Vida

*Article de Francesc Viadel publicat el 9 de maig de 2022 en La Veu del País Valencià.

Graffiti Passeig Lluís Companys. Foto/ Francesc Viadel.

Sobtadament, un matí de maig mentre passege distret camí de la faena, sé que acabe de penetrar en el bell mig de la vida que no és exactament allò que pensem que és, és a dir, la consciència d’unes vísceres bategants, la humitat, el dolor, el pes mort dels records, el fàstic, la marea convulsa de l’orgasme que ens esqueixa, la saliva calenta en el tou d’un dit o en el llavi de l’amant, totes les textures de la pell, la nafra immensa que el pas del temps ens fa en l’ànima que ja vol dormir.

La vida, doncs, com un indret al qual es pot accedir caminant, gairebé sense adonar-te’n. Un indret o una plaça plena de gom a gom de vianants ociosos com ara aquella de Budapest on creus que potser et vas acomiadar de l’amor tediós que no és amor i, també, de l’amor malaltís que tampoc no ho és i que, a més, s’arrossega al llarg dels anys com el qui du un sac de ferralla carregat al llom. O bé com aquella altra plaça de Varsòvia que en una cantonada tenia un Cafè d’amples finestres i en els seus ampits flors de plàstic dins de pitxers de porcellana. Un Cafè on vas tenir un darrer somni impossible que ja no diràs mai, ni escriuràs mai, ni tornaràs a pensar mai més.

La vida, afirmava, com un indret on ets capaç de veure totes les ombres de què està conformada, i sentir, escoltar, tocar -si vols- els seus residus corporis, els seus nàufrags invisibles que cada dia ens acompanyen sense que siguem capaços de reconèixer-los per tal com vivim encegats per la por, l’odi, la urgència, l’ofec, l’enveja, el dubte.

Passeges i passes davant per davant de l’hotel Le Méridien i darrere de l’enorme finestral observes els clients que esmorzen relaxats mentre es distreuen veient passar els taxis amb la lentitud de les panderoles, els camions de repartiment, els escamots tristos dels obrers magrebins, els turistes que venen i els que se’n van carregats com ases, els vianants insignificants com tu, el reglot humà de La Rambla que de tant en tant, de colp, inunda tots els carrers bruts del voltant. I llavors detens la mirada en una dona jove que menja mig eixarrancada mentre el seu acompanyant, com a poc vint anys major que ella, mira al buit. Ella duu un vestit curt i molt escotat de color verd, els seus cabells negres recollits en una llarga cua, unes espardenyes blaves de taló baix. Menja com un pardalet, ensopida, sense gana.

Ell podria, ara mateix, per baix de la taula esllavissar sigil·losament la seua mà entre les seues cuixes redones i blanques i suaus i acaronar-la i, finalment, arrencar-li un somrís. Però no la toca, només pot mirar el buit amb uns ulls blaus que semblen pedres precioses. El buit com la vida també està ple de nàufrags, sobretot ple de la memòria de cadàvers anònims que suren en el no-res. Potser ara compta secretament cossos d’ofegats en aquella mar o en aquell riu invisible.

Per tu, des d’ara i fins que et mores, aquests dos desconeguts, a ulls veients desenganyats de tot, s’anomenaran Ferka i Ruxandra. Visitants de la teua ciutat sense ofici conegut, veïns d’Intrarea Bitolia de l’acomodat barri de Dorobanti, a Bucarest. Sense fills i sense intenció de tenir-los. Penses si la nit anterior no hauran visitat un Tablao i després, un poc beguts de sangria merdosa, si no hauran tornat a l’hotel i s’hauran posat a mirar la televisió. Penses, si ella, aleshores, tipa de veure la tele, no l’haurà acabat amb la seua boca sense que ell ni s’haja adonat de res. Penses si arribada l’hora sabran trobar el camí de tornada a la seua ciutat, al seu món. Penses si ells també t’hauran vist i t’hauran posat un nom, inventat un present, predit un futur. Tant és. L’única cosa que compta és que ara saps que la vida està feta també d’amants de solituds no compartides que miren el buit i que no s’estimen i que omplen els menjadors dels hotels a l’hora d’esmorzar, els tuguris de la nit de les grans ciutats, les avingudes, les sales dels aeroports i les de les estacions de tren, els edificis de veïns, els cinemes…

Continues entrant a peu a la vida i passat l’hotel ensopegues amb un tipus cinquantí de color. Va begut com un bocoi. Vist peces de roba esparracades i brutes de vòmits i merda. Put d’una hora lluny a suor i alcohol barat. Escridassa a les ombres en una llengua estranya que tu pots entendre perquè ets al bell mig de la vida on tot s’entén, on tot es veu, es pot tocar. I saps que està maleint Déu perquè fa un parell de nits va anar a trobar-lo al portal on dorm i se li va beure tot el vi i després, amb una mitja rialla, li va dir quin dia, com i on anava a morir. I a Badrick -que és el nom que li has posat- no li va fer puta gràcia perquè hauria desitjat, malgrat tot, viure una mica més, morir en un qualsevol altre racó de la ciutat que tants anys fa que se’l va menjar per un garró. I, en això, tu també t’emprenyes i voldries que ell fos capaç de canviar el seu destí i tu el teu, i tornar a ser xiquets i repetir la història sense cometre grans equivocacions.  

Avances i uns metres més endavant veus que els treballadors del Museu de les Il·lusions ho endrecen tot abans d’obrir al públic. La publicitat d’Internet ven que per només deu euros podràs domesticar un dinosaure o guaitar a l’abisme del Grand Canyon de Colorado. Molts matins paguen entrada famílies propvinents d’arreu de tot el món que volen mantenir la ficció de la felicitat tot i saber que estan condemnats al fracàs. De vegades venen fins ací tipus solitaris que no tenen ningú amb qui fingir res i que necessiten creure encara en alguna cosa car la vida també és engany, un engany que poc a poc et fa parar boig mentre et desfàs per dins sense saber-ho. 

I continues caminant i caminant i caminant i endinsant-te cada vegada més en la immensa plaça de la vida en què s’aixequen centenars de parets on els àngels de les penombres a trenc d’alba han deixat escrits els seus missatges obscens, de desesperació, els seus sarcasmes, els seus dibuixos de rostres estranys, els seus ulls de grans pupil·les, les seues papallones i els seus cors, els seus fal·lus volcànics i els seus conys oberts, les seues calaveres i els seus robots de traç infantil i els seus precs patètics, les seues Frides Khalo tristes i lletges o somrients i boniques, els seus Putins meitat marieta meitat monstres, els seus ‘ja no podem més’… El amor siempre gana, ¿Dónde estás mi princesa?, Amor real no se borra, Love me, Knocking on heavys door since 1996, You can call me s…, Amar es morir, Vuelve Amélie, Soy culpable, ¿Quién ere?, Soy amor, Lo leés y te da igual, Tot va començar amb una sopa de pangolí, J’existe, Natürliche, La vida es sueño, Fuck Life, Captive of the City, Keep Smiling, Rubén y Maria, SABER AMAR, Ella no te ama, Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi i anar-hi!, Feliz cumpleaños Eva, Vieni con me, DESPIERTA PROLETARIO, Ho tornarem a fer, La vida pirata es la mejor, Te amo, Somos nosotros siempre, Fins que valgui la pena viure, Cindy was here, Aspetta nu momento, Sei il mio sogno, Mort aux Rois, Boom!!!!, Swosh!!!, Wham, Io solo vorrei una nave que me portase via, La vita é troppo estrana… La vida com un mapa gargotejat sobre un mur, com una teranyina de silenci on moren tots els missatges.

I arribes a la faena i des de la quarta planta veus el sol elevar-se sobre les cúpules de la ciutat i a sota la plaça immensa i el seu bosc de plataners i les gavines boges que planegen sobre un exèrcit de pidolaires orinats, de ratolins lladres, de navegants sense rumb, de joves que arriben carregats de promeses. I sents sobre el teu rostre l’escalfor de la llum solar. I això deu ser la vida.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s