Mireia Mollà, Laura Borràs… i la fi del món

*Article de Francesc Viadel publicat el 31 d’octubre de 2022 a La Veu del País Valencià.

Els fets assenyalen que el poder i la humilitat casen molt malament. El poder és com un verí i hi ha qui aquest verí el porta en la massa de la sang. I la humilitat és una virtut que normalment aparta del poder a qui la professa. Sovint ensopegareu amb el dirigent polític, l’empresari, l’encarregat de supermercat o el retor de parròquia que exerceix la seua quota de manaire sense cap empatia, sense ni un bri de bondat. Tot plegat, el poder, va escriure Joan Fuster que en fugia fent «fu» com el gat, segrega una concepció patrimonial: el que mana és l’amo.

Per desgràcia la política en va plena d’amos i no hi ha correctiu ni moral ni mediàtic que ho arregle. Ben al contrari, els polítics es permeten bonegar els periodistes que escriuen titulars que no els agraden o prevaricar pel bé públic o recórrer a complexos raonaments per justificar decisions del tot arbitràries, capricioses.

Tot això ho hem vist els darrers dies en exemples molt il·lustratius que han enfangat l’enrarit ambient institucional que per raons diferents es respira tant a Catalunya com al País Valencià.

A Catalunya la protagonista ha estat una Laura Borràs que amb la seua obstinació ha arrossegat Junts a l’abisme i que, a més, ha mostrat a través de la seua mà dreta, el diputat Francesc Dalmases, fins a quin punt un dirigent pot arribar a creure’s que és el melic del món.

Per qui no conega el cas, Dalmases es va veure implicat temps enrere en un tèrbol afer d’amenaces a una periodista d’un programa de TV3 perquè no li havien agradat les preguntes que aquesta havia fet a la seua representada. El cas és que davant de l’escàndol i en un clima de divisió interna feroç, Junts va encarregar un informe a l’advocada Magda Oranich en què s’han confirmat els fets denunciats. Com a reacció a l’informe un acoliquet de Borràs, Rai López Calvet, es va inventar un compte de Twitter a nom d’una falsa periodista, Joana Masdeu, amb la intenció de desprestigiar Oranich. L’advocada, insultada pels lauristes, titllada de quintacolumnista de l’Estat i no sé de quantes coses més fa res que ha confessat que no li agafa el telèfon a Borràs per no haver d’aguantar-li els crits.

El ridícul de la colla pessigolla ha estat majúscul. Fins ací l’anècdota, però. Allò de veritat rellevant és que Borràs, que serà jutjada d’ací a poc per un suposat cas de corrupció, ha destrossat el seu partit, ha fet trontollar l’estabilitat del Govern i ha destarotat l’independentisme.

L’altre cas l’ha protagonitzat Mireia Mollà, de la família política Mollà, fins despús-ahir un poderós lobby dins de Compromís a compte del pes electoral de Mónica Oltra. Cessada com a consellera segons els dirigents de Compromís per deslleialtat política, se n’ha anat de la pitjor manera. Fet i fet, se l’ha acusat de negociar el pressupost de la seua Conselleria amb els socialistes i d’esquena al seu partit. Mollà va ser també molt qüestionada pels seus per amagar-se aquest estiu mentre mig país cremava.

Com siga, en comptes d’anar-se’n discretament ho ha fet estarrufada i amb unes afirmacions a ulls veients extemporànies com ara que «no era un bon moment» perquè la feren fora o com que el seu escapçament tensa Compromís i posa en perill la possibilitat de la reedició d’un futur pacte entre socialistes i valencianistes.

ells o la fi del món. El miratge és terrible i sol engolir-se a qui el pateix. Li passava a Nixon que manava una superpotència i al Sha de Pèrsia i al Tzar Nicolau II i li pot passar també a un alcalde pedani, al regidor d’ajuntament de mil habitants o a un diputat qualsevol amb un currículum de calbot de no importa per a quina confraria treballe.

El 1992 qui havia estat psicoterapeuta del Parlament italià, Piero Rocchini, va escriure La neurosi del poder. Una entrevista en què descrivia la classe política italiana com a moralment molt deteriorada d’acord amb el context social del país, li va costar la pell.

Classe, afirmava Rocchini, conformada majoritàriament per unes persones amb un gran desig d’autoafirmació però amb importants problemes per a assumir responsabilitats, la majoria d’ells afectats per la síndrome de la neurosi narcisista, això és, per una incapacitat de veure la realitat sense el filtre dels seus interessos o ambicions personals.

No m’he pogut estar d’estalviar-me la referència i no és la primera vegada que en tire mà. Evidentment, els de Borràs i Mollà no són els únics casos que podríem ressenyar però sí que són prou pròxims com per adonar-nos de la magnitud de la tragèdia, que no és cap altra que un deteriorament del clima polític en el pitjor moment de tots.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s