*Article de Francesc Viadel publicat el 2 de gener de 2023 a La Veu del País Valencià.
Cada any la mateixa història i cada any més prompte. Encara no hem passat Tots Sants i ja ha començat el toc a somatén de les grans marques comercials perquè consumim fins a rebentar mentre païm el món que ens ha tocat viure, la càrrega de les pròpies circumstàncies personals que sovint solen ser penoses per mil motius distints.
Amb tanta simbomba, regals, farteres, felicitacions digitals i estrenes de pel·lícules sentimentaloides infectades de Sant Nicolaus obesos i de famílies felices l’autoengany el tenim assegurat. Ben mirat, potser sense aquesta treva marcada pels excessos molts no serien capaços de sobreviure uns pocs mesos més.
Dia de Reis a banda, la Nit de Cap d’Any és de les de tots els dies de festa la de l’autoengany major, sobretot per als que van més escanyats econòmicament, sentimentalment, pels que estan més tocats de salut. Tothom somia que potser li tocarà el puto dècim del Niño o l’Euromilió; que l’ascendiran a la faena; que no caurà malalt o bé que el guariran del tumor nefand que li ha eixit fa poc en un pulmó; que l’estimaran eternament; que veurà els extraterrestres; que rejovenirà vint o trenta anys i en això li despareixerà el dolor dels genolls i tornarà a sentir la vida fent-li pessigolles entre les cames.
Hi ha certament com una idiotització general del personal accentuada per l’ambient. Tot plegat, en tocar les dotze, començarà a produir-se la màgia. Cal ser molt escèptic, tenir molta vida o ser molt viu com per a no caure en el parany.
El meu pare era un d’aquests tipus incrèduls i sorneguer que any rere any se’n fotia dels bons auguris sense renunciar, però, sempre en la mesura de les possibilitats, a xalar aquella nit. I les possibilitats, val a dir, no n’eren moltes. La mare parava la taula amb unes estovalles de festa i comprava algunes sípies i algunes dotzenes de gambetes roges. No podia faltar el xampany de mentida, és a dir, la sidra i les ampolles de dos litres de refresc que només eixien en els dies assenyalats. Ara mateix, no recorde ni si tan sols seguíem la tradició del xanglots de raïm. El que és segur és que els pares s’engolien el programa especial de la 1 de TVE davant de l’estufa de butà fins que es quedaven dormits com un soc. Feliç Any Nou? Bé, sí. El pare mai no va desitjar que el nou any fos roín ni per ell ni per ningú, però tampoc se’n feia gaires il·lusions. Sempre deia que tots els dies eren iguals, especialment per als pobres, i que tard o d’hora tots acabaríem davall d’un ginjoler.
Quan escric aquestes línies m’imagine la Nit de Cap d’Any com un enorme espectacle musical que té lloc dins d’un altre espectacle, el de la realitat, molt menys amable. Pense en la guerra d’Ucraïna i en totes les guerres, en els pares que patim amargament pels fills, en l’exèrcit d’indigents que campen aquests dies per la ciutat com fantasmes invisibles, en la incapacitat d’una classe política per canviar aquesta merda de societat, en l’esclavatge al capitalisme a què estem sotmesos, en els ramats de fills de puta amb què convivim a diari, pense en el gran esvoranc que pot arribar a ser la vida quan van mal dades per més bons desitjos que tinguem, per més que ens enganyem.
Encara ni sé si faré res.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 