L’exèrcit de zombies de Zelenski

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 8 d’agost de 2022.

Fotograma de la comèdia d’horror ambientada en la Guerra Civil, Malnazidos.

El prestigiós New York Times (NYT) va xifrar fa unes setmanes les baixes entre morts i ferits de l’exèrcit rus en la invasió d’Ucraïna en 75.000. Això representaria la meitat dels efectius desplegats o, el que és el mateix, l’indici d’una campanya desastrosa per a Putin que podria acabar en una derrota. 

El rotatiu es basava en fonts de l’administració Biden i, com no podia ser d’una altra manera, el Kremlin es va afanyar a qualificar-les de propaganda a través del seu portaveu de la presidència, Dmitri Peskov. Fet i fet, segons les fonts oficials russes les seues baixes es situen en la ridícula xifra de 1.351. Una xifra que els mitjans de comunicació independents de la Federació eleven fins a les 4.515. Entre poc i massa. El ball de números, si més no, ens hauria de posar a l’aguait, dubtar dels uns i dels altres. 

Del que no hi ha dubte és que en la guerra la propaganda és una de les armes més potents dels governs i que moltes vegades aquesta venç encara que els exèrcits als quals serveix estiguen absolutament destruïts. Em referisc a victòries perdurables que influeixen en la mentalitat de generacions senceres i que retroalimenten durant anys i panys les fantasies de revenja o, pel contrari, d’invencibilitat. 

La Gran Guerra Patriòtica, la lliurada amb èxit i sacrificis brutals dels russos contra la invasió nazi de l’extinta URSS, n’és un d’aquells fets històrics que ha quallat en l’imaginari de la societat russa. El terme elaborat el 1941 evocava un altre fet històric d’enorme transcendència. Això és, la fracassada invasió del tirà Napoleó vençut pel «general hivern», però, també, per l’obstinació i l’astúcia dels generals de l’exèrcit del Tsar Alexandre I

Com siga, als russos ningú no els ha d’ensenyar ni fabricar grans relats per a nodrir l’imaginari dels mites nacionals ni encara menys a practicar l’art de la propaganda. No en va, la tècnica de la desinformació, deziformatsiya en rusés una invenció del règim tsarista que es remunta a 1866, que va ser reelaborada pels bolxevics a fi de reforçar la seua revolució i que, posteriorment, ha estat a bastament empleada durant la Guerra Freda per Moscou contra el bloc occidental. 

La deziformatsiya compta avui amb xarxes socials i mitjans de comunicació que respiren en un context de complicitats amb el poder, control ferreny i, també, amb la por. És a dir, en un context propi d’un règim autoritari com ho és el de Putin.

Moltes de les invencions de la propaganda poden arribar a semblar-nos autèntiques bogeries però funcionen millor del que ens podríem imaginar.

Abans que el NYT donés la desorbitant xifra de baixes russes, a la Duma, hi va haver les intervencions al·lucinants dels diputats Konstantin Kosaxev i Irina Yarovaya

El primer és un diplomàtic amb una dilatada trajectòria i un enemic a mort d’Ucraïna que Kíiv va incloure el 2015 en la seua llista negra. Tres anys després va formar part també de l’elenc de ciutadans russos sancionats pels Estats Units a causa del seu paper contra el país veí. Contrari a la ratificació russa de l’article 20 de la Convenció de Nacions Unides contra la Corrupció, Kosaxev no amaga el seu ideari imperialista ni tampoc el seu victimisme enfront d’una russofòbia que considera del tot injustificada.   

Yarovaya és una mena de barreja eslava entre Cayetana Álvarez de Toledo i Macarena Olona, que s’ha distingit per liderar qualsevol iniciativa que supose una restricció de les llibertats dels ciutadans del seu país en nom de la seguretat nacional. 

Tots dos dirigents van assegurar en la seua intervenció que el motiu pel qual els russos encara no s’havien imposat sobre Zelensky era perquè els soldats ucraïnesos lluitaven drogats amb substàncies elaborades en bio-laboratoris nord-americans, totalment transformats en màquines sobrehumanes de matar. Ho sabien per les analítiques fetes als presoners ucraïnesos els resultats de les quals demostraven que havien estat objecte d’experiments.

Yaroyava va assegurar als periodistes que la prova més evident d’aquest horrible fet era «la crueltat i la barbàrie» amb què es comportaven els soldats enemics, els seus crims contra la població civil, els seus «crims monstruosos contra els presoners de guerra».  

Ucraïna s’havia convertit, segons la diputada, en una «màquina assassina» controlada pels Estats Units. Les drogues subministrades per Washington a l’exèrcit ucraïnès milloraven el seu rendiment i «neutralitzaven per complet els seus darrers rastres de consciència humana» convertint-los en «monstres més cruels i mortals». Res no va dir, ni de Butxa, ni dels míssils contra la població civil ucraïnesa. 

Amb una teoria així circulant abastament ja no hi pot haver cap rus que dubte que la invasió era necessària per a desnazificar Ucraïna i protegir així dels enemics, com en el 1941, la Mare Pàtria. Qualsevol sacrifici, doncs, està més justificat. No hi pot haver marge tampoc per a la dissidència o la tebior en una hora tan greu en què Rússia s’enfronta a un exèrcit de monstres, de zombies nazis.

La jugada de Kosaxev i de Yaroyava és més vella que l’anar a peu però com a conte de terror, a pesar que no és gaire original, no està malament. Hi ha cap conte que ho siga? 

Per cert, que l’altre dia vaig veure la pel·lícula Malnazidos de Javier Ruiz Caldera i Alberto de Toro. Durant la Guerra Civil els nazis experimenten amb un gas blau que ressuscita els morts. El cas és que als fills de puta dels nazis se’ls en va l’experiment de les mans i aleshores un racó allunyat i perdut del front de guerra esdevé el territori devastat per ramats de zombies assassins. Uns morts vivents que, ves per on, acaben per unir feixistes i rojos en una mateixa causa: sobreviure. Una història que ben bé hauria pogut inspirar els dos bojos de la Duma. Si Goebbels aixequés el cap es quedaria ben parat.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s