Gandia, la platja de Madrid

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 8 de març de 2021.

La presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso/ Foto: Agencia ACN

Gandia és la platja de Madrid. Això és el que es pensen molts madrilenys començant per la seua presidenta Ayuso. El fet és que els madrilenys, en un tres i no res, travessen l’ample desert de La Manxa i es planten en la capital de La Safor o bé tiren cap a Cullera o baixen fins a Alacant. En l’imaginari de no pocs d’ells aquell litoral és la darrera frontera d’Arganzuela, Pacífico o Salamanca amb el món exterior.

Gandia, playa de Madrid. Fins i tot, el que fora alcalde del PP, Arturo Torró, ho va proclamar sense embuts durant la primera visita el 2011 d’Esperanza Aguirre a la ciutat. Torró, ufanós, va recordar que 150.000 madrilenys passaven l’estiu a Gandia i que el 70% dels 18.000 apartaments de vacances eren propietat de madrilenys. Quina exhibició més gran de pusterolisme, de genuflexió gratuïta a major glòria de l’interès a curt termini, de sucursalisme idiota…. Però tant se val perquè si això ho afirmava el mateix alcalde com no s’ho havia de creure una Ayuso que està convençuda d’haver estat escollida pels Déus per a salvar Madrid d’Espanya i Espanya dels catalans?. Com no s’ho han de creure els milers de madrilenys que cada any aterren al País Valencià en molts casos amb la mateixa actitud del qui aterra al seu propi paradís colonial?.

Durant el confinament del passat març, aprofitant la laxitud irresponsable del Gobierno, amb un Madrid infestat de Covid, els madrilenys van arribar a milers a la costa del País Valencià com si el bon oratge fos capaç per si sol de dissoldre el virus en l’atmosfera, com si el virus fos una broma.

Ara mateix, a les portes de les vacances de Setmana Santa els epidemiòlegs avisen que baixar la guàrdia pot tenir conseqüències molt greus, el colp d’una quarta onada quan els hospitals encara estan plens de malalts de la Covid. Els territoris optem pel confinament perimetral i la mateixa església s’ha apressat a suspendre processons i actes religiosos.

A Ayuso, però, tot això li la bufa i deixarà que els madrilenys viatgen fins a València de la mateixa manera que deixa que els francesos campen per la seua ciutat.

El president Ximo Puig ja l’ha acusat d’insolidària i ha avisat als madrilenys -ja veurem si en va- que aquest any no podran venir. A la patronal de l’hostaleria Hosbec, no li ha fet gota de gràcia l’advertiment de Puig i l’ha acusat d’escampar un “missatge subliminal de de turismofòbia de contagi”  com d’incentivar la “madrilenyofòbia”.

Com siga, en cap lloc com al País Valencià saben més, de les conseqüències de baixar la guàrdia després d’unes festes de Nadal que s’han celebrat a pler i que han situat el país al capdavant en la llista dels contagiats.

Tant se val. Ayuso intentarà fer el que voldrà i Puig farà el que podrà. Puig diu que Ayuso condueix en direcció contrària per l’autopista en no voler consensuar amb la resta de territoris una mateixa estratègia per frenar la pandèmia. I en això, Ayuso prem fort l’accelerador mentre s’empina l’ampolla de whiskey.

El president Puig d’ací a uns dies potser encara haurà de dissimular i tot, atrapat entre el poc marge de decisió política que té un president autonòmic i les pressions brutals a les que el sotmetrà el lobby econòmic.

Al capdavall, el centralisme real -tot i que Puig compte aparentment amb el suport del Gobierno- i el darwinisme social de la dreta més cavernícola d’Europa, sempre s’ho fan per guanyar.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

María Consuelo Mequieregobernar

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 8 de març de 2021.

Vaig saber de l’escapçament de María Consuelo Reyna al capdavant de Las Provincias per l’amic i sociòleg Rafa Xambó. Em va donar la notícia un dia rúfol a la terrassa d’un bar que hi havia darrere d’una de les facultats de Blasco Ibáñez. Al cap de res, l’editor Eliseu Climent em va telefonar i me’n vaig haver d’anar corrents a la redacció d’El Temps, a l’Avinguda Baró de Càrcer, a preparar el tema de portada. 

El lector inadvertit potser no deu haver caigut en el compte encara que Xambó no només és un dels principals experts en estructura de la comunicació al País Valencià, sinó que, a més, i fins aleshores, era l’únic que des d’un punt de vista crític havia entrevistat l’egregi personatge per al seu llibre Dies de premsa (L’Eixam, 1995). Del cert, que ningú com ell ha escodrinyat i analitzat les entranyes ideològiques d’un diari que va arribar a fer gairebé insuportable la vida civil i política a la ciutat de València, especialment durant tots els anys que Reyna va dirigir Las Provincias. 

Com siga, no hi ha poder que dure una eternitat i aquell 14 de setembre del 1999, la seua mateixa família, propietària del diari, en el transcurs d’una tensa reunió del consell d’administració li va fotre la patada en el cul a la Reyna. Aquell matí, en el diari, va córrer fins al gat. Pel que sembla, fins i tot alguns dels seus més fidels seguidors, enardits per Baltasar Bueno, van intentar endarrerir l’edició en un gest del tot patètic. La directora de la capçalera, com els generals carismàtics, tenia els seus seguidors incondicionals i manava tant i tant que periodistes i polítics li van posar el mal nom de María Consuelo Mequieregobernar

A l’última, però, a Reyna li va passar factura el seu immobilisme empresarial i ideològic que a punt va estar d’arruïnar l’empresa i, també, la seua relació sentimental amb un redactor més jove que ella, Jesús Sánchez Carrascosa, a qui es veu que li va consentir tots els capricis. 

Els darrers anys, el diari, principal corretja de transmissió des del 1977 del blaverisme més assilvestrat, es va convertir en un autèntic pamflet des del qual es van impulsar campanyes infames com la que es va dur a terme contra Guillem Agulló. Campanyes sovint persistents, amb caràcter de croada, com les que van intentar desprestigiar els rectors de la Universitat de València, Ramon Lapiedra i Pedro Ruiz. De vegades, campanyes dirigides a amargar la vida a simples professors de valencià que havien tingut la gosadia de llegir a classe no se sap quin text catalanista o bé contra alcaldes que havien penjat una senyera del balcó de l’ajuntament per la festa major. 

Reyna, des de la seua columna La Gota, assenyalava inquisidora el traïdor del dia, la malifeta comesa per l’enemic. Des de la secció d’El Cabinista, lectors anònims -redactors anònims- es permetien insultar o amenaçar personatges públics amb total impunitat. Que li ho pregunten com se les gastava el maleït cabinista, posem per cas, a la dirigent d’Esquerra Unida, Glòria Marcos. 

Des del diari, s’orquestraven també les operacions de desgast del govern socialista a compte de l’agitació de l’anticatalanisme més furibund però també s’intervenia en la recomposició política del bloc de la dreta en funció de foscos i inconfessables interessos. Així doncs, Reyna va unflar la Unió Valenciana de Lizondo i va ser Reyna també la que va enfonsar aquest mateix partit per a facilitar l’ascensió al poder d’un nou PP.

No cal dir que el llavors omnipotent president Eduardo Zaplana va tenir també molt a veure amb la seua execució. Al capdavall, la Generalitat era qui xorrava els diners a un diari que començava a entrar en decadència i, d’altra banda, Zaplana, que ja s’havia fulminat el seu principal adversari, Unió Valenciana, no estava gens disposat a ser «governat» ni per Reyna ni per ningú. 

La seua caiguda es va viure com un alleujament tant per part de les esquerres com per la dreta que aspirava a centrifugar el blaverisme que havia armat durant la Transició. La idea no era cap altra que aconseguir l’hegemonia i deixar de banda la batalla del conflicte identitari  per a dedicar-se de ple al negoci immobiliari. 

El cas és que la Universitat de València acaba de publicar una síntesi de la tesi doctoral d’Ana María Cervera SánchezLas Provincias y María Consuelo Reyna. Liderazgo y poder en tiempos de cambio (1966-1982). Val a dir, que una tesi doctoral sempre és un treball que cal valorar i més encara quan es centra en un assumpte d’interès públic com aquest. Cervera explica moltes coses i vull pensar que ho fa de manera honesta, encara que es veu d’una hora lluny que evita entrar massa endins dels aspectes incòmodes que envolten la trajectòria del diari i la responsabilitat de la seua directora. Tinc la impressió que no volent fer sang i distanciant-se’n per obligació acadèmica ha acabat per blanquejar un dels episodis més tristos de la història del periodisme valencià i a un dels personatges més cínics i tòxics que l’han protagonitzat. El llibre la salva fins i tot en episodis foscos com el de la de la jubilació a traïció de Vicent Andrés Estellés, una vendetta a causa del seu catalanisme, o el de la visita de cortesia que Reyna i son pare van fer a la Capitania General la nit del 23-F. Segons Reyna, en declaracions a Cervera, per a sol·licitar salconduits als repartidors del diari. Algú s’ho pot creure això?

El reportatge que li va dedicar el número 797 del setmanari El Temps a la caiguda de Reyna mereix tanta atenció com el llibre de Cervera, bàsicament perquè no s’atura amb  subtileses de cap mena. Perquè no vol distanciar-se’n, sinó més bé al contrari. Un número que repassa la història del diari sense deixar-se cap detall com ara la col·laboració el 1931 de Mussolini com a columnista, que aplega un sucós relat de la defenestració de Reyna i que, a l’última, fa un recull d’opinions de personatges destacats sobre la directora. 

L’actual conseller Vicent Soler, per exemple, l’acusa sense embulls d’haver sigut l’«arma més eficaç perquè no pogueren quallar els valors de la tolerància, la convivència i la recuperació de la consciència valenciana».  L’escriptor Joan Francesc Mira considera que la destitució de la periodista és una de les millors notícies dels darrers 25 anys. «Rarament», diu Mira, «les manies o la influència funesta d’una persona han fet tant de mal».

De totes les opinions, cap d’elles benvolent, em quede però amb la de Ferran Belda: «Cal reconèixer que ha tingut un final reparador, si tenim en compte que va provocar una guerra civil i que ha caigut en mans de la seua pròpia família». Contundent i esclaridor.

Fet i fet, Reyna va ser segurament molt menys del que ens pensem i ningú no pot a hores d’ara tampoc confondre Las Provincias com a producte periodístic ni amb el New York Times ni amb Le Figaro ni amb El Corriere della Sera. Les coses com siguen. Si va manar tant va ser perquè va desplegar les seues capacitats en un context provincià de polítics acovardits i de classes mitges illetrades. En una Viena qualsevol no l’hauria llegit ni el Tato.

I amb tot i això, va fer mal, molt de mal. Tant de mal que encara ens en dolguem. 

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

Els pinets

*Article publicat de Francesc Viadel publicat el 9 de març de 2021 en Nació Digital.

A les acaballes de setembre un exèrcit d’homes ix de la pols de la terra i amb l’afany dels gegants, carregats de martells, claus i llistons de fusta de totes les mides aixequen en uns pocs dies en el cor de la ciutat una estranya plaça de bous. Estranya perquè és quadrada, perquè els cadafals altíssims s’aguanten recolzats els uns contra els altres. I com siga, cada any es repeteix aquell prodigi de l’arquitectura popular que sembla impossible sabent que és cosa d’uns centenars de jornalers del camp amb l’únic ajut i consells d’un aparellador municipal que, a la última, resulta ser tan meticulós com el més formidable dels enginyers germànics.

Durant una setmana llarga la ciutat, conservadora, tancada en el seu xovinisme, esdevé una Sodoma i Gomorra, una Roma de Calígula, la gran puta de Babilònia. Als matins, les colles fan esmorzars pantagruèlics on corre l’alcohol. A la vesprada, la ‘correguda’ i, en l’entremig, els berenars de pa i porta. Després els sopars i en acabant, encara, l’espectacle nocturn.

Els pobres s’ho miren tot per dessota els cadafals, entre els forats que queden entre els llistons de fusta, asseguts en les cadiretes de platja o de bova que es duen a llom des de casa fins a aquell coliseu pobletà. De vegades, des de dalt del cadafal, algú els orina o els escup o els tira una pell de plàtan, una poma rosegada…  

Una nit actua el Duo Dinámico. Els dos vells salten i canten maldestrament en un escenari aixecat sobre la mateixa sorra on poques hores abans un rejoneador famós ha estoquejat a cor que vols una pobra bèstia muntat sobre un bellíssim cavall. Una altra nit, canta Massiel i des d’un cadafal, de sobte, algú li llança de braç una ampolla de Soberano que l’artista empoma al vol. Aleshores, a gallet, fa un glop llarg sense quasi respirar… li goteja el conyac sobre el seu generós escot i riu i li ballen els pits i el públic enfervorit l’aclama com si fos una autèntica Marylin. En una altra ocasió, la xurma fa befa d’un mag que a penes sap treure’s coloms de la màniga a més de fer veure que talla per la meitat la seua esvelta ajudant, una quarantina tenyida de ros embotida en un maillot morat. Per la nit, el mag farà el truc de viure mentre es posa els peus a remull en aigua i sal en l’habitació d’una pensió barata de València.   

Aquelles nits de setembre fan olor de vi i de gessamí masegat, de serradura humida, de pixum calent, de whiskey i ginebra barata, de combinats merdosos a base de licors dolços com l’arrop.   

Una de les nits es reserva als joves que, bufats com un bocoi, ridículament disfressats, han de matar uns quants vedells escanyolits. És un bateig de sang absurd, incomprensible, atàvic, un desvari més de la tribu embogida que aleshores no ho sap encara però que no tardarà gaires anys a desaparèixer enmig d’una tempesta de canvis terribles.

Aquella nit, però, un d’aquells joves no eixirà a l’arena. Ha begut tant des de les sis de la vesprada que és incapaç ni tan sols de trobar la plaça i ara deambula pel parc, on estan les casetes de les penyes, sense rumb. La mort no li interessa per a res. No suporta la rematada final dels bous a la porta de la plaça, la sang d’aquelles bèsties corrent aigua cavallera fins l’embornal davant la mirada atònita de grans i menuts. Troba ridículs els toreros amb els seus ajustadíssims  vestits color porpra o groc i negre, rosa, marcant impúdicament els seus penis de masclots. Se’n refot de tot aquell món encara que a desgrat seu en forme part indestriable des del dia mateix que va començar a respirar.

Avui del cert que no pensa punxar cap vedell amb cap espasí rovellat de matador inhàbil. Deambula, doncs, feliçment sota els plataners del parc, sota les palmeres on tantes vegades sent un xiquet ha jugat. Quasi no pot sostenir-se dret, però. Ha barrejat vodka i rom negre, cervesa, vi… en grans quantitats. En un moment ha perbocat entre unes bardisses i després ha tornat a empinar el colze. Ara, conforme pot, camina i mentre ho fa pensa el futur. Voldria tenir un futur, encara que a penes li ocupara l’almosta de les mans, menudet com un teuladí caigut del niu. O potser un futur d’aigua, efímer, tan sols pel plaer de poder-lo sentir desaparèixer entre els seus dits. I, alhora, sap que no en té de futur. Només el desig de tenir-lo i la bravura del guerrer al qual han nodrit tant sols per a morir absurdament en la batalla anònima dels anònims.

En això, la seua mirada es creua amb la d’una jove d’ulls negres, cabells foscos i arrissats, que té els llavis més rojos i carnosos que mai no ha vist de la vida. És prima, les cames llargues… Ella se li abraona i, de colp, li entafora la seua llengua rèptil ben endins, quasi bé fins la gola. L’abraça, s’abracen i encesos, agafats dels malucs, ixen del parc, creuen la carretera, creuen el pont sobre el riu dels cavalls dels gitanos i s’endinsen en els pinets, en aquell estrany i diminut bosc enganxat a les vies del tren, a tocar dels camps de tarongers, on creixen uns quants pins gegantins, uns datilers, l’herba fresca… Es besen febrilment. Cauen per terra. Es descorden l’un a l’altre, apressadament, els seus jeans… ell li mossega els mugrons dels pits, el coll, li tempteja el seu tall… ella l’agafa ben fort del clatell i l’empeny contra el seu cos… Es gaudeixen quasi amb desesperació… ell, finalment, acaba damunt de la seua panxa llisa i tesa com un tambor, blanca com la farina, suau com el vellut… I després es queden quiets, molt quiets, estirats al terra, l’un al costat de l’altre, en silenci. Ni tan sols s’han arribat a dir el nom. Des de la penombra d’aquell bosc frueixen contemplant una lluna enorme de setembre. S’escolta el raucar de les granotes que ara, amagades dins de l’espessor dels canyars, malparlen dels morts del poble. Passa un tren que ve de Xàtiva i va cap a València carregat d’espectres i el terra tremola. Ell la torna a besar. Li mossega els seus llavis molsuts. Ella, excitada, es deixa fer, es duu les seues mans als seus pits menuts i durs com llimones. I juguen i s’aturen de nou i tornen a jugar, s’entortolliguen, es palpen per tot… i s’endormisquen fins que de nou els desperta el tren que torna de València i va fins a Xàtiva ple també d’espectres silenciosos que capcinegen, que s’estiren sobre els seients bruts de skai.

A la matinada, agafats de la mà, eixiran del bosquet, i en arribar al parc ella trencarà a la dreta a buscar el carrer de mala mort on s’ha criat. I ell trencarà a l’esquerra i s’anirà cap a sa casa, molt excitat encara, molt begut encara, caminant de costat a costat. Mai més no es veuran. Ni sabran res l’un de l’altre.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

El caçaelefants vol tornar

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 28 de febrer de 2021.

L’emèrit a Emirats Àrabs. Foto/RTVE

L’emèrit vol tornar. No cal ser Sherlock Holmes per a entendre que darrere de la seua segona regularització fiscal de 4,4 milions i després de la jugada de fingir que estava palmant-la per a tot seguit aparèixer disfressat davant de l’opinió pública com el campechano de sempre però amb la salut del mascle Goiat, hi ha la voluntat de fer-se perdonar. Una altra cosa no, però, Joan Carles a part d’un piuman ha estat sempre un murri de campionat.

El PSOE i tota l’extrema dreta han aplaudit amb les orelles el gest del vell monarca de pagar com a demostració del bon funcionament de les institucions. Un afalac tan unànim ja ens hauria de posar alerta. No importa que el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda haja afirmat per boca del seu president Carlos Cruzado que Hisenda té zero interès en investigar la fortuna de Joan Carles i el seu fosc origen. Tampoc que l’Agència Tributària no li haja obert una investigació la qual cosa, segons Cruzado, ha permès que aquest haja pogut posar-se al dia amb el fisc i evitar així ser acusat d’haver comès un delicte fiscal. Encara menys que ningú no sàpiga d’on han eixit els diners amb què ha pagat.    

Per acabar-ho d’adobar fins i tot el seu fill va afalagar l’altre dia el seu paper en la salvació d’Espanya en la seua al·locució amb motiu dels actes oficials que commemoraven estranyament el 40 aniversari del colp d’Estat de Tejero. Aixòquan el veritable paper del pare de Felip VI continua sent un afer controvertit que, a mes, protegeix una llei de secrets oficials que va promulgar el seu mentor, el dictador Franco.        

El columnista d’un dels diaris del règim ho advertia fa poc amb una claredat meridiana: el rei se’n va anar perquè va voler i tornarà, doncs, quan vulga. Tota la resta, les batusses mediàtiques, les especulacions només són que ‘bufes de pato’. Tot plegat, continuava el columnista, Joan Carles no té cap impediment legal per a tornar.

Un altre diari d’ordre fins i tot publicava fa una setmana que Zarzuela i Moncloa es troben ara mateix enllestint el retorn potser coincidint amb un arxiu de les diligències que la Fiscalia es va veure obligada a obrir ateses les informacions procedents de la justícia Suïssa. Li acabaran foten un calbot i avant.

L’intent de revocar la inviolabilitat de la família reial que va defensar al Congreso ERC no ha reeixit tal i com ja sospitàvem que passaria. Només Podem, PNB, Bildu, Junts i la CUP li va donar suport.

La majoria dels partits espanyols continuen sense eixir-se’n del marc mental imposat pel franquisme i arreglant els assumptes lletjos en la rerabotiga. Perro no come perro, adverteix una dita en castellà que sempre m’ha semblat horrible sobretot quan s’interpreta com a sinònim de complicitat.

Bé, doncs que torne. No crec que siga una bona idea per al sosteniment d’una monarquia que viu en Babia però la impunitat té aquestes coses. Ja s’ho faran.  

El més fava dels sociòlegs comprèn que la pandèmia ja ha començat ha desfermar els dimonis de la frustració i de la impotència de centenars de milers de ciutadans. Per més que el gran diari de la monarquia s’enteste en posar el focus de les conseqüències d’aquesta frustració en una Barcelona diabolitzada, en mans de l’anarquisme i del “separatismo”, la realitat és que a València o a Santurce el bitxo causa el mateix mal, en els cossos, en les ànimes i en les butxaques.

Si el rei fa allò que li passa per l’ouera, per què el tipus del bar Manolo, el llanterner en atur, el graduat de químiques contractat en precari, el repartidor de Glovo, l’estudiant d’enginyeria sense perspectives de futur… ha d’obeir sense replicar les ordres d’un Estat que constantment s’autolegitima amb sopars de duro? D’un estat representat per personatges com l’emèrit i la seua comparsa?.

Ja només faltaria que quan el tinguem ací ens el passegen tothora pels programes rosa de televisió mentre des de la premsa espanyola monàrquica, que ho és quasi tota, ens el continuen venent com el salvador de l’afligida pàtria.

Com siga, no importa el que facen. La indignació de molts sectors de la població, econòmicament arruïnats, desesperats per aquest malson de la Covid, està garantida. I com sempre, això també ho sabem, la culpa serà de l’independentisme, dels vegans, dels incontinents rapers i, sobretot, de ma tia la monja que tard o d’hora acabarà en la garjola per un grafitti o per la lletra d’un cançó de mal gust, per no pagar l’IVA de les estampetes…

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Un lloc a Sardenya

*Article de Francesc Viadel publicat l’1 de març de 2021 a Nosaltres la Veu.

Avui he conegut G.L. en el minúscul restaurant que regenta en un racó oblidat del carrer Sardenya. Es dona el cas que ell és originàriament sard tot i que va créixer al nord d’Itàlia. Si m’he decidit a entrar és perquè m’ha cridat l’atenció que tots els clients de les dues úniques tauletes que tenia parades al carrer vestides amb les seues estovalles de tela estampades amb flors de colors, foren italians. Quin millor reclam que aquest, no?  

G.L. és un tipus menut i prim, nerviós, tendre que, de seguida, et fa sentir com a ta casa. Tots els plats de pasta els prepara ell al moment amb matèries primeres de qualitat que en alguns casos fa portar des del seu país. 

Per a dinar m’ha oferit una dotzena de culurgiònis que ja tenia preparats. Primer me’ls ha ensenyat i tot seguit m’ha explicat molt doctament que aquells ravioli van farcits de creïlla, all, formatge pecorino sard i menta. Me’ls ha servit amb una salsa de tomaca i una miqueta de formatge ratllat. La recepta és originària d’Ogiastra, a la Barbaza o Barbagia en italià, terra muntanyosa i salvatge al centre de Sardenya, en el vessant del massís de Gennargentu. És un plat de finals d’hivern que en alguns pobles també es prepara per al dia de Tots Sants i que, a més, es considera un regal, un signe de respecte, d’estimació i d’amistat. 

Parlem de tot i de res, sobretot de Sardenya… és a dir, parlem de tot, doncs. La primera vegada que vaig trepitjar l’Alguer em van venir a esperar a l’aeroport l’Iban L. Llop i la seua companya, Emanuela Forgetta. El menut Jan encara no existia. No els coneixia de res.  

L’Iban, borrianenc, és filòleg i va ser professor de català durant anys i panys a la Universitat de Sàsser. Sens dubte, és un dels poetes en català més reeixits dels darrers anys. D’ell duc tatuats a la memòria -una memòria de tramvies vells i olor a benzina arrapada al gris de totes les ciutats- aquests versos… No ens va agradar Milà.//Miràvem cap amunt//per si havia un cel en els marges de l’alba,// una alba trista i pobra, i ens miràvem les mans// i entrellaçàvem silencis mentre el món corria//com una ànima en pena//Les cares que escrutaven //sense ganes el terra o el seient del davant // (…) Inevitablement, en rememorar aquests versos pense en Iban i Emanuela, asseguts en un banc a la Piazza della Scala, estranyant un paisatge d’oliveres.   

Emanuela, és napolitana. Fa dos anys que es va doctorar en Literatura Comparada. A més d’una reconeguda traductora de l’italià al català és, també, llicenciada en filosofia per la Federico II de Nàpols i intèrpret. 

Mai els estaré prou agraït. Vaig embolicar l’Iban perquè em convidés a un congrés internacional de docents i estudiants de català al món que es celebrava a l’illa. Aleshores, estava aqueferat i obsedit en aplegar mèrits per a aconseguir la maleïda acreditació universitària que potser mai no tindré. Iban no va dubtar ni un moment a ajudar-me. Tots dos van ser molt amables i acollidors. Un dia pujàrem a Núgoro i després a Orgòsolo, el poble dels grafittis que al segle XIX va ser considerat el més perillós del món per les violències desfermades entre bandes rivals. Recorde haver vist passar pel carrer principal, amb aire desafiant, un genet amb una escopeta de dos canons en bandolera, unes quantes dones grans abillades de negre i cofades amb mocadors que potser anaven camí de l’església. Després pujàrem al Supramonte per a dinar porc a la brasa amb els pastors d’ovelles de la regió, prims com secalls i amb la pell recremada pel sol. Durant el dinar, Iban i jo vam conversar del futur. No ens vam adonar que un déu menor ens escoltava aponat darrere d’una garrofera amb un somrís entremaliat dibuixat al seu rostre ratat.  

En acabar de menjar, un dels pastors va treure un acordió i les joves estudiants alemanyes i russes, ballaren alegrement fent saltar els seus pits mentre els pastors, murris, se les miraven amb un desig natural, un punt avergonyits, també. Abans de començar el nostre descens fins a la mar ens van voler obsequiar amb un cantu a tenòre que a mi em va semblar el més ancestral que mai no havia vist ni escoltat enmig d’un bosc com aquell d’alzines, oliveres, ginebres… un bosc on deuen d’habitar tota mena d’esperits i fades. Allà mateix, tan lluny de tot, sota aquell cel de vidre protector de la pedra i el verd. 

I de tornada, una vegada més, la contemplació dels espectaculars turons espicossats de nuraghes, dels barrancs com goles d’afamegats dracs, dels camins polsosos i costeruts dibuixats en la pell de la muntanya. 

A la nit, vaig passejar per l’Alguer, tot sol… Lungomare de Dante, bastions de Cristòfol Colom, Marco Polo, Pigafetta, carrer del Príncep Umbert i porta gòtica de la catedral de Santa Maria Immaculada, plaça del Pou Vell, carrer Roma, carrer de la Mercè… Sempre sol. Sol en aquella ciutat oriental. Sol en una habitació d’hotel amb vistes a un jardí tapit de nesprers meravellosos. Sol aquell abril i tants abrils de la meua vida.

Vaig tornar a l’Alguer quasi un any després, quan no feia ni dos mesos que havia tingut l’infart. Era febrer. Feia un temps de mil dimonis. Semblava que la mar s’engoliria d’un moment a l’altre la ciutat saltant per damunt dels seus antics bastions. La tornada a Barcelona va ser un autèntic calvari. A causa del mal temps ens van desviar l’avió primer a Nàpols i després a Roma on vam haver de passar unes quantes hores en un aeroport petat de gent. Tot el viatge es va fer llarguíssim, tediós, decebedor. No vull parlar més, però, d’aquell febrer. No encara.

M’he acabat els culurgiònis i G.L. em prepara al moment unes profiteroles remullades en una xocolata desfeta deliciosa. Em pregunta si fa molt de temps que visc pel barri. Li conteste que sí i que no i, aleshores, solta una riallota que recorda el crit d’una gavina. Trobe que haig de fer-li un aclariment. Visc sol encara no fa un any. Vaig haver d’anar-me’n a l’altra punta de la ciutat però torne on havia de ser-hi, en aquest lloc a tocar de Sardenya. M’explica que ell pràcticament també viu sol. Que la solitud és fotuda i que si t’encantes acabes com Robinson Crusoe, parlant-li a un coco. D’acord, sí, li replique. Però millor sol que mal acompanyat. Una mala companyia pot costar-te la vida.

En això, entra un altre client amb el seu fill de deu anys. També és d’origen sard. Demana dues cotolettes amb creïlles fregides i seu a dinar amb el seu nano en un racó de la barra. Pague i torne cap a casa. Tinc el pressentiment que avui a l’Alguer deu estar ennuvolat.  M’agradaria tant guaitar ara per la finestra d’aquella habitació d’hotel i adelitar-me amb la visió dels frondosos nesprers…! Tornar de bell nou a aquell bosc. 

En poder li haig de trucar a l’Iban, fa dies que no sé d’ell. Procuraré, però, no esmentar res que tinga a veure amb el futur. Qualsevol fill de la gran puta de déu podria estar escoltant la nostra conversa i jugar-nos-la, destruir els nostres mapes del tresor, ratllar amb un traç gruixut de sang les rutes projectades sobre el camí del temps. Li trucaré en pujar a casa però només per dir-li que torne a ser-hi a Sardenya. 

Publicat dins de Literatura, Periodisme | 1 comentari

Un país sense política (lingüística)

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 de febrer de 2021 a Nosaltres la Veu.

L’any 1976 Joan Fuster va publicar un aplec d’articles sota el provocador títol d’Un país sense política (La Magrana). Com d’habitud, la intenció de Fuster era la de provocar una reflexió sobre les deficiències i capacitats de la societat valenciana per a sobreviure al seu propi estancament. En el primer dels articles, després de recordar la «densa» tesi doctoral d’Alfons Cucó El valencianisme polític 1874-1936, l’escriptor es permetia certificar l’absència d’una política valenciana des del segle XIX que fos ni tan sols mínimament «regionalista». Sense dubtar de la bona fe de tothom, és a dir, de la dels polítics valencians que fins i tot havien tocat el cel de Madrid, l’assagista acabava per concloure que «examinats un a un, el saldo és d’una absoluta inanitat». 

Fuster tindria moltes més ocasions per a certificar aquesta inanitat durant l’amarga Transició que ens va tocar viure en tant que ciutadà compromès, observador amb voluntat d’intervenció pública i, també, com a víctima de la violència dels reaccionaris que encara ara, des de les files de CS, VOX o del PP, lluiten acarnissadament per assolir l’assimilació total dels valencians en el magma d’un espanyolisme conservador i supremacista que avorreix qualsevol matís sempre entès com a símptoma d’una amenaçadora dissidència. 

L’amarga realitat és que des d’aleshores no hem anat a millor ni tan sols després que una coalició de partits progressistes governe des de fa anys la Generalitat. Continuem sent un país -país?- sense política. Sense política lingüística, també. 

Els darrers dies hem vist com un seguit de centres d’ensenyament secundari de la Ribera recullen signatures per a evitar que l’aplicació de la coneguda com a Llei del Plurilingüisme els reste hores d’ensenyament en valencià. El cas és que la norma fixa obligatòriament un 25% mínim de classes en valencià i un 25% d’hores en castellà. A la pràctica això suposa una reducció d’assignatures en valencià en favor del castellà o de l’anglès que també es contempla en la norma. Ara, els centres afectats de comarques tradicionalment valencianoparlants demanen que la Conselleria siga flexible en l’aplicació del decret -almenys tant com ho són amb els centres del Baix Segura sollevats per la dreta de sempre- i els permeta, doncs, mantenir com fins ara els percentatges d’ensenyament en valencià superiors a un 50 %. Això no obstant, cal no oblidar que en desenes de centres de València ciutat o d’Alacant els percentatges mínims de valencià no arriben ni de lluny al 25 % d’hores d’ensenyament en valencià. 

Bona part d’aquesta problemàtica l’explicava molt bé l’altre dia en aquest mateix mitjà la directora de l’IES de Guadassuar, Oreto Trescolí que, a més, es feia ressò de la profunda tristor que l’actuació de l’administració valenciana havia causat en la comunitat educativa compromesa amb la llengua del país. 

Ja ho veurem. La Conselleria haurà d’examinar cas per cas, Pla Lingüístic de Centre per Pla Lingüístic de Centre de cada institut i de ben segur que no faltaran ni les reticències del funcionari de torn ni tampoc les resistències dels defensors de la «libertad» i del bilingüisme habituals amb el suport de la dreta política, judicial i mediàtica.  

L’STEPV ja va advertir fa molt de temps, a desgrat del Botànic, que el decret estava mal concebut. Les sentències contràries del Tribunal Superior de Justícia valencià que consideraven que la nova llei discriminava el castellà i les pressions de l’espanyolisme al Baix Segura contra l’ensenyament en valencià envers una administració poruga, han acabat per convertir el decret en un artefacte de fira que lluny d’afavorir l’assentament tranquil del valencià en l’ensenyament i d’allunyar l’ombra del conflicte lingüístic, han tornat a perjudicar la feble posició pública del valencià. 

Al Baix Segura més d’una trentena de centres apliquen el decret a la baixa pel que fa a les hores de valencià. A la concertada, l’ensenyament en valencià és una pura il·lusió sense que sapiguem que coi fa per esmenar la situació una inspecció educativa heretada i funcionaritzada pels anteriors governs del PP que sempre han menystingut el valencià. 

La situació és realment lamentable i es produeix, a més, en el context d’una mentalitat institucional que descarrega tota responsabilitat pel que fa a qualsevol política lingüística en l’àmbit de l’educació, tot i que l’escola ja no té el paper hegemònic com a instrument de socialització que tradicionalment havia tingut. 

Els sociolingüistes més solvents com ara Toni Mollà adverteixen d’aquesta miopia política ja fa molts anys. L’altre dia, en el context d’una conversa entre Avel·lí Flors i Mollà mateix organitzada per Escola Valenciana, el segon lamentava aquesta visió institucional antiga i suggeria que la política lingüística es centrés en l’àmbit del mercat, els àmbits públic i civil sense deixar de fomentar un corredor cultural amb la resta dels Països Catalans. Mollà va deixar molt clar, entre altres coses, la importància del sector audiovisual i no va estar-se de denunciar que si no hi havia reciprocitat encara entre TV3 i À Punt no era per problemes tècnics, sinó per una falta de voluntat política per part del Botànic.

Heus ací la clau de volta de tot l’assumpte. Vull dir, de les deficiències de la llei del plurilingüisme i de l’absència d’una veritable política lingüística. El Botànic sap que la llengua és un problema com ho és l’urbanisme quan col·lideix amb l’entorn mediambiental o les polítiques socials quan toquen la butxaca dels poderosos i prefereix, doncs, no remoure el vesper del valencià ni cap altre. 

La realpolitik, la del Botànic o la del govern de Botswana, com sempre traspassa la necessitat dels canvis transformadors a la voluntat de la societat civil i de les sinergies que aquesta siga capaç de moure. Som un país sense política, cert. Ho som també sense una societat civil?

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

L’apartament del jaguar

*Article de Francesc Viadel publicat el 23 de febrer de 2021 a Nació Digital.

El dia s’ha llevat amb una espessa boira que amenaça en escanyar amb els seus pegallosos i invisibles tentacles els primers símptomes de la primavera. Ahir, de fet, sobtadament, van florir els quatre pruners vermells un punt esquifits que hi ha plantats a la cantonada de casa junt a una replaceta amb uns pocs bancs on el temps mata els vells. En aquell mateix indret, poc abans del 6 de gener, l’ajuntament posa l’envelat dels Reis d’Orient perquè els xiquets del barri puguen fer l’entrega de les seues cartes plenes de desitjos. Cartes escrites amb porpra d’ales de papallona i alè d’il·lusions efímeres. Cartes inútils. Aquest any la cua era gairebé infinita a causa de tota aquesta puta merda del distanciament. Els pares anaven tots amb mascareta. Els xiquets alguns sí, d’altres no. Potser els reis els esperaven dins de l’atrotinada carpa municipal abillats amb vestits color groc anti-Covid i amb els seus caps cofats amb corones de plàstic. Per a monarques estem…

Des de la finestra del menjador em vaig adelitar amb la contemplació dels contraforts de Collserola d’un verd lluent com mai fins ara no havia vist. La muntanya, sota un cel blavíssim, semblava una illa d’esmaragda que emergís des del mig d’un mar càlid. Refilaven les merles i les tórtores turques feien perilloses acrobàcies al pati que formen els diferents edificis mal arrenglerats, desiguals, amb les seues contrafaçanes escrostonades com la muralla d’una ciutat decadent al mig del no-res a punt de caure en mans dels bàrbars.     

Avui, però, just acabada de trencar l’alba, la boira ho ha envaït tot i no deixa veure res. Els ocells canten des de dins d’un núvol d’humitat. És com música feta per espectres vagament alegres igual que ho són tots els records que he acumulat desordenadament, sense ganes, sense poder evitar-ho tampoc, entre aquestes quatre parets. Ara em venen al cap  les primeres nits de l’estiu en la meua habitació d’aquest pis des d’on també es veu la muntanya. Les converses de balcó a balcó entre veïns, les llumenetes llunyanes dels edificis de l’Avinguda de l’Estatut, de Can Marcet… en ve al cap aquell -aquest- desassossec, aquella incertesa que no em deixava dormir, aquella por que encara m’acaça, que no n’hi ha manera d’aüixar, que s’amaga dessota el llit, dins de l’armari, darrere de les portes… Una por que em fa carasses, que em treu la seua llengua negra. Una por que en caure la nit grata amb les seues ungles esmolades com fulles de corbella les parets del passadís només perquè tinga molt present que no es pensa moure de la meua vora. 

Al mig del menjador s’amunteguen un grapat de bosses de supermercat ben embotides amb objectes diversos: llibres, una cafetera italiana comprada al magatzem xinès que pixa per tot arreu, roba de cuina, tovalloles, menjar, una paperera de plàstic… Hi ha també un parell de maletes a punt de rebentar, una bicicleta estàtica comprada per a combatre el tedi del confinament del passat març que al final va arribar a casa tot just quan ja ens deixaven eixir, una televisió gran, una tauleta per a poder menjar assegut al sofà, una cadira de despatx roja, l’ordinador de taula… Adeu, Dant ingrat i vell. Adeu, sobretot, Beatriu impossible, inexistent, més distant que mai en el seu incomprensible estranyament cap a mi. Adeu a aquesta escala estreta i empinada que he habitat amb la prudència d’un intrús. Adeu a aquests carrers costeruts. A aquest costellam de la ciutat impossible de conquerir en què envellesc, en què reescric projectes i en què veig créixer el meu fill.     

Els dos joves camàlics a sou d’O. arriben amb puntualitat britànica i en un bufit ho baixen tot des del quart, escales avall i, de seguida, carreguen la furgoneta. Tot va tant ràpid que quasi no tinc ni temps d’arribar amb el taxi al nou apartament, just a l’altra punta de la ciutat, on potser viuré uns quants anys. Me’l va moblar dijous passat un hàbil xicot hondureny. Són mobles barats però que fan goig. L’habitatge, en una finca un poc desgavellada, em recorda aquell apartament de Varsòvia en Bonifraterska on hi vaig passar uns dies l’estiu del 2017 poc després de la massacre de La Rambla. S’ubicava a dues passes de l’estadi de la capital i del monument de Bispuski de la plaça de la Mare Sibèria. El monument, que va comptar amb el patrocini honorari de Lech Walesa, commemora totes les víctimes poloneses de l’agressió soviètica. Aquest indret ara podria ser, doncs, un apartament varsovià en el quart d’una finca de veïns malcarats que no es treuen la mala llet de damunt, ni encara menys la mala sort. Estic inquiet pel tipus de gent que em puc arribar a trobar amb permís dels veïns del replà, una agradable xicota estrangera i un tipus de la meua edat, taciturn, discret.

Les primeres hores són d’absoluta confusió. Dine amb el fill en un bar de baix de casa. Compre quatre coses en el súper. Després em quede sol. Treballe una estona. Abans que caiga la nit contemple des de la minúscula galeria els edificis que m’envolten. Aquests sí, perfectament ordenats. Albire també amplíssimes terrasses molt ben condicionades per a quan arribe el bon temps. Fins i tot hi ha una terrassa  que té piscina veïnal. Es veu també el pati d’una escola on uns quants adolescents juguen a futbet. Els seus crits es barregen amb els xiscles embogits de les gavines i els parrups dels aterrits coloms.

Darrere d’una d’aquelles finques, a pocs metres de casa, passa el tramvia a tocar del mur que envolta el zoològic. Estic a quatre passes del punt d’aquell mur darrere del qual hi ha la gàbia del poderós jaguar. No sé les vegades que l’havia anat a veure quan el meu fill era encara menut. M’agradava mirar-lo fixament als ulls i esperar que em donés un senyal dels meus morts. De vegades, em concedia aquell desig i, com en un somni, percebia llunyà l’amanyac de la veu del pare, la sensació que ben agafat de la seua mà, sota una pluja gèlida de gener, em portava al cau secret dels nostres ancestres en les profunditats d’un bosc de ribera verge. Allà mateix, els meus, em xiuxiuejaven els secrets de la vida i em reconfortaven amb el relat de les seues proeses. Vinc d’una nissaga d’herois.    

Fet i fet, encara no fa un any, quan encara no m’havia vist obligat a canviar forçosament de casa i de barri i a la matinada eixia a caminar pel costat de les vies del tram fins a la mar, voretant aquell mur, m’havia semblat sentir rugir el meu jaguar després de passar tota la nit lluitant contra els monstres de la nit amb les seues urpes d’or. Un dia, aquell mateix jaguar ensopit del qual en fa befa els xiquets, els idiotes, els rancuniosos, els traïdors, ha de devorar a queixalades el sol i la lluna, l’univers sencer… i aleshores, enmig d’un oceà agitat de penombres i vents huracanats, el món s’acabarà.

Potser aquesta nit sentiré el jaguar respirar als peus del meu llit, sobirà del meu destí, protector i ferotge amb els meus enemics… abans que acabe amb el món, abans que acabe amb mi mateix.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

La pija antisemita i el carnestoltes feixista espanyol

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 21 de febrer de 2021.

La jove falangista i antisemita, Isabel Medina Peralta durant l’acte d’homenatge a la División Azul en el cementeri de l’Almudena, febrer 2021.

El seu nom és Isabel Medina Peralta i sembla que només és una pija amb aire d’influencer a punt d’explotar d’odi, fanatitzada fins al moll dels ossos. El seu pare, l’advocat i col·laborador d’Ana Rosa Quintana, Juan Manuel Medina Andrés, fou militant de Falange, d’Alianza por la Unidad Nacional, d’España 2000 i, finalment, del PP, formació amb què va obtenir una acta de regidor en l’Ajuntament de Seseña. La mare, segons explica un diari espanyol, dirigeix una escola budista en Lanzarote.     

El cas és que es va fer famosa l’altre dia per repetir com un lloro, mentre ballava davant d’un faristol, tot un reguitzell de tòpics antisemites més antics que l’anar a peu en el context d’un homenatge a la División Azul al cementeri de La Almudena on s’aixeca un panteó als voluntaris espanyols al servei del III Reich i un altre als caiguts de la Legión Cóndor, unitat de la Luftwaffe responsable de la massacre de Gernika. 

Cal recordar que als entorns del mateix cementeri madrileny van ser afusellades per ordre de Franco entre 1939 i 1944 vora 3.000 persones, entre elles les conegudes com les ‘Tretze roses’. Uns fets rememorats en el mateix cementeri que l’alcalde del PP Martínez-Almeida i la seua sòcia de Ciudadanos, BegoñaVillacís, es van encarregar d’esborrar només arribar al poder.

L’altre dia, una vegada més vam haver de sentir, ara per boca de la jove Medina, que “el jueu” era el culpable de tots els mals del món i els espanyols de tots els temps una mena de superherois. La pija semblava com posseïda per l’esperit de Julius Streicher, l’editor de Der Stürmer od’un qualsevol líder nazi tavernari amb ganes de gresca. Però sobretot semblava la simple caricatura d’un qualsevol fatxenda dels anys trenta passada per algun dels filtres d’Instagram. La voltaven unes desenes de forçuts de gimnàs tunejats de feixista i de vells panxuts. A l’acte, fins i tot, no va faltar el sermó d’un capellà escanyolit vestit amb una doble sotana acabadet d’eixir d’una pel·lícula barata d’exorcismes. Només va faltar Mariano Ozores prenent nota per al guió d’una comèdia blanca sobre els inicis triomfals de la Transacció amb els seus fatxes un punt entranyables, els seus comunistes passats de moda i un rei campechano armat de paciència.

El fet no tindria més importància de no ser perquè la mentalitat atàvica que nodreix la ultradreta s’obre camí en una democràcia d’ínfima qualitat com l’espanyola, en una Europa en crisi cada vegada més amenaçada pels populismes.

El problema, prou que ho sabem, no és una pija arrogant que, disfressada de blau Primo de Rivera,es pixa verbalment sobre els cadàvers de milions de persones innocents, sobre les víctimes de Treblinka, Auschwitz-Bikernau, Chelmno, Madjanek, però també del camp d’Albatera, d’El Terrer de Paterna, d’El Camp de la Bota... Tampoc sónels necis de gimnàs que bavegen escoltant-la. Ni els nostàlgics panxuts que els fan de comparsa en compte d’anar a passeig. Ni aquell capellanet odiós que l’església hauria d’expulsar sense dilacions per pura coherència cristiana.

El problema real rau en l’alta judicatura, en els cossos policials còmplices de la ideologia feixista, en els militars nostàlgics de la dictadura, i sobretot, en el creixement electoral de Vox a costa d’una dreta, Ciudadanos i PP, tant extremistes en el fons com els d’Abascal. Un partit, cal recordar, que ha entrat al Parlament de Catalunya amb 11 diputats que intentaran encendre el país pels quatre costats.

Al poc del parlament de Medina, en una televisió pública el president del Tribunal Superior de Justicia de Castilla-La Mancha, el nostàlgic del franquisme José Luis Concepción, assegurava que la democràcia espanyola estava amenaçada des que el comunista Iglesias formava part del Gobierno. El raper Hasél era empresonat per una cançó contra el rei emèrit alhora que la premsa espanyola llançava una vergonyosa operació d’emblanquiment del personatge.

El problema és que Espanya no ha deixat de ser en molt sentits un dels reductes europeus del pensament reaccionari amb un Estat controlat pels hereus i marmessors del franquisme. Un Estat poc permeable a la diversitat, la pluralitat ideològica, la protecció dels drets civils.

Com siga, és evident que l’escenari que ens deixarà la pandèmia ho posarà molt fàcil a tot aquest personal. La crisi econòmica atiarà l’actual polarització i generarà una enorme frustració en les classes populars i el pànic en les classes mitges. Els jutges com Concepción o els reservistes que volen afusellar 26 milions d’espanyols no deixaran els seus llocs i, alhora, arribaran més pijes com Medina i més verros de gimnàs i tants salvapàtries amb aspecte de no haver trencat mai un plat com Albert Tarradas que ben aviat ompliran de gom a gom el Camp Nou. Tot plegat, sembla que estem a punt d’eixir d’un túnel per a entrar de cap en un altre. No tardarem gens en saber-ho. 

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

De Pablo Hasél a l’Espanya secreta

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 14 de febrer de 2021.

Pablo Hasél detingut a la Universitat de Lleida. Foto/ACN

Els antics espies soviètics a les ordres del camarada Beria es moririen d’enveja si espiaven l’Espanya de la restauració monàrquica, un país on passen coses increïbles a la vista de tothom sobre les quals tothom pot preguntar amb l’única esperança, però, d’obtenir una embullada i amabilíssima resposta administrativa que no aclare absolutament res. Fascinant.

Posem per cas la discreta fugida l’agost passat de Joan Carles I el comissionista als acollidors Emirats Àrabs després de saber-se que la justícia Suïssa investigava la seua fortuna personal i que, Corinna Larsen, cantés a cor què vols les trapelleries fiscals del seu amant i soci.  

Per a l’ocasió la Casa Real va emetre un comunicat delicat com un wagashi especialment elaborat per a l’emperador nipó en què simplement es confirmava que l’avi caça elefants se n’havia hagut d’anar d’Espanya atesa la repercussió pública generada per “ciertos acontecimientos pasados”. Sublim.

La Casa Real no especificava, però, on havia pegat a fugir l’avi que no tenia res a veure amb el revolucionari personatge Allan Karlsson del novel·lista Jonas Jonasson que va saltar per la finestra de la residència a punt de complir els 100 anys i fins als collons de les seues pesades infermeres. El Gobierno tampoc no va dir ni fava. Tot plegat, el president Pedro Sánchez cada vegada que se li preguntava per la fugida responia que això ho havia de contestar el mateix afectat o, en el seu defecte, el seu fill, ben bé com si estiguérem parlant de l’escàndol d’una extinta dinastia d’un allunyadíssim país asiàtic. Mentre tant, l’espanyolíssima premsa defensava l’honorabilitat dels negocis del monarca que tant va estimar Franco i tirava la culpa del seu exili forçós a les pressions del govern socialcomunista. “Los excesos de Don Juan Carlos”, resava una surrealista editorial de l’ABC publicada el desembre de l’any passat, “no pueden ser la coartada de una minoría de partidos para abrir una causa general contra la Corona”. Segons l’ABC, a compte d’un mal cap de l’avi s’estava tramant la implantació en Espanya d’una república autoritària.  Quina risa Maria Luisa l’ABC parlant de Causa General i de règims autoritaris.

Finalment, ens vam assabentar per informacions més o menys confuses, més o menys contrastades, que l’emèrit es trobava als Emirats Àrabs i, encara, que la seua protecció la pagava l’Estat encara que fins al moment desconeixem per quants diners.

En Espanya és inútil saber res del que fan els inquilins de la Zarzuela. La dictadura va decretar una omertà sobre els assumptes dels borbons que la democràcia de fireta que ens va llegar ha acabat per blindar. Aquesta omertà és, fet i fet, una de les poques coses que no són un secret en un país on ni tan sols es pot saber quina és la relació dels assumptes declarats secrets d’Estat.

Mentre tot això passa, el raper Pablo Hasél està esperant a entrar en presó per la seua cançó Juan Carlos el Bobón i per haver piulat, entre d’altres, que l’emèrit és un paràsit i la monarquia una institució mafiosa i medieval. Qualificatius que en opinió del fiscal Campos Navas, “lesionan la dignidad del rey emérito, menoscabando su fama o atentando contra su propia estimación” i, per tant, constitueixen un delicte d’injúria contra la Corona. I tot açò és només la punteta d’una causa contra un cantant de rap que ho és també, sense dubte, contra la llibertat d’expressió.

Possiblement a Hasél, fet el recompte de les urnes catalanes, l’engarjolen ni que siga per unes poques hores. Després cal esperar que l’indulten i tot seguit la comèdia monàrquica espanyola seguirà: els discursos soporífers de Felip VI sobre l’exemplaritat i contra la corrupció copiats del guió de Sopa de Ganso; les notícies rosa sobre la infanta Leonor i les seues peripècies vitals camí del tron, les declaracions elogioses del ministre llepaculs de torn sobre les virtuts d’una institució, per cert, medieval on comportar-se com un mafiós no es pot en cap dels casos descartar. I, més, és per Hasél que sabem un delssecrets d’Estat millor guardats: Torrente és un sant al costat de Juancar.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Madrid, el PP i el bitxo de Darwin

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 8 de febrer de 2021.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Foto/Comunidad de Madrid.

Els francesos van a Madrid a fer turisme. No és cap broma ni cap mentida. Els hem vist explicant davant de les càmeres de televisió com de feliços se senten en una ciutat on van de tapes i, fins i tot, a les nits ballen en discoteques de moda atapeïdes de gent on, en un tres i no res, cauen les mascaretes i es dissol la por a la mort. Els mitjans de comunicació francesos comparen la capital d’Espanya amb un oasi enmig d’una Europa plena de restriccions per a lluitar contra la COVID. I ho és, certament. Mentre els estats, i a les putes provincias, les autoritats, prement el cul fins a treure la llengua per la boca, no paren d’imposar severíssimes restriccions, la presidenta Ayuso amb la complicitat de CS i de Vox, fa tot el contrari. I no tan sols fa el contrari sinó que no té vergonya de vantar-se d’estar combatent la pandèmia com cap dirigent en el planeta. A Xina, Corea del Nord o potser Aràbia Saudí algú ja deu estar pensant en ella com a assessora experta en matèria de control de la població, de la dissidència o de la propaganda.

El cas és que a Madrid, per tal com actua la insensata Ayuso, la pesta gairebé és una il·lusió tot i que les dades epidemiològiques indiquen que els casos es situen en gairebé 1.000 per cada 100.000 habitants i que el seu territori supere a tots en mortalitat per causa del virus. Què importen uns milers de morts més o menys si al capdavall el món continua girant, els diners movent-se?

La molt desgraciada, fins i tot temps enrere es va permetre visitar Barcelona per a encendre l’angoixat sector de l’hostaleria contra el Govern. A fi de comptes, en la retòrica del PP i de la resta dels seus companys polítics de l’extrema dreta, l’autèntic virus és el social comunisme que encarnen Sánchez i Iglesias i que mantenen, com escrivia amb el cul no fa massa l’ínclit Jimmy Giménez-Arnau, la democràcia en la UCI.

La realitat és que Ayuso i la seua banda de pijos superbs han fet a consciència una tria macabra que el llanut de Casado aplaudeix amb les orelles i la boina i intenta imposar inútilment als seus barons. Susana Griso l’ha comparat amb la Joana d’Arc d’hostalers, empresaris i autònoms. Què sabrà Griso de Joana d’Arc ni de res? Ayuso, diu un editorial d’El Español, s’engronsa en «esa fina línea que separa la chulería del carisma, la frivolidad de la genialidad, el arrojo de la inconsciencia, lo sublime de lo esperpéntico». No diu res l’editorialista del filldeputisme, de la mediocritat, de la irresponsabilitat, la ineficàcia i la degradació moral.

La tria d’Ayuso és clara: salvar l’economia; després, les persones. I encara. Ocultar la crua realitat de les morts causades per la COVID amb discursos patriòtics abrandats i amb espesses i pútrides cortines de fum. És l’inclement darwinisme de sempre amb què una dreta classista i immisericorde ha governat la societat. I així doncs, que se salven els més forts, els que poden aïllar-se en els seus confortables xalets o apartaments, els que poden teletreballar, els que es poden permetre reduir tots els riscos. Que res no s’ature. Que els cambrers continuen servint entrepans de calamars i canyes de cervesa als francesos inconscients. Benvinguts a Madrid. Bye bye Madrid si el temps acompanya encara que acompanye també el virus fins a la Safor o la Ribera Baixa o Torrevella…

Ayuso i els seus manobres no estan tan bojos com sembla. La seua és una opció presa a consciència que la propaganda més infecta dissimula, atenua davant de la realitat o de la temptació de la crítica moral. Propaganda que va a compte de la construcció d’infraestructures buides de les quals tant en sabem els valencians que vam patir el PP durant quasi vint anys. Infraestructures com l’hospital Zendal on es deriven els casos de COVID que arriben derivats d’urgències. Un hospital sense personal ni mitjans que tan bon punt ha rebut les crítiques dels sanitaris i dels sindicats ha estat, oh sorpresa!, objecte de sabotatges que Ayuso mateix ha titllat de «verguenza nacional» alhora que els ha atribuït a misteriosos «allegados a la izquierda». Algú se’n recorda com de ràpid va cremar el magatzem on es guardaven tots els papers de la fracassada Ciegsa muntada per Zaplana en saber-se el forat econòmic?

I tot això, enmig dels espectaculars preliminars de l’òpera que està a punt de cantar l’extresorer del PP, Luis Bárcenas. Un cas del passat, dels principis del temps, segons alguns dirigents del PP. L’estratègia de defensa d’un tipus que els ha robat, segons uns altres dirigents. Un personatge irreal, de conte de terror, segons la mateixa premsa afí que avui afalaga la gestió de la pandèmia per part del PP de Madrid i que ahir negava els suïcidis a causa dels desnonaments i de la crisi econòmica.

Que se salven els més forts i, sobretot, els més rics. La mateixa Ayuso, abans i tot d’infectar-se el passat mes de març, ja havia contractat un apartahotel de luxe a compte de l’erari públic propietat de Kike Sarasola. A l’última, allotjar la nina posseïda per l’esperit d’Aznar durant gairebé dos mesos va costar als leños, sobretot als que ‘tiren’ canyes i fan de porters d’escala, més de dos-cents mil euros.

Després està tot l’assumpte dels privilegiats del vaccí on també s’apunten oportunament alguns darwinistes d’esquerra. Jerarques de l’església, militars, desvergonyits… gentola. «Cuando seas padre comerás huevos», afirma un repugnant dicteri de circulació habitual en l’Espanya dels polls, els tricornis i els trens carregats de desgraciats camí de França a fer la verema. Doncs, això, quan formes part de l’elit d’aquest coi de país podràs passar davant de tothom i obtenir el teu bàlsam de Ferabràs amb què esquivar el puto bitxo.

No tenen solució. Si els deixaren legislarien la selecció social natural per tal d’assegurar-se una plàcida existència com la que ja gaudeixen, però des de l’exercici d’un poder etern sostingut a força de garrot i mentides.

Aquests dies, mentre converse amb el malèfic germà bessó de Darwin amb la mascareta posada, no he pogut deixar de pensar en Andrea Fabra, filla del convicte Carlos Fabra. Corria el juliol del 2012. Mitja Espanya es moria de gana per causa d’una crisi agreujada per l’ultraliberalisme econòmic del PP. La gent saltava pels balcons quan estaven a punt de ser desnonats. En el Congrés, Rajoy, l’idiota dels sobres, anunciava una retallada de les prestacions de l’atur per acabar, deia, amb suposada vagància dels que no tenien faena. Si cobraven menys ja veuries com mourien el cul.

Enmig dels aplaudiments de la bancada del PP a Rajoy, Andreita, va dirigir un filldeputic i sonor «¡que se jodan!» a tots els aturats pel qual va ser posteriorment premiada per un grup de confrares amb el premi Emilio Castelar «por decir tanto en una sola frase».

Bitxo? Morts? Restriccions?… Madrid, diu Ayuso, té la seua pròpia estratègia i a falta de Gobierno i de ‘iniciativa nacional’ demana que es respecte. Ara ja ho sabeu. Respecte i, per favor, rebenteu de salut.

Deixa un comentari