Aquesta és una història de globus

*Article de Francesc Viadel publicat el 27 de juny de 2022 a La Veu del País Valencià.

El venedor de globus de Deiht, grafitti urbà al carrer Quart de València.

Tot el cel avui s’ha embegut goludament com un borratxo de les mil tonalitats del gris: el gris del silenci forçós, el gris del dubte, el gris de la por dolorosa, el del desig d’un cos impossible de sadollar que és el més gris de tots els grisos. La mar s’ha tornat grisa, també. I irascible, lletja, amenaçadora. Avui no hi haurà sol, a penes allà dalt, una taca vagament ataronjada embolcallada amb una mortalla de núvols tous. Una taca borrosa que posa tristos als majors i als xiquets. Els joves no fan cas, però, i juguen despreocupats i mig nus vora mar a vòlei o s’estiren com cocodrils sobre la sorra freda o s’abracen tendrament o es donen plaer d’amagat ocults dessota aquelles alegres tovalloles africanes estampades amb dibuixos d’elefants o de cercles blaus i rojos o de flors exòtiques que cada any inunden totes les rambles i passejos de Barcelona.

La ciutat, mentrestant, es cou lentament en el baf humit i calent de l’alè d’alguna bèstia invisible que la recorre furiosament de nord a sud des de primeres hores de l’alba. Potser s’estarà hores o dies fins que al final tornarà al seu cau en les profunditats de Montjuïc sota els apartaments on tranquil·lament i alegrement viuen els morts.   

En un dia com aquest, des de la terrassa d’una orxateria de la Rambla del Poblenou, veig, penjant com la pell mudada d’una serp, en les branques més altes d’un gegantesc plataner, un manyoc de globus desinflats. Aquella massa de matèria flàccida entortolligada entre les branques i el fullam de què pengen desenes de fils com cordons umbilicals ja inútils, per força ha de ser el conjunt de les restes perdudes d’un oracle sagradíssim, de deu oracles, de cent oracles sense importància, potser. Fet i fet, hi ha doctíssims savis en els misteris del món antic que pensen que les pitonisses de Delfos després de mastegar el llorer i beure de l’aigua de la font de Kassotis, acabat de fer el preceptiu pronòstic, envolaven els seus oracles en forma de globus com els nostres d’ara que acabaven per perdre’s en la immensitat del cel després d’estar molt de temps sobrevolant un tapís immens de pins, xiprers i oliveres mentre esquivaven ocells màgics, mentre fugien del bec de l’àliga assassina. Jo també ho crec.

Les restes de quina -o de quines profecies- seran aquells globus del plataner que ara mateix han captat tota la meua atenció, justament ara que m’he adonat que visc un dels minuts més difícils de la meua vida? Seran, del cert, restes de profecies de vida i de mort. I la cosa potser haurà anat així: Tu -li haurà dit la pitonissa a un jovenet superb de bona casa- ben prompte embarcaràs en un zepelí de bandera argentina i faràs la volta al món i en acabar la volta, el món deixarà d’existir i tu quedaràs sol enmig d’un no-res. A aquell altre tal volta li haurà dit: pobre estúpid que et fas vell sense adonar-te’n, mai més no tindràs aquella dona nua entre els teus braços i ella un dia t’oblidarà i tu, llavors, et convertiràs en un pinyol de cirera tirat a la vora d’un camí que un dia es menjarà una esmerla que t’acabarà defecant en un altre camí on al seu torn et tornarà a menjar un verderol que també et cagarà i així fins a la fi dels temps. O a alguna dona bonica li anunciarà: tindràs molts fills i et faran feliços fins el dia que moris tota sola en l’habitació d’aquella residència amb vistes al turó sembrat de vinyes on, per cert, abans també veuràs morir sense haver entès res els teus progenitors. O qui sap si al més idiota de tots els que han acudit a la pitonissa luxuriosa i entremaliada li haurà mentit sobre la naturalesa de la seua infelicitat per tal que la pesantor no el mate. 

No sabem com haurà anat res. Només sabem, sé, que hi ha aquella massa flàccida de colors que penja del plataner i que, de tant en tant, mou un bufit de vent que arriba del mar. I que cada part d’aquella massa és del cert el que queda d’una profecia que algú no hauria d’haver demanat mai.

Ara mateix recorde que un dia gris en el xamfrà del carrer Sardenya amb Llull vaig veure parar una enorme i atrotinada furgoneta. Del vehicle va baixar un tipus alt, amb una panxa com un meló d’Alger. A la porta del darrere de la furgoneta l’esperaven ansiosos mitja dotzena d’homenets escanyolits i de pell marronosa, tots estrangers. El conductor aleshores va obrir la furgoneta i va començar a repartir entre els homes pomells de globus de colors de moltes formes i mides diferents: un amb la forma de Bob Esponja, un amb la d’un porquet, un amb la del peix Nemo, un amb la d’una margarida, un amb la de Minnie, de Mickey Mouse, Buzz, Ducky, Míster Potato, Dixie… els venedors ambulants van agafar la seua mercaderia i es van perdre en un tres i no res pels carrers. Uns van agafar Sardenya avall cap a la mar. Els altres van tirar direcció Llull cap a la Ciutadella i el Passeig Lluís Companys. L’home de la furgoneta, palplantat en mig del carrer, molt feliç, va cridar en romanès: Conousta-te… coneix-te a tu mateix. 

¿Hi haurà en aquell plataner les restes de la profecia que encara no hi ha hagut pitonissa que m’haja estat capaç de respondre ni encara quan per ella he sacrificat el millor de la meua vida? En un moment donat li faig saber al meu fill d’aquells globus morts, penjollosos com el penis d’un vell, que ara es balancegen lleument. S’arronsa de muscles, somriu com un xiquet que encara és i suca el fartó dins d’un got de mig litre d’orxata i tot seguit, ben remullat, se’l fot amb autèntica delectació. 

M’agrada veure’l feliç. Però jo ara només puc pensar en aquells globus, en Delfos, Epidaure, Dodona… Intente respostes a totes les meues pors, a les pors de tots. Vanament, assage unes quantes preguntes en silenci. No hi ha resposta, ni bona ni dolenta. Les pitonisses com els sants sempre us enganyaran o si de cas us diran el que ja sabeu i, després, envolaran uns globus… un amb forma de Spiderman, un altre de Pokemón, un amb forma de Rapunzel, un amb forma de Zeus… 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s