La construcció d’un règim corrupte

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital l’1 de juny de 2019. 

5959 Ciudadano Zaplana.indd

Poc abans que Eduardo Zaplana engolís el poder amb la voracitat d’un trol, la intelliguentsia valenciana duia dècades lluitant amb ungles i dents perquè el País Valencià deixés de ser una noció torturada, de genolls, subsidiària de Madrid, per a ser una nació inspirada en els cànons de l’Europa més refinada. Poc abans de l’era Zaplana, els valencians -els il·lustrats, els assilvestrats de la irritada dreta indígena i la majoria dels meninfots–  eren plàcidament governats per una quasi gerontocràcia de joves socialistes dòcils i alegres, amb un cert aire de petits cortesans medievals que, d’acord als tòpics mesetaris, només pensaven en viure bé. País menut, amable, moderadament ric, país complex -perplex segons el plorat Josep Vicent Marquès– país de possibilitats infinites o almenys somiades…

Quan Zaplana va tocar el poder, després de podrir l’Ajuntament de Benidorm dels Gratacels, el país va convertir-se en una mena d’arxipèlag de les Bahames, capital València, on tota mena de pirates, corsaris i bucaners van fer negocis grandiosos mentre cantaven el ‘per a ofrenar noves glòries a Espanya’ i beneïen l’era d’Aznar.  En tot aquell món, Zaplana va ser una mena de reietó de Nassau, faldiller, espavilat, cruel amb els enemics, capriciós i refinat, ambaixador de missions impossibles, tauró de taurons.

A la última, el seu poder infecte ho va podrir tot. Avui Zaplana, l’amic de Julio Iglesias, el conseguidor d’Aznar, l’executiu d’or de Telefònica, greument malalt, a penes és carn de reu. Ha arribat a la presó sense amics, sense a penes sobresalts després d’una dilatada trajectòria pública i tot a causa d’una distracció, diríem. Al seu darrere ha deixat una pila de cadàvers polítics i un país arruïnat.

Al País Valencià molts periodistes el van veure arribar de lluny des del minut zero. Molts no van tenir prou sagacitat, ni potser prou recursos, ni tampoc prou valentia per enfrontar-s’hi. La premsa local -amb excepcions- tampoc s’hi va veure amb cor de tocar-li els collons a un tipus que tenia fama d’exterminar els seus adversaris sense pietat i que, a més, disposava de la caixa dels doblers, de les caixes vull dir, les d’estalvis i totes les de la Generalitat…

Entre tots aquells periodistes només un, Francesc Arabí, va ser prou intel·ligent, persistent i boig com per a recordar-li al reietó de Nassau, sempre que podia, que feia olor de fem. Només ell va ser capaç d’advertir-li a través d’una i mil informacions contrastades que tard o d’hora cauria. Ai!, si Arabí hagués treballat a Madrid o, encara, en aquesta Barcelona que s’ho empassa quasi tot.

El periodista valencià acaba de publicar Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto. (Foca). El volum supera amb escreix un altre intent molt lloable de destapar un dels personatges més inquietants de la política espanyola de les darreres dècades, el símbol mateix de la impunitat en una era dominada per furtalàpides, espavilats i professionals del patriotisme. Em refereixo a Alfredo Grimaldos que en 2007 va publicar en la mateixa editorial, Zaplana, el brazo incorrupto del PP. Arabí té molts llibres pendents per escriure… El de la corrupció en el València Club de Futbol, el de les màfies empresarials de la ciutat de València, el de les misèries de l’esquerra, el dels secrets dels arrossos de poble, el manual d’autoajuda imprescindible per a continuar existint en un món dominat per un exèrcit de gilipolles marquetinians que intercalen un neologisme anglès cada trenta segons i d’illetrats que confonen els algoritmes i els piulades amb allò que feia, posem per cas, Kapuscinski, amb el que encara fa Talese.

En aquest llibre, Arabí, ho explica tot sobre Zaplana. Tot sobre nosaltres, tot sobre vostès incautes ciutadans com jo sempre a punt de ser temptats, sempre cagant per mig cul, ignorants dels mecanismes que mouen el món, desconeixedors absoluts de fiscals que afinen i d’altres espècimens. Ho fa amb rigor i amb un domini del sarcasme que només pot tenir un valencià gràcies a una llarga, perillosa i nostrada tradició.

Escriu Arabí: “Fallaren els mecanismes de control. Per imperfectes o perquè dimitiren de les seves funcions. Va fallar la política, la Justícia, la premsa i la ciutadania, com en tants altres llocs. Però en el cas valencià els climes propicis per al conreu tenien traces particulars que van fer germinar la llavor de la corrupció. Aquell règim que es va aixecar com una falla i va acabar, com totes, reduïda a cendres, va tenir directors d’obra que fins i tot reinventaren el ciment com esdeveniment. És el cas de Francisco Camps. Al següent de la llista, Alberto Fabra, li va tocar, per ordre de la crisi econòmica, començar a podar el sector públic valencià, la Generalitat paral·lela, i a vendre a preu de saldo el patrimoni públic desballestat i tenyit de vermell”. La de Zaplana és la història d’un fracàs col·lectiu de proporcions èpiques, la repetició de la història de l’Espanya més sinistra en la seva versió meridional.

El dèficit democràtic dels valencians, recorda el periodista, no és ni major ni menor que el d’altres latituds. A la última, però, són els privilegis de determinats polítics els que a la llarga acaben generant tant de malestar de fons i ateisme sobre la política i descrèdit del sistema. El vell muckracker Lincoln Steffens, com el genial i valent Arabí, sempre tornarà per a recordar-nos, almenys mentre hi hagi periodisme, que de la corrupció, de la d’aquí i de la d’allà, en som responsables tots.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

Estimeu els nazis com ells us han odiat

*Article de Francesc Viadel publicat el 26 de maig de 2019 a La Republica.cat.

1200px-The_last_Jew_in_Vinnitsa,_1941 (1)

Execucióper part d’un nazi del darrer jueu de Vinnitsa, Ucraïna, 1941.

A principis d’aquest mes de maig, Ursula Haverbeck de 89 anys va ingressar a la presó de Bielefeld per a complir una condemna de dos anys. La fràgil velleta amb cara de ratolí espavilat duu anys i panys negant la Xoà, titllant Auschwitz com una de les mentides més grans de la història. Ha estat precisament el seu obstinat negacionisme el que l’ha portat de cap a la garjola. Un negacionisme que en el cas de la iaieta, coetània als fets i esposa d’un conegut nazi, Werner Georg, l’assenyala com a una autèntica i odiosa malparida. Prou que ho sabem que el nazisme no va ser cap broma, un simple accident de la història en un moment de feblesa de les democràcies. El filòsof Jonathan Glover ens recorda en Humanidad e inhumanidad. Una historia moral del siglo XX (Cátedra, 2013) que els nazis van mostrar que la tecnologia de la matança en combinació amb l’obediència robòtica de funcionaris humans podia arribar a extrems d’inhumanitat sense comparació. Altrament, Glover afirma que la lliçó central que el nazisme deixa a l’ètica és que el sentit de la identitat moral no és suficient. És important, diu, que les persones mantinguin viva la seva humanitat i conserven l’escepticisme enfront dels líders o les teories que els hi diguin una altra cosa. Com sigui, com no es pot avorrir, odiar des d’un sentit d’estima per la humanitat i els valors democràtics una ideologia que proclama l’extinció de l’adversari?. Una ideologia que justifica o nega -malgrat totes les evidències històriques- l’extermini de milions de persones només per pertànyer a una suposada raça, per la seva orientació sexual o creença religiosa?. Uns tipus que amb violència extrema persegueixen aquells que odien encegats per la frustració, l’obediència, els prejudicis?. La qüestió és ben elemental i el més idiota dels idiotes l’entendria sense gaires explicacions. No cal ser un fiscal de prestigi, ni un jutge del Suprem, ni un reconegut biòleg o físic nuclear.

El cas és que la societat alemanya s’ha vacunat tant com ha pogut contra el nazisme i ha estat implacable davant de casos com el de la nazi Haverbeck. I el mateix ha fet la societat italiana tot i que amb molt menys eficàcia, però. No és d’estranyar amb el passat que arrosseguen.

L’Estat espanyol n’és l’excepció. Una excepció sorprenent tenint en compte que l’actual Estat enfonsa les seues arrels en els sòlids enderrocs d’un règim germà del nazi i del feixista italià que es va saldar amb milions de víctimes. La legislació contra el nazisme espanyola és tova, ambigua en base a no es sap quins principis garantistes que, d’habitud, no s’apliquen d’igual manera a tothom. El nazisme es una idea banal emprada com arma retòrica per la dreta contra qualsevol que sigui considerat membre de l’anti-Espanya. S’hi atreveix tothom… Rivera, Casado, Arrimadas, Guerra, els jutges conservadors quan comparen una protesta -i per extensió una posició política- amb el desastre horrible de la Kristallnacht.

La realitat, però, és que després de tants anys de democràcia, a Espanya encara no ha estat possible condemnar l’apologia del franquisme, ni tan sols treure la mòmia de Franco del seu mausoleu. Un dictador, recordem, que té la seva pròpia fundació nodrida amb subvencions públiques. Un país on desenes de dirigents polítics de la dreta s’enyoren públicament del franquisme o on governs socialistes bategen aeroports amb el nom d’exfalangistes com Suárez. I encara, un país on sovint les víctimes de l’odi de l’extrema dreta o del nacionalisme espanyol més furibund poden convertir-se en botxins en un tres i  no res… En Espanya es pot ser franquista, un es pot alegrar de la mort d’uns quants catalans en un accident d’avió, desitjar que tots els catalans siguin gasejats i no passa res.

La premsa espanyola n’ha contribuït poderosament a crear un estat d’opinió acrític o obertament hostil a opcions polítiques que tenen tota la legitimitat i que estan a les antípodes del discursos d’odi, a fomentar indecentment la catalanofòbia més abjecta. Catalanofòbia, per cert, que és inexistent en el Codi Penal ni el codi moral de la democràcia espanyola.

Per no si no n’hi havia prou, la Fiscalia General de l’Estat en una circular destinada als fiscals de tota Espanya a fi que siguin capaços d’interpretar el delicte d’odi, situa als nazis com a possibles víctimes de l’odi per raons ideològiques. Però la llei, asseguren els juristes, es va concebre per a protegir col·lectius vulnerables i no als que precisament inciten a odiar aquests mateixos col·lectius. L’advocada Laia Serra qualificava en un diari d’aberrant la resolució de la Fiscalia alhora que assegurava que els delictes d’odi no podien protegir mai les dues parts i que, lògicament, la legislació tenia altres eines per a defensar aquells que són víctimes d’agressions sense que aquestes tinguin a veure amb la naturalesa jurídica del que encara es considera un delicte d’odi en Espanya.

Com sigui, no crec que sigui cap casualitat aquesta interpretació darrera de la Fiscalia sobre com cal valorar els delictes d’odi. Ja hem vist com va retorçar la llei el flamant ministre Zoido o en quins termes es va referir el fiscal José Perals als nois d’Altsasu o quins criteris va seguir la justícia per a permetre que els molt privilegiats ultres que van atacar com un escamot de les SA els congregats a Blanquerna, estiguin campant tranquil·lament pels carrers de Madrid.

Casualment, l’encíclica que signa María José Segarra Crespo, gairebé coincideix amb la decisió d’una jutgessa de multar amb 5.000 euros la dirigent de Podemos, Teresa Rodríguez, per vincular en una piulada l’exministre Utrera Molina amb l’assassinat legal, vil i vergonyós de l’anarquista Salvador Puig Antich. Qui de veritat defensi que el judici contra Puig Antich va ser net és, simplement, un desgraciat menyspreable.

L’esperpent espanyol no té límits i potser en Europa no ho saben, però Bolsonaro, Trump, Salvini i tutti quanti, a penes són uns aprenents en comparació als espècimens que es belluguen entre Madrid i 1939.

Arribats aquestes alçades, la fiscal hauria pogut escriure, sense témer pel seu lloc, ciutadans estimeu els nazis com ells us han odiat…

Publicat dins de Política | 1 comentari

Marchena ja ha perdut

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 19 de maig de 2019.

Marina-Garces-juicio_EDIIMA20190514_0314_4

La filòsofa Marina Garcés durant la seva compareixença al Suprem.

El magistrat Marchena ja ha perdut. Era només qüestió de temps. Prou ja, doncs, de fingir que en la sala del Suprem es representa ara mateix un sofisticat i elegant ballet amb partitura russa quan en realitat el que té lloc és un trist, pesadíssim, aristocràtic ball de màscares darrere de les quals s’amaguen la implacable raó d’Estat i la crueltat sobre la qual se sosté la unitat d’una pàtria que és ferotge amb el dissident, amb el ciutadà desenganyat, amb qui simplement es nega a ser assimilat. Ball d’espectres o ball dels vampirs de l’antic règim que es resisteixen enèrgicament a reposar en el taüt de la història, a desocupar els mausoleus del poder que habiten amb la consciència de qui es sent eternament l’amo.

Marchena fins ara s’havia mostrat molt amable fins i tot per a negar-li al català, des del  respecte més exquisit, el seu dret a existir més enllà de les fronteres de la reserva indígena. Bo, també ho va ser d’amable als peus del cadafal amb Lluís XVI, l’eficient i pietós botxí Charles Henri Sanson i això, òbviament, no va canviar la decisió de la Convenció Nacional de protegir la seva legalitat i garantir la seva existència eliminant qui més la qüestionava.

El fet és que el fill exemplar del capità de la Legió, com l’han volgut recordar en un to descaradament afalagador algun diari de Madrid, ha perdut els papers amb els testimonis cridats per la defensa. Marchena ha censurat amb amargor els seus relats, ha prohibit les seves percepcions emocionals davant les batusses policials, davant els seus cops i estiregassades. Unes percepcions que ha titllat de jurídicament irrellevants però que, això no obstant, més d’un jurista les ha considerades del tot pertinents atès que allò que s’intenta determinar en aquest judici és l’element de la violència per al delicte de rebel·lió. Per tant, sí és d’interès saber com es van sentir aquelles persones a les quals s’atribueix la suposada violència que va tenir lloc l’1-O. Com no ho havia de ser?.

La decisió de Marchena contrasta poderosament amb la generositat amb què va deixar que s’esplaiaren els agents terroritzats del Fairy. A tota aquella colla de Robocops que a hòsties van aixecar per l’aire ciutadans de tota condició i, que en el moment d’explicar-se davant del tribunal, semblava que l’1 d’octubre haguessin passat per una experiència demoníaca, que haguessin estat exposats a la presència d’uns centenars de fantasmes vinguts del més enllà amb capacitat per destruir-los psicològicament, per a convertir-los en cendra amb una sola mirada.

Marchena va perdre especialment davant de la filòsofa, Marina Garcés a la qual va esbroncar amb sarcasme, tractant-la com si fos una pobra noieta. Que petita es va fer la justícia espanyola en aquell precís instant, atrapada entre l’autoritarisme més caspós, l’amor fanàtic pel tecnicisme jurídic més rovellat i el sarcasme innecessari del que sap que té tot el poder.

Alguns columnistes espanyols han aplaudit aquesta transformació radical de Marchena. N’hi ha periodistes que asseguren, basant-se en fonts judicials, que el jutge és víctima d’una perversa conspiració dels advocats defensors i de l’independentisme en general entès aquest com un ens abstracte, com una còpia potser de la Mano Negra o dels Savis de Sió. Així doncs, els testimonis cridats per la defensa no estan allà per a dir la veritat sinó per a provocar Marchena i fer-lo caure en un cúmul de greus errors que puguin dur-lo davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans. L’argument és pueril, indecent i, a l’última, de ser cert que és això el que realment pensen ‘les fonts judicials’, que no estem al davant d’un cas típic de pura intoxicació informativa, el que caldria és recórrer a un exèrcit de psiquiatres.

Fa res que l’advocat de Junqueras i Romeva, Van den Eynde, ha desvetllat que Marchena tampoc no permetrà cap contextualització dels vídeos de les càrregues durant la fase documental del judici. Així, doncs, no es podran confrontar les imatges amb els testimonis dels policies. El tribunal primer va prohibir expressar-se els acusats en la seva llengua, una llengua formalment reconeguda per la mateixa Constitució que, posem per cas, reconeix el dret a l’habitatge però que esdevé paper mullat davant de milers de desnonaments causats per l’avarícia d’uns bancs que s’han quedat els nostres impostos per a continuar fent negoci. Ara Marchena emmordassa les defenses amb una forta vena que ha estat filada amb el cabdell de la retòrica legalista. Tot ben coherent. El cap de Lluís XVI caurà al basquet sense que ningú aparentment hagi incorregut en cap error judicial. El ball de màscares continua a Madrid, doncs. Temps a venir es ballarà, però, a Estrasburg. Un fet que només els encegats per l’amor a la pàtria poden ignorar.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Els secrets de Felda

*Narració inèdita de Francesc Viadel, maig de 2019.

 

 

csm_Lempertz-1077-17-Photography-Paul-Citroen-Schaufensterpuppe_c11c19ebf2

Schaufensterpuppe, Paul Citroen, 1928.

A les acaballes de setembre de 1940, la senyora Jenell Holbein va tenir la intuïció que el mal definitivament començaria a deixar de ser una ombra sinistra per a ser una veritable amenaça tan bon punt aquest es desfés sobre la ciutat i les gents, com la descomposició pudenta d’un dimoni moribund. Des d’aquell moment, ningú ja no es podria salvar de les urpes esmolades i brutes de la mort, sobretot  aquells que havien estat escollits per a sadollar la fam de venjança del monstre austríac i els seus sequaços.

Va ser aleshores quan la senyora Jenell va témer més que mai per la vida del jove Julius Grajeck, el veí de l’apartament de la segona planta que des de feia més de dos anys vivia sol i sense a penes eixir al carrer, sense parents, sense amics, sense manera de guanyar-se la vida. Durant tot aquell temps ella se n’havia fet càrrec de Julius igual que la millor de les mares d’Alemanya, del món sencer. Fet i fet, li hauria agradat tant tenir un xicot com aquell! L’hauria fet tant feliç al malaurat Farand que sempre va somiar amb un hereu…

Una boqueta nit d’octubre, Jenell, va pujar sigil·losament a l’apartament del jove i li va demanar que agafés allò imprescindible i l’acompanyés en silenci. Des d’aquella mateixa nit, es quedaria a viure a l’antiga sastreria del seu marit a la qual es podia accedir discretament des d’una porta que hi havia al darrere de l’escala, al replà de la planta baixa. La sastreria, tancada des que va morir Farand ara feia cinc anys, era un lloc del tot segur. Ningú no en sabria res. Ningú no el molestaria. Mai no el trobarien en aquell indret. Res no li mancaria tampoc. Ella baixaria de tant en tant i li tindria al cas de tot el que passava a Berlin, de com anava la guerra, de la vida al carrer, de les xafarderies dels veïnat. Li portaria menjar, li rentaria la roba, tindria cura d’ell si de cas emmalaltia, faria tot el possible per nodrir la seua esperança. Si algú mai preguntava, qualsevol veí manefla o fins i tot la temuda policia, ja diria que havia marxat feia molt temps del pis satisfent-li el preu del lloguer fins al darrer marc.

Jenell feia temps que havia previst aquella situació. En la part de magatzem de la sastreria havia parat un matalàs i acumulat unes quantes mantes ben gruixudes. Les velles prestatgeries on abans Farand havia guardat els teixits més preciosos de Friedrichshain, les va omplir de pots de confitures de fruita, de salsitxes en conserva, de pots de cogombres agredolços… Fins i tot, havia proveït aquell improvisat refugi amb un joc de coberts i de tasses de porcellana, amb una elegant cafetera esmaltada i un petit fogonet d’alcohol. Julius, commogut, va acceptar de grat l’oferta de la senyora Jenell. Aquella nit, abans d’encauar-se, va mirar per un finestró la lluna plena, com un ull de gel, immòbil sobre el cel de la ciutat i tot seguit va fer -li un tendre petó al front del seu àngel que va somriure estranyament il·luminant tot d’una el seu rostre pigallós de faccions menudes, gairebé perfectes.

A la sastreria no hi havia gaire cosa a fer. Era com viure en la profunditat inexplorada d’una cova. Els diumenges li arribava des del carrer, molt afeblida, l’animada remor dels feligresos la Samariterkirche i de vegades sentia cruixir misteriosament l’esquelet de l’edifici o el retruny de l’aigua de les canonades, un soroll com de budells d’un gegant afamegat.

A la llum de les espelmes, Julius va llegir i rellegir un milió de vegades la història de Franz Bikerkopf mentre s’imaginava vagarejant per Alexanderplatz a la cerca d’una qualsevol jove per enamorar i després, encara, es veia tornant a casa fent un gran passeig per la Grosse Frankfurter Strasse, aturant-se en cada aparador, deixant que la vida entrés per cada porus de la seua pell. També va rellegir un altre milió de vegades els poemes de Trakl…. la merla es plany damunt les branques desfullades… oscil·la el roig raïm en reixes rovellades… Fins i tot ell mateix va provar d’escriure una llarga sèrie de poemes sense rima dedicats a una illa imaginaria i inaccessible on existia una sola badia solitària en què habitava la distància i el desencís. Amb cada poema que escrivia oblidava un bocí de la seua vida anterior. Els ulls de la mare, la veu vellutada del pare, el digníssim apotecari Noam Grajeck, els amics de la infància, la llum tardoral del seu carrer, els estius a Wannsee…

Un parell de vegades a la setmana la seua devota amfitriona li baixava alguns diaris, una mica de menjar calent, una ampolla d’schnapps de cireres o de poma, pa negre, embotits, cafè… i passava amb ell uns pocs minuts només per assegurar-se que estava bé.

En una d’aquelles visites, un capvespre d’octubre de 1941, la senyora Jenell va informar que a tots els seus els havien concentrat en el cementeri de Grosse Hamburger i a la sinagoga del carreró d’Heideuter, entre d’altres llocs que no recordava, i que se’ls havien endut a Grunewald en grups molt nombrosos per a traslladar-los cap a l’est on deien que treballarien en granges, a l’aire lliure, sense res a témer. De poc que Julius no va estar temptat d’eixir del seu amagatall i de presentar-se a la primera oficina de policia que trobés però, de seguida, va pensar que què podria fer un xicot de ciutat com ell en una granja si a penes havia vist mai el camp amb els seus propis ulls.

En arribar els Nadals, davant de la sastreria, van parar el mercat de KiezWeihnacht. Julius va imaginar l’olor del vi calent amb canella, el gust del pa de gingebre… De vegades enganxava tant com podia l’orella a la robusta persiana i intentava captar l’ambient del mercat, les veus de la gent. El que hauria donat per eixir un moment i fer un tombet… A partir d’aquell Nadal, Jenell va espaiar molt més les seues visites. En part per precaució però sobretot perquè va començar a trobar-se molt malament i pràcticament es passava tot el dia al llit.

En aquelles circumstàncies i de no ser per Felda, Julius hauria posat fi a la seva vida. Felda era una dona prima, de pell molt blanca, uns ulls negres molt grossos i una llarga cabellera que li queia per les espatlles fins el naixement dels seus malucs. Des de sempre havia estat una celebritat en el barri. Fins que Farand va morir, va lluir tots els seus millors vestits abans que no els posseïren les senyores de les cases més adinerades del barri. Julius la coneixia de tota la vida, des que n’era un adolescent i passava per davant de la sastreria camí de l’escola. I, certament, sí, tota la vida n’havia estat enamorat. Potser Felda també d’ell. El cas és que si havia tardat tant de temps en dir-li-ho és perquè pensava que era inabastable. Al seu costat se sentia molt menut, insignificant. Mai hauria dit que acabaria vivint amb ella. La veritat és que des que va entrar a la sastreria que es va considerar un autèntic intrús del seu espai i de la seua vida. Es sentia molt avergonyit. Però què podia fer?. La solitud va ser la culpable de que es decidís per fi trencar el seu silenci. Al principi, Julius només li llegia els seus versos, amb un entusiasme infantil que ella sempre acabava per refredar amb el seu misteriós silenci. Poc a poc, vencent les pors, la possibilitat d’un fracàs, ell va anar obrint-li el seu cor. Li ho explicava tot sobre si mateix a excepció d’aquelles coses que pensava, equivocat o no, que la disgustarien. Coses pròpies d’un xicot de barri que una doneta de casa bona no hauria escoltat dir mai a cap dels seus coneguts. Julius va arribar fins i tot a fantasiejar amb una vida en comú. Havia pensat en un lluminós apartament a Hufelandstraße, potser. Obririen una llibreria o no, millor, un menut cafè i tindrien almenys dos fills. Felda mai no deia ni que sí, ni que no però el deixava parlar, que s’emocionés amb aquelles idees que en fons també l’emocionaven una mica amb ella. Un dia Julius la va besar tendrament i li va acaronar els seus pits menuts, la va acaronar entre les cuixes sedoses i la va abraçar com mai no havia abraçat una dona i va pensar que potser Felda s’havia sentit molt feliç. Julius sempre volia saber que pensava d’això o d’allò altre, que li donés pèls i senyals dels llocs del món que li agradaria estar quan acabés la guerra, que compartís les seues tristors però Felda s’hi resistia… La seua vida era per a Julius foscor. Res no sabia en realitat del seu món. Potser estimava algú, arravatadament, desficiosament, brutament, tendrament, culpablement, definitivament… Quan l’hauria vist? On? Què s’haurien promès? Es va sentir gelós fins quasi tornar-se boig. Com saber res del cert, si d’ella a penes sabia detalls de les coses més quotidianes, insignificants. Calia admetre la situació. Mai no sabria res de Felda per alguna raó que Julius desconeixia.

Del tot obsessionat, a les nits, guixava tots les parets de la sastreria amb les seues preguntes, amb els seus neguits, de vegades també amb els seus versos… del secret en faràs la mort del record d’aquelles aigües quietes, la gavina detinguda en el cel, un sol que es moria… tot allò que no potser o el verí que acaba amb la merla golafre com les paraules que no bateguen acaben amb el somni… del sexe només la sal oculta… Ni un sol racó de paret va quedar sense guixar… On vas estar anit?… Què és aquest vers que t’has tatuat a la palma de la mà?… Felda, amor, mira cap amunt i sabràs el balcó de ca nostra guarnit amb un bosc de roses roges… Més val que no em miris avui, sé que estic desmillorat, sent que no et soc digne…  Julius escrivia i escrivia i els mots, tots, es tornaven pedretes dipositades en una platja immensa, pedretes o ànimes amenaçades per l’onatge violent d’una mar despietada. Felda mai no va contestar a res i, així i tot, Julius la pentinava cada dia, l’acaronava cada dia, li parlava a cau d’orella cada dia, la desitjava cada dia, desesperadament…Tot plegat, només existia per aquell desig ofegat en aquell silenci, amagat en aquella penombra en què els secrets, esponerosos, creixen com roselles maleïdes entre el blat. Entotsolat i trist ni tan sols va ser capaç d’endevinar perquè la senyora Jenell havia deixat de baixar a veure’l.

Un matí de finals d’abril de 1942, un estrèpit de colps i ferros va despertar Julius. La policia i els bombers havien acabat de tombar la pesant persiana de la sastreria amb uns enormes malls. La llum va penetrar violentament tota l’estança com un llamp penetra el cel una nit de tempesta. Al carrer, un milió de curiosos es miraven la detenció de Julius com si allà s’hagués acabat de capturar una bèstia perillosa. Els agents no van tenir miraments. El van estovar bé amb les seves porres ridícules, el van emmanillar, el van arrossegar cap cot amb violència cap al cotxe… D’esquitllentes, per unes dècimes de segon, Julius encara va poder veure la silueta de Felda… Felda perfecta, Felda silenciosa…

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Arrimadas, entre Españistan i Lazilandia

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 18 de maig de 2019.

H_3390131_20180829153841746-khR-U451545080508OWD-1126x636@RAC1-Web

Arrimadas arrencant llaços grocs. Foto/ACN.

A la candidata Arrimadas potser li hauria agradat ser fabricant de motifocs de cotó fluix, de fraseàeries fumades multiformes de bosc, de verbabanyes ‘colorás’, d’adjectipàtries amb manilles d’acer i que cada tarda de ‘corrida’ impossible en una Monumental de xocolata com una mona de Pasqua, encimbellada sobre un tamboret daurat, rigorosament enfundada dins d’una bata de color blau elèctric, el poble catalí-cataló-catalí li mostrés el seu amor dolçàs, la bombardegés amb una pluja de clavells de seda vermella…. ¡Guapa! ¡Guapa! ¡Presidenta!… de què!? Tant se val… ¡Presidenta!….

Hauria sigut feliç fent d’inventora de morfostuzzicaparaules amb milers de seguidors en Instagram i una secció pròpia de venda de diccionaris i poemitesgenollats en el supermercat d’una gran superfície comercial, just al costat de la peixateria d’exemplars tropicals i a dues passes de la parada d’idees-insecte.

Però la seva capacitat de convertir la roca dura del llenguatge en sabaterets màgics, ingràvids, capaços de ballar infinitament en les aigües del sentit és ben limitada en consonància, certament, amb una llarga tradició de reduir les paraules a simples baules de ferro que totes juntes hauran d’acabar fent una llarga i odiosa cadena. Així doncs, Arrimadas, mai no podria crear un glíglic com en Cortázar per tal de fer més secret, llunyà i inaccessible la subtil i brusent dansa dels enamorats. Ni tampoc un Jabberwocky-Xerramicós… Dens era dens quan la brova fircant gorsava i esmeia en la drana… per a dissipar, posada en el paper de Humpty Dumpty, la por dels nens bons al Mantequero independentista.

Quan es posa a fer màgia per a canviar el món que no li agrada, per a sotmetre’l, li surten mots escarransits, adverboticotitots maldestres gust d’ametlla amarga que només reflecteixen els seus malsons. La ràbia la pot i li tria les paraules com el mal temps tria l’orxata o la mà inhàbil l’allioli.

Vet aquí que l’altre dia va inventar-se Lazilandia, aquella república de pagesots d’ungles brutes que parlen com si trencaren closques de nous amb les dents. País petit, petitot, petitoniuet de cosiniues… parlamentarius, literaturatiuetes, policietes, poblinius, riuets i muntanyetes poblat de genteta tossudotota que tan poca gràcia li fa. País groc, com una llenega groga, com una granota Phyllobates terribilis, com un canari, com un peix cirurgià, com una pitó albina, com el piuet de les porres que es mareja quan va en vaixell, com la pell dura dels rebels… País on es veu, diuen, diu, es pensa, assegura, brama, que et tanquen si no penses en groc, si no parles en groc, si no somies en groc… ¡Libertad! ¡Libertad! ¡Libertad! clap, clap, clap, clap… Lazilandia… La diputada Arrimadas per res del món l’habitaria, abans la destruiria, la repintaria tota dels colors seriosos de l’Arc de Sant Glotofema el patró de la llengua única que cofat amb un tricorni i uniformat de jutge del Suprem és objecte de gran devoció entre els partidaris d’acabar amb la broma de mal gust de les dissensions i de reduir les perifèries a un acudit.

Arrimadas és més, i molt i encara i sempre d’Espanyistan, aquell país que va convertir les llaminadures en rocs de ciment amarg, país seriós d’esclaus, manat per ineptes i algun simi on mai no veuràs el color groc ni encara que un guarda et deixi posar-te els ulls de veure… Tot ho imutava la sardatxana i anardava les grates lo lutant…  

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Oh! González Pons se passa al mexicà

*Article de Francesc Viadel publicat el 15 de maig a La República.cat

whatsapp-image-2019-05-14-at-20-34-22-1_15_630x420

Esteban González Pons, entre Núria Llorach i el director de TV3 Vicent Sanchis. Foto El Nacional/Sergi Alcázar.

El diputat del PP Esteban González Pons ha estat des de sempre un dels farsants més rellevants de la dreta postfranquista, un autèntic Fred Astaire de la política en el gran ball del cinisme humà. També, un experimentat escapista que des dels anys noranta ha sabut viure dels pressupostos públics i evitar alhora esguitar-se amb la profusió de merda que han generat els de la seva confraria, alguns d’ells íntims com el destarotat Francisco Camps o la difunta Rita Barberà. González Pons sap agradar als joves cadells del seu partit com als vells i les velles més reaccionàries amb aquell somrís educat de xicot de bona casa i la seva oratòria sovint esmolada, un punt tavernària. Les seves jugades sempre són de regateig curt i veloç, directe a porteria encara que s’hagi d’endur per davant, si cal, el capità del seu propi equip.

Ahir el vam veure en acció al debat de les eleccions europees de TV3. Una mica més prim, vestit de blau fosc, sense corbata igual que un obrer de la Ford qualsevol en la boda d’un cosí, amb una mica més entrades a la seva contundent testa de bust romà i el mateix gest d’executiu provincià amb un vaixell al port de Xàbia, sempre tan cofoi d’haver-se conegut.

Experimentat en el cos a cos, ahir no tenia rival ni tampoc clientela. Després del pas ruïnós per Catalunya de la seva companya la marquesa, el PP al país només és una rèmora a penes representada pel clown-forner-falangista mig enretirat que és Josep Bou. La veritat és que tret de Jordi Cañas, no n’hi havia ningú al plató que li pogués guanyar a soltar verí, a fer trampa. El cas és que com que no tenia res a dir ni tampoc ningú que l’escoltés va provar de fer tot el mal que va poder intentant dividir l’independentisme. El diputat va afalagar puerilment Junqueras enfront d’un Puigdemont a qui va retreure un exili daurat a Waterloo. Els de Puigdemont, va dir aproximadament, maliciosament, enganyosament després que Aleix Sarri abandonés el plató, com d’habitud fugien deixant ERC davant del perill. El perill, s’entén, era ell i els de la colla del 155. Especialment la del PP, segurament l’organització d’Europa amb més membres en presó per delictes comuns, si n’exceptuem, és clar, la màfia.

És possible que algú s’empassés l’ham de González Pons i dubtés que fer amb el seu vot. El fet no té la més mínima importància perquè ben mirat algú que acabi deixant-se atrapar pels arguments fal·laços d’aquest tipus no té cap credibilitat. Ha de ser algú capaç de votar avui Puigdemont i demà a la corda amb la felicitat d’un imbècil molt entrenat.

En qualsevol cas, on va estar més histriònic González Pons va ser en la seva rèplica a la proposta d’Urtasun de defensar tots els presents, catalanoparlants, el català en la Unió Europea. Aleshores, el del PP va aprofitar per a fer una defensa del valencià com si  valencià i català fossin llengües diferents. I per a fer notar aquesta diferència màgica que millor que parlar valencià amb accent mexicà qui sap si en un homenatge a aquell famós Tex-Mex lingüístic del‘estamos trabajando en ello’ d’aquell Aznar que semblava Chaplin de Gran Dictador passejant-se pel món.

A González Pons li interessa el valencià, és a dir, el català, el mateix que a la majoria dels nigerians la recepta de l’espardenyot que es fa a Sueca o les novenes que a la Mare de Déu se li fan en el meu poble el mes de setembre… o que una merda… Com tots els del seu club d’aimadors de les glòries valencianes, la llengua del país sempre els ha fet nosa, l’han oblidat conscientment i l’han perseguit amb entusiasme i acarnissament sempre que han pogut. Per a González Pons el valencià és pura antropologia, el mirall enorme i límpid on es reflecteix el seu autoodi, un maldecap, una llengua sota sospita, en darrer terme la corretja de transmissió d’una visió del món que posa en evidència la seva idea sagrada de la pàtria i ja sabem que ell, sense la pàtria, potser no hauria arribat ni a advocat d’una modesta companyia d’assegurances amb seu a Gandia o a Xàtiva. El diputat ni tan sols usa el valencià amb els seus fills com vaig poder comprovar en una ocasió fa uns anys en un restaurant de l’A-7, jo camí de Barcelona, ell segurament de Brussel·les on ha acabat fent niu lluny dels desastres desfermats per la seva empresa al País Valencià. On ha viscut, diríem, una mena d’exili, lluny del perill d’anar a la presó per coses del partit, de la tribu local, de la família si voleu.

Al final, en el seu minut d’or, González Pons es va dirigir a l’audiència visiblement incòmode i en un català de Morella una mica rovellat per la falta d’ús, per tal d’apel·lar a la concòrdia, per demanar passar pàgina com si nores hagués passat i fer el possible per recuperar la Catalunya extraordinària. Pura impostura, ja ho sabem. Xerrameca buida d’un venedor d’ungüents, de l’assalariat d’un partit que amb la marquesa, i per enèsima vegada, ha intentat reduir Catalunya a la irrellevància, sotmetre-la com una colònia qualsevol. Més li hauria valgut cridar ¡Viva Méjico! Potser així ens l’hauríem cregut més. Potser, fins i tot, ens hauria caigut una mica bé.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Supremacisme a l’andalusa

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 5 de maig de 2019.

CXWmaEfWAAAF1I-

La dirigent socialista, Susana Díaz, en un acte religiós. Foto/Twitter

La primera vegada que vaig estar a Andalusia va ser a Màlaga, per Setmana Santa si de cas cal que sigui més precís. D’això en deu fer trenta i pocs anys, just quan Catalunya se la repartien entre els convergents i els socialistes mentre que l’independentisme a penes aconseguia fer-se visible a Barcelona, València o a Caldes de Malavella llastat tant per la ferotge repressió policial com per un discurs ideològicament massa extremat per al comú de la gent.

Recordo deixar enrere els erms d’Alacant, la travessia per la Múrcia semidesèrtica de Totana i Lorca, els oliverars de Baza, les coves troglodites de Guadix, l’exuberància de la serra granadina i, per fi, la verdor esclatant de Màlaga, el mar, una llum que només havia conegut a València.

D’entrada, a la pensió on ens vam allotjar, la propietària ja ens va preguntar amb severitat, en sentir-nos parlar en català entre nosaltres, si preferíem inscriure’ns com a estrangers o com a nacionals. Quan li vam dir que tant se’ns fotia i que érem valencians es va relaxar una mica. “Bo, això és diferent… vostès els valencians són com els catalans però en versió espanyola… clar, imaginin per un moment que els andalusos ens inventem un idioma amb l’excusa de l’autonomia com han fet els catalans!… quin disbarat!…”, va enraonar aproximadament. La seva intransigència ens va sobtar més encara quan vam saber que era protestant i que, com a tal, envoltada en un ambient que ratllava el fanatisme catòlic, per força havia de tenir una mínima sensibilitat pels minoritzats. Tampoc ens va fer el pes la seva imatge dels valencians. Catalans en versió espanyola?… Ufff… Podria haver-ho dit d’una altra manera. Catalans majoritàriament conformats amb la seva condició subsidiària i Joan Fuster l’hauria abraçat.  A Màlaga, també a Granada, ens van amenaçar de colpejar-nos en sentir-nos parlar en català. El fet té una importància relativa. Val a dir que un episodi similar el mateix amic i jo el vam viure una nit al barri vell d’Alacant. “Estamos en España, pijo…”, em va amollar un tipus major que jo amb un inconfusible accent murcià abans de fotre’m un bon cop de puny.

Com sigui, a Màlaga, a Granada, com a Sevilla uns anys més tard, vaig comprovar que més enllà dels tòpics, naturalment, hi havia tot un món. Val a dir, que no em sento gens atret pel folklore andalús. No m’agrada i, a més, en tinc moltes prevencions. El franquisme -com va passar també amb les Falles a València- va parasitar-lo i el va convertir en una icona per excel·lència d’una identitat espanyola amb què no m’hi he identificat mai. Allà cadascú amb els seus usos i costums, amb les seves preferències, creences i entreteniments, però, mai no em trobaran enmig d’una celebració en què imperi la superstició i el fanatisme, encotillada segons les normes del classisme més arnat. Els tumults per tornar la Verge del Rocío al seu cambril -com les masses agombolades al voltant de la Geperudeta de València- em produeixen estupor.

D’Andalusia m’admira l’arquitectura i la història de les seves ciutats, la lluita del seu poble contra el ‘señoritismo’ i el latifundisme, la poesia de Lorca, Alberti, Cernuda, Aleixandre… la voluntat ferrenya dels seus jornalers per sobreviure a una estructura social que els ha condemnat secularment a la misèria. Jo mateix he estat jornaler i sé bé de què parlo.

D’Andalusia tampoc no m’agraden els seus dirigents polítics, vull dir, suposats socialistes com Alfonso Guerra, Felipe González, Rodríguez de la Borbolla o Susana Díaz. Parlo de la seva dreta de cortijo, de Moreno, de l’incendiari Juan Marín, del masclista Francisco Serrano… O del més pragmàtic Cayo Lara, d’Izquierda Unida, que un míting es va dirigir enfadat als jornalers que donaven suport a les reivindicacions de Catalunya per a preguntar-los, retòricament, qui pagaria el Plan de Empleo Rural als andalusos si de cas els catalans marxaven. Tots, els uns i els altres, han manifestat públicament una catalanofòbia medieval, abjecta, impròpia de dirigents de partits democràtics.

La darrera vegada que ho han fet ha estat amb motiu del nomenament del terrassenc Enric MilloJosé Enrique, en Sevilla- com a secretari general d’Acció Exterior de la Junta d’Andalusia, és a dir, com a ambaixador d’aquesta comunitat. La molt astuta Susana Díaz, aprofitant-se de la ignorància de milers de ciutadans, per a difamar-lo, l’ha convertit en responsable de l’organització del referèndum de l’1 d’octubre quan tots sabem què va ser un dels caps del ‘a por ellos’.  La diputada de Vox, Luz Belinda, li ha retret les seves vel·leïtats nacionalistes i de poc més no l’acusa d’estar darrere del gir independentista del nacionalisme conservador. La socialista Àngels Férriz ha anat un pas més enllà: Millo no pot exercir aquest càrrec per no ser andalús, per no tenir cap arrelament a Andalusia. El PP que és qui l’ha nomenat l’ha defensat a capa i espasa, l’ha presentat com una víctima de l’independentisme i un gran patriota, però de res li han valgut els afalacs. Millo és català i un dirigent del PP com Moreno, d’un partit que s’ha cansat de blasmar els catalans, ja fa temps que deuria saber quin és l’efecte que la ‘raça’ catalana causa entre els espanyols més exacerbats com ara Díaz, Férriz o ell mateix. Fa llàstima i deu ser molt pesat de pair tot això per a un andalús qualsevol realment preocupat pel seu país, decidit a no contaminar-se per l’atmosfera general de patriotisme xaró que impera.

El supremacisme del nacionalisme espanyol projecta psicològicament, negativament, contra els catalans i així atenua la frustració que li produeixen els propis complexos, la impotència davant de la pròpia incapacitat d’assimilar a qui es considera una anomalia en l’imaginari fantasiós de la pàtria. Un supremacisme invisible als ulls de la bona societat espanyola, normalitzat fins al punt que cap dirigent espanyol, des de la marquesa Cayetana tan preocupada per la suposada xenofòbia de Torra, passant pel molt conciliador Pedro Sánchez, ha badat boca. Fet i fet, la ridícula picabaralla pel nomenament del molt català Millo posa en relleu no tant sols un supremacisme odiós hegemònic en la classe dirigent andalusa sinó també una mentalitat colonial indigna i vergonyant cimentada sobre una educació veritablement tan nacionalista com decimonònica. Què deuen ensenyar sobre els catalans, sobre la diversitat en general, a les escoles de Jérez, Ronda, Iznájar, Huelva…?.

Ben mirat, la cosa és molt senzilla. La gaditana Inés Arrimadas o el cordovès José Montilla, poden ser tot allò que vulguin a Catalunya perquè Catalunya és d’Espanya. És un fet que no admet cap rèplica. Millo, en canvi, no potser res en Andalusia perquè senzillament el fet de ser català aparentment l’exclou com a espanyol encara que cada nit li encengui una espelma a la unitat de la pàtria. O no?.

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Quan serem grans reobrirem Auschwitz

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 4 de maig de 2019.

IMG_20170823_191100

Entrada al camp d’Auschwitz-Bikernau. Foto/Francesc Viadel.

Va passar fa uns dies a una escola de Ferrara. Una colla de nens d’11 anys la mamprenen amb un company, l’agafen del coll en els vestidors del gimnàs, l’espolsen ben espolsat per ves a saber quina fotesa. Aleshores, enmig de la batussa, un dels agressors s’acara a la víctima i li fa un sinistre advertiment: “Quan serem grans farem reobrir Auschwitz i us posarem a tots en el forn, jueus…”. El matís antisemita converteix un típic episodi de violència escolar en un espectre, en un senyal d’alarma que inquieta tota Itàlia. Fet i fet, només són nens. On ha mamat l’agressor aquell monstruós somni?. Ferrara tampoc no és una ciutat qualsevol. Fou un dels escenaris del naixement del feixisme al país. Avui alberga, en l’antiga presó de la Via Piangipiane on va estar tancat l’activista i escriptor d’origen jueu Giorgio Bassani, la seu del Museu Nacional del Judaisme Italià i la Xoà.

El ministre de l’Interior, l’ultradretà Salvini, posa el crit en el cel, anuncia que es trobarà amb la família i que farà el possible perquè no es torni a repetir un fet similar. Marco Bussetti, el Ministre d’Educació, desolat, es compromet a investigar l’incident. D’altra banda, des de l’Observatori de l’Antisemitisme de Milà, Betti Guetta, apunta cap a la influència de la difusió del discurs de l’odi a les xarxes socials atès que el 80% dels episodis antisemites registrats s’hi donen en aquest àmbit. L’odi virtual, diu Guetta, traspassa a la vida real, ho penetra tot, influeix fins i tot en els més petits.

No és la primera vegada que Itàlia viu un episodi antisemita. Els darrers anys, com en França, Alemanya o com en qualsevol país europeu, l’antisemitisme ha rebrotat amb força. Les xarxes, sens dubte, han jugat un paper però, també, l’oblit. A finals del gener passat, una enquesta del diari The Times desvetllava que un de cada 20 britànics pensava que la Xoà mai no va passar. Per les mateixes dates, els resultats de l’Eurobaròmetre assenyalaven que un 66% dels espanyols no creien que negar l’extermini dels jueus durant la Segona Guerra Mundial fos un problema, un percentatge que a Europa es situava a l’entorn d’un 38%.

Són xifres que cal posar al costat de les que va publicar a finals de l’any passat l’Agència de drets fonamentals de la Unió Europea i que assenyalaven a l’omnipresència de l’antisemitisme i com aquest estava afectant la vida dels jueus d’Europa. El mateix o pitjor encara està passant als Estats Units on l’antisemitisme va a l’alça.

No és d’estranyar que a la llum d’aquestes inquietants dades l’amenaça estúpida i salvatge d’un nen de Ferrara de reobrir els forns d’Auschwitz, desperti sentiments de frustració, de temor, de ràbia. I encara bo… Quantes manifestacions en Espanya, posem per cas, dels diversos dialectes de l’odi no desperten absolutament res?. Quantes d’aquestes manifestacions estan absolutament normalitzades, tolerades?.

Les xarxes han fet de l’odi un instrument banal de l’activisme reaccionari que ha propagat com mai les seves idees entre masses de ciutadans ignorants, compulsius, desorientats. Cal, però, afegir encara l’oblit. Aviat ni tan sols quedaran supervivents que puguin transmetre la seva terrible experiència que serveixi d’advertiment a les noves generacions desinformades, indiferents. El temps ho esborra tot… ho regurgita tot.

En una època d’enorme feblesa de les democràcies occidentals i en ple ascens de l’extrema dreta, preservar la lliçó moral de la Xoà deuria de ser una prioritat no només de qualsevol govern sinó de la mateixa societat civil. Tot plegat, com va assenyalar Primo Levi el 1976, l’aversió contra els jueus només és un cas particular d’un fenomen més ampli, és a dir, l’aversió contra qui és diferent de nosaltres.  Levi va advertir que “un nou feixisme amb el seu ròssec  d’intolerància, de prepotència i de servitud, podia néixer”, sobtadament. La visió de l’escriptor, del supervivent, era potser la visió d’una tempesta violenta, inesperada. Calia, doncs, segons Levi, trobar la força de resistir i per a fer-ho, res millor com no oblidar tot el que va passar al cor d’Europa.

 

 

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

Cayetana dels cops

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat l’1 de maig de 2019.

LKkzFVuce_1256x620__1

La marquesa Cayetana Álvarez de Toledo. Foto/Clarín.

La marquesa s’havia disposat a matar el temps d’una tranquil·la tarda sense la molèstia dels pesants fantasmes de l’apocalipsi roig voltant-la. Atordida pel seu propi sopor aristocràtic, aïllada dins del gris del Madrid que només fa olor de pols de cortinatges i catifes perses, pensava reconfortar-se amb la visió excitant de “los presos golpistas” camí del Suprem, amb la lectura edificant de Zuleijá obre els ulls de Guzel Yájina quan, sobtadament, un whatsapp va fer que s’estremís de gust el seu mòbil: “Llegó la libertad!…”. El cas és que Lilian Tintori li acabava de comunicar que el seu marit Leopoldo López Mendoza havia estat alliberat. El rescat l’havien fet un grapat de militars, “robocops con distintivo azul”, el mateix blau -segons la marquesa- de l’ONU, d’Europa i dels soldats demòcrates mentre Guaidó cridava solemne al sollevament militar i al seus seguidors a sortir al carrer per a enderrocar Maduro i encendre pels quatre costats de democràcia, Veneçuela.

Es veu que la marquesa no havia sentit tanta felicitat des del dia que en una sala del TSJC va poder alenar-li al clatell a Artur Mas, des que es van endur a batzegades i emmanillats tots els herois de Catalunya, des del dia potser que Franco va orinar sofre en un racó podrit de l’Alcàsser de Toledo per celebrar l’ordre, el catolicisme a ultrança, la unitat de la pàtria i la llibertat de mercat. Tan contenta es va posar amb la notícia que amb tota la seva força va escopir una piulada seca i verinosa junt amb les imatges de López, Guaidó i els robocops: Qué grandíssima noticia.

Naturalment que aquella proesa hauria pogut saldar-se amb unes desenes de morts, amb uns centenars, amb uns milers, acabar en una guerra civil que del ben cert s’hauria estès per bona part de Llatinoamèrica en totes les formes que una guerra és capaç d’adoptar. Però la marquesa és així. No hi pot fer més. No l’educaren per a la pietat, només per a manar la llibertat i la igualtat, per a ordenar-les, per a distribuir-les, administrar-les… Fet i fet, la primera lliçó que va aprendre era que el comunisme -bo, el separatisme, qualsevol llibertat no reglada- era astut atès que apel·lava als sentiments i que també era una epidèmia que podia destruir el món. Aquell mateix dia va esclafar d’un sol cop qualsevol sentiment d’empatia dins seu.

La gran raó de ser i de no ser de la marquesa són els cops. Sense l’esperança, sense el desig dels cops, la seva seria potser una vida anodina. En un país perfectament ordenat, deslliurat de la pluralitat molesta, de la infecció de les dissidències, lliurat a la pau dels consensos forçosos pel terror, la marquesa simplement habitaria quatre inacabables dies a la setmana el despatx de l’última planta d’una gran companyia internacional on de tant en tant es miraria les ungles amb el posat d’un gran taxador d’obres d’art. Els dijous aniria a allisar-se la cabellera, els divendres a la tarda xarruparia còctels de colors impossibles en un local del barri de Salamanca mentre els nens li jugarien al jardí de la casa i algunes nits de dissabte, tal volta, si de cas es trobava de bon humor, ingràvida, lleugera com una bombolla de sabó, faria l’amor amortallada en una bata rosa de seda d’Agent Provocateur… Els cops ho són tot per ella, li donen vida com la sang als vampirs. Els veu, els toca, els ensuma, els pronostica… “Está en juego -va afirmar al debat de TV3 erta com  una girafa enfurismada- la continuación del Estado democrático o la llegada de una etapa de confrontación”. O ella i els seus o el caos. I contra el caos, és clar, el cop. “Barcelona es el epicentro del nacional populismo, que es un proyecto que busca la división y la confrontación tanto de Europa como del Estado constitucional español”, amollà fa pocs dies mentre tirava mà a l’empunyadura del seu esmolat sabre.

Ningú sap tant de cops com la marquesa, ni Arrimadas, ni Rivera, ni Casado, ni el mateix Aznar a qui el colpisme li ve, també, com a tants demòcrates rabiosos del Constitucionalisme sagrat, de pura nissaga… No en va, la marquesa es va educar amb els escollits en l’exquisida escola d’un país, el seu, governat per colpistes. Uns colpistes que per a salvar la prosperitat econòmica i les virtuts de la Nació argentina, van assassinar legalment 30.000 persones. “Nuestro objetivo -va afirmar el 1976 Rafael Videlaera disciplinar una sociedad anarquizada. Con respecto al peronismo, salir de una visión populista, demagógica; con relación a la economia, ir a una economía de mercado, liberal. Queríamos también disciplinar al sindicalismo y al capitalisme prebendario”.

Tots van ser morts dels altres, no pas dels d’ella. Estudiants, obrers, dones, sindicalistes, joves contestataris, subversors reals o no de l’ordre… Ves a saber si és per això que mai no li hem sentit dir ni un borrall sobre aquest cop tant i tant seu, tan proper, tan íntim, tan conegut, tan viscut.

| Deixa un comentari

La tribu de Coripe

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 22 d’abril de 2019.

coripe-kRjE-U8011314446GtF-624x385@Diario Sur

Aquest any la tribu de la molt sevillana Coripe s’ha acarnissat amb el president Carles Puigdemont que ha estat el protagonista de la Quema de Judas, una tradició que remet als temps de l’antisemitisme més atàvic quan el fanatisme catòlic tenia en el foc destructor la seva millor arma per aconseguir l’assimilació o l’extermini del contrari. Puigdemont ha estat triat per a ser executat atesa la seva condició de maligne de l’any no per un tribunal de la Santa Inquisició ni per un criminal Consell de Guerra, sinó per la innocent AMPA de l’escola local. Una escola -hem de suposar- lliure d’adoctrinaments atesa la seva condició d’espanyola. A les escoles espanyoles, prou que ho sabem, tot es fa bé i sobretot en espanyol. Una escola, la de Coripe, com la que potser voldrien Arrimadas i la marquesa per als catalans.

El seguici macabre, meitat religiós meitat pagà, ha passejat pels carrers del poble sevillà un ninot fet de drap i de palla amb la cara de Puigdemont, l’estelada per capa i un enorme llaç groc en la solapa. No ha faltat ni la banda de música local, ni els cabuts. El ninot, dut a collibè per un dels seus botxins, ha arribat a la plaça del poble enmig d’una gentada entre divertida i amenaçadora que s’ha esgargamellat cridant cabrón, hijo de puta o Puigdemont a prisión, entre altres… En arribar a la plaça, el ninot ha sigut penjat d’una figuera i tot seguit massacrat per una banda d’escopeters municionats per la policia local mateixa. Els executors han disparat reiteradament contra el ninot, acarnissant-se sobretot  en les seves cames i el seu entrecuix fins que aquest a cremat pels quatre costats aixecant una gran gatzara. Que no camini, que es quedi sense collons el maligne, deuen d’haver pensat els de l’hàbil escamot.

L’escena és d’un salvatgisme atroç. L’any passat la víctima escollida va ser Ana Julia Quezada, l’assassina del nen d’Almeria Gabriel Cruz. El ninot va ser passejat entre els crits de negra, perra, que sufra… Els pares de Gabriel van lamentar l’acte i el Moviment contra la Intolerància va denunciar els fets davant de la Fiscalia de Sevilla que, finalment, va arxivar el cas. Els fiscals no van veure cap vexació racista ni violenta, com tampoc la veuran ara.

L’alcalde socialista de Coripe, Antonio Pérez, es va disculpar aleshores negant qualsevol connotació racista de la festa mentre assegurava, cínicament, que es pensava que el ninot era el de Puigdemont. Els crits contra el president mentre cremava Ana Julia són els que li van proporcionar la seva covarda coartada. Enguany Pérez ha tornat a posar-se del costat dels de la seva tribu: “El ninot representa un mal i allò que es mata és aquest mal. Per aquest personatge han passat des de polítics, banquers, àrabs…”, ha dit sense immutar-se. Puigdemont només és, segons el regidor socialista, un covard que s’ha fugat de la justícia. Un tipus comparable a una vulgar assassina.

L’alcalde insisteix encara en assegurar que tot és una sàtira, una paròdia però cal ser cec i un imbècil per a no veure que en Coripe el que hi ha és un odi desfermat, irracional, emparat per la suposada legitimitat d’una tradició que, com totes, sempre es pretén intocable. A fi de comptes, però, d’una tradició tribal que, malauradament, no és només exclusiva d’aquesta població andalusa.  De fet, la tribu de Coripe s’estén per tota l’ampla geografia de la catalanofòbia, de la intolerància, de la grolleria més fastigosa. No cal ser un politòleg ni un especialista en filosofia moral per a entendre que en qualsevol societat amb un mínim sentit de la convivència, del sentit comú, mínimament cultivada, no hi poden tenir lloc manifestacions tan repugnants com aquesta.

El cas és que lluny de comptar amb una severa reprovació civil, la festa fins i tot éstà classificada com a d’Interés Turístic Nacional. De moment, tampoc no sembla molestar cap dirigent de la classe política espanyola sempre tant primmirada amb segons quines manifestacions populars sobretot si són catalanes. Fet i fotut, estan callats com a tombes. Des de Pedro Sánchez, company de partit de l’alcalde coripeño, passant per la marquesa i acabant amb Arrimadas. Sánchez li ha fet comparar enganyosament a Batet l’execució de Puigdemont amb qualsevol tipus de protesta contra un qualsevol acte de campanya electoral. La marquesa està massa ocupada en voler tancar TV3 i sotmetre l’escola a l’Alta Inspecció Educativa i de las Jons. Arrimadas tampoc no té temps per a minúcies com la de l’execució de Coripe ocupada com està amb la violència visual que pateix en veure llaços grocs sobretot quan ha d’anar a fer campanya a poblacions de majoria independentista on al seu partit no el voten ni els gats. A la última, tots s’empararan en un relativisme trampós i miserable abans de reconèixer els fets tal i com són. Tots continuaran callats. El silenci cruel i calculat també és una estratègia.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari