Mazón i els valencians vergonyants

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 10 d’octubre de 2022.

L’aspirant a president de la Generalitat, Carlos Mazón, acaba d’anunciar en Twitter que si arriba al poder retirarà totes les subvencions a “aquellas entidades que se averguenzan de que seamos Comunitat Valenciana”, és a dir, segons ell totes les que són catalanistes. L’amenaça té el mateix sentit que la d’un pinxo de taverna però, a més, és de molt difícil aplicació des d’un punt de vista jurídic, un desficaci més en la línia de remoure les cendres del conflicte que civil que la dreta va atiar al final del franquisme per .

Per a algú que no sap donar ni el ‘bon dia’ en valencià, catalanista, pot ser des d’una penya bouera que empre el valencià en les seues comunicacions públiques a una parròquia on el capellà oficie en la llengua del país. O la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) que va impulsar el seu mentor el convicte Eduardo Zaplana. Una entitat, per cert, que incorpora el dictamen del Consell Valencià de Cultura (CVC) de 1997 en què es reconeix la unitat de la llengua catalana.

Mazón amenaça des del seu castellanisme militant, nacionalisme espanyol, sense més objecte que el d’esgarrapar un centenars de vots entre l’extrema dreta a més de recordar als seus que ell encara es manté fidel a les essències blaveres del seu partit.

No cal escarrassar-se en explicacions saberudes de caràcter filològic que a Mazón li importen una merda parlant malament i apresa. El mateix Mazón que vol encapçalar una croada en la defensa de les senyes d’identitat contra la suposada catalanització del país per part del Consell ja hem dit que no sap dir res en valencià encara que assegura que l’entén, com el gos d’Ovidi Montllor.

A aquestes alçades de la pel·lícula, després d’anys i panys de violència anticatalanista, de manipulacions grolleres i cinisme polític els valencianistes ja deurien d’haver plantejat obertament una estratègia per a desarmar les campanyes idiotes d’aquest personal instal·lat en el supremacisme lingüístic.

No estaria de més que els partits valencians demanaren que s’exigís per la via de l’Estatut que els candidats a la presidència de la Generalitat foren capaços d’acreditar el seu coneixement i domini del valencià i s’haurien acabat ràpid les favades.

I els partits procurar presentar candidats que hagen treballat alguna vegada en la vida i no, com en el cas de Mazón, personal que no ha fet brot.  Fet i fet, el dirigent del PP ha anat de càrrec en càrrec des de 1999 que es diu prompte.

Dit això, al senyor Mazón se li hauria de dir clar i alt que els únics valencians dels que hem d’avergonyir-nos són dels que han robat, dels que han deixat el País Valencià més net que un patena. La majoria d’ells alts càrrecs i dirigents del seu partit, des de Zaplana, passant per Rita Barberà, Rus i tutti quanti.

El PP de Mazón atresora fins a 17 casos de corrupció: Erial, Terra Mítica, Gürtel, vestits, Fitur, Cas finançament PP, Cas visita del papa, Cas Formula 1, Emarsa, Imelsa, Cas Foc, Cas Pitufeo, Nóos, Cas Carlos Fabra,  Cas Cooperació i Cas IVAM.

Amb aquest historial que ni la màfia de Chicago, Mazón, vol convertir en vergonyants Escola Valenciana, El Tempir, Acció Cultural del País Valencià, sindicats, grups de teatre, associacions d’escriptors, la ràdio i la televisió públiques, editorials, milers de valencians que treballen i lluiten per a mantenir i dignificar una llengua que ell ni parla ni tampoc respecta.

Mazón no ha entès encara, o per pur sectarisme no ha volgut, que els que de veritat s’estimen el país, la seua llengua, els que ell considera catalanistes, negres o jueus, no es rendiran per les seues amenaces ni pel fet que en un moment donat a una entitat qualsevol se li puguen retirar els diners d’una subvenció. De fet, és el seu partit va estar fent durant quasi vint anys. El resultat ha estat que mai com ara hem tingut un front cultural i lingüístic tan robust.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s