*Article de Francesc Viadel publicat el 19 de febrer de 2022 a Nosaltres la Veu.
En els temps de màxima esplendor de Rita Barberà era habitual que les persones sense llar foren expulsades dels carrers per les brigades de neteja municipals arruixant-los amb aigua a pressió. No importava que fora ple hivern i, sobretot, que es tractara d’éssers humans. A l’última, la mesura es justificava molt gràficament per raons d’higiene i salubritat.
El punt àlgid d’aquesta política de «neteja» es va assolir quan Barberà va ordenar el desallotjament de desenes d’immigrants subsaharians que vivien sota el Pont de Daimús. La vergonyosa actuació d’un govern manat per un partit farcit de tipus que s’omplien les butxaques de diners negres procedents de comissions il·legals va coincidir en el temps amb les declaracions de la consellera de Benestar Social, Alicia de Miguel, que assegurava que el president Zapatero enviava a València els immigrants en avions i que, per tant, era el Gobierno el que se n’havia de fer càrrec.
L’escandalosa actuació de la municipalitat no va caure gens bé a la premsa i una nit la regidora popular Marta Torrado va convocar els mitjans perquè pogueren enregistrar el moment en què, acabada de pentinar i mudada amb un elegant abric, repartia mantes als soferts joves subsaharians que habitaven l’infaust pont. No cal dir que costaria molt trobar un exemple de cinisme, de crueltat política, més evident que aquest tenint en compte el context de lladrocini generalitzat i les suposadament molt arrelades conviccions cristianes dels dirigents del PP.
Els darrers anys les entitats i organitzacions que combaten la pobresa s’han vist desbordades per l’augment de les persones sense llar, la majoria de nacionalitat espanyola i amb edats compreses entre els 45 i els 64 anys. La crisi econòmica i la pandèmica del ben segur que han degut accentuar les catastròfiques conseqüències sobre un sector de la població en un país on la desigualtat social és crònica. Per acabar-ho d’adobar, la pobresa, amb les seues múltiples cares com ara la prostitució o la de les adicions, s’ha convertit en una de les dianes del discurs de l’extrema dreta.
L’alcalde d’Alacant, Luis Barcala acaba d’aprovar amb el suport de Cs i l’abstenció de Vox una Ordenança de Convivència Cívica amb mesures draconianes com ara la imposició de multes de fins a 3000 euros a pidolaires o dones prostituïdes. Com siga, Barcala s’ha plegat als d’Abascal per a aconseguir el seu suport al pressupost municipal que eixirà amb unes retallades als ajuts socials considerables.
Ho aclareix en una entrevista al periodista d’aquest mateix mitjà, Manuel Lillo, el sociòleg Carlos Gómez Gil. Per a Gómez és evident que aquesta norma -que matisa una anterior impulsada per Sonia Castedo– obeeix a una visió de la dreta que vol amagar, criminalitzar, castigar els pobres, els pidolaires, els transeünts i les dones prostituïdes.
I afegeix, Gómez, que al remat del que es tracta és d’ocultar la degradació d’uns serveis socials municipals justament en una ciutat -recordem- que s’hi compta entre les que més barris pobres tenen d’Espanya.
L’ordenança, de dubtosa per no dir impossible aplicació, no té res d’original. La inspira l’odi al pobre, el mateix que va fer a Franco modificar endurir la llei de Vagos y maleantes de 1933 per a netejar Espanya de buscavides, xiquets del carrer, arreplegaburilles o pidolaires.
Que un alcalde com Barcala de l’Espanya constituïda en un Estat social i democràtic de Dret aprove una ordenança com la d’Alacant és d’una immensa indigència moral. Una ordenança contra els més febles que naix justament mentre assistim a l’espectacle infecte de les comissions del germà d’Ayuso, a les portes del judici per corrupció contra l’expresident Zaplana.
A penes fa uns mesos que el partit de Barcala emetia un comunicat amb motiu del Dia Internacional per l’Erradicació de la Pobresa en què reiterava el seu compromís polític en la lluita contra aquest greu problema especialment en el complicat context actual.
A Cs, representats al consistori d’Alacant per donya Maria del Carmen Sánchez Zamora, la pobresa compromet el futur de tots tal com afirmava fa uns anys una de les seues màximes representants amb motiu d’un rellevant informe europeu sobre exclusió social.
Per als de Vox l’erradicació de la pobresa és també un objectiu prioritari. El seu portaveu de polítiques socials, Ignacio Arias, l’estiu passat assegurava que ajudaria aquells que ho necessitaren, però que perseguiria els qui n’abusaren de «la España que madruga».
Ara ja sabem del cert, però, com els uns i els altres, tots ells, pensen combatre la misèria que genera, entre altres, la xacra de la corrupció, la desigualtat generada pel capitalisme salvatge i per la indiferència social del neoliberalisme. Només cal llegir-se l’ordenança de Barcala.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 