Primavera a Mariúpol

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 4 d’abril de 2022.

Imatge d’edificis bombardejats a Mariúpol. Foto/TV3.

Comentant la devastació de Mariúpol un dels meus estudiants observa sorprès que mentre els habitants de la ciutat martiritzada viuen en un infern nosaltres ens disposem feliçment a rebre aquesta primavera com si fos la darrera de les nostres vides després de dos anys patint la merdosa pandèmia. La primavera és gairebé el que més ens preocupa de tot. D’entrada pocs temors, ni tan sols a la puta inflació. Fins i tot la guerra d’Ucraïna sembla haver perdut força als mitjans de comunicació i, per tant, l’efecte paralitzant que inicialment va tenir sobre tots nosaltres. Tal volta només dissimulem, però el cert que és les bombes no cauen en la plaça de Catalunya ni en el Born ni en el Passeig de Gràcia. 

De cap manera el comentari de l’estudiant és sobrer o ingenu. Ben al contrari, posa en relleu com n’és de complexa la realitat des del nostre ara i ací. Diríem, si tornem a pensar en Mariúpol, en Kíiv, en Khàrkiv, en els milers de víctimes causades per la guerra que el mal, simplement, és allò que passa als altres, una ombra sinistra que a penes podem entrellucar. 

Em ve al cap el documental Sommersonntag in Berlin de 1942 produït per la Deutsche Wochenschau GmbH, el noticiari dels nazis. Les imatges que mostra són gairebé hipnòtiques. Semblen impossibles en plena guerra mundial. Són les set del matí i un sol radiant il·lumina la gran ciutat: bella, ordenada i neta, plena de vitalitat. Algunes famílies aprofiten el dia per a visitar els museus on poden admirar espectaculars escultures de nus femenins. En els patis oberts d’imponents edificis també es poden contemplar els darrers avenços de la moderna maquinària de guerra amb què el Führer pensa vèncer a Déu, eliminar les races inferiors i situar en la cúspide de la història de la humanitat els molt superiors germànics. 

Un riu de berlinesos de totes les edats s’afanyen a arribar en moderns combois de tren al llac Wannsee. Els xiquets juguen despullats amb l’aigua. Joves bellíssimes es torren al sol mig nues, desmaiades sobre la gespa, vora l’aigua. Parlotegen i riuen despreocupades, confiades. 

Ni elles ni ningú dels pacífics alemanys que gaudeixen del sol saben que mesos abans en una mansió amb vistes a aquell mateix llac on aquelles xicotes gaudeixen de la vida s’han reunit, convocats per un dels carnissers més brutals que mai s’han conegut, Reinhard Heydrich, un grapat de funcionaris no massa rellevants per mirar d’encarrilar, d’enllestir la matança dels jueus. Tot plegat, assassinar-los mitjançant afusellaments massius és massa car, costós, poc eficaç, massa cridaner, desmoralitzador per als abnegats soldats alemanys de bones famílies cristianes que sovint no poden suportar haver d’executar mares amb els seus nadons, ancians… Cal buscar, doncs, una manera que siga més eficient, del tot definitiva, que fins i tot tinga una aparença legal. L’Estat ha de cobrir-se les espatlles, protegir els seus funcionaris. La maldat acaba d’entrar de ple en la modernitat. Matar en massa esdevé una qüestió jurídica, un repte per a l’enginyeria, un problema de logística avançada, tota una proesa industrial. 

I així és com aquell mateix juliol Treblinka II comença a asfixiar en rudimentàries cambres de gas desenes de milers de jueus evacuats del gueto de Varsòvia dins del que es coneix com a Operació Reinhard, la fase més avançada de l’Endlönsung der Judenfrage, de la solució final de la qüestió jueva que uns pocs servidors gairebé irrellevants de l’Estat han acordat en la reunió de Wannsee. 

Mentre aquelles joves rosses de cossos perfectes, mentre aquells xiquets juguen despreocupats, als carrers del gueto de Varsòvia s’amunteguen els cadàvers. Els alemanys mateixos el 1942 filmaran una pel·lícula sobre la vida miserable dels seus habitants forçosos que mai no es muntarà i que no veurà la llum fins al 1998. La propaganda nazi, que volia rodar una farsa sobre la vida dels jueus a la capital polonesa, acaba per considerar que la visió d’aquells morts en vida, d’aquella promiscuïtat humana, pot resultar massa dura per a la sensibilitat de la civilitzada societat alemanya. El cas és que no hi ha mentida, muntatge, escenificació que puga amagar tant d’horror com el del gueto.

A finals de l’estiu de 1942, pràcticament no en quedarà ni una ànima. Fins al 21 de setembre seran traslladades als camps d’extermini més de 260 mil persones. I sí, tot passarà mentre els berlinesos celebren la vida al Wannsee, a les terrasses de la Ku’Damm, mentre gentades acudeixen a multitudinaris espectacles coreogràfics enmig de prats plens de flors, mentre hi ha curses de regates o d’altres competicions esportives. 

Aquella realitat paral·lela a la del genocidi, a la de l’ocupació salvatge de desenes de països per part de l’exèrcit alemany, al malson del front, va quedar perfectament enregistrada en aquell documental de la Deutsche Wochenschau GmbH de només tretze minuts, com va quedar també enregistrada la realitat de les imatges d’esquelets vivents i despulles humanes esteses en les voreres dels carrers varsovians.

Aquells aparentment feliços berlinesos potser mai no es van imaginar que un dia tots dos mons acabarien confluint, irrompent dramàticament en el seu ara i ací. O potser sí, però van preferir gaudir del moment, no capficar-s’hi, aferrar-se a la convicció que el mal era allò que passava als altres, a l’enemic, en aquell Est misteriós que venia a ser una definició críptica de l’infern. 

Mons paral·lels. Aquests dies Barcelona està exultant malgrat la decadència en què ha entrat fa temps a causa de la pandèmia, però també d’una gestió política, al meu entendre, deficient. L’oratge no és òptim, però, tot i això, es nota en el carrer l’aire de revenja de la gent contra un virus que creguem ja vençut encara que alguns científics ens adverteixen que d’ací a pocs mesos arribaran d’Àsia noves variants contra les quals ja no tindrem immunitat. Ja pensarem què fer aleshores. La prioritat ara és viure. Ofegar el cansament de dos anys. 

A la plaça de Castella els joves ocupen totes i cadascuna de les terrasses. Riuen, criden, fumen com a carreters, beuen… Els veig els dies que isc a poqueta nit de la facultat. Mentrestant, a Mariúpol cauen les bombes. Tots els intents de negociació dels ucraïnesos amb els russos per evacuar els civils han fracassat. Putin no deixa de dir que la seua voluntat és arribar a una entesa, la pau, encara que també ha amenaçat amb un atac nuclear. 

Diga el que diga el cert és que el seu exèrcit es reorganitza, colpeja tot Ucraïna, destrueix. Arriben notícies d’atrocitats comeses pels dos bàndols. Notícies sobre la repressió a Rússia dels descontents, dels que se’n van. Notícies sobre la desinformació imposada pel tsar, la principal arma del front interior. L’Europa pròspera s’ompli de milions de refugiats innocents que potser mai més no tornaran a les seues cases, condemnats a ser estrangers. Refugiats que tal volta arribarà el dia que no seran tan ben rebuts com ara ho són pels països que els acaben d’acollir. 

Primavera a Mariúpol. Primavera a Barcelona. Mons paral·lels. L’Europa de la guerra i la presumptivament Europa segura que ja té gairebé oblidats els desastres de la guerra. Mons paral·lels que potser un dia es fondran en un de sol.