Massa vells per treballar

*Article de Francesc Viadel publicat el 10 d’abril a La Veu del País Valencià.

Manifestant francès contra la reforma de les pensions del neoliberal Macron/Foto: Twitter.

Acabe de fer els 55. No està gens malament. De moment, ferides de l’ànima a banda, compte en l’haver amb un infart superat de fa molts anys, una artrosi encara suportable malgrat el sobrepès i una alopècia inexorable però que, per ara i per sort, avança igual de lenta que van de ràpides les possibilitats d’un implant capil·lar en una qualsevol clínica de la part alta de la ciutat.  

Pel que fa a la resta -i com potser diria aproximadament, Toquinho-, tot en mi funciona regularment, sobretot el cap que és la meua principal eina de treball. A la meua edat, per desgràcia, el meu pare ja havia mort. Tinc amics si fa no fa de la meua mateixa generació que han patit malalties terribles i, d’altres, que ja no hi són. 

Tenint-ne la meitat dels que tinc ara havia treballat de jornaler en el camp braç a braç amb homes que tocaven la seixantena i que em pegaven cent voltes en tot. Els anys, deien amb orgull aquests mateixos jornalers, eren galons. En el camp es respectava la veterania pel que suposava d’experiència sense sacralitzacions estúpides ni melindroses. Però el mateix passava, per pur sentit comú, amb els metges, les comares o amb els mecànics de bicicleta.

Durant tots aquests anys, però, i parell a la pauperització de les classes treballadores, hem viscut la xacra de la discriminació per l’edat en el món del treball. Com tot prejudici aquesta discriminació em sembla el símptoma d’una societat cada dia més estupiditzada i que es mou sense fre cap al no-res. 

Els responsables de les contractacions creuen que a partir dels 40 el més format dels enginyers, periodistes o dels dissenyadors és incapaç d’entendre les xarxes socials o els misteris de la informàtica, d’adaptar-se, d’acceptar amb resignació els salaris merdosos que es paguen a hores d’ara. Doncs això, depèn, perquè d’idiotes hi ha de totes les edats i també de tots els gèneres. 

La Fundació Iseak, per encàrrec del Govern basc acaba d’elaborar un informe en què demostra que a partir dels 45 és molt més complicat trobar faena que tenint deu anys menys. Per primera vegada a Espanya aquesta institució va fer l’experiment d’enviar 1.600 sol·licituds a 800 vacants reals en Euskadi, Barcelona i Madrid. Van tramitar dues sol·licituds per cada oferta de candidats que no existien realment i que tenien formacions i trajectòries pràcticament calcades. L’única diferència era l’edat. El cas és que els de 35 anys van tenir el doble de respostes que els de 45. 

Per a evitar aquesta discriminació s’ha suggerit també que en els currículums no apareguen ni la foto ni els anys del candidat. L’estratagema sembla un punt pueril perquè els vells de cinquanta en algun moment del procés s’hauran de desvirtualitzar davant del cap de recursos humans que potser el primer que li pregunta és si té compte de twitter. 

Aquesta discriminació no és cap broma en un món amb poques oportunitats de treball i precàries. En un món en contínua transformació i amb unes generacions joves que pugnen amb força -i legítimament- per a aconseguir obrir-se pas professionalment. 

Amb un clima així, quedar-se sense faena més enllà dels quaranta, tenint en compte també les actuals prestacions per als aturats, equival a una condemna de mort civil en vida. La paradoxa és que els mandamasos del neoliberalisme rampant ens demanen, a més, que treballem fins als 67. 

Com tantes d’altres qüestions socials, globals, té molt mala solució aquest problema en el context d’unes societats que tendeixen a la desarticulació dels instruments que garanteixen els drets i la normalització de determinats fenòmens com l’explotació laboral que fa vint o trenta anys ens haurien semblat motiu d’una revolta.

Soc vell, admetem-ho. Un vell que s’aixeca a les cinc del matí, que va al gimnàs sempre que pot, que camina a diari tants quilòmetres com pot, que treballa fins a les huit de la vesprada passades, que llig tot el que li cau a les mans i que pateix per no caure malalt abans de no haver après un munt de coses que van des d’idiomes impossibles passant pel funcionament de les màquines Nespresso o el comportament dels virus. No importa, però. Si demà mateix em quedés sense faena, estaria condemnat no al subsidi sinó a la subsidiarietat civil. Ningú no vol els vells. 

En una ocasió un parell d’estudiants discutien no sé quina qüestió banal sobre la utilitat o no dels reels d’Instagram. Davant de la meua sorpresa per una controvèrsia tan dura, una de les dues, sense mirar-me, va etzibar: «Tia, que no veus que és un boomer?». Tenia uns vint-i-un anys i sé del cert que no llegia -ni deu llegir encara- ni les etiquetes dels productes del supermercat. Potser un dia serà ella mateixa -o del mateix pelatge- la persona encarregada d’entrevistar-me per a un lloc de treball després que haja aconseguit burlar els controls virtuals. Si em demana per TikTok i no em pregunta res de Tony Judt, Marx, Philip Roth o sobre fets de la història recent d’Europa, estic perdut, m’esborra i em condemna al ghosting etern. En fi, d’ací als 67 o als 88 ho passarem com podrem. Quin remei.