*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 3 d’octubre de 2022.
Un dels personatges més intrigants de la mítica pel·lícula Casablanca (1942) és el lloro blau del Signori Ferrari que dona nom al seu local, el Blue Parrot Cafè. El boterut Ferrari és el rei del mercat negre a la Casablanca de Vichy, la dels desesperats, la dels vençuts que ho donarien tot per fugir a Amèrica lluny dels camps d’extermini nazis i Ferrari és també i, sobretot, un cínic de tres parells de collons que s’enriqueix amb la desgràcia de tota aquesta pobra gent.
En un film on el llenguatge juga un paper fonamental gràcies a l’habilitat dels diferents guionistes que hi van intervenir, el lloro blau és l’únic personatge que no parla però que amb la seua fugaç presència, i d’acord amb el crític Roger Ebert, fa de Casablanca una peça redona on hi compta fins el darrer detall. Tanmateix, l’au simplement forma part del decorat, ni tan sols té una funció simbòlica en un relat farcit de metàfores.
La diputada d’extrema dreta Ana Vega em recorda per molts motius, alguns d’inconfessables, el lloro de Ferrari. En la pel·lícula de terror que ha muntat Vox a compte d’una situació socioeconòmica dramàtica, ella és el lloro de l’extrema dreta en el seu inútil paper de lloro. La gran diferència és que no és una psitàcida muda com la de Ferrari sinó que, en aquest cas, i per desgràcia, parla pels descosits.
Fet i fotut, diu bestieses una darrera de l’altra amb el to i la vehemència d’un fanàtic inquisidor disposat a erradicar un present suposadament herètic per a imposar una idea d’Espanya, del món, que ens retrotreu a la caverna, ja no del feixisme que devotament professa la diputada i els seus, sinó a la dels psiquiàtrics del segle XIX.
Vega culpa a una suposada conxorxa de comunistes i socialistes de ser els causants de la misèria mundial, titlla de «suerte de banda organitzada» al Consell, qualifica de violadors pràcticament a tots els migrants i parla dels valencians com si fórem una mena d’esclaus sense consciència d’un règim amb una televisió pública que diu que vol tancar. Televisió, per cert, que és l’única que per un excés de zel professional té a bé entrevistar-la. I una bona merda li posava un micròfon i una càmera davant a aquesta cínica!
Doncs bé, Vega s’aixeca de la seua ala de lloro un salari de 88.509,07 euros més 2.176 en dietes barata fer la brama de l’ase en la trona de les Corts, barata intentar incendiar una societat ja de per si prou castigada.
El millor de tot és que cobra aquesta fortuna avalada per un currículum més esquifit que la raspa d’una sardina. Tan esquifit que segons l’ABC –Ave Maria Purísima– va haver de falsificar-lo quan va entrar de diputada. El cas és que aquesta salvadora de la pàtria va afirmar que havia estat agent d’inspecció tributària en SUMA, un organisme depenent de la Diputació d’Alacant al qual s’accedeix per oposició, encara que realment només va ser becària entre setembre i desembre del 2015. No se li coneix cap més feina.
Per si fora poc encara, i sempre segons l’ABC -sin pecado concebida- va accedir a la direcció de VOX després d’un procés ple d’irregularitats. A més, l’empresari José Maria Mazón, parella de l’exportaveu de la formació ultra a Elx, Amparo Cerdà, va admetre que havia pagat el viatge de noces per les amèriques de la diputada i del seu marit Mario Ortolà, portaveu de Vox a Alacant. Un regal de noces investigat per la Fiscalia Anticorrupció.
L’altre dia vaig tenir el mal cap de perdre el temps una estona escoltant la seua intervenció en el debat de política general de les Corts Valencianes. Vega es va arrancar en una entusiasmada salutació a la italiana Meloni a la qual va descriure gairebé com una heroïna. És la mateixa Meloni que va militar en les joventuts del Moviment Social Italià d’inspiració musoliniana. Molts dirigents d’aquestes joventuts feixistes van veure’s implicats en atemptats terroristes amb moltes víctimes mortals. El pare de Meloni, per cert, fou condemnat als anys 90 a Mallorca a nou anys de presó després de ser detingut al port de Maó amb 1.500 quilograms de haixix.
Meloni admira Musolini, un dictador corrupte i criminal de guerra que va perseguir i assassinar milers de compatriotes seus, que va emprar armes químiques en la seua guerra colonial a Etiòpia contravenint la convenció de Ginebra. Que va dictar lleis contra els jueus per defensar una suposada “raça italiana” alhora que Auschwitz funcionava a tota paleta. Vega no deu desconèixer tots aquests detalls, cosa que fa que els seus elogis, el seu discurs, resulte mols més repugnant.
Aquest és el model de Vega i de la seua companyia de xerraires incontinents, nacionalistes fanàtics, cínics i incendiaris, molts dels quals viuen amb sous de luxe que paguem tots els desgraciats de contribuents. Personatges assalariats amb els impostos recaptats a les classes populars com Vega o Abascal mateix amb menys formació i experiència laboral que el lloro del corrupte Ferrari.
És la gran paradoxa de la democràcia. Haver de suportar, sous inclosos, els seus enemics més pregons. Només les democràcies fortes amb societats molt madures són capaces de contenir-los i fins i tot d’expulsar-los, d’alliberar Casablanca dels elements tòxics d’un Vichy reaccionari. Em tem que no som el cas. Ací som més de Ferrari i del capità Louis Renault, del major Strasser que de Laszlo o del Blaine més humà. Més de pagar lloros que de tancar-los en les gàbies de la indiferència i el menyspreu.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 