*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 25 de juliol de 2022.
La bogeria és un enorme laberint entapissat de pantalles de televisió on constantment mitja dotzena d’emissores absurdes emeten concursos de jocs de paraules, publicitats enganyoses que venen hipoteques inverses a vells estúpids que estan a punt d’arruïnar els seus fills i a ells mateixos; telesèries turques; misses ensopidíssimes i programes sobre la vida salvatge de les hienes en la sabana africana.
La bogeria té una memòria prodigiosa només que està tota feta de records dispersos, mal recosits com el cadàver mutilat per un assassí acabat de passar per les mans d’un forense maldestre. Records de desgràcies magnificades i de malentesos horribles, records verinosos, tòxics, pudents, records falsos muntats a posta per tal de justificar les frustracions de tota una vida llastada per fantasies no acomplertes. Vull dir, fantasies d’èpics amors a blanc i negre projectats sobre la pantalla d’un cinema de postguerra perfumat de semen, pixum, vinagre i petroli… Cary Grant i Khatarine Hepburn, Montgomery Clift i Liz Taylor… Fantasies d’opulència: viatges exòtics al voltant del món a bord de creuers de luxe amb dret a majordom; serventes afaenades vagarejant per tota la immensa casa; una criada o un criat amb qui desfogar la mala llet. Fantasies també de plaer: orgasmes infinits, ejaculacions volcàniques sempre d’amagat de l’àngel que se t’ha assignat per a tota la vida a fi de recordar-te la immundícia que ets, la puta que ets, el viciós malalt que ets tan bon punt et deslliures a la teua natura i oblides l’existència paorosa del Déu que et van empeltar al cervell els primers dies d’anar a escola.
Imaginem ara mateix que la bogeria potser és un pare vidu de nom Pere que s’acosta als vuitanta anys i que encara gaudeix d’una salut física raonable. Potser el seu estat gairebé envejable siga perquè mai no ha patit un càncer, ni tan sols s’ha trencat el dit d’un peu. L’única cosa a ressenyar és una operació de galindó ara fa vint anys. No està gens malament si tenim en compte que la majoria dels seus companys d’escola i dels seus amics ja fa anys que crien malves o que estan desfets a causa de malalties horribles.
És cert que la seua mobilitat ja no és la de fa uns pocs anys enrere però també és veritat que és capaç de caminar fins al centre del poble per anar al barber o per a comprar la loteria, que pot baixar una vegada o dos a la setmana al supermercat i que es pot cuinar. Per si encara no fora poc té una bona pensió i un habitatge en propietat. Però Pere no es conforma. Ell voldria córrer com quan tenia vint anys, tenir la llibreta plena i una dominicana que li ventés els ous. De fet, per poder tenir la llibreta plena ja va vendre’s i balafiar el patrimoni de la seua dona i, també, bona part del d’ell.
Tant se val. No vol comprendre de cap de les maneres que el temps li ha passat pel damunt com a tothom. No vol comprendre que la immortalitat no existeix i que la màquina del temps encara està lluny d’inventar-se. Només viu pendent de si mateix i no tan sols li importen un rave els problemes de les seues dues filles sinó que, a més, enveja ferotgement la seua aparent felicitat. Sempre que pot els retreu amargament que facen la vida dels joves, que tinguen tanta vitalitat, que l’hagen deixat sol encara que això siga una mentida ordida només per a fer mal. I, a més, per si encara no fos poc, sospita que són milionàries i que ja podrien posar-li a l’abast les seues fantasies per tal com en algun lloc de la Bíblia està escrit que els fills se n’ocuparan dels pares.
Les filles, desesperades, reaccionen amb dolor als retrets i miren d’oferir-li solucions viables per evitar la seua solitud i millorar la seua vida. Els preocupa que ningú no l’aguante. Les baralles permanents, les seues denúncies contra d’altres veïns fruit d’imaginacions obsessives que se li apoderen. Necessita ajut, sí, però no es dona de cap manera. Res no li sembla bé. Totes les solucions que se li ofereixen les interpreta com atacs personals, enganyifes i, aleshores, s’enfurisma com un dimoni i respon amb insults.
Una vesprada una de les filles va a fer companyia al seu pare. S’hi fa present en un intent d’amansir la seua ment inquieta. El pare aleshores comença a bossar el seu sermó habitual: «Jo estic malalt per culpa de la filla de puta de la vostra mare de la qual porteu la seua sang i que de ben segur em va enganyar amb mig poble però no tinc ganes de parlar d’això perquè ets una idiota que no entens res i, a més, avui és Santa Rosalia. Saps qui va ser Santa Rosalia? Va ser una santa molt bona. Jo també soc un sant perquè si no ja hauria matat al veí que em mira de reüll cada vegada que me’l trobe a l’ascensor. No m’enteneu. No em voleu. No m’escoltes. Ja fas com la caixera aquella del supermercat que pareix una puta i que es mor per anar al llit amb mi perquè jo sempre he estat un home molt atractiu i encara agrade fins i tot a les joves, eh?!!!. Bé, ho deixe estar. A mi tant se me’n fot que em feu cas o no. Jo ja ho tinc tot parlat. O em pagueu una dona perquè estiga per mi tot el dia o m’ho venc tot. Per cert, que no sé si estaran a punt de fer la funcioneta turca… Està molt bé. A mi m’encanta. Hi ha una bellíssima persona que em vol molt, i jo a ell, que li diuen Antonio i que també se la posa totes les dies. A tu no t’agrada? Només us agraden les merdes que fan ara. Quina hora deu ser? En la nevera hi ha orxata. A Sant Agustí li agradava molt l’orxata i en bevia molta abans que el mataren uns ateus com tu…». Dues hores més tard, Pere continua parlant sense respirar, amb les galtes enceses i les pupil·les dilatades. Els insults contra la seua difunta esposa pugen de to i també les exigències a la filla -a les filles-. Insults que barreja amb cruels sarcasmes del tot intolerables. Just en aquell moment la bogeria fabrica un record sinistre i li’l fa engolir perquè d’immediat el vomita sobre la seua filla.
La casa ara mateix és un forn. La filla voldria plorar però no pot i s’ha de mossegar la llengua i llavors recorda els consells dels metges: «Pensa que no és ton pare qui parla sinó la seua malaltia, pobret… Potser deuríeu d’inhabilitar-lo però és tan complicat… On millor estaria és en una residència, li ho heu dit?… Quant de temps fa que no va al psiquiatre?»
Pere no es fatiga de garlar i ho fa, a més, vehementment, amb molt d’odi. Ara diu blanc, ara diu negre. Ara vol això, ara vol allò. Ara riu tot sol, a mandíbula batent, d’una broma macabra que li ha gastat a la filla a compte de la malaltia del seu primogènit. Ara explica que el cony de la seua dona era aspre com la llengua d’un gat. Ara fa el repàs de les vegades que ha estat amb una puta qualsevol. Ara amenaça de nou en hipotecar el pis. El pis és l’única cosa que li queda d’una operació en què va bescanviar una casa de poble i va obtenir seixanta mil euros. Això va ser en plena crisi econòmica. Els diners li van durar tres anys. Se’ls va bramar solet mentre una de les filles es separava i era desnonada amb un fill de quatre anys i l’altra perdia la faena com el seu marit. Pere, però, mentre li van durar els euros, va viure com un rajà. Ara no li queda un cèntim i explica per tot arreu que és pobre perquè una de les filles li va robar quasi tot i a l’altra la va haver d’ajudar. I ara, mira, l’han deixat sol. I de vegades algun imbècil els hi retreu la mala jugada i, elles, llavors, s’han de mossegar la llengua i explicar que el pare no és el pare, que no està bé, que tot el que diu és mentida i que va fer patir molt la mare. Però ningú no les creu perquè Pere, que sempre va tan arreglat i és tan afable, sembla un bon home amb el cap molt ben moblat.
I Pere continua parlant mentre devora ansiós un péntol de formatge molt curat amb un manró de pa i després, encara, engul un flam amb nata malgrat que els metges li han demanat que perda pes i menge bé si és que no vol que l’operen dels genolls. Ell, però, diu que menja molt sa i que els metges són tots uns fills de putes.
I la filla no pot més i se’n va. I el pare, que ni s’ha adonat que s’ha quedat sol, continua parlant ara amb un gat gros com un tigre que caga i pixa impunement per tota la casa. Pere sol dir que el gat és l’única persona que l’escolta i que el vol i que a ell l’han fet caure malalt els altres i tot seguit posa el teletext per comprovar els resultats del sorteig de La Primitiva, de la Loteria Nacional i dels cupons de la ONCE i es dol de no poder anar com abans al bingo i maleeix les seues filles i la seua difunta dona i la seua puta sort. I a les dotze de la nit la bogeria se li apropa i li explica a cau d’orella un conte molt bonic en què ell és el protagonista. El conte d’una persona que era estimada per tothom i que estimava tothom i que va ser sempre molt feliç. I Pere s’endormisca pensant el motiu pel qual la bogeria li explica aquelles coses justament a ell que mai no ha entès el motiu pel qual és incapaç d’estimar ningú.
I de sobte, en això, per la casa ixen a passejar-se tots els espectres de l’odi, la impotència, la frustració. I el gat esporuguit s’amaga sota el sofà. I Pere, mig a les fosques, trenca en un plor sense comprendre el perquè de la seua tristor, solitud amarga.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 