*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 17 de juny de 2024.
El secretari autonòmic del Consell, Vicente Dómine, és partidari de privatitzar el transport públic amb l’argument que no és obligatori que tot siga públic. Dómine, que també té responsabilitats en la Generalitat en matèria d’habitatge, és un valencià que segur que no té problemes a l’hora de desplaçar-se pel món. Val a dir que, a més de saber un niu de carreteres, és propietari de 10 habitatges, d’alguns garatges, i de dos cotxes (un BMW X4 valorat en 28 mil euros i un Volswagen TCros de 19 mil). Segurament, és més que probable, també, que faça servir el cotxe oficial en l’exercici del seu càrrec. Només faltaria! Per a això estan els cotxes oficials que paguem entre tots.
La lògica de Dómine és radicalment coherent amb el seu nivell de vida, les seues profundes conviccions polítiques i, sens dubte, amb els seus interessos. Aquest flamant secretari autonòmic, encara que no ho diga clarament, forma part dels milions de persones que consideren que tot el sector públic és una merda lligada amb un cordill en què s’ocupen funcionaris més gossos que un punt impossibles de ser avaluats en termes d’eficàcia i de productivitat, amb privilegis dignes d’un aristòcrata i, sobretot, intocables. Un llast per a l’economia, per a la rendibilitat de les empreses i per allò que aquest personal entén per progrés.
El cas és que aquesta mentalitat ha anat guanyant terreny tal com advertia Toni Judt en un excel·lent assaig, El món no se’n surt. Una mentalitat de què es nodreixen els partits de l’extrema dreta partidaris de la renúncia de l’Estat en el sosteniment de les necessitats de les classes populars.
En aquesta línia de pensament, la dreta opta sempre que pot per privatitzar allò públic tot garantint el risc zero a les empreses que opten, les quals, tenen per únic interès el de fer caixa. Recordem que el PP va privatitzar la gestió d’alguns hospitals valencians. La lògica implacable del benefici aplicada als pacients implicava -i implica- que quan els tractaments eren cars, l’empresa els derivava als hospitals totalment públics perquè se’n feren càrrec. Guarien un constipat o fregien els pacients a proves que després cobraven a la Generalitat. Així les coses, tots acabàvem pagant dues vegades.
Els qui comanden des del poder aquestes privatitzacions no solen explicar que darrere de les adjudicacions a les empreses sempre hi ha interessos inconfessables, poca transparència, discriminacions flagrants o pèrdues que sempre s’acaben pagant de la caixa comuna. Tampoc que ells, si poden, s’estalvien les consultes dels centres de la seguretat social perquè es paguen assegurances privades, que rarament pugen a un autobús o que duen els seus fills a escoles cares per a garantir en la mesura del possible unes condicions favorables al seu ascens social. Res a dir. Cadascú amb els seus diners fa allò que vol. Tot i que alguns amb els diners de tots, també.
La paradoxa es dona quan els desgraciats de mena, els treballadors, s’arriben a creure les teories d’aquests partits sobre el progrés de la societat o quan es deixen dur per les pors que atien: por als migrants, por al comunisme, por a la desintegració de les nacions. Molts d’aquests idiotes comparteixen les il·lusions d’un món blindat als canvis de qualsevol mena, d’una societat uniforme i segura, sense impostos, on tot pot funcionar perfectament d’acord a una idea fantasiosa o erràtica de les virtuts màgiques de l’individualisme, d’un sentit de la llibertat totalment manipulat. Llibertat per a morir-se sense atenció mèdica, llibertat per a ser acomiadat sense cap dret, llibertat per a instaurar un règim totalitari i violent entre les quatre parets de la casa de cadascú, llibertat per a pujar els preus dels lloguers o dels béns de primera necessitat sense aturador.
La munió d’idiotes circulants pel planeta junt amb la propaganda més abjecta i la por ha possibilitat la resurrecció d’una extrema dreta que estàvem convençuts que era residual, que estava controlada i que no tenia res a fer enfront del discurs de la democràcia.
Sens dubte era una diagnosi equivocada. Només cal veure el resultat de les darreres eleccions europees, la crítica situació política espanyola, de la francesa, de la italiana o de l’alemanya.
Meloni, Abascal, Le Pen… Volen acabar amb la Unió Europea, tornar les nacions a un estat gairebé medieval on la norma serà el «campe qui puga» i el poder del diner. No se n’amaguen gens. La qüestió és que si el nombre d’idiotes il·lusionats supera el dels pusil·lànimes, els desinformats, els meninfots, els ignorants, potser finalment ho aconseguiran. La impressió, si més no, és que ho tenen a tocar.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 