iguals. Les collites que vindran seran totes de taronges amargues.

 

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

València continua oblidant Marco Miranda

 

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 21 de gener de 2019.

whatsapp image 2019-01-20 at 13.12.14 (5)

Moment de l’homenatge que el passat 21 de gener reteren diferents líders republicans i valencianistes a Vicent Marco Miranda. Cementeri de València, 2019.

Des de fa temps al cementiri general de València té lloc una vegada a l’any una senzilla i entranyable cerimònia d’homenatge a Vicent Marco Miranda, primer alcalde republicà de València. A l’acte, inicialment organitzat per Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), s’han anat sumant altres col·lectius. Aquest any amb els militants i dirigents d’ERPV, han estat també membres d’Acció Cultural del País Valencià, del corrent Bloc i País del Bloc-Compromís, d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), de l’STEPV–Intersindical, Esquerra Valenciana i de la Plataforma Dret a Decidir. En un país plenament recobrat per a la democràcia després d’haver patit un cop d’Estat i dècades d’una sagnosa dictadura militar, un acte com aquest dedicat a una de les figures polítiques més rellevants del segle XX del país, hauria concitat les adhesions de dretes i esquerres així com de representants de les principals institucions.

La realitat és, però, tota una altra. En plena regressió democràtica, Marco, desperta la indiferència dels hereus ideològics dels que van ser els seus botxins i atemoreix els que per raons òbvies li podrien fer costat incapaços com són encara de desfer-se del Sant Benet que els primers els van penjar. En aquest punt, el complex polític de les formacions esquerranes és al País Valencià especialment persistent i vergonyant.

Val a dir que Marco Miranda no va ser un polític qualsevol. El dirigent va protagonitzar la transformació d’un blasquisme rendit al lerrouxisme, en un valencianisme republicà de nou encuny que no va tenir temps d’estendre’s. Això va ser el 1934 quan va fundar Esquerra Valenciana juntament amb altres valencianistes com Vicent Alfaro. Diputat a les Corts el 1931, el 1933 i el 1936, durant la darrera legislatura de la II República fou diputat pel seu partit dins del grup d’ERC.

Aquell mateix any, es va enfrontar obertament als militars després de la massacre perpetrada en Astúries contra la població civil. Marco va plantar cara al bloc dinàstic i va dur la seva denúncia davant de la Fiscalia de l’Estat.

Amb Alfonso Castelao i Lluís Companys, va intentar la fundació d’una coalició nacionalista capaç de transformar Espanya en una veritable república de tall federal. Durant la guerra, va intervenir en l’organització de la defensa de la ciutat de València i en la formació de les milícies valencianes.

Acabat el conflicte bèl·lic hauria pogut exiliar-se, però, no va voler abandonar els seus a la seva sort i va optar per quedar-se. Marco va viure amagat entre València i Borriana, durant vuit anys fins el seu decés el 23 de desembre de 1946. Van ser vuit anys de por i patiments. El seu enterrament a València ha estat recordat com la primera manifestació civil antifranquista, espontània, protagonitzada per centenars de persones que el van admirar en vida i que no van tenir por d’acompanyar-lo en el seu comiat.

Ahir a València, unes desenes de ciutadans el van tornar a recordar situant-lo com un referent civil alhora que demanaven a les autoritats valencianes que es comprometeren en donar-lo a conèixer, a recordar-lo. No és la primera vegada que es fa una exigència com aquesta als dirigents del país, especialment a la màxima autoritat de la capital valenciana, Joan Ribó. El 2016, Francesc Galiano en nom d’ERPV i la regidora Rosa Albert en nom d’EUPV, van demanar al consistori que hi dediqués almenys un dels seus carrers a l’alcalde Marco. No van obtenir resposta. Un any més tard, en el context d’un acte en el Centre Octubre dedicat a la memòria històrica, l’editor Eliseu Climent va instar de nou Joan Ribó a recordar el dirigent republicà posant el seu nom a algun dels carrers de València. El moment no podia ser més oportú per tal com s’estava en plena revisió del nomenclàtor de la capital en compliment de la Llei de Memòria Històrica. Ribó, present en aquell acte, es va comprometre públicament a que Marco tingués una avinguda així que a la ciutat n’hi hagués una de nova. Des d’aleshores, s’han obert nous carrers, s’han canviat noms, però Marco continua oblidat. A les portes d’unes eleccions municipals, tot fa preveure que el govern de la ciutat continuarà sense recordar-lo atemorits pel que diran les forces reaccionàries de València les quals continuen determinant a les institucions quins han de ser els contorns de l’imaginari identitari i simbòlic de tots.

El Consell s’entreté en exposicions i actes a major glòria dels sectors conservadors mentre el PP denuncia en els jutjats ajuntaments com el d’Alacant per eliminar el nomenclàtor heretat de la dictadura. Mentre els uns se l’agafen en paper de fumar, els altres no tenen cap problema en mostrar-se orgullosos de les seves abominables arrels ideològiques i les seves expressions.

L’historiador Le Goff va escriure com el poder sempre ha tingut la voluntat de dominar el record. Així mateix, va assenyalar, però, que la memòria havia de servir per a alliberar els homes i no per a sotmetre’ls. Faríem bé de recordar-ho de tant en tant.

Publicat dins de Política, Valencianisme | Deixa un comentari