Xavier Aliaga: ‘Ja estem morts, amor’ o sobre la indagació del dolor

*Article de Francesc Viadel publicat el 3 de setembre de 2022 a La Veu dels llibres.

Ha costat molt tenir una narrativa en català al País Valencià en condicions. Ho deia no fa massa temps a Barcelona el periodista Vicent Sanchis a propòsit de la presentació del llibre de Vicent FlorEl carrer de baix (Ed. 62, 2022). I dient-ho evocava Joan Fuster quan, des de finals dels cinquanta, es dolia de no comptar amb novel·listes valencians capaços d’atreure un públic lector, incitava a un debat públic sobre la necessitat d’articular una novel·lística des del país.

Del cert, que han hagut de passar molts anys perquè obres com la de Josep Lozano, Isabel Clara Simó, Ferran Torrent o Joan Francesc Mira tingueren una continuïtat sostinguda en el temps i que, a més, estigués reforçada per la qualitat. Noms com el de Manuel Baixauli, Martí Domínguez, Rafa Lahuerta, Joan Benesiu, Francesc Bodí, Victor Labrado, Toni Cucarella o Xavier Aliaga, entre molts d’altres, han estat capaços de construir durant el darrer decenni obres d’una gran entitat en un context en què s’ha consolidat, també, la literatura d’idees amb noms com el de Toni Mollà, Emili Piera, Lourdes Toledo, Enric Sòria, Vicent Alonso, Tobies Grimaldos o Gustau Muñoz. Deixe de banda la proliferació de joves autors molt comercials –se’ls pot classificar així?– o altres fenòmens com ara el de l’excel·lent salut de la narrativa juvenil i infantil.

Els acadèmics haurien de mamprendre quan més aviat millor la tasca d’ordenar i explicar aquesta peripècia de la nostra història literària recent que ha tingut lloc enmig del silenci. Tot ha passat, certament, amb una estructura editorial deficient, davant la indiferència institucional i la dels mitjans de comunicació tan provincians com sempre i amb una llengua en retrocés, o caldria dir en retirada?.

Vaja per endavant que la qüestió no va de generacions ni de corrents estilístics sinó, segurament, d’una circumstància molt més greu i engrescadora com és la de la voluntat d’unes desenes d’autors de prevaldre contra tot. Per a donar-li voltes…

El xativí Xavier Aliaga (Madrid, 1970) és un d’aquets autors que els acadèmics s’haurien de mirar. Aliaga, d’entrada un periodista perspicaç i metòdic, ha aconseguit durant els darrers anys situar-se entre els autors més llegits i, també, reconeguts. Ja ha publicat set novel·les i totes d’èxit: Si no ho dic rebente (Moll, 2005); Els neons de Sodoma (Tres i quatre, 2009); Vides desafinades (Ed. 62, 2011); El meu nom no és Irina (Andana, 2013); Dos metres quadrats de sang jove (Alrevès, 2014); Les quatre vides de l’oncle Antoine (Angle, 2917). La seua darrera obra, Ja estem morts, amor (Angle, 2021), va ja per la cinquena edició i ha aconseguit fer-se un lloc entre l’exigent i dispers públic lector catalunyés.

La darrera novel·la d’Aliaga és la d’un escriptor amb molt d’ofici que domina el llenguatge, que atrapa el lector, capaç de bastir un text sobre una trama complexa que, això no obstant, no suposa un llast per a la història, que transcorre de manera àgil. No és poca cosa. Ho ha dit millor que ningú el crític Borja Bagunyà a la revista Serra d’OrJa estem morts, amor és, diu Bagunyà, «un exercici intel·ligentíssim de reconstrucció amb les eines de la crònica, l’autobiografia i la ficció per confegir un artefacte brillant».

En aquest exercici fantàstic, al meu parer, destaca l’habilitat de l’autor per a indagar de manera subtil, però sovint també molt crua, en el dolor. Deia Albert Camus que la gent mai no està convençuda de les teues raons, de la teua sinceritat, de la teua seriositat o dels teus patiments, llevat de si et mors. És justament el que descobreix l’escriptor de Xàtiva en el relat d’Anaïs, una xiqueta de setze anys morta en un accident de trànsit que explica la història en comú dels seus pares, Tristany i Minerva. La història, diríem, de la destrucció mútua dels seus pares en el decurs d’unes vides compartides que estan condemnades a agafar camins diferents. Però no és aquesta la història de tots nosaltres? La de la vivència de la nostra decrepitud, desil·lusió, desesperança patida en la més absoluta solitud? La de la bogeria que ens provoca el dolor i ens empeny irremeiablement a mentir, a trair, només per sobreviure’ns a nosaltres mateixos? Després està la propina de les desgràcies, coses de l’atzar. La vida ben mirat és la pèrdua, bàsicament, el perdre encara que sempre es puga salvar alguna cosa.

En un moment del relat, Aliaga, escriu: «En el taxi, de tornada, el pare pensa que hi ha moltes maneres diferents de morir. Que pots començar a morir poc a poc, morir-te per dins sense necessitat d’un tumor que vaja rosegant les vísceres. Que pots estar mort i no adonar-te’n. Com en aquella pel·lícula de Bruce Willis». I té raó el personatge d’aquesta novel·la corprenedora i dura. En realitat, tots estem ben morts encara que no vulguem adonar-nos-en.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s