*Article de Francesc Viadel publicat el 17 d’octubre de 2022 a La Veu del País Valencià.
Tornar a Nàpols. Sí, d’acord, quan? En quina hora sabré quin serà el moment més apropiat? A mitjans del proper febrer farà tres anys que hi vaig estar amb l’Amadeu. La ciutat sota un cel de plom s’ofegava dins d’un baf pesant d’humitat. Era la segona vegada que la trepitjava i mentre la penetrava a bord d’un taxi voretant les tanques del seu immens port em va semblar igual d’hostil i bruta com en la primera ocasió en què vaig visitar-la en feia ja deu, potser onze anys. Tan escrostonada, tan hostil tal volta com la vida que penses que t’ha tocat. Una vida sense a penes treves. Una vida, de vegades, semblant a la de qui lliura una llarga guerra sense cap sentit, sense possibilitat d’escapolir-se’n. I ben mirat, totes les vides no són més o menys iguals? Potser.
Al cap d’unes poques hores abocat a la terrassa d’un amplíssim i elegant apartament entre Chiaia i el Vomero amb vistes al golf, al Vesubi, em va semblar la ciutat més bella que mai no havia vist malgrat aquell cel tan gris com un núvol de cassalla dins d’un got d’aigua, a pesar d’aquella xafogor que em feia suar a raig com un porc. Com siga, em vaig sentir bé, content per primera vegada en molt de temps. L’apartament pertanyia a S. i G. professors cultíssims d’universitat a punt de la jubilació, vells coneguts i col·legues del meu amic. Ella filòsofa i ell politòleg. Conversa, vi i menjar immillorables. Licor de carxofa, de llimona i de nous per a les postres.
Ben dinats, agafàrem el metro fins a l’estació de Montesanto i baixant per les animadíssimes Via Portamedina i Pignaseca arribàrem a la de Toledo i ens deixàrem engolir per la ciutat.
A la nit, en la modesta habitació de la pensió d’un passatge ocult a tocar de Mezzocanone em vaig adonar que ja feia molts anys que caminava perillosament sobre una finíssima placa de gel que sota els meus peus s’anava esquerdant lentament, sense aturador. Sabia que quan l’escletxa fos prou gran la terra, inevitablement, em xuclaria cap al centre de l’oblit. Del cert que si aquells pocs dies estava allà i no pas on havia cregut durant anys que era la meua casa és perquè hi havia algun motiu que encara ara no he sabut. M’ho intentaven dir -tot i que no comprenia res- els grafittis de tots els murs de la ciutat. M’ho xiuxiuejava un Verdi amb ulleres de submarinista, una Parténope mig nua, grossa com una tudesca mentre m’ensenyava el seu cul, un Sant Gennaro vagament efeminat pintat en tons de roig sang sobre la persiana d’un quiosc… Fins i tot a la façana de l’església del Giesú Nouvo, en la plaça del mateix nom, vaig poder llegir: «la vita é troppo strana». M’hauria agradat també gargotejar en un qualsevol mur, potser a la vora d’un munt de mobles desllavassats i bosses de fem, un dibuix, una frase ben obscena amb l’únic objecte de palesar el meu malestar, de deixar clar la meua rotunda negativa a fracassar, el meu dret a un minúscul bocí d’alegria després d’haver passat per tantes coses, de tants sacrificis inútils i tantes renúncies, de tantes dissimulacions, de tanta generositat balafiada en qui no devia, de tantes jugades ingènues. No ho vaig fer. Me’n vaig estar.
Tanmateix, vingueren més dies feliços a Nàpols. De fet, tots ho foren. Com ara aquell matí contemplant el Caravaggio del Pio Monte Della Misericordia al 253 de la Via Tibunali o la visita al fascinant Cristo Velato de Giuseppe Sanmartino que domina l’escena de la misteriosa capella de Sansevero en la Via Francesco de Sanctis. O la vesprada al túmul de Virgili en el parc de Piedigrotta o la contagiosa alegria ceràmica del pati enjardinat de Santa Chiara… Pompeia, Herculà… I, sobretot, les passejades inacabables per places i avingudes, vora mar, el tast d’aquells gloriosos vins napolitans, els aparadors plens de peces de roba interior femenina passada de moda, els mercats, tanta bellesa arruïnada, les llargues, reconfortants, esclaridores, guaridores converses amb l’estimat Amadeu.
A les poques setmanes de tornar a Barcelona el bitxo es va menjar el món per un garró. Només uns dies abans del confinament vaig passar encara un parell de dies al poble. Un dia vam dinar amb uns amics al Forn de Carrascosa. Des del llogaret, la muntanya d’Alzira semblava un gegantesc safir que emergia en l’horitzó banyat pel sol tebi de la mitja vesprada.
Després van arribar els dies de por, fàstic, ràbia, tristor en què es va obrir l’immens clivell en el gel de la meua vida. Dies d’ànima fendida en un àtic interior amb vistes als contraforts de Collserola. Arribaren les llargues vesprades de cogitacions inútils mentre el tic-tac del rellotge de paret del veí, el soroll del motor del frigorífic, m’anaven perforant el cervell. Alguns dies m’escapava fins al Laberint d’Horta tot cercant les ombres d’un amor impossible, d’una joventut perduda. Dies de solitud mal digerida, de desconcert. Dies un darrere de l’altre. I un capvespre Sant Joan, i un altre dia pont i un dissabte dia de mercat a Horta i una vesprada de diumenge deambulant amunt i avall pel Passeig Maragall. Dies que se’n van anar per sempre més.
Tornar a Nàpols, cert, però quan? Parle amb Iban que hi viu i que, a més, treballa a la universitat just davant d’aquella pensió en l’habitació de la qual em vaig deixar bona part dels meus somnis per endur-me els desenganys. Li pregunte sempre el mateix: quina és la millor època de l’any per esquivar les inclemències de l’oratge, com està ara mateix la ciutat… I ell sempre, molt amablement, pacientment, em respon les mateixes coses.
Sovint sobre un calendari guixe els dies possibles del meu retorn a Nàpols, però després potser canvie d’idea i cerque dates per a Praga o París o per a Budapest o, simplement, desistisc i valore l’opció de quedar-me a casa, atrinxerat, en silenci. I, en això, de colp torne a fantasiejar amb Nàpols i em veig a mi mateix assegut en una terrassa de la Piazza de Sant Domenico Maggiore o perdent el temps als graons de les escales de la Basílica de San Paolo Maggiore o una nit sopant al Sorbillo o bevent un bon vi en un qualsevol local de la Piazza Bellini. I tinc un rampell i em dic que si xafe de bell nou Nàpols mai més ja no tornaré ací ni encara que em cride la mort.
Tres anys farà aviat que vaig estar. Tres llargs, inacabables, estranys anys en què han passat moltes coses. Ja és hora de tornar. Quan, però?
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 