El Botànic valencià i les guineus

*Article de Francesc Viadel publicat el 12 de juliol de 2019 en Nació Digital.

Camps i el magnat de la F1 Ecclestone. Foto /EFE.

De totes les bogeries que va fer Francisco Camps com a president de la Generalitat valenciana la del circuit urbà de Fòrmula 1 va ser la pitjor de totes. El tipus es va obsessionar amb aquell projecte megalòman i inútil fins al punt que no va dubtar en arronsar-se com un cuc davant del magnat Ecclestone perquè aquest dugués fins a València el seu circ. La impressió és que el milionari es va mirar aquell interès del valencià amb la distància amb que els Déus es miren els éssers més miserables. Fins i tot, es va atrevir públicament, davant del mateix Camps i de l’alcaldessa Barberà, a condicionar l’arribada del premi, al resultat de les urnes. És a dir, si el PP guanyava les autonòmiques del 2007, n’hi hauria festival. Si no, res. I Camps, en vegada de sentir-se tractat com el cap d’una qualsevol tribu pel bwana de torn i revoltar-se, el que va fer és mostrar la seva satisfacció posant un somriure d’imbècil empedreït.

El cas és que Camps va assegurar que la Fòrmula 1 no costaria  ni un cèntim als valencians. Dit i fet. Els funcionaris, llavors, li van arreglar uns informes comptables fantasiosos, fets a mida, per a blindar aquella fal·laç afirmació. La veritat és que el circuit va acabar costant 300 milions d’euros que encara estan pagant-se. Al final del ball, Camps va acabar acusat per una jutgessa d’haver-se excedit en les seves competències, d’infringir la llei de contractes, d’emprar de forma impròpia una empresa pública, d’alterar documents i de distreure fons de l’administració en la construcció del circuit. La Fòrmula 1 va ser un fiasco, carnassa ensangonada per als taurons de l’especulació urbanística, vividors i altres espècimens. 

Finalment, però, a Camps, que veu conspiracions de comunistes i catalanistes per tot arreu, no li ha passat res. L’Audiència de València s’ha posat al costat de la Fiscalia Anticorrupció i enfront de la jutgessa resolent que si hi va haver delicte de prevaricació aquest ja ha prescrit i que, així mateix, tampoc no ha quedat acreditat que es produís el delicte de malversació de cabals públics. Vet aquí que l’informe decisiu que ha servit perquè la Fiscalia demanés l’arxiu per aquest darrer delicte,  l’ha aportat el mateix auditor que ocupava el càrrec d’Interventor Delegat de la Conselleria d’Economia, Hisenda i Ocupació -i després en la d’Infraestructures- quan es van aprovar els crèdits extraordinaris amb els quals es va construir el circuit, segons va publicar fa uns dies Eldiario.es.

Es tracta d’Ignacio Pérez López, un alt funcionari que va iniciar la seva carrera a l’exèrcit i que va entrar a l’administració autonòmica de la mà del PP com a interventor delegat de la Conselleria de Medi Ambient. Recorden els periodistes Adolf Beltran i Sergi Pitarch que Pérez va ser un autèntic maldecap per a les esquerres a les Corts Valencianes. Com a compareixent en la comissió d’investigació sobre el forat de mil milions deixat per Ciegsa, l’empresa pública impulsada per Zaplana per a construir col·legis al País Valencià, l’exmilitar va desmentir totes les xifres fent bons els arguments dels populars. Cal recordar, que Ciegsa va ser un dels projectes més opacs de gestió de Zaplana com a president, amb episodis propis d’una història de gàngsters dels anys trenta. La pregunta és, per què la Generalitat no va evitar que fos aquest funcionari qui redactés un informe tan crucial?. L’existència d’un conflicte d’interessos és bastant i evident. La Generalitat hauria pogut demanar a algú independent que fes la feina. Feblesa política? Incompetència? Por?. 

Mentre tot això passava a la Generalitat, en l’Ajuntament de València, l’advocat ultra José Corbín, cunyat de Barberà, sembla que va estar fent-se d’or amb el cobrament de comissions il·legals pel seu paper d’intermediari en la tramitació d’adjudicacions fetes pel consistori. Molts dels funcionaris d’aleshores que degueren ser testimonis d’aquella festa, si no s’han jubilat, encara deuen estar darrere de les seves taules veient-les venir.

Són només dos fets importants dels molts que es podrien explicar d’un dels períodes més foscos de la història recent dels valencians. Tot plegat, molts funcionaris, tant de la Generalitat com de l’ajuntament de la capital, esperaven en candeletes el canvi polític amb l’esperança que s’airejaren els despatxos i es depuraren responsabilitats. Però al País Valencià com enlloc sembla que s’ha fet bona la màxima lampedusiana de canviar-ho tot per a que no canviï res i mantenir així l’essència fonamental de les estructures de poder, d’un poder que el PP i els seus aliats van encastar a consciència en l’edifici de l’administració pública. Per l’advocacia i per la intervenció de la Generalitat van passar totes els papers que van legitimar les barbaritats de 20 anys del PP. Tots s’han quedat on estaven.

La única iniciativa ambiciosa que han engegat els nous dirigents polítics ha estat la creació d’una Agència Valenciana Antifrau capitanejada per Joan Llinares, el mateix advocat i gestor al que li va tocar fer net en el Palau de la Música de Barcelona. L’Agència, creada el 2016, fa el que pot i gairebé mai a gust de tothom. Amb tot, les dificultats sembla que no són poques. La classe política és mira amb recel o amb pànic l’invent. Especialment el PP. La seva líder, Isabel Bonig, va prometre durant la darrera campanya que eliminaria l’agència amb el pretext d’alleugerir l’administració.

En aquests moments, Antifrau Ara s’acaba de marcar com a objectiu protegir amb un reglament els denunciants que siguin represaliats per lluitar contra la corrupció. L’organisme, de fet, té capacitat per a sancionar aquests comportaments amb multes que en els casos més greus poden arribar als 400 mil euros. Així estan les coses.

El paper de Llinares no és fàcil més encara quan de l’administració se’n cuida més d’una veterana guineu en un país on com en el país que va imaginar Italo Calvino, els honestos n’eren molt pocs i gairebé tots a causa d’un tic nerviós. Sort per als valents.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s