L’oblit

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 d’agost de 2022 a La Veu del País Valencià.

Carrer de llogaret gallec. Foto/Francesc Viadel

L’oblit, rabiós i ensopit fins al fàstic, no tan sols viu en el silenci i les distàncies del tot impossibles de vèncer, les que no es poden cartografiar, les que són impracticables durant l’escurçada franja de temps que dura una puta i insignificant vida.

L’oblit s’oculta fet un bolic en les profunditats dels boscos de pins, roures, castanyers, verns, freixes, dins de l’aigua cristal·lina de les basses del riu que fa de frontera entre la vall viva i les muntanyes impenetrables. L’oblit pesa com un sac de pedres i es clava en l’ànima com un punxó ben esmolat d’acer, enterboleix l’esguard com un núvol d’aiguardent una miqueta d’aigua.

Ací on ara hi soc crec que les gents pensen que l’oblit és simplement la mort i, també, que els morts habiten a la riba del Támega entre els llops, les guineus, els cérvols, els senglars, els milans, les moixetes, les formigues gegants invisibles, les bèsties voraces de l’infern que dormiten acotxades en el cor de la boira.

Quan ix la lluna roja els morts recorren sens cap objecte, solitàriament, atordits, en silenci i el cap cot, enormes distàncies per dins de l’espessor arbòria, fent camins empinats de pedres i de pols.

Una vegada a l’any, però, els morts, enfurismats, amb les seues carasses màgiques ixen dels seus amagatalls selvàtics i assalten els llogarets i envaeixen els seus carrers al trot armats amb una fusta amb què colpegen els il·lusos com jo mateix mentre fan sonar uns enormes esquellots el soroll dels quals espanta tots els àngels protectors i excita les bruixes que, de seguida, van corrents a amagar-se darrere dels arbusts per a donar-se plaer.

Tots estem fets de mort i d’oblit encara que fem com si no res, com si no ho sabérem, encara que ens pensem que la mort és allò que només passa als demés i que ens agrade pensar que en un qualsevol indret hi ha també aquell algú que voldríem que ens pensés tothora.

Aquesta nit passege pels carrers d’aquesta vila perduda i tan sols puc pensar en oblidar tot allò que em pesa per a poder continuar lleuger i ben despert els darrers trams del meu viatge. Ha estat una decisió llargament meditada, difícil de prendre. Els records massa sovint esdevenen un confortable refugi on evitar la veritat. Quan de temps he estat amagat?. Passege enmig de la penombra per carrers costeruts, laberíntics, on s’ensuma l’olor de ramat i de terra mullada. De tant en tant, s’escolten els lladrucs amenaçadors dels gossos vigies darrere de les tanques de les cases molt sovint encerclades per sembrats de dacsa, blat, amb els seus patis poblats de pereres, cirerers, nouers…

Ara pense que fa poc més de dos anys que el meu món, a estones maldestrament construït a base de renúncies i dissimulacions, es va ensorrar en un tres i no-res. Un món que era molt més fràgil del que no em pensava. Pense també que fa més de vint-i-cinc que em vaig quedar orfe. Des d’aleshores el pare m’espera somrient al cap del camí de Xara enmig d’un camp de caquiers. Que fa poc més de cinc que vaig fer un tast a penes de la felicitat quan encara no feia massa mesos que havia burlat la mort. Ara pense també que ja fa un segle que vaig ser infant i salvatge en els carrers del meu poble de jornalers i de senyorets.

Ha passat molt de temps i n’ha de passar més encara. Inevitablement cal completar el cicle de la vida però per a fer-ho cal també oblidar, acomiadar per a poder seguir.

Quasi sense adonar-me’n arribe a la porta del refugi de L., un heroi derrotat que malgrat tot va ser capaç d’oblidar. El seu cau té tota la façana espicossada de petxines. A la porta, col·locat sobre un tronc, somriu una mena de “cap compost” de fusta com els del pintor italià manierista Arcimboldo amb el cap cobert per un bolet. En la finestra que dona al carrer, darrere d’una tela mosquitera, penja una meiga de drap escabellonada, mira al buit una mustela dissecada, vigilen el temps les figures acolorides d’uns quants mussols de mides molt diferents.

Vaig conèixer L. pràcticament acabat d’arribar al poble i, de seguida, em va fer passar al seu cau que és com una mena de falsa taverna de caçador amb el seu taulell mig derringlat i el seu tirador de cervesa inservible, un parell de sofàs d’escai esventrats, unes quantes cadires trencades disposades com per a una vetla. Taverna o potser museu o cova d’encanteris ofegada en un núvol de pols on regna el més absolut dels desordres: un parell de telèfons trencats amb disc color beis, un antic equip de música, les parets folrades de trofeus de caça, una col·lecció de bales de tots els calibres, un rifle amb mira telescòpica, una màscara de peliqueiro amb la seua mitra decorada amb un superb cavall blanc sobre un fons blau cel lluminós, uns esquellots lluents, un rostre de fang d’un dimoni entre unes banyes de cèrvid, un rebost ple de trossos de carn de vedella i de bou assecant-se, ampolles buides, pots de cervesa, rifles, cues de llop i de gat… Sobre un aparador fotografies d’un món que fou on L., encara jove, es guanyava la vida fent de pilot de carreres de motocicletes. Un món en què era estimat per totes les dones i pels diners, per l’alcohol, pels diables de la nit. Ara ja ben poca cosa queda. El genoll trencat, les il·lusions esvaïdes. L. té el seu gosset rater que el segueix a tot arreu. Amb una ordre seua l’animalet saltironeja al seu voltant tot embogit, li mossega les punteres de les seues espardenyes velles i, ell, aleshores, esclata en una rialla i deixa entreveure els fallos de la seua bancada engroguida pel tabac. “Tot això ja va passar”, es lamenta assenyalant un grapat de velles fotografies exposades anàrquicament on se’l pot veure pletòric entre amics, amb antigues parelles. L. fa un somrís agredolç mentre es mira de reüll aquelles fotografies i juga amb el gosset. Des que estic ací i el vaig conèixer no n’hi ha dia que no me’l trobe pel carrer, a l’únic bar amb cuiner. Tothom se l’estima.

Aquesta nit, O Chilote, que és com L. ha batejat la seua gruta secreta, està tancat a pany i clau. M’ature un moment davant de la porta. Sé del cert que dins hi ha l’oblit. Repasse en silenci tot els meus oblits, vull dir els que vindran a partir d’ara mateix. La lluna enmig de la immensa nit tancada llueix roja com una gota de sang.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s