Bonig, el valencià i el patrimoni dels altres

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 17 de juliol de 2017.

isabelbonig_corts_efe

Isabel Bonig. Foto/EFE

L’arrencada de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) a finals del 1983 va posar en peu de guerra els representants més genuïns del tardofranquisme aleshores rejovenits gràcies al discurs de recanvi que va representar l’anticatalanisme lluitant contra l’esquerra i els demòcrates. Els blavers cremaren llibres, posaren bombes, agrediren personalitats de la cultura, amenaçaren i també feren propaganda. Lluitant contra els avenços en la normalització del valencià engegats pel govern socialista de Lerma –contra el valencià mateix, considerat com una llengua verinosa– combatien tots els dimonis del canvi social i polític i, alhora, preservaven pura la sagrada espanyolitat d’un País Valencià en aquells moments, malgrat el fervor autonomista, en vies d’extinció.

Durant aquell període, Unió Valenciana (UV) va publicar un Manual Escolar Valencianista amb la intenció de mantenir alerta els pares enfront del que es considerava una invasió catalanista de les escoles i una onada de “terrorisme cultural” que tenia com a objectiu perseguir els xiquets per tal que perderen la seua identitat valenciana.

Més enllà de quatre recomanacions ortogràfiques sobre el valencià ‘autèntic’, el Manual també alliçonava sobre com combatre administrativament els professors de valencià. Amb tot, si aquesta via pacífica fallava, sempre quedava el garrot, com es podia deduir d’un dels dibuixos que il·lustrava el biliós pamflet. Ja en el capítol final de recordatoris es demanava als alumnes i als pares, entre altres coses, que no acceptaren la doble denominació valencià/català per tal com recordava la teoria nazi: “Parlem lo mateix, som lo mateix [sic]”. També se’ls advertia que “L’alcanç de la ‘normalització es mes llarga de lo que pareix. Darrere de la Llengua Normalitzada vindra l’absorció per Catalunya del Regne de Valencia. Es persegueix el nostre potencial economic. El bilingüisme solament es una ‘tapaora’ [sic]”.

Fet i fet, l’anticatalanisme, representat pels de Lizondo i pels antecessors de l’actual PP, va aconseguir crear un clima d’odi contra el professorat valencià sense precedents en cap lloc d’Europa. També contra la LUEV, que consideraven que marginava els castellanoparlants, atacava la llibertat dels pares d’educar als seus fills i suposava la porta d’entrada de l’imperialisme català. Si fa no fa, tenia els mateixos efectes demoníacs que l’actual decret de Marzà, el dígraf ‘tz’ o l’adverbi de temps ‘aleshores’.

Cal recordar com les columnes de Maria Consuelo Reyna de Las Provincias escalfaven els més eixelebrats i mantenien la tensió política contra la Generalitat, notablement contra la Conselleria d’Educació. Val a dir que la directora del diari degà s’hi va posar a fons per tal com, segons va assegurar, tenia més por a l’efecte dissolvent que sobre la unitat d’Espanya podien tenir les llengües –la catalana, of course– que a les metralletes d’ETA. Els mestres feien, va escriure, de “labor de zapa” en la suposada operació del catalanisme per a facilitar l’annexió del país per part de Catalunya.

Així que el diari va estigmatitzar el professorat de valencià al més pur estil de l’Alemanya nazi i alguns van pagar els plats trencats, com en el cas d’Antoni Defez, que va ser acusat, en el programa ‘La Clave’, per part del feixista Vicente Ramos, d’haver agredit una alumna de l’escola pública de Tavernes Blanques per no saber pronunciar bé en català la paraula, ‘gegant’. El diari de Reyna va explotar la falsa denuncia fins a les nàusees.

pamflet UV 001

Imatge del pamflet d’Unió Valenciana, Manual Escolar Valencianista editat el 1983.

Amb l’arribada al poder de Zaplana el 1995 es redoblaren els esforços per perseguir en l’escola mestres sospitosos de treballar per a l’imperi català alhora que, des de l’administració, s’asfixiava, a poc a poc, qualsevol avanç en matèria lingüística. Les capçaleres Las Provincias, l’ABC i el Diario de Valencia, en mans també d’una Reyna escapçada per Zaplana, van continuar perseguint el professorat en valencià. Fins i tot, l’homenet de Xàtiva, Alfonso Rus, sent president de la Diputació de València, va amenaçar de rematar-los i els va suggerir l’exili en un moment en què el PP jugava amb els recursos i els continguts de l’educació com un ludòpata borratxo en la taula de la ruleta francesa d’un casino.

Els darrers mesos assistim a la continuïtat d’aquesta política reaccionària, gangsteril, antivalenciana, centrada ara en el conseller Marzà i el seu decret de plurilingüisme cautelarment suspès després que el PP acudís als tribunals amb els excuses i mentides d’habitud.

El president de la Diputació d’Alacant, el popular César Sánchez Pérez, ja ha instat Marzà a complir amb la llei i no fer “como sus amigos independentistas”. Bonig ha anat un pas més enllà i ha advertit els professors que si no compleixen amb la suspensió poden incórrer en responsabilitats penals i patrimonials, és a dir, que si no fan bondat els jutges es deixaran més nets que Carracuca com vol fer Madrid amb els governants catalans díscols. L’amenaça de Bonig, contestada contundentment pel Sindicat de Treballadors del País Valencià (STEPV), és d’un cinisme i, alhora, d’una coherència que tira de tos. Bonig i els seus en saben molt de patrimoni, dels dels altres. Foren els que inventaren CIEGSA, posaren una banda de mafiosos al front i acabaren arruïnant les arques públiques dels valencians, cremant els diners amb els quals s’havien de fer escoles, amb els quals es podria haver millorat un sistema educatiu que van voler desmantellar en benefici de l’escola privada i dels seus grups d’interès. Per què no s’encarrega Bonig, en un gest de bondadós patriotisme valencià, d’aplegar entre els seus tots els diners dels valencians que han robat, balafiat en despeses sumptuàries i bogeries diverses? Vet ací, Bonig, invocant el respecte de la llei com a representant d’un partit amb més membres en la presó que la Camorra. En un país normal la líder d’aquesta parròquia ja tindria a la porta de casa una legió de professors disposats a treure-li els colors de la cara. Però, malauradament, no som un país i menys encara normal, sotmesos permanentment com estem al xantatge d’una dreta immoral i analfabeta, hereva de la pitjor tradició política espanyola.

Diguem-ho clar. Als d’aquesta espècie, Sánchez Pérez, Bonig, Gascó i tutti quanti no els interessa per a res el valencià; de fet, si se’m permet, s’hi caguen tranquil·lament al mig. La realitat és que l’odien profundament perquè la seua sola existència ja els posa en evidència, els retrata, els fa sentir-se incòmodes. El valencià els irrita i, quan tornen al poder, faran tots els esforços per fer-lo desaparèixer.

Marzà ho té complicat. Tan complicat com la supervivència del valencià. Què es pot fer contra un partit que juga brut i que compta amb l’ajut d’una justícia ideològicament còmplice? Avui és el decret de plurilingüisme i demà serà el valencià que es parla en la televisió –que no sabem quan tindrem– o una campanyeta per a retolar en valencià les caixes de preservatius. Sempre se sentiran coartats en la seua llibertat d’odiar la llengua del país i animats a usar el seu dret de lluitar per mantenir la prevalença supremacista del castellà.

Tant se val. No enganyen ningú. Allò que de veritat els interessa és continuar tenint el poder i seguir, doncs, manifassejant la caixa. I per a guanyar el poder, de vegades, cal mentir, marejar la perdiu, manipular els sentiments de la gent, fer ben creïble i aparent l’existència d’un enemic ferotge, tan ferotge si més no com Marzà. No ho poden evitar, ni volen evitar-ho.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Contra els Països Catalans

*Article de Francesc Viadel publicat la primera setmana de juliol de 2017 a Directe!.

gonellisme-ha-supremacisme_1808229322_41301547_1000x407

Pancarta ‘gonella’, la versió mallorquina del blaverisme valencià.

 

Aquest mes de juny una delegació de membres de la Fundació Jaume III de Mallorca han visitat la seu de Lo Rat Penat a la ciutat de València. El Diari de Balears se n’ha fet ressò i fins tot ha apuntant a la reedició d’una vella aliança contra els Països Catalans impulsada a principis dels 2000 per l’advocat exfalangista Juan García Sentandreu, en aquell moment líder del violent Grup d’Acció Valencianista (GAV). El mateix Sentandreu assegurava el maig de 2005 que l’objectiu de la Plataforma Constitucional i Autonomista que havia fundat -i de la qual en formaven part la fundació Nou Valencianisme, creada també per ell en 1998, l’Academia de Sa Llengo Balear, l’associació Convivència Cívica Catalana i la Federación de Asociaciones Culturales de Aragón Oriental- era el d’aturar, “el crecimiento de las reivindicaciones pancatalanistas que no encuentran la adecuada respuesta por parte de unos partidos nacionales que consienten y ceden a las presiones de Esquerra Republicana de Catalunya”.

Tant una entitat com l’altra defensen que el valencià i totes les diferents varietats del balear són llengües distintes del català basant-se en teories forassenyades. Totes dues estan també compromeses en la lluita contra una suposada annexió del País Valencià i de les Illes per part de Catalunya. Val a dir, que les seves teories filològiques no tenen cap reconeixement acadèmic i que com a associacions no alcen un gat del ‘rabo’ encara que en els territoris on arrelen, l’anticatalanisme tingui un certa acceptació. Una catalanofòbia que molt sovint, i convenientment instrumentalitzada pel PP i C’S, arriba a condicionar la vida política. Com sigui, és evident que l’anticatalanisme balear ha trobat una font d’inspiració en el blaverisme valencià i que des de fa uns anys segueix el mateix guió: explotar el prejudici contra els catalans inculcat des del nacionalisme espanyol i mantenir la llengua catalana en la somnolència folklòrica i la invisibilitat pública. Al capdavall, reforçar el sentiment a ultrança d’espanyolitat explotant la por a  la destrucció de la particularitat regional per part dels odiats catalans dirigits per un imperialisme ara burgés, ara marxista.

El PP –recentment també la seva marca blanca- ha estat la formació que més rèdit polític n’ha obtingut. La dreta espanyola duu anys negant l’existència dels Països Catalans i per tal que quedi ben palès ha impulsat nombroses mocions en aquest sentit en ajuntaments i parlaments. Com no podia ser d’una altra manera, el procés català ha animat de nou les mostres d’aquest negacionisme. Fins i tot, l’exdiputat de C’S en les Corts valencianes, Alexis Marí (marit, per cert, d’una altra extaronja, Carolina Punset) un dia que es va aixecar graciós va recórrer el País Valencià en cotxe per a recollir evidències de la no existència dels Països Catalans. Unes evidències que van ser magnànimament publicades per l’edició local de l’ABC entregada en cos i ànima a vigilar les maniobres del catalanisme invasor i en defensar el ‘valenciano’ no català encara que per cobrar les subvencions de la Conselleria publiquin un valencià exquisit, atès a la norma vigent aquí, en Puigcerdà, Alacant o en Vall-de-roures.

Res, però, com les declaracions solemnes. El 2013 el PP balear es va votar tot solet una moció en el Parlament balear en què s’afirmava que els Països Catalans no existien i, per tant, òbviament, les Balears no en podien formar part. En la seva intervenció el diputat de Més, Nel Martí, va assenyalar una altra obvietat: si no existiren, la proposta d’’ateisme’ dels populars potser no seria necessària. Uns mesos més tard el PP valencià repetia la maniobra exactament en els mateixos termes. Des de les files dels conservadors es justificava la iniciativa en el fet d’evitar que “la Comunidad”, acabés   salpicada por los vómitos del nacionalismo irracional por culpa de las pesadillas de algunos”. El diputat que va defensar la moció, Jorge Bellver, amenaçat electoralment en aquell moment per Compromís, no es va estar d’acusar a la coalició valencianista de ser “agente a sueldo del pancatalanismo más radical” mentre que d’Esquerra Unida va assegurar que tenien la “desfachatez” de no creure que el poble valencià era diferent del català. Dues mentides dignes de Bellver. La portaveu de Compromís, Mónica Oltra, en aquell moment en l’oposició i amb menys vergonyes que ara, es va afanyar a contestar-li a Bellver que el que necessitaven els valencians eren solucions i no “misèries morals i intel·lectuals”. Altrament, va qualificar el text d’”insult”. Avui, amb tot el PP ensumant agents al servei de Junqueras i Puigdemont, no crec que hagués estat tan explícita.

El cas és que passi el que passi a Catalunya del cert que l’espanyolisme s’esforçarà més encara en evitar el contagi català, en mantenir els murs de la incomunicació cultural, lingüística i política ben alts tal i com reclamava a Madrid el llavors president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra.
Com sigui, és evident que els qui més creuen en els Països Catalans no són pas els catalunyesos, els valencians, els aragonesos de la Franja de Ponent o els balears, sinó els espanyols i quan més espanyols més convençuts n’estan.

Tot plegat, ells més que ningú, aquests descreguts, fan bona la metàfora sobre la unitat que allà al segle XIII va escriure el cronista Ramón Muntaner: “I si algú em demana: quin és l’exemple de la mata de jonc?, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.”

 

Publicat dins de La gran depuració, Periodisme, Política | Deixa un comentari

Silenci, de ‘Ciutat, dies insòlits’

Poema XX, del llibre de Francesc Viadel ‘Ciutat, dies insòlits’ (Onada, 2015).

 

780 Brassaiuml - 9_zps5cmxoeun.jpg~original

Fotografia de Gyula Halász, Brassaï.

 

XX

 

T’enfonses en el silenci,

lentament, molt lentament

com pedreta blanca caient

dins d’un bassal de fang,

atordit, espantat, pesarós…

i el teu silenci

no és silenci de mots,

prou que ho saps,

és silenci d’esguard,

ulls de paper d’estrassa…

la gola feta un nus.

Publicat dins de dies insòlits, Literatura | 1 comentari

Otel·lo a València

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 10 de juliol de 2017.

Eder-Guadarelli-Marcello-Cenci

Eder Mattioli (esquerra) i Marcello Cenci..

La gelosia és un dimoni boig, maldestre, vanitós, possessiu i envejós que viu terroritzat per la sinistra expectativa de la solitud. Un animal ferotge d’ombres i laberints, despietat, cagadubtes, capriciós, ridícul i feble com un nadó. Un bon dia Eder Guidarelli Mattioli va ser posseït per aquest dimoni babau i va convertir-se en un monstre. El bo d’Eder, ja veus, només amb 32 anys. El bell Eder, amb la seva cabellera arrissada, la seva pell torrada, el seu somriure clar, la seva tendra mirada. L’Eder afectuós que potser somiejava llegint els poemes melindrosos d’Stefano TosiAmore, sono io, seduto alla stazione, che sogno ancora le Tue mani… mentre acaronava la testa del seu gos.

El cas és que a penes fa uns dies el seu dimoni li va fer agafar un cotxe i conduir des de Pontelagoscuro, a la vora de Ferrara, fins a València. En el fosc replà d’un edifici del barri del Grau, aprofitant la foscor de la nit, va colpejar Marcello Cenci i després, amb un cordill, el va escanyar fins a la mort. A un costat de l’escala va quedar abandonat el cadàver de Marcello. Adéu Marcello i les cançons de Jovanotti, Giorgia, Gianna Nannini, les de David BowieHot tramp, I love you so!… els amics, la llum del cel una boqueta nit d’estiu des d’un terrat de la ciutat… inútil ja rellegir en la gran teranyina de la xarxa allò que un dia va escriure, tal vegada amb una cervesa de més, tal vegada molt content: …perché la vita è un brivido che vola via… è tutto un equilibrio sopra la follia… Ningú no compren com ha pogut passar. A Gabriella, la mare de Marcello, ja no li queden llàgrimes. Com és que ningú no va veure aquell dimoni sorollós, imprudent, descarat?.

No era la primera vegada, però, que Eder li havia buscat la pell. De fet, Marcello l’havia denunciat fins a quatre vegades. En una de les agressions li va ferir un ull i li va trencar el nas. La darrera nit de Sant Esteve, Eder el va tornar a agredir brutalment. Quatre dies a l’hospital i 52 punts de sutura. Fou aleshores quan va decidir anar-se’n cap València on feia poc que treballava de cambrer en un bingo malgrat ser un flamant llicenciat per la Universitat de Bolonya. Aquella nit venia de fer algunes copes amb els amics. Degué gelar-se-li la sang en les venes en trobar-se amb el seu amic, enemic, a l’entrada de l’edifici.

És el dimoni de la gelosia el que va fer-li fer tot això a l’Eder. El dimoni que no deixava d’empaitar-lo, de preguntar-li quantes vegades pensava que la seva enamorada i Marcello s’haurien vist i on. Potser ara, li deia de vegades, estarien parlant per telèfon o fent-se un missatge, no importa que fossin les sis del matí… El dimoni li feia pensar amb els dits de Marcello trescant sobre els pits de la seva femella, escoltar el frec dels seus cossos, dels seus gemecs, la música de les seves promeses d’amor…

Va ser el dimoni bord, malparit, espieta de la gelosia que va encegar-lo, que va fer que oblidés que s’havia criat amb el seu amic Marcello en el mateix barri, que havien anat a la mateixa escola, jugat en el mateix equip de futbol, sigut companys en la mateixa empresa. Res no va ser considerat. Res no el va aturar. Potser fins i tot que avui, ara, en la solitud de la seva cel·la decrèpita de la presó d’Imperia, continuï maleint-li els ossos per tots els enganys dels quals es creu víctima. Pobrissó Eder, noi de sucre cremat, què li diràs ara a la teva enamorada? Com podràs ni somiar tocar-la amb aquestes mans teves de Caïm?. És el dimoni de la gelosia, incansable, pesat, inoportú, maleducat, pudent, tan persistent com el cant de les cigales en la inacabable tarda de l’agost.

Del ben cert que en la llarga nit en què s’escriurà l’oblit de Marcello, ressonaran els mots de l’estúpid Otel·lo pronunciats poc abans de morir: “Us prego que quan conteu en les vostres cartes aquests desgraciats fets, parleu de mi, com sóc: no enfosquiu res, no ho exagereu amb rancúnia. Aleshores, heu de parlar d’un que va amar no amb seny, sinó massa”.

 

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Piazza Navona

*Poema XVIII del llibre de Francesc Viadel ‘Ciutat, dies insòlits’ (Onada, 2015).

 

Piazza

 

Passares la Via Giustiniani i la del Salvatore

i arribares a la Piazza Navona tot evocant

la mandrosa clínica de nines de Cavallers,

els seus pesants ullets clars de gats espantats,

pensant Mare Vella, dels Borja, Salinas,

Sant Nicolau, Sant Miquel, ensumant en l’aire de la nit

l’olor que tenien aquells dissabtes de la joventut

a dacsa torrada, esperma amb vodka i gel picat,

vi barat, pixum, pedra antiga, entrepà de bacó fregit,

nicotina gust de vainilla, cony aromós, promesa…

A Piazza Navona un clown ressuscitava

un pobre titella  a la vora de tritons i de gegants

sota els balcons guarnits del Palazzo Pamphilj,

submergit en un oceà de llums de colors,

la mirada trista, calcinós semblant de mort.

El clown bellugava el món

amb quatre fils transparents (ditets de vidre),

ben mirat igual que ho feies tu

aquelles inacabables nits

de carrer de Dalt, de Baix, de la Corona…

amb el mateix desdeny,

com si no res mentre li escodrinyava,

despistant, animalment trempat,

els altíssims pits de gelato

d’aquella insòlita bellesa romana gust quatro stagioni.

Publicat dins de dies insòlits, Literatura | Deixa un comentari

El vesper de les Falles de València

*Article publicat de Francesc Viadel publicat a La Veu el 3 de juliol de 2017.

Crida-2016

L’alcalde de València Joan Ribó en l’acte de la Crida de 2106.

El fallers de València han declarat la guerra al regidor Pere Fuset i a l’alcalde Joan Ribó i no pararan de disparar-los fins que de tant tirar els rebente el trabuc en la cara. La música d’aquesta despertà a meitat de legislatura la toca principalment i com sempre, Las Provincias mentre els masclets els refilen els representants més assenyalats de la Interagrupació. Una entitat entre el sindicat groc i la Santa Inquisició que després de vint anys aguantant-li tots els pets a Rita Barberà, Fèlix Crespo i tutti quanti ara, just quan governa la ciutat una coalició d’esquerres, s’ha despertat als valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Al primer, l’acusen de voler polititzar la festa. Al segon, d’haver-los ofès per dir que a les fogueres d’Alacant dominava un estil artístic mentre que les falles n’accentuaven l’aspecte més grotesc. Què has dit Ribó?!!!

La polèmica faria riure si no fos pel tuf que fa de campanya instrumentalitzada per la dreta indígena al vell estil. La veritat és que Fuset no ha polititzat res més enllà de posar una mica d’ordre i la pota en més d’una ocasió crec que, principalment, per un excés d’entusiasme festiu, que tampoc cal. Pel que fa al que va dir Ribó sobre les Fogueres i les Falles em fa la pinta d’un parler pour parler tot i que al popular Alfonso Novo li haja sonat a una heretgia digna de les flames purificadores. Ben mirat, el més segur és que a Ribó aquest debat al voltant d’estils li la duga tan fluixa com a la majoria dels valencians d’arreu.

Tant se val. La refrega resulta d’un provincianisme que tira de tos. Fet i fotut, les Falles no han fet cap altra cosa que polititzar la vida social dels valencians des de 1939, sempre agafades de la maneta de la dreta més conspícua, primer de la franquista i després de la democràtica. Per a trobar exemples no cal, però, anar-se’n tan lluny com al final de la guerra, just quan la filla de Franco va ser nomenada fallera major de la ciutat. Només cal tirar endarrere la pel·lícula als anys de més esplendor de Rita Barberà i veure fins a quin punt l’alcaldessa feia el que li rotava i deia el que volia a compte de la festa sense que cap assenyalat faller li digués ni ase ni bèstia. Per exemple, el 2006. Aquell any, mentre la festa creixia sense control ofegant la ciutat, una desficaciada va cremar quatre figures del remat de la falla de l’Ajuntament. Barberà, aleshores molt nerviosa amb el canvi de govern a Madrid i amb una oposició política molt dura encapçalada pel socialista Rafael Rubio i pel comunista Antonio Montalbán, va eixir als mitjans de comunicació feta un bou embolat. La premsa de dretes, com no podia ser d’una altra manera, va magnificar el fet fins a extrems d’una comicitat berlanguiana. Ni quan el cas Watergate la premsa americana es va prendre tantes molèsties en esbrinar què havia passat. La policia local, capitanejada per l’opusdeista Miguel Domínguez, va obrir també una investigació per a confirmar si al darrere hi havia un misteriós comando antifaller.

Barberà, solemne, compungida, va prometre que els valencians tindrien la seua falla i va qualificar l’acte de “totalitari, dictatorial i nazi que no respecta la democràcia, la llibertat, les normes de convivència o l’Estat de dret”. Quasi res. El missatge era molt clar: ai d’aquells que discreparen de la festa de les Falles, dels seus inconvenients, dels seus abusos, de la manca d’autoritat d’un govern municipal sobre un col·lectiu acostumat a imposar la seua llei a tota la ciutat.

Una bogeria. Com ahir el debat polític defuig els problemes reals bé per pragmatisme o per estratègia i es refugia en la discussió sobre allò accessori, s’embolica en qüestions com si els fallers han de vestir de saragüell o les falleres retallar l’escot. Si els polítics realment volen canviar les coses ja va sent hora que posen sobre la taula els estereotips masclistes o homòfobs que sovint formen part de l’expressió fallera, de l’ocupació sense control de l’espai públic i els problemes que se’n deriven, de la impunitat amb què actuen moltes comissions, del dret a discrepar dels aspectes més retrògrads o controvertits de la festa sense córrer el risc de ser deportat per antivalencià. Un debat que podríem dur també en els mateixos termes a les festes de moros i cristians o les que tenen el bou com a element central. La premsa té també molt a dir, almenys una premsa determinada. Em tem, però, que tot això, com tantes altres coses al nostre país, no serà possible. No per ara.

Escrivia el sociòleg Gil-Manuel Hernàndez en Falles i franquisme a València (Afers, 1997): “(…) En certa manera, la utilització política de les Falles va girar al voltant del feixisme en un primer moment, posteriorment ho va fer al voltant del nacionalcatolicisme i, després, de la promoció turística i la legitimació sense més de l’ordre establert. Finalment, va acabar articulada al voltant d’un peculiar valencianisme faller o fallerisme, evolució particular del valencianisme temperamental, esdevingut tòtem i tabú alhora, que apareixeria com un dels principals antecedents del blaverisme dels temps de la transició. Aquest valencianisme, vehiculat per emocions i rebutjos, per fílies i fòbies apassionades, resultaria alhora impulsat per la gran expansió i significació simbòlica desenvolupada per les Falles”. I en això sembla que estem, encara. No li arrende els guanys –polítics s’entén– a Fuset, ni a Ribó que en darrer terme és qui més podia perdre de la remoguda del vesper faller. Tot plegat, sospite que la mascletada antigovern municipal, a la que també s’han apuntat els de Ciudadanos, només ha fet que començar.

 

| Deixa un comentari

Canibalisme

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 26 de juny de 2017.

magliabchanopage_73r

De xiquet un dels meus pitjors malsons tenia a veure amb els caníbals. Sovint somiava que una d’aquelles tribus africanes que perseguia el Tarzà interpretat per Jhonny Weissmüller avançava udolant i a tota virolla per l’estret passadís de ma casa. Per sort, sempre tenia temps de reaccionar. Em despertava de colp i saltava a una inestable passarel·la de fusta que començava en l’ampit de la finestra de la meua habitació i acabava just al bell mig d’una immensa lluna plena. Els caníbals m’encalçaven desesperats mentre jo avançava recte com un fil cap al satèl·lit de llum que representa que podria refugiar-me. Mentre, en la buidor infinita de la nit, sonaven parsimonioses les campanes de l’església de Sant Jaume. La veritat és que aquells tipus malcarats i famolencs mai no van aconseguir devorar-me i això que em van visitar tantes nits com vegades els vaig veure en el decrèpit cinema Patronato intentant menjar-se a Lord Greystoke. Tot plegat, ser consumit per un congènere és un dels pitjors finals que puc imaginar-me.

Val a dir que el canibalisme lluny de formar part de la ficció és una realitat. Recentment s’ha documentat en Atapuerca el primer banquet antropòfag. Una tiberi de carn tendra de fa 800.000 anys que, a més, no va tenir cap intenció ritual. Es veu que els homínids tenien gana i van caçar un altre grup per a menjar-se’l.

Canibalisme per supervivència, guerrer, ritual o patològic, el ben cert és que les persones ens hem menjat els uns als altres per un garró des que existim.

Qualsevol relat relacionat posa els pèls de punta. Com ara el d’Hernán Cortés i el destí de 550 membres de la seua segona expedició –homes, dones i infants– devorats el 1520 en l’indret de Zultépec-Tecoaque en Tlaxcala, després de ser alimentats durant un temps tancats dins d’unes celes sense porta que van ser construïdes expressament. O el de la Gran Fam de 1921 en la regió del Volga com a conseqüència de la sequera i la devastació de la guerra civil. Com a prova d’aquell episodi de la desesperació humana, s’han conservat fotografies esgarrifoses com la d’uns llauradors de Bouzuluk que posen davant d’unes restes humanes.

L’historiador Antony Beevor fins i tot ha documentat com durant la Segona Guerra Mundial l’exèrcit japonès del Pacífic va utilitzar presoners aliats com a ramat. Beevor no sap quants presoners van acabar a l’olla, però sí que en cap cas es va tractar de casos aïllats i que la majoria es van donar cap al final de la guerra en Nova Guinea i Borneu.

És justament a Papua Nova Guinea on sembla que el canibalisme encara té una certa vigència. En gener de 2016, segons el relat de The Guardian, el dj anglès Matthew Iovane i la seua núvia Michelle Clemens van estar a punt de ser devorats per una tribu local. Finalment, van poder fugir cames ajudeu-me per la selva, nus, i amb només algunes ferides. Altrament, al juliol de 2012 una vintena de caníbals de la província de Madang van ser jutjats per menjar-se set bruixots als quals acusaven de cobrar preus abusius pels seus serveis.

Com siga, el canibalisme dels indígenes d’Oceania comparat al del capitalisme, al de determinats col·lectius professionals o al de certes societats presumptament civilitzades i modernes pot resultar, segons com, folklòric, a penes un bri d’inspiració per als sangonosos divertiments fílmics d’Elit Roth.

Pense ara, inevitablement, en la nostra tribu, en la que habita el país perplex, entre l’altiplà i la mar, i que tan bé va radiografiar Josep Vicent Marquès. Em pregunte quants valencians han acabat en el perol simbòlic de l’antropofàgia autòctona durant els darrers quaranta anys. Quants se’n devoraran encara abans que no ens adonem que amb una demografia modesta, una classe política poc musculada, devastats per la crisi i sense massa recursos públics estem abocats a una existència civil melangiosa? Hem canibalitzat un somni il·lustrat per a un futur lluny de l’anomia. Hem canibalitzat les nostres institucions. Hem canibalitzat els nostres homes de lletres, la nostra llengua. Hem canibalitzat els nostres mitjans de comunicació. Es canibalitzen els nostres periodistes… Quan superarem l’estadi de salvatgisme autòcton que ens estigmatitzat i carrega de raons els nostres colonitzadors? Complicat. La cosa bé de molt lluny. Com diria Hannibal Lecter, les nostres cicatrius ens recorden que el passat va ser real.

 

 

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Esbudellant Pep Guardiola

*Article de Francesc Viadel publicat segona setmana de juny de 2017 a Directe!.

foto3221905

Pep Guardiola, en l’acte a favor del referèndum celebrat l’11 de juny a les Fonts de Montjuïch de Barcelona.

Fa encara només uns dies que Pep Guardiola va encendre els defensors de la pàtria amb el seu discurs al peu de les fonts de Montjuïc. Pràcticament no va dir res sobre la situació de Catalunya que no s’haguera dit abans però la premsa  espanyola no li va perdonar que fos justament ell, un esportista internacionalment reconegut, el que possés en relleu el tancament polític de l’Estat enfront de les demandes de milions de catalans. No en va, molts diaris del món se’n van fer ressò i no van passar per alt que l’esportista definís Espanya com un Estat autoritari. La ràbia contra Guardiola es va desfermar. Julio Iglesias va arribar a dir d’ell a la Cope que era un prepotent que mai no li havia agradat per a després assegurar –no sabem si per ignorància o per cinisme- que Espanya era més plural que mai. El locutor Juanma Castaño, de la mateixa emissora, des de Twiter intentava presentar Guardiola com un defensor de l’estat Qatarí

El País fins i tot li va dedicar un duríssim editorial on se l’acusava d’intentar trencar la convivència democràtica i de mentir atès que era indubtable que Espanya era un Estat de dret i una democràcia. Ni una paraula de la manipulació grollera de la justícia o de la utilització de la policia per a destruir l’independentisme. Ni una paraula de l’obcecació crònica de Madrid alhora d’encarar la qüestió catalana. Enfront de la “immadurez política e infantilismo democrático de personas com Guardiola”, El País oposava la responsabilitat de milers d’espanyols  que no es pensaven “dejar arrastar a una espiral de odio” quan durant anys i panys l’única espiral d’odi ha estat la de la catalanofòbia més bestial, ignorada ara i adés per periodistes, jutges i policies.

De tots els diaris, però, El Mundo és potser el que més s’ha acarnissat amb l’entrenador del Manchester City amb nombroses peces on se l’ha intentat presentar com un mentider. Avui diumenge 18 de juny, sense anar més lluny, el diari ha entrevistat a traïció al pare del jugador i ha perpetrat una peça on se’l presenta com un autèntic farsant, com un espanyol nascut a una família que resava i cantava el ‘Cara el Sol’ i que ara viu de la propina de l’independentisme. Altrament, un veí no gaire estimat que no ha donat un euro pel seu poble. És evident que l’espanyolisme militant s’ha proposat destruir la reputació personal i familiar del jugador perquè el seu decantament polític els posa en evidència fent-los un mal immens. Esbudellar-lo, esmicolar-lo, humiliar-lo…

A la figura de Guardiola s’ha oposat la d’un altre esportista, el mallorquí Rafael Nadal. A Julio Iglesias també li van preguntar per ell en la mateixa entrevista. Per al cantant del PP, Nadal és sens dubte el millor esportista espanyol de tota la historia i, a més, “el corazón y la cabeza rigen perfectamente”. La de Guardiola, no?.

En un article publicat a l’ABC, ‘De Nadal a Guardiola’, Ignacio Camacho, articula perfectament la diabòlica comparació entre el bon espanyol i el dolent. Nadal representa Espanya, “es consciente de que su empeño tiene detrás el empuje moral y emocional del país”. És un exemple per a uns espanyols “abúlicos, pesimistas, desconfiados, conformistas, igualitarios”. Guardiola en canvi és el viu retrat de la mesquindat i la traïdoria: “Pep Guardiola debió sufrir un gran desgarro interior cuando enfundó hasta 47 veces sus ideas independentistas bajo la camiseta de España” tot i que per a ell, recorda, Camacho, es tractava només d’un compromís professional. Com sigui, afirma el columnista, aleshores Guardiola complia almenys amb les lleis, “quizá porque el equipo nacional (representativo del Estado-nación que según él oprime sus derechos democráticos) le proporcionaba prestigio, reconocimiento y fama”. Ai! de Guardiola i dels catalans que segons l’opinador se n’aprofiten de l’Estat i després, “se quedan con los beneficios y las obligaciones se reparten con asimetría sibsidaria”.

Té gràcia negar l’existència de l’autoritarisme de l’Estat practicant una premsa que hauria aplaudit amb les orelles Goebbels mateix. Però vostès això ja ho saben, que no hi ha cap jueu que no sigui un aprofitat, un mentider i un traïdor a la nació. Avisats estem.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Amar eternament

*Article de Francesc Viadel publicat el 24 de juny de 2017 a Nació Digital.

Cazes

Bernard i Georgette Cazes, 1956.

Cap a finals dels anys 80, durant el transcurs d’una festa dedicada a la sexualitat que organitzaven els psicòlegs valencians amb motiu de l’arribada de la primavera, vaig tenir ocasió d’escoltar el sociòleg Josep Vicent Marqués dissertant animadament sobre l’amor. Marqués aleshores gaudia d’un gran prestigi acadèmic i era molt popular a causa de les seves col·laboracions a la televisió. El recordo com un tipus madur, elegant, corpulent, de mirada penetrant i amb una veu seductora. Assegut en un banc dels jardins de l’exuberant Villa Amparito, a Rocafort, el darrer refugi d’Antonio Machado durant la guerra civil, el sociòleg dotorejava envoltat d’un eixam de dones més joves que ell que se l’escoltaven embadocades. “L’amor, la passió”, recordo que va dir més o menys mentre agitava en l’aire un got de whisky, “dura aproximadament uns tres anys… després d’aquest temps tothom deuria canviar de parella”.

L’explicació queia d’una banda de la biologia i, de l’altra, de la sociologia, en definitiva de com ens havíem muntat al nostre costat del món la vida col·lectiva. La família, els interessos, totes aquelles coses… El cas és que aquella sentència, jove i empardalat com estava, em va caure com un gerro d’aigua freda. És clar. Amb aquella perspectiva, vull dir amb l’amor sota l’amenaça d’allò efímer, de la condició animal de l’home, què creure’s i què no, doncs, dels versos de Benedetti, de Neruda, d’Estellés, de Martí i Pol, Ferrater, March…?. Com tornar a plorar sense caure en el risc de fer el ridícul escoltant aquells mots de Francesco De Gregoridovunque sei si me cercherai sempre per sempre dalla stessa parte mi troverai…? I encara, de ser veritat el que deia, no hi havia cap dubte que vivíem envoltats de farsants, començant, naturalment, pels nostres pares, aparentment feliços en els seus matrimonis malgrat el pas destructor del temps. Malgrat totes les tragèdies personals patides al llarg de la vida en la solitud del propi jo, intransferibles, de vegades incomunicables, rompedores d’autèntics abismes entre les persones. Decebedor i trist. Engrescador… també.
Com sigui, sempre vaig dubtar de l’afirmació de Marqués. Per força, l’amor etern, el que s’ancora en la memòria com un vaixell enfonsat entre esculls, havia d’existir ni que fos en l’ànima d’un grapat d’irreductibles disposats a plantar cara a la velledat, a la decadència, al cansament de l’altre, a la vulgaritat asfixiant d’allò quotidià. I vet aquí que fa quatre anys dos ancians em van venir a donar la raó en part, si més no. La tarda del dijous 21 de novembre de 2013, Bernard i Georgette Cazes, de 86 anys, van agafar una habitació en el luxós hotel Lutetia de París, a l’encreuament del bulevard Raspail amb el carrer de Sèvres, situat a mig camí dels barris de Montparnasse i Saint Germain-des-Prés. En aquell mateix hotel construït als Années Folles, abans que ells, havien sojornat Antoine de Saint-Exupéry, Picasso, Matisse, James Joyce o l’adorable Josephine Baker, entre molts altres. L’abril de 1921 el general Charles de Gaulle i la seva dona Yvonne van passar la nit de noces en l’establiment i en els 40, els serveis del contraespionatge alemany van establir la seva seu. Quantes confidències entre llençols de seda, quantes nits de tendresa no hauran conegut les parets d’aquelles habitacions?.

Els dos vells amants van arribar a l’hotel a les set tocades només amb una petita maleta. L’endemà al matí -expliquen les cròniques- un empleat de l’hotel se’ls va trobar a tots dos morts, estirats al llit, l’un al costat de l’altre, agafats de la mà. Tenien el cap tapat amb una bossa de plàstic i havien deixat dues cartes, una a la família i una altra a la Fiscalia explicant els motius de la seva dràstica decisió adoptada molts anys abans. Volien abandonar junts serenament la vida perquè els aterrava la separació i la dependència més que no pas la mort. Havien triat aquell hotel perquè era l’indret on ella es va retrobar amb Bernard acabada la guerra, després que aquest passés cinc anys de captiveri a Alemanya. La parella s’havia conegut a Bordeus seixanta anys abans, quan estudiaven, i mai no s’havien separat. Ell era un economista conegut i ella una professora de lletres i de llatí autora de diverses obres. De joves, Georgette va ser una xicota prima i esvelta, bruna, amb els cabells d’atzabeja, uns ulls foscos com la nit i un somriure de noieta feliç. I Bernard, un xicot abrinat, de cabells clars i mirada encisadora.

Cal concloure, certament, que potser es van amar eternament. De fet, podríem deixar-ho aquí i en paus, contradir l’agut Josep Vicent Marqués que des de l’infern fa anys que compta divorcis i separacions mentre s’acaba tot el whisky del cel. Però, de veritat, va ser així?. Vull dir, radicalment així. De vegades, m’inquieta pensar com van ser els seus darrers moments. De quines coses van parlar. S’amagaven algun secret? Segur que sí. I el van posar al descobert? Tal vegada hi va haver un darrer retret, definitiu, únic, mai escoltat fins aleshores? Algú dels dos va insinuar potser com hauria estat la vida sense l’altre?. Quantes solituds es van callar l’un a l’altre?. Segons quina fos la resposta és evident que Marqués faria un salt d’alegria o deixaria anar una frase tan irònica com amarga. Mai no ho sabrem, però. Ben mirat, millor així. Una vegada més, no suportaria el desengany.

 

 

 

Publicat dins de Cultura, Literatura, Periodisme | 1 comentari

25 anys sense Joan Fuster

*Article de Francesc Viadel publicat el 19 de juny de 2017 a La Veu.


fuster dimoni

El dia 21 de juny de 1992 moria sobtadament Joan Fuster al seu domicili del carrer de Sant Josep de Sueca. Des de la meitat de la dècada dels vuitanta l’assagista mantenia un silenci calculat que només va trencar un any abans de faltar en una llarga entrevista publicada a La Vanguardia amb motiu de l’edició del sisè volum de les seues obres completes. Poc després, Toni Mollà encara tindria la sort de mantenir una llarga conversa que l’editorial Tàndem va posar a l’abast de tothom amb el títol de Joan Fuster. Converses inacabades, un volum que paga la pena de recuperar.

En la seua reaparició al diari barceloní, Fuster va afirmar significativament no sentir-se apòstol de res i que en cap cas s’havia exiliat, sinó simplement retirat per a dedicar-se a altres coses, a altres interessos. És evident, però, que en aquell retir pesava molt el cansament d’algú que havia donat molt pels seus i que, a canvi, havia patit la calúmnia i la persecució més salvatge. Cal no oblidar mai que fins a dues vegades van intentar assassinar-lo per allò que pensava i representava, un país políticament i culturalment emancipat d’un espanyolisme que l’havia condemnat –i el condemna encara– a la insignificància més absoluta, situant-lo al caire de la seua desaparició.

Com siga, una majoria dels valencians, molt donats al canibalisme més furibund i acomodats al marc mental del regionalisme tant per convenciment com per ignorància, li van girar l’esquena. D’altra banda, el valencianisme que havia nascut a l’aixopluc de les idees de Fuster, malgrat alguns èxits evidents i una certa capacitat d’influència, tampoc no havia sabut –o no havia pogut– trencar amb una inèrcia col·lectiva tendent al meninfotisme. L’eufòria valencianista desfermada durant els anys setanta va donar pas a una època d’amarg desencís en què el nacionalisme, reduït a la mínima expressió política, no en va tenir cap altra que refugiar-se en la cultura.

Quan Fuster va morir encara manava un Joan Lerma caracteritzat per la seua docilitat amb el govern central, per practicar aquell sucursalisme odiós que va quedar tan ben radiografiat en les pàgines darreres de Nosaltres els valencians. Els socialistes que havien irromput en el poder autonòmic amb molta força, a poc a poc es van anar veient arraconats per l’anticatalanisme, hàbilment instrumentalitzat per la dreta en benefici propi. Una dreta que, primerament, va assegurar-se d’imposar el seu univers simbòlic i que, després, va atiar les hosts del blaverisme fanàtic contra qualsevol intent de revalencianització del país. El tímid procés de normalització lingüística endegat, per exemple, va quedar en un mer i frustrant assaig. Una jugada que intenten repetir de nou.

Amb l’arribada el maig de 1995 del PP i la desfeta de tota l’esquerra, el regionalisme va agafar més força que mai. La dreta va ocupar la Generalitat i es va dedicar durant dues llargues dècades a robar a mans plenes mentre pujava el volum de l’himne regional.

La corrupció i la crisi va acabar, però, amb el neorègim del PP i recentment ha dut al poder una nova generació de valencianistes nascuts, justament, enmig d’aquell període d’assentament del regionalisme conservador i d’estigmatització del nacionalisme. Malauradament, aquest valencianisme de nou encuny –bé per pragmatisme polític o bé per falta de memòria– sembla haver-se abraçat sine die a un neoregionalisme vagament progressista. És l’expressió darrera d’un valencianisme de comboi molt lluny de la contundència discursiva i de la visió de llarg recorregut del de Sueca. Ben sovint, la impressió és que el nou valencianisme segueix el relat no on el va començar Joan Fuster, sinó on el va deixar el conservadorisme autòcton. L’escriptor continua sent incòmode, ara, però, també per als ‘seus’. Ho explica molt bé Toni Mollà en el seu llibre Escrits contra el silenci quan explica que a l’aixopluc d’un revisionisme fusterià s’està creant una hegemonia cultural dins del valencianisme que “s’allunya radicalment del projecte il·lustrat que representava l’obra de Joan Fuster tant en el seu marc geogràfic de referència com també en l’ideològic”.

Altrament, l’aliança política d’aquest valencianisme amb la nova esquerra espanyola emergent potser li ha reportat un rèdit polític evident, però també l’ha immers en un mar de contradiccions i tensions que tard o d’hora esclataran.

Tot plegat, vint i cinc anys després de la desaparició de Fuster i vint després de governs del PP, el país sembla encara atrapat en un atzucac. Vull dir que la política valenciana balla tot el dia al so de Madrid mentre el marc mental de la dreta continua sent l’hegemònic ajudat per uns mitjans de comunicació que li serveixen de corretja de transmissió. Caldrà recordar ací, per exemple, la incontestada campanya endegada per Las Provincias contra el conseller Marzà i el seu decret de plurilingüisme o el setge informatiu permanent al qual té sotmès el diari a l’alcalde de València, Joan Ribó? Tot si fa no fa com despús-ahir.

Davant dels reptes futurs, dels problemes valencians, no costa molt d’imaginar que hauria escrit –o potser callat– el sempre escèptic Joan Fuster en un context on l’autocrítica sembla haver desaparegut en favor del desdeny, el silenci o la censura. De ben segur que hauria remugat amb severitat contra les maniobres de la dreta tant com de la feblesa política d’alguns dels plantejaments del nou poder. Per exemple, l’estratègia seguida pel Consell en la qüestió de l’espoli financer valencià, el silenci davant la qüestió catalana, la por a la recuperació de la memòria històrica o la política lingüística quasi invisible en un país sense mitjans de comunicació públics i en valencià. D’acord que només han passat dos anys des que es va desallotjar el PP que en va governar vint i que tot depèn del cristall amb què es mire, però no és menys cert que en molts sectors propers al valencianisme comença a fer-se evident el malestar i la decepció. No hi ha prou amb no robar, és el que darrerament sents dir a molta gent fent ús d’un sentit comú a prova de bombes.

Sens dubte, vint-i-cinc anys després encara cal llegir i rellegir el mestre de Sueca, per higiene mental. Només recordeu l’aforisme: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

 

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme | 2 comentaris