*Article de Francesc Viadel publicat el 8 de juliol de 2022 a La Veu del País Valencià.
A la Diputació d’Alacant passa amb el valencià com als estats sudistes dels EUA amb els drets dels afroamericans. És a dir, que en qualsevol situació de reconeixement d’uns drets civils sempre hi ha el risc que prevalga la cultura de la discriminació racial que la més sagrada de les lleis americanes com és la Constitució. A Alabama, posem per cas, si ets negre i has de passar per un qualsevol taulell de l’administració establerta en aquell territori tens molts números de beure oli. Se’n foten de Lincoln, de Luther King i de qui faça falta. Un negre és un negre.
A Alacant -sovint a València també, és clar-, si parles valencià i vols que t’atenga en la llengua del teu país un funcionari qualsevol a qui li pagues el jornal, potser també acabes bevent oli a gallet.
Exagera o no et creuran, diu aproximadament un aforisme de Joan Fuster, tot i que per al cas no estic molt segur d’estar fent d’una puça un elefant.
L’altre dia una treballadora d’un poble de la Marina Alta es va tornar negra quan una funcionària de la Diputació d’Alacant es va negar a atendre-la en valencià durant una conversa telefònica perquè, segons ella, a la institució no era obligatori parlar la llengua del país i perquè, a més, era de Madrid i ximpum leré.
La Plataforma per la Llengua va distribuir la irritant conversa per les xarxes i al cap d’uns dies el diputat de Compromís a la Diputació d’Alacant, Gerard Fullana, va defensar en el darrer ple de la institució una moció perquè, entre altres, aquesta dotara dels mitjans suficients l’administració a fi que els funcionaris pogueren formar-se en valencià. Només el PSOE, representat per la diputada Patricia Macià, va defensar -en castellà- la moció de Fullana, mentre que el PP i CS van votar, lògicament, com a ben blancs que són, en contra.
El diputat de Compromís només estava demanant que s’aplicara la Llei 4/1983 d’Ús i Ensenyament del Valencià coneguda també com a Llei d’Alacant pel fet d’haver-se aprovat per les Corts Valencianes en el saló de plens d’aquella mateixa Diputació que ara presideix el popular Carlos Mazón. Un Mazón que, per cert, aspira a presidir des de la Generalitat un país atibacadet de negres que teòricament tenen els mateixos drets com a ciutadans que els castellans com ell.
Val a dir que la Llei d’Alacant per a la majoria dels sociolingüistes acreditats no ha servit per a gaire cosa més que per despenalitzar l’ús del valencià en determinats contextos, encara que va permetre que el valencià poguera ensenyar-se a les escoles del país.
Als avantpassats polítics de Mazón i companyia, la Llei, però, no els va semblar una simple despenalització, sinó més aviat una autèntica catàstrofe per a la raça blanca quan en aquell 1983 els negres valencianoparlants ni tan sols existien legalment.
Els arguments per a oposar-se al reconeixement del valencià i els drets dels qui el parlen van ser igual d’absurds i retrògrads que els que empren ara sovint per a evitar aplicar la llei.
El diputat i advocat d’Almoradí Joaquín Galant Ruiz, per exemple, va advertir durant la discussió parlamentària que la Llei d’Alacant representava una gran pèrdua de «parcelas de poder» per als castellanoparlants atès que se’ls obligava -s’entén que als funcionaris- a conèixer el valencià. Galant Ruiz va dir també que abans que els «valencians» -es referia inconscientment als catalans, sens dubte- per València va passar el Cid Campeador i que Alacant abans de valenciana havia estat dels reis castellans Ferran III i Alfons X.
No va faltar per part d’alguns altres diputats de la dreta la reivindicació d’un «idioma valenciano» anterior a la conquesta jaumina ni tampoc absurditats com ara que la llei obligaria a posar els noms de les ciutats de la província en valencià generant una gran confusió no tan sols entre els valencians sinó entre els mateixos estrangers.
Al carrer, mentrestant, la dreta posava pressió. El dia abans de l’aprovació de la Llei al cinema Calderón es reunia l’assemblea de la Federación de Asociaciones de Padres de Alumnos de Centros Privados, encapçalats per Àngel Aguado i el marista José María Rius, de la Asociación Provincial de Centros de Enseñanza per a oposar-se’n.
Durant l’assemblea Aguado va assegurar que la nova normativa no tan sols posava en perill «la identitat alacantina» sinó que «una lengua que se ha perdido desde hace trescientos años sólo puede considerarse como algo histórico, un monumento».
Per alguns docents -per anomenar-los d’alguna manera- com la directora de l’escola Virgen de la Salud, Rosario González Gordillo, la llei era tan absurda com voler que algú aprenguera un nou idioma: «Estamos en España y con el castellano nos entendemos todos».
Després de l’aprovació vingueren les manifestacions de la dreta àgrafa, les crides a la guerra santa contra el catalanisme de Las Provincias i les agressions als professors de valencià instigades des del blaverisme més assilvestrat.
Milanta anys després de la Llei d’Alacant les coses estan pitjor que no estaven el 1983. La llei, els drets dels valencianoparlants, se’ls passen per l’engonal a la Diputació d’Alacant, però també a la resta de l’administració valenciana que ara presideix un socialista de Morella, valencianoparlant. Encara ens passa poc.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 