Barcelona, lloguers per a rics i salaris de merda

Veïns de la baixa Sant Pere protesten ples pisos turístics. Foto/El País.

Veïns de la baixa Sant Pere protesten ples pisos turístics. Foto/El País.

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la segona setmana de febrer de 2017.

Quan pocs mesos abans de les Olimpíades del 92 vaig caure al bell mig de Barcelona com un meteorit el primer que vaig adonar-me’n és que trobar un lloc on viure a la ciutat no era gens fàcil sobretot sent un estudiant sense un clau a la butxaca. De fet, el primer curs de carrera va ser impossible trobar un pis i em vaig veure obligat a fugir a Cerdanyola on compartia amb altres sis companys un àtic de dimensions discretes i amb totes les incomoditats. La població del Vallès, tot i que ideal per raons de proximitat per a estudiants de l’Autonòma com nosaltres, tenia poc per a oferir.

Passats els jocs, gairebé la mateixa colla vam moure’ns per a trobar alguna cosa en Barcelona. Vam fer milions de trucades infructuoses i de visites en fals. En una de tantes gestions ens va estafar una d’aquella empreses que a canvi d’uns 100 euros dels d’ara, es comprometia a trobar-nos un pis. En realitat, aquells pispes es limitaven a facilitar-te les adreces de pisos teòricament disponibles per a lloguer que un mateix podia trobar a les pàgines d’anuncis dels diaris.

Vam trescar la ciutat de dalt a baix i la majoria de pisos, o no estaven en condicions, o tenien uns preus desorbitats. Un de tots dels que vam veure el van localitzar en un panell d’anuncis a la seu de la Universitat de Barcelona. Era, segons resava l’anunci, un pis cèntric, barat i amb totes les gràcies. La ganga estava ubicada a El Raval, en un edifici mig enderrocat. Vam trobar l’escala plena de xeringues deixades pels toxicòmans que colonitzaven la finca i la porta d’accés a la vivenda esbotzada. Uns suposats inquilins fantasmes ja feia temps que omplien aquell niu de misèria de fem i excrements. Lògicament, vam marxar d’allà fent fú com el gat.

Un dia vam trobar-ne un al carrer Trafalgar per uns 600 euros dels d’ara. Era fosc i estava mal distribuït. Quin remei!. L’administrador, un tipus amb tota la fila d’un  gàngster de Chicago, amb despatx a la part alta, ens la va clavar fins al mànec. Després de demanar-nos avals, l’avançament de dues mensualitats i un dipòsit per a cobrir possibles desperfectes al venciment del contracte, ens va deixar penjats. Tot plegat, considerava que no oferíem prou garanties. A la última, vam trobar un pis diminut al carrer Casp per uns 450 euros als que calia afegir les despeses d’escala.
Així, doncs, ens vam anxovar cinc estudiants en aquell pis d’uns seixanta metres quadrats encara no, amb un únic bany, cuina i menjador diminuts, i tres habitacions com el puny. La única sortida del pis donava a un celobert amb vistes a l’ascensor. Així vam viure quatre anys, sense cap intimitat i fent front cada any a les corresponents actualitzacions de lloguer sense rebre cap contraprestació. Val a dir, que quatre anys en què ens vam afartar de llegir coses sobre les dificultats de trobar una vivenda digna així com de la necessitat de canvis legislatius que en garantiren l’accés a tothom.

Amb el temps, hem viscut el miratge del boom de la construcció, el malson del crack immobiliari, la tragèdia amarga dels desnonaments. Ara mateix, a més a més, patim fenòmens com el de la gentrificació o el de la colonització de la ciutat pels anomenats pisos turístics els quals estan tenint un impacte brutal en la població. La majoria de la gent no pot comprar una vivenda però tampoc no pot llogar-la. El preu mig del lloguer a la ciutat es situa en 735 euros en un país on desenes de milers de persones no arriben a guanyar ni mil euros, on la majoria dels contractes de feina són d’una precarietat escandalosa. Amb aquest panorama, la joventut ho té quasi impossible per a emancipar-se en Barcelona però tampoc en les ciutats de la corona metropolitana on els lloguers també arriben a xifres astronòmiques.

Fa uns mesos l’alcaldessa Ada Colau demanava a l’Estat que limités l’augment del preu del lloguer. L’ajuntament vol posar en marxa, a més, un Pla pel Dret a la Vivenda amb un cost total de quasi 3.000 milions d’euros, dels quals més de la meitat seran aportats per les arques municipals. Sobre el paper tot sembla molt bonic, però, la realitat és que a hores d’ara ni tan sols els activistes de la PAH semblen massa contents amb les iniciatives adoptades fins ara en matèria de vivenda pel govern Colau. La culpa, lògicament, no és de l’alcaldessa o del tot. La impressió de tot plegat és que l’administració, no importa si és local, estatal o autonòmica, poc fer ben poca cosa contra les lleis d’un mercat, el de la vivenda, tradicionalment en mans d’uns pocs molt poc disposats a fer cap ni una concessió. Sense una voluntat política clara, decisiva, de defensa dels interessos públics, dels del conjunt de la societat, no hi ha res a fer contra els que s’organitzen en les zones fosques de la legalitat o, encara, al marge de lleis que ningú no fa complir.

Segons com, des del meu punt de vista, pagar per tenir un sostre ja pot semblar un abús –i que em perdonen els liberals i la gent d’ordre-. Ara bé, pagar abusivament per un sostre de merda en un país de salaris de merda i cobertures socials precàries, té tot l’aire d’una incitació a la revolta. Per si encara no havíem patit prou, darrerament especialistes el sector i diaris parlen d’un augment del 18% dels preus de lloguer dels pisos a Barcelona. La gent acabarà vivint baix dels ponts i aleshores ja veurem qui paga els serveis d’una ciutat meravellosa com la nostra. Per a arrancar a córrer i no parar.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

L’astronauta

*Article de Francesc Viadel publicat el 16 de gener de 2017 a La Veu del País Valencià.

Iuri Gagarin.

Iuri Gagarin.

De totes les criatures tristoies d’aquella escola pudenta de frares amoixamats i mosques pegalloses, l’únic que sabia del cert que volia ser de major amb una seguretat absoluta, enravenada, era l’Amadeu S. dels ulls rodons, aquell xiquet somiador, un punt escarransit i, molt possiblement, poc estimat.

A la seua classe, uns companys deien que si serien exploradors, uns altres que si bombers o policies, missioners a l’Àfrica, repartidors de gelats o de joguines, forners o practicants… Però només parlaven per parlar o perquè els ho feien dir. A l’hora de la veritat, aquelles ovelletes ignorants i aparentment felices, sempre atabalades com borinots atrapats dins d’un pot de vidre, fills tots de llauradors sense un cèntim, d’empleats de fàbrica, de llanterners i regadors, de guixaires i paletes, no tenien ni idea del que volien ser, ni encara menys d’allò que els acabarien deixant ser en el seu món del tot previsible, bastit sobre una muntanya d’ossos d’esclaus.

Amadeu, en canvi, tenia molt clar que ell seria astronauta. Ho va saber un matí glacial de novembre, camí de l’escola, quan en obrir el paquet d’un dels seus pastissets industrials preferits (el de bescuit recobert de crema de maduixa i farcit de xocolata) li va tocar el cromo de Iuri Aleksèievitx Gagarin. El menut es va quedar bocabadat amb aquella mirada perduda cap a l’infinit de l’home de l’espai, amb aquell teló de fons d’estels fulgurants de mil colors, amb el seu vestit taronja i el seu casc blanc de cavaller sideral. Fet i fet, durant tot el dia no va poder pensar en cap altra cosa que no fos de navegar els cels ben aclofat dins de la cabina diminuta del Vostok 1. Per sempre més es va obsessionar a travessar, sol, l’espai infinit, el silenci, la foscor tota espicossada d’encegadors punts de llum misteriosa. El silenci i la foscor com un riu gegantesc solcant les profunditats més ignotes de la seua ànima.

Quan ho va dir a casa, el pare, un jornaler pobre com una rata que, com qui diu, mai no havia eixit del terme del poble, se’l va mirar sorneguer i el va aviar amb una afectuosa estirada d’orella. “En el cel no hi ha res, fill meu”, li va amollar. Quina bajanada era aquella de voler ser astronauta, va pensar encara. Si hagués volgut ser taxista, infermer o capità de vaixell mercant, bé… Tot i que al seu pare el que de veritat li hauria agradat que fos Amadeu, és militar només per poder veure’l passar pel carrer ben empolainat, carregat amb un luxós sabre tan o més letal que les seues corbelles de desbarbar els marges salvatges dels arrossars. O potser metge o millor advocat, l’ofici preferit de la mare i, al seu parer, el més adequat per al seu fill, loquaç i amb un accentuat sentit de la justícia.

Aquell mateix any, Amadeu va demanar als Reis que li portaren un nino articulat d’astronauta que, una vegada instal·lat a la seua habitació diminuta, amb una sola eixida a un celobert angost on donaven les finestres dels retretes i de les cuines de tota la finca, es va convertir en el centre absolut de tot. El nino, de seguida, es va reencarnar en el mateix  Gagarin per tal de repetir milions de vegades la seua proesa orbital de 12 d’abril del 1961, la seua volta a la Terra a una altitud de 315 quilòmetres. “La Terra és blava”, va dir Gagarin i el món es va estremir. “Anem!”, cridava emocionat Amadeu per l’astronauta soviètic de joguina posant la veu grossa just abans de fer-lo volar com a càmera lenta i mentre frunzia els llavis i expulsava amb força l’aire dels seus pulmons per tal d’aconseguir imitar el soroll inconfusible d’un coet espacial.

Amb el temps es va arribar a aprendre tots els episodis de la vida de Gagarin i a catorze anys fins i tot es va enamorar com un idiota del rostre rodó i blanquinós de la infeliç i enganyada Valentina Goryatxeva, l’esposa del més gran dels herois de la Unió Soviètica. Als setze es sabia, amb el rigor d’un mag babilònic, el nom de tots els estels coneguts, de totes les constel·lacions. Tots aquells noms que només pensar-los li feien tremolar els genolls: Altair, Bellatrix, Mintaca, Pherkad, Merak, Dragó, Misar… Càstor, Pòllux, Perseu, Sirius…. També va aprendre els de les traces de pols estel·lar: la de les Lirídes, les Perseides d’agost, les Dracònides de la tardor, les Leònides del novembre…

Com siga, tots els esforços per ser astronauta es van veure frustrats, van ser tallats brutalment com els testicles d’un porc del qual només es vol que guanye pes abans de ser degollat. Així les coses, en complir els dènou li van trobar una faena de camioner en una empresa de la comarca i als vint-i-dos el van casar amb una xicota alegre i treballadora que li feia l’amor tots els divendres a la nit amb una sospitosa habilitat. Es posaren a viure en un pis que els va regalar el pare d’ella, barber de tota la vida, i en el balcó van plantar roses i geranis i en la galeria van posar una gàbia amb una cadernera.

L’univers, de colp, es va fer de la mida dels quatre carrers del poble on havia viscut sempre, de l’amplària exacta del llit on quan tornava de viatge jeia nu amb la seua muller, de la de la cabina del seu Pegaso Troner tota decorada amb adhesius d’astronautes. Un univers finit, temporalment organitzat per l’ordre de les rutines quotidianes, vigilat permanentment pels espectres de la memòria trista i els de la resignació, habitat per gent corrent presonera tant de la seua por a les pròpies passions com a la mort.

Així les coses, durant molts anys només li va quedar el consol de col·leccionar trossets de cel i nit d’arreu del món als quals en una qualsevulla ocasió li agradaria pujar en un bell Vostok de cristall. Va col·leccionar, doncs, un trosset de cel hivernal sobre el sostre de l’Hotel l’Havana de Barcelona, amb el rellotge de la façana marcant la mitjanit; un trosset de cel estiuenc roig com un caqui sobre el pont de l’A7 a la vora del cementeri del seu poble; un altre trosset de cel plujós sobre La Madeleine, amb un llamp de fermall; un trosset de cel sobre el Panteó d’Agripa amb la Piazza de la Rotonda perfumada d’espaguetti al bongole, sonant de fons J’attendrai en els acordions i violins malalts d’una colla de músics zíngars romanesos; un trosset de cel sobre l’Hospital Saint Thomas de Londres just en el moment màgic dels assajos de les celebracions de la nit de cap d’any, amb la foscor incendiada pels jocs d’artifici; un trosset de cel d’horabaixa a la platgeta de baix del camí de Manresa, amb vistes a la badia de Pollença i al cap de Formentor, la lluna plena i groga, assetjada pel vol de les gavines, una parella solitària, trista, asseguda sobre la sorra humida…
san-gimignano-di-notte_640x424

En una de tantes, un capvespre d’agost en què li pesava el somni de Gagarin com mai no li havia pesat, va voler capturar també un tros de cel toscà com qui captura un parotet o potser va voler engolir-lo o va voler perdre’s dins de la seua immensitat com un bri d’herba enmig un temporal de vent. Ningú no sap encara com va aconseguir enfilar-se al més alt de la Torre Grossa de Sant Gimignano mentre a la Piazza del Duomo el primer tenor de La Fenice interpretava l’aria E lucevan le stelle de l’òpera Tosca per a una multitud de turistes en pantalons curts devorant immenses mesuretes de gelat de llimona… E lucevan le stelle, Ed olezzava la terra,  Stridea l’uscio dell’orto… Ningú no sap qui li va obrir la porta de la torre, a quina hora va ser, per què a o canvi de què ho va fer… El cas és que, al cap d’uns dies, un funcionari municipal va trobar a la torre la roba d’Amadeu perfectament plegada. Al costat del muntonet de roba hi havia també la cartera amb tots els seus documents d’identitat, les claus de casa i les del camió, el seu cromo de Gagarin dins d’una vella funda de plàstic. Res més.

Les autoritats italianes des d’aleshores es pregunten desesperadament què va passar aquella nit. La dona d’Amadeu, en canvi, ja fa molt temps que se n’ha oblidat del seu marit. Al poble de tant en tant, en qualsevol conversació ociosa de taulell de bar es comenta en to jocós l’afició d’Amadeu el fill del jornaler al cel. Hi ha mares des d’aleshores que han prohibit als seus fills col·leccionar cromos de d’astronautes i en la vella escola fins i tot s’amaga que l’home va arribar un dia a la lluna.

Cada estiu, aficionats a l’observació del cel arribats d’arreu del món, planten els seus telescopis  a la Piazza della Cisterna, a la del Duomo, a Via san Giovanni, i enfoquen cap amunt totalment convençuts que algun dia veuran orbitar aquell misteriós astronauta.

 

Publicat dins de Literatura, Periodisme | 4 comentaris

El problema catalán no existe

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 3 de gener de 2017.

El metge Oriol Doménech, líder dels Grups Nacionals de Resistència. Foto/Nació Digital.

El metge Oriol Doménech, líder dels Grups Nacionals de Resistència. Foto/Nació Digital.

Els catalans no es dobleguen fàcilment. Al llarg de la història han demostrat en nombroses ocasions una voluntat irreductible de prevaldre políticament i culturalment. Ni el règim de terror del franquisme –val a dir que amb col·laboradors ben assenyalats a dins de casa- va aconseguir que desistiren. La rebel·lia catalana sovint s’ha manifestat en accions tant ingènues com arravatades com la que, per exemple, van protagonitzar un grup de joves just acabada la guerra civil per mantenir viu el símbol de la senyera. Accions que han mantingut encesa la flama la lluita per a existir en el context d’un Estat tradicionalment unitarista i reaccionari.

Exemples hi ha molts com el dels Grups Nacionals de Resistència (GNR), un grupuscle de joves nacionalistes, esportistes i de casa bona. El cas és que la tardor de 1945 el madrileny Bartolomé Barba, aleshores governador civil de Barcelona, va afirmar arrogantment en la revista Destino que el ‘problema catalán’ no existia.  Poc es podia pensar Barba que aviat s’hauria d’engolir aquelles paraules. El cas és que la nit del 9 de novembre mentre al Palau de la Música sonava la Setena Simfonia de Beethoven, es van sentir uns petards i tot seguit sobre l’escenari va caure una senyera mig desplegada amb la superba frase del governador. Al Palau hi era el mateix Barba junta a una bona representació de la classe dirigent franquista. Era evident que el problema català existia. La col·locació de la bandera va requerir d’una enorme preparació i va ser cosa de la noia d’origen alemany Maria Kremer, l’Oriol Doménech, Francesc Estragués, Robert Nolla i Esteve Cassanelles.

No era la primera senyera que desplegaven una senyera ni tampoc seria la darrera. La primera, l’havien penjat el 5 de setembre de 1945 dels cables del telègraf en la cantonada d’Aragó amb Balmes. A la policia li va costar un plet treure la bandera. La tercera la posaren el 31 de desembre de 1945 entre les dues torres principals de la Sagrada Família. Oriol Domènech i Jordi CasassallesJaus’ van ser els responsables d’enfilar-se’n al capdamunt del temple mentre l’historiador Josep Benet, Maria Kremer i Robert Noya, vigilaven. Per mantenir-la més temps penjada van col·locar també unes piles grosses pintades de negre amb un llum i enrotllades de cables amb un rètol on es podia llegir: “Hay bombas”.

Hi hagué algunes banderes més i una certa inquietud entre els franquistes convençuts que s’enfrontaven a un enemic molt més important del que en realitat era. Fins i tot el diari francès L’Indépendent se’n va fer ressò de les accions dels GNR amb una caricatura on es podia veure Franco i la seva dona a taula enfront d’una sopera d’on emergia una bandera catalana.

El Governador Civil feixista, Bartolomé Barba (al centre) durant els actes de la Fiesta de la Liberación celebrada a Manresa el 1947. Foto/Arxiu Comarcal del Bages.

El Governador Civil feixista, Bartolomé Barba (al centre) durant els actes de la Fiesta de la Liberación celebrada a Manresa el 1947. Foto/Arxiu Comarcal del Bages.

El mateix grup va ser el responsable també de la senyera que es va desplegar des del Gorro Frigi mitjançant un rudimentari artefacte explosiu. La bandera va onejar davant dels nassos de totes les autoritats franquistes el 27 d’abril de 1946 durant els actes religiosos d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. L’ensenya, d’unes dimensions importants, la va cosir la dona de Benet amb trossos de tela comprats en diferents mercats i la va penjar un escalador i falangista penedit, Jordi Farreres. Aquesta va ser la darrera acció del grup que va haver de dissoldre’s davant de la pressió policial.

Aquesta història la vaig recuperar per al setmanari El Temps l’octubre de 1997. Un dels membres del grup, Esteve Tàpies, em va manifestar que els espanyols temien més la llengua catalana que les pistoles. A fil d’aquesta opinió el seu company Francesc Estragués, va afegir: “Els que odien els catalans ja no ens diuen jueus perquè encara ens farien un favor, però s’entesten a combatre’ns en el terreny de la llengua. Amb tot, els sortirà malament, i el primer lloc on els sortirà malament serà al País Valencià, on la gent és més combativa. A més, d’aquí a cinquanta anys anirà cap a estructures supranacionals i a la força hauran de reconèixer les minories”.

L’any 1997 l’independentisme no era ni ombra del que es avui. Esteve i Estragués van encertar a mitges però en el més fonamental i és que els intents d’anorreament polític i cultural dels catalans per part de l’Estat, han fracassat. També al País Valencià, malgrat tot i a les Illes Balears. Les coses han canviat molt menys a Madrid. Només cal recordar les declaracions de Mariano Rajoy fent de Bartolomé Barba el 2012, davant la primera gran manifestació del procés: “En este momento en España no estamos para grandes algarabías”.  En una altra ocasió el president espanyol es va referir a les reivindicacions de l’independentisme amb el terme de zarandajas, és a dir, com a coses petites, sense valor. Els espanyols han passat de negar que hi hagi un problema català a la persecució sistemàtica de tota acció o manifestació que el fa evident. Encara com que no existeix…

c2jya95w8aq8mnn-jpg-large

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

El reencontre

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 9 de gener de 2017.

savingy

El 15 de maig de 1975, Jeremies M. li va comunicar a Isabel B. que volia deixar-la. Just havien passat tres anys des que s’havien conegut a les aules de la vella facultat del carrer de la Nau. En el moment en què el xicot va fer el seu solemne anunci acabaven de tocar les vuit en punt del matí en el rellotge del noble claustre. Isabel va escoltar la sentència que posava fi al seu amor amb el rostre greu, igual que si assistís a una classe de dret romà. Jeremies, atuït per la gelosia, la impaciència, la ràbia contra no es sap ben bé què, es va esforçar tant com va poder en desplegar els seus estúpids arguments evitant de perdre el posat d’un jutge sever. Ho va fer tan bé que quasi es va convèncer a si mateix que deixar Isabel era el millor que havia fet en la seua vida però, a l’última, no va poder evitar sentir-se igual que un xiquet miserable que hagués acabat d’escanyar un bell ocell o un futur. I, aleshores, molt endins seu va notar que se li anaven trencant tots els fils invisibles que mantenien la seua ànima subjecta a l’esperança sense la qual només es pot aspirar a malviure.

Havent-lo acabat d’escoltar, Isabel es va limitar a dir: ‘D’acord’, i tot seguit va aixecar-se i va mamprendre el camí de sa casa passant per Comèdies, del Mar, Governador Vell, Aparisi Guijarro… Des d’aquell moment, ja mai va poder oblidar aquells carrers ocults dins d’una espessa i freda boira, la imatge del cor de València tota coberta per un tel gruixut de pena.

(Ells mai no ho van saber -ni ho sabran tampoc- però el moment va quedar enregistrat per un turista nordamericà, Thomas Sally, veí de Des Moines, Iowa, gràcies a la seua flamant Olympus M-1. En realitat, només volia captar aquella estàtua de Lluís Vives tota esquitxada de merda de coloms, als peus de la qual, seien aquells dos joves d’a penes vint anys. A la imatge es pot veure Jeremies vestit amb una trenca de color marró, pantalons de tergal negres i sabates de xarol. I una fràgil Isabel, esmunyida dins d’un abric color blanc, faldilla verd clar fins els turmells i sabates de taló color roig. La foto dorm en un vell àlbum oblidat dins d’una caixa a les golfes de la casa d’una de les filles de Sally, en Fort Dodge).

Després de l’estiu, ella va marxar a Melbourne on va trobar faena com a advocada en els laboratoris d’una firma d’adobs agrícoles i, al cap de poc, va conèixer Justin P., un metge pèl-roig de Shepparton amb qui es va casar i va tenir dues precioses filles bessones, l’Amy i l’Ashley. Molts caps de setmana, abans que nasqueren les xiquetes, Justin la portava a Mount Buller per a veure els núvols cosits en el cel.

Als dos anys de casats, el metge va comprar-li una casa amb jardí a Saint Leonards Avenue, al barri de Santa Kilda, on van ser molt feliços des de les set del matí fins a les dotze de la nit, de dilluns a diumenge i de gener fins a desembre, sense a penes sobresalts. Feliços com crisàlides somnolentes adherides al tronc de la vida. Entre unes coses i altres, això és entre la felicitat i el tedi, a poc a poc, Jeremies es va anar convertint en un fantasma que, de vegades, rondava pel jardí, jugava a amagar-se dins l’espessor de la copa del frangipangi o entre els lilly pilly salvatges que creixien a la vora de la tanca. Un dia que van anar al teatre, Isabel se’l va trobar a la darrera fila, com mig amagat. Durant anys, no hi havia cap de setmana que aparegués per ací o per allà: al parc, al supermercat, a la perruqueria i sempre amb aquella carona tristoia de criatura que vol fer-se perdonar. Jeremies va viatjar amb els P. a Londres, a Tokio, a Barcelona, a Buenos Aires i fins i tot va acompanyar-los en aquella visita absurda que unes vacances de Nadal van fer a una tieta fadrina de Justin, en Alligator Creek, al territori de Queensland. El cas és que Jeremies es va passar tota aquella setmana enganxat a Isabel com un xiquet malaltó.

Finalment, cansada, una vesprada xafogosa d’estiu va aconseguir atrapar-lo mentre, enjogassat, intentava posar-se-li al llit a l’hora de la migdiada i el va poder tancar en una capsa de sabates on guardava un grapat de cartes seues, un retrat dels dos a Vivers i un altre als peus del Montgó, un bitllet de tramvia a la Malva-rosa, el botó d’una faldilla…

Després de trencar amb Isabel, Jeremies va viure encara un parell d’anys a València guanyant-se la vida com a corredor d’assegurances. En una de tantes visites de faena va conèixer la Linda T., una xicota alta i rossa, d’ulls blaus, amb un somriure encisador, de conversa agradable. Una doneta sense complicacions. No van tardar gaire temps en anar-se’n a Houston on els pares d’ella els hi van regalar una casa a Berther street. Al poc d’instal·lar-se, obriren una pròspera botiga especialitzada en la criança de gats a Broadway street, a la vora de l’estadi dels Bulldogs, en La Porte.

Linda li va donar tres fills a Jeremies: Marc, el major, Thomas, i la Susan, la menudeta de casa. Cap llar a la ciutat com la de Jeremies i Linda, va irradiar durant tant de temps tanta alegria, tanta seguretat, tanta confiança en l’avenir.

Així les coses, amb els anys, Isabel es va convertir en un espectre discret i silenciós que totes les nits venia a cercar Jeremies al seu llit només per arraulir-se al seu costat. Durant el dia l’acompanyava a la faena. S’asseia darrere del mostrador i l’observava tranquil·lament atenent als seus clients: “Senyora Mary això, senyora Grace allò, senyora Kenzie què tal el seu marit?, senyor Nash molts records a la seua muller…”

Jeremies i Linda eren de poc viatjar, però, tot i així, Isabel no se’n va perdre cap de les poques escapades que van fer: la setmana d’abril del 79 a Nova York, les vacances de 1982 a Florida i, fins i tot, una visita llampec a Mèxic DF, on es va empescar un bon refredat.

De vegades, Jeremies anava al Museum of the Fine Arts de la ciutat a veure el retrat de Maggi Wilson pintat per Frank Duveneck i imaginava que aquella jove d’ulls negres era la seua Isabel. Podia estar-se hores contemplant-la, dient-li coses com ara que s’enyorava de no sé quina vesprada en aquell cinema de Russafa i de les seues cuixes tèbies, o del sabor de la seua sang en els seus llavis, o d’aquells lluminosos dies de Pasqua a Dénia… D’altres, li parlava llargament de tot el que patia pels seus fills o es justificava per una qualsevol baralla amb Linda o fins i tot li parlava de les diferents classes de pinso per a gats…

Una nit, després de molts anys, sense més, Isabel va deixar de visitar-lo. Jeremies es va sentir molt trist i fins i tot va arribar a creure que embogia. Turmentat per aquella absència, durant molts mesos va dedicar-s’hi a remoure el món fins que la va trobar. Van parlar com si no res, com si no hagueren passat quaranta anys des d’aquell dia boirós i humit en què es van separar.

Dues setmanes després es retrobaven en un menut cafè a Savingyplatz, a Berlín. Sempre havien volgut estar junts a Berlín. Sempre havien somiat Berlín. Abans de dir-se res, van mirar-se tendrament durant uns minuts. Tots dos van pensar el mateix: havien envellit bé, malgrat tot.

-Com ha sigut la teua vida, Isabel?-
-I la teua?-

Cap dels dos no va voler, ni potser va saber respondre.

(Tot i que mai no arribarien a saber-ho, aquell moment va quedar bellament enregistrat per la Justyna K. amb el seu Galaxi S6, una jove estudiant polonesa de Medicina a Varsòvia veïna de Nowa Sol. Justyna volia guardar la imatge de l’Odalisca de Horst Paul de 1943, una reproducció de la qual penjava a la paret del local al costat d’antigues fotos de la ciutat. La jove simplement havia quedat fascinada per la bellesa d’aquell cos nu, pel joc misteriós d’ombres sobre aquelles corbes, sobre aquella pell… A la imatge captada per l’estudiant es pot apreciar just sota el retrat de Horst, Jeremies i Isabel. Ell vesteix una camisa a quadres i uns jeans de color verd que semblen acabats d’estrenar i calça unes bambes esportives de marca. Ella duu un elegant jersei negre de coll alt i uns pantalons amples color beix, sabates negres de taló. Des de fa mesos, totes les amistats de Justyna a Facebook poden veure aquella fotografia, apreciar la irreductible immortalitat de la bellesa).

Odalisca, Horst P. Horst, 1943.

Odalisca, Horst P. Horst, 1943.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

A la Guàrdia Civil sempre en ‘español’

*Article de Francesc Viadel publicat el 7 de gener de 2017 a Nació Digital.

El tinent d'alcalde de Gata, Jaume Monfort (Podem). Foto/ARA

El tinent d’alcalde de Gata, Jaume Monfort (Podem). Foto/ARA

Va passar el dia de la sagrada Constitució espanyola a Gata de Gorgos, una població d’uns sis mil habitants situada al cor de la Marina Alta, als peus de l’imponent Montgó. El regidor i tinent d’alcalde Jaume Monfort, de Podem, esmorzava amb la seva família en una cafeteria del poble quan una patrulla de la Guàrdia Civil va estacionar en una cantonada on estava prohibit. Monfort es va adreçar en valencià als agents per a demanar-los que feren el favor d’estacionar en un altre lloc. La resposta d’un dels guàrdies no es va fer esperar: “Háblanos en español. La Constitución no nos obliga a que te entendamos en valenciano”. Monfort va replicar que considerava haver actuat correctament i se’n va tornar amb els seus. Els agents, llavors, enretiraren el vehicle i tot seguit tornaren al bar per a manpendre el regidor: “Ya estará contento el señorito”. Aleshores, Monfort li va demanar en castellà que corregís el to i aquest li va espetar  que si tenia cap queixa que parlés amb el seu sergent. En això, Monfort demana la identificació del guàrdia i el guàrdia el DNI de Monfort per a identificar-lo atès que considera que aquest ha comès una falta de respecte a l’autoritat en haver-los parlat en valencià.

Una mica més tard, el sergent defensava davant Monfort l’actitud dels seus constitucionals subordinats: “No tienes razón, estamos en España y se habla en español”. Fa molts pocs dies, aquest ciutadà, representant electe del poble al qual se l’ha tractat com una autèntica merda, se li ha comunicat l’obertura d’una nota interna per part de la Guàrdia Civil a compte de l’incident. Monfort ha quedat estigmatitzat, doncs, ha estat humiliat per uns funcionaris públics en nom de la Constitució i només pel fet de parlar la llengua del país, una llengua que ateses les circumstàncies podem pensar que els agents perceben hostil, innecessària, arrogant, antiespanyola i merdosa…. La llengua al capdavall d’un indígena rebel a qui cal posar en el seu lloc. Tot plegat, la d’aquests tipus uniformats és una percepció conseqüent amb una educació filla del nacionalisme espanyol més ruc que tant ha contribuït a la construcció d’una societat  plena de tipus amb mentalitats excloents, estranyes a la manera d’entendre el món en tota la seva complexitat. Ciutadans que a sou o no de l’erari públic, no entenen la diversitat interna, la decodifiquen com una autèntica amenaça. Una altra cosa ben distinta és quan miren cap a la diversitat externa. Què hagueren fet si Monfort s’hagués dit Heim o Bartram i se’ls hagués adreçat en alemany o potser en anglès per a demanar per un carrer com si ells fossin uns guies turístics?. Doncs, segurament, acotar i comportar-se com el més humil dels servidors públics o dels aborígens educats, deixar-ho córrer…

Lamentablement aquest no és tracta un cas aïllat ni al País Valencià ni a la resta del domini lingüístic del català. A Miquel Gironés, dolçainer d’Obrint Pas, el van colpejar i emmanillar dos policies nacionals al barri valencià de Benimaclet per parlar també en valencià. Al judici els policies van admetre que dirigir-se a ells en una altra llengua que no fos castellà era una grolleria i van quedar absolts. A Carles Mateu Blay li retiraren el carnet i el condemnaren a sis mesos de presó per parlar en valencià a uns guàrdies civils que l’havien aturat en Almassora per a fer-li un control d’alcoholèmia. Saïda Saddouki va ser condemnada per un delicte injúries en denunciar que un capità de la Guàrdia Civil l’havia vexat en la caserna de Palma per parlar en català. Al pacifista valencià Paco Muñoz se l’endugueren detingut els policies nacionals per adreçar-se en valencià durant el transcurs d’una protesta contra la corrupció del PP davant de la seu d’aquest partit a Elx. A Lluís Xavier Flores Abat el va denunciar un policia local al Campello per la mateixa raó. Seria començar i no acabar.  

El representant de la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN), Ferran Suay, va denunciar fa uns mesos davant de les Nacions Unides, que el català era sistemàticament perseguit pel mateix estat espanyol. Europa fa anys que se’n fa creus de les agressions sistemàtiques que les llengües minoritàries  pateixen per part de l’Estat a Espanya. La Constitució no serveix per a que no et desnonen ni per a que se’t garanteixi una vida digna però si per a que et poses la llengua, la catalana, al cul.  El primer punt de l’article 3 de la Constitució afirma que “el castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”. Per a la resta de llengües només existeix la cooficialitat en unes condicions d’igualtat gens clares i la “consideración y el respeto”, vés per on.

El cas Monfort ha aixecat una enorme polseguera mediàtica i política. El mateix Pablo Iglesias ha defensat amb una piulada els drets lingüístics dels pobles i el conseller valencià d’Educació, Vicent Marzà, ha assegurat que es reunirà amb el delegat del Govern al País Valencià, Juan Carlos Moragues, per a exigir-li que les forces i cossos de seguretat espanyols respectin el dret dels valencians a expressar-se en la llengua pròpia i a ser tractats amb respecte. La de Marzà és una reclamació tan elemental en el context d’una democràcia que el simple fet de plantejar-la ja resulta inquietant.

No crec que ni Marzà ni Iglesias treguin res a carregador. El supremacisme lingüístic espanyol està tan arrelat sociològicament i blindat legalment que escanya qualsevol possibilitat de que es respecten els drets lingüístics dels catalanoparlants. Els alts comandaments de la Guàrdia Civil o del Sèptim de Cavalleria i algun polític fent d’home bo, lamentaran els fets i s’arronsaran de muscles. No tenen solució.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Dant i Beatriu, un migdia d’abril

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 2 de gener de 2017.

Interpretació patí alguerés. Foto/F.V.

Interpretació patí alguerés. Foto/F.V.

Aquest tranquil i tendre migdia d’abril, Dant G. pot contemplar tot l’univers des de la finestra d’una habitació fresca i lluminosa. Un indret fins aleshores desconegut per a ell, on arriba a sentir-se com un lladre, com un intrús. L’aire, brusent com l’alè d’un drac, li porta l’olor del fang de la marjal, la de les oliveres solitàries en els marges dels camins de pols, la de l’escuma de la mar somnolenta. L’univers, pensa, potser només és el sol resplendent que el nodreix, aquells nesprers captius entre les parets dels patis de les cases que ara esguarda, el perfum furtiu de les cuines acabades d’usar impregnant tota l’atmosfera, el cant pertorbador de les cigales mascle penetrant furiosament la calma, sobretot aquell cant poderós que li recorda les ganes embogidores que té d’ella, aquell seu desig que fa ja tant temps que l’esclavitza.

L’univers és ara mateix –i només pot ser això, com la seua vida– aquell país d’alzinars i pinedes, de garrigues i d’aigua, de muntanyes, de sembrats extensos i fèrtils. L’univers és, o ho va ser també, aquella badia que va admirar a boqueta nit d’ahir. Ella no volia per res del món que se n’anés sense haver vist aquella badia just en el moment d’agonitzar la vesprada quan el cel es tenyeix de la sang cristal·lina vessada pels àngels que s’han tret la vida fastiguejats de lluitar contra les passions dels homes, en el moment en què es pot escoltar el panteix de la mar exhausta, el seu ronc esmolat de sal.

Va ser en aquell indret on Dant, sense solemnitat, com qui demana per l’hora a un desconegut, li va preguntar si se l’estimava. Ella va encendre una cigarreta i va mirar cap al no-res. Tots dos es van quedar muts. Se’ls va fer de nit dins d’aquell silenci pegallós, infinit. Beatriu C. va sentir fred. Va ser aleshores quan des del poble els va arribar el so sinistre de les cornetes i els tambors de les processons igual que els laments d’un moribund. Ell no va poder evitar pensar en els dimonis: en el del temps, el de l’autoengany, el de la solitud, el de la covardia, el de la por… i tot seguit va besar-la en una galta, tendrament, infantilment. Mai més li tornaria a preguntar allò, ni mai més li parlaria d’aquella horabaixa.

Des de la finestra, aquest bellíssim migdia d’abril, Dant encara té cor per a poder contemplar l’univers amb la mirada del savi, tot i que a penes és un xiquet. Les branques dels nesprers pateixen pel pes de la fruita. Són uns nespres grossos com el puny, aurífers, del ben segur que molt sucosos. El cel és tan brillant que no se’l pot mirar durant més d’un segon sense arriscar-se a perdre la vista. Les cigales canten frenèticament i el seu cant és tan poderós que podria badar els núvols si aquests foren de porcellana. Beatriu llavors el crida amb un xiuxiueig a penes. Ell obeeix en l’acte. S’apropa al llit i enretira els llençols vermells de seda, sofisticats com una bandera de guerra florentina, que la cobreixen. S’atansa al seu cos nu i el liba amb el capteniment i l’elegància d’una abella… Primer el coll, el clatell, els tous dels dits, els dels peus, els de les mans, la nou del seu delicat coll… li mossega els mugrons suaus dels seus pits rodons i plens, li acarona tremolós les seues cuixes suades, esprem les seues natges amb mans de gegant… s’entortolliguen, grimpen, es mengen, s’oloren… el cos d’ella fa olor de vi madur, de gessamí… Beatriu s’estremeix, s’ofega, s’enfonsa lentament en l’abisme del seu plaer com una pedra diminuta llançada al bell mig d’un llac , naufraga dolçament en el plaer… el temps, de colp, ha deixat de passar, tots dos esdevenen eterns, immortals… Dant finalment vessa poderosament sobre la pell blanca, fresca de Beatriu… Durant uns segons queden estabornits. Pensen, secretament, la badia. No s’ho diuen. Després ell l’eixuga delicadament amb una punta de llençol, la cobreix de nou, deixa que gaudesca de la seua lassitud i torna a la finestra.

Des de la finestra pot veure l’univers. Sap que més enllà d’aquell cel hi ha l’infern de la distància i l’oblit. No té por, però. Ara només pensa Beatriu, aquell migdia d’abril.

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

En la detenció de Joan Coma

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la darrera setmana de desembre de 2016.

cve0p30w8aam-iz

L’Estat espanyol ja fa temps que cerca caps de turc per a justificar un agreujament de les seves accions repressives contra el procés d’independència de Catalunya. En una altra època tot hauria estat molt més senzill i aquest mateix Estat s’hauria pogut estalviar  un grapat de formalitats. Però, en democràcia, també en aquesta democràcia de sopars d’a duro, les coses no són tan fàcils i cal vestir el sant. Fins i tot, ho hagut de fer un tipus com Erdogan per a que les potències democràtiques –les mateixes que deixen morir ofegats en la merda els refugiats sirians- no el puguin acusar de vés a saber què.

Tot s’ha de fer bé, d’acord a la llei, i així els ho va recordar als de la CUP el portaveu del PP a la diputació de Barcelona i regidor badaloní, Ramon Riera, quan aquests van constatar públicament que vivien en una democràcia de baixa intensitat. En Franco, va espetar Riera, ells ja estarien morts o en la presó.

El cas és que el regidor Joan Coma no és –ni serà- l’únic cap de turc que ha trobat la maquinària repressiva de l’Estat contra l’independentisme, però, sí un de molt significatiu. Cap detenció com la seva i les circumstàncies que l’envolten, exemplifiquen millor la predisposició de l’Estat d’actuar sense miraments contra els catalans que gosen qüestionar la unitat d’Espanya sota la corona dels borbons i d’una administració –especialment la judicial- penetrada pel marc ideològic del franquisme. No tinc cap dubte de que, si poden, l’enviaran a la presó acusat de sedició, en base a uns raonaments jurídics franquistes, anacrònics, tal i com ha denunciat el seu advocat Benet Salellas. 

Cal recordar que la persecució judicial contra Coma s’inicia arran d’una denúncia contra ell per part de l’ultradretà Josep Anglada després que aquest emprés en un ple de l’Ajuntament de Vic una figura retòrica (‘per a fer una truita cal trencar els ous’) a l’hora de referir-se al procés i a la necessitat en un moment o d’altre de practicar la desobediència si l’Estat no s’avé a jugar amb les regles de la democràcia. A Comas se’l persegueix per un delicte d’opinió com en un qualsevol país dictatorial. Un delicte d’opinió que en Espanya no abasta als negacionistes de l’holocaust ni tampoc als apologetes de la violència com el bocamoll aznarista de Miguel Àngel Rodríguez que volia afusellar Artur Mas, o les desenes de piuladors covards cansats de desitjar les cambres de gas per als catalans…

A Coma, volen tallar-li el cap i clavar-lo en el més alt d’una estaca. Que es vegi clarament que la seva persecució té un punt d’arbitrària, d’alliçonadora, i que l’Estat no s’aturarà en nimieses democratistes ni altres favades.

El jutge que entoma el cas és Ismael Moreno Chamarro, un ex-policia franquista, amb un reguitzell d’actuacions tèrboles, famós per haver dut a la presó no fa massa temps, amb arguments manicomials a uns titellaires de Madrid. Ara, Moreno, se n’ocupa d’investigar l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Caldrà veure a quines conclusions n’arriba des de la seva òptica, sens dubte, filtrada i macerada en el magma de la ideologia de l’antic règim.

Res de nou. Com vulgui que sigui, la justícia espanyola fa una pudor insuportable a franquisme. Ho recordava l’historiador, Josep Fontana al pròleg d’un llibre escrit –vés per on- per Carlos Jiménez Villarejo i Antonio Doñate, sobre la pervivència del franquisme en la justícia. Fontana recordava  que el sistema judicial de la Transició es va nodrir de la plana major dels jutges i fiscals que van intervenir en els judicis de la dictadura. A més, aquests elements, en participar activament en política, es van convertir també en legisladors i en opressors alhora.

La detenció de Coma i la seva entrega per part de la Guàrdia Civil a l’Audiència Nacional de Madrid, a instàncies d’Anglada i Moreno, és sens dubte una advertència.

Si a Coma se’l jutja pel fet de dir el que diu, enmig del silenci vergonyant dels suposats partits democràtics espanyols, no crec que tardem gaire en veure jutjar també a aquells que en vegada de dir ho escrivim. Tot això, acaba tot just de començar. Els espanyols que es creuen la democràcia, deurien de prendre també bona nota del fet.

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Colau: Cèsar o res

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 24 de desembre de 2016.

colau-barcelona-seguridad-620x349

La cosa ja va començar malament quan el juny passat Ada Colau va decidir celebrar la seva victòria electoral fent-se un bany de masses que ben mirat hauria pogut acabar com el ball de Torrent. Només li va faltar entrar a cavall a la plaça de Sant Jaume seguida per una escorta de timbalers reials. Ni que hagués acabat d’enderrocar Fulgencio Batista o d’expulsar els bàrbars de la Ciutat Eterna.El cas és que mentre ella rebia les efusives felicitacions dels seus, alguns dels regidors del seguici municipal pertanyents a l’oposició van haver de patir amb resignació els improperis dels més exaltats o forassenyats. Sincerament, crec que no va calcular el riscos i, sobretot, que no va apamar bé quina era la dimensió real del seu èxit. La idea era, segurament, escenificar la victòria del poble –quin de tots?- sobre no es sap ben bé quines forces ocultes parapetades en la Casa Gran, però, en realitat allò que s’estava escenificant era la seva unció com a dirigent egocèntrica i un punt megalòmana.

Més d’un any després l’alcaldessa no tan sols ha estat incapaç d’aplicar la majoria de les polítiques que va prometre als seus en plena crisi sinó que tampoc no ha sabut entendre’s amb la resta de les forces polítiques del consistori. Bé, llevat del PSC, partit al qual va passar de qualificar de màfia a entregar-li les renyes de la maquinària municipal.

L’alcaldessa no ha trobat suports per a aprovar el Pla d’Acció Municipal (PAM) ni les ordenances fiscals que haurien de regir els propers anys. Ara, tampoc no els ha aconseguit per a tirar endavant els pressupostos i en comptes de recórrer a la finezza ha optat per reptar a l’oposició a constituir una majoria alternativa –impossible d’altra banda amb l’actual correlació de forces- que la faci fora. O César o res.

A l’ajuntament ja fa temps que les coses es fan així i si no fos per la diplomàcia de Gerardo Pisarello en aquella casa ja no es parlaria ningú. La impressió és que a Barcelona es governa a cops de puny sobre la taula. S’impulsen iniciatives com la de les superilles que potser estan justificades ideològicament però que es duen a terme sense el mínim consens.

És un joc cansós i que acaba per avorrir tothom, sobretot a qui més mana. De seguir així les coses, i encara que pugui semblar una paradoxa, Colau acabarà fent els mateixos badalls que aquells alcaldes que s’han tirat governant anys i panys amb majories absolutes. Fet i fet, la impressió és que l’alcaldessa està molt ensopida i que el càrrec li queda molt petit o, segons com es miri, li va massa gran.

Colau ja fa temps que es mira de reüll l’altra banda de la plaça de Sant Jaume mentre les xicotes d’Iniciativa fan mèrits del dret i a l’inrevés per a pujar de grau. D’altra banda, la colla del PSC es prepara per a empeltar-s’hi amb la nova esquerra i poder continuar així en el ball. Tot comença a ser massa previsible i alhora preocupant.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Conversa amb l’historiador Josep Fontana

*Entrevista de Francesc Viadel a l’historiador Josep Fontana publicada al número 52 de la revista L’Espill, fundada per Joan Fuster, corresponent a la primavera de 2016, Universitat de València.

 

“La dreta sempre juga amb l’etern joc de la por. La por a què passarà si no es manté l’ordre establert”. Conversa amb Josep Fontana. Francesc Viadel.

 

L'historiador Josep Fontana a seu domicili de Barcelona, Foto/UPF.

L’historiador Josep Fontana a seu domicili de Barcelona, Foto/UPF.

Vostè naix en casa de llibreter de vell…

Sí, en va marcar, i molt. Tota la meva infantesa va ser entre llibres. En una botiga on jo podia agafar el que em semblava, elaborant els meus gustos sense fer cas del que la gent deia que havia o no de llegir un nano. El meu pare, devia tenir jo 7 anys com a molt o fins i tot menys, em va donar el primer lot de llibres i em va dir, “mira: això és perquè tu et facis la teva pròpia biblioteca”. Eren tot llibres en català i devien ser 6 o 7. Un d’aquells llibres del qual tinc un record més viu és un d’història de Ferran Soldevila, un llibret petit, il·lustrat que encara dec tenir per alguna lloc. El que finalment ha arribat a ser la meva biblioteca és difícil de calcular. Hi ha uns 35.000 volums que han passat a la Pompeu Fabra i després encara conservo uns 10.000 o 15.000… Un nombre que va creixent contínuament. Que em va marcar aquest origen és evident i, després, també, el fet que tota la vida he estat lligat professionalment al món del llibre.

On tenia la llibreria el seu pare?.

La tenia al carrer de Boters. Vaig créixer, doncs, en el mateix cor de la Barcelona vella… Anava a les festes de la Plaça Nova o al claustre de la catedral a donar pa a les oques que te l’agafen molt mansament i allà va ser on vaig viure també els bombardeigs durant la Guerra Civil. Uns bombardeigs que allà eren molt durs perquè anaven buscant el Palau de la Generalitat i nosaltres estàvem al costat. Precisament, per això que moltes vegades anàvem al mateix refugi de la Generalitat. Tinc records de llevar-te de nit i anar amb els meus pares a buscar un refugi… després va caure una bomba davant mateix de la casa i, per tant, vaig poder sentir directament les conseqüències. Vam viure un dels grans bombardeigs fugint amb el meu pare cap als afores de Barcelona… són molts records…

El seu pare era una persona d’idees republicanes, oi?.

Sí, i tant, era una persona d’esquerres. No solament era catalanista sinó també d’esquerres. En una llibreria anterior que havia tingut al carrer de la Palla, havia estat una mica el nucli de reunió d’un grup de gent de l’entorn del Bloc Obrer i Camperol i el Serra Pàmies que va ser conseller amb el PSUC i després va marxar a Rússia i d’allà va fugir a Mèxic, doncs, havia de ser el meu padrí quan m’anaven a batejar. Sí, he crescut en un ambient inequívocament català i d’esquerres.

No deixa ser curiós comprovar com ara, de la Guerra Civil, que tan important ha estat en la història del país, les generacions actuals tenen molt pocs referents…

Sí, en efecte tu dius Guerra Civil i estàs enunciant una mena d’etiqueta per a un fet històric convencional, una altra cosa és haver-la viscut amb totes les conseqüències i viure després l’entrada dels feixistes i el que va representar. Penso en tot el temps que la botiga del meu pare va estar tancada, segellada, fins que no s’havia acabat d’enllestir una depuració etc… etc…

El seu pare, doncs, va acabar per ser un perdedor… Com viuen a casa seva la sort dels perdedors?.

Això és evident, però la veritat és que tampoc és que haguéssim estat mai uns guanyadors en cap altre bàndol. De manera que ho vam viure trampejant per tirar endavant fins que vaig tenir edat de ficar-me en coses i aleshores em fico, vull dir en el terreny de la lluita clandestina i el què fan els meus pares és ajudar-me.

Jaume Vicens Vives.

Jaume Vicens Vives.

Als anys 50 vostè estudia a la Universitat de Barcelona. Serà alumne de Ferran Soldevila, Vicens Vives i Pierre Vilar, tres referències fonamentals en la historiografia catalana, tres dels grans.

Amb Ferran Soldevila estudio fora al mateix temps que segueixo les classes a la universitat. Ell havia tornat de l’exili i aleshores hi havia unes classes dels anomenats Estudis Universitaris Catalans. La primera classe que vam fer va ser en una casa de la vora de la Plaça del Pi. La resta de classes les vaig tenir al menjador de casa Solvedila, a Sant Gervasi. Sovint no érem més de dos alumnes i, de vegades, era jo sol. Això va durar dos o tres anys. Va ser una influència. A Vicens Vives el vaig trobar a la Universitat i, aleshores, quan jo me’n vaig a fer un any d’assistant a Liverpool i li dic a Vicens el què volia fer de tesi, ell, que era molt conscient de les seves limitacions, em diu que li escrigui a Pierre Vilar en nom seu. Aleshores, aprofito els viatges que havia de fer a Liverpool per passar per París i així poder veure a Vilar a casa seva. S’establí una relació que va ser molt important i molt llarga i que, a més, va comportar una sèrie de viatges a París els quals de vegades coincidien amb la mena de viatges que feia de part del PSUC, carregant amb una maleta amb papers i coses d’aquestes…  Per mi, la de Liverpool fou una experiència important en molts sentits. Em trobo de cop i volta amb unes biblioteques riquíssimes on puc trobar-ho tot venint com venia de la situació de les biblioteques espanyoles de finals dels cinquanta, d’una misèria total. I després el clima de llibertat. Descobreixo moltes coses…

Què n’aprèn de cadascun d’ells?

Amb Soldevila agafo el gust per la història. El que m’havien ensenyat abans era un desastre. Amb ell aprenc a llegir una crònica, a desxifrar un document, a veure que allà darrere d’aquells papers hi havia persones. I aprenc també la lliçó de dignitat d’un home que venia de l’exili i que es mantenia d’una manera molt modesta. De Vicens Vives  jo diria que és el més important. Tinc un fragment d’una carta seva penjat a la paret del meu despatx de la Universitat on em transmet la idea molt clara de que el treball de l’historiador ha de ser un treball fonamentalment orientat a entendre el país en què vius i ajudar a que tiri endavant. En diu que la ciència històrica és molt important i la universitat també és molt important però que més important encara és servir al país, ajudar a tirar endavant un país. Amb Vilar m’hi entenc molt bé. Amb ell s’accentua aquesta tendència de què em parlava Vives. Quan parlàvem ho fèiem més d’allò que estava passant al món que de llibres. Per a mi va ser molt important tenir aquest mestratge. El meu amic Manolo Sacristán em deia que era escandalós que jo anés presumint d’haver tingut tres mestres quan la majoria dels espanyols no n’havien tingut cap.

 

Definitivament, per a què serveix un historiador?.

Serveix per a entendre el món en què vius. L’historiador ha de contribuir a que la gent malfiï d’allò que li diuen, de les elaboracions fetes, que aprengui a pensar històricament com deia Vilar.

Això en un país com el nostre amb poca curiositat a diferència del què passa a Anglaterra, Alemanya o França, no sembla una tasca gens fàcil.

Bé, és un fenomen una mica curiós. L’interès per la història com a objecte d’estudi va decaure bastant durant el franquisme i el postfranquisme, encara. Però hi ha una cosa que és certa i ho pots comprovar a través de la meva relació amb el món editorial que és que la curiositat de la gent per la història és molt més gran del que sembla. Hi ha també encara una altra cosa i és l’existència de dos mons que no es comuniquen. El de la investigació acadèmica que és un món que s’ha fossilitzat, que s’ha tancat en repetir un tipus d’esquemes que només són per a discutir dins de la tribu dels especialistes on els que hi treballen sembla que només busquen ser reconeguts pels que comparteixen les mateixes idees. És una cosa que m’exaspera. I un altre, el del món del llibre que tendeix a explicar a la gent problemes que realment li puguin importar… En el món anglosaxó estan molt més acostumats a escriure perquè els pugui llegir tot tipus de gent, no només els historiadors, els científics.

Sí, allà hi ha un diàleg establert entre la cultura i la gent…

Sí, i aquí això costa.

referències 57 def.indd

Altrament, la Universitat viu en dia sembla que visqui orientada exclusivament només a preparar la gent per a un ofici, que es prioritzi el coneixement pràctic…

És un error. L’educació universitària pensada com a preparació per a aprendre un ofici és un tipus d’educació en realitat pensada per als qui han de fer treballs més secundaris. Per als qui han de fer realment treballs de direcció, per aquests, necessites una cosa molt diferent. Al cap i a la fi, has de preparar a un individu que sigui capaç de pensar amb amplitud de mires, de prendre decisions.

Entre 1974 i 1976 va ocupar la càtedra d’Història Econòmica de la Universitat de València. Per tant, viu a València un moment decisiu, la fi del franquisme, l’anticatalanisme….

Sí, sí.. Només van ser dos anys perquè me’n vaig haver de tornar per raons familiars greus. Mor el meu pare i la meva mare tenia esclerosi múltiple i, per tant, vaig haver de tornar cap aquí. L’experiència de València, a part que va ser molt agradable per la gent que hi vaig tractar com ara Joan Fuster, em va permetre veure aquell canvi sobtat que es va produir. La meva percepció és que determinats sectors espantats del món que se’ls venia al damunt i del perill que representava el que podia ser, per exemple, el fusterianisme, es van haver d’inventar ràpidament aquesta mena de cosa per tal de trobar una base per a arribar a la gent i mobilitzar-la. Això, sumat a errades que també s’havien fet des de l’esquerra fusteriana com va ser el menyspreu pel món popular etc., etc., va produir aquella situació. Personalment, sostinc que aquesta havia estat una presa de posició molt conscient i molt ràpida.

I amb la contribució dels aparells de l’Estat si pensem com de perillós es percep per part d’Espanya un decantament del País Valencià cap a Catalunya, que els valencians sumin a Catalunya en un qualsevol sentit…

La situació era prou complexa. Allà s’hi van veure canvis en la gent. Recordo Manuel Broseta, participar en les reunions que fèiem de professors numeraris, progressistes, on discutíem què caldria fer i veure’l després passar a l’altre costat. Com sigui, a València vaig deixar moltes amistats, Joan Fuster, Vicent Ventura, amb el qual vaig tenir molta relació, li tenia molt d’afecte…

Segurament perquè Ventura devia d’estar molt més a prop de vostè ideològicament que no pas Fuster…

Sí, bé, m’hi podia entendre bé amb ell. Ventura era una persona molt divertida excepte quan anaves a un cafè i es posava a renyar als cambrers (riu). En aquell moment també estava a València l’Ernest Lluch a qui ja coneixia d’abans. Cal entendre que en els primers moments de la Facultat d’Econòmiques, de la gent amb qui jo tractava cada dia va sortir mitja estructura del nou poder autonòmic, alcaldes, consellers… Una adjunta meva, Clementina Ródenas, va ser alcaldessa de València i després presidenta de la Diputació; el seu marit, Segundo Bru, va ser conseller. Vicent Soler també va ocupar càrrecs importants… Tot era gent que corria per la Facultat i que jo coneixia.

Vicent Ventura i Joan Fuster durant un viatge al Campello. Foto /Casa Fuster

Vicent Ventura i Joan Fuster durant un viatge al Campello. Foto /Casa Fuster

I tot plegat, quina és la seva radiografia del País Valencià, la d’aquell moment i la d’ara?.

És una radiografia molt complexa de fer en totes les seves dimensions. Jo vaig conèixer sobretot la ciutat de València que és una realitat fonamental però que tampoc ho és tot. De València surto amb una idea molt respectuosa respecte els valencians, amb la convicció que eren ells els que havien d’acabar decidint ‘què’ i ‘com’ volien ser. No ho tenien gaire clar. Això em va ajudar a entendre i em va fer prudent davant de determinats plantejaments simplistes sobretot quan després veies que durant tants anys els valencians votaven PP, la qual cosa vol dir que anaven per un altre camí. Crec que havia una situació complexa i, tant és així, que sempre m’he abstingut de donar lliçons als meus amics valencians. He tractat més aviat d’entendre.

Encara estem en això…

Sí, potser, tot i que possiblement una mica millor que no en aquell moment. Passades les fantasies del PP, del tinglado que el PP va muntar de grandeses, la gent ha vist que no, que això no…

Es pot dir que aquest ‘tinglado’ ha representat la devastació econòmica del País Valencià…

És clar, tot això no deixava res. Les coses ara poden ser diferents.

L’any 2006 quan es discutia l’Estatut de Catalunya, Mariano Rajoy, va arribar a dir que estaven al davant del principi de la fi de l’Estat espanyol. Era un miratge o realment el seu era un vaticini cert?. Fins i tot ara mateix assistim a una certa situació de desgovern…

La incapacitat de bona part dels polítics espanyols i, sobretot, del PP, per entendre o la voluntat, justament, de no entendre la relació amb Catalunya és espectacular. No pots creure allò que diuen, però efectivament t’adones que tampoc no entenen res i per això poden dir coses com aquesta. Hi ha més d’un problema, problemes que s’han de mesurar amb molta prudència. Hi ha una realitat, la de Catalunya, que durant el franquisme va incorporar una massa molt important d’immigrants que venien sobretot del sud. Aquella va ser una gent que va entendre perfectament que s’estaven jugant unes coses que els importaven tant a d’ells com als catalans. Això va ser decisiu. Tirar endavant va ser una feina col·lectiva. Ho vaig poder veure directament ja que en aquell moment estava posat en la lluita política. A les manifestacions de l’11 de setembre que es feien a Terrassa o Sabadell reprimides per la policia hi havia bàsicament treballadors immigrants. Es van sumar a les grans manifestacions demanant llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia. Per això em va saber greu veure que en aquest recent manifest que s’ha fet per la llengua (es refereix al manifest Koinè) es digués que aquesta immigració havia estat un instrument colonitzador. Això és una bestiesa. D’altra banda, hi ha una majoria a l’Estat espanyol que, evidentment, no està disposada a fer concessions de cap mena, ni tan sols en el terreny de l’autonomia. I això que cal dir que l’Estatut d’autonomia va ser un frau. Es va acceptar perquè es va pensar que s’estava en un clima de comprensió i que seria un instrument que s’aniria desenvolupant-se malgrat que des del primer moment existien els elements per a frenar-lo. El primer element per a dinamitar-lo és l’existència d’un Tribunal Constitucional que pot dir que no a qualsevol cosa. Des del començament, no hi ha hagut voluntat. En unes converses en els primers moments de la Transició entre Felipe González i Alfonso Guerra i d’altres membres del que després va ser el CESID reproduïdes en unes memòries de Andrés Cassinello, quan encara el PSOE no estava legalitzat, el qui seria president del Govern diu clarament que ell no està disposat en absolut a acceptar el concert econòmic per Catalunya. Reconeix l’existència d’uns nuclis socialistes al país però també diu que mai no tolerarà un partit socialista català que sigui autònom del PSOE. Això ho està dient i negociant Felipe González amb Cassinello en el mateix moment en què el PSOE està publicant textos programàtics on defensen el dret de autodeterminació. Il·lustra molt bé com des del primer moment el joc estava trucat. Això segueix essent així. De vegades, t’indignes. L’altre dia, per exemple, es produeix l’episodi aquest de Montoro dient que el dèficit és culpa de la despesa que ha fet Catalunya i el president Puigdemont li contesta que això és pot resoldre deixant als catalans administrar els seus propis recursos, un plantejament que traduït vol dir concert econòmic. I, aleshores, a les noticies d’Antena 3, interpreten que Puigdemont ha dit que la solució és la independència. No havia dit això. La intenció de trucar, de falsejar està tothora present.

La Via Lliure, en 360. FOTO: Carles Balsells.

La Via Lliure, en 360. FOTO: Carles Balsells.

Es treballa en la direcció de la independència… 

Els meus moments d’escepticisme davant les proclames d’una independència de Catalunya a divuit mesos vista són les d’algú que com a historiador he pogut veure el què han estat els cinc cents darrers anys i que s’adona que no et deixaran fer, que la relació de força real és molt desequilibrada.  Són els altres els que tenen els avions, els tancs, l’exèrcit, i no et deixaran ser independent perquè no tenen cap voluntat de negociar res.

Per tant, pensa que això que deia Rajoy de que l’Estat estava a punt de desaparèixer és un miratge?.

Un miratge total. Com ha de desaparèixer?. L’Estat pot ser que a dintre d’un marc com és el marc europeu hagi perdut determinats elements d’autonomia, està clar. Per exemple, com és el fet que des de Brussel·les li marquen a Rajoy si ha de pujar l’IVA o no, digui el que ell digui. Però l’Estat segueix sent una eina fonamental en el joc polític, econòmic i social del país, dels països, per a determinar quins interessos afavoreix i quins frena. Tenir present això és el que em feia veure críticament alguns plantejaments relacionats amb aquesta idea de, per exemple, tot un sector de l’esquerra americana, incloent gent valuosa, segons la qual la solució dels problemes socials és el desenvolupament de les cooperatives. Que els treballadors siguin els propietaris de les instal·lacions i dels medis de producció. Aquesta idea va crear el mite de Mondragón, era el camí del futur. És una bestiesa perfecta perquè el que una cooperativa com la de Mondragón podia fer depèn de la política econòmica de l’Estat. Des de Madrid es poden fixar les regles que puguin permetre que una cooperativa com Mondragón es desenvolupi o bé se’n vagi a la ruïna.  És en el nucli del poder on resideix la capacitat de canviar les coses. Recordo una vegada que vaig estar al Perú que em van passar una cassette on es podien escoltar himnes i cançons que cantaven els reclusos de Sendero Luminoso en una presó de Lima. El seu himne principal era una versió de La Varsoviana, el famós himne revolucionari, que deia “Salvo el poder, todo es ilusión”.   D’alguna manera, tenien tota la raó. És qui controla el poder el què pot fer les coses excepte en moments excepcionals en què es poden produir ruptures molt profundes i aquests moment es donen en circumstàncies molt rares. La capacitat que té el poder per frenar és immensa. Per tant, aquesta idea que sembla arrelar en aquests moments de que sembla com si l’Estat deixés fer és absolutament absurda. No és veritat que en 18 mesos es produirà la independència de Catalunya. En una ocasió en una entrevista el locutor em deia: ‘però i si tots decidíssim anar a pagar els impostos a la Generalitat?’. La pregunta tenia dues respostes. La primera que no tothom anirà a pagar els impostos a la Generalitat, començant per La Caixa i el Banc Sabadell que no tenen el menor interès en la independència perquè el seu és un negoci que està estès pel conjunt de l’Estat, que precisament ha aprofitat la crisis i el fracàs de les caixes d’estalvi per estendre’s. Només cal veure la implantació del Sabadell a València. Però, després, hi ha una altra cosa: vindrà la Guàrdia Civil, recollirà els diners dels impostos dipositats a la Generalitat i donarà les gràcies per la faena feta. Això no treu que la necessitat de lluitar sigui molt clara. Si sóc escèptic respecte de les possibilitats a curt o a mig termini de la lluita per la independència no en tinc cap de la importància de seguir fent la lluita contra la dependència. Això sí que és important, és a dir, aconseguir espais de llibertat. Cal aconseguir un Estatut blindat que senzillament no pugui estar a les mans d’un Tribunal Constitucional; un concert econòmic que et permeti una millor administració dels recursos… Lluitar contra la dependència és un dret irrenunciable que s’ha de fer cada dia i decididament.

jose-maria-aznar-mariano-rajoy-archivo-efe

Com sigui, l’Estat espanyol sembla tenir una incapacitat per a reconèixer i per a integrar la pròpia diversitat interna…

Hi ha unes raons històriques que són importants per a entendre, en primer lloc, les diferències internes. Fins i tot, dins la mateixa estructura de la Corona d’Aragó, entre Catalunya i València. Hi ha el fet de tot un desenvolupament molt fort de Catalunya durant l’etapa medieval d’unes formes de govern que s’avancen a les de l’Estat modern. Unes Corts que actuen permanentment a través de la Generalitat, unes estructures que administren els impostos i no el rei… Això crea un sistema diferent que a València, per exemple, no es desenvolupa en la mateixa mesura. Tot això, crea una cultura política diferent que diria que té el seu moment de contradicció més clar, doncs, en el moment que aquí s’estableixen unes institucions com el tribunal de contrafaccions, institucions que permeten frenar el poder real considerablement i a les quals qualsevol pot arribar a expressar-se. Hi havia elements que podrien haver permès convertir el país en una república, república que pràcticament ja ho era, hi ha molts testimonis que ho diuen.  A la guerra de Successió el problema que es planteja, i que no sempre s’entén, és que des d’aquí, des de la gent que lluita en aquesta banda i on participen valencians i fins i tot aragonesos, s’està lluitant per a fer una societat nova que hauria estat la nació espanyola en un sentit modern, d’una realitat en què es pogués viure amb unes formes avançades de llibertat. I, finalment, el que guanya la guerra pensa que la nació és la monarquia absoluta. Quan arriba el moment de les Corts de Cadis hi ha tota una sèrie de gent, una bona part de la burgesia, de la d’aquí també, com Capmany, que pensa que aquell és el camí per crear aquesta estructura de la nació espanyola. Però el que surt no és això. Immediatament, des del primer moment, et trobes amb un tipus de reacció que la única cosa que es planteja és la incorporació de Catalunya a la corona de Castella. D’allò que es tracta és que tu t’assimilis, que tu acceptis les seves regles. Però això és molt difícil quan has tingut un desenvolupament molt diferent. La industrialització encara generarà diferències més grans. El de la no assimilació és un problema que es manté permanentment i que es percep a l’altra banda sempre com una amenaça.  Jo diria que la darrera manifestació d’una voluntat de crear una Espanya que fos una nació de nacions deu ser aquell famós discurs que fa a València durant la guerra Bosch Gimpera on explica el cas de Catalunya, què va passar a la guerra de successió, com va evolucionar Espanya a començaments del XIX, parla del liberalisme, de l’esperança de crear una estructura diferent…  La possibilitat d’una Espanya diferent òbviament s’acaba amb el franquisme. Justament, una de les raons fonamentals del franquisme és esclafar tot això.

És curiós com continuen sense resoldre’s els dos principals problemes d’Espanya, el de les desigualtats socials i el problema territorial.

L’actual problema de la desigualtat social va lligat a uns fenòmens d’escala que desborden les possibilitat de l’Estat espanyol. Fenòmens que tenen a veure amb les polítiques d’austeritat, que formen part del model de desenvolupament del capitalisme a partir dels anys setanta… el de la territorialitat és curiós que sigui usat políticament constantment i que, en canvi, les últimes enquestes d’estat d’opinió mostraven que el problema de Catalunya ocupava un lloc molt baix en la llista de les  preocupacions del conjunt dels espanyols. Amb tot, políticament es pot usar i es fa descaradament. Hi ha una manca de sensibilitat, una voluntat de falsejament, ridiculització i t’adones que es fa molt difícil un enteniment en aquesta qüestió actuant així. Cal continuar lluitant contra la no dependència, pel manteniment de la pròpia identitat.

Enteniment certament difícil i més encara quan tampoc no ha funcionat cap interlocució… Des del temps de la República sembla que ningú no se n’ha acabat de sortir.

Bé, hi ha una etapa que és en la que tira endavant l’Estatut de 1932 que semblava possible una entesa. Però hi ha preval una resistència. Per exemple, la revolta de Sanjurjo és contra la possibilitat d’un Estatut català. El manteniment dels privilegis  d’algú o la defensa de determinats interessos fan difícil l’entesa.

Vostè que va militar en el PSUC del 1957 a el 1980 suposo que haurà sentit molta  curiositat per l’aparició de la nova esquerra, pels Podemos, les marees… No hi ha molt de populisme en tot això?

El que em sembla és que hi ha una cosa clara com és el descrèdit del vells partits. L’encert que en un moment determinat té Podemos és entendre la importància en termes de mobilització que tenen les organitzacions socials. Això també va ser molt important, encara que ho oblidem sovint, durant la Transició. La força més important no eren realment els partits sinó la capacitat, com en el cas del PSUC, per mobilitzar al seu favor no solament els sindicats sinó per exemple les associacions de veïns, entitats de tipus religiós, etc… Les coses es torcen en el moment en què s’aprova la Constitució, es creen els parlaments i els polítics consideren que aquelles forces socials ja se’n poden tornar de nou a casa.  En un marc en què els partits han arribat a una situació de descrèdit considerable l’encert ha estat recolzar-se en unes organitzacions socials que sí tenien una credibilitat i una capacitat de mobilització que no tenen els partits. És molt difícil gestionar una formació que sigui el suficientment plural, respectuosa amb aquesta pluralitat, aconseguir el suport de les organitzacions socials i que aquesta relació no es limiti a una simple utilització des de dalt. Construir alguna cosa a partir de les organitzacions socials nascudes de grups que interpreten realment els problemes de la gent com els desnonaments etc… és molt difícil i un camí llarg.  Finalment, el problema d’una organització com Podemos rau en qui decideix.

 

De fet, ja hi hagut problemes entre Ada Colau i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) que ella mateix va liderar. Li han retret que una vegada ha arribat al poder no ha fet tot el que caldria per ells.

Colau ha tingut aquesta habilitat d’aprofitar aquesta empenta de baix i, segurament, de no voler cedir-la massa fàcilment, això és molt complicat perquè òbviament topa amb grups que tenen interessos molt diferents amb els quals es difícil arribat a pactes. Juguen també moltes coses en contra com el fort domini del PP en determinades circumstàncies. La dreta sempre juga amb l’etern joc de la por. La por al què passarà si no es manté l’ordre establert. És en un país com aquest l’eina més important per a obtenir vots és la por. Por a que, per exemple, no es pugui mantenir l’actual sistema de pensions, les quals s’han convertir en l’element fonamental per al sosteniment només dels pensionistes sinó també de les seves famílies.

fontana1És la mateixa por que difonen Donald Trump, Marine Le Pen

Sí, però el PP no té a veure amb el que representen aquests líders sinó amb un conservadorisme tradicional. L’ascens de Trump el que desvetlla és l’existència d’un malestar de sectors populars, en bona part dels obrers en relació a una situació anterior que se n’ha anat en orris. Es consideren traïts i aleshores s’apunten a aquells que prometen les solucions més enèrgiques per tornar on estaven. Als Estats Units és evident que a les zones de desindustralització ha sorgit un malestar general que difícilment es pot reconduir amb fórmules progressistes perquè senten que són aquests els culpables. En aquest país, per exemple, entusiasme per allò que ha estat la trajectòria del PSOE és difícil que n’hi hagi. Amb tot, aquí encara no han sorgit aquests partits de dreta que hem anomenant segurament perquè el PP ha estat molt eficaç políticament.  Però, bé, ja veurem el què passa.

Creu que les transformacions d’Espanya que proposa Podemos com ara convertir-la en un estat plurinacional, són sinceres? No hi ha molt de tacticisme?.

No… A veure, és obvi que Pablo Iglesias –del qual cal no oblidar que es va formar políticament a Galicia amb Xosé M. Beiras– quan parla de  referèndum, de dret a decidir, segurament pensa en una cosa que és positiva i que no comporta cap idea de separació. Diria que si determinades coses s’hagueren plantejat dins del context del dret a decidir que és una cosa que la gent entén perfectament, sense que signifiqui una postura extrema, (quan veus que és la postura justament que va acabar adoptant Convergència i saps quina és la seva història no te’ls pots prendre seriosament, CiU mai havia estat independentista començant pel mateix senyor Pujol, el polític del peix al cove i que traeix el futur amb el pacte amb Aznar)… De moment, el que és clar és que tot això és molt difícil… el millor que li podia passar a Podemos és que quedés com la força més forta de l’oposició i que deixés governar als altres en moments que seran molt complicats i molt difícils com a mínim durant els dos propers anys. Tampoc no crec que hagin trobat la formula d’encaixar efectivament aquests nuclis perifèrics, el de Galicia, el de Catalunya, el del País Valencià, País Basc…

Recorda el PSOE de la Transició, el trencaclosques dels partits socialistes de la perifèria…

Sí, però la situació no és la mateixa i Podemos no té una estructura forta com tenia el PSOE.

asamblea-podemos-en-vistalegre-periodista-digital

Tot és com un dejà vu… Iglesias i González, Errejón i Guerra…

No ho sé… mai no he estat de redemptors i cabdills… segueixo creient que un dels camins importants del futur passa per la mobilització de la gent, que no passi el que va passar aquí durant la Transició. Com a historiador no m’agrada fer previsions de futur depenen de multituds de factors que no es poden controlar.  Tot el que es pot fer és observar la situació present la qual és d’una complexitat i d’una confusió extraordinàries…

Enmig d’una revolució tecnològica, d’una crisi econòmica com mai no havíem vist, l’aparició del terrorisme gihadista… sembla com si la humanitat anés camí d’un desastre…

Tot són problemes mal plantejats. El terrorisme gihadista és, per exemple, una resposta al terrorisme que se’ls ha aplicat a ells prèviament. Al 1945 no hi havia cap mena de gihadisme. El primer gihadisme és el d’Al-Qaida i apareix amb l’intervenció dels americans a Afganistan. Mentre la resposta al problema sigui com la dels belgues, anar a bombardejar Síria, no hi ha res a fer. Bombardejant Síria no estàs bombardejant solament als de l’Estat islàmic, també estàs tirant les bombes contra tota la població civil que hi ha al voltant. No és un camí de resoldre res. Almenys Pablo Iglesias ha tingut el sentit comú de negar-s’hi a formar part de cap mena de croada antiterrorista en entendre que la solució no va per aquí.

9788477273356

Aquest és només un dels problemes… en alguns moments sembla que estiguem revivint aquells neguits, aquella angoixa que expressava Stephan Zweig en el seu llibre ‘Món d’ahir ‘…

Pensa en la gran mentida que han estat les polítiques d’austeritat. T’adones que s’ha arribat aquí a partir d’una situació primer de degradació de les condicions de treball. S’han anat liquidant els sindicats, aplicant reformes laborals que representaven eliminar drets i deixar indefensos els treballadors minvant la seva capacitat de reacció. També s’han practicat polítiques que han permès l’evasió dels impostos legalment i lícitament per part dels empresaris i dels bancs en tal magnitud que fan que l’escàndol de Panamà sigui una broma. Treuen els diners i els recursos i, a més, es neguen a pagar la part d’impostos que els pertoca en el propi país. Tot plegat, s’ha arribat a un punt que la única manera de tirar endavant és accentuar els elements d’aquesta mateixa situació. No pot  ser. És evident que l’Estat no podrà fer front a la despesa que generen els serveis públics si no és capaç que els que tenen diners, els empresaris, els bancs paguin la seva part dels seus impostos en proporció a la riquesa que obtenen. Mentre tu acceptes tot això com una situació inevitable tu mateix estàs fent que no hi hagi cap solució… Si te’n vas a les dècades que van seguir la Segona Guerra Mundial veus que hi ha sindicats forts, polítiques fiscals adequades, l’establiment de l’Estat de Benestar… es va aconseguir que la igualtat social fos com mai no havia estat. Des dels anys setanta hem anat endarrere i si no es talla aquesta tendència, en un món desigual com aquest, les coses cada vegada s’agreujaran més. La gent sembla que tingui una capacitat infinita d’aguantar el que li tiren a sobre, però ja hi ha gent que comença a sentir-se espantada.

Bé, amb tot la història ens ensenya que la gent té un límit de resistència…

Sí, sí, però la gent aguanta molt tot i hi ha molta també que comença a estar espantada i que creu que no es pot continuar així. Hi ha un aparell polític pagat per la mateixa xarxa d’interessos a qui serveix. Uns partits a crèdit i uns mitjans de comunicació absolutament nefastos que ajuden a mantenir l’ordre establert mentre mantenen mans al personal.

Només dependrà de la gent…

Finalment, sí, dels que diuen que ja no aguanten més o dels que troben maneres d’anar contra tot això… El problema fonamental del món és lluitar contra la desigualtat, contra els mecanisme que cada vegada fan que aquesta creixi més.

archive_1-110713

Toni Judt.

Estic pensant en les reflexions que Toni Judt fa en el seu llibre, ‘El món no se’n surt’.

Caldria trobar les formes per a lluitar contra una situació de degradació que s’accentua cada vegada més. Ja veurem que passa. Ens caldrà posar-nos a tots.

I què passarà amb Catalunya? Creus que s’acabarà independitzant?.

Respiraria una mica millor si a curt termini, i com t’he dit abans, s’aconseguís un Estatut blindat amb un concert econòmic. El pitjor no és que et donin més o menys diners, el pitjor és com usa els diners l’Estat en qüestions com les infraestructures, la ceguesa que de vegades manifesta com quan va voler crear un gran eix ferroviari que anés pel centre cap a França i que, per cert, Europa va rebutjar. Per contra, no l’Estat no va voler jugar la carta de l’Eix Mediterrani. Una ceguesa la causa de la qual radica en els prejudicis de l’Estat. L’Eix Mediterrani no és que ens interessi a nosaltres els catalans, també interessa als valencians, murcians, andalusos. Vivim en un Estat que dedica els recursos per a multiplicar unes línies d’AVE que no són rentables. Hi ha moltes coses per les quals lluitar.

 

 

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política | Deixa un comentari

La màquina

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 26 de desembre de 2016.

rentadora

Les coses veritablement importants passen de colp i volta i sempre sonen com el tret aterridor d’una pistola en les entranyes d’un túnel, com el cruixit d’un crani trepitjat enmig d’un solitari passadís d’hospital, com gèlides gotes d’aigua amb l’espessor del mercuri precipitant-se des de l’altura dins del basal d’una cova secreta. L’eco de les coses importants és eixordador, estaborneix les ànimes, fa embogir els febles, els confiats, els ingenus, els optimistes…

Ezequiel N. un dia va sentir com aquest inquietant soroll li perforava el centre mateix de l’esperança. Va sentir també aquella sensació de borratxera de mal beure que solen deixar les coses importants quan et passen, quan et traspassen i, és clar, va caure en el pou d’una tristor inconsolable en què cauen tots en les seues circumstàncies.

El cas és que una vesprada d’un primer de gener càlid amb el cel pintat de taronja, la vellesa li va caure al damunt mentre a la televisió repetien el programa de cap d’any, mentre el silenci s’apoderava de tot fins al punt que semblava que el veïnat de l’escala era mort, que tota la ciutat era morta, com després d’un setge brutal.

Primer la va notar a l’esquena com un pes. Després aquell pes es va tornar un gel tebi, invisible, que va penetrar-lo lentament per les oïdes, per l’espai que hi ha entre les ungles i els tous dels dits fins a envair tot el seu sistema circulatori. En aquell moment, molt espantat, va anar corrents fins a la seua habitació i, davant de l’espill de cos sencer de l’armari, es va nuar tot. No hi havia cap dubte. La vellesa l’havia acabat de posseir com una amant golafre i indesitjada. Els seus ulls cansats a penes podien reconèixer el seu rostre cendrós. Les bosses dels ulls, grosses com a punys, quasi li arribaven als peus. La seua pell flonja havia adquirit un to macilent. Els cabells començaven a clarejar per tot. Havia fet panxa i ja no quedava rastre de la seua musculatura. Era la velledat la que ara mirava a través dels seus ulls unflats aquell cos a punt de ser vençut per les hores.

De sobte, va pensar en l’habitació d’aquell apartament a la vora del mar, el seu cos nu frec a frec amb el cos un punt escanyolit d’aquella xicota que mai més no va tornar a veure, tota la primavera i l’olor del mar enredat en els pèls suaus del seu sexe, el gust agredolç del seu sexe obert com una magrana; va pensar en un cel toscà d’agost encès per milions d’estels i aquell perfum d’oliveres que s’ocultava en la foscor de la nit; va plorar per tots els carrers avui morts on va jugar d’infant; va lamentar amargament tot el que no havia pogut fer encara per covardia i que potser ja no faria perquè s’acabava el temps; va pensar en aquella delicada jove de l’altre dia, la de la parada del 10, en les seues cames blanques, en els seus genolls, en els seus pits menuts, en el seu esquelet ocult, trencadís com un motlle de guix… Definitivament, va sentir-se atrapat com un desesperat ratolí en un laberint de laboratori i va desitjar amb totes les seues forces enganyar el temps.

Fou aleshores quan es va decidir a fabricar una màquina que li tornés la joventut. A les golfes va trobar una vella rentadora. Dins del seu rovellat ventre va dipositar una fotografia en blanc i negre de Martina somnolenta o melangiosa o excitada, amb el seu rostre prim mig ocult per una floc de cabells, el cap acotat; unes bales de vidre de color blau infinit; un capseta de llumins i una engroguida cigarreta Lucky Strike; un quadern ple de gargots on a la darrera pàgina podia llegir-se encara amb una cal·ligrafia desordenada: …enrònia, flotant cos de gel al crepuscle…; un tap de vi i unes xapes de cervesa alemanya; uns soldadets de plàstic color carabassa; una entrada de concert; el mapa que ella li va dibuixar en un tros de full perquè quan anés a la seua casa no es perdés travessant la ciutat; una postal de Londres i un sotagot d’un bar del Trastevere; un paper amb un número de telèfon acabat en 2; un dau de pòquer; un antiga carta que mai no va enviar; aquell llibre de Mishima en una edició de butxaca que el va commoure. Va dipositar també, amb molta cura, el record d’un tacte de cuixes suades i tremoloses, l’olor de caramel de violeta d’un mugró, l’amanyac d’uns gemecs continguts trencant el silenci d’un botornós migdia d’estiu amb una finestra amb vistes a uns nesprers lluminosos…

Després va rodar el pany de la porta de les golfes i va agafar la clau i la va llançar al buit des d’una petita finestra per on a penes passava un filet de llum. Ja només li quedava seure davant de la seua màquina i esperar que una cosa important passés, sentir aquell tret o cruixit de crani o soroll d’aigua.

Va esperar una hora, dues hores, una setmana, anys sencers amb tots els seus segons i minuts i hores… Els veïns aviat es van oblidar d’aquell tipus estrany del tercer tercera que mai no saludava en l’ascensor, que cada vesprada llegia amb un posat greu el diari en el bar de baix de casa, que es veu que li deien Ezequiel com aquell profeta que va viure a Babilònia i que va predir, el molt mal parit, la destrucció de Jerusalem.

Un matí de desembre, al cap de molts anys, els bombers el van trobar mort o dormit o al·lucinat, al costat de la seua màquina, arrupit amb un grapat de fulles de diaris vells. Un funcionari del jutjat va aixecar acta i tot seguit se’l van endur ningú no sap on.

Publicat dins de Cultura, Literatura, Periodisme | Deixa un comentari