País Valencià, una història de violències i impunitat

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 30 de novembre de 2020.

Ultres apallissen un vianant durant la manifestació de la vesprada a València del 9 doctubre de 2017/Foto Daniel García Sala.

A l’ultra José Luis Roberto, suposadament no li ha fet gota de gràcia la pel·lícula La mort de Guillem i ha presentat una denúncia en un jutjat de València per delicte d’odi contra el seu director, Carlos Marqués-Marcet, i els guionistes Roger Danès i Alfred Pérez Vargas. El principal dirigent de l’extrema dreta esquadrista espanyola, considera que durant bona part de la pel·lícula se l’assenyala com a possible “autor intel·lectual o capo de la mai descoberta trama criminal que es pretén desvetllar” i que, presumptivament, hauria estat al darrere de l’assassinat del jove de Burjassot.

Segurament que ni el més retorçut dels censors del franquisme veient la pel·lícula arribarien a aquesta conclusió. Molt possiblement, Roberto busca una mica de publicitat, mantenir desperta la seua clientela, aprofitar l’avinentesa perquè els mitjans li busquen la llengua i puga esplaiar-se a compte dels enemics d’Espanya.

D’altra banda, el que de segur captarien els censors franquistes en cas de veure La mort de Guillemés com l’assassinat d’Agulló va desfermar tots els dimonis de l’extrema dreta en un país on han fet i desfet a pler.

En qualsevol cas, ja veurem què passa amb la denúncia de Roberto. Tot podria ser. I si hi ha jutges que per encegament ideològic confonen un concertista de flabiol amb un perillós terrorista per què no haurien d’haver cineastes amb les ulleres del gran censor que fou Carlos Robles Piquer cunyat de Manuel Fraga?

L’única certesa és que l’extrema dreta duu anys escarnint Agulló –Guillem, Jódete– ací i allà sense que la justícia els haja tocat un pèl, com va passar en 2014. Durant la processó cívica del 9 d’octubre, un grup de nazis que es feien dir Valencia-Nacional Revolucionaria van fer befa de la seua mort, obscenament. El digital La Veu del País Valencià va publicar les imatges d’aquest fet que va enregistrar el documentalista Albert Montón i, amb aquestes sota el braç, l’editor, Moisès Vizcaino va interposar una denuncia davant de la fiscal, Teresa Gisbert. En la mateixa denúncia es van incloure els insults per part dels feixistes a diputats de Compromís que participaven en la marxa cívica. A l’última, la policia no va constatar “[…]la existencia de insultos al margen de posiciones ideológicas contrarias y exhibición de las banderas respectivas, con la consiguiente aprobación o desaprobación de los ciudadanos; a excepción de la exhibición de una bandera a modo de estandarte con la esvástica y el texto ‘aborto-genocidio’ por parte de un particular cuya actuación parecía debida a su estado mental ya que sufre un trastorno bipolar maníaco […]”. La policia només va ser capaç de veure una innòcua contrastació a crits d’idees i la banderola freaky exhibida per algú amb el seu estat mental pertorbat. No cal dir que en aquest cas, com en tants altres, l’actuació policial és, simplement, un insult a la intel·ligència, una demostració d’arrogància.

Amb un informe així, la fiscalia va procedir, doncs, a arxivar. I, mentrestant, l’escarni de la figura de Guillem Agulló, en tant que demostració de la impunitat del feixisme a casa nostra, ha continuat en el temps. En els carrers, en els estadis…

Aquesta ha estat la constant i, lamentablement, no sembla que per més dir-ho, escriure-ho o proclamar-ho, això canviarà… les bombes contra Joan Fuster, contra Sanchis Guarner, els atemptats a les llibreries, les amenaces… Mai, mai, mai, mai, mai, mai ni una sola detenció… Ni un sol indici, ni una sospita.

La violència, les violències de l’extrema dreta venen de lluny i es repeteixen constantment en el context d’una societat i d’una cultura mediàtica que es limita a veure els fets des del darrer graó del cadafal o que, fins i tot, sovint les aplaudeix o les incita.

El 9 d’octubre del 2007, un bombona de benzina va esclatar davant del local del Bloc Nacionalista Valencià al carrer de Sant Jacint de la capital. Durant les perquisicions, la policia el primer que va preguntar, capciosament, als membres de la formació que van ser interrogats és si sospitaven d’alguna facció interna crítica amb la direcció política d’aquell moment. Faria riure si no és perquè resulta ofensiu. Després de tants anys, ni un sol detingut. Silenci una vegada més.

El 29 de novembre del mateix any un artefacte de fabricació casolana farcit amb cargols i boles de rodament va esclatar contra la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya en el carrer de l’Erudit Orellana de València. Mai més se n’ha sabut res tampoc.

Tres anys després de les agressions del 9 d’octubre de 2017 la policia encara no ha trobat alguns dels seus principals protagonistes malgrat que han estat assenyalats per algun diari digital, currículum inclòs. Resulta espaordidora la facilitat amb què les forces de seguretat són capaces d’identificar activistes antifeixistes com els de Pego, o de detenir perillosos independentistes que després resulta que no han fet res en contrast amb les dificultats per a pessigar feixistes de tota mena i condició.

No crec que la potineria dels agents siga cosa de la casualitat, de la manca de recursos o d’ensinistrament. Tampoc que l’extrema dreta valenciana tinga les habilitats dels millors agents del Mossad. Inquietant. Amb tot i això, el que hauria de preocupar-nos molt com a ciutadans és la responsabilitat en aquesta manifesta ineficàcia dels polítics que estan al capdavant de les forces i cossos de seguretat. La seguretat de tots no es pot dirigir des de la zona fosca d’una democràcia que sovint sembla ser ostatge de funcionaris armats amb pistoles o amb mallets de jutge. Quan pensen fer alguna cosa al respecte delegats del Gobierno, regidors de seguretat o consellers de la Generalitat en compte de mirar cap a una altra banda?

El 1981, poc després de patir un atemptat amb bomba en el seu domicili de Sueca, Joan Fuster s’hi referia resignadament i amargament en un article publicat a l’extint Diario de Valencia. L’assagista, recordant un episodi de crema de llibres en català durant la Transició en el centre de València, aprofitava per citar Erasme: “Comencen per cremar llibres i acaben cremant homes”. Tot seguit, afegia que al País Valencià no hi havia manera de discernir com “començava el començament”, llibres o homes, encara que la violència es dibuixava en tota la seua “sòrdida pluralitat”. I advertia, encara, que els responsables autèntics sempre tenien la coartada de l’ambigüitat. “La pregunta de ¿qui posa bombes? Ha d’anar acompanyada per la de ¿qui ho fa moralment possible?”, concloïa. Doncs això, qui fa moralment possible aquesta democràcia segrestada pels qui la voldrien aniquilada? Sospite que no en traurem l’entrellat. De moment, com sempre, ells arriben, colpegen, amenacen i se’n van. A l’última, els detinguts, els denunciats seran els que han patit el greuge, enemics d’Espanya per no creure-se-la, per no voler arrenglerar-se en els principis encara ben latents del Movimiento que nodreixen el fosc subconscient d’una part importantíssima de l’Estat.

I, així, en aquestes penoses condicions, nàufrags a causa de tantes crisis, víctimes sovint inadvertides de la hiperideologització de milers de funcionaris que haurien de servir la ciutadania, aquesta democràcia va fent fins que arribarà un dia que no sabrem en quina mena de règim, anyada a part, vivim.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Ayuso, Casado i l’asfixia de Catalunya

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 29 de novembre de 2020.

Casado i Ayuso venen en Espanya la imatge d’una Catalunya asfixiada pel nacionalisme.

La presidenta Ayuso i el seu confrare Pablo Casado, acaben de visitar Barcelona. Ho han fet amb la mateixa distància emocional i fredor política amb què l’aristocràcia victoriana visitava la joia de la Corona només que ací no els ha vingut a rebre cap virrei ni que es sàpiga tampoc no els han portat a caçar elefants a la Garrotxa després d’un opulent esmorzar britànic a les instal·lacions de l’Hípica de Barcelona. No hem d’oblidar, que Catalunya, malgrat tot, continua sent una nació en rebel·lió on l’espanyolisme que tots dos i el seu partit representen és electoralment minoritari, fragmentat entre faccions que es tusten a pler en el fangar ideològic de l’extrema dreta.

La visita d’Ayuso ha estat, doncs, tan misteriosa com irrellevant. De fet, per les poques cròniques que s’han publicat a penes sabem què ahir divendres va fer una roda de premsa a l’Hotel Sants de la Plaça dels Països Catalans de la capital.

La seua compareixença ha estat freda i principalment dedicada a escampar fem contra ERC i la seua demanda al Gobierno, condicionada a l’aprovació dels pressupostos, per tal que acabe amb el paradís fiscal que representa la Comunidad Autónoma de Madrid tant per a les grans fortunes com per als junkers espanyols. Un paradís que, com el de la Corona, acaben finançant els Poca-ropa de sempre.

Ayuso, que va ser la dircom d’un personatge tant tòxic com Aguirre, ha dit les bajanades habituals amb el desvergonyiment habitual. Bàsicament, ha titllat Madrid -replicant al diputat Gabriel Rufián– de paradís de la llibertat i de respecte de la ciutadania alhora que ha descrit  Catalunya gairebé com un infern fiscal amb una ciutadania engrillonada a la tant odiada llengua catalana. Per acabar-ho d’adobar, ha ofert Madrid com a refugi per tots aquells  empresaris que fugen del suposat assetjament nacionalista.

En consonància amb aquest relat, a Reus, Casado, ha assegurat que acabar amb el paradís madrileny és “il·legal i inconstitucional”, la qual cosa l’ha convertit a la pràctica  en una mena de paladí del federalisme que ni els més federalistes del PSOE s’atrevirien a defensar en públic. I, no tan sols això, sinó que Casado ha denunciat que l’acord dels republicans amb Sánchez és paper mullat i que l’any passat l’Estat tan sols va invertir en Catalunya 800 dels 4000 milions d’euros promesos.

En això té raó, fins i tot El País li ha recordat amb xifres amb la mà el despropòsit dels diferents governs de Madrid en aquesta qüestió des d’in illo tempore. Madrid mai de la vida ha complit amb el que havia promès.

També en té que els catalans haurien de ser més exigents a l’hora de fer complir al Gobierno encara que el líder del PP oblida que, a diferència de la política murri del ‘peix al cove’ practicada pel pujolisme, els republicans en aquesta ocasió i amb la lliçó apresa, han vinculat el seu acord a un seguit de garanties que hauran de complir-se. La inestabilitat de Sánchez, la qual l’obliga a fer equilibris, n’és la millor garantia.

Tot plegat, és fàcil fer demagògia amb aquest assumpte. La dreta diu que Sánchez ha venut Espanya a l’independentisme. Els adversaris dels republicans, en canvi, que han traït Catalunya pactant amb el PSOE del 151 oblidant que també ho ha fet Bildu, Compromís o el PNB, formacions polítiques poc sospitoses de compartir els plantejaments nacionals de l’espanyolisme. I tot plegat, ningú no pensa, ni tampoc ho diu, que el suport de Bildu a aquests pressupostos implique la renuncia al seu independentisme. Per què sí ho hauria de fer ERC?.

La realitat és molt més prosaica. Pedro Sánchez hauria preferit pactar amb Ciudadanos en el cas d’haver-se retirat ERC de les negociacions tenint com té garantit el suport dels nacionalistes bascos. S’hauria estalviat retrets interns i la cacera de la caverna mediàtica. Hauria tallat l’oxigen a l’extrema dreta que no deixa d’empènyer per arribar al poder. 

La realitat és, també, que el pacte repercutirà econòmicament en les butxaques dels catalans. Igual com el pacte que manté JxCAT a la Diputació de Barcelona amb el PSC li permet a la formació d’Artadi una major quota de poder per al seu partit i les ciutats on governa.

I la realitat, és també, clar, la situació d’incessant repressió de l’independentisme, l’existència atroç i injusta dels presos polítics, l’exili, la situació de quasi segrest jurídic del minvat espai institucional que se’ns ha permès mantenir per a continuar sobrevivint civilment sense escanyar-nos del tot. La por, la incertesa, el cansament després de tants anys de lluita per uns drets inalienables.   

El temps dirà, però. L’actual conjuntura de pactes, amb la crisi social que deixarà la pandèmia, les pulsions involucionistes d’un part molt important de l’Estat vinculada a l’ascens de l’extrema dreta, pot saltar pels aires en qualsevol moment.

I com siga, cal tenir clar que ningú no ha renunciat a res. Tampoc, ells, és clar. Vull dir, Sánchez, Abascal, Casado, Arrimadas, l’alta judicatura… Tenir clar que les baralles fratricides més o menys ocultes, electoralment especulatives entre opcions polítiques que comparteixen objectius, només aboquen que al cansament, a la decepció, a la paràlisi, a l’asfixia de les energies civils del país.

Recordem l’aforisme de Joan Fuster tantes vegades emprat: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La mudança

*Article de Francesc Viadel publicat el 23 de novembre de 2020 a Nosaltres La Veu.

Darrera repassada abans que arribe la furgoneta amb els camàlics que s’enduran molt lluny de l’indret on tants anys he viscut, allò que queda de la meua biblioteca junt amb alguns objectes personals desordenadament embotits en bosses de supermercat.

A hores d’ara, no queda gaire cosa en comparació amb tot el que vaig arribar a atresorar. Des del maig fins ací, centenars de llibres han anat a parar a una associació benèfica. Un miler? Ja pot ser. Molts han acabat en el fons d’un dels contenidors del carrer. Fins i tot, la meua llogatera té una bossa amb una dotzena de llibres que van de crims horribles i màfies.

Molts títols de Paul Auster, Mailer, Terry Southern, García Márquez, Fallada…, desenes de saberuts assajos sobre ves a saber què, llibres de gran format sobre arquitectura o història o catàlegs d’exposicions, ja fa temps que habiten les parades de llibres del metro de la ciutat a l’espera de trobar algú que se’ls emporte per uns pocs euros.

Ha estat impossible retenir-los i ha calgut, doncs, fer una tria tan implacable com dolorosa. Tot plegat, la tempesta que m’enlairà se’ls va endur també, junt amb molts dels meus records, al bell mig d’aquell oceà invisible que tots tenim dibuixat en la pell de la nostra memòria i on va a parar tot allò de nosaltres que és mort, polsim d’ossos de records.

Darrera repassada, concloent, un punt minuciosa només perquè la majoria de les meues coses ja van eixir d’aquell pis fosc i estret fa mesos dins d’un parell de maletes, en tan sols un parell de viatges en taxi. Tan poques coses tinc…

Com siga, respectuosament, en silenci, com qui observa el cadàver d’una vella i estranya amistat, escodrinye els prestatges del menjador. Ací trobe la figura d’un tornejant de ferro i la d’una muixerangueta del mateix material, totes dues forjades en el mateix taller. En un armari localitze un parell d’elegants botins de pell, un parell de camises. N’he trobat a faltar algunes i he deixat, per no tenir com endur-me’ls, uns sabatots que em vaig comprar per anar a Bamberg a fer aquelles classes de cap de setmana sobre Catalunya i Espanya pensant que se’m congelarien els peus.

Del despatx, on tantes hores he passat durant aquests darrers tretze anys, prenc un parell de caixes de galetes de llautó plenes d’amulets. Hi ha uns pocs zloty i alguns florins hongaresos; un feix de bitllets de Negrín que guardava l’àvia materna; un pin amb el rostre de Lenin dins d’una fulgurant estrela roja; una baralla de cartes de l’exèrcit nord-americà amb els rostres dels principals col·laboradors de Sadam Husein record de la funesta invasió de l’Iraq; uns daus de pòquer i un gobelet de pell; un full de quadern on vaig gargotejar unes poques notes, que a penes es poden llegir, per a una narració: …ell no sap res d’ella des de fa vint anys o més. Potser és morta, ves a saber. Es va ofegar en el naufragi d’un transatlàntic de luxe o d’un atac d’al·lèrgia (això és ben ridícul). Ell, encara recorda les seues natges, el seu cos nu i l’olor d’albercoc madur que feia la seua pell blanca. Recorda l’habitació on es van allitar una vesprada d’abril, les seues cames enfundades en unes mitges negres transparents i les seues calcetes de color rosaci ben ajustades. Des de la finestra de la cambra, es podia veure un assilvestrat jardí. Ara no sap si havia una figuera, una llimera, tal volta un taronger per esporgar. Tant se val. Escriuré hi havia una figuera i una llimera, i un esbarzer prenyat de flors… Ell pensa els mugrons dels seus pits o les seues cireres… La dorm, la respira, la pensa cada segon de la seua existència encara que el fons sap que no és real. I vet ací que una vesprada d’agost truquen a la porta de casa i resulta que és ella. No ha envellit gens. Sembla cosa de bruixeria o, simplement, una mala passada de la memòria. I, aleshores, entra a la casa i tots dos es precipiten en el llit d’una habitació que dona al carrer i fan l’amor, no… millor escriuré que follen, vull dir que follen salvatgement i que, finalment, ell es corre violentament sobre la seua panxa llisa com un tambor… no, no, no, no… massa explícit… (si ella ho llegís -i això que no existeix- no li agradaria gens, potser ho trobaria vulgar, s’enfadaria). Així doncs, molt millor escriure que creuen les seues mirades, es besen tendrament i tot seguit parlen de coses banals. Després s’abracen, s’exciten un poc, es fonen, es confonen, desapareixen, se n’obliden per sempre més l’un de l’altre i ell plora amargament com només ho faria un idiota, i pensa la vida com una pèrdua de temps o com un estrany segrest o com l’estructura d’un relat absurd… Com una gran mentida, com un autoengany, com un joc de mag de tercera fila… Al final de les notes hi ha dibuixades unes quantes espirals, per ser més precisos, una constel·lació d’espirals. Pense uns segons en els acolorits amants voladors de Chagall i continue la revisió.

De la tauleta de nit de l’habitació gran recupere un parell de calçotets. Uns de color negre, desbocats. Uns altres, de tela fina, d’un porpra cardenalici. També hi ha uns quants mitjons i una corretja amb una sivella enorme.

I en això, arriben els de la mudança i comencen a embalumar les capses plenes de llibres, les bosses… despengen les prestatgeries… ho van baixant tot al carrer, a pols, en un carretó, per les escales, per l’ascensor. Treballen en silenci, emmascarats, metòdicament, sense perdre ni un sol segon.

De sobte, m’adone que haurien cabut més capses i tinc la temptació de fer-los carregar unes quantes bosses més de les que no puc endur-me i que esperen, en un altra habitació, a algú que vinga a endur-se-les. Mire de rescabalar ni que siga uns quants exemplars… quin de tots agafe, però?. Tinc a les mans uns pocs llibres de poemes, un de contes de Rodoreda… no em decidesc per cap mentre els xicots de la mudança van enllestint la seua feina. A l’última, però, em quede amb un llibre d’articles i textos solts d’Orhan PamukAltres colors. El seu Museu de la innocència, ja està dalt de la furgoneta. Entre les seues pàgines he guardat una badia, el desig d’un cos, el regust amarg gairebé insuportable d’un comiat o d’una absència.

En una hora i escaig ho han carregat tot i han partit. Ha estat al·lucinant. Quasi màgic. Reste encara uns pocs minuts a la casa i aprofite per a eixir al balcó i fer una ullada als meus plataners gegants que envelleixen lentament, que van perdent l’escorça, el vigor, minut rere minut, dia rere dia, setmana rere setmana… Per un moment em sent un intrús. No em reconec en aquell indret. He oblidat ja moltes coses viscudes entre aquelles quatre parets. Millor. Els records sovint només pesen. Ara haig d’anar-me’n abans no passe de ser un intrús, un estrany en una casa estranya, a un espectre. No tinc més temps per a perdre. M’espera un matí que es pot allargar tota una vida atapeït de coses que cal fer sense dilació: compromisos professionals, trucades banals, whatssaps que encara no he contestat…

En una cruïlla de l’Eixample, Pamuk i jo parem un taxista sikh elegantment cofat amb un turbant atzur i a tota velocitat travessem la ciutat. De camí, pense en el seu text La casa de l’home que no té ningú… temps era temps, ell no era un home que no tenia ningú… Pamuk ara observa per la finestra distretament, amb els ulls oberts com a plats, com si hagués acabat d’arribar d’un poble, com ara el meu, a la gran ciutat. Fa tota la fila d’un xicot pobletà que ha acabat d’arribar a Barcelona amb l’objectiu estúpid de menjar-se el món. Me’l mire d’esquitllentes i somric per sota el nas… pobre Pamuk… una gavina animada engega un xiscle llarg. El vent porta el so d’una ràdio d’allà baix…

El taxista enfila Passeig de Sant Joan cap amunt. Ens separa una pantalla de metacrilat i les nostres mascaretes que tanta gràcia li fan al bitxo. Al cap d’uns pocs minuts de trajecte la ciutat es torna costeruda, irreconeixible, inhòspita, territori il·limitat d’absències.

Deixa un comentari

El genocidi del castellà

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 21 de novembre de 2020.

No hi ha país com Espanya on una part de la seua classe política, dels seus intel·lectuals orgànics, lletraferits i altres espècimens a sou de l’Estat, empren el mot genocidi amb tanta lleugeresa i desvergonyiment. Precisament, perquè, a més, els qui en tiren mà són en una majoria de casos hereus ideològics, nostàlgics, d’un règim que, segons molts historiadors, va assassinar al voltant d’uns 400.000 adversaris polítics a més d’intentar l’aniquilació de qualsevol llengua que no fos el castellà.

I de totes les llengües, la que des de sempre més nosa els ha fet, ha estat el català. Un idioma amb un nombre de parlants gens desdenyable, amb una literatura homologable a la de qualsevol país europeu, blasmada precisament per aquest motiu des del nacionalisme cultural espanyol com ha estudiat Antoni Monterde. Un idioma amb un important suport polític i social continuat en el temps, des d’Elx fins a Perpinyà.

No cal ara i ací fer-ne el relat minuciós de les maniobres contra el català engegades des dels pretèrits temps de la Guerra dels Segadors fins ara. Maniobres i actes polítics que, junt amb la complexitat de causes d’un llarg procés de substitució lingüística en favor del castellà, ha deixat el català en tots els territoris on es parla en el llindar de la seua desaparició. És una qüestió tan òbvia, tan estudiada i evident, que un alumne de sociologia de primer curs a Nova Zelanda o al Congo la captaria a colp d’ull. 

Però en els espanyes s’entesten a dir que al castellà, amb milions de parlants, amb un enorme prestigi internacional i un Estat al darrere, l’estant matant en Catalunya -sense anomenar-la- com a resultat de la imposició política d’un govern social comunista que compta amb el suport del separatisme.

És un relat que a penes ha canviat al llarg del temps. Només es matisa, guarneix, modula, en funció del context polític. Fa alguns anys, durant el primer tripartit, un columnista de l’edició valenciana de l’ABC, el carlí tradicionalista Obdulio Jovaní, referint-se a la normativització del català, escrivia que es començava imposant una ortografia i s’acabava en les cambres de gas. “(…) no tiene más que comprobar cómo se lleva el léxico valenciano a los diccionarios catalanes, con engaño -como se llevava a los judíos a la ducha-, y allí, se les gasea, no aparece ya más en ningún texto escolar (…)”. El mateix tarat afirmava sense cap pudor en un altre dels seus articles que totes les llengües distintes del castellà eren autèntiques “bombes de fragmentación de España”.

Així les coses, l’espantall del genocidi del castellà a mans dels enemics tradicionals d’Espanya, ha tornat ara de nou a compte de la nova llei d’educació en què desapareix, gràcies a la negociació d’ERC, la condició del castellà com a llengua vehicular. Una condició, cal no oblidar-ho, que Wert va imposar pensant exclusivament en el segrest jurídic del sistema català d’immersió lingüística i que, a la pràctica, no era necessària ja que els tribunals espanyols, Constitució en mà, amb Wert, Celaa o Cantinflas en el poder, fan i desfan sempre a favor del castellà. Hi ha prou a recordar sentències manicomials com la que prohibeix que les administracions valenciana i catalana puguen comunicar-se per escrit en català. Val a dir, que una prohibició com aquesta no deu d’haver-se dictat en el món conegut des dels temps del Virregnat del Perú.  

No cal dir que les manifestacions en relació al suposat genocidi han estat nombroses, sorprenents, hilarants, ofensives, dignes d’un estudi psiquiàtric o d’una denúncia en les més altes instàncies del dret internacional. La defensa de l’espanyol posa ‘morrongos’ constitucionalistes, demòcrates abrandats que de normal són incapaços de dir fava davant de les desigualtats socials, els abusos del poder judicial o la corrupció mateixa que podreix dels seus mentors.

Manifestacions, posem per cas, com les del cardenal de València, Antonio Cañizares, un senyor que no sap dir ni ‘bon dia’ en la llengua que parla  bona part de la seua feligresia. L’Eminentíssim i Reverendíssim ja ha advertit, apocalíptic, que aquesta nova llei, “disgrega, divide o rompe la Nación Española por las reducciones de la lengua española como lengua vehicular de la enseñanza”. A més, Cañizares, que ha oficiat per la salvació de l’ànima de tots els catalans afectats per la influència del maligne separatisme i que, alhora, ha permès misses en memòria del genocida Franco,  està convençut que la llei “generará incultos y poco alfabetizados”. Per què? Doncs, perquè ho diu ell.

L’ínclit Mario Vargas Llosa, acadèmic de la RAE, considera que això de las “lenguas regionales” està bé però que l’eliminació del castellà com a llengua vehicular, és “una idiotez que no tiene perdón”. Vargas Llosa, un nacionalista peruà empedreït, no ha dubtat a tractar de malalts els catalans que van lluitar per posar les urnes l’1 d’octubre.  

L’ex director del Cervantes, César Antonio Molina, ha arribat a dir que la Lomloe, en la mesura que deteriora l’espanyol, generà una gravíssima “contusión” en l’edifici mateix de l’Estat. L’acadèmic i ex-ministre de Zapatero, fundador de la plataforma La España que reúne,  ha titllat darrerament l’acord pressupostari pactat a Madrid, de “acuerdo con delincuentes, con asesinos, con populistas, de extrema izquierda que son tan perjudiciales como la extrema derecha”.

Si Lenin visqués, cada dia faria un acudit a compte del nacionalisme espanyol. 

No paga la pena seguir fent el repàs. En Sebastapol, Nairobi, Ayacucho, Benirrama, Sa Pobla, Mondariz Balneario o en el barri d’El Carmel mateix, només els fanàtics i els imbècils sense remei saben que parlar de genocidi del castellà no és només una mentida sinó que, a més, és un repugnant acte de manipulació emocional propi del supremacisme cultural més abjecte. El problema és que de fanàtics i d’imbècils n’hi ha a grapats.

Com siga, del que no hi ha dubte és que des de Luis de Galinsoga a Fraga, passant per Queipo de Llano, Casado o Alfonso Guerra, l’única Espanya que vehicula res és una on el català a penes puga ser un record, pura arqueologia lingüística.

Publicat dins de Política | 1 comentari

Vampirs

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 17 de novembre de 2020.

Detall d’un canaló de carrer, Barcelona. Foto/Francesc Viadel

Els vampirs han arribat a la ciutat i s’han instal·lat, causant una gran admiració, igual que si foren artistes d’un anomenat circ internacional, en la gran carpa d’una antiga fàbrica de maons rojos. Una fàbrica bellíssima on dia rere dia, ja fa molts anys, es degueren deixar la pell per uns pocs cèntims les seues obreres i obrers, tots pobres com a rates, escanyolits i bruts, sifilítics, tuberculosos, alcoholitzats, units a la vida només pel cordó indestructible de l’esperança en la revenja.

Són vampirs de pega, però, que han vingut embalats dins de capses de cartró precintades, atrapats dins d’una presó electrònica de píxels, impresos sobre làmines de paper. Res de taüts reomplerts amb terra de la llunyana, hivernal Transilvània dels llops i de les feres misterioses…

Estan ací amb l’únic objecte de ser penjats de les parets, projectats, per ser observats sense perill per la multitud curiosa, per ser celebrats com a pura recreació de l’entortolligada imaginació humana que tant tem i tan poc sap de la puta mort i encara menys de la vida. Són els vampirs de Murnau, Herzog, Dreyer, Polanski, Coppola… Els va que interpretar Bela Lugosi o Cristopher Lee. Criatures, ben mirat, imprudents i golafres, un punt ridícules que retrocedeixen fent grans escarafalls quan ensumen l’olor d’all o amb la simple visió d’una creu. Criatures que, com siga, malgrat els seus poders, sempre acaben per ser fàcilment destruïdes amb només quatre colps precisos d’estaca o bé incendiades per la benigna i poderosa llum del dia, convertides en un grapadet de volàtils cendres.

En realitat, no tenen res a veure amb els vampirs reals que campen per tot arreu, a qualsevol hora del dia i de la nit, a les llars, als luxosos edificis d’oficines de les grans ciutats, en les rebotigues dels supermercats miserables dels barris més humils, darrere de la finestreta d’una qualsevol oficina bancària, en el mateix sofà on ens endormisquem confiats les vesprades dels cap de setmana, en els bordells de luxe i en les sagristies, en les sales de professors, en els tallers de mecànics de bicicletes, en els claustres conventuals, en els passadissos dels centres comercials, darrer del taulell d’un bar, en la consulta d’un ginecòleg, en un saló d’estètica, en la barberia, en el mostrador d’una botiga de roba íntima per a senyores, atenent amablement les taules d’un restaurant…

Vampirs amb comptes bancaris botits de diners, d’altres sense un clau a la butxaca, vampirs mascles, vampirs femelles, de totes les races, de rostres innocents, de rostres esmolats, de mirada tendra, discrets o vanitosos, silenciosos o cridaners, efeminats o masculins, seductors o repugnants, prims, obesos, atlètics, divertits, ensopits, bulímics, sibarites, mandrosos, hiperactius, freds, aparentment sensibles, intel·ligents, babaus…

Vampirs malalts, marginals com el que fa molts anys, posem per cas, em va temptejar en un banc de la Rambla on m’havia assegut per a descansar després d’una llarga nit de viatge en tren des de València, sense haver pegat ull, rebentat de vagarejar per la ciutat, perdut, sense saber ja on anar. Recorde que era un vampir esquifit amb els braços plens de nafres causades per un milió de punxades de xeringa. Dubte que mai hagués mossegat tendrament, luxuriosament, el coll temptador d’una Melissa Stribling o d’una Barbara Shelley, ni habitat un castell o temut la ira de Déu. El cas és que amb un filet de veu em va demanar si volia guanyar en un tres i no res uns bons diners. Només calia que l’acompanyés a uns pocs metres d’on ens trobàvem i que em deixés treure una miqueta de sang. Em va prometre que em donarien unes cinc mil pessetes i un bon entrepà de xoriç o, potser, fins i tot un de pernil. Li vaig dir que no i, simplement, sense ni tan sols mirar-me, se’n va anar decebut i trist per on havia vingut, rambles avall, fent tentines, en direcció a la mar…

En aquell temps, la ciutat anava plena d’aquella mena de vampirs fins que va aparèixer de sobte el bitxo que s’ocultava a la punta de les agulles hipodèrmiques i en l’alegria humida dels sexes, en la sang mateixa. I en això, tots els d’aquella classe de vampirs es van convertir en uns pobres monstres sense cap més ocupació que sobreviure dia a dia a les tenebres de la seua pròpia amarga existència.

Després d’aquell encontre, durant tots aquests anys, he ensopegat amb molts altres vampirs. Tots molt diferents dels de l’espècie que un dia va habitar pacíficament aquelles Rambles a vessar de vida. Me’ls he trobat, per exemple, a la feina, en infinitud de treballs distints com el de jornaler o el de periodista. En molts moments, també, de quotidianitat banal. En llocs molt diversos i insospitats. I he de dir que sovint n’he estat víctima com la immensa majoria de tots vosaltres. De vegades amb el meu consentiment, d’altres per covardia o per feblesa. Quasi sempre, també, sense adonar-me’n. És important saber que no resulta fàcil distingir-los tal i com si vaig saber fer aquell matí gris a la Rambla. I, així doncs, lamentablement, un no sempre pot previndré la seua mossegada, l’esgarrapada profunda de les seues urpes invisibles. Fet i fet, s’assemblen tant a nosaltres que mai no n’estarem prou segurs de saber-ho.

T’entabanen, t’aprofiten, nodreixen les seues necessitats, capricis, objectius, aquieten la fúria provocada per les seues frustracions més profundes i doloroses, entretenen el seu desfici, a costa de la vostra energia. Fingeixen compassió, dissimulen la seua indiferència envers els vostres patiments amb astúcia. Mai no us mataran ni de colp ni del tot, aniran i vindran… I sempre aniran fent com ni vol la cosa. I, alhora, nosaltres anirem passant la vida, en companyia d’ells, de milers de vampirs que es passegen per les nostres ciutats, que duen els seus fills a jugar als parcs, que feinegen en els escorxadors, que fan veure que es guanyen la vida de comercials, despatxant pa o medicines, que treballen de paletes, d’advocats, d’instal·ladors de gas, de traumatòlegs, de jutges, de jornalers de temporada, de policies, de professors de solfeig o de francès o d’italià, d’agents immobiliaris…

No us en rigueu mai més, doncs, de les orelles punxegudes i els ullals ridículs d’aquell Nosferatu a blanc i negre sorgit del malson de la crisi i de l’ascens del mal en el cor d’Europa, ni tampoc de l’enamorament estúpid, adolescent i tossut del Dràcula de Coppola, ni de cap de totes les seues absurdes fòbies. Només són disfresses, un parany perquè no ens els creguem. Feu atenció als senyals i protegiu-vos-en perquè no tindran cap pietat.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Oltra, malament si es queda, malament si se’n va

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 16 de novembre de 2020.

Mónica Oltra, en una imatge de 2019. Foto/ À Punt

Fa pocs dies un dels periodistes més seriosos de València, Antoni Rubio, especulava a la seua columna en El Temps sobre la possibilitat que Mónica Oltra encapçalés la llista de Compromís a l’alcaldia de la capital del país. Esgotat el seu cicle en la Generalitat, Oltra, argüia el columnista, no ho tindria gaire difícil per a ‘berenar-se’ la socialista Sandra Gómez i, alhora, per a plantar cara a la popular María José Català. Tot plegat, per a convertir-se en una Rita Barberà d’esquerres i, de passada, deixar de ser un tap per als joves dirigents del Bloc.

El raonament de Rubio no pot ser més sensat i, a més, per si algú encara no se n’havia adonat, assenyala sense estridències dues veritats com a punys. La primera és que Oltra, convertida de força o de grat en una mena de dirigent sense contestació interna amb el suport incondicional del clan dels Mollà, talla l’abadejo a pler sense deixar que Vicent Marzà i d’altres companys de viatge les tasten. La segona és que, certament, Oltra és tan populista com Barberà i, de segur, que tant o més valenciana que la difunta alcaldessa. Que què?

El cas és que si Oltra torna a estar en boca de la premsa -i d’ací l’article de Rubio- no és perquè haja manifestat cap interès a destapar públicament els seus plans de futur, sinó pels seu darrers i estridents desencontres amb el president Ximo Puig. Els socialistes no l’aguanten i bona part dels seus ara mateix es divideixen entre continuar donant-li suport silenciosament, atesa la seua capacitat per a captar vots o plantar-li cara.

Tot plegat, és que l’acord del Botànic fa tentines perquè hi ha una guerra oberta tant pels recursos com pel repartiment de cadires. Ho explicava fa no res Víctor Maceda en La Vanguardia. I el cas és que Oltra, enmig d’aquesta baralla de gats, lluny d’optar pel jesuïtisme o pel sigil o per la discreció a fi d’intentar arreglar les coses, ha tirat pel dret sense mirar pèl. Ni més ni menys com hauria fet, per cert, Rita Barberà quan no li ponien com ella volia.

El cas és que en política els gestos són importants i els d’Oltra, exagerats i no exempts d’una certa agressivitat retòrica, no han fet gota de gràcia a molts dels seus companys encara que no s’atreveixen a dir fava. Com sempre, els únics que estan encantats amb el circ són els de la seua claca internàutica sempre a l’aguait, preparats per a saltar al coll de qualsevol periodista crític, dissident o adversari polític.

Com siga, l’actitud de la vicepresidenta no hauria d’estranyar ningú com no haurien d’estranyar tampoc les maniobres d’un partit com el PSOE, amb contrapoders interns insospitats, experiència en l’art de manar i que, a més, es pot permetre assessors amb molta preparació. Com a botó de mostra, l’estol de periodistes de primera línia que Puig ha fitxat sense dubtar-ho.

Tot plegat, la impressió és que ja fa molt de temps que Oltra ha deixat de concitar entre els seus la unanimitat que acompanya els vencedors imbatibles o l’esperança dels qui fins i tot des d’una certa discrepància podien veure en ella una potentíssima palanca per a canviar el país.

La primera decepció la va donar poc després del tancament en fals de la televisió valenciana. Els seus plors i promeses als treballadors de l’ens públic els va acabar canviant per la realpolitik i els retrets agres per als qui no van voler acceptar com quedava tot. Al final del ball, l’operació del nou ens s’ha saldat amb el vergonyós escapçament polític del conseller proposat per Compromís mateix, Rafa Xambó, amb la presa de control de l’emissora pels socialistes i amb la posada en marxa d’una televisió sense a penes pressupost i amb uns plantejaments massa semblants als de l’antiga TVV del PP. Cap més aportació. Val a dir que el fracàs d’À Punt lliga amb la incapacitat política del Consell, on Compromís té una enorme responsabilitat, per a articular una mínima estructura de comunicació valenciana i en valencià. Estructura que ara com ara només té alguna possibilitat d’existir si sorgeix com a iniciativa d’una part de la societat civil, recepta que tal com estan les coses caldria pensar d’aplicar també a l’ensenyament en la llengua del país.

Oltra tampoc no ha estat gaire fina amb la gestió de la pandèmia. Al març, abans del confinament -i segons va explicar el periodista Alfons García en una crònica publicada al Levante- la vicepresidenta es va resistir, en una tensa reunió a Palau, a suspendre les festes falleres per temor a “una insurrecció”. Amb els ànims un poc més calmats, Oltra va explicar -i així ho va recollir García- que el seu objectiu era el d’il·lustrar als assistents sobre la dimensió del que representaria una suspensió des de la seua condició de “25 anys de fallera”. Per cert, que a la reunió, d’una enorme transcendència, no va estar present l’alcalde de València, Joan Ribó, que assistia a una representació d’òpera.

Amb tothom confinat i amb l’ona de la COVID fent estralls, el seu paper públic va ser més aviat discret. La realitat és que tot el protagonisme -a risc d’equivocar-se fatalment- se’l va endur Puig. La compra de materials sanitaris a la Xina, la gestió de les seues aparicions públiques ja fos per tranquil·litzar la població o per dissentir de les decisions adoptades a Madrid pel seu propi partit.

Ara, però, passat el temor a la ‘insurrecció’ i col·lectivament acostumats a la plaga, la vicepresidenta reapareix, treu pit i demana endurir les restriccions, tancar bars i restaurants com s’ha fet a Barcelona.

La bronca del bitxo ha anat quasi en paral·lel a la dels pressupostos. La dirigent, legítimament, s’ha revoltat contra uns números que no li fan el pes i ha demanat un tros més gran del pastís. D’acord. Però per a explicar la seua discrepància, Oltra no va dubtar -compte amb les formes!- en citar a part mitjans com El Español o Las Provincias, entre d’altres igual o més conservadors, només per a desgastar l’executiu. Lleig.

Tot això pinta malament. No sé si a Oltra els seus, com van fer amb Barberà, podran empènyer-la a la batalla de l’alcaldia. Si ella voldrà competir per la trona municipal o si pel contrari somia tocar mareta a Madrid. El que està clar és que molt s’hauran d’esmerçar els seus competidors per a moure-li la cadira. I, en qualsevol cas, si ix malament la jugada, Compromís, ja es pot calçar. Només cal anar a les hemeroteques i repassar com va acabar la seua batussa dins d’Esquerra Unida.

De moment, l’única que diu, que treu o posa és ella, i això, en qualsevol partit polític, és un mal símptoma sobretot en moments d’incertesa on el debat, el repartiment de poders i l’agilitat per a fer canvis són vitals per la pròpia supervivència. Quan en una organització qualsevol s’instal·la la por a la discrepància o quan un dirigent acaba devorant el seu propi partit, la desbandada està cantada.

I, com siga, qui més a part d’Oltra pot encapçalar Compromís en la propera cursa electoral? Malament si es queda, malament si se’n va.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

L’ombra de Wert sobre els Països Catalans

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 15 de novembre de 2020.

Pintada a la façana de l’Hotel Ritz de Barcelona. Foto/Francesc Viadel.

El Congreso acaba d’aprovar la vuitena llei d’educació de la democràcia, la Lomloe. Com sempre, i cada vegada que un govern de centre esquerra ha accedit al poder, qualsevol reforma de l’educació a nivell espanyol s’ha convertit en mans dels partits de la dreta i, per extensió, del bloc conservador espanyol en un potent ariet de desgast. La Lomloe no n’ha estat una excepció.

La dreta, la ideològica i l’econòmica, amb interessos en el món de l’educació, considera l’escola, en ple segle XXI, no només com un nínxol de negoci sinó com la més poderosa eina d’articulació del seu ideari obviant que el sistema educatiu ha deixar de ser a la pràctica el més poderós dels instruments de socialització a través del qual un Estat qualsevol podia arrenglerar a la seua ciutadania en el marc d’un determinada concepció de la nació i del món.

Això no obstant, és lògic que la dreta, en comptes d’obsessionar-se amb la qualitat de l’ensenyament públic o amb les condicions laborals dels que hi treballen, estiguen més per l’hegemonia de l’espanyol en territoris on aquest coexisteix amb altres llengües, pel manteniment de l’ensenyament de la religió catòlica o pel dels privilegis consolidats de les concertades. I val a dir, que no només la dreta, també els sectors més casposos del PSOE, sovint més nacionalistes i conservadors que alguns liberals del PP.  

En bona part, no ens enganyem, el sistema educatiu actual és, també, encara, junt amb l’alta magistratura, els cossos policials i les elits econòmiques, una altra de les herències del franquisme que es va limitar a abolir tots els avenços que van significar les reformes republicanes i a reimplantar l’escola de l’antic règim. Vull dir d’un sistema educatiu que públic caracteritzat per la precarietat que convivia en paral·lel amb un altre de controlat per les ordres religioses i pels sectors afins al règim. La depuració dels mestres republicans tant a l’escola com a la universitat junt amb unes classes populars sotmeses a un capitalisme autàrquic salvatge va fer de l’escola una autèntica institució de la propaganda franquista on a penes s’aprenia a llegir i escriure, sumar, restar, dividir i multiplicar. Així les coses, el desenvolupament econòmic de finals dels seixanta va agafar Espanya sense gent preparada per afrontar-lo, amb una educació en runes que es va intentar salvar a la desesperada i sense massa èxit.

Amb la mort de Franco i l’arribada al poder uns anys després del PSOE, es va intentar corregir tímidament el desastre amb una llei, la LODE, que intentava equilibrar la balança pel que fa al repartiment dels recursos entre el sistema públic i el privat-concertat controlat per sectors de l’església, introduir canvis metodològics i consolidar la integració de les llengües de l’Estat distintes del castellà.

La dreta es va tirar al carrer amb els mateixos pretextos que ara: la llibertat i la defensa de l’espanyol contra qualsevol pretensió, per tímida que fos, d’introduir l’aprenentatge del català o del gallec o de qualsevol altra llengua de l’Estat.

Aquesta ha estat la constant amb episodis puntuals propis d’una història de la màfia en moments en què el PP ha reprès les regnes del poder. Em referesc, per exemple, a l’afer a CIEGSA, l’empresa pública muntada l’any 2000 al País Valencià pel reu Eduardo Zaplana amb l’objectiu de construir escoles públiques. L’experiment va acabar amb un forat de més de 2.500 milions d’euros i amb 26 dels projectes licitats sense executar. Això en un territori on d’un total de 2.247 centre educatius el 40% eren concertats i on l’alcaldessa de València, Rita Barberà, va concedir milers de metres quadrats a la construcció de centres privats.

Després arriba Zapatero i el PP de la mà dels sectors més retrògrads de l’església espanyola obri una guerra salvatge contra els intents d’implantar l’educació per la ciutadania. I després, encara, tornà el PP i amb ell la persecució dels vells dimonis entre les quals, el més perillós, el del sistema d’immersió lingüística a Catalunya, culpable de la majoria independentista del país.

És el ministre Wert, una sinistra ombra de la mentalitat pedagògica i política de l’antic règim, el que va introduir per decret, en el seu afany d’espanyolitzar els xiquets catalans, la qüestió del castellà com a llengua vehicular i que ara, gràcies, a la pressió d’ERC, ha saltat pels aires de la nova llei educativa. És, però, una victòria relativa atès que, en realitat, en el fons res no canviarà i l’Estat continuarà vigilant matuserament l’escola catalana no fos cas que pel català entrés el verí del separatisme. El mateix català, per cert, en què s’han escolaritzat tipus com Albert Rivera.

El bloc de dretes està que tira foc pels queixals i no diguem la caverna mediàtica. En una de les seues editorials l’ABC arriba a assegurar que la supressió de la llei del castellà com a llengua vehicular -tot i que no n’hi ha dubte de la seua hegemonia i protecció Constitucional- permetrà “a las autonomías adoctrinar a sus alumnos en el odio a la lengua oficial del Estado”.

No és l’única barbaritat que s’ha dit. Ni serà l’última maniobra de l’espanyolisme, a la que s’ha sumat l’ínclit Alfonso Guerra o el sindicalista de classe A Cándido Méndez, per a intentar convertir el català en un residu folklòric.

Mentre Catalunya continue lligada a un Estat controlat pel nacionalisme més carpetovetònic, culturalment captiu d’un supremacisme castellà, haurà de fer mans i mànigues per mantenir la presència del català en la vida pública en unes condicions mínimes alhora que la realitat de la substitució lingüística pel castellà s’imposa implacablement en tots els Països Catalans.    

Ens queda poc temps, ha advertit la sociolingüista Carme Junyent per a qui només falten entre 25 i 30 anys perquè el català faci un tomb o bé entre en una fase irreversible. Evitar-ho dependrà de nosaltres, els catalanoparlants, de la nostra inapel·lable voluntat de prevaldre però, també, és clar, de la fermesa política dels nostres dirigents.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

¡Talleu el cap del rei! ¡Salveu al rei!

*Article de Francesc Viadel publicat el 10 de novembre de 2020 en Nosaltres La Veu.

Felip VI i el seu pare, l’emèrit Joan Carles I.

No n’hi ha dia pràcticament que la premsa no airege un drap brut de l’emèrit Joan Carles I, fugit a Abu Dhabi des que la seua amant Corinna cantés La Traviata sobre els seus comptes en paradisos fiscals amb un posat de marquesa ofesa a qui li han tocat el cul a traïció enmig del ball de la Blancaneus. Quin remei, no?.Com collons es pot amagar un elefant en una cartera de butxaca?. Com proclamar la llibertat de premsa i la democràcia i bla, bla, bla, sense repicar ni que siga les veritats com a punys que està publicant dia sí i dia també la premsa del veïnat europeu?. 

Si no hi havia prou amb tota la merda sobre el rei inicialment publicada per la premsa Suïssa, ara, per acabar-ho d’adobar, la fiscalia investiga l’ús per part de l’emèrit, de la críptica reina Sofia i d’alguns dels seus nets, d’unes targetes de crèdit vinculades a comptes corrents dels quals no és titular. Presumptivament, els diners vinculats a aquests comptes serien d’un amic seu, el magnat mexicà Allen Sanginés-Krause. I presumptivament, tot quedarà, si fa no fa, en una presumpció de…

El cas és que entre el campechano i els seus, no declarant aquesta generosa donació del mexicà, haurien defraudat a hisenda-somos-todos 120 mil euros de l’ala entre 2016 i 2018, moment en què els seus estimadíssims súbdits les passaven més putes que Caín gràcies als tripijocs financers de la colla de Davos i de personatges de la mena de Sanginés-Krause.

Aquests dies, doncs, una vegada més, els tertulians s’han fet creus amb el desvergonyiment del rei i, fins i tot, no s’han estat d’especular si, a l’última, no l’acabarem veient entre reixes. Ben mirat, són comentaris de cua de peixateria, d’un cinisme espatarrant o d’una ingenuïtat fingida perquè tothom, gossets i gatets, saben que al rei li queden quatre tallades de cabell i que en els cims nevats de l’alta judicatura, lents com les tortugues, a més, no fan bromes amb la corona.

Com siga, tots els periodistes, des dels més despendolats de can Ferreras fins als més mesurats de la monàstica i eternament conservadora TVE, han insistit fins atipar-se, que la cosa no va amb Felip VI ni amb la reina Letizia i les infantes, sinó que és un afer exclusivament relacionat amb l’emèrit. Un emèrit, per cert, que els mitjans de comunicació espanyols han desfigurat tant que ben bé sembla que mai no hagués estat rei d’aquesta Espanya que no es treu el dol ni per anar a les cases de barrets.

Així doncs, per una banda s’esgargamellen com sans-culottes cridant pels platós de televisió i els estudis de ràdio: ‘couper la tête du roi!!!!’. Per una altra, enrotllats amb la bandera d’Espanya, criden tot seguit un ‘longue vie au roi!’ capaç de ressuscitar Lluís XVI de França.

Tot té l’aire d’una comèdia que es representa en un teatre buit mentre al carrer el bitxo fa tantes víctimes com afiliats a la bogeria de l’extrema dreta.

No ens hauria d’estranyar. Aquest estiu, sense anar més lluny, Felip VI va fer una abrandada defensa dels mitjans de comunicació, de la llibertat de premsa. El periodisme, va dir, “no és un ofici més”, s’entén com el d’anar a collir olives, netejar hospitals, fer de camàlic o treballar de caixera en un supermercat. “La llibertat de premsa”, va insistir, “aporta un oxigen que vivifica les democràcies”. I, encara, que malgrat les dificultats, la premsa, havia continuat exercint la seua tasca “com la consciència crítica d’una societat diversa i plural, característica fonamental del periodisme exercit en llibertat i democràcia”. Ho va dir en el context dels premis d’un diari monàrquic i ultraconservador com l’ABC que justament aquella nit premiava Arturo Pérez-Reverte, Maruja Torres i Dani Duch. D’un diari que ha intentat maquillar matusserament les imperdonables trapelleries de Joan Carles I.

En el seu discurs en l’acte de l’ABC, Felip VI, òbviament, no va fer cap altra cosa que acceptar el fet que un sector de la premsa repliqués les informacions sobre el seu pare per tal de salvar el seu propi coll. I, alhora, va ignorar que aquesta premsa suposadament crítica, representativa d’una societat plural, fos la mateixa que ha encès durant anys a tot Espanya contra Catalunya amb mentides repugnants, que ha fet d’altaveu de les maldestres teories de jutges i guàrdies civils contra l’independentisme o contra qualsevol indici de dissidència a un règim heretat, com la seua corona, d’una dictadura sangonosa com la de Franco.

Per a l’ABC, posem per cas, el debat sobre la monarquia no és més que “una etiqueta escrita per l’extrema esquerra per a promoure la substitució de la democràcia liberal per una república socialista”. Per a la premsa vagament progressista, el debat sobre la corrupció de la corona és un afer de lladres i serenos que no hauria d’afectar el vell edifici en què habita aquesta democràcia de fireta a un tir de pedra de l’extrema dreta més perillosa d’Europa. Et tout le reste est littérature

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

TV3 és culpable!

*Article de Francesc Viadel publicat el 7 de novembre de 2020 a La República.cat.

El director de TV3 Vicent Sanchis durant una tensa entrevista fet per Susanna Griso durant el temps en què es va aplicar el 155 a Catalunya.

A les Espanyes durant anys i panys han estat convençuts que una majoria dels catalans eren independentistes, entre d’altres malalties mentals incomprensibles, per culpa tant d’un suposat adoctrinament escolar com per veure massa TV3. Les escoles se les imaginaven -i encara ara- com uns autèntics camps de reeducació a la manera vietnamita on els escolars eren com incautes presoners de guerra nord-americans que si no volien morir de set i de gana calia que parlaren en un català pur. En aquest punt, entenem la puresa de la llengua com l’entenen, posem per cas, els filòlegs de Vox pel que fa al castellà.

Com vulga que siga, mai no oblideu l’ínclit ministre Wert Ortega, l’aristòcrata que va arribar al poder a bord d’una nau del temps noliejada just després del setge de 1714, per “españolizar” els xiquets catalans i acabar amb la immersió lingüística a colp de decret, des de Madrid,“con consenso o sin”.

L’altre monstre era TV3. Els catalans estaven tots com un cabàs de gats per culpa de mirar massa una televisió amb unes audiències, per cert, que ja voldrien Tele 5 o Antena 3, emissores que han contribuït poderosament a construir l’imaginari d’una Catalunya que s’assembla prou al III Reich o al règim sud-africà de l’apartheid

Ben bé era -és- com si a Catalunya no es poguera veure cap altra televisió llevat de TV3. Com si no n’emetés cap altra, com si no existís xarxa d’Internet per poder veure Netflix, HBO o el canal la figa de mandanga, com si no hi hagueren antenes parabòliques per captar la PTV del Pakistan o qualsevol emissora del Kazahstan… Com si cada nit una parella de mossos passaren per cada casa per tal de comprovar si, efectivament, els catalans estaven o no enganxats a la terrible televisió catalana. Un obsessió, la de TV3 i la seua malignitat, que al País Valencià es va materialitzar primerament, amb Felipe González, impedint que Acció Cultural del País Valencià desplegués els seus repetidors de senyal de TV3. Després, una vegada superat aquest obstacle i amb l’arribada de Francisco Camps del PP, amb el tancament dels repetidors i la imposició de multes milionàries. Unes sancions l’objectiu de les quals no era cap altre, naturalment, que enfonsar la dissident entitat civil igual que intenten fer ara amb Òmnium Cultural. 

Durant l’aplicació del 155, el nostre Decret de Nova Planta contemporani, es va intervenir l’escola, ma non troppo. Simplement, del que es tractava era d’acollonir el professorat, d’advertir-los que no els convenia gens parlar-ne de càrregues policials, de drets, ni, en definitiva, de res que tingués un aire vagament separatista com podria ser la castanyera o l’esperit que inspira les composicions per a flabiol i timbal. 

TV3 també va estar a punt de ser intervinguda però la mobilització de la premsa internacional, testimoni de l’ agressivitat del nacionalisme espanyol, va evitar una actuació política que d’haver-se consumat hauria aplaudit amb les orelles des de Putin passant per Erdogan o Trump. El PP va tindre més collons quan va tancar la Televisió Valenciana després de saquejar-la, de convertir-la en una de les emissores del món occidental més infectes informativament.

Com que no van poder tancar-la, van optar, doncs, per l’ofegament econòmic i per l’ús del cinisme com a arma de distracció. I així, a l’emissora dels catalans, podem escoltar a tothora els defensors de la llibertat d’expressió, afins i dirigents polítics de CS i del PP, dir en TV3 que TV3 és poc plural i manipula. I com siga, totes les proves que poden aportar d’aquesta manipulació, en comparació a allò que passa a TVE des del temps de Fraga Iribarne, són una broma.

El cas és que passada la tempesta, TV3 junt amb Trapero, es va convertir en el símbol de la resistència a l’aplanadora espanyola, de la llibertat d’expressió i de la qualitat per a la majoria d’independentistes. Les tornes, però, en un moment de crisi política, de desavinences en el Govern, han canviat.

El trollerisme internàutic va començar a airejar que la televisió catalana la dirigien directament des de Madrid o, pitjor, que era controlada per ERC a les ordres de Marlaska i dels cardenals Richelieu i Cañizares, per la Cuca Fera i la madrastra de Blancaneus. Després, hem assistit a una campanya lamentable sobre el suposat abús del castellà en la televisió que no resistiria l’anàlisi del més babau dels sociolingüistes presents en la sala. I malgrat tot, TV3, continua sent la televisió més seguida justament ara que no n’hi ha un 1-O a la vista i que els carrers, per causa de la pandèmia, no s’omplen de manifestacions.

Fet i fotut, fins i tot el polèmic àudio enregistrat pels homes del tinent coronel Baena publicat per El Periódico en què s’escolta Pilar Rahola pressionant a David Madí perquè el director de la cadena Vicent Sanchis no limités la seua participació en espais emesos per la casa, demostra que les coses no són tan fàcils com semblen. Vull dir que sembla prou clar escoltant Rahola que a TV3 hi ha un director que aplica criteris professionals sota unes pressions que no han de ser fàcils de suportar i en unes condicions econòmiques penoses. Un director que ha de tenir el joc de cames dels boxejadors i molt de fetge ateses les complicacions del moment.

Després, hi ha uns personatges que consideren que tenen en el calaix del seu dormitori l’escriptura de mig país que Pujol els va deixar en herència entre les pàgines d’un missal. Rahola i Madí, de JxCAT, entre d’altres, entre els més coneguts.

El que diga Rahola, en general, els seus conta contes orientals sobre Puigdemont per mantenir una determinada estructura de poder més enllà de la causa de l’independentisme, me la bufen. Bravo pels que la segueixen amb una fe cega sense qüestionar-se res. No dubte que Rahola tinga les seues fonts, això ho pot deduir un qualsevol estudiant de primer de periodisme. Però també tinc molt clar, que té els seus interessos econòmics i polítics com queda ben clar en la seua amigable conversa amb Madí on li demana que li tallen el coll a Sanchis. I sí, pense que ix massa a la tele i que damunt les seues aparicions no són barates.

Pel que fa a Madí, em sembla un personatge inquietant i potser convindria que JxCAT expliqués no tan sols què collons pinta en tot aquest embolic de la seua amiga, sinó què pinta, en general, en els tripijocs del poder que ells administren. Qualsevol dia ens enduguem una sorpresa.

I, encara, aquesta nova campanya que esguita de nou la nostra televisió pública, demostra fins a quin punt és necessari que existesca i que puga veure’s a tot el territori de parla catalana, com haurien de poder veure’s a Catalunya, la malmesa À Punt i IB3.

Una campanya que també posa en relleu que l’interès per enfonsar TV3, continua tan viu com sempre. Recordeu, junt amb les intencions manicomials d’espanyolitzar els xiquets del somrient Wert, les abrandades paraules de Serrano Suñer: “Rússia és culpable! Culpable de la nostra guerra civil. Culpable de la mort de José Antonio (…) L’extermini de Rússia és una exigència de la història i del futur d’Europa”.  

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

El magraner

*Article de Francesc Viadel publicat el 3 d’octubre de 2020 a Nació Digital.

A punt d’un nou confinament, ara i ací mateix, sol, atent al panteix hipnòtic del rentaplats, al tic-tac llunyedís del rellotge invisible que repica a l’altra banda de la paret, només puc sentir, saber-me viu i etern si pense en aquelles hores de finals d’un juny a les acaballes dels vuitanta. Pensar, vull dir, amb cada porus de la meua pell, amb l’avidesa del vampir menut que devora l’euga confiada mentre pastura, amb l’obstinació del boig d’amor o del borratxo atrapat en la seua obsessió destructiva.

Cal dir que en aquell temps, al meu món, els estius dels fills dels jornalers miserables com jo mateix, mai no tenien fi. Eren estius tots de passar-los al balcó. Allà esperàvem l’espectacle de la dansa del sol moribund amb la dignitat mateixa dels senyorets de les llotges d’un gran teatre d’òpera. El cas és que en tocar les huit de la vesprada, l’astre immens color rovell d’ou, sempre es despenjava majestuosament i lenta com una gegantina aranya al cap del carrer buit i solitari just allà on dormitaven uns pocs magatzems de taronja, on s’aixecaven els tristos blocs de finques dels gitanos, els primers camps del terme, l’escola de les monges amargues.

Estius de mosques i mosquits, d’efluvis de Flit, de metàl·lics orinals de migdia plens ran a gavadals, d’hores que anaven descomponent-se lentament, soltant el seu tuf insuportable com el de cadàvers de pollets caiguts del niu sobre una vorera… Si per una d’aquelles un dia, contra tot pronòstic, visitàvem la platja de Cullera després de veure’ns obligats a fer un llarg i penós viatge en aquell vell i merdós bus, sempre podria ocórrer que, en acabant, haguérem de passar unes quantes nits d’insuportable desfici. Nits de no poder pegar ull pensant en aquells bellíssims cossos de femella de cabelleres rosses, en el balanceig suau dels seus pits turgents, rojos com tomàquets madurs. Hores eternes sense poder esborrar dels nostres caps buits aquelles estrangeres tan joves com nosaltres que havíem vist passejar voreta mar, quasi nues, de vegades innocentment agafades de la mà, despreocupades i rialleres, irradiant una felicitat impossible que ens sonava a parany o potser a sinistre malefici del nord.  

Ara, dic, un punt atuït per aquesta tensa espera qui sap si a la mort, pensava feliçment en aquelles hores de finals d’un juny resplendent a tocar d’un final de dècada.

Ara i ací mateix, recorde un matí xafogós tal volta d’un diumenge. La colla, que no arriba a una dotzena de xicots, enfila d’hora el camí que mena al nord de la comarca a bord d’uns pocs esbalandrats ciclomotors. El nord és secà, oliveres i garrofers, muntanyes pelades, res a veure amb l’exuberància del nostre menut país pla a la vora del Xúquer. El nord no deixa de ser per a nosaltres un territori indòmit, inexplorat.

Aquest matí anem de festa a un poble amb uns pocs carrers que potser només té dues places. Una de secreta, pensada per als amants clandestins. L’altra, amb una església protegida pel sant que té les claus del cel i que té també quatre esvelts fanals que a les nits fan la llum de les lluernes dels boscos secrets.

És un poble estès als contraforts de La Colaita. En arribar, excitats, sense espera, ens fem forts en el taulell d’un casinet aturat en el temps i escurem copa de cassalla rere copa de cassalla. Gallegem, bramem com a verros, ens empentem amistosament, ens ho beguem tot i notem com l’alcohol ens incendia per dins i ens fa més abrivats i estúpidament eterns. Ens sentim mascles, repugnantment mascles, bellament, inevitablement, poderosament, ens sabem immortals, no en tenim cap dubte.

Només un parell d’hores després, cap al migdia, barrejats entre una munió d’altres joves, correm mig nus com uns guerrers celtes davant d’un parell de vaques extenuades per carrers estrets com la gola d’un llop, sota un sol que crema, beguts com a bocois. En una cantonada, enfilats sota el sostre d’un sis-cents quatre músics mig bufats, cofats amb perruques de colors i vestits amb samarretes remullades en vi de bóta, toquen desafinadament un pasdoble darrere de l’altre…. Manolete, Soldadito español, Cuna cañí, Domingo Ortega

De tant en tant, esclata un petard que sona com la detonació de l’escopeta d’un assassí en una era o es veu elevar-se cap al cel, lentament, un globus de color morat igual que una esvaïda promesa d’amor o bé, encara, algú cau tombat per l’aiguardent en una cantonada mentre al seu costat la seua delicada promesa, aponada entre dos cotxes, orina impúdicament. En el bec del Matamon, Santa Bàrbara, vestida amb una jaqueta i uns pantalons ben arrapats de cuir negre, fa de vigia i, alhora, resa pietosament per tots nosaltres.

Finalment, s’emporten les vaques mig mortes a un improvisat corral i tot el poble s’escampa pels bars, per les cantonades i per les cases a dinar copiosament muntanyes d’arròs al forn, platerades d’embotits i salmorra, talls enormes de sucós meló d’Alger… I, llavors, sense tenir on anar ni que menjar, busquem l’ombra sota la façana d’una casona i ens estirem pel terra, esgotats, marejats. Al cap de no res se’ns apropen mitja dotzena de xicotes de la nostra mateixa edat. Intercanviem amb elles, faceciosos, unes paraules, diguem un grapat d’estupideses… Alguns van tan borratxos, però, que no poden dir fava i, simplement, s’ho miren tot des del seu núvol. De sobte, una de les xicotes, amb els ulls verds més bonics que mai no ha vist cap de nosaltres, fa un pas endavant i es palplanta davant de la colla. És tan menuda que cabria dins d’una butxaca. Duu la seua llarga cabellera recollida en un monyo que deixa ben a la vista un delicat clatell. Vist amb una samarreta blanca, quasi transparent, lligada per damunt del seu melic i amb uns shorts tan ajustats que, per les vores dels camals, se li escapen un grapat de pèls rogencs del seu entrecuix. Potser la seua pell, o el seu tall secret, fa olor de timó o d’anís o de menta…

Amb descaradura ens pregunta d’on som, com ens diem, què farem a la boqueta nit quan les penyes es retiren als seus caus per sopar plegats. Ens la mirem de dalt a baix embadocats com idiotes. Ningú no encerta, però, a contestar. Només som capaços de mirar les seues cames tornejades, els pèls daurats del seu entrecuix, la seua panxa llisa, el botó del seu melic, els mugrons erts dels seus pits rodons marcant-se en la seua fina samarreta. Només som capaços de mirar dins de la profunditat insondable del riu dolç dels seus ulls.

Som del tot incapaços de dir res. I com que ens mantenim en silenci, un punt sorneguers i avergonyits, ella, a la última, ens mira amb supèrbia i tot seguit ens anuncia que en guaitar els estels per darrere de la serra del Cavalló, just en el moment en què totes les plantes aromàtiques esclaten desitjoses a l’amanyac de la frescor de la nit, en començar el concert dels cicàdids i veure els primers dragons escalar les façanes de les cases del poble cercant el seu aliment a la llum dels fanals, en aquell moment, diu, ella i les seues amigues ens estaran esperant sota el magraner. I, llavors, se’n va. I ens quedem allà veient com s’allunya en direcció cap a la plaça, fent passes menudes, amb un mig somriure trapella a la seua carona de nina. Ens quedem allà sense cap mapa on localitzar el magraner sota el qual deuen d’entortolligar-se els cossos nus i bells dels déus fins el trenc de l’albada. Restem allà absolutament perduts, sense saber què fer. I, de sobte, a cadascú de nosaltres se’ns omple la boca de grans de magrana espicossats de sucre, de la remor del gust agredolç del seu sexe perfecte.  

Ara i ací, sol, mentre una tardor criminal m’alena al clatell, mentre sent la respiració mecànica del frigorífic, mentre escolte una remor d’ossos arrossegant-se en la cavitat de l’escaleta buida, només puc tenir la certesa que no estic mort si pense aquell migdia de juny, aquell cos menut, aquells ulls verds, magraners secrets voretant camins de pols, una geografia oculta de coves i congostos foscos i humits, aquell desig de tu que ha omplert tota una vida.     

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari