Jiménez Losantos, bombardeja’t els collons

*Article de Francesc Viadel publicat la darrera setmana de maig de 2018 a Directe!

federico-jimenez-losantos-erc

El periodista Jiménez Losantos ha suggerit bombardejar Catalunya. Foto/Directe!.

Federico Jiménez Losantos li va resultar insuportable fins al fàstic veure com el passat 6 d’abril el president Puigdemont sortia de la presó de Slesvig-Holstein en llibertat sota fiança. Del ben segur que el que li hauria agradat és que en comptes de deixar-lo anar, els jutges alemanys hagueren sotmès el president als més inimaginables turments o bé que l’hagueren enviat a Madrid nu i carregat de cadenes com un esclau al que cal escarmentar per a sempre més. Fet i fet, se m’acuden tots els excessos que, arribat el cas, se li poden passar pel cap, a un infatigable catalanòfob com ell que duu anys i panys tant maleint els catalans amb total impunitat, com atiant l’odi polític en Espanya al més pur estil propagandístic de l’era dels totalitarismes.

El cas és que el tipus, ferit en el seu orgull espanyol d’una mida inabastable, va demanar venjança apuntant com a possibles ostatges als centenars de milers de turistes que visiten Balears alhora que suggeria atemptar amb explosius contra les cerveseries de Baviera. Per si algú s’havia pensat que estava de boutade, al final de la seva encesa al·locució va advertir que no parlava per parlar i que, en efecte, el que estava demanant és, ras i curt, el que els oients havien escoltat: actuar contra els alemanys per causa de la decisió d’un dels seus jutges, al seu parer ‘miserable’ i ‘racista’.

Les xarxes es van encendre i molts van criticar amargament aquest talibà de la reacció espanyola enmig del silenci vergonyant dels tradicionals abanderats de la democràcia sempre disposats a parar els peus a l’independentisme català o a un qualsevol raper crític amb els excessos de la corona.

Fa no res que aquesta llumenera del periodisme cavernícola ha tornat a bramar. En aquesta ocasió l’han encès unes paraules del president Quim Torra pronunciades uns dies abans del 9-N en què recordava que als catalans, sortosament, ja no se’ls podia bombardejar com de fet va fer Espartero amb Barcelona el 1842 o com no fa massa anys va suggerir en to jocós un dels pares de la Constitució, Gregorio Peces-Barba, recordant precisament a l’infame Duc de la Victòria. “Per descomptat que us podem bombardejar!”, es va exclamar el locutor amb la vehemència de Queipo de Llano per tot seguit acusar el Gobierno de ‘basura’ i a la ‘casta política’ de preferir la destrucció d’Espanya a fer ús de la violència legítima de l’Estat, és a dir, de l’exèrcit.

Resulta molt preocupant que fiscalies i demés guardes de la democràcia i de l’Estat de dret deixen passar les soflames de Jiménez Losantos com si no res mentre s’apliquen amb el virtuosisme d’una Santa Inquisició a trobar catalans culpables d’induir a l’odi per posar-se un nas de pallasso o per lluir un llaç groc. Com n’és de preocupant també que la seva defensa de la violència suposadament ‘legítima’ sigui compartida per un gran nombre d’espanyols o almenys no discutida públicament. Aquesta és la lògica de la majoria i del que té la força. Una lògica que no té a res a fer davant de les crides al diàleg o del més mínim sentit democràtica.

Al capdavall, Jimémez Losantos, com els personatges als quals ens hem acostumat a veure traient llaços o acarant-se als edificis institucionals en actitud extremadament violenta mentre son aclamats com a patriotes per la premsa espanyola, es sent intocable, el membre destacat d’una santa croada contra l’anti-Espanya. Losantos, però, també Rodríguez IbarraAlfonso GuerraAlbert Rivera, Lambán, o el mateix Pedro Sánchez quan de manera indocumentada i per pur interès electoral insulta greument el president dels catalans.

Tanmateix, a la última algú s’ha decidit a dur davant de la justícia per les seves darreres amenaces a aquest incendiari de boina calada fins a les celles. Ha estat l’Associació Advocats Voluntaris 1-O de Reus la que ha denunciat davant de la Fiscalia alemanya i a instàncies de ciutadans d’aquell país, les amenaces de Jiménez Losantos del 6 d’abril. L’entitat ja es troba enllestint una altra denúncia a compte de les seves intencions gens amistoses d’enviar-nos els bombarders. Ja veurem en què queda tot. Previsiblement, en un arxiu.  Ben mirat, cap denúncia podrà dissuadir-lo del seu encegament ni menys encara guarir-lo del verí que el podreix per dins. Ni el senyor Rajoy, ni Sáez de Santamaria, ni el líder dels socialistes espanyols ni l’arquebisbe de Madrid, ni un anodí editorialista de Madrid li van a demanar que per decència, per prudència o ni que sigui per dissimular es calli.

Ja s’ho farà. En qualsevol cas, si tantes ganes té d’usar la pólvora i això pot ajudar-lo d’alguna manera a calmar-se més que no pas una bona sacsejada a dos mans, em permet suggerir-li que comenci bombardejant-se els collons a veure si així descansa.

Anuncis
Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

Tot pot anar a pitjor

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital l’1 de juny de 2018.

1200_1459282736635948758071917326

Rivera i Sánchez han estat fins despús-ahir còmplices del 155. Foto/Nació Digital.

Crec que ningú no pot negar, ni tan sols els més perspicaços, que escoltar Pedro Sánchez en el Congrés parlant de plurinacionalitat, d’obrir-se al diàleg amb la Generalitat, admetent la naturalesa política del conflicte català i, per tant, la seva solució en termes polítics… a molts els ha sonat a glòria en un context d’una enorme tristor política i d’un cert cansament.

Fins i tot alguns analistes polítics, val a dir que en un arravatament d’optimisme, ja s’han afanyat a insinuar la possibilitat que el relleu socialista a Madrid pugui servir tard o d’hora per a obrir alguna mena de via de negociació amb l’Estat que podria possibilitar ni que fos una millora de la cruel i injusta situació dels presos polítics catalans. Sabent, però, com les gasta el nacionalisme espanyol, l’Estat, coneixent quines són les arrels ideològiques de l’alta judicatura i les seves servituds, ningú no hauria de fer-se la més mínima il·lusió de res. Les rabioses insinuacions fetes en aquest sentit pel PP sobre suposades negociacions secretes entre l’independentisme i el PSOE, són pura insidia, retòrica enverinada.

Cal que no oblidem tampoc que el Pedro Sánchez que aquests darrers dies ha repicat les campanes de l’entesa amb Catalunya, és el mateix que s’ha passat mesos competint en nacionalisme ultramuntà amb els dos principals partits de l’extrema dreta fins al punt que, bo i reconèixer que l’única rebel·lió que hi hagut a Catalunya està al cap de Llarena, no s’ha estat d’anunciar una reforma del codi penal per fer-la possible sota la forma d’una estrambòtica “rebel·lió civil”.

Certament, no descobrim res si diguem que Sánchez és un tipus de poc fiar que, a més, balla al so que li marca una caterva de reaccionaris iracunds com Ibarra, Susana Díaz, Guerra o Lambán, així com de conspiradors de la talla de González o Rubalcaba. Això és el PSOE -i una mica també el valencià Puig o la mallorquina Armengol– per més que molts se’n dolguin i encara s’entesten a somiar amb un socialisme espanyol inequívocament republicà, federalista, d’esquerres, amb una sincera voluntat de trencar amb podrit el règim del 78.

El PP i C’S, ja estan esmolant els ganivets i no tindran cap recança a encendre Espanya pels quatre costats per a atrapar en el foc sagrat de la pàtria el PSOE i qui pregui per ell. Pujaran el to i difamaran i calumniaran a cor que vols com han fet sempre per a intentar com sigui destruir Sánchez i tocar de nou el poder.

Hi ha ben poques circumstàncies que els puguin neutralitzar. Una, en el cas del PP, és que els jutjats continuïn dictant sentències pels nombrossísims casos de corrupció que afecten la formació. Això, lligat a la situació generada per la pèrdua del poder, comportarà un allau de purgues internes i de baralles salvatges pel control del partit.

 

L’altra és que els de Rivera i els de Rajoy s’entrebanquen en una guerra fratricida pels vots que podria espantar les respectives clienteles més moderades i, de passada, atreure al fragor de la batalla l’extrema dreta de tota la vida.

El perill és que bona part d’aquesta contesa es lliurarà a Catalunya i ja sabem quines seran les principals víctimes i quin el relat que en farà la premsa espanyola. De la societat catalana dependrà la gestió d’aquest escenari.

Tot això, mentre la violenta bola de neu de la repressió judicial contra l’independentisme continua arrasant amb tot sense miraments.

 

 

| Deixa un comentari

Residència Tres Gardenias

*Relat de Francesc Viadel publicat a blogs de l’ARA, l’11 d’octubre de 2013.

arctic-mask-455vHi havia dies de sol i calma. Els raigs crepitaven alegres damunt el fullam dels plataners i el dring insistent i constant d’una campaneta s’imposava al bram aterridor del trànsit urbà just en aquell punt en què la ciutat es vessava en direcció cap a la mar, com un riu.

A les Tres Gardenias hi havia dies d’ingrés per a nous residents. Dies com aquells de sol espicossats per bandades de teuladins i de cotorres, dies d’altíssimes palmeres vinclant-se al caprici d’un vent suau.  Alguns dels nous arribaven en cadira de rodes, amb un mig somrís dibuixat al rostre, una manteta de quadres escocesos sobre les cames. A d’altres, se’ls descarregava des d’ambulàncies llampants, o des de taxis vinguts de molt lluny, o des de cotxes elegantment entapissats, de la mida d’un camió.  Molts ho feien pel seu propi peu, de vegades agafats del braç d’una filla o d’un fill, seguits potser per un parell de nens aldarulladors i bords.

Hi havia dies de sol i dies d’ingrés en què a les Tres Gardenias tothom corria amb goig dissimulat per tal de rebre als nous vinguts ni encara que aquests fossin incapaços de donar el bon dia, encara que feien olor de naftalina i orí disfressat amb uns esquitxos  de colònia de supermercat. I un cop a dins el present s’engolia les seves febles memòries i els dies es tornaven infinits i monòtons, pautats per l’horari de les menjades.  I només els esperits n’eren testimonis d’aquella solitud.

Després hi havia les nits. Tan llargues com un dia sense pa. Fredes o xafogoses. Sempre immenses com un oceà. Nits d’oblit i d’oblidar. I aquelles nits els gossos del veïnat, això és, el collie de la perruquera, el terrier de Margalef el botiguer, l’Elkhound de l’alemanya casada amb el pediatre del carrer Casp, el cocker del pastisser, el setter malparit de ca les putes…. se les passaven senceres fent uns lladrucs amargs i inacabables, tan tristos que esquerdaven la foscor. I l’endemà, a l’albada, el cotxe del funerari passava dues o tres vegades per les Tres Gardenias. Dies de fer net, recompte, de fer lloc, el cel blau encegador, el sol…

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

1939, La desfeta d’Alacant

Us deixe el post del programa d’En guàrdia de Catalunya Ràdio de 27 de maig de 2018 en què he participat junt amb l’historiador Josep Maria Solé Sabaté i el periodista i professor de la Facultat Blanquerna, Enric Calpena. 

 

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/en-guardia/700-episodis-de-la-guerra-civil-4-la-desfeta-dalacant/audio/1004258/

 

02

Les tropes italianes entren al port d’Alacant, l’últim reducte de la República. S’ha acabat la guerra.

Publicat dins de Cultura, Periodisme | Deixa un comentari

155 insaecula saeculorum

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 20 de maig de 2018.

mani 155

Manifestació contra el 155 a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Foto/CCMC

S’han passat mesos dient que quan Catalunya tingués un Govern s’aixecaria el 155 i, quan per fi hi ha hagut la possibilitat de formar-lo, resulta que ni els agrada el president -al qual han linxat mediàticament sense pietat- ni tampoc la seva proposta de consellers que qualifiquen de provocació.

El cas és que Rajoy no s’ha fet de pregar massa per a mostrar les seves vertaderes intencions de mantenir per in saecula saeculorum la suspensió de l’autonomia. Mai no ha volgut cap altra cosa. Al calaix deu guardar una parell de llibretes plenes de pretextes per a mantenir el 155, una vintena almenys d’argumentaris i ocurrències diverses. Tot plegat, fins ara només ha fet teatre amb l’única intenció de continuar fent creure al món que Espanya encara és -si de cas ho ha estat mai- una democràcia amb tots els seus ets i uts.

Segur que d’haver sabut que l’independentisme guanyaria de forma tan clara el passat desembre, mai no hauria convocat unes eleccions. Però potser no en va tenir cap altra per a evitar un esclat major de descontentament o qui sap si perquè algú en Europa el va persuadir a acceptar la situació i deixar d’amagar-se darrere dels policies. Catalunya no és un problema intern ni entre catalans com volen fer creure. Catalunya és un problema de la UE, dels més importants encara que Brussel·les s’entesti en dissimular i ajornar una intervenció que d’anar així les coses no pot tardar massa.

En aquests moments, qualsevol cosa serà una bona excusa per aprofundir en la repressió i intentar destruir Catalunya com a subjecte polític. No crec que d’haver estat Artadi o Borràs o Rigol o Maragall, presidents així com un grapat de desconeguts els seus consellers, l’aversió de Madrid hagués estat menor que la que ha patit Torra. D’Artadi ja havien començat a publicar-se alguns reportatges amb un to clarament insidiós. Què no haurien dit de Maragall o de Solsona o Pujol?. La premsa espanyola és incapaç de descobrir les condicions d’esclavitud en què es treballa al camp andalús o la corrupció del seus polítics en Europa o de saber què passa amb les finances de la família real però quan es tracta de destruir la reputació d’un enemic de la pàtria són insuperables i ja no diguem si l’enemic és català.

Van a per totes. Se’ls en fot que a TV3 des d’octubre a desembre l’unionisme hagi dominat el temps de paraula tant als informatius -també en els de Catalunya Ràdio- segons un informe del CAC amb representants de tots els partits. La volen tancar.

Se’ls en fot que les denúncies per  adoctrinament a les escoles vagin caient una darrere de l’altra. Volen acabar amb el català a l’escola. Així mateix, continuen assenyalant els Mossos d’Esquadra com una policia sota sospita oblidant que tot aquest temps ha estat comandada des del Ministeri de l’Interior. Volen convertir els Mossos en un cos irrellevant, en les minyones de la policia nacional i la Guàrdia Civil. Volen el que han volgut sempre, una Catalunya sense catalans, assimilada, resignada, rendida. I quan hagin tancat TV3, destarotat l’escola, imposat un govern què més faran?.

Fet i fet, ni el PP, ni el PSOE, ni encara menys la nova extrema dreta que representa C’S, mai no acceptaran un resultat que doni com a guanyadors els partits independentistes i per això conspiren sense descans a tots els nivells a fi de buscar una coartada jurídica o política o policial, que els expulsi del sistema. No importa, com va recordar no fa massa el rapustinic Rubalcaba,  quin és al preu que s’hagi de pagar.

L’únic Parlament català que acceptaran és un on no hi hagi ni un sol partit independentista. L’únic president que respectaran serà algú d’estricta obediència al nacionalisme espanyol. En el moment oportú, ajudats per tots els ressorts de l’Estat, faran el que calgui per a ungir Arrimadas presidenta i ens ho vendran com la victòria més gran de la història de la democràcia.

Estan tan encegats i perduts que es pensen que això ho podran fer per la força, amb enganyifes i amenaces, sense comptar amb més de la meitat dels catalans. Sense calcular que quan més reprimeixen, insulten, manipulen, més catalans senten una lògica repugnància per un Estat incapaç de trobar soluciones polítiques d’acord amb els paràmetres d’una democràcia europea del segle XXI. Que ningú no es porti a engany. No aixecaran el 155 ni encara quan aquest esdevingui una mesura del tot inútil al marge de la qual la majoria de la societat va articulant-se civilment per tal de construir els seus propis somnis col·lectius.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La cursa dels ultres

*Article de Francesc Viadel publicat el 19 de maig de 2018 a Nació Digital.

els-tres-unionistes

Els partits del 155 competeixen per veure qui ganya la cursa del més nacionalista i dur amb Catalunya. Foto/Directe!

Els partits del 155 fa temps que es troben embrancats en una embogida cursa per veure qui de tots és més expeditiu i cruel amb els catalans a compte de la defensa de la indissoluble unitat nacional. Competeixen amb l’extrema dreta original i amb una alta judicatura ben cofoia d’ensenyar el seu enorme cul franquista. Potser voldrien abandonar la subtilesa i deixar-se anar com fan els Vox i les falanges habituals però no en tenen cap altra que guardar les formes a fi de no perdre la centralitat que és, ben mirat, el beuratge màgic de tota majoria absoluta.

El cas és que estan tan encegats per veure qui la guanya aquesta cursa desbaratada i perillosa que fins i tot s’han oblidat que totes les plagues que envien a Catalunya també nafren, escanyen, humilien i maltracten els seus propis votants llevat, és clar, d’uns quants milers que voldrien ras i curt la desaparició del país com a subjecte polític… la seva desaparició. En realitat, tant se’ls en fot. Els seus votants ja fa molt de temps que només són considerats com a carn de canó electoral, la tropa de xoc de la primera línia d’una guerra imaginària contra els catalans. Estic convençut que en secret admeten que Catalunya està perduda si bé encara se la pot posar de genolls a la força, empresonar els seus dirigents, castrar les seves institucions polítiques, practicar una mena de terror psicològic expressat a través d’una catalanofòbia generalitzada i impune.

La retòrica de la majoria silenciosa, les mentides sobre un independentisme racial i violent, les campanyes d’intoxicació informativa massiva, a hores d’ara només serveixen per a tranquil·litzar les respectives confraries i, sobretot, per a continuar justificant l’estratègia de la repressió sistemàtica d’Estat darrere de la qual s’amaga el nacionalisme més furibund i la covardia política d’uns dirigents ineptes, d’una supèrbia digna de gabinet psiquiàtric.

Tothom sap, aquí, en Burundi, Collbató o Massalfassar que si de cas mai s’asseuen a parlar és segur que perden i per això atonyinen -que no distrauen- la maleïda perdiu. No tenen cap proposta per a Catalunya. No tenen cap idea d’Espanya que no sigui la que van heretar del franquisme. No volen negociar res. No tenen tampoc cap intenció d’abandonar les posicions tradicionals del pensament reaccionari que són les mateixes que les del nacionalisme espanyol que professen. Nacionalisme i pensament reaccionari han estat els instruments que els han permès mantenir-se en el poder a ells i les elits que serveixen en un país que històricament ha estat incapaç de resoldre -tal com recordava l’historiador Pierre Vilar– ni la desigualtat social ni el conflicte territorial, dues de les causes de la Guerra Civil espanyola.

No oblidem mai que el tret de sortida de la cursa ultra el va donar ja fa molt de temps un Albert Rivera cada dia més radicalitzat, més excitat, un Rivera que mira a càmera amb els ulls àvids, esbatanats, i amb les faccions del rostre rígides com les d’un guerrer caníbal maori a punt d’entrar en combat.

El PP, el que més amenaçat se sent per Ciudadanos, es va posar a córrer des del primer moment i de seguida l’ha seguit el PSOE de Pedro Sánchez, un xicot malcriat de classe mitja alta de Madrid d’un arribisme i d’una indigència intel·lectual digna d’estudi… El líder socialista ja ha admès sense embuts que el delicte de rebel·lió pel qual Llarena està destrossant la vida dels presos polítics catalans, és pura fantasia i ara demana extorquir el codi penal i convertir la dissidència pacífica dels catalans en una rebel·lió que justifiqui el càstig. Ni a la Falange Española se li hauria acudit una idea com aquesta. Sánchez està a les portes de convertir-se en un els dirigents polítics espanyols més patètics de la història recent, en un personatge irrellevant i voluble, sense cap criteri que acabarà un qualsevol dia en el consell d’administració d’una gran empresa dient estupideses.

Han perdut els papers i la democràcia, la vergonya, la dignitat… Ara voldrien intervenir TV3 i convertir-la en un programa interminable d’Ana Rosa i els seus ninots, tancar Catalunya Ràdio, els diaris dissidents, destituir Torra i enviar-lo a Estremera, triturar l’escola pública catalana, convertir el Palau de la Generalitat en un Burger King i enviar els més de dos milions de catalans que es neguen a ser assimilats al terrorífic PlanetaTres2B.

Lluny de rebaixar la tensió continuaran competint ferotgement per guanyar la cursa contra els catalans fins que, en el moment oportú, impulsaran la il·legalització dels partits independentistes i de qualsevol entitat civil que defensi la independència. I si cal perseguiran els periodistes i convertiran en un delicte d’opinió articles com ara aquest.

La societat catalana hauria d’estar preparada per aquest inevitable escenari. No se n’albirà cap altre. Fet i fet, és qüestió de temps, de no gaire temps.

Publicat dins de Periodisme, Política | 1 comentari

Jo us denuncio

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la segona setmana de maig de 2018.

1200_1519995390Parlament_de_Catalunya_Albert_Alemany-013

Els diputats catalans del PP, Xavier Albiol i Andrea Levy. Els darrers dies la formació d’extrema dreta ha elevat el to contra l’escola catalana. Foto/Nació Digital.

L’historiador Lauren Joly recorda com durant la Revolució Francesa es va voler distingir la delació de la denúncia. Els revolucionaris, van institucionalitzar la denúncia en nom del “bé públic” i per oposició a la delació, sempre anònima, calumniosa. Joly recorda al psicoanalista Jacques Hassoun quan aquest es refereix al delator, un individu que en una situació de crisi econòmica, de guerra o dictadura aprofita la delació per ajustar comptes amb algú per motius ideològics, per afany de venjança o per frustració. Seguint el també historiador Marcel Baudot, Joly afirma que el delator, tot i expressar-se en nom de la justícia, en realitat no aspira a que s’apliqui la llei sinó a que l’autoritat empri discrecionalment el seu poder contra el delatat.

El jove historiador francès explica tot això a compte d’un article seu sobre la delació durant ‘les anées noirs’ de França quan el terror, tant en la zona ocupada pels alemanys com per l’administrada pel règim de Vichy, va triturar la societat francesa. Cal saber, que segons André Halimi entre 1940 i 1945 a França es van enviar a la Gestapo i a la policia feixista de Pétain,  més de tres milions de cartes de delació. Les víctimes igual eren homes que dones i de totes les classes socials: un veí jueu, un comunista, un professor, un metge, un simpatitzant d’Anglaterra, un funcionari, gent que simplement incomodava. Molts, la majoria innocents d’allò que se’ls acusava, van morir torturats, davant d’un escamot d’afusellament o en els camps de concentració i extermini nazis.

Tot plegat, la delació posa en relleu una situació de relació anòmala entre el poder i els ciutadans. És pròpia de règims dictatorials, de situacions d’excepció on la repressió esdevé arbitrària, es situa fora dels límits de l’Estat de dret, fa de columna vertebral d’un clima de terror del tot inacceptable en una democràcia. Cal encara assenyalar tot això en un Estat com l’espanyol, durant quaranta anys sotmès a la brutalitat d’un dictador sanguinari al que la dreta es nega a enterrar?.

Al País Valencià fa uns dies que el PP anima a que els ciutadans delaten anònimament a través d’una pàgina web possibles casos d’adoctrinament en les escoles. La campanya la defensa, Beatriz Gascó, exdirectora de Política Lingüística amb el president Alberto Fabra. 

Els intents del PP d’encendre la societat a compte d’una cacera de bruixes que té com a objectiu principal el sistema educatiu públic, no és cap novetat. Des de l’aprovació el 1983 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, i encara molt abans, la dreta valenciana s’ha esmerçat en linxar sistemàticament els professors de l’escola pública acusant-los de ser el cavall de Troia d’una suposada invasió catalano-marxista dirigida des de l’ombra per una burgesia imperialista amb seu a Barcelona. El diari Las Provincias (com avui El Mundo de Javier Negre o Mayte Amorós, o La Razón de Marhuenda  o l’OK diario d’Inda, com Antena 3, TVE, T5 o tutti quanti) es va entregar en cos i ànima a assenyalar els mestres, a fer-los la vida impossible. La seva directora, María Consuelo Reyna, en una ocasió va escriure que els mestres feien ‘labor de zapa’ en les aules amb l’objectiu de preparar l’annexió catalana del País Valencià i trencar Espanya. Aquell tipus de propaganda infecta també va esquitxar les universitats públiques, especialment la de València. Amb Francisco Camps com a conseller de Cultura, la depuració promoguda des de la Generalitat, tan inútil com ridícula, va arribar també als llibres de text. Abans de fer de Faraó i perdre el temps amb els amics de la Gürtel, Camps va fer una temporada de censor de textos, prohibint aquí i allà un mapa del domini lingüístic del català, uns mots sospitosos…

El PP mai no es va molestar, però, per saber si en l’escola privada, estigués en mans de religiosos o no, s’adoctrinava en un sentit o en un altre. Durant els vint anys que aquest partit va governar, l’escola pública valenciana va patir una enorme degradació mentre l’escola privada ampliava el seu negoci a costa del diner públic. En cap lloc com en el País Valencià, es va linxar de manera tan brutal l’educació pública amb la sola idea d’excitar els sectors més reaccionaris de la societat a fi de desgastar políticament l’adversari, sense pensar en les greus conseqüències que d’això se’n derivaven.

A les Balears fa temps també que el PP segueix el mateix full de ruta valencià. La contestació de la Marea Verda no els ha fet desistir dels seus intents de cremar la barraca.  Fins i tot, hem vist com en El Mundo s’intentava associar un cas de presumpte adoctrinament independentista al gihadisme.

Ara li ha tocat el torn a Catalunya. La diputada Andrea Levy, una actriu pèssima i una arribista professional, ha demanat solemnement que s’obri una campanya per a recollir  denúncies anònimes contra el suposat adoctrinament en les escoles públiques catalanes.  El conflicte en l’Institut Palau de Sant Andreu de la Barca, li ha proporcionat al partit dels 4 diputats la coartada perfecta per atiar el foc de la discòrdia.

L’Estat exhibeix una llarga llista de casos d’adoctrinament indemostrables, gens versemblants, tots ells denunciats de forma anònima. Fa molt temps que tenen posat el punt de mira en una escola pública a la que han descrit públicament, impúdicament, com un autèntic camp de concentració en el que, tal i com assegurava el socialista Francisco Vázquez, no parlar en català era com dur una estrella de David cosida al pit. Hem vist també com després de l’1-O, el ministre Dastis assegurant en la televisió francesa que a l’escola catalana es podien estudiar totes les llengües inimaginables menys el castellà. Volen que el món cregui que l’escola catalana és una escola racial, una fàbrica d’independentistes. Volen estigmatitzar-la i destruir-la.

No hi ha dret. És immoral, indigne, impropi en una democràcia. I per això, GascóZoidoLevy… per la vostra immoralitat, jo us denuncio.

Publicat dins de Política, Societat | 1 comentari

El PP ara amenaça el País Valencià

*Article de Francesc Viadel publicta a Directe! la primera setmana de maig.

1200_152553846541006116175_98d011bc6b_h

Rajoy entre Luis Barcala i Isabel Bonig en Alacant. Foto/Flickr PP.

Encara no fa massa que Rajoy es va plantar en Palma per a amenaçar veladament amb el 155 al Govern de les Illes Balears a compte de la seva política lingüística així com de les seves reivindicacions per un millor finançament. Reivindicacions que Madrid vol convertir aquí i allà en el germen d’una revolta separatista.

Ara en Alacant, seguint el mateix guió, ha amenaçat també el Govern del País Valencià sense que els socialistes -coautors del cop del 155 i possibles festejadors dels taronja-hagin piulat. El cas és que Rajoy vol fer passar el Govern del Botànic per un executiu independentista i la seva tímida política lingüística per un calc de la que es fa a Catalunya des de fa anys i panys. Però al País Valencià ni governen els independentistes, ni el decret de plurilingüisme del conseller Marzà, torpedinat en els tribunals pel mateix PP amb la complicitat ideològica de la justícia espanyola, té res a veure amb l’immersió lingüística.

Tot això és irrellevant per a Rajoy i el PP embrancats amb Ciudadanos en una guerra brutal pel poder que han disfressat de croada per la salvació de la unitat d’Espanya.  No importa que els partits progressistes valencians i balears es facin els ornis davant de la cruenta ofensiva de l’Estat contra els catalans per no despertar l’espanyolisme indígena o que els respectius governs endolceixin qualsevol discurs polític que pugui recordar, ni que sigui vagament, un nacionalisme de tall perifèric. El PP ha posat la directa i com d’habitud, fa de piròman per mantenir-se en el poder sense importar-li la veritat, ni les conseqüències de la seva estratègia de tensió.

Aquesta mateixa setmana, sense anar més lluny, el PP ha obert una pàgina web per a facilitar les denúncies anònimes contra els professors valencians que suposadament facin adoctrinament a les aules. Res de nou. Des de principis dels anys vuitanta duen emmerdant l’escola pública, la universitat pública. No ho van deixar de fer ni tan sols durant els vint anys que van governar alhora que engreixaven l’escola privada o fundaven universitats com la d’El on el president Francisco Camps es va doctorar misteriosament i a hores d’ara vinculada a l’escàndol Cifuentes. La política del PP en matèria d’educació va tenir dos eixos principals. El primer aprofitar els sistema per a enriquir-se. L’eina que els ho va permetre va ser la creació d’una empresa pública per a la construcció d’escoles, CIEGSA, que en poc anys, a banda de no concloure els projectes compromesos, va acumular un deute de 2.517 milions d’euros. Finalment, l’empresa va acabar tancant deixant al seu darrere alguns episodis dignes d’una pel·lícula de gàngsters com el de l’incendi de la nau on es guardava tota la documentació en ple procés d’investigació o la desaparició de diners procedents de fonts europeus.

En l’ideològic van reduir la presència del valencià a consciència mentre seguien gairebé al dictat els principis ideològics de l’analista de FAES, González Quirós, per a qui calia que les escoles barressin el pas a “las nuevas famélicas legiones: las femenistas y homosexuales que defienden una agresiva filosofía de género, los sectarios que dicen defender la ciencia y lo que hacen es atacar la libertad de pensamiento ajena, los falsos sacerdotes que ignoran su condición y pretenden suplantar la religión de cada cual por la suya propia”.

El PP s’ha atrevit també amb la corrupció i ha intentat, sense èxit, escampar l’ombra de la sospita sobre el Govern valencià. Un PP, val a dir, podrit fins al moll dels ossos, culpable d’haver ofegat el país en el seu bassal de merda i d’haver-lo deixat tremolant econòmicament. A hores d’ara, els casos de corrupció del PP ocupen més de la meitat dels jutjats d’instrucció del partit judicial de València sense comptar que també s’investiguen casos a l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem, l’Audiència de València i jutjats d’instrucció d’Alacant, Oriola, Paterna, Sagunt, Llíria, Elx i Castelló.

No tenen vergonya ni la coneixen i faran el que calgui per abatre el partit de Rivera, un partit que veient com actua i amb quin tipus de genet es nodreix, d’arribar al poder no tardarà gaire en superar el seu original.

| Deixa un comentari

TV3 i les impúdiques televisions del PP

*Article de Francesc Viadel publicat el 6 de maig de 2018 a Nació Digital.

_image1_474dcc6e

Periodistes de RTVE protesten contra les ingerències polítiques del PP, la censura i la manipulació. Foto/Infolibre

Cap partit polític espanyol ha instrumentalitzat d’una manera tan barroera els mitjans de comunicació públics com ho ha fet el PP allà on ha manat. Les televisions del PP han manipulat la informació fins al fàstic i les han utilitzat també per a construir una realitat acomodada a la seva cosmovisió ideològica. En alguns casos, alguns dels seus prohoms se n’han servit per a enriquir-se il·lícitament.

L’arribada al poder el 2003 d’Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid, va convertir la televisió autonòmica en un eina de propaganda. Cansats de la situació, els seus treballadors van arribar a protestar davant de la Unió Europea. Els catalans saben de Tele Madrid principalment per l’emissió el 2007 del reportatge Ciudadanos de segunda, una peça del tot tendenciosa on es denunciava la pretesa persecució del castellà en el país. Tots els partits catalans van mostrar el seu rebuig mentre el d’Albert Rivera aprofitava l’avinentesa per a defensar les seves tesis polítiques i, de passada, carregar una vegada més contra TV3.

Els treballadors de Televisió de Galicia (TVG) han vingut denunciant també de manera reiterada la manipulació informativa i la censura. Fins a un 60% dels periodistes de la casa asseguren que als informatius es manipula. El cert és que la TVG fa temps que ha caigut en el descrèdit convertint-se en una televisió gairebé testimonial al capdavant de la qual se situa un consell d’administració conegut, bàsicament, per la contundent suma de les dietes que anualment percep a compte de saraus diversos.

A les Balears, IB3 es va cansar també de tergiversar la realitat per tal de poder salvar el cul d’un Jaume Matas que s’ofegava en la merda de la seva pròpia corrupció. La mateixa directora de l’ens, Maria Umbert, va ser imputada pel cas Palma Arena.

Al País Valencià, durant vint anys, l’extint Canal 9 va retòrcer la realitat fins al paroxisme. Possiblement, cap televisió d’Europa va mentir de manera tan descarada i durant tants anys. El PP va convertir TVV en un dels instruments més engreixats de la trama Gürtel i quan ja l’havia arruïnat, la va tancar destruint la vida de quasi dos milers de professionals  i les seves famílies, deixant un forat en les arques públiques valencianes de proporcions gegantines. Encara avui, els valencians se’n ressenten de la salvatjada.

Aquest dies treballadores de TVE han denunciat les pressions que reben per a fer la seva feina per part del govern espanyol. No és la primera vegada que hi ha protestes. Diversos informes documenten les mentides que s’han dit sobre Catalunya o els escandalosos silencis sobre la corrupció del partit de Rajoy. El control ideològic arriba a l’extrem de prohibir que la selecció espanyola de futbol sigui anomenada amb el sobrenom de ‘la roja’. No fa massa anys, en un reportatge sobre la central nuclear de Garoña, van fer memòria del dictador Franco com el “Caudillo“. Un periodista del programa Los Desayunos va repetir la gesta l’any passat en una informació sobre El Valle de los Caídos.

Amb Alfredo Urdaci com a cap d’informatius, TVE, va tocar el cel de la impudícia. El periodista va manipular la informació sobre la vaga general de 2002 contra l’executiu d’Aznar, va manipular la informació sobre el desastre del Prestige, va manipular la informació sobre els atemptats gihadistes de l’11-M…

El 2004 l’assemblea del Consell d’Europa va posar TVE com a exemple de “clientelisme polític” i “paternalisme estatal”. El 2013, la Unió Europea va tornar a mostrar la seva preocupació davant les ingerències polítiques del PP en la seva línia informativa. L’any passat, la televisió estatal va ser exclosa del comitè d’informatius de la Unió Europea de Radiodifusió arran dels informes professionals d’àmbit internacional en què es qüestionava la seva independència informativa.

A la televisió pública espanyola la mentida és la norma i la pluralitat -indispensable en un mitjà de comunicació democràtic- pura il·lusió de l’esperit.

Amb aquests repugnants antecedents el PP s’atreveix a donar lliçons morals a TV3, a bramar contra el seu director Vicent Sanchis. Aquest mesos hem vist com -a cor amb Ciutadans- el partit de Rajoy exigia guillotinar TV3 amb l’infame 155 per manipular. El líder del marginal PP en Catalunya, Xavier García Albiol, s’ha atrevit de ha tractat d’anormals als professionals de la televisió pública catalana mentre la seva confrare, Andrea Levy, assegurava cínicament que no responia a les invitacions de la televisió per no contribuir a la seva quota de pluralitat. Despús-ahir la mateixa diputada acusava en seu parlamentària a TV3 d’haver-se convertit en un “artefacto de difusión de propaganda nociva”. Les dues formacions de l’extrema dreta espanyola, en una carrera embogida per guanyar el campionat de la catalanofòbia i del patriotisme, acusaven la televisió pública de fer apologia de la violència pel fet d’informar sobre els Comitès de Defensa de la República. Uns CDR mutats en Comitès de la Defensa de la Revolución Cubana tant pel secretari d’organització de PSOE, José Luis Àbalos, com pel ministre medalla, Zoido.

Els fets són que TV3, una televisió controlada pel Parlament, pel Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) i per auditories independents, no para de créixer en audiència. L’emissora, amb tots els seus defectes i limitacions, és un exemple indiscutible de pluralitat i de qualitat informativa. A l’extrema dreta, naturalment, això no li agrada. Odia que s’expliqui una realitat ocultada i distorsionada a consciència en la majoria dels mitjans espanyols ostatges del Gobierno i els seus entorns de poder. Una realitat que qüestiona amargament el seu relat, que estimula el debat públic. És tan evident que quasi fa vergonya assenyalar-ho.

Fins ara han intentat escanyar econòmicament TV3, desprestigiar-la, linxar públicament el seu director. Fan mans i mànigues per tancar la televisió. De fet, si pogueren, no tan sols tancarien TV3 i Catalunya Ràdio, sinó que tancarien totes les televisions i diaris que no controlessin directament, emmordassarien els periodistes i, encara, qualsevol ciutadà que els contradigués obertament. Sense dubte, preparen el terreny, creen un clima, pressionen el PSOE, estigmatitzen. A la mínima ocasió, si poden, es tiraran damunt de TV3 com a voltors i no deixaran ni l’ossada.

 

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Les llengües d’Espanya i l’agenda oculta de la dreta

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la primera setmana d’abril de 2018.

imagen-sin-tituloHa estat justament El País qui ho havia d’advertir després de molts mesos de bombardejar amb munició de gran calibre l’independentisme català en nom de la sagrada unitat d’Espanya i contra el més mínim sentit de l’ètica periodística. Segons el diari, el PP i C’S creuen que darrere de les polítiques lingüístiques del País Valencià, Balears i Navarra n’hi ha una agenda oculta per a seguir els passos de Catalunya cap a la independència. Tot plegat, es el mateix que pensa una part important del PSOE, la Falange Española, Vox, UPyD, Fuerza Nueva i Democràcia Nacional…

Al cronista del rotatiu madrileny -el mateix que va signar un dels articles més tendenciosos que mai no s’han escrit sobre TV3- potser li deu haver semblat una novetat aquest relat de terror de l’extrema dreta compartit per l’espanyolisme de tota la vida al marge de sigles i confraries diverses. La veritat és, però, que la contalla és més vella que l’anar a peu. El basc, el gallec i el català, des que n’hi ha Estat espanyol són peces que no encaixen i que han format part d’allò que en podríem anomenar l’enemic interior. És per això que qualsevol moviment tendent a la normalització pública o la reclamació d’un igualtat en drets al castellà s’hagi interpretat com un atac intolerable. Aleshores, és quan les llengües esdevenen perilloses, capaces de transmetre la malaltia de la desafecció a la pàtria, del separatisme, un instrument del mal en mans d’apòstols de l’anti Espanya que cal cremar en la foguera.

Per a l’espanyolisme la diversitat lingüística només està bé si és com a residu antropològic destinat a usos privats, com a desfici erudit i provincià, per a expressar sarcàsticament l’existència del no assimilat a la cultura consagrada que dimana de l’Estat.

El principals valedors d’aquest discurs negaran fins a emmalaltir qualsevol animadversió proclamant les virtuts del bilingüisme i de la llibertat al dret a escollir la llengua de l’escola. D’un bilingüisme, cal dir, que no practiquen -autèntica avantsala de la substitució lingüística- i d’un dret que, evidentment, només és d’aplicació als castellanoparlants. Aquest, lluny de ser un discurs compartit per una minoria gaudeix de predica entre la majoria dels espanyols educats en un monolingüisme rabiós, adoctrinats en un nacionalisme que de tan banal com és no es pot percebre com a tal.

El 1977 el sociolingüista valencià Rafael Ninyoles escrivia “(…) per a molts el multilingüisme no ha deixat de representar-s’hi com quelcom fora d’allò normal, patològic. La percepció de les llengües no oficials, com a fenomen virulent, ha vingut a plasmar-s’hi en el Règim de la postguerra”. Des de la Transició hi hagut intents, propostes per a intentar canviar aquesta visió a què al·ludia Ninyoles. El setembre de 2005, ERC va impulsar en el Congrés una llei per a la Protecció i promoció de les llengües espanyoles distintes del castellà que va defensar el diputat Joan Tardà. Només els grups nacionalistes de la cambra i Izquierda Unida els hi van donar suport. El PSOE, a través del seu diputat Ramon Jáuregui va adduir que la Constitució ja les protegia prou i que no es podia imposar el multilingüisme a l’Espanya que parlava castellà. Citant Cervantes, Jáuregui va reblar: “es bueno que el vizcaíno escriba en vasco; lo que no es lógico es que obliguemos a los sevillanos o a los madrileños a entenderlo o usarlo”. Ningú no havia parlat d’obligar ningú.

L’Estat no tan sols no té cap interès en assumir la pluralitat lingüística d’Espanya sinó que ara mateix sembla més disposat que mai a escanyar-la.

Els actuals governs progressistes del País Valencià, de Balears i Navarra, no tenen cap agenda oculta. Per no tindre no tenen ni a penes, com en el cas valencià, una política lingüística. No oblidem tampoc que el català a València i Balears ha estat sistemàticament perseguit des de la Transició per la dreta, per grups sovint violents, per mitjans de comunicació amb una influència social notable. A Navarra l’ús de l’eusquera augmenta progressivament. El PP navarrès no ho veu com un avantatge sinó com un perill per a la supervivència del país i el PSOE li dona la raó. De Galicia ningú no en parla mentre mani el PP i ningú no tingui tampoc la temptació ni per error de vincular el gallec a la lusitanitat. Que els escriptors gallecs en renunciessin potser els va salvar la llengua de carregar amb l’estigma de la traïció latent però això també va barrar-li el pas a un mercat immens, la va sotmetre a la reclusió local, a una dialectalització vigilada.

Els partits espanyolistes tampoc no tenen una agenda oculta sinó una de ben visible. Mai no se n’han amagat. L’objectiu, ja ho sabem, és apuntalar a la força el castellà i reduir la resta de les llengües d’Espanya al reducte folklòric, a la marginalitat pública, a la melangia.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari