*Article de Francesc Viadel publicat el 26 de desembre de 2022 a La Veu del País Valencià.
La democràcia va nàixer morta. Ho hem sabut sempre encara que el relat oficial haja estat el d’una Transició exemplar en un dels millors països del món. A l’statu quo no li han interessat mai les veritats com a punys publicades per periodistes com Mariano Sánchez Soler sobre la violència durant la Transició o la continuació de les elits franquistes amb els seus negocis sota el paraigües de l’Estat. Franco, ho explica el periodista d’Alacant en La família Franco S.A. (Roca, 2019), va robar a mans plenes i va morir ric deixant en herència als seus -no només als seus familiars- el patrimoni de tota una nació. Espanya és i serà d’ells, com ells la volen, com ells l’entenen.
La rebel·lia del Tribunal Constitucional, en definitiva de tota l’elit judicial, contra un Gobierno que es miren amb els ulls sangonosos de Vox és una prova irrefutable per més matisos que afegim que ells mai no toleraran un país diferent. Són els mateixos ulls amb què es miraven els reaccionaris dinàstics i els feixistes el republicanisme moderat en aquella Espanya de la fam, l’endarreriment, les desigualtats, els eterns problemes territorials.
No eixim de la terra de Bernat. La situació em recorda les amargues reflexions sobre la caiguda de la II República escrites pel dirigent valencianista Vicent Marco Miranda mentre s’amagava per evitar una mort segura a mans dels vencedors. En les seues memòries In illo tempore, Marco afirma que a la República la van matar «els de sempre», això es, «(…) els que en tot temps ofegaren en Espanya afanys de progrés, ànsies de llibertat, anhels de justícia social. La mataren la plutocràcia, la salvatge intransigència clerical, el caciquisme destructor, totes les forces tradicionals al servei de les quals estigué sempre immediatament l’instrument adequat, l’exèrcit. L’exèrcit que mai no ha estat un servidor de la pàtria, sinó d’una part d’ella, la més funesta, la més antipatriòtica (…)».
I, encara, assegura el borrianenc Marco: «(…) La República nasqué amb un defecte fonamental, la falta d’una revolució que imposés avenços audaços al vencedor, aclarirà l’atmosfera enrarida per vicis atàvics i desarmara per a molts anys al vençut. Passarem sense lluita de la monarquia a la República (…) Acollirem amb benvolença a homes que durant set anys de Dictadura havien comès el tremend i imperdonable delicte de sotmetre al poble, arravatant-li els seus drets (…)». Tots van caure, diu, en el ingenu error de considerar que el respecte a les creences i interessos de l’«enemic» atrauria una certa adhesió o almenys les simpaties pel nou règim. «(…) Les lleis que semblaven més atrevides i aixecaven entre aquelles forces fingides tempestes de protesta, tenien un fons essencialment conservador, que no canviava ni en l’esperit ni l’arrel (…)».
Marco mai no va justificar els excessos de les classes populars però si va criticar la «falta d’energia en l’acció, en l’aplicació de les lleis» i assegura que més d’un segle d’història confirma que «contra les forces reaccionàries per a res no valen la parsimònia ni la transigència».
Pedro Sánchez no és Largo Caballero encara que una bona colla de dirigents de la dreta que estan de psiquiàtric ho proclamen amb vehemència. El Gobierno tampoc no és ni de lluny el soviet d’Espanya que ha vingut per a acabar amb els problemes crònics d’un país endarrerit.
La qüestió és que ells continuen manant perquè la democràcia va nàixer morta com la II República sense una veritable lluita que depurés les responsabilitats dels capitostos del règim com si va passar a Portugal sense anar més lluny.
I ells han decidit que en Espanya com en Catalunya poden fer i desfer com han fet sempre emprant les tècniques amagats del més pur filibusterisme polític, la retòrica pàtria i el confusionisme mediàtic.
A Catalunya la passaren per les togues i a bona part dels seus dirigents els empresonaren després d’un judici entortolligat, d’una estratègia concebuda des del minut zero per a venjar-se. Prou que es va dir a Catalunya des de sectors no independentistes que les ingerències de la judicatura podrien tenir conseqüències imprevisibles en un futur. Però el PSOE en aquell moment no va fer cas i per fer-se perdonar per la dreta o bé per evitar una rebel·lió interna de bona part dels seus dirigents falangistes va consentir.
Acabava les seues memòries Marco que detestava el nacionalisme espanyol dient que calia proclamar lleis severes, agres, sempre respectant la vida però mai els interessos il·legítims. «Lleis dures, acció enèrgica i ràpida», afegia. «(…) Llibertat per a qui sàpiga respectar-la; intransigència implacable contra qui intente arravatar-li els drets al proïsme. Entre ells, els que imposen una justícia social, una revolució econòmica. Sols així podrà viure una República, sols així progressarà Espanya».
Sortosament no estem a la dècada dels 30 del segle XX encara que constantment ens arribe el seu alè i ells continuen sent els mateixos però la situació pot acabar embolicant-se endimoniadament. Potser a l’última la solució vindrà d’Europa quan aquesta reduisca Espanya a la categoria de Polònia o Hongria el que representa, entre d’altres, que no arriben els diners amb que ells engreixen la seua maquinària extractiva. O potser no perquè Europa també boqueja per culpa de la corrupció, la ineptitud i la incapacitat de constituir-se en un veritable Estat que garantisca els drets dels més desfavorits com dels pobles. I en això estem…
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 