*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu dels llibres el 18 de febrer de 2023.
Hi ha pocs professionals capacitats com Toni Orensanz (Falset, 1970) per a combinar magistralment en les seues peces el rigor que exigeix el periodisme amb les eines de la millor literatura, tot aconseguint uns textos del tot únics, singulars, d’una extraordinària qualitat.
Orensanz, periodista independent, ha estat col·laborador de La Vanguardia, Descobrir Catalunya, la SER, TV3 o l’Avui, entre d’altres. També és guionista i dramaturg.
El 2008 va sorprendre als lectors i a la crítica amb L’òmnibus de la mort: parada Falset (Ara llibres). Aquest gran reportatge amb anys d’investigació al darrere relata l’actuació durant l’estiu del 36 de l’anomenada Brigada de la mort de la FAI, que va dirigir Pasqual Fresquet i que va ser responsable de l’assassinat de 247 persones en setze poblacions de les comarques del Priorat, la Terra Alta, la Ribera de l’Ebre, el Baix Camp i d’altres d’Aragó. Només a Falset, d’on és l’autor, en van ser executades per la sinistra brigada 27 de les més de dues-centes.
Orensanz no pretén erigir-se en jutge i es limita, doncs, d’una manera descarnada, recolzada en dades, a explicar què va passar.
Vuit anys després va publicar El nazi de Siurana (Ara llibres) en què el periodista treu a la llum la vida del nazi belga Juan Buyse i la seua dona, Anita Salden, refugiats a la vila de Siurana.
Buyse, un fotògraf professional que va servir a les Waffen-SS va poder escapolir-se acabada la guerra de la presó de Merksplas, on l’esperava una condemna de cadena perpètua i va arribar a Barcelona, on es va posar a treballar amb una identitat falsa en l’empresa alemanya Defries. Es dona el cas que un dels primers que va descobrir la vertadera identitat de Buyse fou l’escriptor i editor Joan Sales. Una altra dada curiosa és que Buyse, aficionat a l’escalada, és l’autor del cens més complet que mai no s’ha fet dels cims dels Pirineus de més de 3.000 metres.
Com en la història terrible dels assassinats perpetrats per la brigada comandada per Fresquet, Orensanz tampoc no jutja Buyse sinó que ens el fa comprensible en totes les seues dimensions emprant, una vegada més, el rigor en la investigació i la prosa més excel·lida.
Amb Com vas perdre el braç, Balchowsky? el periodista ha superat amb escreix els seus treballs anteriors, que ja eren d’una importància inqüestionable dins del migrat panorama del periodisme d’investigació i narratiu en català. Orenzanz s’hi endinsa en la vida atzarosa i sorprenent de Eddie Balchowsky, una llegenda del Chicago de la contracultura dels anys setanta, del qual té notícia casualment durant la investigació per a un documental sobre l’atenció sanitària a la batalla de l’Ebre.
El metge i historiador Carles Hervàs, a qui entrevista el 2018, li parla de les fitxes dels pacients del quiròfan mòbil instal·lat en el tren número 20 que va guardar gelosament fins la seua mort el metge militar Rafael Pulido. En una d’aquelles fitxes hi ha la primera pista de la història d’un jove brigadista internacional nord-americà d’origen jueu, Balchowsky, que va perdre el braç en combat. A conseqüència del procés de guariment el soldat acabarà convertint-se en un heroïnòman per a tota la vida, i més, pianista de professió aprendrà a tocar el piano amb un sol braç i esdevindrà una autèntica estrella del mític club de jazz de Chicago, The Quiet Knigth.
La vida de Balchowsky és sorprenent: la d’un bohemi ionqui, la d’un idealista que malgrat viure en els marges de la societat alternarà amb escriptors, pintors –ell mateix se’n farà– i músics que li professaran una autèntica devoció.
Orensanz assegura que quan va començar la seua investigació no sabia que Balchowsky era «en si mateix, literatura pura», atès que «l’home del braç d’or» va tenir molt o poc de «l’esperit de Huckeleberry Finn, Walter White, John Falstaff, don Joan, el baró de Munchausen, Dean Moriarty, Simplex Simplicissimus, Jeff Lebowski, Don Quixot (…) Santa Claus, Drugstore Cowboy, David Kepesh, Llàtzer el ressuscitat, Andreas Kartak».
Addicte a les drogues, okupa, artista, músic… a hores d’ara qui millor el coneix és el periodista de Falset. Diu Orensanz que Balchowsky va ser: «un supervivent que es va aferrar a la vida. Una lliçó ambulant de resistència i de superació somrient. Un perdedor entre perdedors a qui res no li va acabar de sortir bé, però que inspirava afecte a tothom. Un idealista a qui la vida el va maltractar amb acarnissament, obligat a descobrir massa aviat que la vida ‘iba en serio’ i que, malgrat tot, es va obstinar a viure-la fins a no poder més. Sense ressentiment. Mentor espiritual i guru salvador per a molts, encara que ell no sabés redimir-se, com els bons messies. Un home essencialment lliure i d’una certa candidesa. Un bon jan. Un amor. Un idealista il·lús. Un mestre of the streets. El pianista d’un sol braç. Aquell pecador tan agradable. El rei dels carrerons».
Orensanz ha construït un relat periodístic literàriament impressionant bastit sobre una ingent documentació, contrastació de fonts, entrevistes en profunditat, treball de camp. Com vas perdre el braç, Balchowsky? és ara mateix, sens dubte, el reportatge d’investigació i narratiu escrit en català més reeixit que s’ha publicat en les darreres dècades. Un reportatge més enllà del periodisme, en la línia de la millor tradició anglosaxona, que hauria de ser de lectura obligatòria a les aules de les facultats de periodisme.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 