La pòlissa

*Article de Francesc Viadel publicat a la Veu del País Valencià el 26 de setembre de 2022.

Grafitti urbà. Foto/Francesc Viadel.

Imaginem-nos que la mort no és un vell desdentegat i llardós que d’una hora lluny put a merda. Un vell que de bon matí sentim amb gran espant passar per sota de casa arrossegant el seu carretó atibacat de ferralla, diaris vells, nines horriblement mutilades, llibres esgrogueïts sobre temes perfectament prescindibles per al dia de cada dia, mobles trencats, espills fets miquetes que un dia varen ser el parany de cossos bells. 

Imaginem-nos que tampoc no és un àngel sense rostre del cos del qual es desprèn una fredor glacial. Un àngel vestit amb un frac estripat i polsós que té uns braços musculosos i unes mans enormes, els dits llargs com els d’un pianista, les ungles farcides de floridura. Un àngel sense nom i sense ni un puto i maleït racó al costat de Déu on deixar-se caure. 

Pensem més aviat amb la mort com en una bella xicota somrient d’uns vint anys, no massa alta, no massa prima ni massa grossa, sabates altes de tacó, faldilla llarga i ben ajustada, brusa blanca descordada fins al tercer botó, la pell de nata, cabells d’or tallats a l’estil garçon, rostre inequívocament nòrdic. Li agrada vestir llenceria cara i perfumar-se amb les millors marques franceses, amb perfums que et transporten a un camp de llimeres, a un paradís somiat, a una mar de lavanda…

Podríem fins i tot assegurar  que el seu nom és Linnea que vol dir til·ler, l’arbre majestuós amb les flors del qual es preparaven les corones per a la deessa Afrodita, la insadollable amant a qui es consagraven els servents i les serventes del plaer a Babilònia, Síria, Citera, Corint, Sicília en els temps en què no existia el pecat. 

D’ella sabem, a més, que la seua única funció és la de fer-nos signar una pòlissa de força o de grat per a enllestir de manera ordenada la nostra inevitable fi com animalons que riuen, ploren, follen, pateixen, s’irriten, odien, maten, estimen, mengen, veuen, es compadeixen, ignoren el dolor d’altri, sobretot com bestioles que s’hi reconeixen conscientment com a part d’un tot que mai no arribaran a entendre per més voltes que li donen, per més capellans i psiquiatres amb qui perden el temps en llargues converses, per més que resen a ves a saber qui amb l’esperança d’obtenir una resposta que alleuge el seu desconcert. 

Imagineu-vos que Linnea aquest matí s’ha atansat fins la meua taula al bar de Liu que sempre és la del costat de la taula dels mestres de l’escola d’enfront i la de les mares dels xiquets que hi van mentre m’acabave el meu mig entrepà de truita francesa sense tomaca i la meua canya. 

L’he vist entrar pel cap del carrer des del de Wellington. Venia directa cap a mi fent un somrís de trapella, contornejant-se graciosament. Donava ganes d’anar al seu encontre i aixecar-la pels malucs i omplir-li la seua boca amb la meua llengua i estrènyer-la fort amb tot l’amor del món. De no haver-la conegut hagués pensat que era una qualsevol estudiant camí del campus de la Pompeu que es divertia entotsolada pensant en la nit que ha passat amb el seu amant en l’habitació d’un pis de Poblenou. O que, simplement, era una alegre agent comercial d’assegurances d’automòbils o l’empleada feliç i inconscient d’una immobiliària camí de l’oficina. Però jo sabia que era Linnea. I dit això haig d’admetre que, sincerament, avui, primer dia de tardor amb un cel tan enteranyinat, no me l’esperava. Tot i que ella sempre ha estat imprevisible i fins ara m’havia deixat esmorzar tranquil com m’havia deixat acabar de llegir els meus llibres o de fer les becaines de l’agost o gaudir en solitari del cafè en una qualsevol de les terrasses de Pujades o del Born. 

En arribar fins a mi s’ha assegut enfront meu sense deixar de somriure. En això, s’ha demanat un tallat amb la llet descremada i m’ha amollat els papers de la pòlissa sobre la taula. Com de costum me’ls he mirat de reüll, amb un punt de sornegueria, i, ella, com de costum, també, ha capcinejat i m’ha picat l’ullet. Després m’ha dit que era un tossut i un mandrós i per a què endarrerir tant la signatura si a la última tothom signava com qui signa un txec a favor per una quantitat milionària, com qui no es pot negar a la tendresa d’algú que t’estima quan la tristor et corca… Tothom sense excepció. «Signes i faena feta», m’ha repetit en diverses ocasions sempre fent aquell somrís innocent que et fan venir ganes de besar-la mentre li pessigues lleument el mugró d’un pit per damunt de la seua brusa. I jo tossut que «no signe» i, de vegades, no és per manca de ganes veient tot com va, com de complicat s’ha tornat ser una bestiola feliç en aquest món de bojos. 

Linnea, però, sempre s’agafa de bon humor la meua rebequeria. Està ben acostumada. Més greu li sap tanta gent com signa sense que ni tan sols li discuteixen una clàusula, li posen una condició, li pregunten quan s’executarà aquell document. Aquesta mateixa vesprada m’ha dit que farà la ruta que va des de les portes de la Ciutadella fins a l’Arc del Triomf si no fa tempesta, que després passarà per l’Auditori i per Marina i que me’n faria creus de la de joves que li signaran sense llegir-se ni una línia de tots els papers, faceciosos i estúpids, crescuts en la seua supèrbia. M’ho ha dit un punt entristida, m’ha besat com a un pare o com a un xiquet o com a un amant a qui s’ha acabat de deixar i m’ha dit que tornarà un altre dia. Tot seguit se n’ha anat movent el seu cos bell en direcció cap a la mar on els estrangers apuren encara els darrers dies d’aquest estiu estrany. 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s