*Article de Francesc Viadel publicat el 14 de març de 2022.
El patriarca Kirill, el papa de l’església ortodoxa russa, fa res ha dit que la invasió d’Ucraïna té un significat metafísic en el sentit que serveix per a que la humanitat seguisca el sentit de les lleis de Déu. El vell Kirill, una mena de vampir medieval, pilar espiritual del putinisme més caspós, està convençut que massacrant la població ucraïnesa està salvant la humanitat. I l’està salvant, ves per on, dels homosexuals i, sobretot, dels països que són tolerants amb ells, que permeten les desfilades de l’orgull gai.
Al si de la institució que dirigeix amb puny de ferro lògicament no existeixen els abusos comesos contra menors pels seus ministres mentre que, segons Kirill, totes les denúncies relacionades amb aquest horrible assumpte que s’han llançat els darrers anys contra l’església catòlica són simples “fantasies” que només tenen la intenció de destruir el Vaticà. Kirill vol fer l’abraçada de l’ós a Roma perquè és una manera també de demostrar el seu menyspreu a uns cristians protestants que han permès l’ordenació de dones com a sacerdots. Els cristians honrats n’haurien de prendre nota i no tenir por d’assenyalar els seus Kirill perquè del ben segur que això no els durà de cap a l’infern, ans al contrari els reconciliarà amb les seues pròpies creences més profundes i els evitarà una profunda crisi de consciència que acabarà per destruir-los.
El patriarca barbut, sempre més empindongat que una fallera major, ha instat des del púlpit a lluitar perquè les forces externes fosques i hostils no en facen befa d’ells, això és dels santíssims russos purs. Ha comminat els seus fidels, també, a protegir la Pàtria històrica que per a ell com per a l’ultranacionalista a qui li llepa el cul està formada per Rússia, Ucraïna, Bielorússia i “altres pobles i tribus”. Així doncs, no és gens estrany que haja beneït les armes amb que s’estan assassinant civils i al mateix Putin com a cap dels exèrcits que avui assolen Ucraïna.
La impostura d’aquest perillós i anacrònic personatge va molt més enllà. El 2015 va signar un acord en el Monestir de San Daniel de Moscou amb el Tribunal de Comptes rus per a ajudar a combatre la corrupció en el país mitjançant l’educació de la ciutadania en l’esperit dels més alts valors evangèlics i els més alts requisits morals triturats, segons ell, després de la desfeta econòmica que va representar la caiguda de l’antiga Unió Soviètica. La iniciativa no pot ser més cínica. Fet i fet, Putin figura en la llista dels dirigents més corruptes del planeta. La seua carrera delictiva va començar a l’inici dels noranta quan treballava a les ordres de l’alcalde de Leningrad Anatoli Sobchack i va fer martingales amb les quals sembla que es va emborsar milions d’euros destinats a pal·liar la fam en la ciutat.
No li ha anat malament a Kirill i el seu tinglado la relació amb el dèspota de Putin. Amb ell en el poder l’Estat ha anat retornant al patriarcat les terres confiscades durant la revolució russa, s’han aprovat lleis per a que l’església ortodoxa siga l’única pràcticament amb drets generant el terror por entre les altres religions i, per acabar-ho d’adobar, els ha alleujat de les seues responsabilitats fiscals.
Segurament, hi haurà moltes més coses perquè beneir la pitjor de les bestieses com és una agressió militar o controlar les consciències de milers de creients a favor d’una idea política té el seu preu en or per a un qualsevol dictador. La complicitat entre el patriarca i el nou tsar és absoluta.
Ningú no podrà negar l’habilitat del diable per a col·locar en el tauler de joc els seus millors lacais disfressats d’homes sants carregats de bones intencions que, a l’última, són la punta de llança de la destrucció i, encara, de l’autodestrucció, l’únic objectiu del mal instal·lat en el poder segons la pensadora neomarxista, Àgnes Heller.
Tot té un aire d’una gran familiaritat. Comptat i debatut, a casa nostra en sabem un niu de patriarques sonats i de croades en nom de la puresa de la pàtria. El setembre del 36 el papa Pius XI va exhortar als catòlics espanyols a estimar els seus enemics en nom de la pau. El líder de l’església catòlica va saber interpretar la complexitat de la situació i la de la naturalesa humana. L’odi mai no porta a res. Però per als bisbes reaccionaris aquelles paraules gairebé van resultar una ofensa. El de Salamanca, Enrique Pla Deniel, va reaccionar titllant la guerra de croada per la religió, la pàtria i la civilització. Franco va passar a ser el cap i salvador de la pàtria però també el cabdill de la nova croada en defensa de la fe catòlica. La resta de la història ja la sabem. La jerarquia eclesiàstica i la majoria dels seguidors van beneir la brutalitat de la repressió franquista contra tot principi cristià. Encara avui campen no pocs d’aquells croats en seus episcopals des d’on neguen o justifiquen la pederàstia o des d’on posen l’interès de la unitat de la Nació espanyola per damunt de qualsevol altra consideració. Quins paral·lelisme més brutal amb tot això que estem vivint.
És, com sempre, el diable qui belluga els fils encara que no sempre se n’ha eixit amb la seua com quan ha ensopegat amb homes, entre molts altres, com ara el sacerdot catòlic polonès Maximilià Kolbe martiritzat a Auschwitz o el pastor protestant francès André Trocmé que va convertir Le Chambon-sur-Lignon en un refugi de jueus durant l’ocupació nazi de França.
Tot plegat, amb aquest panorama de corrupció moral, amb aquesta epidèmia de fanatisme i estupidesa representada per pallassos com Kirill o psicòpates com Putin, les esperances d’un futur en pau en són ben poques. Només ens queda si de cas la ironia intel·ligent com a antídot davant de tanta farsa, irrealitat, crueltat, carnaval de malvats. Potser paga la pena que ara i ací, de moment, ens quedem amb l’aforisme de Fuster: entre el bé i el mal sempre podem aspirar a l’alegria. No és massa cosa però consola.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 