L’oració de l’Okipa

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 31 de desembre de 2022 (serie El Grafiti del brivall).

Diuen que el primer indi mandan que va aparèixer dibuixat en un mur de la ciutat va ser al Passeig Pujades entre un vell taller mecànic amb les partes tatuades amb esgrogueïts cartells publicitaris dels anys vuitanta i una pizzeria que aleshores es queia a trossos on servien un Montepulciano prou decent i unes foccacies primes com paper de fumar sobre les que escampaven quatre olives negres eixarreïdes, dos talls de xoriç coent i unes poques fulles d’orenga.

El traç d’aquell primer dibuix, com el de tots els altres, era infantil, gruixut, fet d’una sola vegada. El genet mandan, llança en mà, galopava sobre un cavall amb una crinera de quatre pèls erts com a punyals que apuntaven contra el seu rostre sense ulls, sense boca, sense nas, sense orelles.

Els antropòlegs saberuts de distintes universitats han convingut que només un membre d’aquella tribu que un dia va habitar en les verdes praderies entre els rius Heart i Little Missouri, a Dakota del Nord, podia fer un dibuix com aquest o, si més no, algú que estigués posseït per l’esperit en pena d’un dels seus guerrers.

Anem a imaginar que a aquest algú li diuen F.J. i que una vesprada de dissabte, sent encara un xiquet, va veure a la televisió del diminut menjador d’un piset de mala mort, l’Errol Flyn fent de general Custer, lluitant fins a la mort contra el temible i astut Tasunka Witko, Cavall Boig.

Suposem que F. J. (el xiquet que encara no sabia que Marylin Monroe li havia confessat a Truman Capote que Flyn tocava en les festes a la seua mansió el piano amb el seu enorme piu, ni que la pel·lícula de Raoul Walsh es va estrenar unes poques setmanes abans de l’atac de Pearl Harbour) va sospitar -mentre veia esgarrifat els cadàvers estesos dels soldats al turó de Little Bighorn- que el bàndol bo no era el dels del 7é Regiment de Cavalleria.

Suposem encara que F.J. va continuar veient desenes de westerns de Fritz Lang, John Ford, Howard Hughes, William A. Wellman, Zinnemann, King Vidor i que es va convèncer mentre es feia un home que, sens dubte, els bons eren els de Tatanka Iyotanka Bou Assegut-, Mhapiya LútaNúvol Roig-, els pawnee, els sioux, els cheiens, els lakotes, els apatxes, els crow, els chippew, els mandan… els desheretats de la pròpia terra, condemnats tots a una lenta i atroç extinció.

Des d’aquell primer dibuix a Pujades d’un mandan a les parets de la ciutat n’han anat apareixent d’altres. Sempre són genets sense rostre, en actitud d’entrar en combat, que sorgeixen de tant en tant, sobtadament, en un qualsevol racó: al costat d’una muntanya de mobles trinxats, a la porta d’una perfumeria de luxe, en una cantonada tacada d’orina, mig ocult en una paret assetjada per contenidors ran a gavadals de merda.

Suposem que F.J. s’ha convertit en un mandan, en un home del riu, dels que creu que l’Esperit del Mal hi és al cel per temptar els bons i que l’Esperit del Bé hi és a l’infern per a castigar els dolents. Suposem que ha dansat l’Okipa esgarrant-se durant quatre dies seguits l’ànima amb esmolats ossos de solitud per cridar l’abundància del bisó, les criatures ocultes en els parcs i els porxos de la ciutat, les que dormen a les boques fosques dels garatges, per commemorar la vida malgrat tot.

Poc sabem dels de la seua tribu. Que vivien en cabanes circulars de terra, argila o de fusta. Que conreaven la dacsa, les carabasses i la planta del quenopodi efectiva contra els cucs parasitaris.

Que en el 1837 la pigota encomanada pels treballadors de l’American Fur Co dedicada al comerç de pells quasi va acabar amb tots ells. Que des de 1845 habiten en la reserva de Fort Bethold junt amb els seus germans els hidatsa i els hadikara a ambdues ribes del riu Missouri. Que viuen gairebé amb els mateixos costums dels seus dominadors i que fins i tot alguns d’ells administren el 4 Bears Casino and Lodge a New Town, a prop del llac Sakakawee, on es pot jugar a les màquines escurabutxaques, als daus, al pòquer o gaudir d’un gran àpat per un preu raonable en el rostidor Bison Room.  

Hi ha els qui creuen que els mandan van emparentar-se amb exploradors vikings supervivents que procedien de Groenlàndia i els qui pensen que són els descendents del rei gal·lès Madoc que l’any 1.100 va salpar en direcció a l’oest i mai més es va tornar a saber d’ell. Tant se val.

Poc sabem també de F.J. i dels seus guerrers que ben bé podrien ser tots el mateix en peu de guerra contra un món que lentament es va fonent com mantega en la gran fregidora digital.

Potser un dia escriurà en una qualsevol paret del Born, en una plaça d’El Carmel, en la superfície bruta d’un quiosc abandonat de la ciutat l’oració de l’Okipa o de la dansa del sol: “Gran Pare, una veu t’enviaré. Escolta’m. Per tot l’univers una veu que t’enviaré. Escolta’m, Gran Pare, vaig a viure, ho he dit”.   

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s