‘Trens rigorosament vigilats’, de Bohumil Hrabal: un viatge al centre de la vida

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu dels llibres el 23 de juliol de 2022.

L’escriptor txec Bohumil Hrabal./FotoWikipedia, Hana Hamplová.

Una nit de 1995 Bohumil Hrabal va rebre la visita d’una estranya comitiva procedent de Barcelona a la seua cerveseria preferida de Praga, U Zlatého tygra, El Tigre d’Or, en el número 17 del carrer Husova. Un any abans en aquell mateix lloc havia rebut com si no res el president Bill Clinton acompanyat del també president txec, Václav Havel. No era cap causalitat que el lloc triat per a una trobada tan especial fos El Tigre d’Or. De fet, aquell indret en el cor de la Praga vella era molt més que el cau on el cèlebre escriptor solia passar hores i hores conversant al voltant d’unes pintes amb gent de tota mena. Aquell indret bulliciós protegit per l’esperit d’un felí màgic era el centre mateix d’un món que ningú com Hrabal va saber expressar. Un món a cavall entre la realitat quotidiana de la gent de peu, la fantasia i l’absurd més hilarant.

L’escriptora Mónika Zgustová va entrar primer per assegurar-se que Hrabal no tindria inconvenient a trencar el seu animat retir i rebre els estrangers que no eren altres que el periodista, Vicent Sanchis, l’editor de Destino Andreu Teixidor de Ventós i la seua dona, Conxa Jufresa. El cas és que Sanchis un any abans havia quedat del tot fascinat amb la lectura de Jo he servit el rei d’Anglaterra i ara l’objectiu no era cap altre que el d’aconseguir que Hrabal concedís una entrevista per al programa de TV3 Stromboli, que en aquell moment dirigia Sanchis.

L’autor hi va accedir sense problema després d’unes quantes cerveses i molts inquietants somriures i, a mitjan matí de l’endemà, l’equip de la televisió catalana el visitava a la seua esgavellada casa en les profunditats dels bosquets de Kersko, a deu quilòmetres de Nymburk i trenta-cinc de Praga. El periodista recorda aquella casa com una mena d’enorme cabana senyorejada per desenes de gats que es van passar l’entrevista tafanejant, anant amunt i avall, fent cabrioles, saltant d’un seient a un altre. «Hrabal mateix era un gat i, també, un xiquet retret que escoltava atentament les preguntes, que somreia amb un punt d’ingenuïtat, que parlava poc», recorda faceciós Sanchis que es va presentar a l’entrevista lluint a la solapa de la seua jaqueta negra un pin del popular personatge animat de la Paramount, el Gat Fèlix. De ben segur que Hrabal, a qui unia a Barcelona la seua passió per Miró i Dalí, dos xiquets també, degué viure aquella entrevista com un símptoma més de la meravellosa absurditat que és la vida i Sanchis, que sobre la taula del seu menjador apila desenes dels seus llibres en diversos idiomes, com un d’aquells moments extraordinaris que només els periodistes tenen el privilegi de viure per a recordar.

En algun lloc, Milan Kundera va dir que l’homenet dels bosquets de Kersko era «l’encarnació de la Praga màgica, una unió de l’humor terrenal i la imaginació barroca» i la seua part de raó devia tenir. Però siga com siga, qui millor l’ha conegut i l’ha sabut capir en tota la seua dimensió humana i literària és l’escriptora, traductora i biògrafa seua, Monika Zgustová. En el pròleg de Trens rigorosament vigilats que acaba de publicar Navona en una traducció de Maria Garcia Barris, Zgustová, assegura que la vida de Hrabal està marcada per «uns gags semblants als d’una pel·lícula muda, que se succeeixen els uns als altres, i que, d’una manera o d’una altra, es reflecteixen en la seva obra». La vida i l’obra de l’escriptor txec són, segons Zgustová, indestriables. Els seus personatges són gent senzilla, corrent, com ell mateix. A Hrabal l’inspira, diu, la seua biògrafa, el món tràgic i ple d’ironia de Franz Kafka i de Joroslav Hašek, l’autor de Les aventures del bon soldat Švejk, una obra plena de gags, humor negre i de «saviesa popular».

«En lloc de tota la humanitat», escriu Zgustová, «Hrabal s’interessa per un home corrent, que considera un heroi: el fet de saber i poder suportar la seva vida comuna, grisa, monòtona, això en si, segons Hrabal, ja és un fet heroic; és un heroisme despullat de grans gestos i de gran phatos», al qual l’escriptor ha dedicat la seua obra. Diu, a més, que per a Hrabal l’escriure és «una mena de confessió, de recerca de si mateix i de retorn a si mateix».

La novel·la que ara reedita Navona, una de les més conegudes de l’escriptor —es basa en una narració anterior, La llegenda de Caín, escrita el 1949 i publicada el 1965, inspirada en L’estrany d’Albert Camus, una de les grans obres de l’autor francès—, Zgustová la considera una obra atípica perquè és «el seu únic text arreglat, ordenat, ‘pentinat’, el menys experimental de tots» però també un dels seus textos més «optimistes» malgrat el seu final tràgic. L’argument de Trens rigorosament vigilats duta al cinema el 1967 per Jřri Menzel, és sobradament conegut. Una història ambientada en la Txecoslovàquia ocupada pels nazis, on una estació de trens pròxima a la frontera amb Alemanya i l’insignificant guardaagulles Miloš Hrma, així com la resta de personatges d’aquell petit món, estan cridats a protagonitzar un fet del tot extraordinari.

L’humor de Hrabal és d’una gran intel·ligència i la seua prosa carregada d’elements simbòlics, sovint dotada d’un erotisme subtil, insuperable. Com oblidar l’escena d’amor entre el jove Hrma i la bella trapezista i resistent Viktoria Freie? El tendre amor, el desig, entre l’ingenu guardaagulles i la jove Máša?.

Els trens de Hrabal com una metàfora potser del viatge de la vida cap al no-res, espectres espurnejants en la foscor de la gèlida incertesa. Hrabal i el seus textos com un cant al goig de viure malgrat l’ofec de l’absurd.

A propòsit d’aquesta novel·la recorda Zgustová que va explicar el seu autor: «M’interessava fins a quin punt es pot jugar amb dos motius totalment contraris (…) El motiu del ridícul i de l’obscè al costat d’un esdeveniment tràgic, dominat pel motiu central: la lluita contra l’enemic. (…) El llibre parla de l’eterna presència de valors en un home al qual l’enemic va usurpar el paisatge de la seva infantesa i va malmetre la seva llengua materna». Un llibre, en moments tan incerts, de tanta violència i de perills com mai, imprescindible per entendre la naturalesa dels no herois, dels simplement homes. Un viatge al centre de la vida.

Llibres de Hrbal. /Foto, Francesc Viadel.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s