La indiferència i la fi del món

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 31 de juliol de 2022. (Sèrie ‘Els aforismes de Joan Fuster comentats’ pel ND)

Imatge d’Hiroshima després de l’explosió de la bomba atòmica.

Fa a penes uns mesos que mig món tremolava només de pensar en un catastròfic desenllaç nuclear de la guerra en Ucraïna. Les amenaces de Putin i dels seus ministres semblaven molt reals i de cap manera no ens consolava l’enraonat escepticisme de la majoria dels analistes. Si els americans van perpetrar fa quasi vuitanta anys el genocidi nuclear d’Hiroshima i Nagasaki per què els russos no es podrien estrenar en Kíiv amb l’excusa de salvar vides humanes? I per què una vegada arrasada Kíiv les potències mundials no es podien lliurar a una mascletada de l’horror sense marxa enrere?

Després ens vam horroritzar amb les imatges del carrer de la mort a Butxa i, encara, amb els devastadors bombardejos sobre la indefensa població civil. Els crims de guerra comesos pels russos es van convertir en una informació habitual mentre per les xarxes es difonien també imatges de suposats ciutadans russos -o prorussos- torturats per una part de l’enfurismada  població ucraïnesa.  La història no ens venia de nou. Després de la gran factoria de la mort d’Auschwitz o dels camps de Pol Pot o del Gulag només els estúpids poden quedar-se bocabadats.  

I tot això mentre la COVID continuava -continua- escampant-se alhora que apareixien noves amenaces com la de la pigota del mico o de virus letals que apareixen com bolets en un qualsevol racó del planeta. Unes amenaces de caràcter biològic en què per força hi intervenen factors com la globalització o el canvi climàtic que ens fueteja amb persistents ones de calor i brutals episodis de tempestes.

Certament, no hi ha dia en què els informatius de les televisions i de les ràdios, les portades dels diaris, les xarxes socials, obrin amb un nou avís de l’arribada de l’apocalipsi. L’altre dia, per exemple, coneixíem que Rússia havia acabat d’activar el submarí Belgorod dissenyat específicament per a llançar el torpede nuclear Poseidó capaç de viatjar a 130 quilòmetres per dessota l’aigua i esclatar amb una potència que pot generar un tsunami radioactiu i fer desaparèixer ciutats com Nova York o Los Àngeles.

L’escalfament està desfent els glacials dels Alps suïssos a més de 5.000 metres d’altitud i secant rius i llacs arreu del món. Tot fa preveure el pitjor. Fins i tot, al paleontòleg, biòleg evolutiu i director de la prestigiosa revista Nature, Henry Gee, ha predit que l’espècie humana col·lapsarà al voltant del 2100 tot i que la vida al planeta continuarà sense nosaltres. Supose que quedaran les panderoles, les mosques i alguna forma de vida molt elemental però ja no hi haurà cap columnista imbècil ni cap erudit per a documentar-ho.

El científic està convençut que l’extinció de l’home no tan sols és inevitable sinó que podria començar abans del que ens pensem. Això és despús-demà? D’ací cinc minuts? El mateix dia que es descobrisca la cura per a la SIDA o el càncer?

El cas és que la humanitat s’ha passat la seua turmentada existència anunciant la fi del món a través de metàfores, contes i teories per a espantar xiquets però ara sembla que va de bo, si de cas atenem a les evidències científiques. I com siga, tret d’alguns que opten per excavar soterranis i abastir-se de tot o de les sectes que s’amaguen en coves a l’espera dels àngels mortífers, la immensa majoria del veïnat fa la seua com si no res.

Aquest estiu Barcelona està que fa un pet. No hi cap ni un turista ni un gat més. I com Barcelona, el mateix passa a València, Sevilla o en qualsevol racó que tinga una ermita per a visitar. Resulta complicat trobar una taula per a prendre una cervesa a la Rambla de Poblenou, al Passeig de Sant Joan o enfront de la platja del Bogatell i la gent apuja l’aire condicionat mentre Borrell amenaça amb els ulls esbatanats en que comencem a estalviar energia si no volem passar-les putes aquest proper hivern.

Ja no ens fa por ni la COVID, ni la pigota del mico, ni el desproveïment de productes bàsics dels supermercats, ni la inflació, ni les bombes nuclears, ni les tempestes solars ni Abascal, ni la seua col·lega Meloni, ni Trump.

Les terrasses dels bars estan plenes de personetes, i els centres comercials, i els monuments i els museus, i els meus veïns del pis de dalt follen cada nit amb unes ganes enormes ben bé com si s’acabés el món. Segur que ha de ser això… Tenim ganes de follar, menjar, beure, eixir al carrer sense mascaretes i sense calçotets ni calces si es possible perquè s’acaba el món. I, això no obstant, ens aüssem de muscles i fem veure que no passa res, que agrane el que vinga darrere.

Escrivia Joan Fuster mentre s’escalfaven Kennedy i Khrusxov i també el planeta: “Guerres, fam, opressions… Els crims quotidians de la nostra societat són tan monstruosos com insistits. El major de tots, però, és d’haver-nos-hi acostumat fins al punt de fer-nos-en còmplices per indiferència”. I així és. Fet i fotut, sempre hem estat indiferents a la nostra pròpia extinció, acostumats als horrors causats per la nostra pròpia existència.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s