‘Escriure a pessics’ o la vida des de la trinxera de l’outsider

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu dels llibres l’11 de juny de 2022.

L’escriptor i periodista Emili Piera en una foto d’arxiu.

Des de la trinxera des d’on disparen els escriptors outsiders l’existència humana es veu amb tots els matisos i es pot explicar sense manies. De fet, l’escriptor d’aquesta espècie, que no sempre o quasi mai ha triat de ser-ho, deu bona part del seu prestigi i del seu poder a la seua temuda sinceritat per contar-nos què passa, on som i on no anem. Per l’habilitat d’esquivar en la seua obra les prescripcions morals, vinguen d’on vinguen i siguen quines siguen. Per dir-nos, també, sense magarrufes, del mal que hem de morir.

L’escriptor i periodista, Emili Piera (Sueca, 1954), pertany a aquest club amb prou socis en un país on la literatura en català viu en bona part encadenada a les prevencions d’un ensopit academicisme com a conseqüència, possiblement, d’una llengua vacil·lant i en permanent retirada; als rigors d’un mercat orientat al consum teenager dopat des d’un deteriorat sistema educatiu; a la invisibilitat mediàtica i a l’aïllament en el sentit més pregon. I em deixe moltes coses, com ara, el raquitisme i la vergonyant gasiveria del tinglado editorial o la desconfiança d’un classe política illetrada que podria fer molt pels llibres, però que ha heretat de l’antic règim el menyspreu i la por de la cultura.

La llibertat creativa amb tots els beneficis que se’n deriven és el premi al fet d’anar per lliure. L’ostracisme dissimulat –o no– pels qui tallen el bacallà, el correctiu alliçonador.

Piera és un outsider de manual i, sobretot, un dels escriptors valencians més reeixits, i prolífics, capaç de tocar amb solvència molts gèneres. També un dels més castigats a pesar d’haver tingut tribuna pública durant anys i panys o per la seua persistència, que delata un inquietant origen jornaler. Inquietant, és clar, per a l’stablishment.

El seu darrer llibre, Escriure a pessics (El petit editor, 2021) confirma una vegada més la seua vàlua literària. El llibre és el primer volum d’una sèrie de dietaris, tot i que per raons d’oportunitat editorial s’ha publicat després de Diari de la plaga (El petit editor, 2020).

Jubilat forçós de la seua columna diària el gener de 2019, Piera decideix continuar escrivint perquè tenia ganes de «seguir en la cursa», d’encadenar-se «a les tasques tantàliques de l’escriptura», això és, «un catàleg de disciplines depuratives que et lliguen a un purgatori de projectes a mesos o anys vista». Cal estar una mica boig, es sincera Piera.

El dietari abasta el període que va de març a desembre de 2019, abans de l’arribada de la pandèmia i amb la ressaca política encara de la revolta catalana, amb la qual l’autor es mostra molt crític, com ho és també, de crític, amb la lògica d’un Estat com l’espanyol, amb les lògiques del poder.

En les seues anotacions –algunes d’una bellesa commovedora– repassa l’actualitat política, fets i vivències de les quals sempre extreu lliçons de vida d’una gran utilitat. Piera es permet també l’aforisme esmolat o l’anotació lírica que descobreixen la seua faceta oculta de poeta. La lectura sovint immergeix el lector en la contemplació evocadora de paisatges on recrear l’experiència vital o li sacseja la consciència a través de la transmissió de la mirada dels altres, que són també els seus.

Al llarg de tot el seu llibre Piera es desvetlla com un vitalista incontinent, generós, d’un escepticisme d’una enorme lucidesa que accepta el pas del temps a contracor, plenament conscient i responsable però sense odi. Com ho accepta quasi tot, les misèries de l’ofici, els malentesos personals, els desastres de la guerra, la catàstrofe climàtica del planeta, els abusos del poder i la corrupció, la decadència física, la bellesa que ens és inabastable, la joventut perduda i els seus escenaris. Tot això encara que el sarcasme i la ironia, pilars tots dos del seu depurat estil, de vegades puguen fer-nos creure tot el contrari.

«Els dietaris», assegura, «no trien, ni molt menys asseguren, la qualitat dels dies viscuts ni les prometences de la següent primavera. L’autor inclina dòcilment la testa i accepta el jou d’una disciplina lliure i de vegades feliç».

Dietari de vida i mort. La mort implacable, lletja: «Morir-se», escriu, «és un costum. Vas mirant la mort en la cara de les persones que ja no podràs veure més fins que és el teu propi rostre el que es reflecteix en l’espill i un cor de circumstàncies més descolorit que el de la tragèdia grega, escampa lloances hiperbòliques. I et mors». Queda descartat que pugues atènyer la immortalitat mirant cap a un altre costat». I encara, «Morir-se, segons com, és fàcil: t’ho donen tot fet.»

La vida irreverent i punyent: «Les Palmeres és si no la més propera, la més estimada i directa platja de Sueca, ja diuen que l’amor és cec. Després de fer l’aperitiu al Redó i de dinar com uns senyors a Ca Artur, renunciem –perquè ja està bé– als magnífics gelats de Llinares. És l’hora del gintònic i veig una criatura angelical en la platja. Biquini negre millorat amb un top less. Mamelles de les que omplin una mà de notari. Tan perfectes com l’adorable ventre i els sinuosos malucs. Com una deessa de l’harmonia i l’encant s’acara amb les ones tísiques de la platja encongida? Per amor a Les Palmeres, no hi ha una altra explicació».

I més vida: «Com que no sé si s’acaba el món, el nostre món (per esgotament que és l’altra cara de la cobejança) compre en un forn proletari d’El Raval els millors pastissos (panadetes) de verdura de Cullera. No importa si és el primer o l’últim dia de la Creació: renta’t i perfuma’t, menja bé i agraeix el do de l’ebrietat».

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s