*Article de Francesc Viadel publicat el 3 d’abril de 2023 a La Veu del País Valencià.
Fa una dècada l’amic i col·lega Vicent Sanchis publicava Valencians, encara (Ed. Proa) un brillant assaig guardonat amb el XXXIII Premi Carles Rahola que atorga la Fundació Prudenci Bertrana.
Sanchis, mig segle després de la publicació de Nosaltres els valencians i coincidint amb el moment de més poder del PP, assenyalava que el País Valencià a penes era una “regió alegrement dissolta en el conjunt espanyol. Decididament sucursalitzada. Amb unes ‘peculiaritats’ que només cal reivindicar des del folklore. El valencià els és tan útil com el panotxo o el bable als seus col·legues murcians o asturians. O per contraposar-lo al català. És a dir, per a impedir que els valencians prenguen consciència de la importància, com a català, de la llengua que encara parlen. Els que encara la parlen (…).”
I afegia que “(…) els dirigents i els militants populars valencians” consideraven “virtuts irrefutables i irreversibles tots els defectes col·lectius que Joan Fuster denunciava a Nosaltres els valencians”. Uns militants que havien “dimitit de la llengua i la cultura que els feia ser diferents dels altres espanyols”, que s’havien castellanitzat i que vivien amb “arrogància la seua ‘condició provinciana’” alhora que acataven “el trist paper de ‘satèl·lit’”.
Així les coses, l’autor proposava de cara a les eleccions que venien que el nacionalisme valencià fos capaç de traçar un programa de mínims en tots els àmbits així com d’actuar com a “lobby ambiciós, inquiet i tens”.
Fet i fet, això mateix és el que milers de valencians esperaven més encara quan el valencianisme polític majoritari arribava al poder després de dècades de travessia pel desert, d’hostilització per part d’un anticatalanisme ferotge en un país desvertebrat territorialment i amb una classe dirigent sotmesa als interessos i les prioritats de l’Estat.
Després de dues legislatures les expectatives no semblen haver-se complit ni de bon tros. El valencianisme que mana en bona a penes ha estat capaç d’exhibir amb orgull el comboi de què ha fet bandera. Comboi que no és cap altra cosa que una versió alegre i desacomplexada del regionalisme de tota la vida, el de soca dinàstica, el de l’exaltació de l’esmorzar i la traca, que no és ni això ni aixà i que defuig sempre que pot de qualsevol debat que l’indispose amb la ideologia dominant que continua sent la del bloc conservador.
Un altre periodista, Antoni Rubio encara no fa un any escrivia Valencianisme líquid (Tres i Quatre, 2022). L’assagista atribuïa a Compromís la pràctica d’un valencianisme líquid tot seguint les idees de Bauman, desideologitzat, amb objectius fixats en l’horitzó de l’eternitat per a evitar així el desgast que suposaria la confrontació amb una realitat que calia transformar urgentment des de l’exercici de la política.
Del que no hi ha dubte és que amb l’eina del comboi és impossible forçar Madrid a resoldre d’una vegada el finançament autonòmic, de revertir el procés de substitució lingüística que al País Valencià avança a una velocitat de vertigen o articular un sistema comunicatiu valencià.
La sensació entre molts votants de la coalició és que s’ha perdut el temps. Potser no hi ha per a tant i segur que tot seria molt pitjor d’haver continuat un Camps qualsevol en la Generalitat o amb un PSOE governant amb ves a saber les crosses de qui. Però com siga els resultats són els que són.
D’ací quatre dies tornaran ha haver eleccions. El valencianisme majoritari que representa Compromís una vegada més demanarà el vot amb el pretext ben cert que cal, malgrat tot, fer possible la reedició d’un altre Botànic per a evitar la perspectiva funesta d’una Generalitat en mans de l’extrema dreta.
El diputat Joan Baldoví s’escarrassa en Madrid avisant Sánchez que si no fa cas als valencians no li ho posarà fàcil a Ximo Puig mentre que des d’alguns sectors de la societat civil s’ha impulsat un manifest demanant als desenganyats que passen pàgina i voten qualsevulla de les opcions polítiques que representa ara mateix el Consell.
No serà fàcil però convèncer als abnegats votants valencianistes que cal preservar. La impressió és que des dels despatxos de la Generalitat s’han trencat molts ponts amb els potencials aliats i que a un sector gens desdenyable dels que conformen els aparells del poder els molesta enormement la crítica.
Per a molts valencianistes ara més que mai el País Valencià es dirimeix en un dilema sainetesc: o el comboi o l’abisme. Ben mirat, no s’hauria d’haver arribat mai a aquest punt.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 