L’eterna cruïlla: ‘País Valencià, present i futur’

*Ressenya de Francesc Viadel publicada a La Veu dels llibres el 2 d’abril de 2022.

A finals dels noranta un dels assagistes catalans més lúcids em va confessar sent jo encara un maldestre estudiant de periodisme que l’admirava la capacitat que teníem els valencians per a mantenir sostingudament en el temps un exercici tan rigorós de pensar-nos.

Tot plegat, el País Valencià i les seues perspectives de futur mai no havien deixat d’estar en el centre d’un grapat d’assajos, d’articles, de debats, la majoria d’un cert nivell fetes les pertinents excepcions i descartats els simulacres grotescos de discussió pública dels regionalistes tramposos de torn. Tot això, si més no, des de Joan Fuster que va ser qui va obrir el foc contra la secular apatia dels valencians.

Pense que aquesta obstinació per entendre’ns feta sovint enmig de la indiferència civil més desesperant només podia —pot— vincular-se a una voluntat de prevaldre encara que nomes siga per part d’una minoria il·lustrada. Minoria, val a dir, sense l’activisme de la qual no tinc cap dubte que el país —o allò que en queda o allò que pensem que és— ja s’hauria abandonat del tot a les flatulències hipnòtiques del sucursalisme més estèril, a una assimilació acceptada de grat.

El cas és que no hem deixat de pensar-nos i això, ben mirat, ateses les circumstàncies de tot tipus, ja és una enorme victòria d’aquella intel·liguèntsia valencianista que, segons el sociòleg Toni Mollà, va ser capaç de protagonitzar al final del franquisme una autèntica «revolució cultural» i que encara treu cap enmig de la desorientació política dels nostres i de les enormes dificultats en què viu la nostra societat.

Dos dels més importants activistes del pensament als Països Catalans i que més han insistit durant aquests anys a no abandonar el camí de l’autoexamen de consciència, Vicent Olmos i Gustau Muñoz, han coordinat un magnífic volum amb el títol, País Valencia. Present i futur (Afers, 2021). Només pel pròleg que han escrit a dos mans ja paga la pena encetar la lectura d’aquest llibre.

Adverteixen els responsables de l’edició que el País Valencià perd posicions relatives en termes econòmics i indicadors de benestar a escala estatal i que, per acabar-ho d’adobar, es manté estancat en nivells baixos al si de la Unió Europea. «Registra, a més, una acusada desestructuració interna, una preocupant feblesa pel que fa a la cohesió social i territorial», afegeixen.

Tot això, en un context d’impossibilitat d’assolir «consensos transversals amplis en una època de polarització». La societat valenciana, afirmen amargament, és una societat sense projecte clar, això és, acceptat i assumit per la immensa majoria. El drama és que sense un projecte civil, polític, les possibilitats de reeixir en l’actual context marcat per reptes com el de la transició ideològica o la reducció de les desigualtats socials són més aviat poques per no dir inexistents.

Certament, expliquen, l’etapa iniciada el 2015 amb un govern on el valencianisme és clau presenta noves possibilitats encara que continuen pesant «rèmores del passat» o «limitacions polítiques i institucionals» que semblen insuperables.

Per dir-ho d’una altra manera: el Botànic no ha satisfet les expectatives d’una bona part del seu electorat sobretot de l’electorat valencianista que esperava molt més després de dècades de travessia pel desert, de patir durant dues dècades un neorègim corrupte i antivalencià com el del PP.

Les rèmores del passat no poden ser altres que les d’una por a l’anticatalanisme que tant ha impregnat i paralitzat la societat valenciana. Les limitacions polítiques i institucionals caldria buscar-les en la impossibilitat de Compromís de desbordar el sucursalisme del PSOE. I encara, caldria afegir el gir de la coalició cap a un valencianisme que té com a marc de referència el de la dreta dinàstica de tota la vida. La decepció no pot ser més gran.

Olmos i Muñoz, fan el seu propi memorial de greuges des d’un «valencianisme coherent i exigent» en el qual anoten, entre d’altres, la no comarcalització, l’infrafinançament, la inexistència d’unes infraestructures que haurien de vertebrar el territori o el retrocés del valencià. Mala peça al teler. El País Valencià sembla condemnat a romandre en la cruïlla, incapaç de trobar la millor drecera.

Amb tot i això, aquest no és un llibre per alimentar la desesperança, ni encara menys una mena d’acta de defunció. Tot el contrari.

Els articles aplegats donen llum, sense abandonar la perspectiva crítica, sobre molts problemes. Tots els seus autors són d’una solvència acreditada. El professor de Filologia de la Universitat de Valencià, Miquel Nicolàs, aporta una visió innovadora de com entendre l’entrellat de l’assumpte de la «llengua» i, per tant, dona pistes de quina hauria de ser una política lingüística que, ara com ara, és inexistent al país. El geògraf Vicenç Rosselló i Verger analitza els problemes del territori i com aquests configuren la nostra identitat. El sociòleg Vicent Flor fa una acurada aproximació a la realitat sociològica del país que li serveix per dinamitar mites tant perniciosos com el del Levante Feliz i per a assenyalar possibles vies d’acció col·lectiva que permeten apaivagar el llast del fet de ser perifèrics. L’economista Ernest Reig aporta possibles solucions a l’estancament econòmic. La periodista Violeta Tena descriu amb precisió com afecta al país el canvi climàtic i apunta a possibles solucions. Interessantíssim i imprescindible l’anàlisi històrica que fa sobre Alacant i l’encaix del sud en el relat de la valencianitat l’historiador, Antoni Rico. L’assagista Gustau Muñoz hi torna sobre la necessitat d’una vertebració si més no cultural dels Països Catalans. El periodista, Adolf Beltrán, un dels assagistes més fins amb què compten, descriu Espanya en els seus laberints, una anàlisi que ens ajuda a comprendre també moltes de les limitacions que tenim com a societat. El professor de literatura comparada de la Universitat de Barcelona, Antoni Monterde, hi torna lúcidament sobre la relació entre València i Barcelona marcada ara i adés pel poder de Madrid. La periodista i professora Lola Bañón radiografia el complex ecosistema comunicatiu llastat per deficiències enormes des de sempre. El també periodista i escriptor Xavier Aliaga radiografia el sistema cultural valencià amb totes les seues llums i ombres. Finalment, Anna Esteve posa en relleu la importància de l’auge de la literatura en català al País Valencià, un dels fenòmens més positius de les darreres dècades.

En la cruïlla potser sí però no del tot paralitzats. Sens dubte, caldrà continuar pensant-nos si de cas volem prevaldre.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s