Els presidents del PP i els 40 anys d’Estatut

*Article de Francesc Viadel publicat el 18 de juliol a La Veu del País Valencià.

Eduardo Zaplana en els seus temps de ministre. Foto/Ministerio de la Presidència.

La principal característica que defineix a la dreta valenciana és la seua enorme capacitat de practicar el cinisme amb descaradura i mestratge. Potser aquesta habilitat la van adquirir el dia que Franco va recomanar al director del diari Arriba, Alonso Fueyo, que fes com ell i no es ficara en política quan el periodista se li va adreçar per a queixar-se amargament de les pressions que rebia d’alguns dirigents del règim. 

Com siga, sembla que això del cinisme ho porten en la massa de la sang i així que poden en fan demostracions escandaloses en el context d’una societat adormida i d’una premsa de casinet, sense nervi. 

Tot açò ve a compte del posicionament de la formació moderada de l’extrema dreta davant de l’acte oficial de commemoració dels 40 anys d’Estatut que es va celebrar fa uns dies. Cap dirigent ni cap expresident de la Generalitat del PP, partit que va arribar al poder el 1995 després d’una dècada llarga d’atiar l’anticatalanisme més salvatge, no va assistir a l’acte oficial que va tenir lloc a l’antic edifici de Correus de València. Tampoc no van assistir ni els dirigents de Vox ni de Cs.

L’excusa per excloure’s de l’acte va ser segons l’actual candidat a la Generalitat Carlos Mazón el lema triat per la institució: «40 anys fent país». Mazón va lamentar que amb un eslògan com aquest el Consell continués apostant per «seguir en la división, insinuando que somos uno de esos países que quiere el independentismo catalán». El cas és que amb aquest joc de mans de mag xinès de pega per a entabanar xiquets el PP es va estalviar passar la vergonya d’haver de treure a desfilar els seus expresidents de la Generalitat. Se la van estalviar ells -que no en tenen- i tots els valencians.

Atès que cap periodista del terme no va adonar-se’n i, per tal que en quede algun rastre a les hemeroteques per si mai ens volen estudiar a Harvard, vet ací un breu resum dels suposats presidents de la Generalitat del PP que ens van protegir de la influència soviètica, de la invasió dels extraterrestres i del catalanisme a canvi, però, de dur-nos gairebé a l’extinció com a poble.

El primer president del PP fou Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro, un senyor de Cartagena que va guanyar la Generalitat mitjançant un pacte amb l’extinta Unió Valenciana. Primer es va menjar al partit anticatalanista a força de comprar voluntats i amb l’inestimable ajut de Las Provincias i la seua directora, Maria Consuelo Reyna, a qui després li va tallar el cap. La llista d’escàndols polítics que va protagonitzar no cabria en uns quants volums de l’Enciclopèdia Britànica. Amb ell i els seus projectes faraònics va començar, de fet, la ruïna del país. 

El 22 de maig de 2018 Zaplana va ser detingut en el marc de l’Operació Erial i dos dies després va ser empresonat a Picassent. Segons la Guàrdia Civil, Zaplana, i els Cotino de Juan Cotino s’haurien embutxacat més d’11 milions d’euros després de vint anys d’activitat criminal en què van aprofitar el seu poder per a privatitzar el servei de la ITV i del Pla Eòlic de la Comunitat a canvi de sucoses comissions. A hores d’ara, Zaplana, excarcerat per problemes de salut, espera ser jutjat. 

Li va seguir molt breument com a president José Luis Olivas, un senyor de Conca que entre els seus principals mèrits destaquen els d’haver arruïnat el Banc de València i Bancaixa. Fei i fotut, el 29 de juny de 2015 la Benemèrita el va detenir acusat d’estafa i balafiament per les inversions immobiliàries que les entitats financeres que presidia havien fet a Mèxic. Ja veurem si del cas Erial encara pilla alguna cosa.  

Dos anys després de l’incident mexicà, Olivas, va ser condemnat a un any i mig de presó i a pagar una multa de 151.800 euros per falsificar una factura amb què pretenia justificar un ingrés de mig milió per uns suposats serveis d’assessorament a Vicent Cotino, nebot del seu correligionari Juan Cotino, president de les Corts i exdirector General de la Policia Nacional, investigat també en diversos casos de corrupció. 

Olivas també va estar en l’empastifada de Bankia però d’això, com a tots els implicats, va ser absolt per l’Audiència Nacional… 

Després va arribar Francisco Enrique Camps Ortiz. El cinquè president de la Generalitat i tercer que col·locava el PP, va ser el responsable de rematar el procés de desfeta econòmica del País Valencià perfeccionant les polítiques faraòniques de Zaplana. Després de ser investigat, jutjat i absolt pel Cas Gürtel, Fórmula 1 i Visita del papa es va dedicar a denunciar que havia estat víctima d’una conspiració comunista. 

A causa de la conspiració amb epicentre en Moscou, dels esguits de merda del cas Gürtel que li van tacar el vestit, Camps es va veure obligat a dimitir el juliol de 2011. 

El va seguir el seu company de files, Alberto Fabra Part. Durant el seu mandat la Generalitat va haver de demanar un rescat econòmic, ja que el seu deute era superior al 20,5 % del seu PIB i després de més d’un any de problemes de liquiditat per a pagar prestacions de serveis. 

La gran fita política de Fabra va ser el tancament de RTVV el novembre de 2013 després que el seu partit haguera munyit l’ens a consciència i convertit a força de directrius polítiques la ràdio i la televisió pública en un exemple de manipulació política que hauria estat l’enveja de Stalin. Mai en la història d’Europa hi ha hagut una jugada tan barroera jurídicament com el tancament de la ràdio i la televisió pública valenciana. 

L’apagada va suposar la ruïna d’un miler llarg de treballadors i les seues famílies, la condemna a mort del sector audiovisual valencià i, en bona part, del futur de l’ofici del periodisme al país. Cal recordar que Fabra va ser, també, un gran patriota valencià que fins i tot va arribar a demanar ajut a Aznar per a continuar mantenint el País Valencià com a dic espanyol de contenció de l’independentisme català.  

Amb aquests antecedents, el PP de Carlos Mazón només podia haver participat en un acte de celebració de 40 anys d’Estatut que s’haguera organitzat en una de les galeries de la presó de Picassent o bé fer un lleig al Consell i acusar-lo, una vegada més, d’ordir una conspiració paiscatalanista. Cal tenir els ous molt grossos i el rostre de ciment armat, però és la dreta i la ciutadania i la premsa que tenim i que tindrem per molt i molts anys. Paciència. Molta paciència.