De l’execució d’Oksana Baulina al llepaculs de Caño

*Article de Francesc Viadel publicat el 28 de març de 2022 a Nosaltres la Veu.

Cinc dels periodistes assassinats a la guerra d’Ucraïna. D’esquerra a dreta, Pierre Zakrewski, Olexandra Kouchinova, Oksana Baulina, Brent Renaud i Evgueni Sakouva. Foto/RSF.

Tot sembla indicar que la periodista Oksana Baulina va ser assassinada fa uns dies per l’impacte d’un dron armat o d’alguna altra arma de precisió llançada pels russos mentre documentava el bombardeig amb un míssil supersònic del centre comercial Retroville en els entorns de Kíiv. 

Baulina era redactora de The Insider, un mitjà crític amb Putin vinculat a l’opositor rus Navalni recentment condemnat en una farsa de judici a nou anys de presó. A causa de la seua activitat professional -Baulina també havia treballat per a la Fundació Anticorrupció del líder opositor- s’havia hagut d’exiliar a Lituània. 

La presumpta execució de Baulina forma part d’una llarga llista de periodistes crítics amb el Kremlin que han mort en estranyes circumstàncies durant els darrers anys. Una de les més recordades és, sens dubte, la de la periodista Anna Politkóvskaia, assassinada d’un tret al cap el 7 d’octubre de 2006 a l’ascensor de l’edifici de sa casa. La reportera d’investigació havia estat molt crítica amb el president rus. Des de les seues columnes va denunciar amb contundència les atrocitats comeses per la policia especial russa, OMON, contra la població civil a Txetxènia. Abans que la mataren, Politkóvskaia, havia estat amenaçada, condemnada al més absolut ostracisme per Moscou. 

Segons el Committee to Protect Journalists (CPJ) amb seu a Nova York, una mena de Creu Roja dels professionals de la informació fundada el 1981 per reporters cansats de l’assetjament per part de règims autoritaris, des de 1992 a Rússia haurien mort 58 periodistes en estranyes circumstàncies. 

No només al Kremlin incomoda el bon periodisme. El bon periodisme fa nosa als corruptes, als delinqüents que parasiten amb pertinàcia els nostres sistemes democràtics. El 16 d’octubre de 2017 el cotxe de la periodista maltesa Daphne Caruana va volar pels aires prop de la seua casa a Bidnija. Caruana havia denunciat la vinculació del govern de l’illa amb els Papers de Panamà. Després de la seua mort, 45 periodistes de 18 països van decidir continuar les seues investigacions. 

Un any després a Bulgària assassinaven i violaven la periodista Victoria Marinova per haver destapat la desviació de fons europeus per part de polítics i empresaris del seu país. Un assumpte que va despertar les alarmes de la UE sobre el control de les subvencions com aquesta setmana quan la Fiscalia Europea ha demanat investigar el germà de la presidenta Ayuso per possible balafiament de fons comunitaris. 

El mateix any de la mort de Marinova van matar el periodista eslovac Jan Kuciak de 27 anys i la seua dona Martina Kusnirova. Kuciak investigava les connexions eslovaques amb la Ndrangheta i abans havia publicat informacions sobre frau fiscal comès pel partit governant en el país, l’Smer-Sociálna Demokracia, amb la participació d’empresaris. 

Segons l’Institut Internacional de Premsa amb seu a Viena, format per editors i periodistes de tot el món que vetllen per la qualitat del periodisme independent i de qualitat, durant 2021 van ser assassinats 45 periodistes per exercir la seua professió. Mèxic és el país més perillós per exercir la professió seguit per l’Índia i Afganistan. Els narcos, les màfies, els polítics corruptes, es treuen del damunt els periodistes quan aquests fan bé la seua faena que no és cap altra que la de vigilar el poder, la de denunciar els abusos de les grans companyies, la d’assenyalar els enemics dels drets humans, la d’assegurar que la veritat prevalga sobre la foscor.

L’altra nit durant un acte d’entrega de premis el president de l’Asociación de la Prensa de Madrid, Juan Caño, no tan sols no va recordar-se’n dels bons periodistes sinó que va cometre la frivolitat de llepar-li el cul al poder. Durant la seua al·locució Caño va posar al mateix nivell que Baulina o Caruana, a la reina Letizia i a la presidenta Ayuso, una autèntica fàbrica de mentides i crispació que l’únic mèrit professional ressenyable que pot apuntar-se és el d’haver-li netejat la merda d’Esperanza Aguirre quan li va fer de cap de premsa. 

La reverència de Caño al poder només és el símptoma de com està la professió en aquest racó d’Europa on bona part dels mitjans es van apuntar a la croada patriòtica contra Catalunya o on han amagat tant com han pogut les misèries dels Borbons. Uns mitjans amb plantilles precaritzades i massa servituds al poder. 

Com si no s’explica, posem per cas, el nomenament per consens de José Manuel Pérez Tornero com a president de RTVE? Cal recordar que Tornero va arribar a facturar 12 milions d’euros a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) a través de dues empreses relacionades amb ell mentre treballava de docent en la institució. Des de la seua arribada a la televisió pública el PP ha anat situant peons dins de la casa mentre presumptament permetia al PSOE maniobrar en altres assumptes d’Estat.

I què passa amb Telemadrid o amb la Televisió de Galicia? Totes dues cadenes pateixen el control polític ferreny d’un PP que històricament ha fet miquetes la llibertat i els criteris dels professionals, que ha convertit els mitjans de comunicació públics que ha tocat en maquinàries al servei de la propaganda. Caldrà recordar ací una vegada més el fangar en què va convertir el partit de Feijóo la televisió i la ràdio valenciana? No acabaríem mai.

Malauradament, el vergonyós discurs de Caño no ens ha descobert res. Només ens ha confirmat que en Espanya l’hegemonia mediàtica cau, com sempre, del costat del poder. Mala peça tenim al teler. 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s