País Valencià: 40 anys d’Estatut i de dissidència

*Article de Francesc Viadel publicat el 17 de juliol de 2022 a Nació Digital.(Sèrie ‘Els aforismes de Joan Fuster comentats’ pel ND)

Aplec de Castelló de 1982 en commemoració de les Normes del 32 en què Joan Fuster va pronunciar el seu cèlebre discurs, Ara o mai.

Fa no res que la Generalitat Valenciana ha commemorat a bombo i plateret els 40 anys de l’Estatut d’Autonomia. No han faltat per a l’ocasió els actes solemnes, els discursos grandiloqüents, els sermons carregats de bones intencions. Tot això malgrat el context d’incertesa general provocat per la situació mundial, amb una autonomia sense un gallet i una extrema dreta que ací i allà toca amb insistència a les portes del poder. Si més no, ningú no pot negar l’aparent optimisme dels valencians o el seu sentit de l’humor.

Per a l’ocasió, la Generalitat ha triat el lema 40 anys fent país en una hàbil maniobra d’aprofitament semàntic del valencianisme d’esquerres molt pròpia del màrqueting polític. Sí, màrqueting. Si ens fixem bé els primers deu anys ens els vam passar suportant el xantatge i les violències de la dreta amb una esquerra que governava llastada per la por i les renúncies. Després vam passar-ne vint de PP. Vint llarguíssims anys d’un neorègim caracteritzat per la corrupció que va acabar amb una desfeta social i econòmica sense precedents. Els de Feijoo no han deixat estaca en paret al País Valencià. I els darrers anys de Botànic, doncs, han sigut anys d’esperar a veure si queia alguna cosa… I vaja, caure si que n’han caigut de coses, però, totes de punta.

El president Ximo Puig ha qualificat l’Estatut d’“instrument viu, per a la transformació social, econòmica i cultural” tot advertint, però, que de poc valdrà aquest “si funciona com a retrovisor per contemplar un passat enyorat”.

No puc estar-me, però, de fer dos matisacions. La primera és que sense diners, l’Estatut, no deixa de ser com va escriure l’assagista de Sueca en …QUE Y DONDE, “un cagalló legislatiu, una merdeta”.

La segona és que caldria saber a quin passat enyorat es refereix Puig. No crec que siga enyor del passat de les bombes i el garrot. Vull dir, el passat en què una dreta tan anticatalanista com la d’avui va acabar per imposar el seu univers simbòlic a un PSOE poruc i dirigit des de Madrid.

Crec que el president ha de referir-se, doncs, al passat en què el moviment valencianista va protagonitzar, segons el sociòleg Toni Mollà, una autèntica ‘revolució tranquil·la’. Revolució sense la qual, a hores d’ara, possiblement, el valencià no s’estudiaria ni precàriament -com es fa ara- a les aules del país.

Per tant, ni instrument ni instrumenta, ni res. Ni menys encara oblidar-nos-en -com fins i tot sembla que ha fet el valencianisme polític majoritari- del País Valencià somiat per Vicent Ventura, Fuster, Josep Vicent Marqués, Francesc de Paula Burguera, Josep Lluís Blasco, Valerià Miralles i tutti quanti.

D’altra banda, i a propòsit de l’efemèride, l’expresident socialista Joan Lerma ha estat molt més clar en una entrevista concedida a Las Provincias, el mateix diari que la Generalitat presidida per ell va engreixar quan era la principal corretja de transmissió de la dreta més assilvestrada, molt abans fins i tot que arribés Zaplana.

Diu Lerma que ell en comptes de triar el lema ‘Fent país’ hauria triat “40 anys convivint junts”. No deixa de tenir la seua gràcia. Tot plegat, els ciutadans democràticament més conscienciats, els valencianistes d’esquerres, convertits en autèntics dissidents per les pròpies institucions autonòmiques, certament, hem hagut de conviure amb una dreta corrupta i sense escrúpols i amb una esquerra sucursalista i decebedora. Una dreta, val a dir, que ha comptat amb la complicitat d’una judicatura ultraconservadora i dels factòtums del poder econòmic. Conviure, i tant!, quin remei. Conviure o pegar a fugir o practicar un autoexili que no deixa de tenir el seu punt d’espiritualitat.

Malgrat tot, el valencianisme -digueu-li catalanisme valencià- no ha estat sepultat del tot. Ni pels lemes, ni per l’asfixiant tutela del bloc reaccionari, ni encara pel pas del temps. Sense el valencianisme el regionalisme ben entès que han practicat les diferents ‘Generalitats’ hauria acabat amb qualsevol vestigi de singularitat nacional i vet ací que no han pogut en la mesura en què el valencianisme s’ha articulat políticament i culturalment amb tots els ets i els uts. Vindran, però, dies pitjors i els malabarismes al voltant de les commemoracions i les interpretacions del què ha estat i del que no ha estat el país durant aquestes quatre dècades ens semblaran foteses. Aleshores caldrà tornar a llegir Joan Fuster: “Ser perseguit és ja una victòria”.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s