*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 9 de gener de 2023.
Acabada de proclamar la II República el periodista borrianenc Vicent Marco Miranda va ser nomenat Governador Civil de Còrdova. La província era un coto privat de l’hisendat Niceto Alcalà-Zamora nascut a Priego, responsable de diversos ministeris sota el regnat d’Alfons XIII i declarat enemic del règim republicà.
Al poc d’arribar a la ciutat andalusa, Marco va rebre un telefonema de Priego signat per una dona que assegurava que el seu marit estava detingut des de feia temps per ordres de l’alcalde, un «tal Serrano», amic d’Alcalà-Zamora. Segons refereix a les seues memòries de seguida va telefonar a l’alcalde per saber què havia passat i aquest li va respondre que es tractava d’un obrer que per Carnaval havia fet befa de Niceto. El de Borriana va demanar que el detingut fos immediatament alliberat, però al cap de dos dies l’obrer continuava a la garjola. Aleshores va reiterar l’ordre per escrit. L’endemà un advocat es va presentar en la delegació del Govern comentant-li que suposava que aquella era una ordre per a «donar llargues sense complir-la», ja que l’obrer era un enemic del «nicetisme». Marco es va mantenir ferm en la seua decisió i va cridar al capità de la Guàrdia Civil perquè li portés detingut a l’alcalde de Priego. Després de la sorpresa inicial de l’agent i davant l’actitud decidida del governador, van soltar l’obrer.
No va ser l’única ocasió en què el dirigent valencià va comprovar de primera mà com la Guàrdia Civil protegia senyorets i propietaris alhora que reprimia les justes protestes d’un camperolat explotat i miseriós.
Durant la crema de convents i esglésies el maig del 1931 com a resposta a les crides agressives del diari ABC a favor de la configuració d’un front monàrquic, Marco, va recomanar a l’oficial de Seguretat que no s’usés la violència contra els avalotadors si no era en cas d’extrema necessitat. L’oficial li va contestar que el que calia fer era «repartir molta llenya», a la qual cosa ell va replicar: «Sí, començant per vostè». Marco va fer que aquell policia rebel fos destituït i d’immediat va fer cridar al coronel de la Guàrdia Civil que «com de costum no va venir» i es va limitar a telefonar per a rebre instruccions.
Una vegada més el Governador va demanar actuar amb prudència i posar vigilància en les armeries. El coronel, però, va deixar una de les armeries sense protegir. Una vegada més va caldre que l’ordre fos reiterada per escrit, sense resultat, però. Aquell mateix dia es van presentar en el despatx de Marco el president de l’Audiència, el governador militar i l’alcalde de Còrdova. Els dos primers tenien la pretensió que deixés de dirigir la seguretat, a la qual cosa Marco, lògicament, es va oposar.
El cas és com a conseqüència de no estar vigilada l’armeria un grup de revolucionaris van assaltar-la. Posteriorment, van ser tirotejats per la Guàrdia Civil, que en va matar un d’ells d’adscripció comunista, agreujant la situació. Marco va fer cridar el coronel que es va presentar de paisà en una clara mostra de menyspreu.
Finalment, des de Madrid, amb pretextos administratius, van obligar Marco a dimitir. El dirigent republicà va descobrir a Còrdova el drama del camp andalús i les invencions del «señoritismo» per justificar la represàlia. També, és clar, la deslleialtat d’unes forces de seguretat que tradicionalment a Espanya han servit els interessos de les elits. Marco no va ser però un Governador civil tebi sinó que va ser conseqüent amb la seua responsabilitat de mantenir l’ordre republicà vencent totes les resistències.
L’Espanya del 2023 no és la dels anys trenta encara que les forces reaccionàries que nien en les entranyes més profundes de l’Estat es pensen que aquest els pertany i malden en nom de la unitat de la pàtria i dels interessos dels de sempre: combatre l’anti-Espanya.
I, ¿què fan doncs els delegats del Gobierno de la democràcia llegada per Franco davant les argúcies dels funcionaris patriotes per mantenir l’ordre segons els seus propis criteris ideològics ben sovint contraris al propi dret, la sagrada Constitució i el sentit comú? Doncs, simplement, mirar cap a un altre costat que és, a més d’una demostració de feblesa i l’assumpció d’una certa mentalitat política, la manera d’estalviar-se maldecaps i continuar pujant esglaons.
Hi ha manta exemples. El 2018 la policia va ser incapaç d’identificar l’únic dirigent d’extrema dreta, Vicente Rodríguez Gallent, que no anava emmascarat durant l’atac nocturn a la casa de l’aleshores vicepresidenta de la Generalitat, Mónica Oltra.
Fa res la Policia Nacional va condecorar el líder ultradretà José Luis Roberto. Per a la delegada del Gobierno, la socialista Pilar Bernabé, es va tractar d’un fet aïllat que no representa el cos policial.
Al País Valencià des de fa anys i panys hem vist com simples agents han obligat diputats a identificar-se -sempre d’esquerres- mentre participaven en una concentració pacífica o fins i tot en una roda de premsa.
L’altre dia van poder veure un grapat d’energúmens de l’extrema dreta vociferant i insultant greument representants polítics legítims, mentre es retirava la Cruz de los Caídos del Parc Ribalta de Castelló en compliment de la Llei de Memòria històrica del 2017, sense que els agents de la Policia Nacional mogueren un dit ni sense que sabem tampoc si des de la subdelegació del Gobierno s’han interessat per saber com va anar tot.
La impunitat és total. Els sindicats policials atiats per CS, PP i Vox, juguen a la desestabilització permanent mentre els qui haurien de tenir la paella pel mànec miren cap a una altra banda. Fins a la data, després de tants anys de democràcia, encara no coneguem cap delegat del Gobierno com Vicent Marco Miranda ni crec que l’arribem a conèixer.
Com és possible que tants anys després de democràcia continue reproduint-se en el sistema la mentalitat feixista? La pregunta és, evidentment, retòrica ,perquè a aquestes alçades del ball un ja no pot ignorar com és el país on viu i com és la classe política que el governa.
Un país socialment enverinat per la mentalitat reaccionària, amb una democràcia de fireta i una tendència salvatge a la canibalització.
A propòsit de la por, poc després de l’intent de colp d’Estat del 23-F de 1981, Joan Fuster escrivia: «(…) Aquelles bromes de ‘con Franco vivíamos mejor’ i ‘contra Franco vivíamos mejor’, hem de descartar-les. Desaparegut Franco, la premissa ‘con Franco’, esdevé idiota, inclús per al xiste. Ara podria intercalar en aquesta nota un altre sarcasme: ‘Però ¿és que Franco s’ha mort realment?’. El drama no era Franco: era el franquisme i, contra el que diguen, pot haver-hi un franquisme sense Franco (…)». Queda clar?
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 