*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 22 de maig de 2023.
El dia de l’alliberament del camp de concentració de Dora la presonera hongaresa Lilly Jacob va trobar en les barraques abandonades pels SS un àlbum de fotografies. En aquelles imatges Lilly va poder reconèixer els seus propis familiars i amics acabats d’arribar a la rampa d’Auschwitz just abans de ser conduïts a les cambres de gas.
El 1980, l’advocat Serge Karslfeld, conegut junt amb la seua parella Beate per la seua implacable persecució d’antics nazis, va convèncer Lilly perquè aquell document passés a formar part del fons del Yad Vashem, que és on es troba actualment.
Les imatges mostren l’arribada dels jueus hongaresos a Auschwitz-Birkenau a finals de maig o principis de juny de 1944. Presoners acabats de baixar dels trens, desordenats encara; grups d’homes i dones escollits per al treball formant una serpentejant columna; xiquets, dones i vells camí de les cambres; deportats amb els seus esparracats vestits a ratlles ajudant els botxins en l’organització de la matança; els metges i els oficials alemanys que participen en la selecció.
En una de les fotos fins i tot es creu que pot reconèixer-se al comandant Karl Höcker, propietari, per cert, d’un altre macabre àlbum que conté més d’un centenar de fotos en què es pot apreciar l’alegre vida dels oficials d’Auschwitz el Nadal de 1944, quan la indústria de la mort funcionava a ple rendiment.
Tot plegat, l’àlbum de Jacob és l’única evidència gràfica de la fi del penós viatge a la mort de milions de deportats de tot Europa, l’impressionant relat visual de la selecció anterior a l’assassinat en les cambres.
Es tracta d’un document d’un enorme valor i d’acord amb Jean-François Forges una eina indispensable per a educar contra Auschwitz, el que significa «combatre sense descans la més mínima tolerància a la més mínima humiliació, a la més mínima discriminació, al més mínim aprenentatge del mínim plaer sàdic» tothora conscients que entre nosaltres «dorm una potència bestial que pot desencadenar-se amb el primer pretext que vinga, siga aquest polític, ètnic o religiós».
Sovint explique, ensenye als meus estudiants la història dels àlbums, el drama d’Auschwitz com a experiència perfectament repetible en un món on, segons Zygmunt Bauman, les condicions que van propiciar-lo no s’han transformat radicalment. Diu el sociòleg polonès que si havia algun orde social que va possibilitar que ocorregués la Xoà en 1941, no podem tenir la certesa que haja desaparegut des d’aleshores.
Les imatges d’aquelles persones angoixades, brutes, tristes, derrotades o bé la dels exultants botxins somrients, elegantment uniformats, gaudint de la vida, hauria de ser un poderós reclam, un detonant per a activar la curiositat i la capacitat crítica d’uns joves als quals els ha tocat viure de prop la tragèdia de la guerra d’Ucraïna o la migració mortífera cap a Europa causada pels estralls de la fam, el canvi climàtic, el sagnant conflicte sirià.
Això no obstant, molts semblen del tot insensibles a aquelles fotografies com ho poden arribar a ser, també, davant les aterridores fotos de la massacre de Misocz o les filmacions d’execucions perpetrades pels Einsatzgruppen.
Cal preguntar-se, doncs, fins a quin punt la sobreexposició a la violència gràfica ha afectat la seua capacitat d’empatia, la seua percepció de la realitat.
Com siga, alguns d’aquests joves ni tan sols es preocupen a mirar, atès que resulta molt més estimulant fer scroll i divertir-se fins a l’infinit amb imatges de tipus estúpids fent estupideses o bé xatejar sobre els resultats de la Lliga de futbol o sobre qualsevol altra banalitat. La impressió és que les imatges del passat, les d’una realitat llunyana i alhora tan important per comprendre el present a penes els hi arriben, a penes poden descodificar-les. Manquen potser d’espectacularitat, d’efectes especials? Quin és el context en què s’inscriuen? Què és el context? Què té a veure allò amb l’ara i ací?
La penetració de la tecnologia de manera desbocada en la societat durant tots aquests darrers anys sembla haver atordit les consciències de diverses generacions. Tot s’ha tornat divertit. Fins i tot la guerra que potser miren en els canals de propaganda dels bàndols contrincants en la guerra d’Ucraïna. La realitat com un videojoc on matar o morir forma part de l’entreteniment.
Ara mateix, els que encara creiem en l’educació ens hem d’enfrontar, no tan sols a la pèrdua de l’autoritat i de la mediació en la transmissió del coneixement, sinó també al monstre de la indiferència i a l’hegemonia d’allò immediat. La batalla entre la consciència crítica i els focs d’artifici de la tecnologia i les xarxes sembla més desigual que mai. La derrota de la primera podríem arribar-la a pagar molt cara.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 