Díaz Ayuso i el nacionalisme genocida

*Article de Francesc Viadel, 19 de desembre de 2019.

Isabel Díaz Ayuso, Foto/ EFE/ J.J. Guillén

La presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, és la prova més palpable que l’educació espanyola ha fracassat de totes totes, que els títols universitaris no fan intel·ligent a qui els posseeix i que el discurs de la dreta espanyola és -i ho estat des de sempre- una enorme merda fal·laciosa, pirotècnia ideològica amb l’únic objectiu d’emmetzinar l’opinió pública. En realitat, al PP i els seus confrares, els ha importat ben poc el que deien si creien que els ajudaria a guanyar a fi de continuar munyint la mamella de la pàtria que tant diuen estimar.  

El cas és que l’altre dia, Díaz Ayuso, en una mena d’exorcisme contra la investidura de Sànchez, va culpar de l’auge dels nacionalismes perifèrics així com del de l’independentisme, a l’esquerra espanyola pel fet de no haver-los tractat des de la Transició com allò que eren, “ideologies radicalment reaccionaries, racistes, supremacistes, emparentades amb les ideologies que han provocat les majors matances de la història de la humanitat”.

Per si encara no fora poc, Díaz Ayuso no es va estar d’acusar el molt moderat i liberal PSOE de sentir enveja del comunisme bolivarià de Podemos. Només li va faltar anunciar l’arribada de l’apocalipsi.

El nivell intel·lectual de la soflama d’Ayuso es qualifica per si mateix. A hores d’ara, només un imbècil pot pensar que el PP -com el PSOE- no són partits nacionalistes espanyols. Nacionalistes i a ‘mucha honra’ que potser diria García Page, Rodríguez Ibarra o el també catalanòfob Lambán si de cas els apretaven una mica. O encara, els seus socis de govern en Madrid, els patriotes de Vox a qui Ayuso ha defensat a capa i espasa.  

Fet i fet, liberals, conservadors i monàrquics a Espanya han estat nacionalistes furibunds, si fa no fa, des de la Constitució de 1812. Ha estat precisament, el projecte dels uns i els altres d’una Espanya uniforme, assentada sobre una única cultura, el que va provocar com  a reacció el naixement dels nacionalismes català i basc o el del cubà, un altre nacionalisme perifèric. Caldria afegir encara els errors i els abusos d’un Estat centralista i ineficaç manegat per unes elits que han viscut de parasitar-lo.

Quan Díaz Ayuso parla de nacionalismes genocides s’està tirant pedres sobre la seua pròpia teulada. El seu partit, de fet, en molts sentits no deixa de ser una evolució mal aconseguida del franquisme el qual, tal i com gossets i gatets saben, va concretar-se en un projecte nacional espanyol còmplice del nazisme alemany i del feixisme italià. En Espanya, sota l’advocació de Franco es van amagar una bona colla de criminals de guerra alemanys, belgues, croates com Maks Luburic soterrat en Carcaixent. No caldrà ací fer una citació extensa d’autors que podríem confirmar el que dic més que res per no ofendre la intel·ligència dels lectors, inclosos la dels que voten PP.

El franquisme, ja ho sabem, no tan sols va matar en nom de la unitat de la pàtria i de la religió milers d’espanyols sinó que ho va fer, també, per a salvar-la del comunisme, del socialisme, també de qualsevol ideologia que dugués el germen del liberalisme i de la democràcia. Els catalans es van endur una bona ració de la medecina franquista. No s’inventava res. La repressió contra els catalans, contra qualsevol indici de dissidència política, cultural i lingüística venia de molt i molt lluny, des del decret de Nova Planta si fa no fa. Una repressió pensada sempre per a eliminar d’arrel el mal de la diferència. La prohibició governativa de fer teatre en català, per exemple, fou molt anterior al naixement de qualsevol partit catalanista. No seria la única prohibició, és clar. Després vindria la de parlar per telèfon en català, i la d’ensenyar… i encara, la persecució dels partits catalanistes, i l’assassinat de Lluís Companys… i les sentències del Tribunal Suprem… i…    

Ben mirat, hi ha quelcom de més reaccionari que practicar l’extermini de la diferència i culpar  després a la naturalesa maligna de la víctima?. És evident que no. Com ho és també que Ayuso -tampoc Arrimadas ni la marquesa Cayetana-, té ni puta idea del significat profund del mot reaccionari. Per fer boca, li aniria molt bé fullejar el magnífic assaig de Javier Herrero publicat el 1973 amb el títol Los origenes del pensamiento reaccionario español. Tant se val. Si ho pensem bé, per a dir allò que diu i fer allò que fa no li cal llegir res. Només li cal no tenir sentit del ridícul i comptar amb una bona nòmina de periodistes i advocats sense escrúpols, de llepaculs incondicionals. El grau de gregarisme, ignorància i fanatisme de la parròquia fa la resta.

Tot això que assenyale són coses molt elementals. El nacionalisme espanyol dels partits oficialment democràtics d’avui no ha canviat gaire. Ara, però, aquest nacionalisme prefereix enarborar la bandera del patriotisme constitucional. Qui no l’enarbora passa a ser un delinqüent, un asocial, un enemic de l’Estat.

Escrivia Joan Fuster en plena operació de la Transacció democràtica, “(…) Cada ‘nacionalisme’ en segrega més: més ‘nacionalismes eriçats, de rèplica.. En un instant d’eufòria arribo a suposar que tot funcionaria millor si ells –‘elles’- renunciessin a ser ‘nacionalistes’, i no ens obliguessin a ser ‘nacionalistes’ als altres… Una il·lusió passatgera, ai!..”. Fuster sempre tan càustic i tan oportú.