Segur que és la Barcelona de Valls?

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 17 de novembre de 2018.

image_content_8676991_20180921131517La Barcelona de Manuel Valls em recorda l’Espanya dels viatges de “La Rubia”, una senyora del meu poble que allà per finals dels setanta organitzava excursions per les capitals de província a les que s’apuntaven incautes jubilats i novençans amb pocs recursos. Aquell era en un país de mosques, guàrdies civils malcarats i merda que, en secret, s’enyorava de França alhora que odiava els francesos, especialment els postissos, aquells emigrants espanyols que en arribar l’estiu tornaven als seus pobles per a vantar-se impúdicament de la seva sort d’assalariats de la República. La Barcelona de “La Rubia”, la qual vaig conèixer, era a penes la Rambla, bruta i perillosa, el dit de Colom, les atraccions antigues del Tibidado i una Sagrada Família de plàstic dins d’una bola de cristall pensada per a ocupar el sostre d’una televisió incapaç de viure en color.

Aquests dies Valls ens ha mostrat a través de Twitter quina és, pretesament, la seva Barcelona: melindro amb xocolata desfeta al carrer Petritxol en l’única granja de les de tota la vida que aguanta la pressió de les xocolateries de disseny; el Tablao del Carmen del Poble Espanyol, records de Carmen Amaya… Valls ha combinat aquests flaixos a l’estil Cuéntameamb missatges tremendistes sobre la inseguretat en la ciutat o sobre els terribles problemes d’habitatge mentre ha recordat incisivament les promeses incomplides per Colau en aquesta matèria. Tot plegat, el candidat sembla perdut en una ciutat de la que no sembla tenir massa idea i és per això, justament, que fa molts dies que l’ha està trepitjant més com un viatger que com un turista.

És un fet tan evident que va despistat que fins i tot el ninotaire del diari LibérationWillem, fa pocs dies li va dedicar la seva secció. A la vinyeta de L’oeil de Willem es pot veure un Valls paracaigudista que s’ha quedat penjat d’un fanal de la ciutat. Salut les barcelonais! Je suis revenu a la maison… exclama des de la seva talaia amb gest compungit. Els vianants però ni se l’escolten tret d’un que, mentre espera que cagui el seu gos, es mira atònit el personatge sense encertar a saber qui coi és. Els xicots de Polònia també li han dedicat un sucós i explícit esquetx que paga la pena veure.

No ho sé…Tot sembla com molt previsible, massa fàcil. Vull dir, aquesta campanya basada en un revival sentimental que només pot emocionar jubilats i candidats a residències combinada amb les quatre crítiques fàcils a l’alcaldessa. Segur que és aquesta la Barcelona de Valls? No estarem davant d’un truc de prestidigitació del màrqueting polític?. Com a mínim tenim el dret a pensar que per a fer això no calia venir des de París, ni envoltar-se d’una cohort de selectes assessors d’aquells que parlen i s’escolten, ni perdre el temps en vaticinis apocalíptics sobre el futur de Barcelona que només fan que emprenyar els que se l’estimen de veritat i inquietar els esporuguits. En fi, no em crec res de res i tant de bo estigui equivocat.

Amb melindro o sense, el ben cert és que l’esquerra de la ciutat tem Valls. Sap que el seu llançament forma part d’una operació de les elits de Barcelona que posaran muntanyes de diners i faran córrer les agendes. Valls compta també ,ja des d’ara, amb el suport de mitjans de comunicació catalans influents mentre que els espanyols no li tocaran ni un pèl, oblidaran els seus flirtejos amb l’autoritarisme i la xenofòbia, el rebuig que ha provocat en França d’on ha sortit cames ajudeu-me.

El pitjor de tot és que aquesta esquerra atemorida encara no sap si Valls serà capaç d’endur-se els centenars de milers vots de Cs de les darrers eleccions. Uns vots procedents tant dels barris de classe alta com dels barris obrers que fan frontera amb el Besòs i el Llobregat. Val a dir que el comportament d’aquest electorat, ara colauista ara espanyolista a ultrança, és tota una incògnita.

De moment, Valls es passeja i ens distreu amb piulades a blanc i negre. De tant en tant, exhibeix les seves dots de boxejador esmunyedís en alguna entrevista. Bàsicament, ens pren el pèl i guanya temps. Si guanya, les incautes classes populars el patiran i els de dalt el gaudiran, l’aprofitaran. Si perd, marxarà i en paus.

La veritable campanya de Valls està per arribar i serà d’artilleria pesada, immisericorde. De moment, només hem vist focs d’encenalls, la punteta del melindro.

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Borrell i el revisionisme a la polonesa

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 12 de novembre de 2018.

58

Borrell en un acte de Societat Civil Catalana. Foto/La Sexta

Només un jacobí impenitent, un nacionalista recalcitrant amb vocació de dominic autoritari com Josep Borrell s’atreviria a boicotejar un congrés d’història per raons eminentment ideològiques.

Això mateix és el que ha fet el ministre retirant l’ajut que havia compromès a través de l’Instituto Cervantes i l’oficina cultural de l’ambaixada d’Espanya a Londres, al congrés Iberian (In)tolerance. Minorities, cultural exchanges and social exclusion in the Middle Ages and Early Modern Era, organitzat pel King’s College. Es veu que a can Borrell es pensaven que la reunió dels historiadors anava a ser una mena d’aquelarre on celebrar la Llegenda Negra espanyola per a major glòria dels pèrfids països protestants que duen segles fent la guitza a la catòlica Espanya.

La cosa sembla tan ridícula com manicomial. En l’arravatament de Borrell té molt a veure el revisionisme patriòtic posat en circulació per María Elvira Roca Barea autora del bestseller d’història fantàstica, Imperiofobia y leyenda negra. Roma, Rusia, Estados Unidos y el Imperio español (Siruela, 2016). Borrell és un admirador confés de Roca Barea i comparteix, doncs, els seus punts de vista historiogràfics molt en la línia del joseantonià ‘por el Imperio hacia Dios’. El cas és que per a Roca Barea la imperiofòbia és una mena de prejudici racista cap amunt, idèntic al racisme cap avall mentre que la ‘llegenda negra’ d’Espanya és, “la mayor alucinación colectiva de Occidente”.

Entre d’altres desvaris, l’autora que tant li agrada a Borrell, frivolitza, minimitza l’extermini de la població indígena per part dels conqueridors espanyols. Un extermini que admet remugant i que hauria estat exagerat pels malvats anglesos. Altrament, com no podia ser d’una altra manera, Roca Barea vincula les decisions de la justícia europea pel que fa als exiliats catalans en el context d’una hispanofòbia constitutiva dels països protestants la qual està, a més, en l’origen de la llegenda negra. Alemanys, belgues, anglesos… semblen tan decidits com el separatisme català a trencar Espanya. Fet i fet, duen segles intentant-ho.

Aquest sopar d’a duro a major glòria del passat gloriós d’Espanya i del seu honor, té entusiasmat Borrell, Rivera, Casado i tota la fauna d’ultraespanyols ja consabuda. Una fauna, per cert, que de tant en tant es permet el temps desmuntant amb vehemència els mites del nacionalisme català o justificant el cop d’Estat del 36 davant de l’amenaça del marxisme internacional i la disgregació territorial.

Fins ara defensar aquesta mena de neocolonialisme només era un element més de l’embogit circ ideològic de l’espanyolisme però amb el boicot al congrés del King’s la qüestió ha adquirit una dimensió inquietant. Potser Sánchez no s’atreviria mai a prohibir per llei parlar mal de l’imperi espanyol però de Casado o de Rivera no m’estranyaria gens.

És el que ha passat en la molt reaccionària Polònia i la visió de la dreta nacionalista en el poder sobre quina va ser la relació dels polonesos amb els camps d’extermini nazis. Aquest any el senat d’aquell país ha aprovat una llei que castiga amb tres anys de presó qui usi l’expressió ‘camps de concentració polonesos’ per a referir-se als camps d’extermini nazi instal·lats durant la segona guerra mundial en aquell país. També s’ha tipificat penalment les acusacions contra Polònia de complicitat amb els crims dels nazis. La llei és una autèntica bogeria, un insult a la intel·ligència i un monument a la falsificació de la veritat. Tot només per motius d’estricte patriotisme, d’honor.

Tot aquest assumpte de la imperiofòbia, del boicot de Borell al congrés del King’s, resulta tan vergonyós com preocupant. Madrid deuria prendre nota de fins a quin punt l’Estat està fent un viatge sense aturador cap al seu passat més sinistre mentre intenta alhora sense massa resultats combatre el franquisme institucional en un clima de reviscolament de l’extrema dreta.  Borrell forma part d’una Espanya sentimental que va en el sentit contrari del futur. Com sigui, Sánchez, lluny de marginar un ministre tan reaccionari sembla estar entusiasmat amb les seves sortides de to i la seva política carpetovetònica. És com si estigués pagant per avançat algun favor a la confraria del PP posant al capdavant del ministeri d’Exteriors un dels seus. Res de nou. El PSOE ha fet sempre el mateix, una de cal i una de sorra.

En fi, esperem que les teories de Roca Barea mai no arriben a tenir categoria de llei perquè aviat veuríem castigar penalment els que s’atrevissin a parlar de la repressió del franquisme o a negar les virtuts civils de Franco.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Catalunya no existeix

*Article de Francesc Viadel publicat en La República.cat el 4 de novembre de 2018.

ECDIMA20131007_0015_1

Manifestació espanyolista en Barcelona. Foto/El Confidencial.

Catalunya no existeix, mai no ha estat un país, mai no ho serà, perquè mai no ha tingut història per a ser-ho. Això diu una professora de plàstica de 3er d’ESO d’un institut de Vinaròs als seus alumnes de 14 anys. La docent desplega, sense despentinar-se, l’habitual xerrameca pseudo-historicista de l’anticatalanisme a la que, per cert, tant acostumats estem els valencians des de fa més de 40 anys… Catalunya només va ser un comtat, el de Barcelona dins de la Corona d’Aragó, una merda vaja. A partir d’aquí, cadascú que tregui les seves pròpies conclusions. Com és que ara Catalunya és un regne?… Es pregunta teatralment la de plàstica en una ostentació d’ignorància i mala fe a parts iguals.

No és el pitjor que diu aquesta guardiana de la sagrada unitat d’Espanya. Segons la professora, a Catalunya s’expulsa a la gent que no és independentista, se la margina en els seus llocs de treball. Una afirmació que insinua clarament una situació d’apartheid, el què voldrien practicar peperos i naranjitos, justament, als enemics de la seva Espanya de barrots i barruts. Quina manera d’insultar els catalans, de banalitzar el sofriment de tanta gent que sí va patir les polítiques racistes dels reaccionaris americans o sud-africans.

Catalunya, assegura, viu sota l’amenaça d’uns independentistes que, ai! si mai no aconsegueixen una arma, diu la de plàstica i magnèsia…. Catalunya és un país dividit on les famílies ja no poden ni dinar plegades el dia de Nadal… quina manera de tocar els collons amb el terrible dia de Nadal de la Catalunya republicana!. Els independentistes són una colla de violents que estan molt bé entre reixes… L’estelada és una provocació i la bandera d’Espanya el símbol de la beatífica unitat dels espanyols.

Aquest relat de confirmació nacional i alhora de terror, intencionat i pervers, ha tingut més èxit del que no ens pensem. A uns familiars meus de València els van recomanar encaridament la darrera Setmana Santa que no vinguessin a passar uns dies amb nosaltres a Barcelona perquè la situació era extrema: batusses pels carrers, gent acumulant menjar, clima pre-bèl·lic… com si visitessin Rwanda pocs dies abans de la cacera dels tutsis.

Ens equivocaríem si pensarem que la bufa mental de la mestra de Vinaròs és producte del context actual, un rebulliment neuronal provocat per l’esclat democràtic català. L’espanyolisme, el nacionalisme banal, duu anys i panys injectant a les aules, en els mitjans de comunicació, en les casernes, en els temples, en els bordells i en els taulells de les tavernes, el verí de l’odi contra els catalans. Vull dir els catalans dolents a què es referia Felip VI la mateixa nit en què els carrers de Barcelona es van omplir d’escamots de l’extrema dreta disposats a donar una lliçó de patriotisme al conjunt de la dissidència. Això va ser, no ho oblidem mai, dos dies després que un exèrcit de policies i guàrdies civils al crit de A por ellos! deixaren quasi mil ferits als carrers de tot Catalunya per més que ara la Fiscalia vulgui fer creure al món que aquests ferits mai no van existir i que els agredits van ser els agressors.

La professora de plàstica de Vinaròs no adoctrina. Simplement intoxica, emmerda, fa proselitisme del seu espanyolisme arnat i reaccionari vergonyós. Quants docents com aquest deuen estar fent el mateix a les escoles de les espanyes?. Segurament, molts. Tot plegat, la catalanofòbia és un fet tan normalitzat com alhora negat en la societat espanyola. El terme no es troba als diccionaris i la justícia mai no li ha cantat les quaranta a ningú per insultar els catalans. Caldrà recordar ara els infames comentaris vomitats en la xarxa contra els catalans després de l’assassinat d’un professor de l’IES Joan Fuster de Barcelona o del tràgic accident de l’avió de la Germanwings?. Els que s’han fet després de les darreres torrentades de Mallorca amb un balanç de 12 morts?.

Qualsevol imbècil s’atreveix a dir dels catalans -siguin independentistes o no-  el què no dirien d’una persona de color o d’un jueu. Aquesta és la realitat. Surt de franc.

La conselleria d’Educació diu que enviarà la inspecció demà a l’institut de Vinaròs per a veure que ha passat. El diputat Toni Cantó ja ha afirmat que a la professora se la ‘inspecciona’ per dir la veritat. Si no m’equivoco, la senyora duu camí de convertir-se en una heroïna de la llibertat d’expressió i del constitucionalisme. Estic segur que la conselleria de Marzà no li tocarà un pèl. Com a molt emetrà un comunicat amb la prosa d’un sermó i avant. Bons són en aquella casa per a posar-se en embolics, per a destorbar la caverna encara que els auixen els gossos. Ara bé, no tinc gens clar que passarà als responsables d’haver enregistrat en àudio la proclama catalanòfoba de la professora.

Mentrestant, hi ha professors catalans amenaçats per la justícia espanyola per parlar de la realitat a les aules. Mentrestant, gairebé un 30% dels professors catalans tenen por de fer-ho. Coses pitjors veure’m. Qui ens defensarà de tant d’odi, de tanta impunitat?.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

Toni Mollà, memòria civil d’un valencià

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 3 de novembre de 2018.

45353150_1131015653721200_1880031095265689600_n

L’escriptor Toni Mollà aquest novembre durant la presentació del seu darrer llibre a la Plaça del Llibre de València.

Des de fa un grapat d’anys procuro parlar sempre que puc amb Toni Mollà. Si de cas es deixa caure per Barcelona, cosa que fa de tant en tant, aprofitem per fer la volta llarga, xerrar d’això i d’allò, passar comptes amb els uns i els altres sense perdre mai, però, aquell punt de sarcasme gairebé inofensiu tan propi de nosaltres els valencians, vull dir dels valencians criats a extramurs entre gent treballadora, d’anar a peu.

Sovint m’agrada pensar que estaria bé que tinguéssim taula parada un dia a la setmana, a la mateixa hora, en un qualsevol cafè del centre de València. Una taula de cirurgià on allargar la vida o una de traficants d’idees i projectes on poder bastir la revolució definitiva que ha de treure el nostre matxucat país de la seva anomia, del bassal de mediocritat en què duu enfonsat des de no se sap ben bé quan.

Una taula, una finestra i al nostre abast el paisatge de la nostra ciutat tant estimada com odiada, la perspectiva seductora i inabastable del coneixement. No pot ser, però.

Amb Mollà sempre aprenc coses, bé sigui conversant o bé llegint els seus articles i llibres que, a hores d’ara, ja en són molts i assenyalats, de lectura imprescindible. Malgrat la diferència d’edat -ell és deu anys més major que jo- compartim pràcticament les mateixes afeccions, preocupacions, els mateixos interessos, les mateixes enrònies, temors, esperances.

Podríem dir que mirem el món des del mateix forat, amb el mateix somrís burleta i la mateixa mala llet, absolutament necessària per a evitar que et rematin si has nascut ferit.

Mollà és un espadatxí fi i àgil de la dialèctica, entrenat en la lectura activa de Joan Fuster així com en la de desenes d’altres autors de referència, sempre els millors. La seva obra, a cavall entre l’assaig i el periodisme, de vocació cosmopolita, d’una intel·ligència fina i punyent, és imprescindible en un context en què s’ha imposat la mirada acrítica i el fet d’anar passant sense pena ni glòria.

Ara, després d’uns quants anys de treball, el periodista i sociòleg, acaba de publicar Tot entra en el pes (Ed. Vincle), un dietari on, segons confessa en una entrevista recent, ha passat comptes alhora que feia un balanç de guanys i de pèrdues. Una vegada més, Mollà ens ha obsequiat amb el seu particular i emotiu retrat de la vida.

L’escriptor valencià ha fet memòria civil del seu temps, des del seu lloc, des d’una voluntat ferrenya de testimoniar, incidir públicament sobre aquelles qüestions que afecten directament a la seva societat.

El seu text emociona, ensenya, assenyala… Alguns passatges, com el de la mort de la seva mare, el record sentit del pare també desaparegut, corprenen. D’altres, com el del tancament de la televisió valenciana, on Mollà ha treballat quasi tota la seva vida, descrit des de la trinxera, et transporten de cop a una realitat odiosa contra la qual s’ha passat mitja existència lluitant.

Arribats aquí, l’escriptor es presenta com un derrotat, com un maquis a desgrat d’ell mateix. Maquis que ha fet la guerra a l’estupidització burocràtica de la universitat on ha ensenyat periodisme durant una dècada, maquis que s’ha batut contra el nepotisme del nou poder valencià, maquis que somia en deixar la guerra silenciada per a viure plenament la felicitat que es respira dins dels paisatges sentimentals de París, Nova York, San Francisco… ciutats que coneix, que ha cercat constantment a fi de nodrir l’esperit, per escapar de les servituds d’un indret que ben sovint pot resultar asfixiant, llastant.

Tot entra en el pes és un llibre magnífic, incòmode, no apte per a sàtrapes, per a cínics o per a pragmàtics. Un llibre que sabem amb antelació que serà tan elogiat com alhora silenciat.

Fet i fet, alguns voldrien definitivament caçar el maquis i empresonar-lo en una cel·la de silenci i oblit. La intel·ligència sempre és, però, molt més àgil i forta que el poder de la força, que la ira dels petits tirans, que les inèrcies suïcides d’algunes societats.

Publicat dins de Cultura, Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

De les sentències escrites i de la diplomàcia dels ciutadans

*Article de Francesc Viadel publicat en La República.cat el 28 d’octubre de 2018. 

un-juez-estrategico-contra-la-espana-delincuente

Les darreres setmanes s’ha especulat molt sobre la possibilitat que el Gobierno maniobrés a fons amb la Fiscalia perquè aquesta rebaixés els seu duríssim posicionament. La veritat, però, és que ni els més optimistes confien en què això passi i, en qualsevol cas, una rebaixa que no fos l’anul·lació del judici no evitaria de cap de les maneres la ignomínia que representa aquest procés judicial. L’alta judicatura espanyola no es mourà ni un mil·límetre dels seus plantejaments ultra patriòtics que, ves per on, vergonyosament, són els mateixos de VOX. Una alta judicatura val a dir que no tan sols ha ensenyat el cul amb la qüestió catalana sinó que s’ha mostrat, també, com la principal avaladora dels abusos d’una banca voraç que enfonsa les seves arrels en cadascun dels racons de l’atrotinat Estat espanyol. En molt sentits, Espanya, l’oficial, la del poder, continua sent la mateixa dels XXV Años de Paz, una Espanya sinistra governada amb puny de ferro per una colla de reaccionaris, amb unes classes populars sovint desorientades i permanentment sotmeses al seus arbitris i necessitats.

Que no hi hagut delicte de rebel·lió, ni de sedició, ni de malversació ho saben gossets i gatets. Ho han dit per activa i per passiva jutges de reputada trajectòria poc sospitosos de ser independentistes, advocats penalistes reconegudíssims. Ho ha confirmat també cadascuna de les decisions que en relació als exiliats catalans han hagut d’adoptar un grapat de tribunals europeus.

Fa quatre dies l’expresident del Tribunal Constitucional, Pascual Sala, assegurava en una entrevista per a ‘RAC1’ que era evident que a Catalunya no hi havia hagut un aixecament violent i que li semblava gairebé impossible el delicte de rebel·lió i molt ‘problemático’ el de sedició. Amb tot i això, l’ex fiscal José María Mena, que coincideix amb el punt de vista de Sala, afirmava en una entrevista en el digital ‘Catalunya Plural’ que l’actual fiscal general, Maria José Segarra, estava convençuda de que l’acusació era justa. No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, ni pitjor sord que qui no vol sentir.

Tot en aquesta causa put. Des de la qualificació fiscal del difunt Maza fins a les diligències policials que han practicat uns agents que a ulls veients han actuat guiats per les seves conviccions ideològiques, maldestrament, lluny dels criteris d’imparcialitat que obligatòriament han d’observar els funcionaris. Pràcticament, no hi ha hagut tampoc passa que hagi fet Llarena que no sigui qüestionable i això per no parlar dels despropòsits del jutge Ramírez Sunyer.  És evident com per com actuen que es senten impunes.

I la cosa no acaba aquí. Ben aviat veure’m desfilar també el major Trapero i tota la cúpula dels Mossos. Tot fa pensar que el tribunal s’acarnissarà sobre ells per donar coherència al relat d’una rebel·lió armada consumada i per a exculpar la incompetència manifesta dels cossos de seguretat de l’Estat en tot aquest afer. Se n’ha parlat poc d’aquest assumpte i l’escarment ens glaçarà la sang.

Les sentències ja estan escrites. Seran d’una pulcritud literària extrema, d’una racionalitat jurídica aparentment inqüestionable. No faltarà ni tan sols el vot del jutge discrepant, raonable. Tot plegat, cadascú dels sentenciats serà justament castigat en funció de la seva responsabilitat en una rebel·lió del tot inexistent. Uns pocs pagaran per més de dos milions de persones, tant responsables com ells, si de cas combreguem amb els retorçats arguments dels togats. Com sigui, no poden tancar mitja Catalunya a la presó però si poden mutilar, encadenar les seves institucions, limitar, acotar la llibertat dels catalans amb una interpretació esbiaixada i agressiva del codi penal. Prohibit, doncs, parlar de la realitat a les aules, prohibit manifestar-se ostensiblement contra l’Estat, atenció amb el que escriuen els diaris o diuen els mitjans de comunicació públics… Ser català, un ciutadà de ple dret, lliure de dir i fer d’acord a la seva consciència, en Espanya s’ha convertit en un exercici perillós.

El cop serà duríssim, injust. El PSOE acatarà el resultat amb un deix de mongeta compungida i la dreta aplaudirà fins a fer-se sang als palmells de la mà. Per a Casado, Abascal, Rivera i companyia, les sentències només són el primer pas de la seva croada per a esclafar Catalunya. Fet i fet, confien en què el malestar que ocasionaran les decisions anticipades dels tribunals enrariran més encara el clima polític i propiciaran, doncs, una acció de l’Estat molt més agressiva. Compte, però, perquè qui reprimeix també pateix les conseqüències. El poder de la força té les seves limitacions.

Aquest és un escenari que cal assumir amb el cap fred alhora que es cerquen sortides polítiques, que s’ideen estratègies per a superar el parany espanyol i obrir la porta de la gàbia. El republicà Xavier Vendrell n’ha apuntat recentment algunes. D’una banda, ha demanat ampliar la base social de l’independentisme. De l’altra, ha apel·lat a la diplomàcia dels ciutadans. Vendrell creu que s’hauria de fer una gran mobilització a Europa que faci evident la injustícia que està cometent-se amb els catalans. Hauríem d’entendre que la mobilització a què es refereix va molt més enllà d’una gran manifestació en una qualsevol capital del continent. No sembla que hi hagi molt més marge de maniobra. L’independentisme creixerà mentre l’Estat sigui incapaç d’abordar la crisi catalana des d’un punt de vista democràtic. Ara com ara estan molt lluny d’això, cada vegada més. Altrament, Europa potser està més tocada que mai, però, encara és un espai d’autoritat legítima on els problemes es poden dirimir democràticament. Més d’hora que tard, la situació farà un gir favorable als catalans i Madrid ho sap. Només és qüestió de temps. Temps, unitat i intel·ligència política.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Arrimadas, la historiadora estúpida

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 2 d’octubre de 2018.

20181003-636741741345898710_20181003143817747-kmCG-U452424039915FhB-992x558@LaVanguardia-Web

Arrimadas en una intervenció recent al Parlament català. Foto/La Vanguardia.

Ho va dir amb els ulls esbatanats i els músculs de la cara garratibats, convertida sobtadament en un ventríloc estressat: a Lluís Companys no el va matar l’Estat espanyol, sinó -evidentment- l’Estat franquista. Per si encara no fos poc, Arrimadas va gosar titllar d’ignorant al president Torra de qui va dir que no en tenia ni idea d’història. Increïble.

El cas és que fins ara només ella està en el secret de la distinció feta, de la veritat de la seva rotunda afirmació, de la seva proclama d’un negacionisme tan naïf com pervers, concebut per a consum i gaudi d’idiotes profunds o de fanàtics encegats.

Res a veure, és clar, amb la sofisticació d’arguments d’altres negacionistes com ara els de l’Holocaust. Arguments, vull dir, aparentment blindats per la historiografia, aparentment lògics com els de David Irving, els de Faurisson, Elmer Barnes o Germar Rudolf.

Res a veure tampoc amb la reconstrucció de la història recent d’Espanya a partir de la recuperació nostàlgica de la historiografia franquista que han fet tipus com Pío Moa o César Vidal. Una historiografia que va servir, naturalment, per a legitimar un règim sanguinari i retrògrad, per a ocultar darrere de la propaganda i de la insidia l’assassinat de desenes de milers de persones.

Cap relació tampoc amb la mirada infantil i ultraespanyolista del passat espanyol de Roca Barea, una professora d’institut convertida en el Don Pelai de la dignitat pàtria contra l’antiespanyolisme dels pèrfids protestants, dels estrangers i, també, dels enemics interiors.

No. L’afirmació d’Arrimadas no té res a veure amb tot aquest personal d’intel·ligència retorçuda, nodrida en l’abeurador dels prejudicis més atàvics, del nacionalisme més recalcitrant o de l’antisemitisme irracional i malaltís. És, curt i ras, un simple eructe de mandamassa enfurismada sense massa llums. De senyoreta Rotenmeyer que contesta amb una estupidesa a la pregunta, tan oportuna com incòmoda, d’un periodista: ‘Per què Ciudadanos no participa en els actes d’homenatge al president Companys?’. Hauria pogut dir qualsevol cosa però volia resultar contundent al preu que fos, mossegar i en la intenció es va posar al descobert, va desvetllar una de les seves pors més íntimes que no és cap altra que la d’expressar allò que realment pensa i sent quan deixa de fer la seva xerrameca sobre el democratisme.

La sentència d’Arrimadas en el paper d’historiadora estúpida, m’agafa rellegint Exili i mort del President Companys (Empúries, 1990) del plorat Josep Benet. És un llibre duríssim que dona idea no tan sols de la dimensió humana de Companys sinó també del caràcter exterminacionista del franquisme. Em va impressionar molt la primera vegada que el vaig llegir, com em van impressionar també les troballes dels periodistes Jordi Finestres i Gemma Aguilera sobre els darrers moments del president. És indigne de qualsevol demòcrata, un insult, banalitzar el tràgic desenllaç de Companys. Però per a no caure tan baix cal conèixer, fer un esforç d’empatia sobretot quan es tracta d’una figura que ens provoca una reacció adversa… fer un esforç de superació de la pròpia ignorància.

No crec que Arrimadas hagi llegit Benet ni tampoc que tingui cap interès en saber-ne res d’allò que va passar. Pel que diu i, per com actua, es descobreix a si mateixa com una dirigent frívola que ha malbaratat el seu capital polític, si de cas el tenia, en escàndols i baralles de taverna. No és la primera vegada que un dirigent qualsevol de la rància dreta espanyola perboca sobre la memòria incapaç de desempallegar-se d’unes arrels ideològiques que s’enfonsen en el més profund de la mentalitat franquista.

Arrimadas no té res a fer a Catalunya. Mai no serà la seva presidenta si no és per la força o per l’aritmètica dels pactes. La seva catalanofòbia a penes dissimulada, el seu maniqueisme, la seva palesa incomprensió de la societat que habita, li impediran créixer més enllà del seu cercle de convençuts. L’espiral de desqualificacions furioses, de maniobres per afavorir la tensió, se l’acabarà per engolir. Els seus se l’hauran d’endur a fer política a Madrid o a Brussel·les on la distància amb Catalunya potser li permetrà veure les coses més clares, reinventar-se sense haver de renunciar ni tan sol al seu anticatalanisme o al seu ultraliberalisme de cató. És una llàstima que la política hagi de suportar exemples d’una mediocritat exacerbada com ho és el conjunt de la dreta espanyola. Quina vergonya aliena. Quin nivell el d’Arrimadas, el de Casado, el de Dolors Montserrat, Maillo o Rivera

Bé, ara ja ho saben: a Companys no el va matar l’Estat espanyol. Tampoc va ser l’Estat franquista el que es va perpetuar, mort el dictador, en l’alta judicatura, l’exèrcit, la corona, els poders econòmics o la jerarquia eclesiàstica. Només els ignorants, segons Arrimadas, poden creure una cosa així.

Per cert, ja sap la dirigent per a quin dels dos estats, l’espanyol o el franquista, va fer de policia el seu pare?  Quan ho tingui clar que ens ho faci saber.

La veritat fa mal i és per això que només pertany per als valents.

Publicat dins de Política | 2 comentaris

Casado o la burrera sense complexos

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 20 d’octubre de 2018.

130278735--624x672

Pablo Casado. Foto/Diario Sur

La quantitat fabulosa de màsters i cursos internacionals fast-food que atresora Pablo Casado sembla que és inversament proporcional a la seva ignorància o, com diríem els valencians, a la seva burrera, un terme que usem per a referir-nos a la desconeixença en un sentit ontològic, majúscul, quan aquesta es manifesta tossudament, públicament, sense complexos.

L’última manifestació de burrera urbi et orbi del senyoret palentí ha anat a compte de la hispanitat. Segons Casado, cal que ens mirem la dominació espanyola de tots els pobles d’Amèrica Llatina com el fet més brillant de la humanitat a excepció feta de la romanització…. encara com.

El polític ignora la catàstrofe que va representar aquell procés continuat en els segles i proclama la sort que van tenir aquelles gents de ser batejades i d’haver après el castellà, com si les seves llengües i les seves creences no valgueren res, com si hagueren sigut conquerits de bon grat. Ben mirat, no es pot ser més curtet, més estúpidament supremacista.

El cas és que Casado es limita a repetir els tòpics de l’imperialisme fabricats per l’extrema dreta dels anys trenta que van ser extensament difosos pel règim franquista i, posteriorment, païts per la democràcia espanyola. Val a dir, que uns tòpics enèrgicament rebutjats pels mateixos llatinoamericans i que ara, desempolsats i convenientment maquillats, circulen de nou com a material de reforç del nacionalisme espanyol més ranci.

La professora María Elvira Roca Barea, és una de les principals responsables d’aquest revisionisme de sopar de duro amb què combrega la rècula de líders del patriotisme reaccionari. El seu llibre Imperiofobia y Leyenda Negra (Siruela, 2016), va rearmar moralment els nostàlgics de l’Espanya imperial reforçant la seva autoestima enfront d’una Europa davant de la qual no poden amagar com es senten d’insignificants.

L’argument és ben senzill, tranquil·litzador. La nació espanyola va ser molt bondadosa, va conquerir per amor i tot això del genocidi i de l’espoli d’Amèrica és, simplement, un enredo dels perversos països protestants. En una entrevista publicada en El Mundo, Roca Barea, assegura que l’aversió continua ben viva i, per a demostrar-ho, fa notar que són països protestants els que han acollit els exiliats catalans. És clar, ells, diu, pensen que el sud és un territori endarrerit, incapaç d’acceptar els valors del protestantisme com el capitalisme o la democràcia, que a Espanya està “bastardejada” i que és “chunga”.

Per si encara no fóra poc, la professora malaguenya assegura que Espanya té per davant un treball d’una o dues generacions de “reconstrucción nacional”.Hay que limpiar todas las excrecencias que han producido los nacionalismos. Y este problema no se terminará hasta que no se modifique el régimen de las autonomías“, afirma. “Hemos creado una estructura territorial perversa que ha entregado todos los recursos del Estado a todos y cada uno de los pequeños señores que en sus taifas se han hecho fuertes“, rebla. Quasi res diu el diari!.

Roca no és l’única amb capacitat de convocatòria en la plaza d’Oriente contra la pèrfida Europa. D”ominosa conjura’ luterana qualifica el voxovita octogenari, Sánchez Dragó, la Llegenda Negra que hauria justificat que la justícia alemanya no entregués Puigdemont al molt dominic Llarena.

Altrament, per a Jiménez Losantos el jutge de Schleswig-Holstein hauria actuat en l’assumpte del President amb “el típico racismo protestante contra los países católicos“. “A España se la odia. Es un hecho. Históricamente es muy difícil encontrar incluso un caso similar“, estupiditza sense miraments el politòleg Javier Santamarta del Pozo.

A Barcelona, en dia tan assenyalat com el 12 d’octubre, Josep Alsina, de la ultradretana Somatemps, davant d’un públic enfervorit assegura que la prova més contundent de què no hi va haver genocidi a l’Amèrica Llatina és la quantitat de persones amb trets indígenes que l’acompanyen en l’aquelarre. Quina clarividència!

Definitivament, els tipus com Casado han decidit no avergonyir-se mai més de proclamar el seu imperialisme tronat, la seva visió ximpleta, narcotitzant i nacionalista a ultrança del passat, del món vist des de la finestra estreta d’una Espanya grisa, ridícula. Al costat d’aquest individu i dels seus companys de viatge, Marine Lepen és una simple aprenent de bruixota i Salvini un idiota entremaliat, el forçut de la classe.

Tot aquest ambient resulta molt trist i cansós, en darrer terme molt preocupant. Amb la burrera d’aquesta gent passa com amb els rudes ignorants dels pobles de mala mort que fan riure molt quan es bufen o quan posen la pota però que resulten aterridors quan manen ni encara que sigui només a casa d’ells. El burro i l’ignorant són fills de cosins germans. Déu ni do.

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Robert Ménard, alcalde de Badalona

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 14 d’octubre de 2018.

robert-menard-alcalde-beziers

Ménard, periodista i batlle de Besiers, ciutat on ha aplicat les polítiques de l’extrema dreta francesa.

L’11 de setembre de 2015, el batlle de Besiers, Robert Ménard, irromp en el suburbi de la Devèze escortat per uns quants policies locals armats fins a les dents i una petita cohort de regidors silenciosos. Tots van endiumenjats i duen creuada al pit la banda tricolor, obligatòria per als representants polítics francesos en qualsevol esdeveniment solemne. Avancen amb pas decidit i el rostre greu, com qui va a una batussa, en direcció a un bloc d’habitatges atrotinats tan comuns a tots els guetos que al llarg de les darreres dècades s’han anat formant a les perifèries de les ciutats franceses. Un càmera segueix amb tota la intenció la insòlita comitiva.

Ménard és un tipus esprimatxat i amb el cap gros, el front prominent, la pell un punt grogosa. Si un se’l mira amb mala llet pot reconèixer el senyor Burns, el tipus més poderós i malvat de l’Springfield dels Simpsons o, encara, imaginar-se un funerari malacarós que es baralla amb el difunt pels honoraris de l’enterro.

El batlle, acompanyat d’un intèrpret, irromp en un dels pisos i s’acara a un home jove a qui no se’l pot reconèixer perquè se li ha pixelat el rostre. Es tracta d’un dels molts refugiats sirians que s’han vist obligats a ocupar alguns dels edificis de la Devèze.

Ménard li parla en francès i l’intèrpret tradueix escrupolosament a l’anglès tot. Segur que l’alcalde hauria pogut fer-ho sense ajuda de ningú però és obvi que, en aquest cas, que ell parli o no una llengua determinada estableix un matís del tot determinant.

“No sou benvinguts a la ciutat… heu entrat aquí trencant al porta i heu robat l’aigua i l’electricitat”, renega enfadosament Ménard. “No sou benvinguts… sereu benvinguts quan respecteu el lloc on heu arribat”, insisteix. L’escena es repeteix en dos habitatges més.  L’alcalde els renya i després els amenaça. Si no se’n van, donarà compte a la policia. Els refugiats a penes saben què dir i s’arronsen de muscles. És prou evident que no s’esperaven aquella desagradable visita i que tampoc no sabrien on anar.

Al final de la incursió, Ménard, davant mateix del bloc d’edificis, sermoneja els seus. Acusa les oenegés i els polítics pro-refugiats d’aprofitar-se’n d’aquells desgraciats. Es lamenta que les autoritats de l’Estat no facin res i que no s’exigeixi per igual a tothom el compliment de la llei en allò que qualifica de “comportaments inacceptables”. Les imatges de la seua actuació correran França.

Val a dir, que l’alcalde de Besiers és un reaccionari però no és pas un imbècil. És un desertor de l’esquerra. Periodista i cofundador de la prestigiosa oenegé, Reporters Sense Fronteres (RSP). Ha estat un tertulià polèmic, molt conegut al país. Des que va arribar a l’alcaldia ha reduït els ajuts socials i n’ha atorgat d’altres en exclusiva als bederresos. Ha reforçat enormement el cos de la policia local. Altrament, ha adoptat mesures molt polèmiques com ara fer un cens d’alumnes de l’escola amb cognoms musulmans la qual cosa li ha costat una irrisòria multa de 2000 euros per incitació de l’odi.

Ménars és Garcia Albiol. Fa uns dies, el candidat a l’alcaldia de Badalona, es va plantar en un pis ocupat del barri de la Salut i es va enfrontar als seus atemorits  inquilins, presumptivament estrangers. Garcia Albiol es va fer enregistrar en un vídeo mentre els renyava i els amenaçava.

La premsa reaccionària s’ha mostrat entusiasmada amb l’actuació. Aplaudeix Albiol com aplaudeix, també, les bravates de Casado, Rivera o d’Abascal.

Per al dirigent badaloní encendre els carrers, obrir portades de diari, no és cap secret. Es troba còmode en la bronca i no li importa que a causa de les seves declaracions contra els gitanos romanesos -als que ha titllat de plaga- o contra els musulmans el Consell, d’Europa l’hagi assenyalat com a un personatge xenòfob, igual que al seu confrare Javier Maroto, exalcalde de Vitòria. Encara no fa ni mig any que Garcia Albiol va remoure el veïnat del barri d’Artigues contra la construcció d’una mesquita paquistanesa. Va a per totes i quan més assenyalat estigui millor per ell.

Sap que els vots, els que ell cobeja, estan gairebé tots sota les runes fumejants de la crisi econòmica que va provocar el seu neoliberalisme implacable. A les llars de les famílies acovardides per una fràgil situació econòmica, terroritzats per l’ombra del gihadisme que ha convertit en sospitós qualsevol musulmà. Terroritzats, en definitiva, per uns canvis globals que perceben com un autèntic avís per a l’aniquilació. Gent que posarà al capdavant del poder qui sigui que els prometi dispersar tots els seus temors, restablir un cert ordre d’acord amb un passat enyorat, garantir unes certituds, una seguretat impossible. Tenen tanta por que gairebé farien allò que se’ls manés per supervivència, per deure patriòtic.

Europa en va plena de tipus com Ménard o Garcia Albiol. No els importa que remenant les brases de la por i el malestar es boti foc a tot. Primer guanyar, després manar, més tard ja veurem.

Vacunar la societat contra la por prevenint-la d’aquests individus serà un dels grans reptes de les properes dècades. L’alternativa es presenta fatal més enllà de l’espectacularització mediàtica, interessada, distorsionadora d’aquest nou feixisme que ho envaeix tot, a tot arreu. Evitar que arribin al poder o acceptar, una vegada més, la barbàrie de l’ordre, l’ordre dels mediocres.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

En l’extorsió mafiosa de Catalunya

*Article de Francesc Viadel publicat en La República. cat el 8 d’octubre de 2018.

descarga

Segons es desprèn de la interlocutòria del jutge Llarena del passat mes de maig, els 13 responsables de l’1-O, avui empresonats o a l’exili, van ser-ho també de “la retirada masiva de fondos de las grandes entidades financieras que tenían su sede en Cataluña”. Una situació, enraonava el magistrat, que va justificar el precipitat decret del Gobierno del 6 d’octubre pel qual es permetia el trasllat fora del país de les empreses sense necessitat del permís de les juntes d’accionistes. Les conseqüències econòmiques de l’1-O no són per a Llarena una qüestió menor. Fet i fet, les situa en un context d’”insurrección”, de “movilización con expresiones de violència”. Tampoc ho han estat per a l’opinió pública espanyola que va carregar sobre les espatlles dels independentistes l’apocalipsi econòmica alhora que exigien un escarment exemplar. En algun diari es va arribar a llegir fins i tot, en un to triomfal, que cap altra cosa com la marxa de les seus dels bancs i les empreses, havia generat més partidaris de la unitat d’Espanya entre els catalans.

Ara hem sabut, però, gràcies a un reportatge publicat a l’ARA que signen Albert Martín i Àlex Font, que allò que van témer els bancs no va ser la independència de Catalunya, ni les tractorades que tant terroritzen Llarena, sinó al mateix Estat que va retirar, immediatament després del referèndum, fins a 35.000 milions d’euros de Caixabank i Banc de Sabadell.

“(…) Tot i que les retirades de dipòsits van ser invisibles per als ciutadans,” relaten els periodistes, “els mercats internacionals sí que les van observar amb atenció. Entre dilluns i dijous CaixaBank perdia un 8% del valor de les seves accions. El Sabadell, fins a un 12%. Amb el catastrofisme econòmic que els opositors polítics i mediàtics a la independència van aplicar aquells dies contra el Procés, la notícia d’aquestes caigudes del preu de l’acció va arribar al carrer. I la bola es va fer grossa (…)”.

El mateix Felip VI hauria intervingut en aquesta operació de guerra bruta econòmica de l’Estat no només pressionant les dues principals entitats catalanes, sinó també a les multinacionals perquè foteren el camp de Catalunya, amb un escàs èxit cal dir.

Com sigui, la quantitat de diners que s’ha estimat que es van retirar és desorbitant. Per molt menys, recorden Martín i Font, el Banc Popular se’n va anar al poll. Peculiar sentit del patriotisme el del monarca i tutti quanti.

L’assumpte és d’una gravetat enorme. L’advocat Gonzalo Boye ha assegurat que l’actuació del Gobierno, aleshores amb Luis de Guindos al capdavant del ministeri d’Economia, podria implicar un delicte de ‘coacció’. L’economista Xavier Sala i Martin, ha anat una passa més enllà en titllar els fet de la manipulació de les accions d’empreses que cotitzen en borsa de xantatge i d’extorsió mafiosa. Espanya, es va jugar la seva estabilitat econòmica però també la de tots els seus socis europeus.

El president Torra ha demanat depurar responsabilitats i que s’investiguin els fets. Una petició candorosa. Per la seva banda, el grup d’ERC al Congrés dels diputats ha demanat una comissió d’investigació que ja sabem, però, com començarà i també com acabarà. Fins i tot, l’alcaldessa Colau ha exigit transparència a l’Estat. Per demanar que no quedi.

Tots sabem, però, que per iniciativa pròpia l’Estat no farà ni una cosa ni l’altra. Ben pel contrari, negarà la major i mirarà cap a un altre costat, defensarà amb les dents si cal l’actuació del monarca i la legitimitat de qualsevulla de les seves actuacions. La premsa espanyola mateixa ha fet veure que passava un carro. No els interessa gota l’assumpte.

El que no resultava tan previsible és la resposta del Govern i dels partits sobiranistes davant d’aquests escandalosos fets. Una resposta a ulls veients de perfil molt baix que els afebleix tant davant dels omnipotents poders econòmics com de Madrid. Per què no dur l’assumpte a les més altes instàncies europees?. Altrament, ningú no dubta de les dificultats d’indagar la via dels tribunals en una qüestió sobre la qual només es té, de moment, la informació publicada per un diari. Però, amb tot i això, no estem davant d’un cas on és ben evident l’obligació del Govern a saber la veritat fent el que calgui?. Ningú no pensa estirar del fil?.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | 1 comentari

Toni Cantó i l’extinció del castellà

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 30 de setembre de 2018.

990_1405609051UPyD-Toni-Canto

Toni Cantó, a la Plaça Rodrigo Botet, al centre de València. Foto/Nació Digital/Arxiu.

A casa sempre vam parlar valencià, en qualsevol circumstància, malgrat tot. El nostre món, el del veïnat, el de les classes populars s’expressava en valencià. Tothom sabia que era una llengua proscrita, anorreada, foragitada de l’escola, dels tristíssims mitjans de comunicació, de la justícia, de l’església, del poder… però era la nostra. Quan arribàvem a València o ens havíem de dirigir a un policia o fer una qualsevol estúpida instància, calia que ho férem en castellà. Era tan evident que aquella altra llengua era la important que a gairebé ningú se li passava pel cap qüestionar-la. Mentre, d’altres, temptats per la possibilitat d’ascendir socialment, miraven d’abraçar el castellà convertint-se automàticament en uns tipus petulants i ridículs.

Als anys vuitanta i noranta el valencià, molt malmès socialment, va guanyar una mica d’espai. Va entrar a l’escola gairebé per la porta de darrere, va estar precàriament present en una part de la programació de la televisió valenciana, la qual es va crear, justament, per a promocionar la llengua del país. El valencià mai no ha estat tampoc un requisit obligatori per a treballar en la funció pública perquè ni els grans partits, PP i PSOE, ni els sindicats de classe, UGT i CCOO, han volgut mai que així fos, invocant un dret del funcionariat a no usar cap altra llengua que no sigui l’espanyola.

Durant els vint llarguíssims anys d’hegemonia del PP, el valencià ha estat ara utilitzat com un arma de confrontació política, ara tractat com una andròmina antropològica tan inútil com incòmoda. Ara mateix, el retrocés públic del valencià és espectacular per més que els actuals governants del país s’entesten a vendre un ressorgiment impossible ateses les circumstàncies i mentre reculen en qualsevol de les iniciatives de promoció de la llengua que s’han mamprès. Per si no encara no fora poc, la justícia espanyola, d’ànima castellana, no perd ocasió per retornar el valencià a la cleda de l’ús discret i familiar on la voldrien sempre fins el dia de la seva sepultura. Amb matisos, el mateix passa a Catalunya i les Balears. En el primer cas, el retrocés ha estat frenat parcialment per una societat activa. Això no obstant, Ciudadanos, no ha pogut evitar atiar el conflicte en aquelles zones de Catalunya on la llengua estava sociolingüísticament més afeblida. A Balears, la pressió del castellà és impressionant especialment en illes com Eivissa. Els intents de l’administració balear per ressituar els drets dels catalanoparlants han vingut precedits d’agressives campanyes  darrere de les quals també ha estat el partit de Rivera.

Tampoc no se’n surt ni el gallec ni el basc i ja no diguem d’altres llengües com l’àrab, parlat des de fa segles per ciutadans que sempre han estat espanyols.

Amb tot, el supremacisme lingüístic, el del PSOE, el de C’S, Vox o el PP,  duu anys predicant l’apocalipsi, confonent a la gent, ignorant -com han demostrat politòlegs com Roger Buch– que l’Estat fa dècades que practica una política activa contra qualsevol altra llengua espanyola que no sigui el castellà, especialment el català. Cada any, les institucions europees reben desenes de denúncies per discriminació lingüística de parlants de gallec, bable, basc… la majoria de les vegades practicades per funcionaris de l’Estat, sobretot agents de les forces de seguretat.

L’altre dia, el diputat de Ciudadanos, Toni Cantó, va dir al Congrés que l’espanyol estava a punt de desaparèixer de Galicia com ja ho havia fet en altres territoris com ara el País Valencià o Catalunya. Cantó -un tipus que no sap ni donar el bon dia en valencià- darrerament ha acompanyat la seva confrare Arrimadas a Palma on tots dos han mirat d’encendre els ànims dels mallorquins a compte d’una suposada discriminació dels castellanoparlants.

El diputat taronja va fer, una vegada més, el relat absurd d’una Espanya on el castellà s’extingeix com una rara espècie animal encalçat per la voracitat del català, del gallec… En el torn de rèplica, el republicà Joan Tardà, va intentar defensar la seva posició en català i, naturalment, no el van deixar.

El despropòsit de Cantó i dels croats de l’espanyol és enorme però pel que es veu molt rentable en una societat condemnada in secula seculorum a l’adoctrinament del nacionalisme espanyol. Tan rentable que un tipus oportunista i espavilat com Manuel Valls ja s’ ha apuntat en assegurar que a Barcelona es troba amb joves que no parlen espanyol. Es sobreentén que no ho fan per culpa del català, és a dir, per culpa de l’escola que és on l’ensenyen, vull dir, d’una escola manada per una classe determinada de polítics que no volen saber-se’n res del castellà. I ho diu Valls que parla un català i un castellà amb uns calcs del francès que farien les delícies d’un purista amb ganes de fer-ne sarcasme.

En el fons, Valls, Cantó, Arrimadas… entenen l’existència del català, del gallec o del basc com una anomalia irritant, com la pitjor conseqüència d’una diversitat amb la qual no saben conviure. No hi poden fer més.

Que Espanya compti amb una important part de la classe política que pensi així és una catàstrofe, sobretot per als espanyols mateixos. La mentalitat lingüística que exhibeixen  aquests personatges, només és una de les seves moltes característiques i, potser, que no pas la pitjor. Obsedits en la uniformització cultural i lingüística al preu que sigui de la nació que defensen, no se n’adonen que ho tenen perdut.

El castellà no està desaparegut d’enlloc com es tem l’intel·lectual Toni Cantó. El que està desapareguda des de fa molt de temps és la intel·ligència i la decència democràtica de la política espanyola.

Resa un impertinent aforisme del sociòleg Josep J. Conill: “Amb tanta xerrameca sobre nacionalismes excloents, els polítics i els mitjans de comunicació espanyols, en realitat, només pretenen camuflar el fet que ells en professen un de naturalesa molt més perillosa: un nacionalisme incloent -de grat o per força”. I en això estan.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | 1 comentari