*Entrevista de Francesc Viadel a David Serrano publicada a La Veu dels Llibres el 29 d’abril de 2023.
David Serrano Blanquer (Sabadell, 1966), doctorat en Filologia per la UAB amb una tesi sobre la literatura europea dels camps nazis i Joaquim Amat Piniella, és un dels experts catalans en la història de la Xoà. Professor de la FCRI-Blanquerna, és també un especialista en la transmissió de la memòria dels supervivents dels camps franquistes i nazis.
El seu llibre, un relat escrit en clau non-fiction, Jedwabne. Una història universal (Base, 2022), s’endinsa en un dels pogroms més terribles de la història de l’extermini dels jueus a Europa. Uns fets que durant anys van ser tergiversats per amagar-ne la veritat. Les víctimes de Jedwabne van ser assassinades pels seus propis veïns polonesos i no pels nazis alemanys, com es va voler fer creure durant anys. La dimensió de la tragèdia ocorreguda el 1941 en aquella població de Polònia oriental va ser molt més del que fins ara s’ha pensat, com ha demostrat Serrano. Això no obstant, mai no sabrem del cert el nombre total de persones brutalment assassinades. Jedwabne com a metàfora de la maldat humana, de l’odi a l’altre en un món on continuen produint-se genocidis.
Quina és la significació de pogrom de Jedwane en el context de la Xoà?
Jewabne representa el cas paradigmàtic de la destrucció dels jueus per part dels veïns de tota la vida, en la mateixa comunitat. És una guerra dins de la Xoà. Si la Xoà és la decisió planificada per part dels nazis de destruir els jueus, la matança de Jedwabne és la culminació d’aquell antisemitisme actiu durant segles a Polònia, tot i que somort. Amb la invasió nazi aquest antisemitisme es mostra de manera crua. Una mostra d’això és que quan hi ha la reunió entre el nazi Hermann Schaper i la nova cúpula de l’alcaldia amb Marian Karolak i Karol Bardon al capdavant, el primer, veient el que ha passat amb els pogroms anteriors en què s’ha eliminat a tota la comunitat amb el seu entramat comercial i s’ha provocat un desabastiment brutal de productes bàsics, els proposa que deixin amb vida una família jueva de cada ofici. Sleszynski –que és qui deixarà el seu graner per cremar als jueus dins a canvi de prebendes posteriors– li respon en nom de tots els presents que no els cal mantenir amb vida a cap jueu, que ja se n’ocuparan ells mateixos de les feines que habitualment fan. Els alemanys són els que proposen la matança, però seran els polonesos qui, abans i tot de perpetrar el crim, donaran mostres del seu odi. No salvaran ni els seus propis amics jueus.
Com és possible que, d’un dia per l’altre, es desperta la bèstia i s’obliden d’uns vincles que venen de generacions? Els maten de manera brutal, amb un odi enorme.
Sí, hi ha hagut vincles afectius. S’entén molt bé quan parles amb els familiars de les víctimes que vivien fora de Polònia abans dels fets. Durant els primers vint anys del segle XX molta gent d’aquella zona creua l’Atlàntic i se’n va on hi ha altres comunitats jueves, en alguns casos des del segle XIX. La idea és fer-se un lloc i endur-se tota la família.
Als anys vint aquests migrats imploren als seus que abandonin Polònia. Hi ha, però, en primer lloc, un problema de possibilitat econòmica i de burocràcia, però després els que viuen a Polònia han normalitzat de tal manera les situacions de repressió i de violència que no hi veuen cap novetat. Des de fora, en canvi, es veu molt clar que hi ha hagut un canvi qualitatiu i que urgeix fugir. He llegit cartes en polonès i en ídix on se’ls prega que marxen d’immediat, que tenen ja els passatges a punt. Molts responen que no està passant res que no hagués passat abans.
Fet i fet, havien après a conviure amb aquest clima i des de petits els ensenyaven que quan passava l’alcalde, el rector, o algú important, calia baixar de la vorera. Tot i així, els insultaven a l’escola, els llançaven pintura… Per Pasqua porten regals a la parròquia perquè quan hi hagi problemes el rector faci de mediador. És en va. Els discursos d’odi de les homilies a finals del XIX i inicis del XX són horrorosos. Les parròquies són nuclis molt importants d’adoctrinament antisemita, encara ara, a la població. A la gent se la comminava a no comprar als locals jueus, se’ls explicava que eren mala gent i que no s’hi havien de relacionar. Malgrat tot això, cert, convivien amb més o menys bona relació, mantenien vincles comercials: compraven el pa a la fleca del jueu, les eines que usaven al camp les feia un jueu, el sastre, el sabater, el moliner a qui portaven els cereals, eren jueus.
Jedwabne era considerada una comunitat més pacífica, amb relacions estretes entre veïns. És per això que quan comencen en la zona els pogroms de Schaper, els que escapen se’n van a amagar-se a cases d’amics i familiars de Jedwabne.
Sobta molt el fet de com es pot arribar a normalitzar aquest tipus de convivència esquizofrènica.
A Jedwabne faran la mateixa operació mental que fa la gent quan entra als guetos. Pensar que encara que els tracten malament la cosa no anirà a més i que és millor evitar problemes, no revoltar-se. Si llegeixes el diari del president del Judenrat de Varsòvia, Adam Czerniakow, el que intenta és gestionar l’horror i quan s’adona que igualment van als camps d’extermini decideix suïcidar-se. És curiós que els que s’adonaven com acabaria tot plegat eren els joves. Alguns d’aquests joves d’aleshores m’han explicat que advertien als seus pares què passaria i que calia anar-se’n, fugir abans no fos massa tard. En canvi, l’adult havia normalitzat la situació i per això la majoria no marxa. A banda que, marxar, cap a on?
Com entres en contacte amb la història de Jedwabne?
A Buenos Aires en la presentació al Casal Català del documental de Giza, la nina de la maleta, vaig conèixer la Shara Lichtenstajn, una significada opositora a la dictadura uruguaiana d’ascendència jueva. Era molt gran i estava molt malalta. Em va donar unes cartes escrites en polonès i ídix que mai no s’havia atrevit a traduir. Em va dir que li agradaria que abans de morir algú li digués què va passar a la seva família.
Després d’un procés de traducció molt complex vaig descobrir que hi havia una part dels seus que estava al gueto de Varsòvia i que s’escrivia amb una altra que estava al de Białystok. No coneixia gens el cas de Białystok, al nord-est de Polònia. I investigant en els arxius de Yad Vashem em vaig trobar que aquell gueto reunia gent de Łomża, la capital de la comarca on s’ubica Jedwabne.
Van anar traslladant guetos petits allà alhora que van assassinar també als boscos una part dels jueus de Łomża. D’altres van anar a Białystok i des de Białystok al camp d’extermini de Treblinka. Arribo així a Jedwabne i em trobo amb una situació que per mi era insòlita, perquè sembla que són els mateixos veïns els que maten als seus veïns jueus. Aleshores em vaig posar en contacte amb Jan Gross, que ja havia escrit un llibre sobre els fets: Neighbors: The Destruction of the Jewish Community in Jedwabne, Poland (Princeton el 2001).
Ell aleshores és professor jubilat de la Universitat de Princeton i viu a Berlin perquè després del seu llibre no pot tornar a Varsòvia, on, a més de denunciat per l’Estat polonès atès que la seua investigació posa en dubte el relat oficial de victimització dels polonesos, està també amenaçat de mort.
Gross em diu que ell ja ha arribat fins on podia. Seguint el fil de la seua investigació faig una cerca d’alguns dels noms que apareixen al seu llibre i trobo a Costa Rica la família d’Szmul Waserstajn, la qual em proporciona molta documentació sobre un dels supervivents del pogrom i de la guerra, d’un dels que s’amaga junt amb altres sis a casa d’Antosha Wyrzykowski, i d’allà vaig estirant el fil fins que trobo informació de tots, dos dels quals encara vivien i hi parlo.
Vaig continuar investigant fins a trobar familiars d’altres supervivents. Un d’ells a Nova York, l’advocat Ty Rogers; a Nova York, també, a Gary Lucas, un dels músics de Lou Reed que viu davant de Central Park, al mateix edifici on va viure John Lennon… D’altres a Buenos Aires, com ara la filòsofa i activista i poeta Laura Klein, que ha liderat el moviment per aconseguir la llei de l’avortament.
A partir d’això, em vaig posar en contacte amb l’IPN, una institució semblant al Memorial Democràtic, amb una estructura independent del poder que li ha permès mantenir-se malgrat totes les pressions polítiques. A través d’ells vaig accedir a la documentació de tots els judicis relacionats amb el pogrom des de 1946 fins a 1974. Són més de 2.000 documents. Em va ajudar l’historiador en cap de l’IPN, Kryzstof Persak. També vaig contactar amb el fiscal general, Radoslaw Ignatiev, encarregat de tots els temes relacionats amb les víctimes de la Xoà. Ell va ser el responsable de les exhumacions a Jedwabne del 2001, tot i que no li deixaren acabar la feina.
Les perquisicions també em portaren als arxius dels camps d’Arolsen, de Bergen-Belsen, Gross-Rosen, Auschwitz, Treblinka i la presó de Pawiak, a Varsòvia. I encara als dels de la Zentrale der Landesjustizverwaltungen zur Aufklärung nationalsozialistischer Verbrechen de Ludwigsburg, on treballa el fiscal que durant 35 anys va perseguir Hermann Schaper, Martin Opitz.
Schaper, que va morir a 90 anys.
Noranta anys i passant només uns dos anys a la presó després d’al·legar una malaltia terminal.
Increïble.
El procés d’investigació va ser extremadament complicat, ple de falses identitats i canvis de domicilis habituals. Quan Gross va començar a investigar no es podia accedir a molta de la documentació, concretament a la soviètica, la qual jo sí que vaig poder consultar. A més, a partir de les fitxes dels arxius de Yad Vashem vaig poder elaborar els arbres genealògics de totes les famílies jueves de Jedwabne amb atribució de domicili, dels seues oficis i trajectòries de vida abans del pogrom. Això em va ajudar a entendre millor els judicis i el grau d’implicació i de desenvolupament dels fets.
Als primers judicis, per cert, els botxins ho expliquen tot sense gaires problemes, no?
Sí. No tenen cap problema d’explicar a qui i com van matar. És després, a partir del 47, es canvia la versió quan es descobreix l’organització mafiosa que ven propietats dels jueus assassinats, el líder de la qual era Srolke Gradowski, un dels jueus supervivents que es va quedar a viure al mateix poble on havien assassinat la seva dona i els seus tres fills… Es comença a ordir el relat que han estat els alemanys els responsables del pogrom, així eviten posar-se en problemes legals. Als russos tampoc els interessa saber què ha passat, llevat que les víctimes hagin estat comunistes. Per això van posar un fiscal rus de 26 anys que no coneix res, ni tan sols la llengua, ni té estudis ni coneix la zona gens ni mica. Un clar indici del desinterès soviètic.
En definitiva, recuperes els noms de la tragèdia.
Era un dels objectius per a evitar que caigueren en l’oblit. Aquest mapa ha ajudat també a completar la feina del fiscal Radolslaw Ignatiew en el sentit de demostrar que l’abast de la tragèdia és molt més gran del que pensàvem. Es parlava de 450 persones assassinades, la qual cosa era impossible perquè a Jedwabne hi vivien 1500 jueus, més tots els de les poblacions veïnes que van anar a refugiar-s’hi. La xifra deu sobrepassar de llarg el nombre de 1600 persones. Cal pensar que molts van ser assassinats als boscos i als camps dels voltants i no al graner, o en dies i setmanes posteriors –molts d’ells van anar a parar a guetos i a camps d’extermini, com hem dit abans. Mai ho sabrem del cert però estem parlant d’un pogrom molt important, el més important. Els victimaris es van quedar totes les seues propietats. I no les han tornat mai. Avui en dia persisteix d’una banda l’odi gens soterrat als jueus i de l’altra el temor a possibles reclamacions.
INSTITUTO ŻYDOWSKI HISTORYCZNY/Museu Polin.
Vas viatjar també a Jedwabne.
Sí, al 2018. Ningú, cap institució ni entitat, no va voler acompanyar-me al poble a l’acte de commemoració. Finalment, convenço un jove polonès que viu a Barcelona i és traductor, el Bronislaw. El xofer no va voler entrar al poble, tenia por que li rebentessin el cotxe. A l’acte s’hi presenta un grup d’extrema dreta polonès en actitud molt agressiva. El poble estava completament buit. El mateix alcalde que havia intentat dignificar l’espai del lloc on hi va haver el graner on va ser cremats vius els jueus, Krysztof Godlewski, ja feia temps que havia fugit amb la seva família de Jedwabne i que vivia a Chicago, fart de les amenaces de mort a ell, la dona, mestra de l’escola, i els fills. Mai no ha volgut parlar amb mi.
Què va passar aquell dia?
A l’acte tota la gent era de fora de Polònia, tret del rabí de Varsòvia. La cerimònia va durar entre mitja hora i tres quarts. Després, tothom va marxar. Em vaig quedar amb el traductor amb la idea de trobar la casa de Srolke Gradowski, l’únic supervivent dels set que segueixo al llibre que va decidir continuar vivint a Jedwabne, contra tota lògica. Havien matat la seva dona i els seus fills. Després es va convertir al catolicisme i es va casar amb una veïna cristiana. Van adoptar un nen orfe catòlic. Malgrat tot, li van fer la vida impossible.
Mentre buscàvem la casa el grup ultra cridava darrere de nosaltres: “Marxeu o us cremarem com a l’any 41!” Jo no els entenia però en Bronislaw sí, i volia marxar immediatament. Però jo no havia fet 3.000 quilòmetres per a acabar no trobant aquella casa.
Mentre ens discutíem en català enmig d’un poble desert, des d’una finestra un veí em va indicar on era. Vaig poder parlar amb la nora de Srolke, que encara hi viu, sola. Tota la casa estava protegida amb taulons de fusta i amb un banc de pedra a la porta perquè a les nits els llancen ampolles de vodka o pedres o els encasten cotxes. Aquella senyora, l’Alina, em va explicar com, des de sempre, els havien amenaçat i fet la vida insuportable, malgrat no ser jueus. La paradoxa és que Srolke va continuar fent de fuster per als mateixos que havien assassinat als seus. Tot és molt estrany. Però ell va ser amenaçat sempre, la seva dona catòlica, el seu fill catòlic, la seva nora catòlica, l’Alina, i els seus néts, que han fugit als EUA.
Resulta molt impactant l’actitud dels polonesos en relació a la seua pròpia memòria.
Sí. Sobre els jueus, tant l’extrema dreta polonesa militant com la gent humil comparteixen la mateixa idea. Hi ha un antisemitisme molt arrelat, una enveja molt primària, en la mesura que els jueus eren la majoria gent molt humil. A Jedwabne es queden les seues cases, però quina mena de cases? Es queden els seus negocis, els quals no saben com funcionen…
El discurs d’ara contra els jueus és el mateix que han fet les autoritats des de sempre. El mateix Lech Walesa, premi Nobel de la Pau, va culpar els jueus de les delacions dels catòlics davant dels soviètics entre el 39 i el 41. L’església ha tingut molt a veure també amb aquest antisemitisme. Quan el 2001 s’intenta dignificar la memòria de les víctimes, és la mateixa església local la que s’hi oposa i munta un comitè per evitar-ho, amb el rector Orlowski al capdavant. Com havien fet els seus predecessors des d’inicis del segle XX. Res no ha canviat massa.
En canvi, hi ha tot un turisme a Polònia sobre la Xoà… Museus, llocs…
Sí, però l’odi persisteix. Els que fan les visites són majoritàriament estrangers, això es veu al Museu POLIN d’història jueva de Varsòvia. El govern està destituint els directors dels museus nacionals de memòria, com ara el de Gdansk, al POLIN l’estan pressionant molt… Han canviat els textos, els materials audiovisuals… Estan canviant, en definitiva, el relat. Ara només volen mostrar els polonesos com a víctimes i herois i ocultar altres fets que incriminen població polonesa en assassinats durant la segona guerra mundial. Fins i tot han fet una Llei de Memòria per perseguir qui se surti del guió pautat pel govern actual, com ja ha tastat Jan Gross o el periodista i amic argentí Fede Pavlovsky.
Polònia no sembla ser l’únic cas. Hi ha una revifalla de l’antisemitisme a Europa, a França, a Itàlia…
Més que una revifalla diria que Europa no ha canviat gaire i que depenent de les circumstàncies l’antisemitisme treu més o menys el cap. L’antisemitisme és una demostració de l’actitud vers l’altre pròpia d’una extrema dreta que no ha desaparegut mai, que ha continuat a les institucions, a la Justícia, però també a l’exèrcit, a l’alt funcionariat o en altres òrgans de poder. Simplement s’actualitza.
L’antisemitisme mai no ha desaparegut d’Europa.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 