Una Europa jacobina per civilitzar

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 9 d’octubre de 2022 (de la sèrie d’aforismes de Joan Fuster comentats)

Imatge dels líders de l’extrema dreta europea reunits per VOX a Madrid el gener de 2022. /Foto/TWITTER

El xarlatà de Santiago Abascal va felicitar l’altre dia als italians per haver triat la feixista Giorgia Meloni que del ben segur acabarà d’estimbar-los de cap al desastre. Segons Abascal, la pròxima majordona del Palau Chigi, “ha mostrat el camí per a una Europa orgullosa, lliure i de nacions sobiranes, capaces de col·laborar per la seguretat i la prosperitat de tots”. 

Des de França, un altra xarlatana, Le Pen, ha asseverat que els italians han decidit “reprendre les regnes del seu destí a l’escollir un govern patriota i sobiranista”. I, encara, ha felicitat la guanyadora i al clown de Salvini per “haver resistit a les amenaces d’una Unió Europea antidemocràtica i arrogant” atesa la victòria electoral obtinguda. Le Pen, entusiasmada, s’ha congratulat també de que Itàlia s’afegisca a la deriva feixistitzant i nacionalista d’Hongria, Polònia i Suècia.

L’ultra hongarès Orbán, el gran referent de Meloni junt al desequilibrat de Trump, també l’ha felicitat tot i que de manera molt més discreta. Tanta timidesa haurà estat igual per precaució ja que el passat més de setembre l’Eurocambra va titllar Hongria de “règim híbrid d’autocràcia electoral”. És adir, Hongria té una democràcia de pega on es vota però on el govern es passa per l’engonal les normes elementals d’un Estat democràtic amb tot el que això implica. El cas és que, a més, la Unió Europea, ha amenaçat de suspendre el 70% de les ajudes que li dona al país per a transport, energia i desenvolupament les quals equivalen a uns 8.000 milions d’euros.

Fins i tot el PP, en la línia retòrica pròpia de la “derechita cobarde” enunciada pel líder de VOX, ha mostrat la seua alegria tot i que cagant per mig cul a través d’off the records fets per la direcció a mitjans afins com que a Itàlia “no ha guanyat l’extrema dreta, sinó que ha perdut el socialisme”.

Tot plegat, la situació de la Unió Europea amb una Alemanya molt afeblida, sense Anglaterra, amb la crisi econòmica agreujada per la invasió d’Ucraïna per les tropes del sàtrapa de Putin és més delicada que mai.

La ironia és que els líders de l’extrema dreta normalitzada d’Europa mai no diuen de trencar la Unió només exigeixen que aquesta no interferisca en les seues polítiques antisocials, homòfobes, reaccionàries sempre en nom d’una sobirania que volen exercir al marge o, en el límit, d’allò que en el segle XXI tothom entén per drets civils.    

Fet i fet, a Abascal, Meloni i companyia l’única cosa que els interessa d’Europa són els xavos, cobrar i no donar explicacions. O en darrer terme, com podria ser el cas de l’extrema dreta dels països rics, no haver de pagar i deixar que els socis menys pobres continuen fent de puticlub, ressort d’estiu i proveïdors de mà d’obra barata.

L’Europa dels anys 60 que va conèixer Fuster era una Europa d’Estats centralistes poc sensibles a les reivindicacions de les nacionalitats perifèriques. Anglaterra reprimia amb duresa l’independentisme irlandès aixecat en armes, Itàlia enviava les seues industries més contaminants a una Sardenya miserable i el mateix passava amb els bretons condemnats a suportar les centrals nuclears dissenyades des de Paris. A Espanya directament governava el darrer dictador feixista del continent amb el suport dels Estats Units i l’aquiescència dels molt democràtics europeus.

Aquestes no eren ni de bon tros les úniques nacionalitats afligides per les polítiques colonialistes practicades pels Estats però a ningú, llevat d’alguns intel·lectuals com Touraine, semblava importar-li ni massa ni poc el patiment de les perifèries nacionals.

A hores d’ara l’ascens de l’extrema dreta aguditza el vell problema dels nacionalismes d’Estat i n’afegeix un de nou: la fi del que queda de l’Estat del benestar, la fi de les democràcies liberals. Tot això en un context de guerra, divisió, moviments migratoris, crisi econòmica, desigualtats socials, corrupció sistèmica dels partits i de les administracions. Per acabar-ho d’adobar la impressió és que sense socialdemòcrates de veritat ni partits d’esquerra seriosos, l’extrema dreta no té depredador. Rússia és el problema que faltava per al xavo. No és poca cosa.

Una vegada més l’aforisme de Fuster resulta tan vigent com oportú: “El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar”.

I si només fora civilitzar-los per jacobins encara… Ben mirat, com es pot educar el feixisme? Com aconseguir que les esquerres hostatges del capitalisme reaprenguen a llegir els signes del temps, reconecten des de les seues torres d’ivori amb el patiment de les classes populars?

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s