*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 23 de juny de 2024.
Feia temps que no ens véiem: la faena, les obligacions quotidianes sovint tan insalvables com del tot prescindibles. Sempre hi ha una cosa o una altra que ens allunya de la gent que segurament més ens estimem. Finalment, ha estat el vici d’escriure allò que ens ha reunit de nou després d’un parèntesi. El cas és que l’amic i col·lega Joan Marí, acaba de publicar un bellíssim llibre de poemes, L’Adeu. Hem quedat en La Valenciana, una de les orxateries de Barcelona de més renom i com qualsevol orxateria, no apta per a turistes. Ja fa molt que vaig descobrir que la majoria dels estrangers fan ois a aquest abeuratge que no «entenen». El local recorda, vagament, Santa Catalina de València, on tantes vegades m’havia portat la meua àvia Salut quan veníem del poble i on jo he portat també, solemnement, el meu fill i els meus nebots.
M’explica Joan que va començar a escriure ja fa molts anys, en castellà, aquests poemes de L’Adeu. Ho va fer a raig entre el 9 de setembre i el 12 de desembre de 1981. Tenia setze anys. Escrivint exorcitzava la pèrdua del seu primer amor, una xicota un poc més major que ell que abandonava Formentera amb els pares per a viure a l’altra part del món, a la desembocadura de l’Amazones. Els anys van passar. L’única còpia del llibre que tenia la guardava un amic de la Universitat Autònoma de Barcelona amb qui va perdre el contacte, Toni Monné. L’estiu del 2016 aquest amic va demanar a sa mare que viatjava a Formentera, Montse Campañà, que localitzés la família de Joan. Al poc, va recuperar el seu llibre i sobre aquells vells poemes de joventut va bastir-ne de nous, removent les entranyes del temps, intentant entendre aquell moment sobre el qual s’ha assentat tota una vida com una catedral sobre els seus arcs de volta. La intenció, el gest, em recorda molt la de Paolo Sorrentino en La grande bellezza, aquell cansament fins a la nàusea de la banalitat humana de què només pot rescabalar-te el record d’aquell primer amor, la sensualitat de la joventut. La Cristina de Marí és l’Elisa de Santis de Sorrentino o a l’inrevés. «L’Adeu ronser ha pres el costum / d’irrompre la litúrgia dels dies estranys / amb un tany de romaní florit a la boca / com avui cinc de desembre del vuitanta-u / justament el dia que en faig disset», escriu Marí.
Parlem de València. És on ens coneguérem fa vint-i-cinc anys com a periodistes de la redacció del setmanari El Temps. Joan n’era el director i jo un redactor encaboriat i estressat. Em recordava -i encara ara- a un Andy Garcia ben nostrat. Seriós, coherent, just. Hi havia darrere d’aquella façana -hi ha- una persona senzilla, entregat a la vida. Parlem de València i convenim que aquella etapa va ser la millor de les nostres vides. Al llarg de l’any hi ha moments, assegura el meu amic, que només es poden viure a València. No hi puc estar més d’acord encara que la ciutat dins de la seua tempesta de llums i aromes aixoplugue els escurçons més verinosos que pugueu imaginar.
València, també, com un indret desitjat i inabastable, on es fa impossible -o si més no improbable- el retorn. El problema és que el temps se’ns tira al damunt i ja no en tenim per tornar enlloc i menys encara on ningú no ens espera. Resta, doncs, el somriure d’Elisa de Santis, la memòria dels plans ingenus que ens féiem sobre el futur, la pena pels que ja no estan. I per si encara no fora poc, aquest ja no és tampoc el nostre món. Un món, assegura Joan, al caire del col·lapse. M’agradaria, li confesse, trobar un indret on establir el meu paradís lluny de tot. Potser d’ací a uns anys si no m’he mort, si em deixen jubilar-me, si soc capaç de mantenir les altes murades de la meua solitud contra els embats de la por. La vida està feta d’adeus, sense dubte.
Parlem de tot i de res. Dels patims patams… dels nostres, de la faena, del tèrbol futur que guaita en l’horitzó. Tots i cadascun de nosaltres, ens hem convertit en rates fent rodar la sínia de laboratori en què ens han atrapat.
Llostreja. La vesprada és gris i el vent tendrusc, vent borratxo d’aigua. El carrer Aribau, just on talla amb la plaça Universitat, és un puto i maleït riu de gent. Al cinema passen Back to Black. Imagine Joan Marí entrevistant Amy Winehouse per a una revista catalana editada per un senyor de Llombai amb aspecte de patriarca napolità i nom bíblic. Vull dir, Marí amb vint i pocs, prim, perfectament enfundat dins d’un elegant vestit gris. L’entrevista té lloc en una sala de l’hotel Rosewood London, a Candem. Amy està desficiosa i amb l’ungla d’una mà es grata un mugró del pit per damunt del seu vestit negre. El seu cos encara no és un sac de pell i ossos. «He mort cent vegades», canta la diva del soul al seu eixerit entrevistador. Millor viure’n mil, li respon amb un punt d’ironia. En acabar la faena, tots dos busquem un pub en Holburn Street i ens bufem de whisky amb la resta de companys i companyes d’aquella redacció que fou -i que és- de periodistes una mica bojos. Somiar per somiar. Què més pot quedar quan t’apropes al final de la partida?
Finalment, ens acomiadem a la parada del bus. Ha estat una gran vesprada. Ell va cap al nord de la ciutat, jo cap al sud. Mar i muntanya. En això, de sobte, mentre acabàvem de dir-nos adeu hem vist Amy desaparèixer en un taxi per la cantonada de Diputació… We only said goobye with words… Quina pena! M’hauria agradat tenir alguna cosa amb la diva!
Consola pensar que queda poc per a la propera trobada que serà, del ben segur, d’arròs i vi, de dunes blanques, de guerrillers clandestins, de llum.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 