Benvingut a la terra del llop

*Columna de Francesc Viadel publicada a Nació Digital el 3 de desembre de 2022 (Columna: El grafiti del brivall)

A l’estació de metro de Marina la publicitat d’una sala d’oci nocturn dona la benvinguda en anglès a la terra del llop. El cartell, d’un blau glaciar, s’endevina des de l’andana a l’altra part de les vies, il·lumina la paret bruta del túnel just on aquest s’endinsa cap a les profunditats de la ciutat. En un extrem de l’enorme pòster hi ha dibuixada la silueta d’un llop udolant amb el cap ben tibat cap al cel. D’un llop atrapat o protegit en el bell mig d’una circumferència lunar. En l’altre extrem s’hi veu la inconfusible cara del depredador mirant de front, enigmàtica.  

Altres vegades en aquesta mateixa paret hi ha cartells que conviden al passatger ociós a visitar una reserva africana impossible en un racó perdut del sud de França o que prometen l’experiència irresistible del sabor d’una pizza cuita a la llenya en un qualsevol restaurant d’una important cadena de fast food o, encara, cartells que quasi imploren la solidaritat dels aqueferats viatgers amb tots aquells que pateixen el jou de malalties terribles.

Avui, però, és el moment d’anunciar la terra del llop. La ciutat de colp i volta s’ha convertit en un immens i espès bosc on una llopada invisible cada dia la recorre a la cerca de saboroses preses de caça.

L’estació de Marina no queda massa lluny d’aquest exuberant país arbori del plaer que, en realitat, només uns pocs saben que és una carnisseria, una trituradora urbana de cossos joves i encara tendres, un escorxador. Marina es situa en una frontera invisible plena de paranys que a penes són perceptibles, observables, frontera entre la mar i l’infern que s’oculta en jardins i fàbriques ressuscitades.

A poca distància d’aquesta frontera s’aixeca l’Arc de Triomf des d’on es poden fer les primeres passes bosc endins. Un dissabte qualsevol de qualsevol època de l’any, a boqueta nit, al costat de l’Arc de maons rojos mateix, el titellaire que fa tocar el piano a una granota peces de Chopin entreté els més menuts. Mentre, al seu costat, l’home de les bombolles de sabó omple el cel de fràgils planetes que esclaten i desapareixen en el seu ascens erràtic cap a l’infinit. Un grup de xiques embotides en xandalls elàstics assagen passes de ball a ritme de disco-dance. Un altre executa jocs gimnàstics amb una disciplina quasi espartana sense perdre’s ni una sola indicació d’una atlètica monitora d’aspecte germànic.

A la porta de l’ascensor de l’aparcament públic del Passeig Lluís Companys, grafitejat fins al fàstic, s’arremolinen com una bandada d’estornells, sense barrejar-se però, els emos, els canis, els gòtics, els desafiants llatins, els entotsolats i desconfiats marroquins, els solitaris i bells africans… Allà mateix habiten totes les tribus urbanes conformades la majoria d’elles per joves de pocs anys. Adolescents amb els cabells tenyits de color blau, roig o porpra o com el plomatge d’aus exòtiques. D’altres que es maquillen com guerrers celtes amb símbols que criden a la mort, que es pinten de negre les ungles, les ratlles dels ulls. Joves vestits amb xandalls amples, pantalons de camuflatge militar, dessuadores de marca. Joves guarnits amb cadenes i arracades de fals argent i piercings de llautó que compren als basars xinesos. Joves amb els clatells rasurats i els caps coberts amb gorres de beisbol. Joves amb els malucs i les panxes llises tatuades amb papallones i dofins atzurs, amb un guepard, amb una calavera, amb el nom d’una mare, amb un cor travessat per un punyal, amb una gota de sang, amb una estrella de David, amb una rosa, amb una serp d’esmolats ullals, amb un cabró, amb un pregadeu assassí…

Les ampolles de sangria i les xibeques corren de mà en mà, els canuts d’haixis i d’herba obtinguda als clubs de cànnabis pels col·legues majors d’edat. Corren les pastilles de M, les pastilles de no es sap què, corren rius de cocaïna. Els distribuïdors passen la farina als tendres addictes que aconsegueixen els diners de les seues dosis trapitjeant amb marihuana. Els més atrevits, però, ja passen de coca i fumen jaco barat en paper de plata com van fer els nostres ancestres mentre no arriba la necessitat del ritual de les culleretes i les xeringues. Tot és terriblement divertit i barat en la terra del llop: dos euros, cinc, cinquanta… Els udols de la bèstia disparen la dopamina dins dels cervells tous de les preses i els fan oblidar tot d’una els temps foscos del confinament en què van créixer, les pors dels grans que sempre els hi semblen tan estúpids i espantadissos. 

Benvinguts a la terra del llop que s’estén més enllà d’Arc de Triomf, arriba fins a les escales de l’Auditori, continua en les penombres de la plaça de les Glòries, en els jardins de la Sagrada Família, en la Plaça dels Àngels on s’exhibeixen skaters i rapers de moda, segueix per les discoteques glamuroses de vora la mar on es pot trobar a més de pols carn fresca de no importa quin país ni quina raça… Benvinguts a Arco, Audi, Safa… Benvinguts a la terra del llop impossible de vigilar, de fendir, que té els seus límits darrers als pavellons de psiquiatria infantil i juvenil dels hospitals, en els centres privats de desintoxicació, en les consultes discretes dels discretíssims i atònits psicòlegs, en els contenidors de fem de la ciutat paradís, en la immensitat de l’oceà amarg de les ànimes rompudes, en el centre de la bogeria mateixa… welcom to the land of the wolf…  Passeu i divertiu-vos!

Potser demà a l’altra banda de l’andana del metro de l’estació de Marina el cartell anunciarà una cadena de rostidors de pollastre, unes aerolinies que per pocs diners et portaran a viure l’encanteri de Budapest o de Praga, noves ofertes d’una companyia de telèfons, una nova marca de bambes esportives amb bandes fluorescents, la clínica d’estètica que et traurà d’un tall de bisturí o d’una ganivetada tanta velledat i tristesa acumulada, una assegurança per a tota la mort.

Avui però anuncia la terra del llop famolenc que tot ho devora en aquest hivern sobtat de desesperança i d’ombres… welcom to the land of the wolf…  welcom

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en El grafiti del brivall/Nació Digital. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s