Una vetllada amb Muriel Casals

*Article de Francesc Viadel publicat la darrera setmana de febrer de 2016 a Directe!.

Muriel Casals. Foto/ Gianluca Battista, El País.

Muriel Casals. Foto/ Gianluca Battista, El País.

Només havien passat dos dies de la multitudinària manifestació que sota l’eslògan ‘Catalunya, nou estat d’Europa’ va posar dempeus a la majoria d’una societat civil que fins aleshores semblava transitar entre la resignació i una mena de melancolia nacional activada pel regionalisme durant la Transició. El cas és que de cop i volta, l’11 de setembre del 2012,  la cançó del català emprenyat i la metàfora tan provinciana com irritant del peix al cove, havien quedat triturades per l’eclosió d’un independentisme sociològicament transversal, anys llum de la imatge difosa a parts iguals tant per una certa esquerra exquisida com per una dreta pretesament moderna, d’un nacionalisme que es volia tenebrós, pobletà i identitarista fins al paroxisme. L’enorme mobilització popular posava en relleu la irrupció d’un canvi de l’hegemonia social i política al país i assenyalava un camí de no retorn cap a la independència en un context claríssim de revolta democràtica.

El dijous 13 de setembre a la Plaça de la Catedral de Barcelona es presentava el número 17 de la revista Eines (Fundació Irla) dins de la Setmana del Llibre en Català en el qual jo mateix havia col·laborat amb l’article Joan Fuster i els necessaris Països Catalans. Pràcticament tot el número, dirigit per Josep Vall i coordinat per Arnau Albert, anava de fet dedicat a l’intel·lectual de Sueca i a la qüestió nacional i d’ací que no fora una casualitat el títol, vagament provocador, de l’editorial que signava Joan Lladó, Secretari de Vertebració dels Països Catalans d’Esquerra, El Principat no és una nació. En acabar la presentació, anarem a sopar plegats al restaurant d’un hotel de la vora, Agustí Cerdà, president d’ERPV, el catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, Antoni Furió, l’Arnau Albert i la Muriel Casals.

Les impressions sobre la darrera Diada, sobre el moment polític de Catalunya van monopolitzar gairebé tota la conversa. Tots estaven molt sobtats, intrigats, diria. Ningú no sabia que passaria immediatament i els diagnòstics, doncs, no sempre eren coincidents. Ens faltava perspectiva. D’una banda, planava la idea de que no hi havia marxa enrrere i que les circumstàncies jugaven a favor de Catalunya i en contra d’un Estat amb una capacitat d’adaptació a la realitat nul·la. De l’altra, hi havia el convenciment que res no seria fàcil i que la reacció de Madrid podria arribar a ser molt virulenta d’acord amb una tradició política autoritària, captiva d’un nacionalisme ferotge. Altrament, als valencians també ens encuriosia i neguitejaven les conseqüències del procés en un país com el nostre permanentment matxucat per l’espanyolisme més reaccionari. Què passaria, doncs? Reviscolaria al País Valencià el valencianisme amb una clara voluntat de retrobament nacional?. Actuaria l’Estat preventivament com de fet havia actuat des de finals del franquisme per frenar qualsevol temptativa de revalencianització política, lingüística i cultural, d’acostament a Catalunya?.

Muriel escoltava atentament amb un mig somrís fràgil com el d’una noieta mentre semblava jugar amb la forquilla en el seu plat d’amanida multicolor. De vegades, sense aixecar massa soroll, s’esllavissava en l’apassionada conversa deixant anar un voleu dir? que sonava un punt críptic, no sé encara si d’ingenuïtat fingida o d’ironia ben esmolada. En un punt del sopar, es va treure les sabates i va creuar les cames sota el cul com una d’aquelles estudiants rebels. De fet, Muriel em va semblar que tenia un no sé què d’estudiant encara, vull dir, que tenia l’edat de la joventut arrapada al seu esguard.  Continuà escoltant atentament fins que, finalment, va intervenir per a deixar molt clar que lògicament res no se’ns donaria però que el camí ja estava traçat i que valia pensar en què la voluntat majoritària dels catalans acabaria per imposar-se a qualsevol altra lògica o maniobra. Aquell camí no era cap altre com Muriel es va cansar de repetir durant els darrers anys que el que menava cap a la construcció d’un Estat capaç de construir una societat més justa.

Vaig veure clarament que darrere d’aquella dona d’aspecte refinat i maneres suaus s’amagava una dona molt forta, gens poregosa. Tot plegat, s’havia de ser d’una pasta especial per a suportar el pes de la responsabilitat que en aquell moment estava assumint, per a jugar el paper de capdavantera d’una societat civil que s’enfrontava a un enorme repte històric enmig d’un context de crisi, amb una classe política vacil·lant i tacticista que hauria pogut perfectament renunciar a una batalla amb l’Estat. Així mateix, Casals havia copsat la importància que en aquest nou món tenia la mobilització de la societat civil, el seu incontestable poder. Vaig quedar captivitat.

Aquest matí en passar per davant del Parlament i veure el petit montícul de flors, estelades i espelmes amb què la gent vol recordar-la aquests dies, he pensat de nou en aquella vetllada, he pensat en Muriel i en tot el què passat i el que no hauria estat possible sense la seva decidida implicació.

Certament, hem tingut de tot des d’aquella nit de setembre. Al País Valencià, posem per cas, les urnes han posat fi a vint llarguíssims anys de règim del PP, un règim corrupte, autoritari. Amb tot i això, el canvi polític no sembla, però, que en aquests moments tingui garantida la seva estabilització ni tampoc no ha tingut com a conseqüència un acostament a Catalunya, acostament val a dir que ha estat permanent boicotejat per l’anticatalanisme atiat i protegit per la dreta i l’Estat amb les seves clavegueres incloses. Hem de comprendre que sense la complicitat de tots els territoris  ens veurem abocats, com assegurava Fuster, a una disgregació regional imposada a consciència i durant segles per l’Estat.

A Catalunya s’ha avançat molt i en circumstàncies extraordinàriament complicades que encara no han desaparegut del tot. No m’atreviria a assegurar que estem en el tram final de res sinó més aviat en un principi. No és gens difícil entendre que les dificultats més importants estan encara per arribar.

Hi ha encara, doncs, molt per a fer especialment i, com volia Casals, en el sentit d’assolir una societat molt més justa en un present on, tal i com ha assenyalat Josep Fontana, els avenços aconseguits per les classes populars estan seriosament amenaçats. Res no se’ns ha regalat ni donat per a sempre, una lliçó que haurien de tenir ben present les noves generacions. Crec que és aquesta idea la que Muriel Casals voldria que mantinguéssim pacíficament per damunt de tot. La trobarem a faltar. La necessitarem.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s