*Article de Francesc Viadel publicat el 14 de novembre de 2022.
El maldestre exdirigent del PP, Pablo Casado, haurà de comparèixer davant d’un jutge com a investigat per un delicte d’injúries a causa d’unes declaracions seues fetes el desembre del 2021 en què assegurava que als xiquets catalans no se’ls deixava anar al bany si no ho demanaven en català o se’ls carregava les motxilles amb pedres si a l’hora de l’esplai parlaven en castellà. Casado sabia que mentia atès que va arribar a assegurar poc després que havia basat el seu relat en una notícia de 1997 -falsa d’altra banda- sobre els xiquets d’un campament de la població basca de Zenauri on segons alguns pares els seus fills eren obligats a carregar amb pedres si no parlaven en èuscar. La Generalitat de Catalunya va decidir dur-lo davant de la justícia.
El llavors líder del PP es va escalfar el morro a compte de la polèmica decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la qual obligava el centre Turó del Drac de Canet de Mar a donar el 25% de les classes en castellà a partir de P5 després de la denúncia interposada per una família. Val a dir que des del 2005 només vuitanta famílies de tot Catalunya han demanat una mesura com aquesta i la justícia sempre els ha donat la raó. L’oposició a la immersió, doncs, és tan anecdòtica com ho és de dubtosa la seua aplicació en una societat on el català, acaçat per l’Estat i el nacionalisme espanyol, en contacte amb una llengua forta com el castellà, recula a marxes forçades.
Com siga, la dreta política i els seus mitjans de comunicació van convertir la mobilització de les entitats en defensa del català a l’escola en un autèntic relat de terror. Casado mateix va comparar la immersió lingüística en apartheid de l’«español». També ho ha fet recentment Núñez Feijóo. D’altres líders del seu partit, com la vicesecretària d’organització Ana Beltrán, van anar més lluny i van tornar a recórrer al tan habitual i pervers símil de Catalunya amb l’Alemanya nazi.
No descobrisc res a casa nostra si dic que l’assetjament contra el català a l’escola a partir de comparacions aterridores ve de lluny. Només per posar un exemple, l’exdirigent del PP i fundador de Vox, Aleix Vidal-Quadras, en el seu llibre Amarás a tu tribu (1998) ja va descriure l’escola catalana com «un gigantesco campo de reeducación, con sus celadores, guardianes, comisarios lingüísticos y hasta torturadores, porque no parece que negarle a un párvulo castellano-hablante un vaso de agua cuando tiene sed hasta que se lo pida en catalán sea un método pedagógico aconsejable (…)». On diu catalana poseu si voleu balear, valenciana, basca, gallega amb tots els matisos que es vulguen.
Les descripcions dels horrorosos camps de concentració escolars on es torturen els xiquets que no volen parlar en català, sempre van de la mà de les proclames constitucionalistes: a la llibertat, al bilingüisme, contra l’adoctrinament i per la pacífica coexistència de l’«español» i la llengua del país. O de la coexistència de l’«español» i el gallec o el basc encara que, a l’última, d’allò que es tracta és de tornar de nou al model franquista d’anorreament de les altres llengües nacionals percebudes malaltissament com una distorsió per a la unitat de la pàtria o com a residus folklòrics arnats i fastigosos que cal fer fora de la vida pública.
El cinisme i la neurosi d’aquest personal no té límits. Qualsevol catalanoparlant de Manresa, Inca o Benisoda que haja passat per les aules del franquisme sap que els únics càstigs i befes a l’escola els han patit els que no parlaven en castellà la immensa majoria de les vegades en contextos informals dins dels mateixos centres educatius.
Tot plegat, el desplegament precari per part de l’Estat durant el segle XIX d’un sistema educatiu va comportar també la imposició de l’«español» alhora que molts mestres es mostraven també partidaris de l’ensenyament en les diferents llengües no castellanes en el context d’una població escolar que molt sovint no tan sols era analfabeta funcional sinó que ho era també monolingüe. Tanmateix, per al nacionalisme espanyol sempre han pesat més les seues obsessions uniformadores, les seues fòbies, que la realitat complexa d’uns territoris que s’han entestat durant segles a assimilar la resta de nacions culturalment, políticament i lingüísticament sense cap mena de contemplacions seguint el rastre del jacobinisme francès més radical.
«Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado en la lengua de España», recorda la periodista Lídia Penelo en una peça sobre la prohibició de les altres llengües nacionals que bramava Manuel Fraga el 1967.
Per a Casado i els incendiaris habituals del nacionalisme espanyol, però, tot s’hi val si el resultat final és l’arraconament, l’afebliment, l’expulsió de la vida pública -especialment de l’escola- d’unes llengües que avorreixen, menyspreen.
No sé què dictaminarà el jutge sobre les vergonyoses declaracions de Casado, però no cal tampoc que ens fem gaires il·lusions. Al capdavall, són els jutges els que amb les seues sentències i amb arguments gairebé calcats als del nacionalisme espanyol els que han trencat el model d’immersió lingüística a Catalunya amb la imposició arbitrària d’un 25% de classes en castellà a les escoles. Potser li fotrà un calbot al somera dels màsters de pega i avant perquè no siga dit.
Tampoc no podem desesperar. Cal denunciar sempre que puguem aquests farsants encara que no tinguem gaires esperances d’obtenir justícia. Però sobretot cal continuar practicant la nostra tossuda lleialtat lingüística, treballar incansablement perquè la nostra siga una llengua de prestigi, atractiva per al jovent, capaç d’enfortir-se al voltant d’un mercat amb unes possibilitats enormes, a penes explorades. Els seus imaginaris camps de concentració són el combustible de la nostra obstinació per prevaldre.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 