Àngels i dimonis

*Article de Francesc Viadel publicat en el número 58 de la revista Caràcters, corresponent a l’hivern de 2012.

El 2005 Nacions Unides es va veure obligada a crear les unitats de conducta i disciplina per a vigilar el comportament dels seus membres en operacions de pau i evitar, en la mesura del possible, la comissió d’abusos sexuals per part dels mateixos. La mesura arribava després d’anys d’escàndols, de denúncies en països com República de Congo, Burundi, El Sudan o Costa d’Ivori. A la tragèdia i a la vergonya cal afegir encara que moltes de les víctimes eren xiquets. Imagine poques coses més terrorífiques que descobrir de colp, en una situació de desesperació, que l’àngel de la guarda que esperaves és un monstre, un violador. Tan paradoxal com repugnant, sens dubte.  La història recent, però, ens ensenya que no estem al davant d’un fet aïllat, extraordinari, que la conducta humana té zones d’ombra que desitjaríem no haver d’explorar. L’alliberament d’Europa per part de les tropes aliades va tenir també els seus episodis sinistres. El juny de 2004, el sociòleg i criminòleg nord-americà J. Robert Lilly, va publicar La face cachée des GI’s sobre el que es va basar un punyent documental realitzat per Patrick Cabouat, finalista el 2007 del Festival de Televisió de Montecarlo.  Lilly, professor també de les universitats de Northern Kentucky i Durham, denunciava els actes de violació i assassinat comesos pels soldats americans a Europa entre 1942 i 1945. El professor arribà a la conclusió que en Anglaterra, França i Alemanya fins a 17.080 dones i xiquets haurien estat víctimes de violències sexuals per part dels soldats. La xifra contrasta notablement amb el nombre de processats, 187, dels quals només algun pagà amb la mort mentre que molts d’altres aconseguiren penes relativament lleus. Mols d’aquests soldats eren afroamericans i d’origen humil, víctimes al seu torn de l’apartheid dins l’exèrcit, desheretats enmig d’una catàstrofe humanitària sense precedents. Els americans no varen tenir l’exclusiva, però, i els delictes d’aquesta mena, segons Lilly, també van esguitar l’exèrcit francès durant la campanya d’Itàlia i, com ja és sabut, el soviètic que va fer de la destrucció d’Alemanya una obligació patriòtica, gairebé una experiència religiosa.

L’investigador es va trobar amb tot tipus d’impediments i, finalment, tampoc no va poder publicar els seus resultats en anglès. Certament, la veritat que amaga el passat sempre fa de mal encaixar. Unes vegades perquè els col·lectius necessiten oblidar per sobreviure encara que siga en la pitjor de les precarietats morals. D’altres, perquè la ignorància ens manté indefensos, de genolls davant la realitat. Sovint perquè no ens podem permetre descobrir el rostre diabòlic de qui ens diu protegir.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Àngels i dimonis

  1. pau esteve ha dit:

    bon viadel
    aixo es el q sol passar despres a les guerres .jo diria q es com una tornada a la caverna i de vegades em fa dubtar si es q en teniem q haver sortit.home-depredator

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s