*Article de Francesc Viadel publicat el 4 de juny de 2022 a La Veu del País Valencià.
Una Fundació dedicada al poeta Vicent Andrés Estellés sostinguda per un ajuntament que tampoc és el de Nova York ni el de Berlín, el de Burjassot, no és gaire cosa per a la difusió de l’obra i el manteniment del llegat del poeta en llengua catalana més important des d’Ausiàs March. Estellés, cal dir-ho ben clar, és una fita en la història de la cultura europea, tot i que els carabasses de torn encara pensen que l’única utilitat dels seus poemes és la de contribuir a l’exaltació patriotera en les cloendes d’aplecs i innocents berenars en la muntanya.
Però val a dir que en un país amb una classe política àgrafa bolcada en finançar i protegir els bous al carrer, les processons, els actes de jurament a la bandera monàrquica, els concursos de paelles i altres entreteniments idiotes, tenir una Fundació dedicada al poeta ja era tota una declaració de bones intencions, un principi.
L’altre dia, l’associació cultural Ca Bassot creada per mantenir la memòria de l’antifeixista assassinat Guillem Agulló i la de Vicent Andrés Estellés, s’assabentava que el PSOE local donava per extingida la Fundació després d’anys i panys de matar-la d’inanició. L’actuació de l’ajuntament era de preveure. El 2016, el Ministeri d’Hisenda ja va advertir que o posaven diners i l’assumien institucionalment o bé tancaven la paradeta que és l’opció per la qual han optat sense ni tan sols resoldre abans la qüestió del llegat del burjassoter que es floreix en caixes de cartó en una qualsevol fossa comuna municipal.
L’ajuntament covardament no va comunicar ni als de Ca Bassot, ni a la família del poeta, membres del patronat, l’extinció de la Fundació. Altres maldecaps haurien de tenir. Si Estellés haguera estat un terreny d’uns quants milers de metres quadrats amb possibilitat de requalificar per a construir pisos amb vistes al que queda d’horta, el PSOE, la PSOA i la mare que els va parir a tots junts haurien fet mans i mànigues per no deixar perdre l’oportunitat. La cultura, però, i, sobretot, la del país, els importa una puta merda i perdoneu-me la grolleria, tan estellesiana d’altra banda, tan directa com convenient per posar en relleu la classe de personal a què em referisc.
Ni acadèmies ni homenatges pòstums ni partides de trinquet, bous embolats, banquets de noces i comunions institucionals arreglen el desneriment cultural d’una classe política -la valenciana, més espanyola que un tricorni- insensible a l’extinció lenta i agònica del país que governa.
Mantenir la Fundació dedicada a Estellés, ni encara que haguera estat només per a pagar un parell de vins d’honor anuals i editar una antologia sense pròleg ni distribució, hauria costat menys potser que subvencionar un concurs faller de playbacks. Però no els ha passat per l’engonal. M’agradaria conèixer les cogitacions, converses, discussions… prèvies al plenari que va rematar Estellés. Deu haver estat cosa de prendre nota i escriure un llibre d’humor negre.
Quant va costar a la Generalitat la broma de l’organització dels premis Ortega y Gasset d’El País? Uns 200 mil euros? Potser més? Quants diners dediquen a la premsa en valencià? I als llibres en valencià? I al valencià?… Fa no res l’expert en usos i drets lingüístics, Alfons Esteve, abandonava el tinglado del Consell Social de Llengües creat el 2018 per la Generalitat sota la direcció de la Conselleria d’Educació en mans de Compromís després que en tant de temps només s’haguera reunit dues vegades. Drets lingüístics? Qué es eso?.
Ni Estellés, ni política lingüística, ni mitjans de comunicació en valencià… Nàstic de plàstic. Estem on estàvem o quasi. Perquè també és veritat que qui no es consola és perquè no vol i que alguns dirigents polítics sempre poden afirmar que en 1946, en 1932 o despús-ahir a les onze del matí tot era molt pitjor sense la seua providencial intervenció per a evitar mals majors. Que diguen el que vulguen. Ací cadascú està pel que ha d’estar i no cal entrar en detalls més que res per no parar ingenu i perquè se m’acaba l’espai que tinc per escriure i perquè encara tinc un matí de molta faena.
Té una certa gràcia que molts valencians estiguem tement l’arribada de l’extrema dreta i amb ella la de la barbàrie, l’autoritarisme, la castellanització forçosa i el darwinisme social organitzat des de les institucions i resulta que el dia que arriben -i ja estan al caure- quasi no tindran faena. Podran ocupar-se tranquil·lament de desfermar la repressió política en tots els seus àmbits possibles i a organitzar paelles gegants que deixaran a Lizondo com un aficionat.
No n’hi ha una altra, em sembla, per als que quedem que organitzar-nos civilment, al marge de partits, per a intentar articular i defensar una certa vida en valencià com fan des de dècades els afroamericans als Estats Units que també el parlen -el valencià, vull dir- encara que molts no vos ho cregueu i molts altres siguen incapaços d’entendre-ho. Em sembla que l’exemple hauria de ser prou esclaridor. O no?
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 