“Els que manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils a Catalunya” de Miquel Macià i Pep Martí

*Article de Francesc Viadel per a La Veu dels llibres publicat l’1 d’octubre de 2022.

Entre molts valencianistes perdura la creença segons la qual l’aparent hegemonia del nacionalisme a Catalunya ha estat gràcies a l’existència d’una burgesia del tot entregada al país. Aquesta visió es reforça encara més quan, sovint només a partir d’impressions, és compara el paper que ha jugat aquesta mateixa classe social al País Valencià i que no ha estat cap altre –i ací no s’equivoca ningú– que el d’articular el sucursalisme polític a què deuen en part –cada vegada menys– la seua pròpia existència.

El mateix anticatalanisme –el de Casp, Adlert però també el de Salvador de Madariaga– ha magnificat el paper d’aquesta burgesia catalana situant-la en el centre d’una paranoica operació imperialista d’absorció del país amb la complicitat fins i tot de Montserrat i del sursum corda.

El valencianisme oblida, però, que aquella burgesia va coexistir des del minut zero amb unes classes populars catalanistes i d’esquerres de la mà de les quals, posem per cas, van arribar al poder dos presidents ben significatius en l’imaginari català com són Macià i Companys. Que sense aquestes classes populars Catalunya mai no hauria pogut avançar com ho ha fet durant els darrers anys cap a la seua autodeterminació mentre la burgesia se’n duia les seues empreses i els seus bancs fora del país, s’esmerçava en aparèixer públicament lleial a la Corona i a la unitat d’Espanya. Òbviament, hi van haver les excepcions.

És un debat que pot resultar tan relliscós com apassionant per la complexitat i pels matisos. Anem a pams. Certament, Catalunya ha comptat amb una important burgesia financera, comercial i industrial que des de finals del segle XIX i moguda pels seus propis interessos va fer del regionalisme una eina política amb voluntat d’influir a Madrid.

Com siga, aquesta burgesia catalana no és, tal i com es somia en determinats cercles valencianistes, ni tan catalanista ni tan progressista. Potser, la inexistència al País Valencià de radiografies de la pròpia burgesia –llevat de la caricatura puntual que n’haja pogut fer Las Provincias amb la publicació de les seues notes de societat– haja nodrit el mite. Algú, per cert, se n’hauria d’ocupar.

A Catalunya, però, la burgesia sí ha suscitat l’interès de periodistes i erudits que, de tant en tant, publiquen assajos, ambicioses panoràmiques que poden resultar molt esclaridores, desmitificadores.

Un d’aquests llibres l’han escrit els periodistes Miquel Macià i Pep Martí. El primer va ser fundador i editor del grup Nació Digital, director del diari del mateix nom fins fa molt poc, periodista amb una dilatadíssima i reconeguda trajectòria. El segon, historiador i redactor de Nació Digital (ND), és un dels periodistes que millor coneix els entrellats de la societat catalana i és autor, a més, de diverses biografies com ara la de Maura o la de Tarradellas. Les seues magnífiques entrevistes, publicades a ND, a personatges rellevants de la política sobre la crisi catalana van aparèixer aplegades en el volum, Catalunya, cap on vas? (Saldonar, 2018).

Els que manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils a Catalunya. (Saldonar, 2022) és una rigorosa i exhaustiva anàlisi de la burgesia catalana. En el pròleg al llibre, El mirall trencat dels mandarins catalans, el periodista i director de ND, Ferran Casas, descriu una elit afectada pels canvis: la crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara, diu, «ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català». Entre els canvis importants, Casas s’hi refereix, també, a «les incomoditats i tensions generades» pel Procés en un «àmbit on domina el conservadorisme».

«Els que manen», explica, «ens ofereix el panorama d’una burgesia, d’unes grans famílies, on hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat en els darrers anys al nostre país. Molts no han entès el Procés. La impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o l’anhel d’una societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de la desigualtat.» El periodista adverteix que «n’hi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat encara més». Una classe que tampoc ha escapat a la polarització i que en conseqüència «ha respost als intents d’impugnar les estructures que els han permès acumular beneficis, prestigi i influència amb un cert replegament i buscant protecció a Madrid».

Una classe, també, com molt bé descriuen Macià i Martí no aliena als escàndols financers, els embolics d’alcova, les contradiccions polítiques i morals, els èxits i els fracassos rotunds, les aliances perilloses.

El llibre s’estructura en sis grans blocs: «Els cognoms que sempre hi són»; «La seducció dels negocis»; «El triomf dels mitjans i la cultura»; «Els que aixequen la persiana»; «Begudes, jocs i hotels» i «El contrapoder de Barcelona». Cada bloc agrupa la història d’unes quantes nissagues. Només per conèixer la història d’unes poques com ara la dels Güell, la dels Fainé de La Caixa o Oliu del Banc de Sabadell, les de l’advocat Cuatrecasas, el comte de Godó de La Vanguardia, la de Roures i Tatxo Benet, la del publicista Bassat, la dels Carulla, dels Tous o la dels Terradellas de les famoses pizzes tan vinculades a la molt valenciana Mercadona, ja paga la pena d’endinsar-se en la lectura d’aquest llibre.

Un volum de capçalera per a tenir a mà i saber de primeres la naturalesa del poder a Catalunya, amb qui se les juguen les classes populars o els projectes d’emancipació nacional. Un poder, per cert, cada vegada més copat pels inversionistes estrangers amb seu a Moscou, Nova York, Londres o Hong Kong.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s