A propòsit de Toni Mollà i «El tercer toc»

*Article de Francesc Viadel publicat el 4 de juliol de 2022 a La Veu del País Valencià.

L’escriptor Toni Mollà.

No escarmentem. És allò que pense cada vegada que em trobe amb Toni Mollà o que parlem per telèfon. El que pense quan enraonem, entre faceciosos i un punt doctes, de tot allò que passa al nostre voltant, d’allò que ens passa. El cas és que no hi ha manera de treure’n l’entrellat i sempre acabem la conversa amb algun sarcasme, rient-nos-en per dessota el nas dels nostres desficis o, si voleu, de les nostres cavil·lacions civils.

Sabem perfectament com ens agradaria que fos el nostre tros que, al capdavall, és la part de món que ens ha pertocat. Ho tenim claríssim i, almenys fins fa uns quants anys, quan ens vam conèixer, també pensàvem que compartíem amb un grapat de conciutadans una mateixa cosmovisió, uns mateixos interessos. Però ja es veu que fa estona que no i que el grapat no arriba ni a ser un pessic. «El comboi és el narcòtic»… quasi res ha escrit el de Meliana.  

Pensàvem, somiàvem, créiem -deia-, en un país rescabalat per la bona política de la teranyina viscosa del provincianisme espanyol més tronat en què vivim atrapats com insectes i resulta que no hi ha manera, que no eixim de la terra de Bernat. I és que podríem dir que quan guanyem també perdem. També és veritat que en aquesta paràlisi frustrant tot no és culpa dels indígenes, que la deriva catastròfica del món no ajuda gens, ens distreu del front que ens ha tocat defensar.    

I en la nostra resignada i, també,  divertida solitud ens agrada pensar en maquisards que, de tant en tant, d’un tret cacen un ànec perdut en la immensitat del cel que una vegada mort i pelat servirà per a l’arròs del migdia.   

En un país on campen per tot arreu els analfabets funcionals i funcionaritzats, els reaccionaris amb vara de comandament, els polítics de cercavila, en un país amb una estructura mediàtica de diaris de casinet, Toni Mollà és un luxe. 

He devorat tots els seus llibres, especialment els seus dietaris perquè sempre aprenc moltes coses de tot allò que ha viscut -i viu- i de tot allò que llegeix i té a bé compartir. Em va captivar el seu Tot entra en el pes (Vincle, 2018) com ara m’he embadalit amb El tercer toc (Vincle, 2022), un dietari de «jubilat forçós» on ell mateix confessa que de vegades no s’hi reconeix, escrit «entre el punt mort» en què diu viure i l’optimisme en què milita per «instint de supervivència».  

Mollà escriu de tot i sempre amb aplom, defugint la retòrica estèril per a guanyar en efectivitat. Escriu del seu univers quotidià, sobre la política, sobre els llibres que li han obert camins d’aventura, sobre els viatges que li han despertat els sentits, sobre la gent que estima. Ho fa amb ofici i disciplina de jornaler, convertint l’anècdota en una categoria i la crítica punyent en una eina útil per a aquell que tinga ganes i possibilitats d’emprar-la en benefici de la majoria. Val a dir que com a sociòleg i periodista no se li n’escapa una. «“Els rars aguantaran, la guerra continuarà”, escriu Charles Bukowsky, que ausades que era raret. O no tant, segons t’ho mires», adverteix Mollà. 

Em reconec en el Mollà maquisard amb qui compartisc batalles però sobretot amb el Mollà més íntim, el que rememora l’amistat amb gent meravellosa com ho fou la plorada Mavi Dolç, el que parla del pare, de la mare en el seu darrer moment, el que és capaç de recrear magistralment els paisatges comuns en què tantes vegades hem trobat la salvació, el Mollà sarcàstic, també.

Recorda l’autor que Josep Pla classificava els seus congèneres entre amics, coneguts i saludats. Mollà afirma que aquesta «taxonomia planiana s’hauria de completar amb una quarta categoria: els còmplices -una espècie, en realitat de major intimitat i confiança en el tracte que les altres tres. “El còmplice”, assegurava Joan Fuster per la seua banda, “és aquell que ens ajuda a ser com som”». Doncs, això: Complicitats i ganes de lluitar que no en falten ni encara quan ha acabat de sonar el tercer toc.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s