De Balearnia a la rebel·lió lingüística

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la segona setmana de febrer de 2018.

Manifestants secessionistes a Palma. Foto/Racó Català.

L’estúpid artefacte ideològic de Tabàrnia ha saltat a les Balears a compte de les intencions del Govern d’exigir el coneixement del català als professionals de la sanitat a les illes. La versió insular duu per nom Balearnia i és una idea d’Ursula Mascaró, l’empresària menorquina del calcer, mare de les pretty ballerinas. Com d’habitud, darrere de la inspiració de Balearnia hi ha els fantasmes de sempre, els mateixos tòpics contra Catalunya i el català nascuts en ple tardofranquisme i alimentats en plena Transició en un clima d’histèria i de violència.

Com no podia ser d’una altra manera, Mascaró no creu que hi hagi una sola llengua catalana a Balears i aposta per un gonellisme sense complexes, és a dir, per la hiperdialectalització de la varietat balear del català, pel seu empetitiment social i folklorització atès que de llengua, és clar, només hi pot haver una, la castellana.

Mascaró ha estat també junt amb un altra empresària catalano-tabarniana de Gràcia, Manuela Cañadas Pinilla, l’impulsora de l’entitat Mos Movem creada justament per a protestar contra el requisit lingüístic en la sanitat. Cañadas pensa que el dret a ser atès en català és una nimietat però, alhora, assegura que darrere del decret s’agiten les ombres dels terrorífics Països Catalans.

Mos Movem no és l’única entitat que animada per la premsa espanyola -i els doblers de Madrid- està en aquests moments intentant remoure l’anticatalanisme a les illes. Fa uns mesos, animats per l’èxit relatiu de Mos Movem i instigada des de Barcelona, va nàixer també Societat Civil Balear. El seu líder, l’estudiant de dret Cosme Brull, nét de català, assegura que la intenció de l’entitat és frenar el nacionalisme pancatalanista, denunciar l’adoctrinament a les escoles i promoure la “llengua balear”. Com Mascaró, Brull afirma que a les Balears no es parla català sinó menorquí, mallorquí, eivissenc i formenterenc. Res de nou.

El proper 18 de febrer els veurem a tots junts manifestar-se a Palma amb el lema, Las lenguas no curan, por una sanidad sin fronteras lingüísticas. Cal comptar que als balearnites els acompanyaran els principals líders del PP i de C’S a les illes i que l’aire s’incendiarà amb proclames a favor de la sagrada unitat d’Espanya, contra Puigdemont, TV3 i vés a saber contra qui més… Les televisions espanyoles magnificaran la trobada i es passaran dies explicant com les Balears s’han aixecat contra la imposició del nacionalisme català. Els del PSIB prendran mal i els esquitxos embrutaran al mateix Pedro Sánchez que fins a cincs minuts abans no tenia ni idea de que a Mallorca parlaren també català. Segurament, algun bocamoll des de Madrid clamarà per l’assimilació lingüística forçosa i sense dilacions de Catalunya. Gairebé és el que demanava l’altre dia en un article en El Mundo, l’expresident balear José Ramón Bauzà. El dirigent del PP, a qui una revolta de mestres contraris a la seva voluntat d’anorrear el català a les aules va enviar a l’oposició, assegurava que les escoles a les illes eren un feu de l’independentisme.

Ben aviat les Balears serien com Catalunya. La mateixa por dels seus confrares Fabra i Barberà… aviat el País Valencià seria Catalunya. El cas és que horroritzat de comprovar com gairebé ningú no era capaç de veure-ho, recorria al símil de Venezuela i Chávez. Tampoc ningú no havia fet cas del revolucionari boliviarà… Venezuela no era Cuba.

Res no fa pensar que la tensió a les Balears a compte del procés català amainarà. Són els mateixos actors i les mateixes intencions. Ara i avui, ahir. Poques novetats, doncs. La conjuntura catalana simplement ha posat de relleu els corrents interns favorables a la desaparició del català a les illes, si més no, a la seva postergació secular com a llengua sense cap dret a una existència pública simplement raonable. Existència pública del català també se li nega al País Valencià i a la Franja d’Aragó, a la mateixa Catalunya on, això no obstant, el supremacisme lingüístic i les pulsions polítiques de l’autoodi sempre ho tindran més difícil. Si la histèria va en augment, no tardarem massa temps en veure com qualsevol intent de promoció pública del català es tradueix en un indici de rebel·lió contra l’Estat intolerable. Han perdut el cap.