Promocions de figa i pardal

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de juny de 2021 a Nosaltres la Veu.

Promocionar una marca de ciutat representa posar en valor tots els atributs positius d’aquesta i difondre’ls mitjançant tots els canals possibles com ara el màrqueting, la publicitat, la relació amb els mitjans de comunicació o les relacions públiques. A l’última, la reputació de les ciutats genera molts beneficis en termes econòmics i pot representar, també, un esperó important per a la cohesió social.

Això no obstant, no és ni de bon tros fàcil fer-ho bé. No n’hi ha prou amb què una ciutat tinga unes característiques atractives que cal que es combinen amb una gestió de govern eficaç i amb facilitats per a possibles inversors a l’hora de desenvolupar negocis. Cal també la implicació de la comunitat, campanyes creatives, recursos i molta constància en un context de ferotge competència. Sens dubte, en un món globalitzat la reputació és clau en el desenvolupament econòmic i el benestar de les ciutats.

N’hi ha d’algunes, com Nàpols, que poden considerar-se entre les més belles del món, però que, en canvi, gaudeixen d’una mala imatge. La gran capital del sud d’Itàlia pateix la xacra de la delinqüència organitzada i, d’altra banda, és evident que la netedat dels seus carrers no és precisament envejable. Bona part de la política de l’exmagistrat i actual alcalde napolità, Luigi di Magistris, ha consistit a trencar-se les banyes per tal de superar amb èxit aquests dos obstacles amb la implicació de la ciutadania. Es tracta al capdavall que el veïnat se senta orgullós del lloc on viu i faça les seues aportacions per a millorar-lo.

Sempre he pensat que la ciutat de València té molt a oferir i més encara en un moment en què l’etapa de beirutització del centre històric sembla haver-se frenat, si més no, parcialment. València és una ciutat a descobrir, si se’m permet, la més italiana de les dels Països Catalans, però en canvi la seua projecció s’ha abordat sempre en termes d’un provincianisme espatarrant, groller i pobre.

Els intents de l’alcalde socialista Ricard Pérez Casado de situar-la com a una de les capitals del Mediterrani ràpidament van ser sepultats per les polítiques de Rita Barberà, Lizondo i companyia. La dreta conservadora va convertir la Mostra de Cinema en un sainet indigerible i indirigible, i la ciutat en poca cosa més que una platja desitjosa de rebre el turisme madrileny.

Les coses han millorat encara que no en la proporció que caldria i que la ciutat i els valencians de tot arreu es mereixen. Cal recordar que polèmiques com la del play-back del regidor Carlos Galiana durant la gala de nomenament de la Capital Europea de la Innovació no ajuden gens a enlairar la marca. Fa res, s’ha donat un incident en relació amb la promoció de l’ecotira en el Mercat Central que no per anecdòtic dona idea de la poca importància que se li dona a la qüestió reputacional.

Per mimetisme amb la capital o justament perquè no és referent de res, moltes altres ciutats valencianes han caigut en aquesta manca d’interès, de visió estratègica. Cocentaina i Catarroja han estat protagonistes els darrers dies de dues campanyes de promoció del comerç local del tot impresentables, amb eslògans barroers que, a més, situen el valencià en l’àmbit de la grolleria i el desficaci. Justament, allà on han volgut els seus enemics tradicionals que estiguera. A Concentaina, «Si tens figa o pardal, compra al comerç local», campanya promoguda per l’Associació de Comerciants Local; i a Catarroja, «Me cague en la figa ta tia… fes el favor de comprar ací per un dia», per l’ajuntament i els comerciants locals…

Anècdotes, sí, d’acord, però prou significatives d’un estat d’esperit de la gestió pública a aquestes alçades del ball i després d’haver patit durant anys i panys la falta d’imaginació d’un bloc conservador. No eixim de la terra de Bernat.

El meu amic, el sociolingüista i escriptor Toni Mollà, es lamentava amargament en una piulada de les campanyes a què m’he referit. Assegurava irònicament Mollà que no n’hi havia prou llibres a la seua biblioteca per a entendre el pensament profund que compartien les dues campanyes de suposat suport al comerç local. «No sé si llegir ara Les metàfores de la vida quotidiana de Lakkoff o exiliar-me», asseverava un punt dolgut.

Del cert, que aquest no és la mena de país que somiàvem fa quaranta anys llargs. Tot plegat, a casa nostra continua pesant més la grolleria, en definitiva les promocions de figues i pardals, que no pas la promoció dels valors d’una bona societat com l’entén el sociòleg Baugman si és que no volem citar, una vegada més, al dimoni de Sueca.

Potser és que no tenim remei i sense remei, és clar, no n’hi ha reputació que valga ni ací ni en Nova York ni en Singapur.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Europa estreny Espanya pels presos polítics

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 5 de juny de 2021.

Mentre l’extrema dreta s’agrega per a vociferar en Colón contra els indults dels presos polítics a toc de tambor de la plataforma de Rosa Díaz, Unión 78, Europa posa en el mateix sac Espanya i Turquia a compte de les seues maniobres repressives contra la dissidència a la ideologia d’Estat.

El cas és que a penes fa uns dies, el Comitè d’Afers Legals del Consell d’Europa va demanar l’excarceració dels presos catalans, la retirada de càrrecs contra els funcionaris que van participar en l’organització de l’1-O i la reforma dels delictes de rebel·lió i sedició per tal d’evitar penes desproporcionades per «transgressions no violentes» o la criminalització de referèndums com el del 2005.

Cal dir que l’informe, redactat pel socialista letó Boriss Cilevics, ha eixit avant amb 21 vots a favor i només 6 en contra. Tot plegat, l’organisme europeu considera que l’expressió d’opinions merament independentistes no pot ser motiu de persecució penal alhora que ha recordat que diversos dirigents polítics catalans van ser processats i condemnats a llargues penes de presó per sedició i altres delictes a causa de declaracions fetes durant l’exercici dels seus mandats en suport «d’un referèndum inconstitucional sobre la independència de Catalunya l’octubre de 2017».

Per acabar-ho d’adobar, el Comitè recorda que les autoritats espanyoles no poden exigir als polítics catalans que «repudien les seues opinions polítiques profundament arrelades» a canvi d’un règim penitenciari més favorable o d’una oportunitat d’indult. Això no obstant, sí que poden exigir que es comprometen a perseguir els seus fins polítics sense recórrer a mitjans electorals.

Immediatament després de la difusió d’aquest informe, el Tribunal General de la Unió Europea retornava provisionalment la immunitat parlamentària de Puigdemont, Comín i Ponsatí, immunitat que evita una vegada més l’extradició dels líders polítics sol·licitada pel jutge Pablo Llarena acusats d’haver comés els delictes de sedició i balafiament.

El Gobierno ha encaixat l’informe fent la puta i la Ramoneta. Per una banda, assenyalen que Cilevics reconeix que l’actuació dels independentistes fou il·legal i inconstitucional i que Espanya va actuar dins dels paràmetres d’un Estat de dret. Amb tot, considera que tot l’informe parteix d’un plantejament erroni com és la presumpció que els líders catalans van ser jutjats per expressar les seues idees, cosa que mereix un retret general del Gobierno.

Finalment, es ve a afirmar que l’informe de Cilevics avala els indults que en aquest moments s’impulsen des de Madrid.

Ja veurem en què queda tot, però com siga, de moment, els guardes de les essències pàtries i la majoria dels mitjans espanyols, han callat com a missa. Un silenci que posa en relleu com la qüestió dels presos polítics en un context de democràcies avançades com són la majoria de les d’Europa, els incomoda.

Gosses i gatets saben que des del minut zero tot el procés judicial contra els independentistes va consistir en la construcció d’un relat que servís de base per a un escarment. Les sentències condemnatòries han vingut acompanyades d’una onada de repressió política tan ineficaç i horrible com matussera. Segons un informe d’Òmnium Cultural elaborat fa dos anys conjuntament amb el Centre Irídia, Alerta Solidària i el periodista David Fernández des d’octubre de 2017 s’hauria represaliat més de 2500 ciutadans, una xifra que a hores d’ara es situaria al voltant dels 3.000.

Res de tot això sembla inquietar, però, els principals factòtums del poder espanyol. Tertulians i dirigents polítics insisteixen a vendre que Espanya i Catalunya no tenen un conflicte polític, que són els catalans els que no s’entenen entre ells. Se’n diu amagar el cap sota l’ala o autoengany. Mai com els darrers anys s’havia palesat tant la catalanofòbia tan estesa entre els espanyols des dels temps de Maria Castanya. Mai com en els darrers anys el país havia patit tant les conseqüències i les inèrcies d’un espanyolisme supremacista que tradicionalment ha servit d’ideologia de l’Estat.

No sabem fins a quin punt Europa intervindrà en la qüestió catalana. Fins ara, la Unió ha estat molt tèbia quan no confusa. Sí que podem imaginar quin és el paper que jugarà l’estat espanyol sobretot si el deixen fer sense correccions de cap mena.

A l’última, el ben cert és que sense una solució negociada, sense un referèndum pactat, el problema pot acabar per enquistar-se. En aquests moments hi ha alguna possibilitat per bé que molt minsa almenys de posar el tema sobre una taula de diàleg que servisca, si més no, per a reobrir el debat a Europa. Si Sànchez cau i la dreta puja al poder la repressió contra Catalunya s’intensificarà com s’intensificarà la recentralització, els atacs al català en tot el seu domini lingüístic o les polítiques neoliberals. Múrcia podria ser un bon botó de mostra. Himnes, banderes, consignes nacionals… El retorn grotesc al passat de la pitjor Espanya.

Publicat dins de Política | 1 comentari

El quadern

*Article de Francesc Viadel publicat l’1 de juny de 2021 a Nació Digital.

L’àvia quasi no sap llegir ni escriure. Del ben cert que és la cosa que més li hauria agradat fer en la seua vida. Vull dir, llegir i escriure amb virtuositat, coses sublims que donaren gust d’assaborir. Però el cas és que mai no va anar a escola. Es va criar en un hort voretat de palmeres a l’altra banda del riu i, en fer-se fadrina, la posaren en ‘amo’ en la casa d’uns rics. Després vingué la guerra amb la boca tota plena de qualls de sang i vet ací que ella va parir. I la guerra, però, va continuar mentre el seu fillet li creixia amorrat als pits. I just quan ja no quedava ningú per matar va arribar aquell general panxut arrossegant pel terra un sac ple d’ossos podrits i, aleshores, tothom es va tancar a casa i va restar mut per sempre més.

Podríem dir que l’àvia amb tantes vicissituds mai no va tenir temps, ni diners tampoc, per a aprendre com Déu mana a llegir i escriure. Podríem dir també que totes les paraules que va caçar al llarg de la seua existència se li van tornar pedretes o grills morts entre les genives. Potser hauria volgut clavar tots aquells mots en agulles sobre un pany de vellut blau com si foren les papallones exòtiques d’un rar entomòleg.  

Moltes vesprades de diumenge, un nebot postís cinquantí i malalt dels nervis que tot el dia remena llibres, li llegeix fragments de novel·les. Ho fa en un accent castellà afectat pel seu valencià de poble. Són textos grisos, intranscendents. Li estalvia els paràgrafs obscens o massa pesats. Com siga, ella se l’escolta atentament sense deixar, però, de cosir metòdicament els seus tapets i cobertors de fil, els seus tovallonets i mocadors. Les mans de l’àvia són un tresor. Amb elles seria capaç de cosir una gegantesca bandera negra amb què escanyar tots els malparits de la terra.

En acabant de llegir, si és estiu, cerimoniosament berenen aiguallimó amb bescuit o rosquilletes de llavors. Si és hivern, xocolata desfeta amb uns bons manrons de pa dur. Al corral floreixen els gesmilers o baden els fantasmes familiars somicant per una miqueta més de temps.

L’àvia no sap quasi llegir ni escriure, cert, però jo sé que té el cap ple de lletres que en fileres, com si foren formigues, transiten lentament des del firmament dels seus pensaments fins al centre de la seua ànima. Cal dir que està del tot convençuda que si aprenc a llegir i a escriure molt i molt bé arribaré a ser algú important. No vol morir-se abans de veure com em convertesc, pobre de mi, en un distingit ciutadà.

Un dia em regala un quadern i tot seguit em mira amb els seus bellíssims ulls blaus i em mana amb gran autoritat que escriga des d’aquell moment mateix en aquells fulls quadriculats tot allò que del món considere rellevant.

Així, doncs, la meua llibreta de dia en dia va omplint-se de retalls de memòria incerta. Memòria d’infant. De tant en tant, també, de desitjos o bé de malsons. Desitjos i malsons d’infant. El meu univers poc a poc va emergint poderós enmig d’aquells fulls blancs on cada quadradet és la parcel·la inexplorada d’un territori ignot, un pou o un oceà incendiat de llum. Potser en aquell quadern vaig escriure sobre aquell viatge al Valle de los Caídos, a l’Alcàsser de Toledo, a un Madrid de moixames reals, putes de carreró, pudors a fregits, feixistes disfressats de mosca. També sobre la meua primera visita a Barcelona: els bars bruts de la Rambla, la ciutat nafrada, el Tibidado amb les seues tristíssimes atraccions, un menú de pollastre rostit amb amanida russa, de botifarra amb mongetes i de desesperança… A Barcelona, a la plaça de Catalunya, l’àvia em va comprar un llibret de poemes editat en ciclostil per una associació de joves amb paràlisi cerebral. Llegesc els meus primers mots en català: Cal que neixen flors a cada instant… Quina ingenuïtat!.  També vaig escriure potser el meu primer París, amb els pares i el germà. Tal vegada em vaig referir a aquella residència d’estudiants als afores de la ciutat on ens van allotjar indecentment. La residència estava pràcticament ocupada per una multitud de xiquets cambodjans refugiats salvats a l’última del terror dels khemer. El meu germà i jo juguem amb ells tothora. París em sembla aleshores un enorme cadàver. Viatgem en un bus atrotinat amb una colla de vells. L’excursió l’ha organitzat una tipa del poble que es perdria en el menjador de sa casa. Passem gana i vergonya a causa de la nostra condició d’espanyols de merda que els amfitrions no perden ocasió de recordar-nos.

Un matí d’un estiu de botorn l’àvia se’m mor agafant-me fort de la mà després de fer un gran ronc i una lleu capcinejada asseguda en una cadira d’skai que es queda impregnada de l’olor fetorosa de la mort. Fa uns dies, des que la van tornar d’un  hospital de València perquè no ho suportava, que s’asseu en aquella cadira. Al llit s’ofega. Tossuda com és triarà la manera d’acabar. Quan la colguem al nínxol amb el seu marit encara té temps de treure el cap del taüt i de maleir-lo amargament… Abans no la tornen a la pols encara té uns segons per a recordar-me amb tendresa que mai no deixe d’escriure el món.

Amb els anys que tot ho devoren d’ella només em quedarà el quadern, els quaderns que m’han de salvar de tot. En tinc de totes les mides i escampats per tots els racons del meu apartament merdós i sobre ells tatue els records o els paisatges o els desenganys o els silencis o l’esperança desbocada.

Ara mateix escric Budapest una vesprada d’agost o el cos nu d’Erika Marozsán, els seus llavis molsuts, els seus pits delitosos o el desig d’ella mentre una pluja de vidres s’estavella violentament contra el soler d’Hosök tere i, en això, els cavalls de pedra dels cabdills magiars cobren vida de colp i devoren a dentegades el meu insignificant futur i després el vomiten al Danubi.

Després potser escriuré Varsòvia. Ho faré concretament sobre aquell apartament trist de Bonifraterska amb Konwistorska on vaig sentir la distància com un punyal clavat al coll. Ara que ho pense m’hauria agradat trobar-te a Varsòvia en girar una cantonada, qui sap. T’hauria agafat pels malucs i ens hauríem envolat com globus cap a la immensitat d’aquell cel de plom i en arribar al centre de l’univers t’hauria intentat.

Ara provaré d’escriure un poema en qualsevol dels meus quaderns…   Ho sent i et demane disculpes i de genolls i plorant et pregue que em deixes, però, que t’intente una vegada més. A qui si no podria explicar amb uns pocs mots tota la tristor per la felicitat arravatada d’aquell infant que vaig ser?. Qui llevat de tu podria entendre ara i ací, amb plenitud absoluta, aquell temps meu que lluita sense descans contra l’oblit?

Acabaré un quadern i en començaré un altre i després encara un altre mentre pense o invente, mentre mate el tedi i la frustració amb un cargol de fil d’aram esmolat com una espassa… L’àvia cus per a tota la mort. El nebot postís li llig. Ara escric. Ara t’he escric en el meu quadern.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Tejero sí, els catalans no

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 29 de maig de 2021.

El tinent coronel Tejero el 23-F de 1981 en ple assalt al Congreso pistola en mà.

La intenció del Govern de Sánchez de gestionar l’indult dels presos polítics catalans ha remogut les entranyes de l’extrema dreta i, sobretot, les del Tribunal Suprem i això que el mateix expresident Zapatero ha dit que la mesura intenta, entre d’altres, afeblir l’independentisme.

La realitat és que amb presos polítics qualsevol solució negociada del conflicte català resulta pràcticament inviable. Com ho resulta també, almenys per ara, la governabilitat d’Espanya amb un PSOE que necessita del suport d’ERC. 

La veritat és que els habitants de la caverna estan que no toquen vores inclosos els que atresoren el carnet del PSOE com ara el president castellà-manxec que ja fa temps va arribar a dir que es podien fotre la mesura de gràcia pel cul, s’entén que els seus confrares.

El diari oficial de la Corona en una editorial ben eloqüent ha gosat afirmar que el mateix Sánchez és independentista, un pacificador messiànic que amenaça l’Estat de Dret alhora que ha convidat als barons Guillermo Fernández Vara, Emiliano Page i Díaz a sollevar-se contra el seu cap de files si de cas no volen ser còmplices d’allò que defineixen solemnement com una “quiebra democràtica”.    

El cas és que el Tribunal Suprem, lluny de limitar-se a redactar un informe d’indult estrictament tècnic ha volgut pixar el rogle, ensenyar les dents. Tot plegat, ha convertit el seu escrit pràcticament en una amenaça al Govern, en una mena de tallafocs jurídic d’una hipotètica amnistia, en una defensa aferrissada d’un delicte de sedició que la Sala va estimar després d’un judici on es van recargolar els arguments fins al límit. I encara, el Suprem, una vegada més, ha recordat que es mantindrà tan inflexible com ara si els presos  no abjurem de la seua ideologia encara que el penediment no és, segons nombroses fonts jurídiques, un requisit necessari per a la concessió d’un indult.

Fins i tot, s’han permès fer literatura política en afirmar que les mobilitzacions a favor d’un referèndum a Catalunya no van ser ni pacífiques ni democràtiques en la mesura que donaven suport a la independència.

A aquestes alçades no ens deuria d’estranyar un escrit com aquest. El fiscal Maza va titllar d’accions violentes les cassolades i els Jordis en el fons i en puritat estan pagant amb llargues penes de presó el fet d’haver estat mediadors entre els concentrats davant de la Conselleria d’Economia el 20 de setembre de 2017 i els agents de la Guàrdia Civil.

Que la sentència anava a tenir tot l’aire d’un escarment és evident. Que totes les intervencions policials contra activistes d’independentistes catalans que s’han viscut els darrers anys han buscat atemorir i estigmatitzar els activistes de la causa, també. Que mai no acceptaran ‘políticament’ un indult dels presos catalans és evident.

Això no obstant, l’alta judicatura no ha estat tan primmirada en altres ocasions on els candidats al perdó havien estat militars salvapàtries o dirigents polítics implicats en el terrorisme d’Estat contra ETA.

El 1988 es va indultar al general Alfonso Armada condemnat per l’intent de colp d’Estat del 81. El 1999 van ser indultats pel govern presidit per José María Aznar, l’exministre Barrionuevo i l’exsecretari d’Estat, Rafael Vera, condemnats per la seua vinculació als GAL.

De tots, però, l’indult més sonat va ser el de Tejero ara fa 28 anys bàsicament perquè el tinent coronel, pel contrari que Armada, era reincident i no va mostrar cap penediment per tal que el deixaren eixir de la presó. Per si encara no fora poc Tejero, com Milans del Bosch, van tindre un empresonament de luxe amb majordoms, fartera de luxe i els millors Rioja.

És impossible deixar de pensar en quanta gent hauria acabat davant dels escamots d’afusellament, a les presons, desapareguts en la nit i la boira, d’haver triomfat el seu colp d’Estat?. En comparació a les mobilitzacions civils pel referèndum

Tot aquest assumpte pinta bastos. El mateix Lesmes, despentinat i sense toga, no va poder evitar l’altre dia llançar una invectiva carregada de rancúnia contra Sánchez i contra els independentistes catalans. Sense concòrdia, va afirmar, no s’entenia que pogués haver cap indult. Un comentari ben coherent venint d’algú que va comparar -amb matisos- el drama de la guerra de Cuba i el patiment dels espanyols amb la situació política viscuda durant els darrers anys a Catalunya.   

La realitat és que no estan per solucionar res sinó més aviat per mantenir un sistema polític i una idea d’Espanya que passa per l’estranyament de les dissidències, l’assimilació de les perifèries i la protecció a capa i espasa d’unes elits sempiternes que cíclicament impedeixen qualsevol transformació de no ser que els siga beneficiosa.

I amb tot i això, no en queda cap altra des de l’independentisme que preservar, carregar-se d’arguments, empentar-los des de la política a que s’enfronten a l’espill. Serà aquesta perseverança confrontada al seu entossudiment el que posarà el conflicte en el centre d’Europa.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El valencià, les metralletes i una mestra d’Alacant

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 de maig de 2021 en Nosaltres la Veu.

Manifestació en Oriola el 2020 contra l’ensenyament del valencià i en valencià. Foto/EFE.

Ja ho escrivia María Consuelo Reyna amb ETA en plena activitat que les llengües —llegiu sobretot el valencià— podien ser més perilloses que les metralletes. L’exageració tenia a veure amb l’obsessió d’imaginar la llengua del país com la corretja de transmissió de la perversa ideologia de l’esquerra, antiespanyola de per se, com una autèntica amenaça que calia tallar de soca-rel. Si el valencià s’usava per a parodiar els individus rústecs de l’horta o per a l’exaltació emotiva de l’amor a la rechio, no calia témer per res. Compte però si el valencià ocupava ni que fora un sol centímetre de l’espai públic.

Costa d’entendre tanta prevenció per a una llengua que, a més de minoritària i minoritzada també està vigilada per un ordenament jurídic que la situa, sense cap mena de dubte, en una posició de subsidiarietat a la de la llengua oficial de l’Estat.

El que li ha passat a una mestra i a la directora del CEIP Mediterrani és un bon exemple que per a l’Estat i els seus principals valedors, de llengua de veritat només n’hi ha una.

A la docent li demanen 15 anys d’inhabilitació per haver ofès una família a la qual se li va trametre una circular a principis de febrer de 2020 que, per error, contenia una part no traduïda al castellà. Segons el denunciant, membre de VOX i que compta amb el suport de l’associació Hablamos español, el centre es va negar a entregar-li la circular totalment traduïda i va decidir denunciar el fet per la via penal adduint que havia estat víctima de discriminació lingüística.

Possiblement, la denúncia tindrà poc recorregut però del ben segur que tindrà un efecte alliçonador. El missatge és molt clar: si treus la llengua, encara que siga per error, estigues segur que te la tallarem.

A aquestes alçades del ball, no ens hauria d’estranyar gens ni miqueta aquesta estratègia. Al capdavall, les coses no han canviat tant des de 1978.

L’aplicació del I Pla Experimental per a l’Ensenyament del Valencià el 1978, va ser rebut amb una certa eufòria malgrat les seues enormes limitacions. Al capdavall, aquella tímida entrada de la llengua del país en l’escola representava la represa. El mateix Amadeu Fabregat va publicar un editorial en Valencia Semanal amb el títol, Valencià a l’escola: la fi d’una humiliació, en què assegurava que, «(…) un País Valencià on l’idioma assolís la plena normalització en els mitjans de comunicació, a la vida cultural i als diversos nivells de l’ensenyament, difícilment toleraria les males jugades que ara suporta. I en aquesta fita, en aquesta normalització, esta l’autèntic ‘point of not return’ del redreçament nacional valencià».

La reacció no es va fer esperar gens ni miqueta. La dreta espanyolista va combatre aferrissadament qualsevol intent de normalitat i va mantenir a ratlla les modestes pretensions valencianistes dels socialistes durant tots els anys que van governar.

I no cal dir que la humiliació a què es referia Fabregat ha continuat amb més o menys persistència, en funció, com sempre, de les conjuntures. D’altra banda, als escamats per la possibilitat d’una recuperació social del valencià no els han faltat valedors com ara l’Estat mateix amb tota la seua maquinària de poder.

A Europa fa anys i panys que arriben denúncies de catalanoparlants que han estat represaliats per voler mantenir legítimament l’ús de la seua llengua. De res no ha servit, però. Ben al contrari, en un clima d’ascens de l’extrema dreta, l’espanyolisme lingüístic ha redoblat esforços per mantenir la supremacia del castellà. Associacions com la implicada en el desagradable afer de l’escola d’Alacant publiquen manuals de rebel·lia per als «hispanohablantes de comunidades autonómas con cooficialidad lingüística» en què demanen als pares convertir-se en uns autèntics inquisidors de possibles «adoctrinadores», en activistes contra una suposada «dictadura lingüística nacionalista».

L’ofensiva anirà a més. De tant en tant, la dreta ens dona pistes. A finals de l’any passat, per exemple, el PP d’Alacant va donar suport a una moció de VOX perquè la ciutat quedés exclosa de l’àmbit del predomini lingüístic valencià. Duen ja molts mesos —tota una vida?— removent el vesper de la discòrdia a les comarques del sud del país. Igual que el remouen en sant Andreu de la Barca o en Sa Pobla o en Mequinensa. Ben mirat, és una qüestió de vísceres, de fanatisme. Ells consoliden un Estat que voldrien més unitarista encara i retrògrad. A nosaltres, els fidels a unes arrels, els ciutadans amb vocació de viure en llibertat la nostra llengua i cultura, només ens queda la possibilitat de dissentir i perseverar.

No ens hem d’enganyar, si pogueren ens prohibirien parlar valencià, no importa en quin context ni en quines condicions, ho farien, a més, a major glòria de Jaume I i de la Verge dels Desemparats. Res que no sabérem ja.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

L’infern de Kernaskléden

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 18 de maig de 2021.

De menut, pel maig, cap al migdia, a tots els xiquets que encara no hem combregat ens porten en filera índia a la capella de la vella escola a resar i a cantar-li a la Verge Maria. Cants de flors, invocació lunar, invocació misteriosa a una mare que, en certa manera, de colp, acabem de descobrir.

La talla de guix que adorem és una Mare de Déu de Lorda prima i juvenil que s’eleva per damunt dels nostres cabets col·locada sobre un altaret de fusta d’estil neogòtic. El nostre cant a cor sembla despertar la flaire de les roses i dels lliris acabats de posar a remull dins d’uns estrets i allargassats flascons de vidre on de vegades queden atrapades les aranyes, les rantelles, les mosques, els mosquitets… Cap cot i de genolls, ara en silenci, ens escoltem aterrits el mestre de cerimònies. És un tipus panxut, amb el cap en forma d’ou, completament pelat. Respira fatigosament embotit dins d’una sotana negra tota espicossada de puntets blancs de caspa, amb les mànigues brutes de pols de clarió, rossegades. Tot ell put a suor i massatge d’afaitar.

Amb un castellà serrat, esmolat com el tall d’una destral, ens adverteix que si pequem el dimoni vindrà a per nosaltres i se’ns endurà a l’infern on patirem càstigs que no podem arribar ni a imaginar. Amb el seu dit boterut ens assenyala fent uns ullots enormes de llop i ens recorda que una vegada havem combregat caldrà que li resem cada nit a la Verge abans de dormir a fi d’evitar el nostre segrest.

Pecar? Què és pecar? Un dia, B. i jo, fumem en el solar d’un suburbi del poble on tenen prohibit anar uns cigarrets de la marca Lola que li ha furtat a la seua mare. Ell és un poc major que jo, un busca-raons i un malparlat. El tabac ens ha marejat i, de poc, no hem bossat. Després hem begut aigua de Seltz i mastegat xiclet perquè no es notés res. Si el pare se n’assabenta que he fumat em trenca la cara. Un altre dia, li pispem a l’àvia rica de T. unes quantes monedes que guarda en una cartera negra en la calaixera de l’entrada de casa. Ens gastem tota aquella fortuna en cucs de seda que després pintem de colors amb uns retoladors Carioca amb la intenció de pujar el preu de les bèsties. Tenim pensat vendre els cucs als nostres companys ara que ja comencen a estar grossos. Un altre dia juguem a la botelleta als esglaons d’un banc que hi ha darrere del mercat. Gira i gira l’ampolla i, a la última, a mi em toca besar S., la més guapa de totes. Li faig una besada eixuta als seus llavis menuts i carnosos i sent que tot jo m’estremesc. Els diumenges quan vaig a missa només puc pensar en la doble sessió de la vesprada al Patronato, en la botelleta i els pits de S., menuts i durs… De veritat hauré pecat fatalment?.

Cap cot i en filera, en acabar el sermó, tornem a les nostres aules, les mateixes a les quals van assistir els nostres pares pocs anys després d’aquella guerra de la qual ningú mai en parla a casa… Venid y vamos todos con flores a porfía, con flores a María que Madre nuestra es… De sobte, el nostre cant es nodreix del so d’una campaneta que ressona vigorosa en la cavitat del pati de la nostra vella escola i una bandada d’ oronelles esquinça el blau del cel. 

Pense molt per on es deu entrar a l’infern. Potser hi haurà una porteta sota la paraeta del parc que s’aixeca a l’ombra del plataner més gran del món? La trobaria al rebost de l’escala que puja a la cambra, oculta sota els sacs de cebes i creïlles, del joc de peses de l’àvia? Dins d’un canyar vora riu escarbada en la terra tova i fangosa?.

Per les nits, al llit de la meua habitació, tapat fins les orelles, solc esperar al diable. L’imagine un infant com jo, rodanxó, amb els ulls injectats en sang, les mans enormes i les ungles dels dits negres. Estic convençut que qualsevol nit penetrarà en un dels meus somnis i m’arrossegarà pels peus al seu cau infecte. Per si de cas dorc amb un penjoll en forma de creu i rese fins que caic rendit de son.

Després, ves per on, en la processó del poble faré de dimoni en una peça de teatre litúrgic de carrer escrita per a infants en què es reviu l’expulsió del paradís d’Adam i Eva. Temptaré Eva una i una altra vegada amb una poma preciosa davant la incredulitat del seu mascle: tasta-la Eva, tasta-la, és tan roja com tos llavis són…

Molts anys després, una vesprada tèrbola i freda de primers d’agost, entre per primera vegada en la capella de Nostra Senyora de Kernascléden, a Le Morbihan, en el centre de Bretanya.

Al cor de la capella, construïda el 1428 amb el suport de la comtessa de Porhoët que va veure morir en Vannes a sant Vicent Ferrer, unes pintures murals ens ensenyen en vint-i-quatre escenes la vida de la Mare de Déu i en el timpans, la Passió de Crist i la seua Resurrecció.

Al transsepte sud, unes altres ensenyen els terrors de la mort. L’infern, a la paret orientada a l’oest. I la dansa macabra, en les de la part oest i sud. L’espectacle és corprenedor. En un enorme perol bullen els cossos de pecadors de tota mena: el frare, el noble, la dona… Un dimoni remena els seus cossos dins del líquid bullent amb un llarg pal. D’aquest calder brota un arbre sec fins al cel en les branques dels quals són empalats amb les mans lligades uns pocs desgraciats mentre diables amb formes de bèstia els esgarrapen i els mosseguen.

Al seu costat, un altre dimoni amb el cos emplomallat i el cap d’ocell, reté amb una forca els encarregats d’atiar el foc poc abans, segurament, que ells mateixos no acaben també de morir bullits lentament com arròs en cassola en forn. En una roda de la fortuna quatre rics ben amarrats esperen que una dona amb la cara tapada faça que algú caiga a l’atzar al pou de l’abisme, representat per una altra olla.

A la banda de la capella oposada de l’infern, però, quatre parelles d’àngels músics espanten els nostres temors amb la seua melodia celestial. En qualsevol moment eixirà fra Vicent de darrere d’una columna i alçant el ditet dirà greu… Així com estaran aquells mesquins cridant e plorant, Jesucrist darà altra veu: “Inferne, aperi os tuum, et deglutire eos.” Súbito, se farà una ubertura en la terra, major que d’ací a Roma, e eixiran aquella pudor de sofre incomparable; entre peus se romperà la terra e sorbir-los ha en cors e en ànima…

A la capella regna el silenci. La llum grisa de la vesprada s’escola afeblida pels vitralls de colors. Aquell infern és molt pitjor del que vaig imaginar sent un xiquet però a penes una caricatura grotesca dels patiments de la vida quotidiana.

Els anys que vindran pensaré moltes vegades en els dimonis de la meua infància i en els de Kernascléden i els seus perols amb aigua o oli fent xup-xup i les seues banyes i les seues forques i, també, en els rostres de dolor dels pecadors martiritzats i en les calaveres que dansen mentre fan sonar les seues trompetes d’or. Pensaré sense deixar de riure’m per dessota el nas. Inútil cercar un indret que, en realitat, ho abasta tot. Inútil fugir dels diables que nosaltres mateix som, del mal que ens habita secretament, que un dia potser, inesperadament, ens podrirà.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Un tramvia a Colònia

*Article de Francesc Viadel publicat el 17 de maig de 2021 a Nosaltres la Veu.

Imatge antiga de la Hannentor a la ciutat de Colònia.

Des de la meua habitació sovint escolte el dring dels tramvies que des de l’albada i fins a ben entrada la nit, circumval·len solemnement la ciutat. És un so d’alegria, com de campanes de poble, que m’acompanya els llargs dies de silencis en què no tinc ni ganes de pensar en aquell amor a punt des de sempre de naufragar en la immensitat vaporosa de l’oblit. Són els mateixos dies d’odiar Lucio Dalla… vide le luci in mezzo el mare… i el vi fort de la Terra Alta i, també, de tancar-se a casa i de no contestar missatges ni d’agafar el telèfon. Només aquell dring em salva de morir de sobte entotsolat en un racó de la cambra.

A tocar del meu carrer els moderns combois del TRAM encaren una avinguda de plataners d’ombra enormes i, fregant les murades del vell zoològic, van puntuals a l’encontre dels seus passatgers: colles de xiquets excitats que no fa massa s’han quedat embadocats amb el xiscle llarg de felicitat que fan els elefants de la sabana quan pensen el fang, xicotes rosses amb l’escot i les cuixes enrogides pel sol, estudiants reressagats que arriben o fugen de la universitat amb cara d’idiotes. De vegades, als vagons pugen també morts que van d’incògnit. Morts que han eixit de passeig i ara tornen malacarosos al cementeri més antic de la ciutat després d’haver-se fet el vermut en El Tigre o en el Bubar de Wellington envoltats de forçuts holandesos beguts com un bocoi. Per dissimular, els morts sempre procuren tornar als seus nínxols amb un exemplar de La Vanguardia sota l’aixella o amb un paquetet d’una elegant sucreria de l’Eixample o amb un ram de roses de plàstic roges.

Aquell dring arriba fins a la meua habitació després de penetrar una teranyina gegant de branques, esquivant el vol de les gavines i dels coloms, travessant un pati de veïns extens com un país on cap el camp de futbet d’una escola voretat d’àlbers, una piscina on les turistes es deixen veure mig nues i un punt passades de ginebra les vesprades assolellades dels caps de setmana de maig, unes quantes terrasses amb elegants gandules i tendals de colors, unes altres amb els solers guixats amb dibuixos d’infants, mitja dotzena de selves que creixen esponeroses en cossiols de plàstic, balcons de pobres amb roba de pobres estesa, balcons de veïns benestants guarnits amb enfilalls de bombetes de colors…

Sol passar que aquell dring del tramvia em recorda que soc viu, tot i que no amb aquella plenitud que ara hauria volgut per vèncer tants desenganys. Però estic viu, certament. I respire ací en aquest apartament que encara no he acabat de fer meu perquè mai no ho serà. Viu i ben viu, observant-ho tot, passant-ho tot des d’aquest punt de la ciutat que, en realitat, és una estranya cruïlla de carrers des d’on estic convençut que es pot accedir a una altra dimensió del temps i de l’espai.

La campaneta del comboi del meu TRAM em porta també el record d’un tramvia a Colònia aquell estiu en què el món s’havia acabat d’ensulsir fent un gran terrabastall. Fins l’habitació d’aquell pis en un edifici miraculosament salvat dels bombardejos aliats, m’arribava el dring dels combois de les línies 1, 7, 12 i 15 que feien parada a Rudolfplatz just davant de la Hannentor. El so de les campanetes, del sotragueig dels vagons, travessava una atmosfera d’humitat escopida pel Rin i s’escolava a la cambra per l’ample finestral. El xiquet, jo i sa mare, ens adormíem i ens despertàvem amb aquell concert tramviaire de metalls.

Un matí vam dur el menut a jugar al Waserpielplatz, a Altstadt, al costat del riu, a tocar del pont de ferro per on passen tots els trens abans de penetrar embravidament Colònia. El xiquet va jugar amb S. a les fonts del parc fins a esgotar-se. El món s’havia acabat d’ensorrar no massa lluny d’allà on ara gaudíem del sol i de la cervesa però a ningú no semblava importar-li. Aquells dies d’agost la xafogor va ser insuportable. Tan insuportable com la por. Vaig pensar molt en com seria la vida a Colònia. Vaig intentar resistir-me a tornar de nou al territori devastat d’on venia sense sospitar encara que era la meua ànima la que s’havia convertit en un munt d’enderrocs. L’espectre del poeta Gottfried Benn no devia anar molt lluny carregat amb un cadàver al llom o amb un crani obert entre les mans ple de rovells d’ou mentre jo pensava en com fugir sense moure’m d’enlloc… Europa, aqueix moc nasal, d’un nas de catecumen, volem anar a Alaska… L’home marí, l’home del bosc primigeni, que tot ho genera al seu ventre… En caure la nit, escoltàvem de nou el dring del tramvia ara arribant, ara anant-se’n de Rudolfplatz carregat de morts tornant al seu cementeri de clorofil·la.

Aquests dies, sovint, en escoltar el gemec orgàsmic dels meus combois pense que jo hauria pogut tenir una vida a Colònia. Tanque els ulls i recite… el que menja foques, el que mata ossos, el que de vegades li clava alguna cosa a les femelles, l’home

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

La França que odiem, l’Europa que odiem

*Article de Francesc Viadel publicat el 3 de maig a Nosaltres La Veu.

Marine Le Pen del FN, durant un míting.

Fa sis anys en aquest mateix mitjà explicava que els dos vells caçadors de nazis, Serge i Beate Klasferld, havien afirmat en una entrevista a L’Observateur que si Marine Le Pen es convertia en presidenta de la República francesa, no en tindrien cap altra que deixar el país. La parella que als anys seixanta van treure de l’oblit al carnisser de Lió Klaus Barbie per a que fos jutjat, a Kurt Lischka, cap de la Gestapo de París o a un bon grapat d’alts funcionaris de Vichy com ara René Bousquet, Maurice Papon o Paul Touvier, feien aquesta amarga declaració en una França matxucada per l’antisemitisme i per la violència del terrorisme gihadista.

Serge explicava que Europa, malgrat tot, encara era un bon lloc per a viure capaç d’atreure milions de persones de fora però que això havia provocat també que per a molts fos més necessari que mai emmurallar el continent a fi de preservar una certa homogeneïtat de la població. I els murs, segons l’advocat, anaven aparellats a l’ascens dels populismes i als dels valors de l’extrema dreta. També al ressorgir d’alguns dels vells prejudicis d’aquesta extrema dreta sobre els jueus, com la seua suposada riquesa o sosteniment per part d’Israel. Uns prejudicis que, alhora, coincidien amb una bona part de la població magrebina que vivia -i viu- en les marginades perifèries de les ciutats franceses. El còctel no pot ser més explosiu.

Tants anys després, la situació ha anat a pitjor encara que a Marine Le Pen, confrare dels de Vox, li haja estat impossible arribar al cim del poder gràcies a un cordó sanitari sostingut des dels temps de Chirac. Una mena de cordó que a Espanya, sense una dreta moderada i una esquerra que juga de bulto, sembla impossible si no és per a escanyar les dissidències d’habitud al règim llegat per Franco

França ha anat a pitjor, sens dubte, perquè la crisi econòmica provocada pel capitalisme financer, la feblesa de l’Europa institucional i les conseqüències de la pandèmia, han agreujat els problemes i el malestar de les classes populars, desorientades, empobrides, mortes de por.

El país en què durant tants anys s’havien emmirallat els demòcrates de tot arreu – especialment els de l’Espanya gris de tots els temps- és ara mateix un polvorí. Ni amb un tecnòcrata neoliberal com Macron al capdavant i un Estat encara eficaç i protector, ha pogut escapar a l’encanteri verinós de l’extrema dreta.    

Fa pocs dies, gairebé 1.500 militars propers a la jubilació han signat un article en una revista d’extrema dreta, Valeurs Actuelles, en què adverteixen de la desintegració de la “pàtria”, l’islamisme i les “hordes” dels banlieu. Així les coses, els de l’espassot, han arribat a insinuar que, de continuar la laxitud del govern amb què s’està actuant, potser es produirà un aixecament militar. Com no podia ser d’altra manera, Le Pen ha aplaudit amb les orelles la proclama sediciosa i, pel que sembla, poc o gens efecte li han fet les crítiques que li han caigut com ara la de la ministra de la Ciutadania, Marlène Schiappa, que ha titllat el partit que lidera de colpista.  

La ministra de Defensa, Florence Parly, lluny de treure-li ferro a l’assumpte, ha considerat també el fet de molt greu i ha demanat sancions d’immediat. També el primer ministre Jean Castex ha condemnat enèrgicament la carta dels militars publicada justament seixanta anys després de l’intent de colp dels generals en Argèlia.

No és un problema menor. L’enuig del govern no farà que els espassots desapareixen. Són els representants, la imatge de la França que odiem. La que va confinar inhumanament darrere de les tanques de filferro en les platges de la Catalunya Nord els refugiats republicans. La que després va col·laborar des de Vichy amb els ocupants nazis i va enviar a la mort milers de jueus i de resistents antifeixistes. La chauvinista, la reaccionària…

Amb tot i això, no oblidem que França pateix a hores d’ara el mateix mal d’Espanya, de la Itàlia del pallasso Salvini, dels països nòrdics, de la majoria dels de l’Est del continent. El feixisme, camuflat i endolcit amb la retòrica de l’ordre i de la llei, de la seguretat, a força d’atiar la por i de burxar en les ferides d’unes classes populars esgotades, s’obre pas imparable. I aquesta és l’Europa que odiem.

Ja tenia raó el periodista Xavier Vinader quan sent molt jove m’advertia que “ells” mai no es rendien i que com a periodistes no en teníem cap altra que mantenir-nos desperts.    

En una entrevista a la periodista Gemma Garcia publicada per La Directa el 2015, Vinader afirmava que l’extrema dreta tenia una enorme capacitat d’adaptació i que era més flexible que l’extrema esquerra. Que, a més, la seua actuació al ciberespai, la seua utilització de les xarxes socials venia de molt més lluny i era molt més potent. L’embolcall havia canviat, però les idees continuaven sent les mateixes. En aquella mateixa entrevista, el periodista assegurava que era necessari elaborar un contra discurs. “Al fanatisme”, explicava, “se’l combat denunciant-lo, però també contraposant-li un discurs, explicant-li el perill dels totalitarismes: d’on ve, què ha fet, on apunta”. En lloc de silenciar, doncs, evidenciar i elaborar alternatives.

Crec, però, que estem lluny del que desitjava Vinader. La ciutadania europea ha perdut la memòria. A les aules universitàries espanyoles, posem per cas, gairebé ningú no sap res del genocidi franquista, de la Xoà, dels desastres econòmics i socials provocats pel feixisme. La mateixa amnèsia la pateixen la majoria dels països europeus. Les esquerres, còmodament instal·lades en les institucions o en el joc del turnisme, tampoc no tenen un discurs capaç de combatre la demagògia de l’extrema dreta i menys encara d’engrescar a la ciutadania a aturar-la.

La democràcia ara mateix es troba en una cursa contra rellotge. El dilema és evident: o democràcia o “ells”.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Madrid… i que esperàveu?

*Article de Francesc Viadel publicat el 10 de maig de 2020 a Nosaltres La Veu.

Ayuso escortada per Martínez-Almeida i Casado celebra la seua darrera victòria electoral. Foto/RTVE

Diuen que en 1991 Rita Barberà tenia una por cerval a encapçalar la candidatura a l’alcaldia de València i això que a la dreta, en termes generals, tampoc no li havia anat tant malament al cap i casal tot i que a força d’haver d’empassar-se el gripau d’Unió Valenciana. Un gripau, val a dir, tan anticatalanista, violent, viscós com imprevisible que havien unflat pel cul els seus mateixos confrares amb la intenció de desgastar els socialistes.

Pel que sembla, Barberà tenia por que per una cantonada qualsevol li eixirà al pas un escamot de la FAI, l’espectre de Vicent Marco Miranda, una horda de blasquistes enfurismats, una multitud ensenya tricolor en mà vociferant contra Franco i tots els borbons. I resulta que encara que el malson no se’l va treure mai de la seua closca dura, al final es va presentar, va guanyar i va ser alcaldessa des del maig d’aquell mateix any fins el de 2015. Poca broma. La ciutat va patir més de dues dècades de mediocritat, pusterolisme provincià i populisme destrellatat sense despentinar-se.

La València republicana era només un miratge. La València republicana havia caigut davant dels escamots d’afusellament o s’havia exiliat. Només cal llegir algun dels molts estudis publicats per historiadors com Vicent Gavarda o Ricard Camil Torres per adonar-se’n de la magnitud de la desfeta. El republicanisme, i ja no diguem el netament valencianista, a penes malvivia en una ciutat controlada amb puny ferro pel franquisme, per franquistes com ara el pare de Rita mateixa, don José Barberà Armelles.

El 2015 es va produir un gir inesperat de la situació i a l’alcaldia de la ciutat -amb el suport dels socialistes- va arribar Joan Ribó, un dirigent de Compromís, procedent de les files del partit comunista i nascut a Catalunya. Sembla impossible. Però Barberà i el seu partit estaven gangrenats per la corrupció, no havien deixat estaca en paret i la gent, ofegada per la crisi econòmica, va dir prou i els va girar l’esquena després de donar-los suport durant anys i panys amb la mà parada. També és veritat que el PSOE de la ciutat del 2005 -com el d’ara- no tenia res a veure amb el Soviet dels Diputats i Obrers de Petrograd i que els de Compromís de seguida es van adaptar als usos i costums locals dictats des de sempre pel bloc conservador evitant alhora d’incomodar l’aristocràcia indígena. Si el PSOE de Sandra Gómez no tenia res a veure amb els bolxevics de Trotski, els valencianistes de Ribó tampoc no s’assemblaven gens a un qualsevol escamot maulet.

A la Comunidad de Madrid, fa 26 anys que mana el PP. És el pitjor PP de totes les Espanyes. El que guarda les claus de la caixa i arreplegava els maletins procedents de províncies. El que sap fer els passadissos secrets dels ministeris. El que habita la seua capital com una serp immensa que s’avorreix amb les cançons del decadent Sabina o que fa arcades quan Ismael Serrano mira d’amansir-la.

El PSOE de Leguina tampoc no era el soviet, més aviat tenia a veure amb una colla d’acomodats menxevics que des de sempre es miraven de reüll les perifèries com odiaven els somnis revolucionaris. Nodrits en la mamella del règim, pam amunt pam avall, només es diferenciaven dels seus adversaris en els bars on anaven de copes o en les botigues on compraven la roba encara que molts incautes obrers pensaren que havien nascut per redimir-los de les seues servituds. Gabilondo… Qui és Gabilondo?.

Pablo Iglesias ha intentat a lloms d’un miratge escapçar la serp com un sant Jordi però la serp se l’han engolit quasi sense adonar-se’n mentre feia un enorme badall.

Fa més de 26 anys que ens volen fer creure que Madrid és el mateix país -perdó-, la mateixa ciutat que ens va relatar Manuel Chaves Nogales resistint l’embranzida de les tropes sollevades de Franco, el Madrid del ¡No pasaran!

I Madrid és el que és. Una ciutat amb un hinterland desordenat on ha triomfat el darwinisme pràctic i aparentment indolor d’una boja com Ayuso; les martingales brutes d’una cínica com Aguirre… Madrid és el territori des del qual Aznar ha somiat des de sempre la seua insula Barataria, una Espanya imperial a l’ombra d’un om en un poble enmig del no-res.

Els resultats són inquietants i en l’esquerra, sobretot en l’oficial, ja estan pensant que potser s’han passat de frenada fent veure que volien salvar el poble dels senyorets i que cal tornar a vestir de primera comunió i tornar a arrenglerar-se amb la gent de l’ordre.

Potser, abans de res, s’haurien d’escoltar el sociòleg Alain Touraine quan explica que la classe obrera s’ha transformat en un conglomerat d’aturats, sense perspectives, sense referents sindicals. Les desigualtats lluny de desaparèixer han crescut. Cal, doncs, redefinir urgentment el discurs, refer el relat de l’esquerra, desemmascarar la dreta paranyera i depredadora.

Algun ministre del ram en un excés de confiança ha dit que allò que passa a Madrid es queda a Madrid. No em sembla molt creïble. La formula potser funciona a Catalunya o a Euskadi amb sistemes polítics distints i una resolta voluntat d’existir. Però i si al final el que passa a Madrid passa també al País Valencià?.

Tampoc veure’m res que no haguem vist ja. Potser serà pitjor i tot. Com siga, millor estalviar-s’ho.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

País Valencià, 1.000 actes de violència i 13 morts

*Article de Francesc Viadel publicat l’1 de maig de 2021 a La República.cat

Fuster en 1981 a la biblioteca de sa casa, poc després de l’atemptat amb bomba. Foto/Ana Torralba.

Durant els darrers anys al País Valencià hem assistit a una espècie d’emblanquiment de la violència anticatalanista. Segurament, perquè els qui l’han impulsat -de forma conscient o no- no la van viure i, també, perquè el relat de dos bàndols radicalitzats que es van tustar en un passat ja molt llunyà afavoria el procés de consolidació d’un nou marc polític en què el valencianisme n’ha assumit sense complexes l’imaginari del regionalisme conservador. Un imaginari que es va imposar a la dècada dels setanta i dels vuitanta a colps en el carrer i amb el xantatge polític en les Corts i els mitjans de comunicació.

Algú va titllar aquella confrontació com a Batalla de València però el ben cert és que no hi ha haver cap batalla sinó com molt bé va apuntar  el sociòleg Josep Vicent Marquès el que es va produir va ser una massacre de les forces reaccionàries contra un valencianisme progressista que començava a alçar el cap i que volia no tan sols recuperar cultural i lingüísticament el país, retrobar-lo amb la resta de països de parla catalana, sinó també trencar les seculars inèrcies sucursalistes, vèncer l’assimilacionisme, construir, reconstruir el país que som. 

Si el lector inadvertit de Catalunya vol saber de què va anar tot allò només ha de recordar les els actes de violència protagonitzats per l’espanyolisme a Catalunya, les brigades de llevallaços, l’ofensiva confusionària dels mitjans de comunicació de Madrid i afegir una bona dosi de pólvora.     

Tan se val. Aquella violència, la del garrot però també la simbòlica segons l’entén Bourdieu, la vaig viure de primera mà i durant anys i panys n’he escrit abastament sobre la qüestió. Quan l’any 2006 vaig publicar la primera edició de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, no van faltar els qui pensaven que aquell era un assaig sobre un passat llunyà amb un interès relatiu. Són els mateixos que aquell 2006 pensaven que l’anticatalanisme estava mort però el ben cert és que vaig haver de fer la primera presentació del llibre en Castelló de La Ribera en un clima d’amenaces. No en va, en aquest poble de la Ribera del Xúquer es van produir alguns dels actes més execrables, sovint concentrats en la figura del seu alcalde comunista, Vizcaino. L’ex falangista i líder del Grup d’Acció Valencianista (GAV), Juan García Sentandreu, va convertir aquella població justament en un dels seus camps de maniobra a compte dels intents de l’esquerra local de valencianitzar el seu topònim. No va ser l’únic cas.   

Després de 2006, les violències, amb una intensitat menor, continuaren i crec que continuaran perquè el bloc conservador té en l’anticatalanisme, en atiar l’odi contra els catalans i atribuir als valencianistes el delicte de lesa traïció, de ser el Cavall de Troia de l’imperialisme català i el rojoseparatismo, un coartada perfecta per a desplegar el seu agressiu discurs. Tant és així, que en pocs mesos hem vist com PP, CS i VOX, de vegades amb la complicitat del PSOE, han intentat esborrar dels nomenclàtors dels seus pobles noms com els de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i, més recentment, Enric Valor.

La Batalla de València, la massacre de València, no va ser, doncs, una batussa entre radicals sense importància. Va ser una operació orquestrada des de les clavegueres de l’Estat que va impedir el desplegament polític del País Valencià des de fa segles subjecte als interessos d’una dreta castellanitzada i corrupta que després de governar la Generalitat durant quasi vint anys no ha deixat estaca en paret.

El cas es que el jove historiador Borja Ribera acaba de presentar una tesi doctoral a la Universitat de València en què quantifica els actes de violència comesos al País Valencià des de la mort de Franco fins a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. D’un Estatut, val a dir, tallat a mida dels senyors d’UCD i AP que van posar de genolls al PSOE enmig d’un clima irrespirable de tensió atiada pels escamots del “no mos fareu catalans”.

Ribera parla d’un miler d’actes violents, dels quals 162 molt greus. Segons l’estudi, El 73’4 % d’aquests van ser comesos per l’extrema dreta, un 16’7% per grups d’esquerra radical o independentistes i la resta són d’atribució dubtosa. L’historiador, que recorda els intents d’assassinat de Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner o el paper incendiari de Las Provincias sota la direcció de María Consuelo Reyna, explica tot això al periodista Lucas Marco en el Diario.es.

Crec que és una tesi que s’haurà de llegir. Sobretot, que l’haurien de llegir els joves que van nàixer i créixer durant els anys d’hegemonia del PP i que potser es van fer valencianistes en un context de renúncies i tacticisme, d’esgotament i de por.

Queda molt encara per a esbrinar. El periodista Francesc Bayarri va donar llum sobre els atemptats a Joan Fuster, el dimoni emplomallat del blaverisme, avui oblidat pels sectors oficials del valencianisme. No sabem però -encara que ho podem imaginar- qui va fabricar les bombes contra Sanchis Guarner, contra Carraixet, contra les llibreries com Tres i Quatre o contra el qui va ser el primer president del Consell, Josep Lluís Albinyana

Potser no ho sabrem mai. Del cert, que la situació no és la mateixa que en 1977 o en 1986, però la dreta valenciana no es resistirà a continuar explotant l’odi al valencianisme progressista i a Catalunya encara que els rèdits no siguen els mateixos i encara que avui l’horitzó polític d’aquest valencianisme siga molt més ample. No es resistiran perquè saben que difonen el seu missatge entre una població desinformada. Heus-ne ací justament, una de les causes del triomf de moltes de les estrafolàries idees de l’anticatalanisme. I perquè compten amb aliat molt poderosos i amb mitjans de comunicació que els fan d’altaveu.

L’antídot contra aquest verí no potser assumir l’imaginari regionaloide llegat per la dreta, ni tampoc amagar el cap sota l’ala. Hauria de ser la cultura, la informació, la coherència i la claredat política.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari