La rifa de la caserna del Bruc

*Article de Francesc Viadel publicat el 12 de desembre de 2022 a La Veu del País Valencià.

El diari ARA ha publicat que l’altre dia uns setanta soldats de la Caserna del Bruc de Barcelona van rifar-se per whatsapp una prostituta per a passar millor el dia de la Puríssima, patrona del cos d’Infanteria. L’objectiu era recaptar diners per a una festa de la companyia que sembla que ha de ser sonada, no sabem si tant com la de fa uns anys de la caserna de Paracuellos del Jarama, on no van faltar els càntics feixistes i les salutacions a la romana.

L’escàndol ha estat majúscul en uns temps en què es combat com mai el masclisme més troglodita alhora que l’extrema dreta contraataca per perpetuar en la mentalitat col·lectiva els estereotips. Només cal recordar com l’homenot de Santiago Abascal, aficionat també a seguir la cabra de la Legió a toc de timbal, va qualificar en una ocasió les manifestacions del 8-M de «marxes de la mort» i va comparar la crítica contra el patriarcat amb «una caricaturització de la bellesa de les tradicions familiars».

L’Exèrcit de Terra de seguida ha posat una denúncia davant la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia per esclarir els fets del Bruc tot i que en alguns mitjans de comunicació fonts reservades ja han advertit que la rifa ni tan sols va arribar a produir-se. Tinc la impressió que aquestes primeres declaracions sense ‘amo’, fetes enmig del soroll polític, són només l’aperitiu del que vindrà. Potser, a l’última, els instructors judicials, alguns comandaments i els polítics mateixos acabaran per assegurar que tot ha estat un lamentable malentès, un cas aïllat, el malcap d’uns pocs que acabaran tenint el seu merescut. Així doncs, despús-demà ja ho haurem oblidat tot i l’any que ve durant la desfilada de la Hispanitat els fervents admiradors dels exèrcits espanyols aplaudiran amb les orelles els soldats i s’escarrassaran xiulant i insultant tots els dirigents polítics que, segons ells, personifiquen l’antiEspanya.

Des de que va morir Franco que no es cansen de repetir-nos que l’Exèrcit espanyol és modern i democràtic, tot i que fos durant més de quaranta anys la columna vertebral de la dictadura, l’hereu d’un colp d’estat victoriós contra una República legítima.

Ningú no se’n recorda ja que la sacrosanta Constitució fou redactada sota l’atenta mirada dels generals i cada vegada que un d’ells treu l’espasot, tothom fa veure que la cosa va de broma. Som l’única democràcia europea on l’exèrcit té unes atribucions i uns privilegis escandalosos. Poden dir i fer el que volen i no passa res o quasi res.

El 6 de gener del 2006 el Tinent General de l’Exèrcit de Terra, José Mena Aguado, a propòsit de l’Estatut de Catalunya que el Constitucional es va encarregar de desplomar, va pronunciar un discurs en Sevilla durant la celebració de la Pasqua Militar en què va recordar que en virtut de l’article 8 de la Carta Magna els seus soldats podien ocupar Catalunya per garantir la unitat d’Espanya. El llavors Ministre de Defensa, José Bono, un jacobí de tres parells d’ous, el va arrestar durant uns dies en el seu domicili i al final el Govern el va acabar per jubilar.

Fa dos anys desenes de militars jubilats van enviar una carta al seu cap, Felip VI, per protestar per la situació d’Espanya, «en mans d’un Govern social-comunista amb el suport de filoetarres i independentistes».

Per la mateixa època es va fer públic un xat d’exmilitars d’una promoció de l’Acadèmia de l’Aire en què el general Francisco Beca, un dels de la carta al rei, assegurava que tal com estaven les coses no en quedaria una altra que «començar a afusellar a 26 milions de fills de puta».

No fa la impressió que aquest exèrcit siga ni tan modèlic ni tan democràtic com ens vol fer creure la classe dirigent del país, la qual els hi deu el poder. Això ho saben gossets i gatets.

El 7 de juny de 1975 el plorat periodista Josep Maria Huertas va publicar en Tele/expres el reportatge Vida eròtica subterránea, on feia un acurat repàs dels meublés de Barcelona on es practicava el sexe en totes les seues versions possibles. Entre línies, Huertas va escriure que un bon nombre de meublés estaven regentats per vídues de militars que tenien més facilitats després de la guerra per a obtenir els permisos. El periodista va pagar el comentari passant per un tribunal i per la presó. Els que el van tractar més sempre van dir que aquella experiència el va marcar de per vida. Avui no l’haurien pogut tancar, certament, però segur que n’haurien pres nota com n’hauran pres de l’ARA i, sobretot, dels soldats que anònimament van denunciar al diari la vergonyant rifa.

Algunes coses no sembla que hagen canviat ni molt ni massa en aquesta Espanya on sembla impossible canviar les mentalitats d’uns estaments del poder que viuen els canvis com una amenaça permanent als seus privilegis. En veurem de més grosses encara perquè els vents bufen en la direcció de la involució política i de la desorientació democràtica en els sectors més avançats de la societat. Malentesos, casos aïllats, manaires exemplars… sí, clar, i tant.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s