La por

*Article de Francesc Viadel publicat el 8 de març de 2022 a Nació Digital.

Els desastres de la guerra. Goya.

Sent un xiquet l’àvia sempre em dissuadia de no allunyar-me’n de la porta de casa explicant-me que dins dels dacsars s’ocultaven homes malvats que segrestaven les criatures sanes com jo, els feien un tall al coll i els buidaven tota la sang per a vendre-la a les famílies riques de València que tenien fills tísics. Pensava en aquells tísics com si foren ninots de mirada inexpressiva que esperaven el seu macabre xarop en silenci i em feien quasi tanta por com els seus sicaris.

La veritat és que els dacsars feia molt de temps que havien desaparegut i que, cas d’allunyar-me’n de la porta de casa, hauria anat a parar a un qualsevol altre carrer del barri on segur que algú m’hauria arreplegat i tornat amb els meus. Com fos hi creia cegament en aquells monstres que imaginava bruts, purulents, corbats, desdentegats, pudents, més animals que humans i m’estremia només de pensar en caure en mans d’un d’ells i morir lentament dessagnat una boqueta nit en un camp solitari, lluny de la meua àvia, dels meus pares.

Després la por va ser el dimoni. Durant anys, abans de dormir, vaig esperar que la bèstia vingués a per mi i se m’endugués al seu reialme de foc de bojos violents i de monstres voraços convençut que era el meu destí per haver comès un qualsevol insignificant pecat. Un reialme laberíntic, sense escapatòria possible on patiria indiciblement. Llavors, tremolant de dalt a baix, m’encomanava a la Verge i els sants i, a l’última, la son em vencia i passava la nit i amb el nou dia la vida tornava a ser meravellosa. Els meus carrers, el pati de l’escola, la seguretat de la llar familiar, els bellíssims tombants d’estació. He de dir que mai no he estimat tant la vida com en aquells anys d’infant.

Encara van vindre, però, moltes altres pors. De fet, vivim en la por però amb l’edat aconseguim dominar-la encara de vegades, sobretot si estem sols, aquesta aconseguisca posar-nos de genolls i fer-nos creure que és inútil continuar lluitant, que cal que ens rendim i abandonem tota esperança de sobreviure. Si aquesta situació dura massa, estàs perdut. En algun moment has de poder escanyar la por, foragitar-la, alliberar-te’n. He passat molts moments de por però quasi sempre els he vençut i eixit més fort.  

Ara feia molt de temps que no tenia por. Divendres 25 de febrer en acabar de fer classe a la universitat em vaig haver de posar al llit amb molta calentura. En principi no havia ser el puto bitxo perquè el dia abans un test d’antígens havia donat negatiu. Com siga, feia temps que no m’havia trobat tant malament. Calentura, sudoració, dolors musculars i articulars que feia dies que duraven, un mal de cap gairebé insuportable, rigidesa de coll… Me’n vaig anar al llit amb les darrers notícies de la guerra a Ucraïna. Amb les imatges dels edificis bombardejats, dels cadàvers estesos als carrers, dels refugiats, del foc satànic cremant les ciutats. Vaig imaginar les bèsties txetxenes de Kadyrov passant per les armes a la indefensa població civil igual que ja van fer els nazis de la Dirlewanger amb els habitants del barri varsovià de Wola l’agost de 1944. De vegades, estava convençut que enmig de la penombra de l’habitació es movia lentament la massa de carn informe de Lavrov fent un mig somrís sàdic i amb un ganivet a la mà. Vaig sentir un serrar d’ossos, els plors dels infants, el concert eixordador de les sirenes, l’olor del sofre i del de la sang, els crits de desesperació de les mares violades, el sotragueig dels trens dels refugiats viatjant en direcció a la fi del món. I aleshores el dimoni era Putin, aquell homenet amb la mirada d’un aye-aye de Magadascar i el somrís d’un autòmat. Vaig tenir por per mi, i pel meus, i per tots. De res no m’hauria servit resar. Tampoc la vida hauria estat igual de meravellosa l’endemà encara que sabia que possiblement sobreviuria.

Són ja molts dies de guerra. I els pronòstics cada vegada més funestos. El psicòpata de Putin ha amenaçat amb una guerra nuclear. Potser un qualsevol dia llença un míssil nuclear sobre Kíiv, repeteix l’holocaust d’Hiroshima. Què passarà aleshores? Cap analista no s’ha atrevit fins ara a negar que és ben capaç de prémer el botó. Les probabilitats que el seu propi poble, els seus oligarques, se li giren a la contra són ben minses. Una vegada més com tantes altres un malalt mental acumula un poder immens i amb aquest poder practica la política del segle dènou.

Tinc por supose que com milers, milions de ciutadans. Què podem fer atrapats com estem en aquest malson? No ho sé. Supose que continuar amb les nostres vides. Pensar en l’ara mateix. Esperar un miracle.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s