L’espill

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 de març de 2022 a Nació Digital.

Autoretrat/Foto/F. Viadel

L’espill a penes no et diu res per més que l’interrogues amb insistència des d’aquella profundíssima angoixa que et tenalla des que vas començar a comprendre una miqueta el món. D’això, per cert, ara mateix ja fa quasi una eternitat. Cal saber que només comencem a comprendre alguna cosa quan la nostra vida inicia la seua davallada cap al precipici de l’oblit. L’oblit és un pou ocult en la vastitud del temps tot reomplert d’ossos, de residus pudents de memòria, de records menuts i insignificants sense cap sentit. 

L’espill només t’escup obscè alguns indicis d’allò que és -o que podria ser- aquest moment present que malauradament vius sense ser-ne massa conscient, empès per la rutina tediosa de l’anar fent sense més ambició i sempre contenint amb mà de ferro la gossada salvatge de les pors que t’arribarien a devorar si de cas baixaves la guàrdia; sempre negant-te qualsevol expectativa alleujadora per evitar-te haver d’empassar després el glop amarg d’una qualsevol decepció. I davant de l’espill, com un babau, tot i que saps que ja no creus en res o en quasi res, sovint et preguntes el per què de tantes renúncies. Per què t’has negat a aquell cos? Com és que has deixat de trucar-la? De perseguir-la en el somni? Com és que t’arrauleixes resignat en el silenci de la soledat com un cadell estúpid i acovardit? L’espill no té la resposta, però. Tampoc la tens tu ni la tindràs mai.   

Hui, aquest matí gris de primavera, l’espill et diu que se t’ha esmolat un poc el rostre per causa de l’horrible grip que t’ha tingut tombat durant setmanes. Mai no n’havies passat una d’igual. Quin dolor d’ossos i d’articulacions! Aquella calentura que et cremava fins les entranyes. Aquell mal de cap. La fatiga. Els malsons. L’ansietat per recuperar la vida. Puta grip!.  L’espill no et diu si hauràs passat o passes res de pitjor. Què hi farem!

Hui l’espill també et diu que la teua mirada ha perdut definitivament aquella lluïssor d’estel reflectit en l’aigua, d’estel atrapat en una badia  penetrada per les penombres d’una boqueta nit en què bufava un vent suau perfumat de sal. D’una badia o refugi on tant vas arribar a estimar, a desitjar, on sempre tornes. Aquella vesprada abans d’anar-hi vareu fer l’amor en aquella habitació que donava a un pati ple de nesprers. Et vas donar tot. Després la badia. Mai no oblidaràs que en silenci miràveu l’horitzó, un horitzó de color taronja que encara no sabíeu que us anava a engolir, a separar per sempre més. I el silenci era dolç. La vas besar creus recordar. O no? Tot això ja no té la més mínima importància. Ara mateix només compta que ha desaparegut aquella lluïssor d’estel en la teua mirada. Poca cosa després de tot. Ben mirat a qui amb el pas del temps no se li acaba per morir l’ànima de l’esguard?

L’espill a penes diu res més. Inútil trobar les respostes a tantes preguntes com tens palplantat davant de la seua superfície glaciar amb aquella cara d’idiota que se’t posa sobretot quan caus en el compte que ja fa temps que has passat els cinquanta i encara no saps què collons fas ací, què et caldria fer per recuperar la il·lusió de l’eternitat, quin és el sentit de tantes coses com t’han arribat a passar, quan de temps et queda. T’agradaria saber-ho. Més que res per acabar d’enllestir l’agenda, per acabar aquells escrits, per tornar a sentir alguna cosa.

Ben pensat hui no hauries de perdre un minut davant de l’espill. Hauries d’haver agafat a l’estació de França el primer tren cap a València. Escapar de la teua illa diminuta on sovint només fas que, un punt atordit, donar voltes en cercle. Espolsar-te totes les enrònies.

Potser agafaries una habitació a aquell hotel del carrer de les Monges que tant et va agradar o en aquell altre del carrer Barcelonina on una nit et van venir a visitar tots els teus espectres napolitans amb ganes de gresca mentre la ciutat es feia la morta per a enganyar el virus. Algú d’aquells fantasmes et va dir que en una altra vida tu vas ser un alegre pazzariello irreverent que sempre anava envoltat de xiquets i es passava buscant sota les faldes de les dones ves a saber quin secret.   

Ara passejaries el cor de València. T’asseuries al Lisboa, en la plaça del Collado, i a glops curts de vi recuperaries vint o trenta anys de la teua vida com un vampir que es refà de la seua mort en buidar de sang un qualsevol cos. En el carrer de Corretgeria -on solies visitar una bodega en què compraves el millor vi blanc del món- sota el gran mural de Rosita Amores per a qui vas treballar de cambrer sent un adolescent, escriuries la lluïssor perduda de la teua mirada a mode de penúltim epitafi, potser escriuries un vers de Neruda, potser dibuixaries uns pits redons i menuts com bresquilles, potser un record o un anhel en forma de papallona. T’agradaria molt estar ara a València. Perdre’t definitivament pels seus carrers. Tornar a tots aquells llocs on et vas sentir viu, on et sents encara viu: Cavallers, Plaça de la Companyia, Plaça del Mercat, Plaça del Forn de Sant Nicolau, Plaça dels Furs, Roters, Plaça del Carme… No va ser en una terrassa d’aquest darrer indret on vas morir d’amor una vesprada de febrer ara fa uns anys? En el campanar de l’església del Carme, en aquella mateixa plaça, va morir pocs anys després d’acabar la guerra el germà del teu avi, el capellà, el periodista. La ciutat li va retre -segons has sentit contar- unes exèquies dignes d’un gran personatge. En aquella plaça ni saps les vegades que de jove vas emborratxar-te. 

Bé, no aniràs però a València. Continues ací dempeus davant de l’espill. A fora plou. Has de fer coses. Més val que t’afanyes. Deixa de preguntar, de preguntar-te, de donar-li voltes com un ruc en la sènia a les mateixes coses. Prou. Pensa només amb el que encara queda. Si fores valent o sensat amb un martellet d’argent esquerdaries el maleït espill.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s