‘Fusta de carrasca’, de Manel Alonso: nissaga d’amor i dolor

*Article de Francesc Viadel a La Veu dels Llibres publicat el 17 de desembre de 2022.

Hi ha una inquietant, potser inútil necessitat de transmetre la memòria dels nostres als fills. Ho fem en forma d’un relat que sovint és imprecís, guarnit de detalls del tot inversemblants, enriquit fins al paroxisme per les diferents versions que hem aplegat dels uns i dels altres. Un relat que tanmateix, amb totes les seus ombres i llums, atorga coherència al nostre present des del qual ens impulsem cap endavant per la pura inèrcia de l’existir.

Tot plegat, ens mirem en la història dels nostres ancestres perquè ells són també nosaltres, perquè necessitem interrogar-los sobre les nostres pròpies angoixes, aprendre de les seues, resoldre la nostra pròpia supervivència a partir del coneixement de les seues accions i de les conseqüències d’aquestes. De vegades, només aquest coneixement és el que ens salva de la fatiga quotidiana de viure, sobretot de la perspectiva incerta de continuar fent-ho encara per molt de temps. Ben mirat, hi ha res més trist, desolador que una nissaga a la qual habita l’oblit?

L’escriptor Manel Alonso (Puçol, 1962) volia que el seu fill gran, Arnau, tingués el relat precís, no sempre bellament melangiós, gens heroic –o potser sí–, dels avantpassats de la seua mare i és amb aquesta idea que es va posar a escriure Fusta de Carrasca (Bullent, 2022). Arnau, però, se’n va anar un estiu pesant i estrany per sempre més i el seu pare, adolorit i corprès, atònit, va haver de refer l’ànima de la història que ja tenia començada, dotar-la de tot un altre sentit.

Una història, val a dir, on a penes hi ha ficció, la d’una nissaga de migrants de classe treballadora procedents de l’esquerpa planúria manxega. Els avantpassats de Pilar, la mare d’Arnau, arriben durant la postguerra des d’Ossa de Montiel a Pouet, el nom amb què Alonso ha batejat Puçol sobre la geografia del qual ha edificat bona part del seu univers literari.

Els de Pilar han de bregar molt per a guanyar-se el pa, també, per a ser acceptats al si d’una altra societat amb una altra llengua, amb una altra cultura. Cada dia del món, any rere any, donen la batalla per prevaldre malgrat totes les dificultats.

Ossa de Montiel, escriu Alonso, «és un poble menut alçat sobre uns turons en un encreuament de camins a huitanta-cinc quilòmetres al nord-oest d’Albacete». És el poble, entre moltes altres coses, on també hi ha «el camí de la costa de San Pedro, que porta al pla on és l’ermita del sant i que abans passa per la cova de Montesinos, al fons de la qual (…) baixa el Quixot», on es va quedar profundament adormit. I no gaire lluny les ruïnes del castell de Rochafrida i, encara, les llacunes de Ruidera.

A Pouet, els nouvinguts de la ciutat manxega s’instal·len inicialment al barri dels Hostals, situat a l’oest del nucli urbà. És segons el relat: «Un barri, aleshores, ple d’horts i solars buits, de carrers de terra roja com els cudols dels turons pròxims de la Costera i el mont Picaio. Un barri ple de fills de l’emigració manxega, andalusa i extremenya».

Entre aquests dos escenaris, canviants a mesura que avança el temps, és on Alonso fa desfilar els seus personatges de carn i d’ossos que treballen, pateixen gana, emmalalteixen, estimen, odien i moren, tot i que en un moment d’amarga ironia afirme: «A casa no sabem morir-nos. Ens anem consumint fins que no ens resta una espurna de vida en el cos».

L’escriptura d’Alonso, «paranyer de silenci i etern candidat a home invisible» segons el va definir en una ocasió el crític Vicent Luna, és àgil, concisa, punyent, emocionant. Hi ha molt d’ofici. No en va, és un dels autors més prolífics, de producció tossuda diria, que ha donat el País Valencià durant les darreres dècades. Poeta, dietarista, novel·lista, ha estat premiat en nombroses ocasions. De la seua poesia cal destacar Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009). De les seues novel·les, Entre les urpes del gat (3i4, 2018). Cal recordar també el recull de contes Els somriures de la pena (Onada, 2011) i el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017) pel qual se li va atorgar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Amb Fusta de carrasca, el relat cru d’una nissaga que viu atrapada dins dels cercles de l’amor però també del dolor, Alonso ens hi ha concedit el privilegi de convertir-nos en tant que lectors en els hereus de la memòria de Pilar, de la de tots els desheretats i, alhora, en els hereus del seu immens i etern amor per Arnau.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s