Feijóo o «fai un sol de carallo»

*Article de Francesc Viadel publicat el 21 de març de 2022 en Nosaltres la Veu.

Feijóo en un míting a Santiago. Foto/PP

El PP mai no defrauda. Com més moderat i honest et venen a un del seus encarregats d’assaltar el cel del poder resulta que més radical i penombrós és. 

A Aznar el van vendre com un líder exemplar del conservadorisme hereu de la millor tradició europea a pesar que era fill d’un franquista de renom, que va militar en un sindicat estudiantil que fou embrió de la Falange Española Independiente i que en les seues estones lliures es disfressava del Cid, que és com si Merkel ho fes de Frederic II el Gran a la segona pinta de cervesa. Després ja vam veure que el Chaplin de l’extrema dreta de sempre era òbviament més reaccionari que Onésimo Redondo i més agressiu que un skinhead passat de rosca enmig d’un concert de Janis Joplin.

El mateix va passar amb Rajoy que amb el seu aire de panfígol i les seues tirallongues a l’estil de l’actor Ozores -recordeu la seua frase, després de nàixer això de morir es veia venir- va ser el líder del partit més corrupte de la història d’Espanya.

Amb Casado la mateixa història. El xicot amb cara de no haver matat una mosca quan pujava a la trona se li desfermava la llengua amb més violència que la de Sant Vicent Ferrer contra els jueus. Com d’habitud, la moderació se la va passar per l’engonal a la mínima que va veure una possibilitat per remota que fos de desgastar el Gobierno. El PP, quan ha estat a l’oposició, mai no ha tingut el més mínim escrúpol en obviar l’interès general per tal de treure’n un profit polític. De tota la colla, l’única manaire dels del gavinot que no enganya perquè ni pot ni li dona la gana és la marquesa Cayetana Alvárez de Toledo.   

Ara els de Gènova també volen que ens posem les ulleres de Harry Potter i veiem en Feijóo a un dirigent tan moderat com modern i amb un passat sense màcula. Cal reconèixer que cap partit com el PP domina l’art de la simulació, l’encanteri, el camuflatge, la manipulació simbòlica i retòrica. Crec que fins al punt que en el regne animal la formació hereva de Franco i servidora fidel de la monarquia seria una barreja de camaleó, cocodril d’aigua salada i dimoni de Tasmània. 

Feijóo, que ha matat Casado i Ayuso a força de silencis i ves a saber quina mena de discretíssims informes, s’ha estrenat amb un clàssic: Catalunya és una mena d’Albània de l’etapa de Hoxha on no existeix la llibertat, un territori en un extrem d’Espanya on pel que sembla els seus ciutadans viuen amb les mateixes restriccions de la Rússia de Putin.

I ho diu ell que governa una autonomia amb una televisió pública que no té res a envejar al Canal 9, on s’ha silenciat la corrupció del seu partit, els incendis forestals fora de control o on tothora es parla de la Veneçuela de Maduro relacionant-la amb Podemos. 

Feijóo ha continuat la seua presentació pública mirant de parasitar el discurs de Vox quan ha assegurat que la violència vicària no és violència masclista. D’aquesta manera, ha beneït, a més, el repugnant acord de govern entre el seu confrare Mañueco i els d’Abascal en Castellà-Lleó. 

Aquest és només el principi. Feijóo té de moderat el mateix que Abascal de patriota, encara que ell es pense que ho és. 

Amic íntim del narcotraficant Marcial Dorado quan aquest tenia tractes en la conselleria on Feijóo ocupava un important càrrec, ha estat durant tretze anys un president que ha aplicat la recepta del neoliberalisme amb puny de ferro.

El nou titella d’Aznar ha tancat en Galícia una de cada deu escoles públiques, ha eliminat la gratuïtat dels llibres de text, ha limitat l’ús del gallec, ha retallat fins a un 20% l’atenció primària mentre seguia un full de ruta de privatització de la salut pública que ja hauria volgut el seu company Zaplana aplicar en el País Valencià. Nepotisme, manipulació, endarreriment… Conte contat, a Galícia un 22% de la població és pobra. 

I malgrat tot, Feijóo es permet donar lliçons als catalans, pretén governar els espanyols amb uns antecedents personals com a polític i un partit amb un llast que cap altre partit d’Europa hauria pogut suportar. Quina broma… Feijóo, Fai un sol de carallo… Galícia caníbal… Espanya caníbal.. La dreta caníbal… No tenen vergonya ni la coneixen.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

L’espill

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 de març de 2022 a Nació Digital.

Autoretrat/Foto/F. Viadel

L’espill a penes no et diu res per més que l’interrogues amb insistència des d’aquella profundíssima angoixa que et tenalla des que vas començar a comprendre una miqueta el món. D’això, per cert, ara mateix ja fa quasi una eternitat. Cal saber que només comencem a comprendre alguna cosa quan la nostra vida inicia la seua davallada cap al precipici de l’oblit. L’oblit és un pou ocult en la vastitud del temps tot reomplert d’ossos, de residus pudents de memòria, de records menuts i insignificants sense cap sentit. 

L’espill només t’escup obscè alguns indicis d’allò que és -o que podria ser- aquest moment present que malauradament vius sense ser-ne massa conscient, empès per la rutina tediosa de l’anar fent sense més ambició i sempre contenint amb mà de ferro la gossada salvatge de les pors que t’arribarien a devorar si de cas baixaves la guàrdia; sempre negant-te qualsevol expectativa alleujadora per evitar-te haver d’empassar després el glop amarg d’una qualsevol decepció. I davant de l’espill, com un babau, tot i que saps que ja no creus en res o en quasi res, sovint et preguntes el per què de tantes renúncies. Per què t’has negat a aquell cos? Com és que has deixat de trucar-la? De perseguir-la en el somni? Com és que t’arrauleixes resignat en el silenci de la soledat com un cadell estúpid i acovardit? L’espill no té la resposta, però. Tampoc la tens tu ni la tindràs mai.   

Hui, aquest matí gris de primavera, l’espill et diu que se t’ha esmolat un poc el rostre per causa de l’horrible grip que t’ha tingut tombat durant setmanes. Mai no n’havies passat una d’igual. Quin dolor d’ossos i d’articulacions! Aquella calentura que et cremava fins les entranyes. Aquell mal de cap. La fatiga. Els malsons. L’ansietat per recuperar la vida. Puta grip!.  L’espill no et diu si hauràs passat o passes res de pitjor. Què hi farem!

Hui l’espill també et diu que la teua mirada ha perdut definitivament aquella lluïssor d’estel reflectit en l’aigua, d’estel atrapat en una badia  penetrada per les penombres d’una boqueta nit en què bufava un vent suau perfumat de sal. D’una badia o refugi on tant vas arribar a estimar, a desitjar, on sempre tornes. Aquella vesprada abans d’anar-hi vareu fer l’amor en aquella habitació que donava a un pati ple de nesprers. Et vas donar tot. Després la badia. Mai no oblidaràs que en silenci miràveu l’horitzó, un horitzó de color taronja que encara no sabíeu que us anava a engolir, a separar per sempre més. I el silenci era dolç. La vas besar creus recordar. O no? Tot això ja no té la més mínima importància. Ara mateix només compta que ha desaparegut aquella lluïssor d’estel en la teua mirada. Poca cosa després de tot. Ben mirat a qui amb el pas del temps no se li acaba per morir l’ànima de l’esguard?

L’espill a penes diu res més. Inútil trobar les respostes a tantes preguntes com tens palplantat davant de la seua superfície glaciar amb aquella cara d’idiota que se’t posa sobretot quan caus en el compte que ja fa temps que has passat els cinquanta i encara no saps què collons fas ací, què et caldria fer per recuperar la il·lusió de l’eternitat, quin és el sentit de tantes coses com t’han arribat a passar, quan de temps et queda. T’agradaria saber-ho. Més que res per acabar d’enllestir l’agenda, per acabar aquells escrits, per tornar a sentir alguna cosa.

Ben pensat hui no hauries de perdre un minut davant de l’espill. Hauries d’haver agafat a l’estació de França el primer tren cap a València. Escapar de la teua illa diminuta on sovint només fas que, un punt atordit, donar voltes en cercle. Espolsar-te totes les enrònies.

Potser agafaries una habitació a aquell hotel del carrer de les Monges que tant et va agradar o en aquell altre del carrer Barcelonina on una nit et van venir a visitar tots els teus espectres napolitans amb ganes de gresca mentre la ciutat es feia la morta per a enganyar el virus. Algú d’aquells fantasmes et va dir que en una altra vida tu vas ser un alegre pazzariello irreverent que sempre anava envoltat de xiquets i es passava buscant sota les faldes de les dones ves a saber quin secret.   

Ara passejaries el cor de València. T’asseuries al Lisboa, en la plaça del Collado, i a glops curts de vi recuperaries vint o trenta anys de la teua vida com un vampir que es refà de la seua mort en buidar de sang un qualsevol cos. En el carrer de Corretgeria -on solies visitar una bodega en què compraves el millor vi blanc del món- sota el gran mural de Rosita Amores per a qui vas treballar de cambrer sent un adolescent, escriuries la lluïssor perduda de la teua mirada a mode de penúltim epitafi, potser escriuries un vers de Neruda, potser dibuixaries uns pits redons i menuts com bresquilles, potser un record o un anhel en forma de papallona. T’agradaria molt estar ara a València. Perdre’t definitivament pels seus carrers. Tornar a tots aquells llocs on et vas sentir viu, on et sents encara viu: Cavallers, Plaça de la Companyia, Plaça del Mercat, Plaça del Forn de Sant Nicolau, Plaça dels Furs, Roters, Plaça del Carme… No va ser en una terrassa d’aquest darrer indret on vas morir d’amor una vesprada de febrer ara fa uns anys? En el campanar de l’església del Carme, en aquella mateixa plaça, va morir pocs anys després d’acabar la guerra el germà del teu avi, el capellà, el periodista. La ciutat li va retre -segons has sentit contar- unes exèquies dignes d’un gran personatge. En aquella plaça ni saps les vegades que de jove vas emborratxar-te. 

Bé, no aniràs però a València. Continues ací dempeus davant de l’espill. A fora plou. Has de fer coses. Més val que t’afanyes. Deixa de preguntar, de preguntar-te, de donar-li voltes com un ruc en la sènia a les mateixes coses. Prou. Pensa només amb el que encara queda. Si fores valent o sensat amb un martellet d’argent esquerdaries el maleït espill.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

L’esquerra espanyola o pensar com Vox

*Article de Francesc Viadel publicat el 28 de febrer de 2022 en Nosaltres la Veu.

José Benlloch Fernández, alcalde de Vila-real. Foto/Ajuntament de Vila-real.

Fa uns dies el PSOE i Podemos de Vila-real van votar a favor d’una moció de Vox perquè les escoles de la ciutat de la Plana Baixa hissaren la bandera espanyola en un lloc ben destacat i visible de l’exterior d’acord amb una llei de 1981 de protecció dels símbols nacionals. Com no podia ser d’una altra manera, els molt patriòtics PP i Cs també van donar suport a Vox mentre que Compromís i Esquerra Unida es van desmarcar de manera molt clara. A ningú no sembla preocupar-li que les banderes espanyoles no estiguen a tot arreu menys a Vox i el seus acòlits que pensen que a Espanya se l’estan menjant pels garrons els seus enemics. 

L’empastifada va acabar amb les pelegrines explicacions a través d’un comunicat de l’alcalde socialista José Benlloch Fernández acusant les xarxes socials de difondre fake news, tot i que aprofitava per matisar que el que ells havien aprovat era només recordar als centres l’obligació legal de penjar la bicolor i, en cap cas, de sancionar-los si no ho feien com d’entrada havien exigit els de Vox. 

Podemos per la seua part va suspendre de militància el seu regidor José Ramón Ventura Chalmeta que, de seguida, es va desfer en lamentacions per l’error comès. 

Ni Benlloch ni Ventura deuen ser idiotes per ignorar que l’obsessió de Vox per les ensenyes és només la punta de l’iceberg d’un programa polític que pretén tornar a l’Espanya tal com la va entendre el franquisme o, encara, les formacions dinàstiques d’abans del colp d’estat del 1936 que tant de mal van fer. 

Hi ha prou en llegir el capítol 2 de la seua Agenda España escrit per a tots els públics sobretot els menys llegits. El fragment del pamflet és una versió poc original de l’Espanya com a «una unidad de destino» configurada per una rica varietat regional. 

Els d’Abascal volen ni més ni menys, de manera «urgente», recuperar per «al proyecto común de España a esos miles de compatriotas que se han desvinculado sentimentalmente de la Nación, azuzados por el brutal adoctrinamiento del separatismo y del globalismo».

Les mesures per «recuperar» aquests espanyols no són pas cap broma. Per exemple, suspendre les autonomies quan es considere que empren recursos per a atemptar contra la unitat d’Espanya. N’hi hauria prou per atemptar contra aquesta unitat en augmentar els diners destinats a la promoció del valencià? Volen la il·legalització de tots els partits i ONG que persegueixen la «destrucción de la unidad nacional». A la pràctica, i seguint el patró ideològic d’aquest personal, podríem assegurar que de la il·legalització no se’n lliuraria ni Compromís. 

Per descomptat, els de Vox volen també «agravar» les penes per ofenses contra els símbols de la Nación com la bandera, l’himne o la Corona. Recuperar Gibraltar no sabem si a l’estil Putin o, també, eliminar totes les lleis de memòria històrica per a veure si així es deixa de parlar d’una vegada dels crims del franquisme.

De totes les propostes la que em sembla més esperpèntica és la de «difundir y proteger la identidad nacional y la aportación de España a la civilización y a la historia universal, con especial atención a las gestas y hazañas de nuestros heróes nacionales dentro y fuera de nuestras fronteras».  

El cas és que per oportunisme o per por a un clima social cada vegada més favorable a la cosmovisió de l’extrema dreta espanyolista, l’alcalde socialista i el regidor de Podemos van blanquejar l’altre dia la formació d’Abascal. 

No ens hauria de semblar tan estrany. L’espanyolisme de Vox és amplament compartit per ciutadans que es consideren d’esquerres. Tot plegat, és la visió d’Espanya que ha triomfat des de sempre enfront d’altres com la del federalisme o la del republicanisme. I no és només la qüestió de la Nación. Molts, com els de Vox, pensen també que la immigració o pagar impostos estan duent el país al caos. 

Fa uns anys vaig escriure un article adreçant-me directament als votants de Vox del meu poble en un intent de fer-los comprendre que els enemics no eren els jornalers magrebins o Europa, sinó precisament els patriotes que volien salvar-los de tots els mals. Sorprenentment, vaig rebre a les xarxes algunes desqualificacions per part de persones suposadament d’esquerres que asseguraven que havia faltat el respecte a l’electorat de Vox. No cal dir res més. Si l’esquerra espanyola no és capaç de superar el discurs nacional espanyol heretat pel franquisme, tard o d’hora n’hauran d’assumir les conseqüències. Tindran Espanya, sí, la pitjor.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La indigència moral de l’alcalde d’Alacant

*Article de Francesc Viadel publicat el 19 de febrer de 2022 a Nosaltres la Veu.

Luis Barcala, alcalde d’Alacant/Foto Ajuntament d’Alacant.

En els temps de màxima esplendor de Rita Barberà era habitual que les persones sense llar foren expulsades dels carrers per les brigades de neteja municipals arruixant-los amb aigua a pressió. No importava que fora ple hivern i, sobretot, que es tractara d’éssers humans. A l’última, la mesura es justificava molt gràficament per raons d’higiene i salubritat.

El punt àlgid d’aquesta política de «neteja» es va assolir quan Barberà va ordenar el desallotjament de desenes d’immigrants subsaharians que vivien sota el Pont de Daimús. La vergonyosa actuació d’un govern manat per un partit farcit de tipus que s’omplien les butxaques de diners negres procedents de comissions il·legals va coincidir en el temps amb les declaracions de la consellera de Benestar Social, Alicia de Miguel, que assegurava que el president Zapatero enviava a València els immigrants en avions i que, per tant, era el Gobierno el que se n’havia de fer càrrec.

L’escandalosa actuació de la municipalitat no va caure gens bé a la premsa i una nit la regidora popular Marta Torrado va convocar els mitjans perquè pogueren enregistrar el moment en què, acabada de pentinar i mudada amb un elegant abric, repartia mantes als soferts joves subsaharians que habitaven l’infaust pont. No cal dir que costaria molt trobar un exemple de cinisme, de crueltat política, més evident que aquest tenint en compte el context de lladrocini generalitzat i les suposadament molt arrelades conviccions cristianes dels dirigents del PP.

Els darrers anys les entitats i organitzacions que combaten la pobresa s’han vist desbordades per l’augment de les persones sense llar, la majoria de nacionalitat espanyola i amb edats compreses entre els 45 i els 64 anys. La crisi econòmica i la pandèmica del ben segur que han degut accentuar les catastròfiques conseqüències sobre un sector de la població en un país on la desigualtat social és crònica. Per acabar-ho d’adobar, la pobresa, amb les seues múltiples cares com ara la prostitució o la de les adicions, s’ha convertit en una de les dianes del discurs de l’extrema dreta.

L’alcalde d’Alacant, Luis Barcala acaba d’aprovar amb el suport de Cs i l’abstenció de Vox una Ordenança de Convivència Cívica amb mesures draconianes com ara la imposició de multes de fins a 3000 euros a pidolaires o dones prostituïdes. Com siga, Barcala s’ha plegat als d’Abascal per a aconseguir el seu suport al pressupost municipal que eixirà amb unes retallades als ajuts socials considerables.

Ho aclareix en una entrevista al periodista d’aquest mateix mitjà, Manuel Lillo, el sociòleg Carlos Gómez Gil. Per a Gómez és evident que aquesta norma -que matisa una anterior impulsada per Sonia Castedo– obeeix a una visió de la dreta que vol amagar, criminalitzar, castigar els pobres, els pidolaires, els transeünts i les dones prostituïdes.

I afegeix, Gómez, que al remat del que es tracta és d’ocultar la degradació d’uns serveis socials municipals justament en una ciutat -recordem- que s’hi compta entre les que més barris pobres tenen d’Espanya.

L’ordenança, de dubtosa per no dir impossible aplicació, no té res d’original. La inspira l’odi al pobre, el mateix que va fer a Franco modificar endurir la llei de Vagos y maleantes de 1933 per a netejar Espanya de buscavides, xiquets del carrer, arreplegaburilles o pidolaires.

Que un alcalde com Barcala de l’Espanya constituïda en un Estat social i democràtic de Dret aprove una ordenança com la d’Alacant és d’una immensa indigència moral. Una ordenança contra els més febles que naix justament mentre assistim a l’espectacle infecte de les comissions del germà d’Ayuso, a les portes del judici per corrupció contra l’expresident Zaplana.

A penes fa uns mesos que el partit de Barcala emetia un comunicat amb motiu del Dia Internacional per l’Erradicació de la Pobresa en què reiterava el seu compromís polític en la lluita contra aquest greu problema especialment en el complicat context actual.

A Cs, representats al consistori d’Alacant per donya Maria del Carmen Sánchez Zamora, la pobresa compromet el futur de tots tal com afirmava fa uns anys una de les seues màximes representants amb motiu d’un rellevant informe europeu sobre exclusió social.

Per als de Vox l’erradicació de la pobresa és també un objectiu prioritari. El seu portaveu de polítiques socials, Ignacio Arias, l’estiu passat assegurava que ajudaria aquells que ho necessitaren, però que perseguiria els qui n’abusaren de «la España que madruga».

Ara ja sabem del cert, però, com els uns i els altres, tots ells, pensen combatre la misèria que genera, entre altres, la xacra de la corrupció, la desigualtat generada pel capitalisme salvatge i per la indiferència social del neoliberalisme. Només cal llegir-se l’ordenança de Barcala.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Esperant el darrer moviment del monstre

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 7 de març de 2021.

Saturn, devorant el seu fill. Pintura de Goya.

Mitjan matí d’un divendres fred i rúfol. A l’eixida del metro de Marina dues dones de mitjana edat conversen excitadament sobre la situació d’Ucraïna. Volen treure l’entrellat de perquè Macron ha assegurat que encara no hem vist el pitjor. És la terrible incògnita del dia. De fet, estic tornant d’una visita amb els meus estudiants a un dels periodistes que més en sap de l’Est, Vicent Partal, i bona part de la conversa ha girat al voltant de què ha volgut dir exactament el president francès. Podria Putin estar pensant en llançar una bomba atòmica sobre Kíiv? Repetir el genocidi d’Hiroshima i Nagasaki en una demostració inequívoca del seu poder? Quines conseqüències tindria una acció criminal com aquesta? Ens encaminem a una destrucció total? És massa gros per a pensar-ho i, alhora, ningú no està en condicions de negar que aquesta no siga una possibilitat. Tot sembla massa irreal. L’inexpressiu ministre Lavrov, una mena de mort vivent, ja va dir l’altre dia que una tercera guerra mundial seria nuclear i devastadora. Quin gran llumenera el goril·la plutòcrata de Putin!. Sí, i tant devastadora. Un informe de la Universitat de Princeton assegura que a penes duraria unes hores i es saldaria amb la mort de 90 milions de persones en un sol dia.

Els meus joves estudiants estan molt espantats. Van començar les seues carreres en plena pandèmia… el confinament, el distanciament social, l’amenaça invisible de la malaltia i la mort, el cansament, la vaga promesa d’un futur de grans avenços científics o de la repetició però d’una nova pandèmia encara més mortífera. I ara, això, aquest horror de la guerra. De sobte, han descobert que un dia va existir un imperi anomenat Unió Soviètica, que hi ha un país que es diu Ucraïna, que una superpotència com Rússia està dirigida per un autèntic psicòpata que mereixeria passar la resta de la seua existència tancat a pany i clau. I tot plegat no en sabem de la missa la meitat. No en coneixien els detalls. No han estat educats a partir de l’exploració metòdica dels contextos. Per ells el coneixement no és el resultat d’una acumulació constant en el temps. Per a què a perdre el temps quan la màquina et pot dir allò que vols saber ara mateix? Saben res dels milions de vides perdudes a Europa? De la destrucció total de Varsòvia, Berlin, Budapest…? Saben res de la nostra salvatge guerra civil? Entendrien en tota la seua profunditat la portada del Time, The retorn of history? És la història un malson, una presó? No sé fins on serien capaços d’aprofundir. Segurament, no massa cosa. Tenen referències molt vagues, difuses que fan més incomprensible encara la visió dels cadàvers carbonitzats enmig dels carrers d’Ucraïna, la imatge de les seues ciutats en runes, el drama de milions de persones fugint de la mort. Tenen por. Tots tenim por. Un familiar meu romanès fa poc em deia que temia un atac rus al seu país. Voldria que la seua mare i el seu germà i nebots se’n vingueren cap al País Valencià el més aviat possible. Li han dit que no. Anar, on? Per a què? La gent sovint s’aferra al que té, al lloc d’on és si més no mentre té la mínima esperança que pot sobreviure.

La gent fa la seua. Avui al supermercat anuncien no sé quins descomptes mentre els empleats trafeguen frenèticament caixes acabades d’arribar de productes frescos. Pamuk, el de la botiga de mòbils, acaba de tancar per una estoneta per anar a fer el seu tallat al bar del senyor Liu que avui sembla de bon humor. Les xiques guapíssimes del Mambo i Ramona paren les taules per al migdia amb la mateixa il·lusió de sempre. Els xiquets del Brusi juguen aparentment aliens al que està passant. Ningú no pot fer res. Només esperar el darrer moviment del monstre per descobrir que és el pitjor que encara no hem vist.   

Publicat dins de Periodisme | 2 comentaris

Kirill, un home de Déu al servei del diable

*Article de Francesc Viadel publicat el 14 de març de 2022.

El patriarca Kirill, homòfob i amic de Putin ha beneït la invasió d’Ucraïna.

El patriarca Kirill, el papa de l’església ortodoxa russa, fa res ha dit que la invasió d’Ucraïna té un significat metafísic en el sentit que serveix per a que la humanitat seguisca el sentit de les lleis de Déu. El vell Kirill, una mena de vampir medieval, pilar espiritual del putinisme més caspós, està convençut que massacrant la població ucraïnesa està salvant la humanitat. I l’està salvant, ves per on, dels homosexuals i, sobretot, dels països que són tolerants amb ells, que permeten les desfilades de l’orgull gai.

Al si de la institució que dirigeix amb puny de ferro lògicament no existeixen els abusos comesos contra menors pels seus ministres mentre que, segons Kirill, totes les denúncies relacionades amb aquest horrible assumpte que s’han llançat els darrers anys contra l’església catòlica són simples “fantasies” que només tenen la intenció de destruir el Vaticà. Kirill vol fer l’abraçada de l’ós a Roma perquè és una manera també de demostrar el seu menyspreu a uns cristians protestants que han permès l’ordenació de dones com a sacerdots. Els cristians honrats n’haurien de prendre nota i no tenir por d’assenyalar els seus Kirill perquè del ben segur que això no els durà de cap a l’infern, ans al contrari els reconciliarà amb les seues pròpies creences més profundes i els evitarà una profunda crisi de consciència que acabarà per destruir-los.

El patriarca barbut, sempre més empindongat que una fallera major, ha instat des del púlpit a lluitar perquè les forces externes fosques i hostils no en facen befa d’ells, això és dels santíssims russos purs. Ha comminat els seus fidels, també, a protegir la Pàtria històrica que per a ell com per a l’ultranacionalista a qui li llepa el cul està formada per Rússia, Ucraïna, Bielorússia i “altres pobles i tribus”. Així doncs, no és gens estrany que haja beneït les armes amb que s’estan assassinant civils i al mateix Putin com a cap dels exèrcits que avui assolen Ucraïna.

La impostura d’aquest perillós i anacrònic personatge va molt més enllà. El 2015 va signar un acord en el Monestir de San Daniel de Moscou amb el Tribunal de Comptes rus per a ajudar a combatre la corrupció en el país mitjançant l’educació de la ciutadania en l’esperit dels més alts valors evangèlics i els més alts requisits morals triturats, segons ell, després de la desfeta econòmica que va representar la caiguda de l’antiga Unió Soviètica. La iniciativa no pot ser més cínica. Fet i fet, Putin figura en la llista dels dirigents més corruptes del planeta. La seua carrera delictiva va començar a l’inici dels noranta quan treballava a les ordres de l’alcalde de Leningrad Anatoli Sobchack i va fer martingales amb les quals sembla que es va emborsar milions d’euros destinats a pal·liar la fam en la ciutat.

No li ha anat malament a Kirill i el seu tinglado la relació amb el dèspota de Putin. Amb ell en el poder l’Estat ha anat retornant al patriarcat les terres confiscades durant la revolució russa, s’han aprovat lleis per a que l’església ortodoxa siga l’única pràcticament amb drets generant el terror por entre les altres religions i, per acabar-ho d’adobar, els ha alleujat de les seues responsabilitats fiscals.

Segurament, hi haurà moltes més coses perquè beneir la pitjor de les bestieses com és una agressió militar o controlar les consciències de milers de creients a favor d’una idea política té el seu preu en or per a un qualsevol dictador. La complicitat entre el patriarca i el nou tsar és absoluta.

Ningú no podrà negar l’habilitat del diable per a col·locar en el tauler de joc els seus millors lacais disfressats d’homes sants carregats de bones intencions que, a l’última, són la punta de llança de la destrucció i, encara, de l’autodestrucció, l’únic objectiu del mal instal·lat en el poder segons la pensadora neomarxista, Àgnes Heller.

Tot té un aire d’una gran familiaritat. Comptat i debatut, a casa nostra en sabem un niu de patriarques sonats i de croades en nom de la puresa de la pàtria. El setembre del 36 el papa Pius XI va exhortar als catòlics espanyols a estimar els seus enemics en nom de la pau. El líder de l’església catòlica va saber interpretar la complexitat de la situació i la de la naturalesa humana. L’odi mai no porta a res. Però per als bisbes reaccionaris aquelles paraules gairebé van resultar una ofensa. El de Salamanca, Enrique Pla Deniel, va reaccionar titllant la guerra de croada per la religió, la pàtria i la civilització. Franco va passar a ser el cap i salvador de la pàtria però també el cabdill de la nova croada en defensa de la fe catòlica. La resta de la història ja la sabem. La jerarquia eclesiàstica i la majoria dels seguidors van beneir la brutalitat de la repressió franquista contra tot principi cristià. Encara avui campen no pocs d’aquells croats en seus episcopals des d’on neguen o justifiquen la pederàstia o des d’on posen l’interès de la unitat de la Nació espanyola per damunt de qualsevol altra consideració. Quins paral·lelisme més brutal amb tot això que estem vivint.

És, com sempre, el diable qui belluga els fils encara que no sempre se n’ha eixit amb la seua com quan ha ensopegat amb homes, entre molts altres, com ara el sacerdot catòlic polonès Maximilià Kolbe martiritzat a Auschwitz o el pastor protestant francès André Trocmé que va convertir Le Chambon-sur-Lignon en un refugi de jueus durant l’ocupació nazi de França.

Tot plegat, amb aquest panorama de corrupció moral, amb aquesta epidèmia de fanatisme i estupidesa representada per pallassos com Kirill o psicòpates com Putin, les esperances d’un futur en pau en són ben poques. Només ens queda si de cas la ironia intel·ligent com a antídot davant de tanta farsa, irrealitat, crueltat, carnaval de malvats. Potser paga la pena que ara i ací, de moment, ens quedem amb l’aforisme de Fuster: entre el bé i el mal sempre podem aspirar a l’alegria. No és massa cosa però consola.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La por

*Article de Francesc Viadel publicat el 8 de març de 2022 a Nació Digital.

Els desastres de la guerra. Goya.

Sent un xiquet l’àvia sempre em dissuadia de no allunyar-me’n de la porta de casa explicant-me que dins dels dacsars s’ocultaven homes malvats que segrestaven les criatures sanes com jo, els feien un tall al coll i els buidaven tota la sang per a vendre-la a les famílies riques de València que tenien fills tísics. Pensava en aquells tísics com si foren ninots de mirada inexpressiva que esperaven el seu macabre xarop en silenci i em feien quasi tanta por com els seus sicaris.

La veritat és que els dacsars feia molt de temps que havien desaparegut i que, cas d’allunyar-me’n de la porta de casa, hauria anat a parar a un qualsevol altre carrer del barri on segur que algú m’hauria arreplegat i tornat amb els meus. Com fos hi creia cegament en aquells monstres que imaginava bruts, purulents, corbats, desdentegats, pudents, més animals que humans i m’estremia només de pensar en caure en mans d’un d’ells i morir lentament dessagnat una boqueta nit en un camp solitari, lluny de la meua àvia, dels meus pares.

Després la por va ser el dimoni. Durant anys, abans de dormir, vaig esperar que la bèstia vingués a per mi i se m’endugués al seu reialme de foc de bojos violents i de monstres voraços convençut que era el meu destí per haver comès un qualsevol insignificant pecat. Un reialme laberíntic, sense escapatòria possible on patiria indiciblement. Llavors, tremolant de dalt a baix, m’encomanava a la Verge i els sants i, a l’última, la son em vencia i passava la nit i amb el nou dia la vida tornava a ser meravellosa. Els meus carrers, el pati de l’escola, la seguretat de la llar familiar, els bellíssims tombants d’estació. He de dir que mai no he estimat tant la vida com en aquells anys d’infant.

Encara van vindre, però, moltes altres pors. De fet, vivim en la por però amb l’edat aconseguim dominar-la encara de vegades, sobretot si estem sols, aquesta aconseguisca posar-nos de genolls i fer-nos creure que és inútil continuar lluitant, que cal que ens rendim i abandonem tota esperança de sobreviure. Si aquesta situació dura massa, estàs perdut. En algun moment has de poder escanyar la por, foragitar-la, alliberar-te’n. He passat molts moments de por però quasi sempre els he vençut i eixit més fort.  

Ara feia molt de temps que no tenia por. Divendres 25 de febrer en acabar de fer classe a la universitat em vaig haver de posar al llit amb molta calentura. En principi no havia ser el puto bitxo perquè el dia abans un test d’antígens havia donat negatiu. Com siga, feia temps que no m’havia trobat tant malament. Calentura, sudoració, dolors musculars i articulars que feia dies que duraven, un mal de cap gairebé insuportable, rigidesa de coll… Me’n vaig anar al llit amb les darrers notícies de la guerra a Ucraïna. Amb les imatges dels edificis bombardejats, dels cadàvers estesos als carrers, dels refugiats, del foc satànic cremant les ciutats. Vaig imaginar les bèsties txetxenes de Kadyrov passant per les armes a la indefensa població civil igual que ja van fer els nazis de la Dirlewanger amb els habitants del barri varsovià de Wola l’agost de 1944. De vegades, estava convençut que enmig de la penombra de l’habitació es movia lentament la massa de carn informe de Lavrov fent un mig somrís sàdic i amb un ganivet a la mà. Vaig sentir un serrar d’ossos, els plors dels infants, el concert eixordador de les sirenes, l’olor del sofre i del de la sang, els crits de desesperació de les mares violades, el sotragueig dels trens dels refugiats viatjant en direcció a la fi del món. I aleshores el dimoni era Putin, aquell homenet amb la mirada d’un aye-aye de Magadascar i el somrís d’un autòmat. Vaig tenir por per mi, i pel meus, i per tots. De res no m’hauria servit resar. Tampoc la vida hauria estat igual de meravellosa l’endemà encara que sabia que possiblement sobreviuria.

Són ja molts dies de guerra. I els pronòstics cada vegada més funestos. El psicòpata de Putin ha amenaçat amb una guerra nuclear. Potser un qualsevol dia llença un míssil nuclear sobre Kíiv, repeteix l’holocaust d’Hiroshima. Què passarà aleshores? Cap analista no s’ha atrevit fins ara a negar que és ben capaç de prémer el botó. Les probabilitats que el seu propi poble, els seus oligarques, se li giren a la contra són ben minses. Una vegada més com tantes altres un malalt mental acumula un poder immens i amb aquest poder practica la política del segle dènou.

Tinc por supose que com milers, milions de ciutadans. Què podem fer atrapats com estem en aquest malson? No ho sé. Supose que continuar amb les nostres vides. Pensar en l’ara mateix. Esperar un miracle.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Via Margutta

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 22 de febrer de 2022.

Via Margutta/Foto F. Viadel

Em quedaria en Roma per sempre més malgrat aquesta calor que t’abrasa fins les entranyes i que ben mirat és la mateixa que fa a València en ple mes d’agost. Hi viuria malgrat aquest foc i encara que hagués d’oldre també cada estiu aquesta pudor de ciutat vella que sua per tots els seus albellons, pels milions d’esquerdes obertes en les façanes dels seus edificis, per les xemeneies dels seus restaurants. Viuria i moriria ací malgrat aquest desordre infernal que és tan odiós i tan familiar alhora. Per què de cas no ho és de pudenta, de xafogosa, d’atrotinada, de romana la meua bella ciutat?.

Roma m’ha posseït i això que només fa un dia i mig que vam arribar. Estem allotjats en un modestíssim hotel en via Vicenza que fa cantonada amb la de Marsala, just a tocar de l’estació de Termini. L’habitació és confortable, amb vistes a un pati desangelat al qual s’accedeix directament des del carrer per un passatge curt i fosc. L’hotel, en plena remodelació, no és res de l’altre món però quan s’és tan jove tot t’està bé. I si a més de jove s’és pobre encara et va millor. Si fa uns anys, quan encara estudiava en un institut de la comarca en el torn de nit i em guanyava la vida collint taronges, m’hagueren dit que un dia viatjaria a Roma i dormiria en un hotel no m’ho hauria cregut. Roma… quasi res diu el diari.

Ahir, només arribar, vam mamprendre la via Cavour i xino-xano, sota un sol inclement, vam fer cap fins a la via dei Fori Imperiale. De seguida, vam quedar corpresos amb la contemplació d’aquella gegantesca extensió de runes que tan categòricament diu la futilitat de l’existència humana, el poder absolut del temps que no és cap altra cosa que l’amant invisible, luxuriós de la mort que tot s’ho enduu al reialme ocult de l’oblit. Val més no pensar-hi. Caminàrem fins esgotar-nos entre columnes i arcs triomfals, entre vestigis de temples consagrats als déus i, a boqueta nit, en arribar a l’hotel, encara ens van quedar forces per a estimar-nos apressadament. Després eixirem a sopar. Vam gaudir d’una excel·lent pasta en la terrasseta de la trattoria Al Camoscio d’Abruzzo a la via de Castelfidardo conforme s’entra des de la Piazza dell’Indipendenza. Quina felicitat més gran. Anit ho vaig veure tot molt clar. Vaig saber que no em faltaria la faena. Que vindrien els fills. Que arribaria una plenitud llargament somiada des dels anys duríssims de la meua adolescència just quan el món solsia al meus peus i jo volia fugir, allunyar-me’n per sempre més de tot, de mi mateix. Un dia fins i tot vaig anar-me’n a València i em vaig plantar en els consolats de Països Baixos i Noruega per a demanar faena com si aquells despatxos foren els de les oficines de l’Inem. El cònsol noruec no va atendre’m i, potser per compensar el desaire, una amable oficinista em va obsequiar amb uns fullets de promoció turística del país escandinau. En canvi, la cònsol holandesa va eixir un moment del seu despatx per a parlar amb mi. Fou molt amable, molt comprensible amb la meua indissimulada desesperació. Vam fer un tracte. Primer jo acabaria el batxillerat i, aleshores, podria tornar de nou a veure que podia fer per mi. Era una dona major que de jove degué ser molt guapa.

Quines imbecil·litats que arriben a fer els nanos de dèsset anys. Des d’aleshores, per sort, moltes ombres s’han esvaït. Anit va ser una gran nit. Vaig pensar que la vida tal vegada era molt millor del que de vegades havem somiat, havem demanat, ens meresquem. És clar que sempre hi pot haver -de fet, sempre hi ha- un ‘però’ com ara el dels desenganys, el de l’avorriment, el de la malaltia i, el pitjor de tots, el ‘però’ de la mort.

Aquest matí hem pres cafè a un local de la via Carlo Alberto davant mateix de la Basílica de Santa Maria Maggiore on hi ha diversos papes soterrats i on el napolità Gian Lorenzo Bernini espera la resurrecció. Mentre ens el preníem hem rigut al recordar la rata enorme com un conill que va passar corrents per dessota les taules del Camoscio mentre sopàvem, les cares d’esglai dels refinadíssims turistes anglesos de la taula del costat, la baralla tan valenciana entre el propietari del restaurant, la seua dona i la seua cunyada perquè els plats no eixien a temps o perquè no eren els de la comanda que ell mateix havia fet. El propietari tenia l’aspecte d’un oficinista de la Barilla o d’un enginyer en l’atur o d’un figurant d’anuncis d’ulleres modernes abans que el d’un maître. Per fer-nos il conto es va asseure a taula amb nosaltres i ens en va fer cinc cèntims dels seus maldecaps domèstics.    

Després del cafè a Carlo Alberto ens hem endinsat de nou en la immensitat de la ciutat. Places, carrers, monuments… M’agradaria escriure un dia una novel·la sobre Roma, que passara a Roma, que diguera Roma amb una rotunditat absoluta.

Quan no hem pogut més ens hem assegut a dinar. Ho hem fet, amenaçats per les vespes, en la terrassa de La Carbonara, en Campo di Fiori, a pocs metres d’on van cremar viu el dominic Giordano Bruno per dir que el sol era només una estrela i que a l’univers hi podien haver moltíssims planetes habitats per animals i per éssers intel·ligents que retrien culte al seu propi déu. Aquest ha estat un altre moment de felicitat. Aquest dinar en una terrassa amb vistes a les parades del mercadet de la plaça. Parades de samarretes barates, de fruites i verdures, d’embotits i de formatges, d’espècies, de licors italians destinats a l’estúpid fetitxisme del foraster. Parades iguals com les dels nostres pobles. Una pausa en què he pogut avaluar serenament, com anit, els anys viscuts, allò que ara mateix visc. Enrere ha quedat definitivament -crec- tot el que fa a penes un parell d’anys hauria volgut. Ho vaig abandonar sense calibrar bé les conseqüències. Viure és escollir, diuen. He deixat moltes coses per covardia. A quantes me n’aferraré per la mateixa raó?.   

En acabant de menjar hem anat a passejar per Via Margutta. Pense que és el carrer més bonic que mai no havia vist fins ara. Bé, potser exagere. Sempre exagere.

A via Margutta hi ha una figuera borda que trepa fins al cel com una serp per una façana de color ocre que podia ser tota d’or. I hi ha també una selva d’heures que il·lumina el sol. I una font dedicada als artistes. I un grapat de galeries d’art. I uns quants tallers d’orfebreria i uns quants de sabaters artesans que tot el dia prenen mides de peus de mil formes distintes per calçar les estàtues dels emperadors que s’aixequen per tota Roma. I, sobretot, en el número 110 de via Margutta hi ha la que va ser la casa de Federico Fellini i Giuletta Masina durant els darrers anys de la seua vida. Tots dos van passar moltes tristors en l’entremig de moments d’una enorme felicitat. Els fills perduts. Els fills que mai no van arribar. La riquesa i l’èxit. L’amor i la gelosia. Les promeses i les traïcions. La vida com un malson o com un acudit o, encara, com una cabriola en l’aire a tocar del sostre de l’univers.

Ell creia en els bruixots, en les profecies. Estimava el misteri de les dones. Dones de cossos voluptuosos. Ella era una petita i delicada deessa, una guardiana de secrets, el secret mateix. Si ell pensava que ella anava a morir, llavors, li escrivia sentides cartes d’amor amb paraules senzilles que acabava signant amb el dibuix de traça infantil de dos cors que semblava que vibraven com rellotges despertadors de llanda en sonar la seua campaneta. La casa era tota plena de llibres i de cambres misterioses. Pel forat del pany d’una d’aquelles habitacions, Federico, escodrinyava el cos nu de Sandra Milo o Milo acaronant-se entre les cuixes. En un altra cambra s’estirava a les fosques sobre un llit de marbre només per somiar els mugrons d’Anita Ekberg. Jo voldria ser Federico. O Masina. No ho sé encara. Voldria però el seu amor? No era el seu amor com un coixinet de cosir crivellat per milers d’agulles d’argent? Ben mirat, jo hauria pogut tenir un amor com el d’ells. L’hauria sobresviscut, però?.

Un dia tots dos es van morir i ara la casa està completament buida. Quins fantasmes la deuen habitar. Ens hem detingut uns minuts davant del portal i després hem girat cap a la via del Babuino i hem eixit fins a la Piazza del Popolo. Abans de continuar ens hem assegut a les escales de Santa Maria in Montesanto. Jo, he pensat, hauria pogut tenir un amor com el de Federico i Giuletta. Un amor que m’hauria convertit potser en un etern aspirant a la felicitat. A una felicitat petita que és a l’única cosa que puc aspirar.

A boqueta nit hem tornat a l’hotel. Just abans d’arribar, a la gran esplanada de Termini, baixaven de desenes d’atrotinats cotxes de línia milers d’éssers profundament infeliços. Molt a prop els venedors libis de talls de meló d’Alger somreien com xiquets. A les voreres de la via d’Enrico Nicola els venedors libis de talls de meló d’Alger treballaven a destall. Podria morir ací com podria viure.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

La xarlotada del manifest contra els Països Catalans

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 13 de febrer de 2022.

D’esquerra a dreta Carmen de Rosa, José Luis Manglano i Manuel Sánchez-Luengo.

Les eleccions autonòmiques són a tocar i el PP no vol perdre ni un sol segon en la seua embogida cursa per evitar que Vox l’avance electoralment. Si els d’Abascal despús-demà li feren una ofrena floral a la cabra de la Legió en la plaça de Tetuan de València, el PP seria capaç de passejar en processó les restes de Millán Astray pel carrer Colón. 

Així les coses, abans que la confraria voxonita traga el Sant Cristo Gros i toque a sometent per a evitar la invasió dels lladres de cossos procedents de la Catalunya maligna, el PP s’ha posat al darrere d’una campanya contra els Països Catalans que hi compta amb tots els ingredients d’una pel·lícula d’Ed Wood. 

L’escenificació de l’arrencada d’aquesta campanya va tenir lloc fa uns dies a l’Ateneu Mercantil del Cap i Casal amb la presència dels ínclits representants de Lo Rat Penat, la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), la Real Sociedad Valenciana de Agricultura y Deportes (Casino de Agricultura) i l’Ateneu mateix. 

Per Lo Rat hi havia Enric Esteve. El president dels Amadors de les Glòries Valencianes és un clàssic del gènere. Sempre ha estat en la trinxera, defensant la «cosa». Per als qui no ho saben, Esteve va guanyar-se molt bé la vida com a proveïdor de llibretes, bolígrafs i fulls holandesos de les institucions valencianes durant tots els anys que Unió Valenciana o el PP van governar-les. Sense més currículum que aquest -i el de faller- va ostentar càrrecs en l’administració valenciana amb sous de capità general. 

Cal recordar també que Esteve -en nom de Zaplana– va jugar a enganyar l’exfalangista García Sentandreu per tal d’accelerar la desarticulació de l’anticatalanisme que tanta nosa feia al PP. Un dia en una emissoreta de televisió va afirmar que tots els llibres publicats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) havien de ser cremats, atés que els membres d’aquesta institució havien comés lesa traïció en reconéixer que català i valencià eren la mateixa llengua.

Per la RACV, hi era José Luis Manglano, doctor en enginyeria industrial. Manglano sempre ha considerat l’AVL com un instrument polític al servei dels Països Catalans. Caldria dir que tan instrument polític com la institució que ell mateix presideix i que va ser reinventada el 1978 per l’encara president de la diputació el franquista Ignacio Carrau a fi de convertir-se en l’entitat capaç de legitimar les normes ortogràfiques inventades per Miquel Adlert.  No cal dir que la major part de l’activitat «acadèmica» de la RACV ha estat en castellà i científicament residual per dir-ho suaument. 

Un altre dels protagonistes del manifest és Manuel Sánchez-Luengo, president del Casino de la Agricultura, el club recreatiu on s’han congregat durant anys un bon nombre de la menuda aristocràcia local i de bufadors en caldo gelat com ho va ser Rita Barberà, a qui li hauria agradat més que res ser descendent directa d’Hug I Capet, fill d’Hug el Gran, comte de París. Sánchez-Luengo és un venedor d’assegurances jubilat que té a veure amb el conreu de les taronges el mateix que Esteve o Manglano amb la filologia o que l’emèrit amb la batalla per la castedat universal.

També hi era la presidenta de l’Ateneu, Carmen de Rosa, qui per a concórrer a les eleccions de l’entitat va haver de dimitir a correcuita de presidenta de la Falla del Mercat després que es sabera que havien proposat com a faller d’honor a la Fundación Francisco Franco. 

Va llegir el manifest l’exdegà del col·legi d’advocats de València Luis Miguel Romero Villafranca. Com tothom sap, Romero és també un gran defensor de l’ús del valencià urbi et orbi.

Ben mirat, res de nou. Els mateixos protagonistes, això sí, molt més grans, més fora de joc que mai perquè l’extrema dreta amb qui competeixen ja fa molt de temps que ha abandonat la defensa de «lo valenciano» com a cortina de fum per amagar l’autodi i avançar en la completa dissolució del país en una idea d’Espanya uniforme i rabiosament castellana. 

Ni tan sols seria novetat que el PP estiguera darrere d’una maniobra zombie com aquesta si no fora perquè el manifest contra els Països Catalans carrega molt durament contra l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que Zaplana mateix va impulsar i on hi ha acadèmics nomenats pel partit de Mazón que si tingueren vergonya ja haurien dimitit. 

La deslleialtat institucional, la impostura, és majúscula. Cap dels promotors d’aquesta xarlotada seria capaç d’escriure una redacció en un valencià ni que fora precari, ni té el valencià per llengua habitual, ni li importa un rave la llengua del país que diuen defensar. 

Es tracta una vegada més de desestabilitzar, d’atiar el foc l’anticatalanisme per a desgastar el govern de la Generalitat i treure’n un profit polític. I com siga, per més que corren, per més llibres que vulguen cremar, d’ací no res Vox serà qui els acabarà agafant la pancarta per la salvació de les ànimes valencianes del dimoni català.

L’assumpte, cansós i avorrit, té però també el seu vessant d’interés. Que uns quants representants de les classes dirigents de l’antic règim amb el suport d’una dreta obtusament nacionalista continue picant pedra contra els Països Catalans dona la raó a Joan Fuster quan en 1962 escrivia que la qüestió dels Països Catalans en el País Valencià continuava sent un embolic terrible on s’ajuntaven també «els clàssics i permanents antagonismes de classe, i altres antagonismes d’idioma, de cultura, d’opció nacional». 

En qualsevol cas, el veritable valencianisme civil i polític hauria de fer alguna cosa en comptes de fer veure que ha passat la Santa Compaña. Coses com, per exemple, exigir a través d’una veritable campanya que l’Estatut recollira que els aspirants a presidir la Generalitat parlaren valencià. 

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

L’extrema dreta i els porcs de Lorca

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 4 de febrer de 2022.

Imatge de l’assalt a l’Ajuntament de Lorca. Foto/CCMA.

No importa que el que pretenia aprovar l’altre dia el plenari de la ciutat de Lorca, és a dir, allunyar les possibles noves granges de porcs del nucli urbà i de les escoles, haguera estat pactat des de quasi fa dos anys entre l’ajuntament, els ramaders i els veïns. 

Els partits de l’extrema dreta, PP i Vox, necessitaven una guerra de desgast des de la més barroera de les deslleialtats democràtiques i no van dubtar a manipular el sentit de l’acord, a intoxicar l’opinió pública i, a l’última, a formar part de les esquadres d’energúmens que van assaltar violentament l’ajuntament. 

Dies abans de l’incident dos regidors de Vox i cinc del PP de la localitat es van reunir en un restaurant amb els organitzadors de la manifestació contra el ple que va acabar derivant en els greus aldarulls. També hi havia les alcaldesses populars de Puerto Lumbreras i Fuente Álamo.

Durant tota la setmana el responsable de megafonia de les campanyes del PP des de 2007 va estar fent crides a manifestar-se, segons informa eldiario.es.     

Entre els assaltants, hi ha almenys dos membres de Nuevas Generaciones de Casado i el mateix dirigent popular, d’acord amb un argumentari pensat per indigents morals, ha vingut a disculpar els violents amb unes declaracions calculadament ambigües.

El que ha passat no és cap nimietat. És, ras i curt, un avís més, greu, que el bloc reaccionari pensa utilitzar la mentida i l’aldarull per a retornar al poder i des d’aquest posar de nou l’Estat al servei dels seus interessos. En un país normal el PP ja no existiria atesa la seua trajectòria d’organització podrida per la corrupció. 

El pitjor de tot és que l’episodi vergonyós de Lorca no ens hauria d’estranyar. Fet i fet, l’aldarull i la mentida, la política del colp de puny, forma part de l’ADN ideològic d’una dreta desconnectada de la tradició europea democràtica que, a més, tan sols és liberal de cintura cap avall. 

No cal ser saber molta història per a entendre que la dreta va rebentar la II República des de dins conspirant permanentment per a evitar a tot preu la més mínima pèrdua dels seus privilegis. Després va ser el suport ideològic i la principal beneficiària de la dictadura criminal de què tant s’enyora. 

Durant la Transició van mirar de tutelar els canvis per evitar una vegada més que aquests afectaren els seus privilegis. I en part, van aconseguir que la democràcia espanyola a penes fos un simulacre, una democràcia vigilada. Durant aquest període, al País Valencià va ser la principal instigadora de les violències de l’anticatalanisme davant de les quals van callar sempre, quan no justificar en nom de la unitat de la pàtria i de la puresa d’una llengua que, en realitat, avorreixen com demostren cada dia personatges com Mazón

A Catalunya, els darrers anys aquesta mateixa dreta ha estat darrere de la guerra bruta feta contra l’independentisme en nom d’una Constitució que, ben mirat, només serveix per a apuntalar un sistema on els drets de les classes populars com ara el d’un habitatge digne no passen de ser pura poesia. 

És la mateixa història de sempre: l’apocalipsi roja ja està ací i ells ens salvaran de la destrucció total. Exactament, és el que podem deduir d’allò que bramen tipus com Rodrigo Alonso. El portaveu adjunt de Vox i secretari general del sindicat Solidaridad, Rodrigo Alonso, va assegurar en una piulada a compte de l’assalt de Lorca que aquell era el símbol de la desesperació del poble sotmès a les polítiques globalistes, comunistes i d’esquerres. Tot plegat, l’esperit d’aquest tipo que  ja va arruïnar el seu poble sent regidor d’Anta, Almeria, no se’n va ni un pam del fundador de Los Legionarios de España, el valencià José Maria Albiñana, que durant els temps de la república, imitant els Camelots francesos, les SA alemanyes o les Squadre italianes, va voler combatre els destructors de la pàtria, evitar a força de garrot que el país se solsira.  

Ni Alonso ni Casado deuen saber -o potser sí- qui va ser Albiñana. Possiblement, tampoc han llegit una ratlla dels discursos colpistes de Gil-Robles o de José Antonio Primo de Rivera. I vet ací que els uns i els altres són quasi la mateixa cosa.

Ni les multes ni les detencions els persuadiran de continuar per aquest camí. Ben pel contrari els soltarà la llengua i no tardaran a apel·lar a la llibertat d’expressió, a l’autèntica democràcia i a una suposada ofensiva de l’estalinisme contra els autèntics patriotes. 

De què seran capaços quan arriben al poder?

Publicat dins de Política | Deixa un comentari