La CIA pot cantar missa

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 16 de juny de 2020.

Fa no res la portaveu del PSC al Parlament, Eva Granados, ha afirmat en nom de tota la seua confraria que no dona cap credibilitat a l’informe de la CIA segons el qual Felipe González n’hauria estat l’artífex del terrorisme d’Estat perpetrat pels GAL entre 1983 i 1987. No en va donar cap raó objectiva ni falta que li feia. Ho va amollar i es va quedar més ampla que llarga. Fet i fotut,  Granados, sembla que d’espies en sap més que la seductora agent Amaryllis Fox, una implacable experta en missions de guerra encoberta contra el terrorisme.

No cal dir que les seues declaracions oscil·len entre el ridícul i el cinisme més repugnant. Això ho sap un qualsevol estudiant de primer de comunicació política i, fins i tot, els pitjors assessors de l’etern PP, sempre atrapats entre el psalm, la mentida fresca i la profecia apocalíptica.

El cas és que la va dir tan grossa que estic segur que si Xavier Vinader estigués encara entre nosaltres s’hauria pixat de riure.

Justament, una vesprada d’estiu de 1995 vaig acompanyar-lo a casa d’un assenyalat dirigent del PSC que en aquell moment semblava que ja estava de voltes de tot. Com de costum, Xavier, no em va donar cap explicació de l’objectiu de la nostra visita. Només em va exigir que prestés tota l’atenció a la conversa que em fos possible i que no m’oblidés de dur amb mi un bloc i una gravadora amb bateria de sobra per si arribat el moment en podíem fer ús. Cal saber que, de vegades, les fonts s’assequen de colp si veuen que prens nota àvidament i ja no diguem si veuen que treus una gravadora. És com treure un revòlver enmig d’una partida de póker. D’ací que el veterà periodista confiés primer que res en la memòria. 

La visita, que va començar amb cafè i va acabar amb un cava fred com la neu, es va allargar per quasi quatre hores. Vinader era com una mena d’aranya de vius colors que amb la seua conversa afectuosa i hilarant anava embolicant les seues preses de caça amb una subtilesa extraordinària. Tots dos van començar parlant de vells coneguts, de coses de la vida, d’algun record entranyable però, poc a poc, va anar reconduint la conversa a alguns episodis foscos de la lluita antifranquista i, finalment, al molt rellevant paper dels socialistes en la guerra bruta contra l’independentisme basc. El vell dirigent socialista no tenia cap dubte del paper que havia jugat el seu partit en aquell afer i no va tenir cap problema en apuntar directament, sense embulls, al nucli dur de Felipe González.

Unes setmanes després aquella conversa em va dur a la Catalunya Nord on vaig entrevistar antics membres del partit socialista francès així com de la masoneria, algun exagent dels serveis secrets francesos i, també, algun ex militant antifranquista a qui no li va ni fer puta gràcia la meua visita. Van eixir a relluir alguns noms que, lluny de ser secrets, eren ben coneguts pels periodistes que portaven temps enfangant-se en el tarquim de les clavegueres de l’Estat.

Algunes d’aquelles persones amb les qui vaig parlar em van assegurar que, ajudant segons qui, estaven segurs que estaven auxiliant els seus companys socialistes en la seua tasca d’enfortir la democràcia espanyola d’un assetjament brutal per part del separatisme reaccionari basc. Com si colp, el separatisme basc representés una mena de reencarnació de l’odiat franquisme. Quina miopia política!.

D’altres, però, es sentien enganyats, avergonyits o perplexos. I, alhora, ningú no dubtava, però, que el PSOE estava ficat fins al coll en aquella horrible guerra bruta una part de la qual es jugava a casa d’ells. De tot allò, a la última, no en vam treure l’aigua clara. Algun periodista de Madrid es va avançar i això, unit a la falta de recursos, va fer que se’ns refredaren els ànims. Part de la conversa amb el dirigent del PSC -no podria precisar quina- almenys si es va registrar. Ves a saber que en va fer Vinader.   

Dit això, l’informe desclassificat de la CIA cal llegir-lo amb les imatges de González acompanyant uns somrients Vera i Barrionuevo a la presó, recordant les cel·les d’Intxaurrondo o exigint tota la veritat sobre l’assassinat de Lasa i Zabala executats en un erm a Busot, Alacant, després d’haver sigut brutalment torturats. Aquesta manera de llegir l’informe dels serveis secrets americans, no té a veure amb la defensa d’ETA només té a veure amb la decència.

Però ja sabem que a Granados, riallera com ella sola, com a l’orso de González, els la porta ben fluixa que la CIA diga el que diu; o que la monarquia s’ofegue literalment en un bassal ple d’excrements; o que el judici contra els líders independentistes fos una farsa absoluta; o que, tot plegat, aquest siga un país on l’ombra sinistra de les elits escanya qualsevol possibilitat de progrés com en 1932, i en 1975 i en 19…. Tots ells, els uns i els altres, només són actors de tercera en un teatre ple de farsants, corruptes, cínics… d’un teatre que va passant de funció en funció, sense interrupcions a penes, amb algun drama entremig… Així les coses, la CIA pot cantar missa. No saben amb qui se la juguen.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Oriol Junqueras, cartes d’amor i llibertat

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 14 de juny de 2020.

L’Oriol Junqueras acaba d’escriure Parlant amb tu d’amor i llibertat (Ara, 2020). És un llibre de cartes d’amor, ple de sensibilitat, ben reblat de referències d’una utilitat immensa per al qui vol fer el viatge de la vida amb els ulls ben oberts sense recança pel que deixa enrere encara que sigui una Troia encesa pels quatre costats, enrunada fins els ciments. És un llibre revolucionari perquè no n’hi ha res més revolucionari que l’amor quan el conquereixes, quan te’l prenen, quan el prens, quan el lluites sabent-lo perdut d’entrada, quan el dones, quan el pateixes, quan el somies, quan l’enyores… Les autèntiques barricades sempre són les de l’ànima i sense la seua existència difícilment podríem dissenyar cap acció que ens ajudés a transformar la realitat de colp, d’una sotragada.

El llibre li l’ha prologat, Empar Moliner. És un text ple d’afecte, amb aquelles abraçades semàntiques tan tendres que només l’Empar sap fer entre renec i renec, mentre maleeix la injustícia i defensa amb ungles i dents la vida. L’Empar diu en el pròleg que no coneix gaire l’Oriol. A mi em passa el mateix. Fet i fet, ens hem vist un parell de vegades mal comptades i sempre, crec recordar, al Parlament. L’he vist poc en persona. Un dia quan el visitava amb un grup d’estudiants universitaris. Literalment ens va assaltar en un passadís. Ens va fer un somriure d’orella a orella i ens va preguntar si allà ens tractaven bé i si jo mateix, pobre de mi, no els feia patir massa. Ens va donar una benvinguda de luxe. Tot seguit, va desaparèixer envoltat d’un menut eixam d’assessors atrafegats. Un altre dia, quasi un any després, vam conversar en un despatxet de les dependències del grup republicà amb l’amic i editor Moisès Vizcaino. Tots dos vam anar a atabalar-lo amb el projecte de La Veu del País Valencià. L’Oriol va entrar al despatx esbufegant. Venia del recés d’una sessió que es veu que va ser d’arrencar a córrer i no parar. Però així i tot ens va escoltar atentament com si ens conegués de sempre i ens va dedicar molt més temps del que segurament tenia. Després me l’he escoltat molt i l’he llegit. Vull dir també que em repugnen els retrets, els atacs indignes, que sovint se li fan des d’una puritat ideològica que ratlla el fanatisme de l’idiota, des del canibalisme polític més atroç i suïcida, des de l’anonimat covard que brinden les xarxes i, sobretot, des de la confortabilitat de qui conserva la llibertat. El país en va ple de patriotes abrivats capaços d’arreglar-ho tot des del sofà de casa o des del taulell del bar de la cantonada. Ja s’ho faran.

Em costa molt d’imaginar l’Oriol escrivint al chabolo, al d’Estremera o al de Lledoners, aquestes cartes senzilles i, alhora, d’una profunditat enorme. No sé perquè em porten a la memòria el plorat Francesc Codonyer, un líder de l’esquerra valencianista tossut que va pagar un preu molt car també per millorar la vida de la gent del país. El 1963, a la presó de Carabanchel, Codonyer escriu… M’ofegue tot sol/ cercant un deler/Estic en presó/d’un món carceller./Estime a tothom/i no trobe encert./Ansiege l’amor/ i engegue la fe… Quins dos grans tipus, Codonyer i Junqueras.

Ara pensava l’Oriol enraonant sobre aquell amor cultíssim i vertader sobre el qual ha escrit totes aquestes bellíssimes cartes. El pensava enraonant assegut a l’ombra, posem per cas, d’un nouer gegant al costat d’un camp de tarongers vells a la partida d’El Cano, en el terme del meu poble, un migdia càlid de meitat de novembre. En aquella àgora perfecta l’escolten els homes més savis que mai no he conegut. El meu pare, Vicent el Viudo, Eugeni el de l’Eau, Manolo el de Suïssa… duen terra per dins de les orelles i tot. Estan cansats de doblar el llom tot el matí, tota la puta vida. Sovint diuen molt sense parlar massa i parlen molt per no dir res. És com un joc. Són uns murris. Gent nostra. Secretament creuen en la llibertat principalment perquè fa molt que s’han adonat que els poderosos la racionen, te la treuen, te la donen, l’acumulen. Són tot homes de no posar-se en política però no per por, que ningú no es duga a engany. Si no ho fan és perquè prou faena tenen guanyant-se la vida però que algú probe de reptar-los. Saben estimar i tot que cinquantins, sense l’embranzida fogosa del jove, encara els altera la idea dels cossos abraonant-se en la foscor. No han llegit Estellés i, com els seus amants ferotges, tampoc no en saben res de Petrarca, ni de Riba ni de Bécquer. Simplement, ara escolten l’Oriol sota aquell cel immens, a tocar de la séquia Real del Xúquer. L’Oriol com un gegant amansit per l’oratge, un entre tants. Ara els parla de Shakespeareaprendràs que els herois són les persones que fan allò que cal assumint-ne les conseqüències… els emociona amb la història de Karènina… algú fa una ganyota entre el sarcasme i la sorpresa en imaginar-se el vell Goethe enamorat com un xiquet d’una joveneta… Què podia esperar jo del nostre retrobament, d’aquesta flor de primavera encara tancada?, es dol l’alemany…  un de tots s’imagina Leopardi passejant pel patí de la presó de Lledoners… el pare riu per sota del nas en pensar les cuixes d’Aspàsia

Vull pensar l’Oriol en aquell món ara refet de nou on habiten els meus eternament i vull pensar-lo parlant de totes aquelles històries. Sé del cert que mai ningú no ha estat tan lliure com ell mentre escrivia, escriu encara aquestes cartes… Com m’agradarà, algun dia, -confessa l’Oriol- reposar i veure’t reposar, en silenci, escoltant la pluja, sentint l’olor blava de les flors, recordant tanta vida ja viscuda i somiant tant somnis que encara tindrem l’oportunitat de viure…

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

De Franco a Pérez de los Cobos

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 7 de juny de 2020.

Quan a les vespres de l’1 d’octubre de 2017 Rajoy va enviar Diego Pérez de los Cobos a reprimir amb contundència el referèndum, el seus orígens i trajectòria no eren cap secret per a ningú. El seu pare fou candidat el 1977 per Fuerza Nueva a Múrcia. El seu germà, Francisco, president del Tribunal Constitucional, un catalanòfob sense complexos. Va ser sota el seu mandat quan es va dictar la infame sentència que va permetre la retallada de l’Estatut provocant la indignació de qualsevol demòcrata i, en general, la del poble de Catalunya que va reprendre una vegada més el seu camí cap a la independència.  

Segons va publicar la premsa, el jove Diego va ser un dels milhòmens que durant el ridícul intent de colp d’Estat de Tejero es va presentar abillat amb la camisa blava de falangista a la caserna de la Guàrdia Civil de Iecla per si se’l necessitava. Sort que tot va quedar amb una fanfarronada perquè d’haver-se consumat el colp del cert que hi hauria hagut un bany de sang de civils indefensos, de suposats enemics de l’Estat. 

Més tard, com a guàrdia civil Diego va atresorar els mèrits propis d’un patriota sense escrúpols amb una educació ideològica i sentimental ja consabuda. El 1992 va ser processat junt amb altres cinc guàrdies per presumptivament haver torturat Kepa Urra, membre del comando Vizcaya. Hi hagué judici però en quedà absolt. No es va lliurar de la condemna, però, el seu company el també coronel Manuel Sánchez Corbí que al cap d’uns pocs anys es va convertir en el cap de la Unidad Central Operativa (UOC). Una carrera, val a dir, que va poder fer gràcies a que el Suprem li va rebaixar la condemna i a que, posteriorment, el Rasputín d’Aznar el va indultar. Sánchez Corbí, tant condecorat o més que Billy el Niño, no es va estar per cert d’alegrar-se’n de que gràcies als vídeos difosos de l’1 d’octubre, la Guàrdia Civil podria anar porta per porta a ajustar comptes.  

Com siga, a Espanya combregar amb la doctrina de la mà dura no ha estat mai penalitzat. Vull dir que la particular manera d’instruir i d’investigar del coronel Diego Pérez de los Cobos, el seu passat, no van ser cap obstacle perquè un socialista com Pérez Rubalcaba l’anomenés assessor d’Interior i el fes tocar els cels del poder dins del cos armat. Si no hagués estat Rubalcaba, hauria estat Rodríguez Ibarra, Susana Díaz, Bono o qualsevol de la troupe de patriotes habituals.

El seu cessament ara, per part de Marlaska, un jutge amb moltes ombres, ha remogut les entranyes de tota l’extrema dreta perquè de dreta a Espanya no n’hi ha. El cessen perquè ha fet coses de poc de fiar encara que ell no haja tingut cap vergonya en invocar la separació de poders per a criticar el seu acomiadament. Una vegada més fuig cap endavant quan com en el vergonyós judici contra els líders independentistes va baratar tot el seu orgull per el ‘no me acuerdo, no lo sé’ i, sobretot, per un odi malaltís contra Trapero.

Però ni Marlaska, ni Sánchez, ni cap socialista s’haurien d’estranyar de les maniobres poc clares d’aquests personatges. Tot plegat, són ells els qui els han consentit, ascendit i afalagat amb tots els honors des del dia mateix que el cadàver de Franco va començar a fer pudor. Personatges cofats amb tricorni o togats, porprats o amb molts diners en bancs que queden molt lluny de la seu del molt patriòtic Ministeri d’Hisenda.

Ara resulta que tot aquest personal s’ha posat molt nerviós en veure que Podemos entrava al govern i que l’aritmètica parlamentària feia inevitable, com no pot ser de cap altra manera en una democràcia, entendre’s amb els bascos i els catalans. Nerviosos de veure que la merda inunda la monarquia i que ells, tot i continuar manant, no manen prou com per dissoldre en la nit i la boira a la meitat dels espanyols.

Espanya té la dreta més perillosa d’Europa perquè continua governant a l’ombra, perquè s’ha estès com una metàstasis en el més profund de les estructures de l’Estat en un país amb una societat on predomina la desigualtat, la ignorància i la testosterona patriotera. En un país on ells sempre tenen una hegemonia no reconeguda però acceptada.

Hi ha manera d’evitar això?. El periodista Vicent Marco Miranda, primer alcalde republicà de València i diputat per Esquerra Republicana al Congrès de Madrid, des del seu captiveri, convençut que si l’agafaven moriria davant d’un paredó, es dolia amargament del fracàs de la II República. A la república, deia, la van matar els seus enemics naturals, els que mai no van voler un país on imperés el progrés i la justícia social: “(…) la plutocràcia, la grossera intransigència clerical, el caciquisme destructor, totes les forces tradicionals al servei de les quals estigué sempre a l’abast l’instrument adequat,  l’exèrcit.”.

La república va nàixer, argumentava, amb un defecte fonamental: sense una revolució que imposés avanços audaços al vencedor, esvaís l’atmosfera enrarida per vicis atàvics i desarmés per a molts anys al vençut. Passàrem sense lluita de la monarquia a la República”. I per si no fora poc, Marco denunciava encara que es va ser molt benvolent amb els enemics principals d’aquell canvi històric. Amb el mateix Franco, podríem afegir, que va coordinar la massacre d’Astúries, responsable d’una guerra civil i de la mort de milers de persones el qual encara avui és vitolejat ací i allà sense que passe res.  

I ací estem. Amb un PSOE que fa anys i panys que nodreix el monstre, que de vegades l’aplaudeix, el reverència, l’estima públicament. Un PSOE ple de combregants amb aquesta processó d’espectres sinistres. Amb una dreta, també, que somieja amb una dictadura tècnica tal i com denunciava l’altre dia el catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo. La qüestió es saber quan de temps tardaran en aconseguir-ho. Potser estan més a prop del que no ens pensem. Mentre, a Catalunya, hem de continuar patint el permanent escarni polític, les conseqüències d’un nacionalisme espanyol supremacista que el mateix PSOE sovint alimenta, una monarquia que no volem, els efectes d’una repressió tan injusta com dolorosa. Caldrà, doncs, fer un pensament.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Caro Virgili

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital l’1 de juny de 2020.

Túmul funerari de Virgili al parc de Piedigrotta, Nàpols. Foto/Francesc Viadel

Fem uns cafès acompanyats d’unes galetes de pastisseria a l’interior del Gran Caffè Gambrinus. Estem sols i tenim taula amb unes vistes magnífiques a la Piazza del Plebiscito. Fa un dia que dona ganes de viure fins a perdre els sentits. El local, amb el seu aire ranci, els seus cortinatges pesants, els seus exagerats rams de flors, els seus cambrers uniformats, és l’escenari ideal per a declarar-se a una turista sueca acabada d’aterrar a Nàpols o, si voleu, per a fer un recital de poemes vagament puritans organitzats per una qualsevol entitat benèfica. Ara, de colp, sense avisar, podria entrar Jean Paul Sartre vestit de rigorós negre amb aquella cara de camaleó emprenyat i fotre’ns un calbot a tots dos. “No veieu que sou lliures, borinots!”, igual ens diria enfadós.  Amadeu, aleshores, potser se’l miraria per dessota les ulleres amb cara de pocs amics i la cosa segur que acabaria com el ball de Torrent. Amb els del barri del Carme, filosofies les justes.

Després hem agafat la via Cesario Console i xino-xano, vora mar, fins arribar a la Piazza de Sannzaro. L’objectiu es pelegrinar fins al túmul del poeta Virgili com ja van fer en temps antics Publi Papini Stazio, Plini el Jove, Sili Itàlic, tots els inspirats de la cort del Magnànim i, encara, els colonitzadors maleïts de la cort castellana. Ja veus tu, nosaltres i tota aquesta gent il·lustre de temps antics en la mateixa processó tants segles després. Justament nosaltres, sí, dos valencians criats entre dos segles de merda, expulsats del propi territori que no pas mai del propi país. D’un país, cal dir, que mai de la vida no tindran els malparits dels aqueus almenys mentre gent com nosaltres respirem.

Enmig de la plaça, Amadeu, em parla emocionat de l’Eneida i de Virgili. M’ho explica amb tanta passió que puc imaginar Enees a l’avern parlant amb el seu pare Anquises. Puc veure’m fins i tot a mi mateix parlant amb l’ànima del meu pare que ara em promet un futur radiant i em demana només paciència i molta valentia.

A tot això, el túmul de Virgili es troba al parc de Piedigrotta, a tocar de l’estació de Mergellina. De fet, estem allà mateix, a unes passes només, però, fatalment, agafem el camí equivocat i de colp penetrem l’empinada Galeria de Posillipo, un túnel escarpat i fosc, amb un trànsit endimoniat, ple de merda… un autèntic infern que mai no s’acaba. Amadeu camina davant, cap cot. El seguesc d’a prop. De sobte pense que potser mai no eixiré d’aquell túnel o si aquell túnel no és pas com la vida. Què m’espera al final si mai no hi ha final? El meu pare m’ha promès a l’avern la glòria com Anquises li va prometre a Enees una nissaga eterna. Què m’espera al final? Ja fa molt que no espere res. Massa temps sense notícies del futur, sense un amanyac furtiu, sense sentir l’afamegament de la femella consumir-me cada centímetre de l’ànima, massa fill de puta voltant, massa pors… Què m’espera al final? Uns dies d’hospital tan horribles com aquells que vaig passar ja fa uns anys, les vesprades de silenci inacabable?… Ai, si no fos per aquest parèntesi napolità malgrat el puto úter infecte de Possillipo.

A la última, com siga, aconseguim eixir. Sempre hi ha una eixida o altra. Aleshores, taxi i de pet cap al parc de Piedigrotta. Pujant fins el mausoleu Amadeu llança uns quants improperis contra l’arrogant Leopardi que es va fer construir un monument funerari excessiu, com una falla de rics, a la vora de Virgili. Leopardi feia cara de restret i tenia un nas llarg com el bec d’un ocell. No ho diu Amadeu, ho dic jo.

Pugem fins al túmul situat just a la vora del túnel construït al segle I abans de Crist per a unir Nàpols amb Pozzuoli. La tomba de formigó romà sembla un tambor tombat cap per avall i està com suspesa d’un precipici. Al seu interior, en un cremador d’ofrenes rovellat, els poetes, els enamorats, els idiotes… deixen els seus escrits. Uns escrits que el temps i la humitat acabaran per destruir. Caro Virgilio che io possa diventare poeta come te… escriu Sofia un dos de gener d’aquest mateix 2020 de merda. Horrible saison… Quelle saison froide et perturbante qui rend nule action… escriu N.W. en un full quadriculat, amb una cal·ligrafia maldestra, sense deixar anotada cap data. Virgili no s’hi deu trobar massa lluny. Passem una bona estona dins de la tomba humida, plena d’excrements de colom, de brutícia… Quan eixim, ens aboquem a un petit balcó i ens abandonem extasiats a la bellesa del golf de Nàpols. Uns minuts més tard, a la vora de l’estació, en un restaurant casolà caurà una paperina de fritura de peix, dos plats de pasta i una ampolla d’un blanc napolità exquisit. Mig atarantat pel vi, i el licor de després encara, no puc deixar de pensar en els malucs i els pits de la recepcionista d’un hotel a Còrdova tanti anni fa, ni amb ulls de lluna, ni amb el silenci d’una badia una boqueta nit d’abril de fa mil anys, aquelles cames… Me’n cabria al cos una altra d’aquell vi.  Ara, però, no vull beure més. Vull pensar en la vida…. si cantem els boscos, que siguen dignes d’un cònsul

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Reobrim el cas Helena Jubany

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 31 de maig de 2020.

Vaig sentir a parlar per primera vegada del cas Helena Jubany a través d’un familiar directe que mantenia una bona relació d’amistat amb el pare de la xicota assassinada. La història no tan sols em va colpir sinó que em va causar també una tristor infinita. Quin fill de mala mare podia haver segat la vida d’aquella jove d’una manera tan brutal?. Per quin motiu? En col·laboració de qui? Per a amagar què?. A colp d’ull, la història de l’assassinat semblava seguir el guió d’un escriptor de tercera però, això no obstant, no va impedir que els qui van matar Jubany acabaren eixint-se’n amb la seua. El jutge Manuel Horacio  García, del jutjat d’instrucció número 3 de Sabadell, va acabar per arxivar el cas per falta de proves l’any 2005. Fi de la història.

La família, però, mai no ha descansat. Sempre ha apuntat com a principals sospitosos a Montserrat Careta, que es va suïcidar a la presó de Wad-Ras, a Santiago Laiglesia Pla -advocat – i a Ana Echaguivel que després d’un temps entre reixes va eixir lliure. D’altra banda, sempre han considerat també que calia investigar més a fons els membres d’una de les seccions de la Unió Excursionista de Sabadell al que pertanyien tots els protagonistes.

Durant el temps que vaig guanyar-me la vida com a redactor de tribunals en vaig veure de tots els colors. Homes que havien violat les filles menors de les seues parelles, estafadors sense escrúpols, assassins circumstancials víctimes de la dissort, tipus freds i calculadors capaços de tot, molts i molts desgraciats que havien anat d’embolic en embolic fins petar a la presó. N’hi havia per a triar i remenar. Recorde fins i tot la història d’un tipus que va escanyar la seua dona embarassada i que després la va esquarterar a la banyera i se’n va desfer dels trossos pel terme de Xiva. Després dels fets, i abans que no l’enxamparen, va intentar encara refer la seua vida amb una altra dona com si no res. Des de la presó escrivia als amics de les ganes que tenia d’eixir per a celebrar la seua llibertat. Al judici va explicar els fets fil per randa sense que li tremolés la veu. Tenia l’aspecte del soca de la classe.  

Fet i fotut, tots els acusats, des de l’esquarterador fins al més miserable lladregot, semblaven en la majoria dels casos tipus normals com els que et pots trobar qualsevol dia fent cua al supermercat, a la farmàcia comprant una capsa d’aspirines, al metro camí del treball. Diguem-ne que tot allò era tan sòrdid com, alhora, terriblement quotidià. Parle de les cordes de presos tots abillats amb xandalls barats i escortats per guàrdies civils somorts entrant en processó a l’edifici principal del Tribunal Superior; dels avorrits secretaris judicials trafegant papers amunt i avall; dels periodistes desficiosos fent passadissos; de la xerrameca dels advocats de tota mena i condició fumant com carreters i fent-se escoltets pels racons. El món també era allò, clar, aquell personal, aquells pispes, aquelles sales de judicis sòrdides sempre presidides per una creu, aquells magistrats que capcinejaven ensopits durant les audiències, aquells policies que sovint no sabien ni parlar i que, malgrat tot, dels seus testimonis en depenia en part la vida d’un qualsevol… La justícia, ai!, la justícia.

Helena Jubany no en va tenir sort. Perquè li arravataren la vida i perquè els que ho van fer se’n van fotre. No m’he cansat de repetir-ho durant els darrers anys als meus estudiants de periodisme d’investigació de final de grau. Cal que sapiguem la veritat. Restituir la memòria d’aquella jove bibliotecària, engarjolar els qui la van matar. Els he animat a que furguen, indaguen, toquen els collons com només els joves periodistes amb nervi saben fer. Estic segur que algú de tots aconseguirà trobar la veritat.

Fa no res, Carles Porta, en un magnífic documental de Crims emès per TV3 va donar els detalls d’aquest terrible crim. Només cal veure’l per entendre que cal reobrir el cas abans no prescriga. A la vista del treball de Porta queda clar que bona part de la instrucció va ser un autèntic despropòsit.

La família, periodistes com Mònica Terribas, Laura Rosel, Espartac Peran o David Fernández s’han mobilitzat. Ciutadans de Sabadell, d’arreu… Han passat 19 anys i a Jubany encara no se li ha fet justícia. Encara estem a temps d’evitar que els assassins continuen en el carrer. Ho tenim tot a favor encara que no ho semble, oi Xavier Vinader que estàs en els cels? Per favor, tira’ns una mà. Reobrim el cas Helena Jubany.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/crims/crims-la-bibliotecaria-helena-jubany-capitol-1/video/6036322/

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Rosell, TV3 i la censura

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 21 de maig de 2020.

Lavagnini, autor del polèmic documental petoneja efusivament Sandro Rosell.

A les facultats de periodisme encara hi ha docents que s’entesten a inculcar als seus estudiants el concepte d’objectivitat com si aquest fos una mena de Sancta Santorum del periodisme. És, vet ací, el mateix concepte que ja fa més de mig segle Talese, Capote, Wolfe, Mailer, Breslin i companyia es van fumar en un canut de marihuana de dos papers mentre es pixaven sobre les notes que el Pentàgon difonia sobre la marxa de la guerra del Vietnam alhora que els grans diaris endolcien objectivament tots els pecats d’Amèrica, des dels linxaments dels afroamericans passant pels tripijocs entre el Govern i les grans empreses. Nixon preferia, cal dir-ho, els periodistes objectius sempre que no foren, és clar, els del Washington Post.

Avui, però, la majoria de professors, els que de veritat han exercit, prefereixen que els aprenents d’aquest meravellós ofici entenguen que el primer manament d’un periodista no es l’enganyosa objectivitat sinó la dolorosa honestedat. Ser objectiu és fàcil. Ser honest, però, és una putada i, a més, una terrible obligació.

La polèmica al voltant de l’emissió per TV3 del documental ‘El Cas Rosell’ n’és un  magnífic exemple d’aquesta disputa aspra i plena de paranys. Val a dir, que els mitjans en general han disparat contra TV3 i han comprat la versió segons la qual el seu director Vicent Sanchis va permetre l’emissió de la peça del periodista Victor Lavagnini mutilant-ne, però, una part. Han preferit, doncs, posar l’accent en tot allò que reforçava la versió d’una conspiració contra Rosell, atacar la reputació d’una televisió pública que en l’Espanya de TVE, Tele Madrid, Canal 9 i altres engendres n’ha donat proves sobrades de professionalitat i de vocació de servei públic per mal que li sàpia a Arrimadas, Cayetana i tota la quadrilla de toreros bombers.

Així, doncs, han fet la vista grossa davant de l’informe del consell professional de TV3 format per periodistes votats entre els seus propis companys en què es negava que hi hagués hagut censura i han optat, però, per donar-li bombo al del comitè d’empresa que, en canvi, s’hi posava de part de Lavagnini. Comitè d’empresa que com els de les universitats, les fàbriques de mitjons o les de rentadores se n’ocupen estrictament dels drets laborals dels treballadors.

Certament, del documental se’n va suprimir una part bàsicament perquè no estava contrastada, un requisit elemental del periodisme que un director, ni una redacció pot passar per alt. En primer lloc, per ètica. En segon, perquè se’n podrien derivar accions penals que no tant sols perjudicarien els responsables de l’emissió sinó la mateixa TV3.   

L’informe dels professionals de TV3 sobre la supressió d’una part del documental era diàfan en relació al rebuig de Lavagnini a signar-lo. Li reconeixia el dret de desentendre’ns de l’autoria atès que no acceptava les esmenes que li havia fet el director corporatiu d’esports, Christian García, però afirmava rotundament també que considerava que “aquestes modificacions” s’havien fet amb criteris informatius i no alteraven la tesi del documental. Per si encara no fos poc, afegien: “No apreciem, doncs, cap acte de censura”.

Lavagnini tenia presa d’emetre amb l’argument que Jordi Évole ja havia entrevistat Rosell. D’acord, ja sabem de què va això de les audiències. Se li va oferir poder fer una entrevista i deixar el documental per a més endavant. Però va optar pel caixa o faixa i per clamar contra una censura que no ha existit. Després hem sabut que Rosell manté vincles d’amistat molt directes amb el periodista en qüestió. Ja hem ensopegat amb la puta honestedat.

Dit això, tothom pot fer una mirada a la trajectòria lamentable de Lamela, cagar-se al mig de l’abús de l’instrument judicial de la presó preventiva que tant amargament han patit els presos polítics. També pot, si vol, repassar la vida i miracles de Ricardo Teixeira, furgar en les guerres de Mediapro… Fins i tot, apuntar-se al bombardeig sistemàtic contra TV3 i pensar que aquesta està en mans del Ku Klus Klan o de la secció femenina de la Falange en un darrer exercici d’autodestrucció nacional. Malament el dia que no tinguem una televisió nacional.

Com a jornaler d’aquest ofici se m’escapen moltes coses però ja no estic per a empassar-me segons què. Ben mirat, cadascú que faça el que el seu enteniment li permeta.

Estic convençut que d’haver sabut alguns aspectes de la relació entre l’autor del documental i Sandro Rosell, ni Sanchis, ni el director d’informatius, David Bassa, dos grans professionals, haurien permès la seua emissió. Fet i fet, la solució salomònica adoptada ateses les circumstàncies va ser la millor però ha tingut conseqüències lamentables. Vergonya.

Publicat dins de Societat, Televisió | 1 comentari

El meu món

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 20 de maig de 2020.

Plataner del Parc Salvador Castell d’Algemesí. Foto/Amadeu Llàtzer.

Els paisatges canvien d’imprevist, sovint violentament, sovint subtilment, verinosament, tristament, acomboiadament, salvíficament… Un paisatge és un món i mai no ens ho pensem que aquest món pot desaparèixer, mutar, transformar-se en alguna cosa impossible de reconèixer perquè en el fons de tot ens atemoreix la idea inquietant del moviment. Vam assassinar fa massa temps, a traïció, el nòmada assilvestrat i poderós que ens va habitar, que matava per menjar, que explorava, que feia la guerra sense pietat, aquell caníbal voraç per necessitat però també per gust.

Vivim acontentats pensant que els paisatges no poden canviar. Fet i fet, com podria canviar un món així com si no res?. Vull dir el món o aquell paisatge que tenim al davant nostre dia rere dia, any rere any, el mateix que veiem des del balcó de casa o des de la finestra de la nostra habitació on hem follat fins a plorar de felicitat, on en alguna ocasió hem estat vençuts per una febre criminal que ens ha esquarterat el cervell i les entranyes, on hem descansat els ossos ara entumits i vells, on hem passat la nit en vetlla, desesperats… Quina gran equivocació, però.

I en això, mentre vivim confiats, va i un dia, els déus, fan un clic en alguna part del mecanisme invisible del destí i, de colp i volta, davant nostre apareix un nou horitzó en què penjar-se i somiejar, on tatuar el nostre pànic. Si fa no fa, els déus empren el mateix mecanisme d’aquelles menudetes televisions de plàstic que es podien comprar a les desmanegades botigues de souvenirs junt amb una gitana, un toro i un barret de mexicà. Darrere de la televisió hi havia un foradet. Miraves per allà, llavors accionaves un botonet (clic!) i, de sobte, anaven passant unes imatges grogoses de la Sagrada Família, de les fonts de Montjuïc, de la Santa Maria, de la nòria del Tibidabo, de Colom amb el cap cagat de merda de coloms assenyalant amb el dit el forat del cul d’un colom… ohhh! Barcelona groga, pudenta, immensa, misteriosa… la dels grissos i les putes velles de la Plaça Reial, la dels carrerons plens de mosques i els bars untosos… 

El cas és que ja fa dies que no veig els meus plataners. Els plataners del confinament, els del confiament i la decepció, els plataners sensuals de la primavera, els que es tornen moribunds de pega quan arriba l’hivern inclement. Ara, des d’ací estant, només puc pensar amb ells com en una mena de gegants mil·lenaris que travessen enmig de la nit i la boira un somni antic habitat pels meus morts, pels meus vius, tots ells, els uns i els altres, embolcallats amb els filaments sagnants i pegallosos de la memòria com fetus estranys a punt de nàixer a una nova vida.

Ja no escolto tampoc l’aprenent de pianista executant decentment Chopin. Ni a les huit de la vesprada al trompetista de jazz que toca samba. Ni sent les cançons de la jove veïna estrangera a la que un dia li vaig veure les cuixes mentre prenia el sol i fumava maria al seu balconet… Els déus, per collons, m’han canviat el paisatge després de fer-me molts avisos quasi imperceptibles… aquella pintada en el mur ennegrit del Gesú de Nàpols, aquell intent de besada furtiva acabat en fracàs, aquells silencis llargs i dolorosos, aquell no poder estar, les llargues passejades en solitari, aquella impossibilitat de rescabalar el bon humor d’un qualsevol racó del passat.

Des d’ací estant, ara mateix, veig les muntanyes d’un verd esmaragda crepitant sota un cel immens. A boqueta nit, el veïnat ix als balcons i a les terrasses interiors a prendre la fresca i a xerrar. Hi ha una xicota xinesa de molt bon veure que quasi sempre ho fa amb una diadema rosa cofada al cap i unes bragues ben ajustades a les seues natges rodones com bresquilles. De vegades, també ix al migdia, quan fa solet. Al balcó del seu costat, un tipus tatuat des del canell fins al clatell, fa peses per a posar-se com un bou… la cridòria alegre i convivencial s’allarga fins ben tocades les onze de la nit quan a la muntanya pampalluguegen milers de llumenetes… ¡Antonio! ¡dile a tu hija que se pase mañana!… Ya le digo, ya, que ahora está mu ocupá… Trini, ¿pa cuándo vas a bajar?Ya han abierto los chinos… ¿Ah, sí?…  Els missatges corren d’una finca a l’altra. La piuladissa dels ocells també s’allarga fins a ben tard. Els coloms salvatges coronen les antenes de televisió com àligues de broma de penons de guerra romans. Hi ha roba estesa per tot: roba barata, necessària, la justa, samarretes de mercat, tangues minúscules, bates de fer feina, jeans gastats de paleta i pintor… Algun matí algú posa un pasdoble. M’encantaria que em posaren un dia Francisco alegre y olé… Ho dic perquè me la va cantar una xicota després de cavalcar-me amb suavitat un estiu xafogós en la diminuta habitació d’un sobreàtic de Ciutat Vella quan jo encara quasi ni m’afaitava. No sé qui de tots els veïns se n’encarrega de la banda sonora d’aquest nou paisatge.

Algú amb molt sentit de l’humor ha posat a la vora d’aquell formiguer el nom de Dant a un carrer. I Beatriu, què?. Qui se’n recorda de Beatriu comprant al mercat, fent-se trenes llargues a la perruqueria del barri, marcant cul amb les seues malles barates… Qui escriurà el seu plaer de dissabte a la vesprada, la seua solitud les hores del diumenge quan a la tele fan futbol.

El meu amic Amadeu, el del carrer de la Capella (primer ho fou del Parc Salvador Castell) bonhomiós i enraonaire, un punt tristoi, no sap que m’he quedat sense els meus plataners. Sense saber-ne res, doncs, de sobte, m’envia al telèfon la foto d’un, del més gran que mai no he vist. El conec perfectament. Prou que ho sap. Sota aquell arbre hi va haver ara fa més de quaranta anys la paraeta. Era una caseta com de guardaagulles de tren color blau que l’atenia un castellà malacarós, crec recordar. Un tipus que enganyava als xiquets amb les tornes. Li faltava un ull?… No ho recorde. Els diumenges m’encimbellava de puntetes al mostrador i comprava uns paquets de cromos, regalíssia i magnèsia, pipes… i, tot seguit, tornava com un coet cap a casa… El meu plataner. El meu món. El meu paisatge.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

O memòria o repetició de la barbàrie

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de maig de 2010 a LaRepública.cat

Els darrers anys mai no m’ha deixat de sorprendre que molts dels estudiants del darrer curs del grau de periodisme desconeguen que va ser Auschwitz o bé que no arriben a capir del tot el significat profund d’aquell indret. Molts tenen una idea aproximada dels camps de concentració i d’extermini nazis, sovint confusa, bàsicament nodrida per les pel·lícules, inconnexa amb les realitats més catastròfiques del món contemporani. Tampoc no en saben res de les atrocitats del règim franquista o, posem per cas, de la matança de Srebrenica, o del genocidi ruandès, de tantíssimes altres catàstrofes que els haurien de concernir com a futurs periodistes i, sobretot, i simplement, com a éssers humans. No és culpa d’ells ni tampoc és un mal només del país. Tot plegat, les noves generacions de països del nostre entorn pateixen de la mateixa amnèsia. Una amnèsia tan perillosa alhora de prevenir el feixisme justament en uns temps tan convulsos com els que vivim… Trump, Erdogan, Salvini, Aznar, Abascal, Casado, Orban… la crisis humanitària dels migrants, les desigualtats socials, l’agressivitat criminal del capitalisme més salvatge, els fanatismes…

Un dels exercicis que fa molt de temps que els suggeresc és que entrevisten algun dels deportats a Mauthausen, el camp on van anar a parar 7.000 republicans, 2.000 d’ells ciutadans dels Països Catalans. Malauradament, però, a hores d’ara, aquest ja és un exercici impossible. Tots han anat morint, els de Mauthausen, Dachau, Ravensbrück… i ho han fet més o menys en el silenci. Alguns pobles, de vegades, col·loquen una placa o aixequen un monument en un aplaça. Algun historiador local els recupera en algun opuscle. Es publica una breu notícia en un diari comarcal. Al remat, queda poca cosa.  

Als anys 90, encara sobrevivien unes desenes d’aquests catalans que mantenien una certa activitat a través de l’Amical de Mauthausen. L’associació es reunia en un modest pis al carrer Aragó de Barcelona, enfront del Mercat de la Concepció. Allà vaig conèixer Miquel Ulldemolins, Joan Escuer i d’altres deportats, el relat dels quals em va impressionar. Lluitaven amb les forces que encara els quedava per a preservar el seu testimoni de l’àcid corrosiu de l’oblit. També perquè fossin reconeguts per Alemanya com a esclaus del III Reich. Es tractava d’un reconeixement que havien obtingut tota la resta de deportats europeus gràcies a la pressió política dels seus estats. Espanya fins aleshores mai no va voler saber-se’n. D’altra banda, durant els darrers anys, el reconeixement oficial obtingut, tard i malament, ha estat molt per dessota d’allò que hauria calgut. No cal dir, que han tingut més sort els voluntaris de la División Azul, els Caídos por Dios y por España o els torturadors franquistes com Billy el Niño que han mort carregats de medalles i d’incentius salarials pagats per l’erari públic en compensació pels seus brutals serveis.

Espanya no ha digerit, ni crec que ho faça mai, el seu passat recent feixista. És un llegat que inspira la dreta nacionalista i que penetra fins el moll dels ossos les estructures més profundes i amb més poder de l’Estat. El silenci ha estat la millor disfressa.

Durant la postguerra, per raons òbvies, es va silenciar la història dels deportats republicans. El 1963 Amat Piniella va publicar en català la novel·la K.L.Reich, escrita a Andorra el 1946 un any després de ser alliberat de Ternberg, un camp annex de Mauthausen. Durant anys el llibre no va passar la censura per “falta d’objectivitat”. Van publicar-se altres textos però sempre sense gaire recorregut.

L’any 1976, però, la periodista Montserrat Roig va escriure un llibre fonamental, Els catalans als camps nazis. Va omplir un tristíssim buit i va obrir els ulls a molta gent. Al pròleg, Roig (qui se’n recorda, per cert, de Roig?) escrivia: “(…) El silenci que han fet planar per damunt dels catalans, dels republicans, dels vençuts de la guerra, m’ha semblat, tot sovint, que era un silenci que volien fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa.” I afegia: “Veia que si no retornàvem la paraula als qui l’havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat. Però hi ha silencis més feixucs que d’altres. Si damunt de la nostra guerra civil hi ha hagut una boira fictícia però densa, hi ha aspectes del nostre passat recent que semblen haver estat engolits per l’absurd, pel no-res.” 

Uns anys més tard el gran èxit de la sèrie televisiva Holocaust basada en una novel·la de Gerald Green, va descobrir a la societat espanyola la tragèdia de la Xoà. Em tem, però, que el drama dels deportats catalans va continuar sent un episodi fosc, poc conegut, fins i tot desvinculat de l’horror del franquisme que va ser, en primera instància, el primer responsable i còmplice necessari de la deportació dels republicans. Franco i Serrano Súñer, sabedors del que passava a l’Europa ocupada i a l’Alemanya nazi amb els enemics de l’Estat i les races inferiors, van deixar que els nazis s’encarregaren d’exterminar aquells deportats com molt bé ha demostrat la historiografia. També ells van ser un assassins, quin dubte i pot haver.   

Tantíssims anys després, les coses no han canviat gaire. Zapatero va fer un simulacre de reconeixement que, a la última, va enterbolir la rocambolesca, trista i lamentable història del fals deportat Enric Marco que va arribar a presidir l’Amical. La biologia ha fet la resta. La memòria històrica sembla encara una assignatura tan incòmoda com prescindible per al poder. Sovint, també, no passa de ser una comèdia negra… El funeral d’Estat de Franco, la ministra Calvo felicitant els 99 anys de la sinistra Legió espanyola, Sánchez dipositant la rojigualda sobre la tomba del malaurat Antonio Machado en Cotlliure, el boicot permanent a la veritat històrica d’una dreta incivil, podrida i franquista sense complexos que es permet el cinisme de titllar de criminal Lluís Companys o de totalitaris els independentistes. Són, els uns i els altres, una vergonya.   

Ara, com en 1976, l’any que Montserrat Roig va descobrir-nos la tragèdia dels nostres deportats, cal fer un esforç per a retornar aquesta memòria i que actue com a vacuna contra la temptació totalitària. No en tenim cap altra. O memòria o repetició de la barbàrie.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Un estiu a Alsàcia

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 5 de maig de 2020.

Des del balcó de casa quasi puc tocar amb les puntes dels dits les branques dels gegantins plataners d’ombra que escorten les amples voreres del meu carrer. El diccionari de l’enciclopèdia n’informa que es tracta d’un gènere d’arbre caducifoli de la família de les platanàcies, d’escorça grisenca que es desprèn a plaques, fulles palmades, flors en glomèruls esfèrics pènduls i fruits en núcules amb llargs pèls a les bases. Els plataners podrien ser, doncs, quasi bé com les persones, bells i enigmàtics, forts i tous alhora, fàcils d’infectar i de morir desfets, corcats per dins. Al·lèrgic com soc al seu pol·len en mantinc una relació prudent des d’aquesta banda de la barana. Distància potser de l’amant escarmentat o de la del xiquet poruc i una mica idiota. No hi ha res de pitjor, trist i lamentablement ridícul que un xiquet idiota a la meitat de la vida.

Com siga, vull dir malgrat la distància que serve sobretot si es primavera i s’aixeca el vent, l’evolució vital dels que encara són els meus plataners, m’acompanya durant tot l’any, en molts moments, a les sis del matí o a la mitja vesprada, a boqueta nit… Me’ls mire amb un punt d’obsessió malaltissa. De vegades em semblen una mena de màgic camí cap al cel. D’altres, en canvi, se’m figuren indestructibles barrots d’una presó que m’atrapa a mi i al meu paisatge fixe de ciutat. Sempre em diuen coses.

Aquests dies en què el balcó de casa s’ha convertit en la coberta d’un espectral transatlàntic creuant la mar d’una nit sense fi, la visió dels plataners m’ha retornat sobtadament el record d’aquell càmping de Kruth a la Vall de Saint-Amarin, en el cor dels immensos i impenetrables Vosges.  Pol, té sis anys, és un nino, despert, espantadís i somiador. Juga a la vora del bungalow a caçar bitxos. De vegades, espia al·lucinat una banda de germans holandesos més dolents que la tinya que es tusten a força de bé. Gemma i jo sempre observem el xiquet des del porxo. En caure la nit baixem a la cantina. Fa fred i en un tres i no res les cuques de llum faran les seues acrobàcies en el cim dels roures i els faigs. Els campistes alemanys, flamencs, francesos… beuen i mengen mentre una mena de trovador anglès amenitza la vetllada. El xiquet sempre cau rendit després de la segona cançó. A l’endemà més. En aquella cantina m’he begut el millor vi de vignes vieilles alsacià de la meua vida. Un vi color d’or que t’elevava… Vaig pagar una bona suma per ell. El bon vi no té preu.

De vegades, la jornada de les nostres vacances a Kruth acaba al costat del llac artificial Wildenstein on pots pensar el silenci i veure el futur amb esperança. Hi ha també les escapades a Colmar, Estrasburg, a Friburg, fins i tot a Basilea.

Un dia Pol i jo fem una llarga passejada al mes alt de Le Grand Ballon mentre parlem de les nostres coses. El vent allà dalt et pot tombar de tos. Gemma espera asseguda en un pedrisset. Després el xiquet l’explica emocionat que ha vist no sé quants països tots d’una sola ullada.

Algunes vesprades tots junts visitem l’ermitori de Sant Nicolau al costat d’un rierol on podríem trobar, si de cas ens esforçarem, fades. M’agradaria haver-les trobat només per demostrar-li al nostre fill que la realitat també és el que no és real. Alsàcia sencera se’ns fa petita i tot i això encara hi tornarem un altre any en circumstàncies, però, molt diferents.

Aquell estiu, finalment, acaba a Colònia. Arribem a casa els nostres amics colonesos amb l’aspecte de les restes d’una tribu nòmada acabada d’eixir del bosc. Aquell estiu en els Vosges, i en una Colònia plena de vida, vaig oblidar-me una mica de l’ombra espanyola. Havíem deixat enrere per unes setmanes una Barcelona consumida en una crisi terrible. I si ens quedem a Alemanya? Vaig pensar. A fer què? Sempre serà millor que aquella merda d’Espanya, em responia. Massa major ja per aventures, però. Massa major ja per a quasi tot. M’aterrava la idea de passar la necessitat que van passar els meus pares i jo amb ells i els meus estimats germans. Vull dir, no poder comprar una ampolla d’oli quan es necessitava. Ni permetre’s un paquet de tabac. Contar-se els cèntims per omplir el dipòsit de l’esgavellat ciclomotor amb què el pare anava a treballar. Passar només el dia, i els mesos, tancats a casa, pràcticament com ara. I sort encara dels hiverns i del jornal de la collita de la taronja, d’aquells curts períodes d’aparent i provisional plenitud. Tot un esperó per als condemnats al fracàs. Si el meu pare veies tot això d’ara, si em veies ara…  

Aquell any del nostre viatge a Alsàcia va ser un any de merda, un temps fosc. Milers de famílies desnonades, aldarulls estudiantils a València contestats amb la testerònica i incivilitzada brutalitat policial espanyola de costum, les retallades econòmiques salvatges, la impúdicia dels banquers lladregots mereixedors de ves a saber quin càstig. L’any vergonyós del “me he equivocado, no volverà a ocurrir” del mataelefants ignominiosament trencat pel maluc després d’haver estat follant i gaudint a cor que vols allà a l’Àfrica Austral mentre els seus súbdits s’ofegaven en la misèria. La luxúria del senil és frustrant, produeix vergonya aliena. La insensibilitat del poderós i el seu cinisme davant de la desgràcia dels més desfavorits hauria de tenir un càstig cruel pitjor que el de l’estranyament i l’oblit. 

Aquell va ser, recordeu-vos-en desmemoriats indignes ara que tornen a aguaitar tots els monstres per les esquerdes de les vostres pobres i fragilíssimes seguretats, l’any de la rata Rato que ara corre pel carrer, dels comptes falsificats de les autonomies depredades per la verinosa dreta. L’any de la prima de risc i de les amenaces de rescat bancari mentre, recordeu, els grecs morien sense escapatòria com en una pesta indeturable. L’any del criminal medicamentàs i del repartir almoina als aturats sense solució… 400 euros, 400 euros… A pollosos! Cridaven els padrins eufòrics a les portes de l’església després del bateig mentre arrefilaven a l’aire uns grapats de pessetes i duros i reien davant de l’espectacle dels xiquets tirant-se per terra per fer-se amb el botí. A pollosos! aturats de merda!…cridava el padrí Rajoy… Quin any, quins anys terribles que sembla que encara no s’han acabat, que tornen una i una altra vegada mentre ens fem grans. Mentre alguns es consumeixen en els seus naufragis particulars i incomunicables, en els seus inferns, sense cap perspectiva, només contemplant amb espant que la velledat se’ls va menjant per un garró, esperant tal vegada un punt i final alleujador. 

Vaig passar molta por aquell any i malgrat tot ara entenc que aquell estiu vaig ser feliç amb els meus i que la por va quedar atenuada i mig vençuda i això és el que em va permetre continuar, remuntar, lluitar amb força. Pujar el meu fill. Ho sé ara. Sempre és una putada arribar tard a reconèixer les obvietats, les coses importants. Cal acceptar-ho. Som estúpids. Ningú no se’n lliura. El que passa potser és que la felicitat sovint s’amaga darrere dels temors més paralitzants, com si jugarà, i no es deixa veure fins molt temps després quan d’ella ja només en queda una ombra mig amagada, posem per cas, entre el brancatge d’aquests plataners immensos que em fan companyia i que ara mateix, aquests dies, aquestes tardes de dolorosa incertitud, llueixen esponerosos el seu fullam renovat, promiscu, ple de vida. Un qualsevol estiu caldrà tornar a aquell bosc.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Abascal i el ciutadà Bergoglio

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat l’1 de maig de 2020.

L’ultradretà Abascal al Congrés.

El líder de Vox cada dia està més a prop de Mario Moreno Cantinflas, vull dir per la manera d’enraonar, i més lluny de Blas Piñar en haver-se atrevit a faltar-li al Sant Pare de Roma.  “Estic aquí perquè no estic enlloc”, afirmava el mexicà sense deixar de moure el seu bigoti. Alguna cosa així li passa al subvencionat d’Esperanza Aguirre o la còlera de Déu que està en el Congrés com podria estar en el circ, en una piscifactoria, en el pic d’una muntanya o treballant en un qualsevol lloc si de cas sabés com es fa això de treballar.

El cas és que fa uns dies Abascal es va atrevir a dissentir de la proposta del papa Francesc d’establir una renda mínima vital per als més desfavorits. Ho va fer desdenyosament, titllant al pontífex de “ciutadà Bergoglio” i comminant-lo subtilment a que es posés la llengua en el cul i es limités, si de cas, a parlar de sagraments i altres assumptes religiosos. Potser es pensava que l’ofenia sense tenir en compte el que pensa bona part de la seua congregació.

Segons Abascal, igualar a tothom sense excepció des del president del Banc d’Espanya a la darrera caixera de Mercadona amb 600 o amb 700 euros de sou menaria directament al paradís comunista que ens vol fer empassar Pablo Iglesias. De veritat hi ha algú que estigui pensant una bestiesa així? Vol dir Abascal que Bergoglio és també un comunista recalcitrant? Que el papa és el més devot dels votants de Podemos?. És clar que no. L’espavilat aquest només busca escarotar el galliner, remoure les entranyes d’alguns milers de treballadors que encara es pensen que Vox els traurà de la misèria. I el mateix fa l’altre subsidiat de Casado o la vehement Arrimadas quan pretén comparar els modestos plantejaments en política social del Gobierno amb polítiques de tall castrista o bolivarianes sense que ella mateixa sàpiga que collons diu. 

Amb tot i això, i després de riure’ns per les butxaques, no deuríem passar per alt que l’opinió d’Abascal -com la dels seus aliats ultres- és també la d’un sector de l’església espanyola que, incomprensiblement, encara s’encauen en les antigues trinxeres del pensament reaccionari a risc de perdre la poca parròquia que encara els segueix.

Només uns dies abans de les declaracions d’Abascal, el portaveu de la Conferència Episcopal Española, Luis Argüello, va assegurar que aquest ingrés mínim vital hauria de ser només provisional a fi d’evitar que “amplis grups de ciutadans acabaren vivint de manera subsidiada”. Es referia especialment als joves, justament als joves, un dels sectors de la població mes putejats per la crònica situació de desigualtat social.

Argüello, per cert, també va carregar contra la “qüestió ecològica”, concretament contra la preocupació social en la lluita contra el canvi climàtic que s’ha despertat amb la pandèmia. En definitiva, entenc que va insinuar que calia oblidar-se d’un canvi de paradigma econòmic. Ni una paraula grossa, doncs, contra els grans especuladors de l’habitatge, contra els evasors d’impostos, contra els industrials sense escrúpols, contra els que blasmen i persegueixen els migrats, a favor dels explotats… Bo, no perdem el temps. Tampoc anem ara a descobrir res que no sabérem ja des de ja molt de temps.

No sé el papa que deu saber del subsidiat Abascal ni tampoc dels gens caritatius bisbes espanyols. El que segur que no desconeix són els privilegis de què gaudeix l’església a Espanya en virtut del concordat amb la Santa Seu de 1979, signat abans de les primeres eleccions democràtiques. Un acord segons el qual l’Estat es compromet al sosteniment de l’església que continua depenent en bona part de les arques públiques.  L’església tampoc no paga impostos per activitats relacionades amb la seva funció religiosa darrere de la qual sovint es desenvolupen activitats lucratives. Per si no fora poc, controla un 60% dels centres concertats on és l’Estat el que paga la nòmina del professor de religió i l’església, però, qui l’escull. I encara cal parlar del problema de les immatriculacions, una prerrogativa que li ha permès registrar immobles en la notaria sovint contra l’oposició de no poques comunitats de veïns indignades pel que han entès com una usurpació en tota regla.

En fi, que el ciutadà Bergoglio ha de saber que l’església fa i desfà en Espanya sense que ningú no li diga res, amb la tranquil·litat que cap jutge l’ensumarà, sense que mai de la vida el Tribunal de Comptes, tan diligent contra els enemics d’Espanya, s’haja preocupat de veure que couen.

Feia temps que l’església no badava boca almenys des que va aconseguir posar de genolls Zapatero traient-li del cap la revocació del Concordat del 1979 i aconseguint fins i tot que els millorés la cessió d’una part dels impostos provinents de l’IRPF. Ara, però, s’han tornat a desfermar espantats com xiquets de veure els podemites governant amb els qui consideraven gent d’ordre. L’enrabiada no els fa cap favor i menys encara que un tipus com Abascal els faça l’ullet. No crec que en Abascal, ni tampoc en tota la tropa de neoliberals furibunds de religiositat folklòrica i supersticiosa puga trobar l’església els veritables defensors de la doctrina cristiana que, segurament, es deixen la pell en parròquies miserables o en escoles que es cauen a trossos.

Tot plegat, el ciutadà Bergoglio té un problema molt gros amb l’església espanyola. De fet, no es pot voler ressuscitar a la humanitat del coronavirus colze amb colze amb els que el combaten en primera línia mentre alguns dels seus dirigents només viuen per a ressuscitar Franco i la seua església dels privilegis, la victòria i la venjança.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari